Just Deploy It!

Etiqueta: trasplantament

  • La Vall d’Hebron efectua amb èxit el primer trasplantament pulmonar robòtic

    La intervenció robòtica duta a terme a Vall Hebron esdevé una fita històrica amb un precedent a els Estats Units, a l’hospital Cedars–Sinai. Amb aquest mètode, el que és una operació molt agressiva i invasiva, permet que el que seria una obertura de 30 centímetres hagi estat de 8cm. Una màquina ha estat la responsable d’això: «Vaig valorar els pros i els contres i vaig acceptar. Vaig confiar totalment en les màquines perquè redueixen l’error humà». El pacient de 65 anys, de nom Xavier, va acceptar la proposta del seu metge d’intervenir via robòtica per sota de l’estèrnum.

    L’Hospital Vall d’Hebron defineix en roda de premsa aquest fet com a èxit històric que «suposarà la millora en qualitat de vida de molts pacients». Albert Jauregui, cap del Servei de Cirurgia Toràcica i Trasplantament Pulmonar confia en el fet que aquesta tecnologia es pugui aplicar aviat també en operacions bipulmonars. L’única intervenció humana va estar quan els metges van fer la incisió de 8cm a la xifoide [una part cartilaginosa de l’estèrnum], i a partir d’aquí, el robot Da Vinci va ser l’encarregat del trasplantament.

    Xavier va despertar de l’UCI a finals de febrer, i el postoperatori ha estat tot un èxit. Declara no patir molèsties i l’equip mèdic avala com la reducció de l’agressivitat de l’operació [sense el robot s’ha d’obrir pràcticament tot el tòrax] és una garantia de l’augment de la qualitat de vida dels pacients.

  • «Cal protegir el sistema que ha convertit a Espanya en referent indiscutible»

    Fa 65 anys, l’equip de John Merryl i Joseph Murray es preparava a l’Hospital Brigham de Boston per a realitzar una intervenció que canviaria per sempre l’atenció sanitària. Dos bessons univitel·lins anaven a ser els protagonistes del primer trasplantament realitzat amb èxit entre éssers humans.

    Aquesta fita va marcar un punt de partida per al desenvolupament clínic dels trasplantaments, no exempt de problemes tècnics, immunològics, organitzatius, ètics i legals.

    No en va, la història del trasplantament sempre ha estat vinculada a la complexa definició de la mort d’una persona i la seva acceptació des del punt de vista jurídic.

    No obstant això, avui és una tècnica habitual en més de cent països del planeta. De tots ells, hi ha un que durant 27 anys consecutius ha estat i és líder indiscutible tant en activitat de donació com de trasplantament: Espanya, referent mundial en superar amb escreix les xifres dels territoris del seu entorn.

    El 2018, el nostre país va registrar la taxa més gran de donació de la seva història, aconseguint els 48 donants per milió de població (pmp) i va incrementar en un 37% els ja de per si mateix excel·lents números dels últims cinc anys. Així mateix, es van superar els 110 pacients trasplantats pmp, també molt per sobre de la resta de nacions.

    Aquestes dades per si soles poden mancar de significat per a qui no estigui familiaritzat amb elles, però si les comparem amb països com els Estats Units (31,7 donants pmp), el conjunt d’estats membres de la Unió Europea (22,3 pmp) o una gran potència com Alemanya (9,7 pmp), es pot afirmar categòricament que el ciutadà espanyol és el que més possibilitats té a tot el món de ser trasplantat en cas de necessitar-ho.

    Les raons després dels seus assoliments

    Aquest èxit respon a un model organitzatiu, un model de gestió, construït sobre les bases que proporciona la Llei espanyola de Trasplantaments de 1979 i el nostre Sistema Nacional de Salut, que permet l’accés universal a una teràpia tan sofisticada com el trasplantament, sense cap mena de discriminació.

    El Model Espanyol de Trasplantaments pivota sobre la figura del coordinador hospitalari de trasplantaments i està organitzat en unitats de coordinació liderades per metges intensius amb la col·laboració imprescindible del personal d’infermeria. Aquest treball compta amb el suport de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) i de les coordinacions autonòmiques de trasplantament, que actuen com a intermediaris entre els nivells tècnic i polític.

    Precisament, aquest model i la pròpia ONT estem de celebració. Aquest any marca el nostre trentè aniversari, 30 anys treballant perquè el pacient que ho necessita es trasplanti a temps i amb les majors garanties com a element prominent en l’agenda política sanitària d’aquest país. I ens esforcem dia a dia per a assegurar i continuar millorant el nostre sistema.

    Des de la seva creació, a Espanya més de 115.000 pacients s’han beneficiat del trasplantament d’un òrgan i més de 500.000 de l’implant d’algun tipus de teixit o cèl·lules humanes. No només s’han realitzat molts trasplantaments, sinó amb extraordinaris resultats atribuïts a una atenció sanitària d’alta qualitat i a un sistema que garanteix l’accés a les teràpies post trasplante.

    A més, el sistema espanyol de trasplantament reflecteix la cohesió del Sistema Nacional de Salut: gairebé una quarta part dels trasplantaments que es duen a terme a Espanya es realitza amb òrgans donats en una altra comunitat autònoma.

    La clau, el treball constant

    La necessitat de trasplantament augmenta any rere any i la disponibilitat d’òrgans continua sent una prioritat. L’ONT compta amb el Pla 50×22 que, a través d’una sèrie de mesures avalades i implementades pels millors experts, té per objectiu arribar als 50 donants pmp i superar els 5.500 trasplantaments per a 2022.

    Alguns exemples ja estan en marxa, com la col·laboració amb els serveis d’urgències, el foment de la donació en asistòlia, la incorporació de la sanitat privada al procés de donació o la flexibilització segura dels criteris d’acceptació d’òrgans per a trasplantament.

    També és indiscutible la necessitat d’impulsar la recerca i fer una aposta clara per l’I+D+i. Existeixen moltes àrees per explorar i que poden aportar grans avanços, com la tolerància immunològica, la preservació d’òrgans o la prevenció del rebuig crònica.

    Però si volem mantenir al nostre país en uns nivells d’excel·lència, es fa ineludible la implementació d’iniciatives que assegurin el benestar laboral, fomentin el reconeixement i el desenvolupament professional i, una vegada més, apostin per la recerca en aquesta àrea clínica.

    Combatre el tràfic d’òrgans i el turisme de trasplantament és un altre dels grans reptes. La postura de l’ONT és ferma i així ho demostren les nombroses iniciatives internacionals fomentades pel nostre país.

    La persistència espanyola ha aconseguit un consens en el Consell d’Europa a través d’una resolució adoptada pel Consell de Ministres i, en l’ONU, mitjançant una resolució que compta amb el suport de gairebé 70 països. En tots dos documents es recomana la creació de sistemes de notificació de casos de tràfic d’òrgans per part dels professionals sanitaris a les autoritats.

    El futur dels trasplantaments

    El demà ja està aquí. Cèl·lules humanes modificades estan permetent tractar malalties incurables fins al moment. El futur permetrà la utilització de cèl·lules mare per a reparar òrgans i teixits danyats, la qual cosa potser evita la realització d’un trasplantament.

    És possible que en uns anys assistim a la creació d’òrgans bioartificials, la qual cosa no només permetrà afrontar l’escassetat d’òrgans sinó construir òrgans a la carta amb cèl·lules del mateix pacient, la qual cosa significarà evitar l’ús crònic de fàrmacs immunosupressors.

    Però fins que aquestes promeses es facin realitat, el trasplantament d’òrgans continuarà funcionant tal com el coneixem avui dia. I ha costat molt arribar fins aquí. Per això, hem de preservar, protegir i reforçar un sistema que ha beneficiat a milers de pacients aquí i que ha convertit a Espanya en un referent internacional indiscutible.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Incrementen els trasplantaments d’òrgans però també la negativa de donació entre les famílies

    El 2018 s’han dut a terme un total de 1.149 de trasplantaments d’òrgans, un 3,9% més que el 2017. Aquestes dades suposen un creixement en les intervencions per cinquè any consecutiu a Catalunya, segons dades recopilades per l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). Tot i aquests resultats, les negatives a la donació per part de les famílies, que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament, trencant una tendència positiva dels darrers anys.

    Amb la xifra dels 1.149 trasplantaments, també han explicat que els 151,2 trasplantaments per milió de població (pmp) representa una de les taxes de trasplantament més elevades del món. Per tipus, el 2018 van augmentar els hepàtics (un 13,8%), els cardíacs (un 18,3%), els pulmonars (un 16,9%) i el pancreàtics (un 23,5%). Els renals van reduir-se lleugerament (-1,2%), degut en part al descens de la donació de viu.

    Per centres, els programes de trasplantament de l’Hospital de la Vall d’Hebron han liderat, amb 319 intervencions, el rànquing de centres amb més trasplantaments realitzats, seguit per l’Hospital de Bellvitge (254) i l’Hospital Clínic (250).

    Pel que fa a les llistes d’espera per trasplantament, 1.059 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó, 77 de fetge, 27 de cor, 30 de pulmó i 28 de pàncrees.

    Les negatives familiars trenquen la tendència positiva dels anys anteriors

    Les negatives a la donació, és a dir,  el nombre de famílies que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament aquest 2018, trencant una tendència positiva dels darrers anys. El 2018, el percentatge de negatives familiars, entre el total d’entrevistes familiars realitzades, s’ha situat en el 18,7% o, el que és el mateix, quasi 2 de cada 10 famílies de potencials donants, no han donat el consentiment a la donació dels òrgans del seu familiar.

    Les causes principals d’aquestes negatives han estat la negativa de la família sense especificar cap raó concreta (46%), la negativa prèvia del donant (34%) i altres motius (11%). A més, el 3% de les famílies encara al·leguen dubtes amb la mort encefàlica o la integritat corporal i un 2% problemes amb el personal sanitari. Un 4% addueixen motius religiosos com causa de negativa.

    Tot i aquestes negatives, també han valorat que la donació cadàver s’estabilitza i la de viu segueix a la baixa. És a dir, tot i l’augment considerable de les negatives familiars i de no haver-se superat la xifra rècord de 333 donants de l’any 2017, el nombre de donants cadàver vàlids obtinguts l’any 2018 s’ha situat a prop, 328, (-1,5%), en el que suposa el segon millor resultat de la història. L’any 2018, la taxa de donació a Catalunya ha estat de 43,3 donants per milió d’habitants, un punt inferior a la de l’any 2017.

    Per tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen lleugerament (-3,7%) mentre que els d’asistòlia (cardíaca) segueix augmentant (2,6%), gràcies als donant de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

    Els donants vius segueixen, un any més, la seva tendència a la baixa: 128, 10 menys (-7,3%) que el 2017, degut als bons resultats de la donació cadàver. L’any 2018, 122 donants van donar un ronyó a una altra persona i 6 una porció del seu fetge. La donació d’aquests òrgans és realitza, majoritàriament, entre mares/pares a filles/fills, entre germanes/germans o entre membres de la parella.

    L’Hospital de Vall d’Hebron, amb 57 donants cadàver vàlids i 24 donants vius ha estat el centre amb més donants. L’han seguit de prop l’Hospital de Bellvitge, amb 57 i 22, i l’Hospital Clínic amb 36 i 36 respectivament.

    Pel que fa a trasplantaments pediàtrics, l’any 2018 els dos centres autoritzats per trasplantament pediàtric a Catalunya -l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron i l’Hospital Sant Joan de Déu- han realitzat 53 trasplantaments (25 de ronyó, 15 de fetge, 8 de cor i 5 de pulmó). Globalment, aquests xifres representen que gairebé 1 de cada 3 menors de l’Estat espanyol ha estat trasplantat en un dels dos centres pediàtrics de Catalunya. La procedència dels òrgans ve de 28 donants de cadàver: 10 d’ells catalans, 16 d’altres comunitats autònomes i 2 d’un altre país europeu; i de 12 donants vius de ronyó i fetge.

    Es constata menys donació de teixits i cèl·lules

    Per les dades que s’han facilitat durant la presentació, aproximadament, 12.000 pacients s’han beneficiat dels teixits distribuïts pel Banc de Sang i Teixits (BST) de Catalunya, obtinguts prèviament gràcies a la donació. El BST va gestionar l’any passat 1.501 donants de Catalunya (-3,6% respecte el 2017), dels quals es van obtenir 2.305 teixits (-5,2%). En total, es van donar 1.483 còrnies, 184 vàlvules cardíaques, 118 vasos sanguinis, i van haver 368 donants de teixit múscul-esquelètic i 152 de pell. Recorden a més que, si s’estima que un donant ideal d’òrgans pot salvar fins a 8 vides, amb un de teixits es pot millorar la vida de més de 100 persones.

    Pel que fa a la donació de medul·la òssia, tot i reduir-se el nombre de potencials donants respecte el 2017, l’any 2018 s’han incorporat 3.923 nous donants al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO). Així, a Catalunya hi havia, a 31 de desembre de 2018, 51.354 persones inscrites. A més, els donants efectius (persones que finalment han donat medul·la òssia o sang perifèrica destinada a un trasplantament) han augmentat durant l’any 2018 un 72% en relació a l’any passat (43 vs. 25). Per altra banda, el banc de cordó del BST ha distribuït 72 unitats destinades a trasplantament.

    Tant l’OCATT com el Departament de Salut volen destacar com a fonamental la donació d’òrgans per a què els trasplantaments siguin possibles i ho cataloguen d’un gest solidari fonamental. En aquest sentit, han volgut posar de manifest la importància de la generositat i la solidaritat de les famílies de les persones donants, que «amb el seu gest fan un regal de vida i esperança». Igualment, fan un reconeixement explícit als professionals i als hospitals catalans que, una vegada més, han contribuït de manera decisiva en l’assoliment dels excel·lents resultats de trasplantament a Catalunya.

  • Catalunya fa 1 de cada 4 trasplantaments pediàtrics de tot l’Estat

    Un de cada quatre trasplantaments pediàtrics de tot l’Estat es fan a Catalunya. Només els primers cinc mesos de l’any ja s’han realitzat 10 trasplantaments infantils (5 de ronyó, 4 de fetge i un de cor), a partir de 8 òrgans de donants cadàver i 2 de donants vius. Amb tot encara hi ha 22 nens en llista d’espera per un trasplantament: 9 de fetge, 8 de ronyó, 3 de pulmó, 1 de cor, i un altre per a un trasplantament doble de cor i pulmó.

    L’any 2016, l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron, els centres de trasplantaments pediàtrics de Catalunya, van realitzar fins a 44 trasplantaments: 18 de renals, 16 d’hepàtics, 5 pulmonars i 5 pancreàtics. Des del primer trasplantament infantil a Catalunya, que va ser el 1981, s’han trasplantat prop de 900 pacients, els més petits de només setze dies.

    Tot i que les dades de 2016 ja es coneixien, Salut ha donat a conèixer aquest dilluns les últimes dades sobre els trasplantaments pediàtrics. Ho ha fet en una roda de premsa encapçalada pel director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira i pel director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. «Catalunya té l’aspiració constant de ser excel·lents en la solidaritat. En els darrers anys hem duplicat donacions, tenim l’expertesa, tenim gairebé 30 anys d’experiència i 900 trasplantaments pediàtrics a Catalunya durant aquestes tres dècades», ha destacat Elvira.

    Quant als trasplantaments d’adults, s’han realitzat durant els primers mesos de 2017 424 trasplantaments (304 renals, 62 hepàtics, 17 cardíacs, 35 pulmonars i 6 pancreàtics), un 10% menys respecte al mateix període de l’any passat. Malgrat la lleugera baixada Jaume Tort ha valorat que «la tendència dels primers 5 mesos segueix sent excel·lent”. Amb tot 1.351 persones estan en espera de rebre un òrgan a Catalunya: 1.099 esperen un ronyó; 146 un fetge; 35 un cor; 54 un pulmó, i 17 un pàncrees.

  • Per què el model de trasplantament d’òrgans espanyol és un referent a Europa

    Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.

    «Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.

    Jaume Tort és director de l'OCATT / ©SANDRA LÁZARO
    Jaume Tort és director de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT) / ©SANDRA LÁZARO

    És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.

    «El que han fet a França és facilitar el ‘no’»

    Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.

    Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.

    Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.

    A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.

    L'OCATT és l'organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l'extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l'intercanvi d'òrgans i teixits / Jordi Play
    L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play

    Quan el transplantament depèn d’una assegurança

    Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.

    A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.

  • Catalunya supera per primera vegada el miler de trasplantaments d’òrgans  

    Una bona notícia per a la sanitat catalana: el nombre de donants d’òrgan morts no para de créixer i cada vegada es fan més trasplantaments i es dónen també més teixits, necessari perquè moltes persones puguin viure o millorar la seva qualitat de vida.

    Segons les últimes dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), el 2016 Catalunya va superar per primera vegada en la història el miler de trasplantaments -concretament 1.015- gràcies a les donacions. L’augment de la donació de cadàver, amb 315 donants vàlids, és també un rècord i suposa un creixement del 23% respecte l’any anterior. Per altra banda, els 1.015 trasplantaments fets l’any passat suposen un increment del 6% respecte el 2015, quan es van registrar 954 trasplantaments d’òrgans.

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha posat en valor el nou rècord de trasplantaments i ha destacat que “Catalunya té una de les taxes de trasplantament més altes del món, amb 135 trasplantaments per milió d’habitants”. Comín ha atribuit la xifra a “la generositat de la societat catalana, la coordinació dels hospitals catalanas i l’excel·lència assistèncial i mèdica”.

    Pel que fa a les donacions de teixits, com ara ossos, pell, vàlvules cardíaques, còrnies o medul·la òssia, entre altres, aquestes també han augmentat. El 2016 hi va haver 1.444 donants al Banc de Sang i Teixits, 515 més que l’any anterior.

    Què explica l’èxit de les xifres?

    Si hi ha més donacions també hi ha possibilitat de fer més trasplantaments. I Salut atribueix el significatiu creixement de les donacions de cadàver, en bona part, a l’augment de les donacions en asistòlia o de malalt “a cor parat”. És a dir, a les donacions que provenen o bé d’un malalt que rep una aturada cardíaca i és traslladat a un hospital on es certifica la mort o bé d’un malalt terminal -majoritàriament pacient neurològic- a qui s’arriba al consens de retirar-li el suport vital.

    De fet, segons les dades de l’OCATT 1 de cada 3 donants de cadàver vàlid el 2016 van ser per aquest tipus de mort i suposa el doble de donacions que l’any anterior. Per contra, les donacions de vius, 145, han disminuït lleugerament en relació al 2015 (25 menys).

    Gràcies a aquestes donacions, en bona part, Catalunya ha pogut passar de les 29 donacions per milió d’habitants fa tres anys a les 42 actuals, ha destacat el director de l’OCATT Jaume Tort.

    Disminueix el nombre de persones que esperen un òrgan

    A Catalunya hi ha encara 1.301 persones que esperen rebre un o més òrgans, 49 menys que les que esperaven fa un any. De les que es troben en llista d’espera, el grup més nombrós són les que esperen rebre un ronyó -1.057-, seguides de 33 que esperen un cor, 44 per un trasplantament de pulmó, 9 de pàncreees i un d’intestí.

    Qui pot ser donant d’òrgans?

    Segons dades de Salut, un sol donant pot, en les millors condicions, arribar a salvar la vida de fins a 8 persones a través del trasplantament de tots els seus òrgans i pot millorar la qualitat de vida de fins a 100 mitjançant el trasplantament dels seus teixits. Ara bé, qui pot ser donant d’òrgans?

    A Catalunya, igual que a la resta de l’Estat, qualsevol persona és donant potencial, sempre que en vida no s’hagi manifestat en contra de la donació. Una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital, es valora quins òrgans i teixits poden servir i el coordinador de trasplantaments del centre és l’encarregat de comprovar la voluntat expressada en vida pel donant. Habitualment es comprova mitjançant una entrevista amb els familiars més directes. Amb tot, l’última paraula la té la família. Encara que el possible donant manifestés en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-se a la donació.

    Una manera de garantir el compliment de la voluntat expressada en vida és mitjançant el registre de voluntats anticipades, un document on qualsevol persona pot fer constar-hi les seves voluntats. Si es tracta de menors d’edat o discapacitats, els metges han de respectar la voluntat de les persones que en tenen la pàtria potestat.

    En qualsevol cas, les dades del donant i possibles persones receptores que es beneficïin d’aquests òrgans són sempre anònimes. Aquest 2016 el percentatge de persones que s’han negat a la donació d’òrgans ha mantingut mínims històrics amb un 14,4%. És a dir, només 1 de cada 7 casos de possible donació va rebre una negativa prèvia del donant o de la família.

    França se suma al model espanyol de donació

    Precisament des d’aquest mes de gener una nova llei francesa basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. És a dir, igual que en el cas de la legislació espanyola, tothom és donant d’òrgans exceptuant aquells que hagin manifestat expressament la seva negativa a través d’un registre nacional.

    Amb aquesta nova llei, que es basa en un principi de solidaritat, França espera que incrementi el nombre de donacions i per tant també el nombre de trasplantaments.