Just Deploy It!

Etiqueta: trastorns

  • La prevenció de l’anorèxia ha de començar entre els 0 i els 3 anys: criança positiva, àpats en família i sentit crític

    La Taula de Diàleg per a la prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) ha presentat diversos treballs en el marc de la temàtica ‘Anorèxia i Família’. Un d’ells és l’anàlisi de les motivacions, estat emocional dels cuidadors i del grau d’informació i atenció que estan rebent que ha mostrat que són les mares les que, davant el pare, manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa. Aquesta part del treball s’ha fet a partir d’enquestes a 13 hospitals diferents. També, a partir del test CASK s’han avaluat les habilitats cuidadores de les famílies i s’han donat recursos i estratègies, sent un treball pioner a nivell europeu.

    La tercera pota de la feina que ha realitzat la Taula és l’elaboració de la campanya de sensibilització Implica’t que busca implicar en la prevenció i recuperació  dels trastorns alimentaris. La campanya “Implica’t-Implicat” agrupa un programa d’accions que es duran a terme al llarg dels propers tres anys –del 2018 a 2020- per donar a conèixer la tasca de recerca realitzada per la Taula en aquest àmbit i aconseguir la implicació de les famílies, professionals i societat en general.

    La campanya posarà en marxa un espai web dins del portal de l’Agència Catalana de Consum amb continguts relatius a les diferents temàtiques en què treball la taula amb informació accessible per a tots els públics: amb una àrea pública, per al públic general, i una àrea privada, per a professionals.

    També està prevista l’elaboració de la Guia “La família: font de salut i benestar” i realitzar sessions de formació tant a professionals de la salut com de l’àmbit de l’ensenyament per tal que s’impliquin en la difusió de bones pràctiques en la vida diària i que ajudin les famílies a prevenir els trastorns alimentaris en els primers anys de vida dels infants.  Montserrat Ribera, directora de l’Agència Catalana de Consum, creu que aquesta «formació de formadors és molt necessària perquè d’aquesta manera s’aconsegueix que la taca d’oli s’estengui i el coneixement arribi arreu».

    Per ajudar a la societat a entendre els mecanismes correctes per prevenir o treballar un TCA s’estan difonent fins a 130.000 díptics sota el nom «Implica’t: ingredients per a un creixement saludable i feliç». Ribera creu que serà de gran utilitat i ha volgut destaca que «està molt ben pensat tan pel que fa als conceptes, els plats dibuixats o les famílies que hi surten representades que mostren tota la diversitat». A més, afegeix que «cal passar de l’Implica’t a l’Implicat«.

    A taula, a casa i en societat: la família com a agent preventiu

    L’objectiu de la Taula de diàleg per a la prevenció dels TCA pel que fa a la família és que aquesta s’apoderi per a promoure un entorn saludable i protector. Laia Asso, pediatra de l’Associació Catalana de Pediatria, explica que el document va adreçat a totes les famílies amb infants de 0 a 12 anys però focalitza fins i tot en etapes primerenques: «per prevenir cal començar d’hora, i com més d’hora, millor».

    Per fer arribar arreu coneixements sobre quins factors de protecció són els més adients, la Taula arribarà a les famílies a través dels Centres d’Atenció Primària. «Les famílies amb infants de 0 a 6 anys fan un ús força regular i continuat dels CAP i, a més a més, generen vincles amb els metges de família», explica Asso. Quins són els factors de protecció que es recomanen? Desenvolupar una criança positiva, realitzar àpats en família i evitar comentaris negatius sobre el físic. I, com de fet aquests factors poden començar a aplicar-se des del naixement de l’infant, començaran a difondre el díptic ja amb les famílies d’infants d’entre 0 i 3 anys, ja que «les visites al nen sa en aquesta franja d’edat són visites que els pares sempre compleixen».

    Aquests factors de protecció es tradueixen en diferents àmbits de la vida del nen que han d’aplicar les famílies: «primer es situa el focus en el moment del menjar, a taula, on s’ha de fer mínim un àpat en família. Després a casa, on s’ha d’entendre la criança positiva com una manera d’educar», relata Asso. Un tercer àmbit on la família hi té un paper però qui el juga també és la societat és en desenvolupar sentit crític. Asso opina que és important que, «sense perdre la família com a eix, cal que el nen desenvolupi un sentit crític vers uns cànons que estan imposats i tots els hem d’ajudar».

    28.000 joves i adolescents a Catalunya pateixen trastorns alimentaris

    Els trastorns de la conducta alimentària representen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades i occidentalitzades. Afecten al voltant del 5% de les noies i un 11% presenten símptomes d’alt risc de patir-los. Entre la població adulta els especialistes alerten que hi ha clars indicis que pot estar augmentant la incidència. A Catalunya 28.000 adolescents i joves pateixen un TCA. La mortalitat en els casos de l’anorèxia està voltant el 10%. La Taula de Diàleg considera la detecció precoç com a factor de bon pronòstic.

  • A voltes amb els psicofàrmacs

    El llibre ‘Psicofármacos que matan y denegación organizada’, vol fer una denúncia a la psiquiatria actual i «l’ús indiscriminat i perjudicial d’uns medicaments inútils, cars i perillosos que produeixen més danys que beneficis». El títol, que es va presentar a Barcelona el passat 20 de setembre, està escrit pel doctor Peter Gøtzsche, metge especialista en medicina interna i creador, juntament amb Ian Chalmers, de la Cochrane Collaboration i del The Nordic Cochrane Centre.

    Esdevé impossible abordar en un breu article els diversos continguts del llibre ni tampoc aquells aspectes que són discutibles. No obstant això, a tall de resum, podem indicar que el Dr. Gøtzsche es mostra molt precís i crític en aquells punts que fan referència a la fiabilitat dels assaigs clínics, és a dir, dels mètodes emprats per estudiar l’eficàcia i seguretat dels fàrmacs. L’autor denuncia enèrgicament que molts dels assaigs clínics dels psicòtrops són defectuosos i que els agents reguladors no protegeixen els malalts, sinó les farmacèutiques. A més, sovint, es minimitzen els efectes secundaris de molts psicofàrmacs com, per exemple, els antipsicòtics (terme molt poc adequat i que hauria de ser substituït pel de «neurolèptics»). En efecte, aquests medicaments poden produir alteracions en l’electrocardiograma així com arítmies ventriculars potencialment mortals, augment de pes, dels nivells de glucosa i del colesterol, com també sedació i alteracions neurològiques (parkinsonisme, distonies i acatísia, entre d’altres).

    Fins aquí podem estar d’acord amb el Dr. Gøtzsche, en canvi, quan s’endinsa en aspectes de la clínica psiquiàtrica, fa afirmacions que la pràctica assistencial del dia a dia no pot corroborar com, per exemple, el fenomen de les al·lucinacions auditives. Segons l’autor, això es relaciona amb la circumstància de passar per una etapa d’estrès extrem o d’un trauma. Ara bé, tant les al·lucinacions com els deliris són fenòmens que es donen bàsicament en els processos psicòtics (esquizofrènia i/o paranoia), tot i que també poden estar presents en altres tipus de processos mentals com, per exemple, en una situació de dol intens. En aquests casos, però, el pacient pot fer una crítica del que està percebent i, per tant, la seva vida no té per què quedar condicionada pel fenomen al·lucinatori.

    Però més enllà del que planteja, la publicació del llibre és un bon pretext per assenyalar alguns punts crucials en relació als tractaments psicofarmacològics dels trastorns i de les malalties mentals.

    En primer lloc, malgrat que des de diversos mitjans es pretén defensar la tesi segons la qual es disposa en l’actualitat de fàrmacs específics per tractar els diversos trastorns mentals, només ens cal comprovar la desproporció existent entre el nombre de tipus de psicofàrmacs i el dels trastorns mentals: 5 pels primers (ansiolítics, antidepressius, antipsicòtics, eutimitzants i estimulants); més de 300 pels segons (segons la classificació establerta per l’Associació Americana de Psiquiatria). La proporció és 1/60; però, si tenim en compte que molts malalts tenen dos o més diagnòstics psiquiàtrics, el que es coneix com a comorbiditat, ens trobem que sovint un malalt pot tenir prescrit dos o més tipus de psicofàrmacs. En alguns casos, un mateix malalt pot tenir prescrit un representant de cada grup de medicaments psiquiàtrics.

    En segon lloc, malgrat els anys i els esforços dedicats a la investigació de les causes dels trastorns i les malalties mentals, no es disposa encara d’evidències clares dels mecanismes neurobiològics implicats en la seva etiologia. És més, alguns investigadors de prestigi internacional com el Professor Stephen Stahl, han determinat que l’estratègia dimensional suggereix la desconstrucció dels trastorns mentals en símptomes i el tractament dels símptomes més que del trastorn. Això vol dir que, en realitat, quan s’administra un psicofàrmac no s’apunta al trastorn sinó al símptoma.

    En tercer lloc, la prescripció d’un psicofàrmac mai es pot desvincular del marc terapèutic en el qual es porta a terme: el vincle transferencial. Això significa que més enllà dels efectes propis del fàrmac cal considerar les particularitats de la relació entre el pacient i el metge psiquiatre. També cal tenir en compte les expectatives de l’entorn familiar i social. En aquest sentit és important assenyalar que sovint es produeix una disharmonia entre les expectatives dels actors implicats i això tindrà els seus efectes.

    Per últim, la naturalesa de la malaltia mental i del trastorn mental és extraordinàriament complexa i, per tant, mai es podrà explicar a partir d’hipòtesis simples com, per exemple, afirmar que la depressió és el resultat d’una disfunció del sistema serotonèrgic cerebral.

    Per tant, els tractaments psicofarmacològics són importants i han canviat el pronòstic de molts processos psicopatològics, especialment en el camp de les malalties mentals (esquizofrènia, trastorn bipolar, melangia) però mai poden ser l’únic instrument terapèutic. És necessari ajudar el pacient a què es faci càrrec de la seva malaltia i de les circumstàncies que l’han desencadenat. No es tracta únicament del fet que tingui «consciència de malaltia» sinó de què es pugui fer responsable de què li passa i que no sigui un subjecte passiu de les decisions del metge. És des de la responsabilitat del mateix malalt com es pot constituir un marc de prevenció de la malaltia mental.