Just Deploy It!

Etiqueta: treball

  • El 64,6% de malalties relacionades amb el treball del primer semestre del 2021 van afectar a dones

    Entre gener i juny de 2021 es van notificar al Sistema de Vigilància de Malalties Relacionades amb el Treball 147 casos, dels què el 64,6% van afectar a dones. Tot segons dades d’un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’edat mitjana va ser de 46,2 anys amb diferències significatives entre sexes (47,6 en dones i 43,7 en homes), i les ocupacions més freqüents van ser personal administratiu (19,6%), seguits de professionals de la ciència i intel·lectuals (16,8%) i de suport (16,1%). Respecte el país d’origen, un 21,8% havia nascut fora de l’Estat. La patologia més notificada va ser de tipus ansiósdepressiu (78,9% del casos notificats), de la qual el 66,4% va produir-se en dones. Els trastorns que van seguir en freqüència van ser els musculesquelètics (18,4%). El 21,8% de les persones afectades treballava en empreses de fora de Barcelona i la situació laboral més freqüent va ser la contractació indefinida (80,6%). Finalment, el 79,3% dels treballadors i treballadores estava en situació d’incapacitat temporal en el moment de la notificació.

    A l’inici de la pandèmia, quan l’objectiu era protegir la salut pública, les Incapacitats Temporals (IT) del sistema de Seguretat Social causades per períodes d’aïllament pel virus SARS-CoV2 es van considerar, amb caràcter excepcional, situacions assimilades a accident de treball, exclusivament per a la prestació econòmica. Amb posterioritat i coincidint amb el final de l’estat d’alarma, el Reial Decret 19/2020 de 26 de maig, va establir la consideració com a contingència professional derivada d’accident de treball, les malalties patides pel personal que prestava servei en centres sanitaris o sociosanitaris com a conseqüència del contagi del virus SARS-Cov2, en l’exercici de la seva professió, durant qualsevol fase de la pandèmia, sempre que així ho acreditessin els SPRL.

    El Reial Decret Llei 3/2021 de 2 de febrer estableix que des de la declaració de la pandèmia internacional per l’Organització Mundial de la Salut i fins que les autoritats sanitàries aixequin totes les mesures de prevenció adoptades per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la Covid-19, el personal que presta serveis en centres sanitaris o sociosanitaris, inscrits en els registres corresponents, i que en l’exercici de la seva professió, hagin contret el virus SARS-CoV2 per haver estat exposat a aquest risc específic durant la prestació de serveis sanitaris i sociosanitaris, quan així s’acrediti pel SPRL, tindrà les mateixes prestacions que el sistema de Seguretat Social atorga a les persones afectades per una malaltia professional. És a dir, si bé la contingència és considerada com a derivada d’accident de treball, les prestacions que reben aquestes persones treballadores són les que corresponen a una malaltia professional.

    Cal tenir present que aquestes prestacions no es consideraran pel personal que, treballant en centres sanitaris o sociosanitaris, exerceixi altres funcions diferents de la prestació de serveis sanitaris i sociosanitaris. Inclouen aquí el que seria el personal administratiu, el personal de neteja o zeladors, per exemple.

    Si bé les malalties patides pel personal sanitari o sociosanitari a causa del contagi del virus SARS-Cov2, en l’exercici de la seva professió són considerades accident de treball, les prestacions que reben aquestes persones treballadores són les corresponents a una malaltia professional.

    En el primer semestre de 2021 es van seguir les actuacions dirigides al control de la COVID-19 en l’entorn laboral, consistents essencialment en el contacte i assessorament a Serveis de prevenció de riscos laborals (SPRL) o empreses de Barcelona amb persones treballadores amb COVID-19 que havien treballat presencialment durant el període infectiu, per assegurar el compliment de mesures preventives i higièniques i les accions de control de la transmissió del SARS-Cov-2 dins els centres de treball. Entre gener i juny de 2021 es van rebre les notificacions de 5.943 casos de persones que havien estat treballant de manera presencial en període infectiu en 3.946 centres de treball diferents.

    Entre els sectors d’activitat econòmica on treballaven aquestes persones van destacar els següents: comerç a l’engròs i al detall, reparació de vehicles de motor i motocicletes (17,4% dels casos, a expenses majoritàriament de l’activitat de comerç al detall); activitats sanitàries i de serveis socials (15,5%); activitats professionals, científiques i tècniques (9,5%); educació (8,3%) i hostaleria (7,5%, a expenses majoritàriament de l’activitat de restauració).

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • La força de treball en sanitat i la seva fragmentació

    Els treballadors de la salut són totes aquelles persones compromeses amb accions que tenen per objectiu millorar la salut. La seva feina consisteix a donar serveis de salut, de gestió de l’atenció i de suport a l’atenció

    La força de treball en Salut inclou aquells que donen serveis de salut com metges, infermeres i aquells que donen suport als serveis de salut com els gestors, conductors d’ambulàncies etc.

    Per aconseguir un sistema sanitari públic ben cohesionat cal tenir present la gran diversitat de coneixements i treballs necessaris per dur a terme l’atenció sanitària. Van des de feines científiques, a hoteleria passant per docència, manteniment, neteja… Aquesta fragmentació no hauria de dificultar la bona coordinació entre elles i la valoració, reconeixement i aprofitament de la seva expertesa però algunes institucions i l’aprofitament mercantil a què semblen cridats els emprenedors sanitaris avui dia ho fan difícil.

    Una institució, l’Organització Internacional del Treball (OIT), ha establert una classificació dels treballs que contribueix a allunyar a alguns d’ells del seu objectiu final que és protegir i millorar la salut. Per als treballadors de la Salut assenyala 8 tipus diferents: directius, professionals científics i intel·lectuals, tècnics i professionals de nivell mitjà, personal administratiu, treballadors de serveis personals, operadors d’instal·lacions i manteniment, personal de neteja i assistents.

    Tots aquests tipus comprenen diferents subgrups i especialitats però és important tenir clar que tal com afirma l’Organització Mundial de la Salut (OMS) repetidament, tots ells constitueixen la «força de treball de la Salut».

    El treball en el camp de la salut necessita el treball conjunt, integrat, en equip. No té sentit tècnic la separació de treballadors sanitaris i no sanitaris en aquest camp o l’existència de diferents línies de comandament exclusiu per alguns dels tipus de treball. Tots els que treballen en la mateixa unitat fan serveis sanitaris o de suport a la salut. No és coherent la dinàmica assistencial amb la coexistència de treballadors d’empreses diferents, quins gestors supervisen la feina i dirigeixen des dels horaris (neteja per exemple), fins a la valoració dels resultats del seu treball i el salari i condicions laborals.

    Cal reforçar el criteri de l’OMS. No és fàcil la direcció d’un centre sanitari. S’ha de reconèixer que els centres de salut són empreses molt complexes sobretot quan moltes d’elles han de treballar les 24 hores del dia i reuneixen equips de personal extremadament variats. Només la dificultat i la feina per dur a terme la gestió de tant i divers personal com és necessari i l’interès mercantil poden justificar fragmentar el treball en diferents àrees creant «noves empreses especialitzades».

    De l’externalització i subcontractació d’aquestes feines han tret un bon partit proveïdors privats de serveis assistencials per exemple la rehabilitació avui dia pràcticament en mans de l’empresa privada Fisiogestión a Barcelona i altres que pel fet de donar suport a l’atenció sanitària no podem acceptar tal com proclama l’OMS que no siguin empreses assistencials siguin serveis administratius, informàtics o de cuina.

    La distancia entre els objectius immediats dels diferents llocs de treball i la millora de la salut dintre d’una empresa sanitària no permet concloure que uns són treballadors sanitaris i altres no. La seva feina ben integrada és imprescindible i la finalitat fonamental de tots ells segueix sent la protecció i millora de la Salut. Per l’atenció pública de qualitat que volem, necessitem gestors públics emprenedors en qualitat assistencial, que no cedeixin davant l’alleugeriment del seu volum de treball administratiu i suposada millora de la sostenibilitat que aporten les externalitzacions. Necessitem que busquin la coordinació, integració i creixement en responsabilitat dels membres dels equips. És difícil de calcular però sabem quina seria l’aportació a la sostenibilitat de la feina més ben feta?

  • Tres sentències del Suprem fixen que el personal interí de la sanitat catalana pot accedir a la carrera professional

    Tres sentències de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem en Recurs de Cassació fruit de denúncies de Comissions Obreres han creat jurisprudència, cosa que suposa que el personal estatutari interí de l’Institut Català de Sanitat, l’ICS, té dret a accedir al sistema de carrera professional en igualtat amb el personal estatutari fix, ja que no existeixen diferències objectives en la feina que justifiquin la desigualtat de tracte pel que fa al sistema retributiu.

    Les resolucions afecten directament a centenars de denúncies presentades per treballadors sanitaris a instàncies de CCOO, tot i que altres organitzacions han presentat també iniciatives en el mateix sentit. Les sentències permetrien, doncs, que els treballadors interins de l’ICS, que complissin els requeriments fixats, poguessin accedir a la carrera professional. Aquesta té quatre nivells. Per exemple, un vetllador cobraria 800 euros més a l’any si accedeix al primer nivell de la carrera professional, xifra que augmenta fins a 2.200 euros a l’any en el quart nivell.

    El procés que ha dut fins a aquest punt té a veure amb la crisi econòmica i les retallades que se’n van derivar. Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya ho explica: “a la Sanitat pública catalana hi ha un àmbit que és el del personal funcionari i fix. Aquest s’organitza en quatre nivells. Es passa d’un a altre nivell per antiguitat i altres mèrits, com publicacions, formació, etcètera”.

    Els treballadors funcionaris de l’ICS poden passar al nivell 1 després de 5 anys d’antiguitat i altres requisits com els esmentats. Al segon nivell es passa després d’11 anys, al tercer als 18 i al 4 als 25 anys. En tots els casos l’ascens per carrera implica millores econòmiques.

    Accés per interès del servei

    Usualment l’accés a la carrera professional quedava limitat al personal  funcionari i fix. No obstant això, la normativa recollia que en casos excepcionals i per interès del servei podia accedir a la carrera el personal interí. Això es regulava a partir de les ofertes públiques d’ocupació. Però, amb la crisi el 2010 es van deixar de convocar places en oferta pública i, per tant, els interins no van poder accedir a l’esmentada carrera, cosa que va suscitar les denúncies de CCOO.

    “Com que no hi havia oposicions, tampoc hi havia oferta pública d’ocupació”, diu l’Àngels Rodríguez. Aquesta circumstància, per CCOO, lesionava els drets dels treballadors interins, que abans podien aspirar a entrar en la carrera professional.

    El sindicat va vehicular diverses demandes de treballadors i treballadores en primera instància, que es van guanyar i van ser recorregudes per l’ICS. Posteriorment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va sentenciar també en favor dels interessos dels interins i, finalment, el Suprem ha reblat el clau amb tres sentències sobre el mateix assumpte, cosa que fixa jurisprudència, segons fonts de la defensa jurídica de CCOO.

    La organització sindical considera ara que l’ICS hauria d’aplicar d’ofici les sentències a la resta de casos pendents de veredicte. A més, creu que genèricament obre la porta al fet que el personal interí accedeixi a la carrera professional i als beneficis que comporta, ja que la legislació europea estableix amb claredat que a igual feina ha de correspondre el mateix salari, diu Rodríguez.

    Un total de 8.000 professionals afectats

    La resolució judicial permet, doncs, la porta al fet que el personal interí de l’ICS, que és un 20% dels 40.000 empleats de l’Institut, entre 7.000 i 8.000 professionals, accedeixi, complint els requisits fixats, a ascensos i millores de la carrera.

    Per entendre quina és la diferència entre participar a la carrera o no poder-ho fer, en el cas d’una infermera o infermer, la diferència de salari en el primer nivell és de 1.400 euros. En el segon nivell de 2.800 euros. En el tercer la diferència ascendeix a 4.400 euros i en el 4 nivell l’ingrés suplementari se situa en 6.000 euros, explica l’Àngel Rodríguez. “Aquestes són diferències en un estrat professional mitjà, però augmenten, per exemple en metges i disminueixen en categories inferiors”, afirma la responsable de CCOO.

  • L’abús de les noves tecnologies, la discriminació, les addiccions o l’assetjament escolar entre els problemes de salut mental en joves

    El 30% dels joves de 15 a 29 anys de l’estat espanyol, el que suposa un total de 2 milions de persones, han tingut símptomes de problemes de salut mental en l’últim any, segons el Baròmetre Juvenil de Vida i Salut de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD). D’elles, tan sol la meitat va sol·licitar ajuda. A més, els problemes de salut mental es desenvolupen d’hora en les persones, ja que el 50% dels problemes de salut mental en adults comencen abans dels 15 anys i el 75% abans dels 18. Davant aquest context de xifres tan elevades, la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH) ha centrat el Dia Mundial de la Salut Mental 2018 en la salut mental dels joves.

    En aquest sentit, la Confederació Salut Mental Espanya va celebrar una jornada de debat i anàlisi sobre salut mental i joves en la qual han participat diverses persones afectades per problemes de salut mental, familiars i professionals de diferents àmbits (educació, sanitat, tercer sector i comunicació). La van titular «Educació inclusiva, salut mental positiva» i va tractar diferents aspectes que perjudiquen la salut mental dels joves, alguns d’ells de recent aparició, com el abús de les noves tecnologies, a més d’uns altres molt rellevants com la violència i abusos sexuals, discriminació, addiccions o l’assetjament escolar. També es van abordar aspectes com la importància d’implantar l’educació inclusiva a la universitat, l’atenció específica a menors i campanyes sobre salut mental a les aules.

    La Confederació Salut Mental Espanya és una entitat sense ànim de lucre i d’interés social que integra a 19 federacions i associacions i a més de 300 entitats i compta amb 47.000 socis arreu de l’estat. El seu president, Nel A. González Zapico va assegurar que, ja que «l’educació transcorre en aquestes etapes de canvi fonamentals per a les persones, és necessari fomentar un sistema educatiu inclusiu que potenciï les habilitats de cada nen o nena, que faciliti la participació de tot l’alumnat, que lluiti contra l’exclusió i que permeti a totes i tots els joves accedir a un aprenentatge de qualitat». També va afegir que «una educació inclusiva d’aquest tipus repercutirà de forma positiva en la salut mental de les noves generacions i contribuirà a la prevenció de futurs problemes de salut mental».

    A Catalunya es reclamen més recursos i suports comunitaris per una millor salut mental a la comunitat i a la feina

    Els problemes de salut mental segueixen sent un obstacle per trobar feina. Malgrat la feina és un element clau en la recuperació i la inclusió social de les persones amb un problema de salut mental, perquè permet que gaudeixin d’autonomia, participin activament en la societat i puguin desenvolupar el seu projecte de vida, aquestes han de sortejar nombrosos obstacles per assolir un lloc de treball.

    Així ho apunten dades com les de l’estudi ‘El empleo de las personas con discapacidad’, de l’Institut Nacional de Estadística (INE), segons el qual l’any 2016 només un 14,3% de persones amb certificat de discapacitat per raó de salut mental va treballar. Aquesta xifra representa la taxa d’ocupació més baixa de tots els grups de població amb discapacitat i el situa com l’únic que va experimentar una baixada de l’ocupació respecte de l’any anterior (-1,7%).

    També hi ha un greuge pel que fa a la retribució econòmica d’aquestes persones. El salari anual brut dels professionals amb discapacitat és de 19.596 euros, un 15% inferior al que perceben les persones sense discapacitat, que cobren 23.308 euros. I el de les persones amb discapacitat per raó de salut mental, està un 20% per sota de la mitjana dels col·lectius amb discapacitat (15.699 euros).

    En un acte celebrat a Girona prèviament al Dia Mundial de la Salut Mental, s’ha posat l’accent en l’atenció i els suports comunitaris vers la recuperació i l’apoderament, i la inserció laboral de les persones amb trastorn mental, en el marc d’una societat més inclusiva que deixi enrere l’estigma cap al col·lectiu i el trastorn mental. A l’acte, on s’ha comptat amb la presència de Quim Torra, Roger Torrent i Chakir el Homrani , han assistit més d’un miler de persones del moviment social de persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, juntament amb els professionals socials i sanitaris del sector. Aquest acte s’ha celebrat per primera vegada a Girona, per ser model de referència en l’atenció a la salut mental a Catalunya i Europa.

  • La salut mental de les persones a l’atur millora amb l’acompanyament durant la reinserció laboral

    No només són els serveis sanitaris qui depenen de la salut de les persones, hi ha determinants socials al darrere i l’atur és un dels determinants significatius. Així ho valora Vanessa Puig, investigadora a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que a través d’un estudi ha comprovat que la salut mental i el benestar emocional de les persones en una situació d’atur millora notablement si existeix un acompanyament personalitzat durant el procés de reinserció laboral. La investigació científica que ho ha constatat l’ha desenvolupat l’ASPB i Barcelona Activa, que s’han centrat en el programa Treball als Barris.

    En termes generals, el que s’està fent per reduir l’atur es pot explicar mitjançant polítiques actives i passives. Puig comenta que és evident que, pel que fa a les polítiques passives, la contribució directe té un impacte positiu, ja que pots cobrir necessitats bàsiques. Ara bé, també afegeix el següent per explicar el per què de la investigació: «no havíem mirat si les polítiques actives com aquestes tenien un impacte positiu en la salut i vam creure que seria interessant analitzar Treball als Barris».

    El programa d’inserció laboral Treball als Barris vol millorar l’ocupabilitat i afavorir la reinserció sociolaboral de persones que es troben en una situació d’atur i només es realitza a zones on hi ha protecció de la Llei de Barris. És a dir, en barris on les persones que hi viuen tenen poques capacitats econòmiques. L’any 2015, l’ASPB va agafar totes aquelles persones que van entrar dins el programa, i van voler participar-hi voluntàriament, i van realitzar un seguit d’enquestes amb algunes preguntes de salut i altres sociodemogràfiques. La mateixa enquesta se’ls hi va repetir en passar un any per analitzar les diferències. Fins a un 41% dels homes i el 47% de les dones que van participar en l’estudi científic havien trobat feina després de participar del projecte però, més enllà de les taxes d’ocupació, les xifres demostren que  millora de la salut mental i emocional és encara més gran i té efectes positius fins i tot en aquells casos en que l’atur es prolonga.

    L’acompanyament fa mantenir un millor estat en la salut de les persones a l’atur

    D’acord amb els resultats, la millora en la salut mental després de passar pel Treball als Barris és fa palesa tant en homes com en dones, tot i que és més accentuada en aquelles persones que han trobat feina, les quals també emfatitzen les seves capacitat tècniques adquirides i una millor xarxa social.

    Així, s’ha pogut observar una disminució notable en el risc de patir mala salut mental, que passa del 61% al 27% en el cas dels homes i del 73% al 34% en el cas de les dones. La millora va més enllà, com demostra que també es redueix el percentatge de persones que consumeixen medicaments com tranquil·litzants o antidepressius: del 20,8% al 12,7% en el cas dels homes i del 28,2% al 17,3% en el cas de les dones.

    Tot i això, Puig remarca que hi ha una prevalença de risc de mala salut mental, fins i tot si comparem la salut mental entre gent aturada dels barris inclosos dins el programa amb els altres barris de Barcelona «veiem que està molt pitjor». De fet, l’estudi en avaluar científicament els efectes del programa en la salut i la qualitat de vida dels participants entre 2015 i 2017 ha vist que els participants ja en el moment inicial presentaven un risc de mala salut mental el doble d’alt que la resta de persones aturades a Barcelona.

    En relació a com s’assoleix aquesta millora en la salut, les persones participants en el programa han manifestat que van aconseguir reduir l’estrès, millorar la seva xarxa social i augmentar els seus coneixements en la recerca de feina, l’ús de noves tecnologies i drets laborals, i van expressar igualment que sentien que rebien suport i acompanyament que millorava la seva situació prèvia.

    «Les enquestes ens relaten un acompanyament, una sensació de contacte humà i que gràcies a això noten els canvis en la seva autoestima i també en viure suport social», confirma Puig qui també destaca que el discurs és diferent entre homes i dones. Així com els primers atribueixen les millores pel fet d’haver trobat feina, les dones valoren molt mes l’acompanyament.

    A nivell tècnic, s’ha vist que l’estudi ha servit per veure que existeixen millores en el benestar emocional i en l’apoderament de les persones que també adquireixen experiència tpecnica com ara saber què els hi poden preguntar i què no. «Les sessions formatives que reben els ajuden a saber què estan obligats a contestar i què no els hi podran preguntar mai en una entrevista i això els fa buscar feina amb més seguretat i tranquil·litat».

    Ara, tot i haver donat per finalitzat l’estudi, les conclusions ajuden a que l’equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona incideixin perquè es realitzin polítiques de millora de la qualitat de l’ocupació, ja que, com observa Puig, «per molt que de primeres millori la salut, a la llarga no haurà servit de res». Això passa, com apunten, perquè «per molt que els programes d’ocupació laboral puguin ajudar, totes les millores que es podrien fer xoquen amb una realitat d’un mercat super precari». Com indica Puig, la situació de precarietat laboral pot fer disminuir els efectes positius d’aquest programa, perquè aquesta situació té un efecte nociu en la salut de les persones treballadores.

  • La sida suposa una disminució d’ingressos de 7.200 milions de dòlars per la incapacitat laboral que genera

    Les famílies dels països en desenvolupament són les que més tasques de cures han d’assumir perquè l’atenció mèdica està menys institucionalitzada

    Les previsions científiques indiquen que a l’horitzó de l’any 2020 hi haurà al món 29,9 milions de persones amb sida quan el 2005 la xifra rondava els 22 milions. Els avenços mèdics dels darrers anys permeten que les persones portadores del VIH visquin més anys i amb una millor qualitat de vida encara que hagin de seguir un tractament. De totes maneres, no totes les persones amb sida arreu del món poden accedir als medicaments i encara segueix havent-hi un nombre molt elevat de víctimes.

    A partir d’aquesta realitat, l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha elaborat l’estudi –que acaba de fer públic– L‘impacte del VIH i la sida al món del treball: estimacions mundials. El document ha estat elaborat amb la col·laboració d’ONUSIDA. S’hi examina en quin mesura l’evolució de l’epidèmia del VIH i l’ús estès del Tractament Antiretroviral (TAR) han afectat la població activa mundial, i com està previst que ho facin en el futur. S’aporten dades sobre el nombre de persones que viuen amb el VIH i la seva prevalença, la morbiditat i les morts per sida entre la població activa de tots els països dels quals es disposa de dades,. També s’avaluen les conseqüències econòmiques i socials del virus en els treballadors i les seves famílies.

    El VIH suposava el 2005 un cost de 17.000 milions de dòlars

    l’estudi es constata com «les pèrdues d’ingressos atribuïbles a la sida –resultat de la mort o de la incapacitat de treballar– mostren un descens substancial des de 2005». Aquell any això va suposar una despesa per a les famílies de 17.000 milions de dòlars. Les previsions –i també l’objectiu– és que en l’horitzó del 2020 la xifra es redueixi fins als 7.200 milions de dòlars. Per al càlcul de la pèrdua d’ingressos, l’OIT va partir de la hipòtesi «que la població exclosa de la força de treball per mort o incapacitat percebia idèntics ingressos que la població general de cada país. Aquest supòsit també reconeix implícitament la contribució del treball realitzat en l’economia informal».

    L’any 2005 morien a causa de la sida 1,3 milions de persones arreu del món. L’objectiu és rebaixar la xifra fins a les 425.000. Segons l’OIT, la incidència més gran de la mortalitat «s’observa entre els treballadors que s’apropen als 40 anys.»  El director general de l’organisme, Guy Ryder, assenyala que «aquesta és l’edat en la qual normalment els treballadors estan en el millor moment de la seva vida productiva. Són morts que es poden evitar del tot amb l’ampliació i l’acceleració del tractament».

    Un milió de persones que no poden treballar per la síndrome

    A banda de la mortalitat, també ha baixat el nombre de persones que a causa de la sida no poden treballar. El 2005 hi havia arreu del món 350.000 persones amb incapacitat total i 655.000 parcial, segons les estadístiques de què disposa l’OIT, que no abasten tots els països del món. L’objectiu és que el 2020 en siguin 40.000 i 95.000 respectivament amb una reducció que en el cas dels homes seria del 81% i de les dones, el 91%.

    Al treball –que en aquest enllaç es pot aconseguir en la seva versió íntegra en anglès– s’aporten també dades sobre el temps dedicat a l’atenció i les cures en les llars de treballadors amb incapacitat laboral total o parcial, mesurat en equivalents d’anys de treball. Igualment hi ha xifres sobre el temps addicional que els nens dediquen a tasques domèstiques en les famílies afectades per la sida, mesurat en equivalents d’anys de treball infantil; i el nombre de nens l’educació dels quals es veu afectada negativament per viure en llars afectades per la sida.

    140.000 nens faran tasques addicionals de cures com a treball infantil

    En aquest àmbit, l’estudi s’ha centrat en els països en desenvolupament, en els quals l’atenció sanitària està menys institucionalitzada i les llars assumeixen una càrrega més gran de les feines d’atenció i cures. Així, l’anàlisi d’aquests costos ocults calculen que el 2020, al voltant de 140.000 nens desenvoluparan tasques addicionals, «de treball infantil», segons les previsions mitjanes. Al mateix temps, l’equivalent a 50.000 treballadors a temps complet realitzaran treball de cura no remunerada. Sobre els nens que veuran afectada la seva educació per haver d’atendre familiars amb sida, les xifres són «relativament baixes», estima l’OIT. Oscil·len, en funció dels mesuraments, entre 40.000 i 84.000.

    No obstant això, els autors de l’estudi puntualitzen que «el nombre de nens i nenes que pateixen dificultats educatives, en les llars afectades per la sida, és moderat en relació amb el nombre total de nens l’educació dels quals està en risc per molts altres factors». El fet que fins a 84 000 d’infants en llars afectades per la sida, afegeixen, tinguin menys oportunitats educatives el 2020 «segueix sent una xifra important».

    Com a resum final, l’OIT destaca que la prevenció ha avançat gairebé arreu, segueix faltant-ne en altres parts del món, cosa que ha provocat la propagació de la malaltia a noves regions. Això queda reflectit en les tendències que afecten la força de treball mundial. Una conseqüència important és la pèrdua d’ingressos, especialment perquè hi ha un lleuger repunt de nous casos de sida en països d’ingressos relativament més alts. Guy Ryder conclou dient que «la mera ampliació de l’accés al tractament no és suficient. Les mesures de prevenció i diagnòstic del VIH també han de ser intensificades si volem posar fi a la sida. Això té sentit humà, i és raonable en termes econòmics».

  • La ciència espanyola també s’aprofita d’investigadors sense cobrar

    “Vaig tornar a Espanya molt animat, havia millorat el meu currículum, havia aconseguit publicar dos articles científics, però quan vaig arribar vaig descobrir que les portes no és que estiguessin tancades, és que ni tan sols hi havia portes on trucar”. En Luis, nom fictici, és un dels molts investigadors que treballen gratis a Espanya. No vol donar el seu nom perquè està fent la seva tesi sense contracte laboral en un laboratori del CSIC i tem que puguin treure-li la que, a dia d’avui, és la seva única opció.

    El cas dels cuiners que treballen gratis en grans restaurants, destapat per El Confidencial, reobria la setmana passada el debat sobre les condicions laborals d’aquelles persones que inicien la seva carrera professional. Sens dubte, a Espanya hi ha molts entorns laborals en els quals hi ha persones joves que treballen gratis com a única sortida per obtenir experiència o seguir sent competitius, i el sistema d’R+D+I espanyol no és una excepció.

    En la ciència espanyola la feina gratis s’ha convertit en una cosa habitual fins i tot entre científics amb diversos anys d’experiència. “La falta de diners per investigar i l’escassetat de places obliga molts investigadors a treballar gratis per poder competir per un lloc”, explica Elena Carretón, vocal de la Federació de Joves Investigadors/Precaris.

    No és l’única que apunta aquest problema, de sobres conegut dins del sector. Tot i que no hi ha xifres sobre el nombre d’investigadors que treballen sense cobrar en laboratoris i centres d’investigació de tot el país, el director general de la Fundació COTEC per a la Innovació, Jorge Barrero, reconeixia l’any passat que “és un fet que sap bé qui coneix com funciona la formació d’investigadors en aquest país”.

    “Els responsables polítics del ministeri [d’Economia] i de la Secretaria d’Estat [d’Investigació] saben perfectament com funciona això i com es treballa, el que passa és que és rendible”, explica aeldiario.es Javier Sánchez, portaveu del col·lectiu Ciencia con Futuro, que assegura que és una cosa tan habitual, “que molts de nosaltres hem passat per aquesta situació”.

    La manca de recursos abona el terreny a la feina gratis

    Per Carretón, és la manca de recursos de molts laboratoris i el baix nombre de places ofertes el que fa que la competitivitat sigui molt gran i que ningú vulgui parar. “És habitual que els investigadors predoctorals vulguin fer mèrits, intentant tenir articles publicats o ponències a congressos que els permetin tenir un nivell de competitivitat alt per accedir a un contracte predoctoral”.

    Aquest és el cas d’en Luis, que assegura que “passar-se un o dos anys sense publicar res és la mort acadèmica”. El camí d’aquest jove investigador va començar l’any en què el ministeri dirigit per José Ignacio Wert no va treure la convocatòria del principal programa de contractes predoctorals. Sense possibilitat d’accedir a aquesta opció, en Luis va decidir fer un màster i en acabar li van oferir treballar gratis.

    Va ser el seu primer contacte amb el món dels treballadors de salari zero, però no va acceptar. No podia. En Luis havia demanat un préstec per poder fer el màster i encara l’estava pagant. “No em podia permetre estar treballant sense cobrar”, afirma.

    Després de la garrotada inicial aquest jove investigador va decidir anar-se’n al Regne Unit a provar sort. “Vaig trigar menys d’un mes a trobar feina com a tècnic de laboratori i als dos mesos em van ascendir a investigador. Així vaig aconseguir pagar el màster”.

    Però, després de més d’un any fora, en Luis va tornar a Espanya per motius personals. “Aquí és quan el món em va caure a sobre, em vaig passar diversos mesos sense res i llavors va ser quan em vaig plantejar fer el doctorat, encara que fos treballant gratis, amb l’esperança que en aquests quatre anys sortís algun contracte”.

    La cultura del treball gratis

    El problema actual de la ciència espanyola no és només la manca de recursos, sinó la cultura de treball gratis que s’ha instal·lat entre molts científics davant la passivitat de les administracions públiques.

    “Hi ha investigadors sènior que lluiten perquè els seus investigadors tinguin algun tipus de contracte, però n’hi ha molts altres que no li donen importància al fet de tenir personal treballant gratis. Està tan assumit com a part del procés de formació d’un investigador, que gairebé no es lluita contra això”, explica Carretón.

    Sánchez també assegura que “s’ha estès i s’ha acceptat la idea que hi ha persones que durant la seva formació no necessiten cobrar” i crida l’atenció sobre el fet que se segueixi anomenant “becaris o estudiants a persones que ja tenen un grau o un màster i que estan fent tasques d’investigació importants”.

    En Luis assegura que al centre de recerca en què treballa hi ha més de 10 persones en la seva mateixa situació i que quan algun dels seus companys treu el tema davant dels directors de tesi, “la conversa s’acaba amb una mirada condescendent i un ‘així és el món de la investigació’”.

    Sánchez assegura que aquesta cultura, unida a les importants retallades en ciència que s’han donat durant els últims anys, ha provocat “una situació financera en els grups de recerca que fa que l’única manera de tirar endavant els projectes sigui emprant mà d’obra barata o gratis”.

    També entre investigadors amb experiència

    Si hi ha alguna cosa que distingeix el mercat laboral de la ciència espanyola de la resta dels àmbits en què es treballa gratis és el fet que també hi ha treballadors amb fins i tot 10 anys d’experiència en aquesta situació. “Molts ens veiem en la necessitat de continuar investigant, encara que sigui gratis, fins a aconseguir el següent contracte”, explica Carretón.

    A partir de la lectura de la tesi, els investigadors s’enfronten a diversos anys en què han d’anar lligant contractes postdoctorals temporals, la durada dels quals varia entre un i cinc anys. Segons aquesta investigadora, “en aquests períodes entre que acabem un contracte i n’aconseguim un altre és habitual treballar gratis per no perdre el fil, per no deixar experiments a mitges i per no perdre currículum i deixar de ser competitiu”.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • «Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants»

    Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.

    Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?

    Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.

    Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.

    En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?

    A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.

    E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.

    A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.

    Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?

    A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.

    E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.

    Elena Ronda durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?

    E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.

    Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?

    A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.

    E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.

    A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.

    L'Alison durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?

    A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.

    E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.

    A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.

    E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.

  • La crisi i les retallades empitjoren la salut de les dones, segons CCOO

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Això passa tant en malalties físiques com mentals. La situació en els últims anys ha empitjorat a Catalunya a causa de la crisi econòmica i les retallades aplicades, que han afectat els col·lectius més dèbils tot plegat explica l’empitjorament de la situació sanitària de les dones, segons l’informe la salut de les dones, elaborat per la secretaria de la dona i de cohesió social de CCOO de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, que se celebra el 28 de maig.

    Per una banda, el treball mostra que les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Així, segons l’ESCA 2014, (Enquesta de salut de Catalunya), que analitza els problemes de salut crònics inclosos en una llista de 28 tipologies, seleccionades per l’alta prevalença que aquests mals tenen entre la població o bé perquè generen un consum de recursos importants, el 71% de la població de més de 15 anys (el 70,3% dels homes i el 79,7% de les dones) pateix o ha patit algun dels esmentats 28 trastorns.

    Pel que fa a les malalties, el 34,1% de la població adulta (el 26,4% dels homes i el 41,5% de les dones) pateix o ha patit problemes crònics. El mal d’esquena lumbar o cervical són dos dels trastorns crònics més habituals entre les dones entre els 15 i els 44 anys, mentre que per als homes els trastorns d’aquest tipus ho són les al·lèrgies i el mal d’esquena lumbar o dorsal. Si s’analitza la població entre 45 a 64 anys, per als homes els trastorns més importants són el colesterol elevat i la hipertensió arterial, mentre que per a les dones tornen a ser el mal d’esquena lumbar o cervical. Si es mira les dones d’entre 65 i 74 anys, els dos principals trastorns cònics són l’artrosi, l’artritis o el reumatisme i la hipertensió arterial. Per a la mateixa edat entre els homes els mals crònics més habituals són la hipertensió i el colesterol elevat. A partir dels 75 anys les malures són la hipertensió i les cataractes.

    Pel que fa a la salut mental, la població de 15 anys i més amb risc de patir alguna mena de trastorn d’aquest tipus afecta més a les dones que als homes en tots els grups d’edat.

    Per extracció social, les dones de classes desfavorides són les que demanen menys atenció mèdica. Si es mira la mitjana, el 4,5% dels homes no demana ajuda quan té un problema mèdic, mentre que la taxa s’eleva fins al 6,4% en les dones. I encara més, en les dones de classe baixa, el 7,2% no busca suport. Entre els homes aquesta proporció baixa al 3,5%. En aquest cas la pregunta, feta per a l’enquesta de 2014 es referia a la reacció de les persones que en els últims 15 dies havien patit algun problema de salut i no havien demanat atenció mèdica.

    L’enquesta va preguntar a les persones de més de 15 anys els tipus de medicaments consumits els dos dies anteriors a la consulta. La resposta va situar les dones com les que en consumeixen més. Els analgèsics (29,8%), els tranquil·litzants, sedants i antidepressius, i els remeis per dormir (9,5%, 10,9% i 12,4%) són els més utilitzats .

    L’estudi té un apartat complet destinat als drets reproductius de les dones. En aquest sentit afirma que les retallades de la normativa salut sexuals i reproductiva, no ajuden, segons afirmen les dones de CCOO. Al respecte reclamen més polítiques institucionals que previnguin i donin suport a les mares molt joves. També exigeixen ajuda per a les noies joves, afirmant que la decisió de tenir un fill és “un fet en què la classe social té un paper destacat”.

    La monografia té un capítol que analitza el recurs al part amb cesàries, que ha augmentat 7,1 punts entre els anys 1993 i 2014. A l’inici del període analitzat el recurs a la cesària era del 22,8% del total, mentre que fa dos anys havia pujat al 29,9%.

    Pel que fa als tipus d’hospitals on es practiquen les cesàries, en els centres del SISCAT són el 24,9% mentre que els centres privats arriba al 40,8%.

    Un apartat especial es dedica en el treball a la salut vinculada amb el món laboral. En matèria de prevenció d’accidents greus, s’afirma que l’afectació d’aquests sinistres va augmentar l’any passat un 20% respecte a l’any anterior, mentre que en homes l’increment va ser del 6,21%. També mostren les sindicalistes la seva preocupació per l’augment de la incidència de les malalties vinculades amb el treball.