Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».
Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.
El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.
Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.
Innovar davant la manca de recursos i espais
«Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».
A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».
A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.
Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»
Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».
La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa
La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».
Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».
En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»
Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».
Les baixes i diferències entre el personal
Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.
La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.
Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».
A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.
A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.
Sindicats exigiran responsabilitats
Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».
Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».
«Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.
En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.
