Just Deploy It!

Etiqueta: TSJC

  • Tres sentències del Suprem fixen que el personal interí de la sanitat catalana pot accedir a la carrera professional

    Tres sentències de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem en Recurs de Cassació fruit de denúncies de Comissions Obreres han creat jurisprudència, cosa que suposa que el personal estatutari interí de l’Institut Català de Sanitat, l’ICS, té dret a accedir al sistema de carrera professional en igualtat amb el personal estatutari fix, ja que no existeixen diferències objectives en la feina que justifiquin la desigualtat de tracte pel que fa al sistema retributiu.

    Les resolucions afecten directament a centenars de denúncies presentades per treballadors sanitaris a instàncies de CCOO, tot i que altres organitzacions han presentat també iniciatives en el mateix sentit. Les sentències permetrien, doncs, que els treballadors interins de l’ICS, que complissin els requeriments fixats, poguessin accedir a la carrera professional. Aquesta té quatre nivells. Per exemple, un vetllador cobraria 800 euros més a l’any si accedeix al primer nivell de la carrera professional, xifra que augmenta fins a 2.200 euros a l’any en el quart nivell.

    El procés que ha dut fins a aquest punt té a veure amb la crisi econòmica i les retallades que se’n van derivar. Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya ho explica: “a la Sanitat pública catalana hi ha un àmbit que és el del personal funcionari i fix. Aquest s’organitza en quatre nivells. Es passa d’un a altre nivell per antiguitat i altres mèrits, com publicacions, formació, etcètera”.

    Els treballadors funcionaris de l’ICS poden passar al nivell 1 després de 5 anys d’antiguitat i altres requisits com els esmentats. Al segon nivell es passa després d’11 anys, al tercer als 18 i al 4 als 25 anys. En tots els casos l’ascens per carrera implica millores econòmiques.

    Accés per interès del servei

    Usualment l’accés a la carrera professional quedava limitat al personal  funcionari i fix. No obstant això, la normativa recollia que en casos excepcionals i per interès del servei podia accedir a la carrera el personal interí. Això es regulava a partir de les ofertes públiques d’ocupació. Però, amb la crisi el 2010 es van deixar de convocar places en oferta pública i, per tant, els interins no van poder accedir a l’esmentada carrera, cosa que va suscitar les denúncies de CCOO.

    “Com que no hi havia oposicions, tampoc hi havia oferta pública d’ocupació”, diu l’Àngels Rodríguez. Aquesta circumstància, per CCOO, lesionava els drets dels treballadors interins, que abans podien aspirar a entrar en la carrera professional.

    El sindicat va vehicular diverses demandes de treballadors i treballadores en primera instància, que es van guanyar i van ser recorregudes per l’ICS. Posteriorment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va sentenciar també en favor dels interessos dels interins i, finalment, el Suprem ha reblat el clau amb tres sentències sobre el mateix assumpte, cosa que fixa jurisprudència, segons fonts de la defensa jurídica de CCOO.

    La organització sindical considera ara que l’ICS hauria d’aplicar d’ofici les sentències a la resta de casos pendents de veredicte. A més, creu que genèricament obre la porta al fet que el personal interí accedeixi a la carrera professional i als beneficis que comporta, ja que la legislació europea estableix amb claredat que a igual feina ha de correspondre el mateix salari, diu Rodríguez.

    Un total de 8.000 professionals afectats

    La resolució judicial permet, doncs, la porta al fet que el personal interí de l’ICS, que és un 20% dels 40.000 empleats de l’Institut, entre 7.000 i 8.000 professionals, accedeixi, complint els requisits fixats, a ascensos i millores de la carrera.

    Per entendre quina és la diferència entre participar a la carrera o no poder-ho fer, en el cas d’una infermera o infermer, la diferència de salari en el primer nivell és de 1.400 euros. En el segon nivell de 2.800 euros. En el tercer la diferència ascendeix a 4.400 euros i en el 4 nivell l’ingrés suplementari se situa en 6.000 euros, explica l’Àngel Rodríguez. “Aquestes són diferències en un estrat professional mitjà, però augmenten, per exemple en metges i disminueixen en categories inferiors”, afirma la responsable de CCOO.

  • El TSJC ratifica la incapacitat de Nati López, l’activista que va iniciar la campanya contra l’ICAM

    El Col·lectiu Ronda ha donat a conèixer la desestimació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del recurs interposat per l’Institut Nacional de la Seguretat Social i ratifica la incapacitat en grau de total reconeguda a la Natividad López, l’activista que amb la seva acampada de protesta davant la seu de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) va ajudar a germinar un moviment d’oposició a les altes injustificades i els criteris d’aquest ens públic.

    L’ICAM va donar l’alta mèdica a López, coneguda com a Nati, després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren «susceptibles d’experimentar millores». Des del Col·lectiu Ronda denuncien que això va condemnar-la «a veure’s completament privada d’ingressos i sense possibilitats reals de reincorporar-se al món laboral».

    Va ser a l’octubre de 2015, amb l’inici d’una acampada per part de la Nati  davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca a Barcelona, que també es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincoporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.

    L’acampada que va començar la Nati va durar ben bé un mes i va comptar amb la participació de diverses entitats. De fet, aquesta situació, articulada al voltant de la Nati i amb la col·laboració de Col·lectiu Ronda, va acabar provocant la naixença de la PAICAM, la Plataforma d’Afectats per l’ICAM, que des de la seva presentació oficial el passat 9 de març de 2016 «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques».

    En el cas de la Nati, i quan faltava poc més d’un mes per tal d’acompletar els 18 mesos de baixa mèdica que la legislació estableix com a límit per tal de que es presenti una proposta d’incapacitat permanent, l’ICAM va determinar la situació d’alta mèdica i, per tant, la seva plena capacitat per desenvolupar una activitat laboral. El Col·lectiu Ronda denuncia que ho va fer malgrat l’existència de nombrosos informes mèdics que establien amb rotunditat la importància d’un llarg seguit de conseqüències físiques i neurològiques de l’infart i posterior ictus sever que encara patia. Entre d’altres, la Nati mostrava greus afectacions del sistema respiratori i digestiu, un important quadre depressiu (en nivell “major greu”, segons informes psiquiàtrics aportats) i disfuncions neurològiques que afectaven especialment la seva capacitat cognitiva i la facultat de la parla. Tot plegat, expliquen, un estat físic que en el moment de rebre l’alta de l’ICAM l’obligava a visitar setmanalment fins a tres especialistes diferents i feien absolutament impossible que la Nati pogués desenvolupar les tasques d’auxiliar comptable que fins al moment de patir l’infart i l’ictus havien constituït la seva professió habitual. L’alta mèdica significava també que la Nati perdia el dret a percebre l’ajut de 300 euros que durant tot el període de baixa mèdica havia estat la seva única font d’ingressos.

    Incapacitada per a la seva professió habitual

    Ara, i per segona vegada, un tribunal ha desautoritzat l’ICAM en relació al cas de la Nati. Si el passat 17 de maig de 2017 era el Jutjat Social 17 de Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies, ara ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui ha ratificat el contingut d’aquella sentència i desestimat el recurs interposat per l’INSS. Segons considera acreditat l’Alt Tribunal català, les afectacions que pateix la Nati fan que “es trobi impossibilitada per realitzar les tasques fonamentals de la seva professió habitual d’auxiliar administrativa comptable” doncs considera que les seves facultats estan “limitades i disminuïdes, de tal forma que està impedida per a l’execució del nucli essencial de les activitats habituals, que no les pot realitzar en les condicions adequades d’esforç, eficàcia i rendiment exigibles a altres treballadors que desenvolupin la seva mateixa professió, corresponent-li, per tant, el reconeixement del grau d’incapacitat permanent total per a l’exercici de la professió”.

    Àlex Tisminetzky, advocat del Col·lectiu Ronda, celebra “l’immens valor simbòlic d’aquesta sentència que aporta un mínim de llum i reconeixement a uns anys que han estat molt llargs i angoixosos per a una persona jove i malalta que ha estat objecte d’un veritable maltractament per part de l’Administració. El mateix que pateixen diàriament molts treballadors i treballadores a qui no se’ls reconeix ni el patiment ni les dificultats del seu dia a dia amb l’únic objectiu d’estalviar els diners que s’haurien de destinar a abonar les prestacions que corresponen a persones malaltes”. Per a Tisminetzky, “el cas de la Nati ha marcat un abans i un després a Catalunya. Mai abans s’havia parlat tant del tracte profundament injust que l’ICAM i l’INSS dispensen a gent malalta i vulnerable. Gràcies a ella, a la seva força i tenacitat i al conjunt de persones i entitats que li han donat el suport necessari per sostenir l’activitat de la PAICAM, molts afectats i afectades s’han unit i han trobat un camí per exigir el reconeixement i les prestacions que els corresponen”.

  • El TSJC anul·la l’ordre del Govern que garantia la sanitat universal però Vergés assegura que «Catalunya seguirà donant assistència a tothom»

    Primer dia de feina per la consellera de Salut, Alba Vergés. Només arribar al Departament de Salut es va reunir amb alts càrrecs del Departament, de CatSalut i amb membres d’ADIC Salut. Durant aquesta reunió va analitzar els efectes de l’aplicació del 155 per parlar de com revertir la situació i veure com abordar els eixos principals i les polítiques que haurà d’abordar.

    En un parlament que va dirigir als treballadors del Departament de Salut va deixar clar que Catalunya seguirà «donant assistència sanitària a tothom». A més, va agrair als treballadors de les institucions de salut i als de la sanitat pública de Catalunya la resistència i el treball d’aquests darrers mesos. Ho va fer al mateix temps que, donat el canvi de Govern a nivell estatal, va demanar a Pedro Sánchez derogar el reial decret estatal del PP que denega la universalitat de l’assistència.

    Al seu entendre, es sent legitimada a realitzar aquesta demanda i a seguir donant assistència a tothom perquè «la societat catalana sempre ha mostrat aquest consens al respecte i independentment del que faci el Govern espanyol”.

    Tot i la voluntat de la nova consellera de mantenir la llei aprovada a Catalunya i suspesa pel Tribunal Constitucional ara l’ordre que va dictar la Generalitat el 2015 per garantir l’assistència sanitària als immigrants «sense papers» empadronats, enfront del decret del Govern que denegava aquest servei als estrangers indocumentats també ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

    A la sentència del TSJC s’estima parcialment el recurs contenciós-administratiu que el Ministeri de Sanitat va presentar el 2015 contra la decisió de la Generalitat de mantenir la cobertura sanitària als immigrants irregulars que estiguessin empadronats. El text sosté que l’ordre del Govern català «vulnera el criteri bàsic establert en la norma estatal», ja que suposa una «ampliació de la cobertura sanitària en l’àmbit subjectiu de les prestacions».

    L’ampliació a la que es refereix implicava, abans de la suspensió pel TC, que totes les persones residents a Catalunya tenien dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho seria l’empadronament. Amb aquesta llei també s’establia que les persones que podien agafar-s’hi tenien dret a disposar d’un document similar a la targeta sanitària individual, encara que vàlida solament per accedir als serveis sanitaris públics de Catalunya.

    Com també recorda el TSJC a la seva sentència, el Constitucional va establir que la normativa bàsica estatal «tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o de beneficiari» establerts pel Govern. Tot i això, el text del TSJC sí que avala el disseny de la targeta del CatSalut que el Govern estatal havia impugnat en el mateix recurs argumentant que aquesta no preveia incloure els rètols «Sistema Nacional de Salut d’Espanya i «Targeta Sanitària».

    Segons el TSJC, el decret governamental que regula les dades bàsiques comunes de les targetes sanitàries individuals estableix solament que han d’incloure «de forma inexcusable» la identificació del titular i del dret que l’assisteix respecte a la prestació farmacèutica. Així doncs, sí que avala el model català perquè «apareix clar que el legislador estatal, en establir els elements mínims comuns a tot el territori nacional per a les referides targetes, no ha inclòs la referència als rètols» esmentats.

  • «No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte»

    L’any 2000, el llavors cap del servei de cirurgia cardíaca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, Alejandro Arís, publicava una carta titulada ‘Altres morts absurdes’ on denunciava que set malalts que es trobaven en llista d’espera no havien estat operats del cor, «senzillament per haver mort abans».

    El doctor Arís, membre de l’equip que va realitzar el primer trasplantament de cor a Espanya, sostenia fa 18 anys que les llistes d’espera generen un «conflicte ètic» als professionals. «Com podem donar una data d’operació a cinc mesos a un pacient si és possible -i probable- que es mori abans?». Amb aquesta denúncia pública, pretenia sensibilitzar a la ciutadania i aconseguir que les administracions reaccionessin davant unes morts «absurdes i evitables».

    La resposta de Sant Pau va ser obrir una comissió que investigués si les morts eren atribuïbles a les llistes d’espera i el resultat va ser negatiu. Van explicar en roda de premsa que la majoria havia mort per altres patologies com per exemple el cas d’un pacient que havia de ser operat per canviar-li la pila del marcapassos, però va morir abans a causa d’una insuficiència respiratòria «i la pila seguia funcionant».

    15 anys després, el cap del servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona era cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) dies després de denunciar la gestió del centre. A través d’una carta deia que els ajustos pressupostaris van implicar una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps». Aquesta situació s’havia donat, entre altres causes, per comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques: es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana. A partir d’aquestes declaracions, l’Audiència de Barcelona va ordenar obrir una investigació per veure si fins a 8 pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a Vall d’Hebron haurien mort com a conseqüència de les retallades.

    Després del cessament, entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes ho va denunciar i després de dos anys de sentències i recursos, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha revocat la destitució del cardiòleg per «clamorosament il·legal». Asseguren que el cessament es va donar «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió a queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’Hebron i publicar-la».

    Parlem amb el doctor Galiñanes, qui va arribar a Vall d’Hebron el 2010 com a cap de servei amb dues motivacions principals: la clínica i la recerca. Va crear un grup amb el qual va realitzar un salt en el nombre de cirurgies passant de realitzar 500 a fer més de 800. Va aconseguir llavors que s’augmentés el pressupost destinat a cardíaca i a recerca. Les conclusions en aquest sentit el 2013 d’una auditoria del Ministeri d’Economia i de Competitivitat i el 2014 d’una auditoria internacional van ser molt positives. A partir de 2015, ens explica, la nova administració va aplicar noves retallades a nivell de pressupost i de salari per als professionals.

    A això li van seguir diverses reclamacions internes i intercanvis de correus, com hem pogut consultar. Alguns en nom de l’equip complet de la Unitat Postoperatòria de Cirurgia Cardíaca (UPCC) on expressaven literalment la seva «disconformitat per tancar la UPCC durant set dies», ja que en aquesta decisió es «prioritzen aspectes no clínics per davant de l’atenció al malalt». Després de queixes i reunions sense canvis, Galiñanes va publicar la carta que ho va començar tot.

    Què va passar el 2015 i quin va ser l’inici dels procediments judicials que ha viscut?

    A la programació d’estiu ja hi havia hagut unes retallades tremendes en qüestions de cirurgia. De 15 cirurgies que fèiem setmanals, vam reduir a 3 a la setmana al juliol i setembre i a l’agost a 2 a la setmana. Era totalment inadequat i els vaig dir que això podia tenir conseqüències, que hi havia moltes urgències i que algunes s’havien d’operar com a emergents. El nombre de quiròfans que teníem era insuficient. A mitjan juliol, per aquestes queixes, em van treure la capacitat de controlar les llistes d’espera i l’hi van passar a qui havia competit amb mi per la plaça. Després d’un mort a l’agost, arriba un altre al setembre que havia estat cancel·lat diverses vegades. Ho vaig portar al Col·legi de Metges, al Síndic de Greuges i vaig anar a la premsa. Vaig entendre que era la meva obligació ètica passar aquesta informació als organismes competents i a la població que estava en risc. Això va passar a l’octubre i just llavors em van fer fora dient que no havia fet l’avaluació. Va ser una excusa perquè, a part que l’havia demanat, encara tenia temps per fer-la fins a gener del 2016. Em van cessar i ho vaig denunciar.

    Ara el TSJC li ha donat la raó i obliga a l’Hospital a readmetre’l. Ho farà?

    No. La sentència dictava la reposició del lloc i a més el pagament del que s’havia de rebre durant aquest període. Vaig complir els 65 anys l’octubre passat i em vaig assabentar que els metges podem treballar fins als 70 i que tenim fins a sis mesos per sol·licitar-ho. Ho vaig fer però encara no m’havien donat resposta fins que el divendres 27 d’abril l’Hospital em va notificar per carta la meva jubilació amb efecte pel 28 d’abril. No ho esperava perquè havien d’haver-ho comunicat amb antelació i, a més, perquè m’ho van donar a les 14:00 h de la tarda, tres hores abans d’acabar la jornada laboral i, per tant, tres hores abans que tingués efecte.

    Veig mala fe i molta hipocresia perquè el divendres anterior (20/4/2018) em van citar per informar-me que havia de realitzar-me un examen mèdic a fi de saber si estava facultat per a la continuació del meu treball fins als 70. Avui mateix m’han fet una anàlisi de sang i tinc altres cites programades. Feia l’efecte que estaven considerant-ho; primer perquè tinc el dret i segon perquè no anaven a gastar diners i recursos a mirar si sóc apte demanant proves. Potser és perquè he seguit denunciant les mortalitats.

    Ha registrat més casos a part dels de l’estiu de 2015?

    Hi ha hagut més mortalitat i també ho he denunciat. Primer el fiscal va dir que allò era polític però el jutge ha agafat fins a vuit casos dient que no hi ha res de polític aquí. Que jo sàpiga fins ara han mort 14 pacients per una causa o una altra. Normalment per haver esperat més dels 90 dies o perquè no s’han operat amb la suficient urgència. No solament és el període dels 90 dies que diu l’ICS el que s’ha de mirar sinó la urgència amb la qual s’ha d’operar a cada pacient. Això està molt ben tipificat per la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca amb uns codis que van del 0 al 5. Sovint no es fa cas d’aquests codis i per això han anat morint pacients.

    En quin codi estaven registrats els pacients que van morir?

    Depèn. Un d’ells per exemple tenia una insuficiència renal molt severa, es feia diàlisi i tenia també una neoplàsia. Es posava hemodinàmicament molt inestable i necessitava ser emergent, que és el codi 0, però no es va fer així. Es va passar de forma urgent o semiurgent i va morir en el procés. La realitat és que molts no s’operen quan toca perquè hi ha massa pacients i, com que no hi ha quiròfans, es van posposant.

    No sé què passarà amb aquests casos, això està en mà dels jutges, però ja portem més de dos anys i això és un temps exagerat. El patiment i la mortalitat és tremenda.

    Què és necessari per revertir aquesta situació?

    Necessitem un canvi en el sistema judicial que contempli els delictes per no actuar de manera correcta, per parar el patiment i les morts dels pacients. També per protegir als treballadors: quan un professional no està d’acord i diu que això no funciona no es poden prendre mesures repressives, no pot estar indefens davant això. Estem mirant algunes propostes de canvi amb els moviments socials per portar-ho al Congrés dels Diputats.

    Des dels moviments socials sempre han denunciat que ‘les retallades, maten’ i alguna vegada ho han exemplificat però com es pot passar de la denúncia a la coordinació entre població i professionals per a la defensa de la sanitat?

    El problema és que quan tractes de solucionar la situació amb les administracions pertinents hi ha un rebuig. La seva idea no és la de cobrir les necessitats sanitàries de la població, és retallar per transferir els recursos de la sanitat pública a la privada. És molt difícil. Ho vaig portar al Síndic de Greuges de fet i ells van fer ben poc… Darrere estaven les pressions de l’administració i de Boí Ruiz, el conseller de llavors que té molta culpa en tot això.

    Aquesta situació s’està donant també en altres hospitals?

    Segur. Hi ha professionals que estan patint el mateix tracte que jo amb resultats molt diversos. De vegades la justícia ha dictat en contra d’ells i és molt preocupant no tenir el suport de la justícia tant per als professionals com per a la ciutadania.

    Hi ha suport entre els companys?

    Per darrere alguns si expressen el seu suport però no poden aixecar les seves veus perquè es veuen decapitats. Quan em van obrir l’expedient disciplinari, al mateix temps que em van acomiadar, el gerent em va dir: ‘qui no està amb nosaltres està contra nosaltres’. Jo li vaig dir que la qüestió era estar a favor dels pacients i donar el millor servei que puguem.

    Com creu que hauria de definir-se la sanitat i quins problemes principals tenim avui dia?

    Única, pública i universal. Bàsicament el que la sanitat ha de proporcionar és seguretat a aquella gent que necessiti les cures mèdiques.

    El motiu que existeixin les retallades i les llistes d’espera és desviar a aquests pacients a la privada. Aquest és un problema molt important. Un segon problema és que tenim una estructura sanitària obsoleta. El sistema sanitari espanyol es va crear a mitjan segle passat per cobrir unes necessitats que han canviat. L’epidemiologia ha canviat, ara es viu molt més, es tenen més malalties cròniques que consumeixen una gran quantitat de recursos… La sanitat no està adaptada per fer tots aquests tractaments. La sanitat ha d’estar centrada en la primària que és qui atén a la majoria dels pacients, al 85%.

    D’altra banda, l’atenció hospitalària ara mateix està hipertrofiada i també hiperfragmentada. Tots els hospitals tenen gairebé totes les especialitats encara que acabin atenent a un nombre insuficient de pacients i aquí hi ha una despesa de recursos enorme que és necessari resoldre. No podem tenir tants serveis en tots els centres, s’haurien de concentrar en hospitals terciaris específics i que cadascun fos referent en una especialitat. Això estalviaria recursos i milloraria l’atenció. Necessitem una sanitat més compacta, més dirigida, que resolgui el tema de les malalties cròniques i avanç en la detecció, el tractament i el seguiment.

  • El TSJC li dóna la raó a l’excap de Cirurgia Cardíaca de Vall d’Hebron cessat

    Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va ser cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) pocs dies després de denunciar la gestió que en aquest moment s’estava duent a terme al centre hospitalari. Entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes va denunciar-ho. Després que en primera instància per l’ICS la sentència resultés favorable, Galiñanes va recórrer la fallada del tribunal. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una resolució en favor del cardiòleg.

    Com explicàvem en aquest diari, segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals “causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps “. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.

    En l’escrit Galiñanes compartia el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.

    El facultatiu denunciava també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.

    Per tot això, l’Audiència de Barcelona va ordenar just fa un any investigar si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron havien mort a causa de les retallades al centre.  “Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió”, assegurava el tribunal en la interlocutòria.

    Consegüentment, la direcció de l’hospital negava que s’hagués produït cap mort que pogués imputar-se a retallades pressupostàries al centre ni que s’haguessin manipulat les llistes d’espera.

    Ara, un any després, el TSJC  ha revocat la destitució de Galiñanes per “clamorosament il·legal” i argumenta que al cardiòleg se li han estat vulnerats els seus drets a la llibertat d’expressió i, «en relació amb el dret a la defensa i el dret de manteniment en el càrrec previst». A més, asseguren que ha estat «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió en queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’hebron i publicar-la».