Just Deploy It!

Etiqueta: tumor

  • La ciència, en laboratori o en pacients, necessita motivació, equip i inversió: 10 anys de feina rere el fàrmac contra el càncer del VHIO

    Fa un mes i escaig es publicava que el Vall d’Hebron Institut Oncològic (VHIO) havia desenvolupat un nou fàrmac contra el càncer. La notícia ocupava titulars pel gran avenç que suposa i pel mecanisme pel qual actua: ajudant al sistema immunitari a defensar el cos contra el tumor. El què això pot provocar és la creació d’una memòria immunològica que, a banda d’impedir la metàstasi, pot prevenir les recaigudes o les repeticions. Com? Bloquejant una proteïna anomenada LIF que es dedica a desactivar l’alarma contra el tumor alhora que promou la proliferació de les cèl·lules mare tumorals.

    El què en el seu moment va ser una notícia que obria portades arreu no venia del no-res, ni d’un plantejament ràpid i llançat com a experiment. Aquest nou estudi que presentava el VHIO va ser publicat a la revista Nature Communications quan havia superat totes les fases preclíniques i ja s’havia realitzat també el primer assaig clínic. Sortia a la llum també quan ja s’havia iniciat un treball conjunt amb l’hospital MSKCC a Nova York i el Princess Margaret a Toronto i després d’haver produït el fàrmac necessari com a inhibidor de LIF i d’estar provant-lo en 41 pacients. Encara podem anar més lluny, sortia a la llum després de més de 10 anys de proves i després d’una incògnita que es va plantejar el Dr. Joan Seoane, director del co-Programa de Recerca Preclínica i Translacional del VHIO, investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer i professor ICREA.

    En tornar l’any 2004 de Nova York cap a Vall d’Hebron, es va plantejar fer recerca translacional, el què implica  fer recerca bàsica per entendre els mecanismes moleculars del càncer però amb la idea de traslladar-ho el més ràpidament possible al pacient. «En aquell moment estava molt interessat en per què no tan sols els tumors són diferents, sinó per què les cèl·lules que formen aquests tumors són diferents. Entendre-ho serviria per saber com actuar ja que pots tenir un tractament que actuï contra unes cèl·lules que si en tens d’altres de resistents acabarà havent-hi recurrència, podrà tornar a aparèixer o directament no s’eliminarà el tumor», ens explica el Dr. Seoane. Resolent aquest plantejament, que es coneix com heterogeneïtat intratumoral, l’equip del VHIO va veure que hi ha unes cèl·lules mare responsables de reiniciar els tumors. «Imagina’t que tens una mala herba: tens un bulb sota terra amb les seves arrels i una part externa, les fulles. Si talles les fulles, la mala herba tornarà a créixer. La cèl·lula mare seria el bulb. Oi que has d’eliminar el bulb per garantir que no tornin a aparèixer? El mateix passa amb el càncer».

    Amb aquesta premissa, van identificar les cèl·lules i van veure que hi havia una proteïna que era crucial (LIF) que si s’eliminava es donava un efecte antitumoral. En la dinàmica de fer recerca translacional i en trobar una bona «diana terapèutica», van decidir elaborar un fàrmac per traslladar-ho a pacients. I aquí entra de nou la dificultat de fer recerca: «dissenyar un fàrmac per pacients no és trivial. Hi ha una part per la que estem entrenats d’entendre i estudiar però dissenyar fàrmacs va més enllà».

    Aquest més enllà es va traduir en, després de diversos anys d’estudi i validació de la potencialitat de LIF com a diana terapèutica en models preclínics i experimentals, muntar una empresa (Mosaic Biomedicals) que al mateix temps fos una spin-off del VHIO. Que l’Insitut participi de l’empresa, per Seoane, fa que els beneficis retornin al VHIO i s’aprofitin per fer més recerca i acabi sent un «cercle virtuós».

    Del laboratori al pacient, anys de proves i autoritzacions

    Com va dir la seva directora de tesi a Mónica Pascual García, biòloga que forma part de l’estudi,  «una cosa què has d’aprendre fent recerca és la tolerància a la frustració». El dia a dia d’un científic és a curt termini: si bé quan ensenyen finalment els resultats, la gent pot interessar-se i valorar la feina feta, «en el nostre dia a dia costa posar a punt els models, costa que els experiments surtin, costa pensar perquè quan surt l’experiment de la teva vida i després no es repeteix buscar quines variables han canviat». Però darrere d’aquest dia a dia que descriu Mónica Pascual que es viu a curt termini, sempre hi ha «la vocació i la motivació que això arribi algun dia als pacients».

    Així, com subscriu Ester Bonfill Teixidor, també com Pascual signant de l’estudi i del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO, «tens frustracions però cada dia vas avançant una mica: és tenir paciència i anar lluitant perquè la meva sensació és que per poc que aportis hi haurà un moment que tindrà un impacte. És qüestió de tenir esperança i no perdre el fil del treball».

    Tant Pascual com Bonfill han estat les encarregades de fer tot el model preclínic juntament a altres membres de l’equip. «El què hem fet és testar que en els animals el tractament que nosaltres utilitzàvem faria un efecte antitumoral, estudiar el mecanisme i mirar que passava amb el sistema immunitari», explica Pascual. Unes observacions primer a nivell de mecanisme molecular a nivell de la cèl·lula amb experiments in vitro i, després, per veure què passava amb els macròfags, extraient medul·la òssia dels ratolins. En tot dos casos analitzaven si el LIF s’unia o no als promotors dels gens que s’estaven regulant i com ho feia.

    Paral·lelament a les proves a laboratori, l’empresa dissenyava aquest anticos i treballava en tota l’anàlisi toxicològica i farmacològica. Al mateix temps també s’havia de treballar tota la qüestió regulatòria i la presentació del projecte a les Agències del medicament tan europea com americana, el què comporta encara molt més temps fins rebre el vist i plau.

    El Dr. Seoane ens explica que com mai ningú havia fer un anticos ni inhibidor de LIF ni mai abans cap fàrmac d’aquest tipus s’utilitzava en un pacient, els van obligar a baixar molt la dosi. D’aquí, ara estan fent l’assaig clínic amb 41 pacients en una fase 1.

    Ester Bonfill, signant de l’estudi i membre del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO acaba una prova / Carla Benito

    De la diferència a allò comú, de la cèl·lula al pacient

    «Tenir mostres dels pacients tractats és clau per entendre quan un fàrmac funciona o no en un pacient i perquè un dóna una resposta i un altre pacient una altra. Si entenem això tindrem la clau per dissenyar alguna cosa vàlida». Aquesta afirmació del doctor Seoane dóna suport al concepte que s’està treballant ara en oncologia que és la combinació de tractaments. A partir d’aquesta fase 1 amb l’anàlisi d’aquestes mostres s’anirà cap a una fase 2 en la qual ja amb pacients seleccionats buscaran l’eficiència i proposaran aquestes possibles combinacions.

    Per entendre com funciona el LIF cal entendre com funciona el cos humà. El doctor Seoane posa un exemple molt clarificador de com funciona que van extreure al descobrir que el LIF té un paper impressionant en embriologia. «El què fa el LIF és solucionar un problema que tenen tots els mamífers. En una au, quan posa l’ou, l’ou està molt separat de la mare. En el mamífer l’embrió s’ha d’implantar, integrar, en el teixit de la mare, en l’úter. Ens trobem que l’embrió, que conté antigens del pare, envaeix el teixit de la mare. Com és que la mare no reacciona contra aquests antigens? El LIF el que fa és evitar aquesta reacció, fa una immunosupressió local que protegeix l’embrió», segueix Seoane per descriure el mecanisme de la proteïna afavorint el tumor. I és que el mateix passa amb el càncer: el què fa el càncer és «segrestar aquest mecanisme dissenyat per l’evolució durant milions d’anys per solucionar un problema dels mamífers pel seu benefici». El LIF doncs protegeix el tumor del sistema immune de l’hoste, del pacient, de la mateixa manera que el LIF protegeix l’embrió de la mare.

    Paradoxalment, i com explica Mónica Pascual, els càncers on més actua el LIF són el de pàncrees, el d’ovari i en glioblastomes, un tipus de tumor cerebral. Sabent això també els hi és més fàcil de cara a la fase 2 saber en quins pacients es veurà si el tractament és útil.

    Com aporta Joan Seoane, un altre dels paradigmes del càncer és que s’ha de fer medicina personalitzada, de precisió, s’ha de saber com és cada pacient per saber com tractar-lo. La combinació és necessària perquè com diu el doctor Seoane, «el càncer canvia per escapar-se dels tractaments dels quals genera resistència» i, per tant, si tens dos tractaments, la probabilitat de generar resistències als dos tractaments és més complicada i improbable.

    Com afegeix en el mateix sentit Mónica Pascual, les combinacions són importants per descobrir nous tractaments. Ella és una defensora dels tractaments que van van vinculats al sistema immunitari. «Les quimioteràpies i radioteràpies són útils i són el què més ha funcionat fins el moment però crec que les teràpies que van al sistema immune tenen molts menys efectes secundaris. Estàs reeducant el teu sistema immune perquè sigui qui ataqui les cèl·lules del tumor. És una forma més fisiològica més natural d’atacar-lo», defensa. A més, opina que si aconsegueixes crear aquesta memòria aquest tumor ja no tornarà a aparèixer.

    «Fomentar la ciència és bàsic per seguir avançant»

    Una idea comuna dels científics a banda de saber gestionar la frustració és també alegrar-se i motivar-se. Com a científic, «fas moltes hipòtesis, tens moltes idees, la majoria són errònies però quan enganxes una que és correcte aquella sensació és única, és una sensació de eureka», diu Seoane. Així, la recerca, la ciència, és molt dura, però genera una motivació especial: «saber que hem generat un coneixement nou que ningú ha fet, que l’hem fet nosaltres, que hem participat d’un procés creatiu, hem de treballar molt, hem d’estudiar moltíssim, hem de formar-nos, hem de tenir perseverança, hem de tenir resiliència… però després tenim una sensació única».

    D’aquí, l’equip extreu la necessitat de difondre això entre els més joves, de transmetre’ls-hi la idea del coneixement, d’entendre les coses per després que puguin tenir un impacte i, per Seoane, també que entenguin que «no han de fer-ho els americans, que ho poden fer ells aquí». D’aquesta manera, a banda de generar persones ben formades i educades que a més poden fer un retorn a la societat com seria millorar el tractament dels pacients, també es pot parlar d’un benefici econòmic. «Si aquesta droga arriba, serà un fàrmac fet aquí i els royalties arribaran aquí a Barcelona. Per què hem de pagar a la gent de NOVARTIS que està a Suïssa?»

    Per ara, l’empresa amb participació de VHIO també ha tingut finançament d’altres fonts que han fet possible el projecte, perquè com tot científic reclama, cal més inversió pública en ciència. Mentrestant, com ressaltava el Dr. Seoane quan van publicar l’estudi, aquest s’ha aconseguit, entre d’altres, «gràcies a un treball enorme finançat principalment per l’European Research Council (ERC) i el suport des de l’inici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Fundació FERO i el programa CAIMI de la Fundació BBVA”.

  • La immunoteràpia que ve

    “Ha vingut per quedar-se”. Ho diu Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i referent internacional en la lluita contra el càncer. Parla de la immunoteràpia, dels tractaments basats en l’enfortiment del sistema immunitari, com a mètode per a combatre tant l’aparició d’un tumor com la seva disseminació a altres òrgans, les tan temudes metàstasis, la principal causa de mort per càncer.

    Tot i que la idea de reforçar el sistema natural de defenses per a fer front a la malaltia no és gens nova, la possibilitat de fer-la efectiva contra processos tumorals és molt recent. Tant, que amb prou feina té cinc anys de reconeixement públic. “En els darrers anys ha canviat el coneixement”, explica Tabernero. El que vol dir és que fins fa relativament poc, prop de deu anys, no es va començar entendre de veritat com funcionen alguns dels mecanismes bàsics que regulen el sistema immunitari i fan que el nostre sistema de defenses sigui eficaç o, més interessant encara, per què falla.

    Aquest coneixement aplicat al complexíssim món del càncer s’està traduint, ara sí, gairebé més d’un segle més tard que fos definit empíricament, en medicaments que tot i la seva joventut estan mostrant “respostes espectaculars”. Melanoma, càncer de pulmó i algunes formes de càncer de ronyó que ara responen quan abans no ho feien, són els protagonistes més esperançadors d’aquesta nova tongada de fàrmacs.

    En tots aquests casos, i altres que estan en estudi, el punt de sortida és el mateix, potenciar el sistema immunològic perquè siguin les pròpies cèl·lules de l’organisme les que facin front al tumor. I s’ha començat pel que els experts anomenen “tumors calents”, més o menys el 25% del total. Són aquells on s’hi ha detectat “infiltració immune”, explica el director del VHIO.

    L’explicació d’aquest fenomen és relativament simple. En alguns tumors passa que hi ha cèl·lules del sistema immunològic, com ara els limfòcits o “moltes altres”, diu Tabernero. No obstant, aquestes cèl·lules estan com adormides, “bloquejades per substàncies que segrega el propi tumor”. Els medicaments fins ara aprovats per les autoritats sanitàries als Estats Units i també a Europa el que fan és inhibir aquestes substàncies, de manera que les cèl·lules del sistema immunològic “fan la seva feina”, que no és altra cosa que reconèixer les cèl·lules canceroses i eliminar-les.

    I ho fan prou bé, pel que assenyala Tabernero, actual president d’ESMO, la Societat Europea d’Oncologia Mèdica que recentment ha celebrat el seu congrés a Madrid. Cada cop s’entén millor com evitar l’acció dels tumors sobre les cèl·lules immunes i, en paral·lel, es busquen fórmules per a reforçar la seva acció. Bàsicament, a partir de la combinació de dos més fàrmacs. D’aquesta manera es reforça l’acció de limfòcits i altres cèl·lules del sistema immune i s’ataquen aquelles cèl·lules canceroses que se n’haguessin escapat. I també, molt important, es mira d’eliminar aquelles que han generat resistència, és a dir, les que han desenvolupat algun mecanisme alternatiu per a evitar l’acció dels fàrmacs.

    I què passa amb la resta dels tumors, que són la majoria? “Per als tumors ‘freds’ s’estan buscant fórmules per despertar el sistema immune”, respon. En aquest cas, les cèl·lules del sistema de defensa no es troben en el tumor. L’estratègia, altre cop, és simple: fer que hi siguin. Aconseguir-ho, explica Tabernero, és una altra cosa ben diferent i es trigarà temps encara, anys amb tota seguretat.

    Però pel que s’ha vist a ESMO, i també pel que es va veure al congrés de l’ASCO, el seu germà gran, als Estats Units, podria ser que l’horitzó no fos tan llunyà com aparenta. Diverses recerques, entre les quals vàries de desenvolupades al VHIO, estan fent evident que és possible que les cèl·lules immunològiques envaeixin els tumors i matin les cèl·lules canceroses.

    Dit d’una altra manera, es tracta de “provocar, d’una manera artificial, que els limfòcits envaeixin el tumor”. El com és força complex. Al VHIO s’està assajant amb anticossos que es lliguen a un receptor de les cèl·lules tumorals i per l’altra banda a limfòcits T. Amb aquest mecanisme s’atrauen a dins del tumor. “Hi ha una evidència interessant”, assenyala. És a dir, hi ha proves de què aquesta via podria ser bona. Centenars d’estudis a tot el món van en la mateixa línia o en d’altres de similars. Entre elles, el desenvolupament de vacunes preventives perquè un tumor no reaparegui després de la seva extirpació.

    Tot plegat, no obstant, és tot just la “punta de l’iceberg”. “Les cèl·lules malignes no són gens tontes”, puntualitza el director del VHIO. Per això costa tant d’atacar-les amb èxit i apareixen les resistències als fàrmacs. I precisament per aquest motiu insisteix en la necessitat de combinar diferents estratègies per a combatre el càncer.

    “Amb el temps aconseguirem que el cent per cent dels tumors responguin a la immunoteràpia”, però amb això no n’hi haurà prou. Caldrà fomentar encara més estils de vida saludables com a la millor eina preventiva i, en paral·lel, avançar en el que es coneix com a medicina de precisió, la forma avançada de la medicina personalitzada. Bé sigui “vinculada a alteracions que puguin tenir les cèl·lules malignes”, és a dir, buscant i atacant les debilitats de les cèl·lules canceroses, o “caracteritzant quines són les cèl·lules pròpies del malalt que actuen contra la malaltia”. Per exemple, les cèl·lules immunes.

  • Per què els adults amb síndrome de Down no tenen càncer ni pateixen infarts?

    Cal un pacte sociocientífic entre les persones amb síndrome de Down i l’administració sanitària. Un pacte que passa perquè l’administració doni a les persones amb síndrome de Down (i, en general, amb discapacitat intel·lectual) l’atenció personalitzada que mereixen, i que, a canvi, aquestes persones ajudin a respondre als científics tres preguntes que podrien reportar un gran benefici pel conjunt de la població: Per què les persones amb trisomia21 tenen tan bona salut cardiovascular? Per què la prevalença de casos de càncer és pràcticament inexistent? I per què desenvolupen l’alzheimer abans, però a la vegada tan lentament?

    Aquest pacte sociocientífic és el que proposa el Dr. Fernando Moldenhauer, cap de la Unitat de Síndrome de Down de l’Hospital Universitari La Princesa de Madrid, creada el 2005 i la segona consulta mèdica de tot l’Estat especialitzada únicament en síndrome de Down. En l’actualitat, la unitat Down de l’Hospital La Princesa atén més de 1.100 persones amb trisomia21 de la comunitat de Madrid (s’estima que a tota Espanya n’hi pot haver 30.000).

    En els darrers anys, explica Moldenhauer a aquest diari, la comunitat científica internacional ha anat descobrint que tenia davant seu un nou grup de població amb unes pautes de salut pel cap baix sorprenents. Parlem dels adults amb síndrome de Down, que fa 40 i 50 anys eren una raresa, ja que la seva esperança de vida era de 15 anys, i avui són una població nombrosa. Els avenços en l’atenció pediàtrica i en cirurgia cardíaca infantil ha elevat la seva esperança de vida aproximadament fins als 65 anys (als països del primer món, cal puntualitzar-ho).

    I és ara, amb el seguiment epidemiològic d’un gruix considerable de població adulta, on s’han detectat aquests tres fenòmens: ni desenvolupen càncer ni tenen arterioesclerosi, i en canvi sí que desenvolupen l’alzheimer abans que la resta de la població. «Tot el que passa amb la síndrome de Down té un avantatge afegit –comenta Moldenhauer–, i és que se sap on s’han de buscar les causes: al cromosoma 21. Això acota moltíssim l’àmbit de l’estudi per descobrir les claus genètiques d’aquesta protecció que tenen contra el càncer i l’envelliment arterial».

    Artèries de nen petit, ossos d’ancià

    “Quan la síndrome de Down era considerada bàsicament una situació pediàtrica es creia que el risc de desenvolupar càncer era elevat, ja que la incidència de leucèmies era major a la del conjunt de la població i perquè s’havien observat tumors testiculars derivats de testicles que no havien baixat”, explica Moldenhauer. Però sorprenentment, afegeix, “a mesura que ha anat augmentant la seva edat ha resultat que no desenvolupen cap mena de càncer o que passa en comptadíssims casos. Estan arribant a edats on hauria d’haver aparegut una taxa de càncer que com a mínim fos mesurable, i no la tenim”.

    El mateix ha passat amb les malalties cardiovasculars. S’ha vist que les persones amb síndrome de Down no desenvolupen arterioesclerosis, i per tant no tenen infarts de miocardi, cerebrals, o altres patologies per la falta de reg sanguini de qualsevol òrgan. “Les persones amb síndrome de Down d’edat avançada tenen unes artèries com les d’un nen petit, la qual cosa és també enormement sorprenent perquè no hi ha cap model humà de protecció front a l’arterioesclerosi”, afirma el cap de la unitat Down, que és metge interí i durant anys va ser el director mèdic de l’Hospital Princesa.

    “Hi ha una població humana que genera alguna mena de protecció cardiovascular i oncològica, les dues principals causes de mortalitat al món desenvolupat juntament amb els accidents de trànsit. Això els converteix en un grup d’interès científic de primer ordre!”, diu Moldenhauer. “És aquí on jo plantejo aquest pacte sociocientífic: com a societat volem que ens ajudin a esbrinar les causes d’unes malalties que ells no pateixen, però el benefici ha de ser mutu, per tant va sent hora que ens adonem que necessiten una atenció sanitària específica, igual que la tenen els pacients d’ELA o de diàlisi, i aquesta atenció s’ha de donar en un entorn terciari, no pot ser que la doni una metge d’atenció primària que veu una persona amb síndrome de Down cada 10 anys”. Aquest pacte, insisteix, s’ha de dur a terme “des d’una escrupolosa observança ètica, cal que ells siguin els primers beneficiats i cal no caure en el cobaisme”.

    I s’han posat a la feina. Investigadors de l’Hospital la Princesa volen aprofitar aquest nombrós grup de pacients amb síndrome de Down que atenen per dur a terme un estudi on s’avaluï no només per què no tenen problemes cardiovasculars sinó a la vegada per què els seus ossos sí que envelleixen prematurament, i en definitiva per conèixer millor com és la tercera edat en les persones amb síndrome de Down.

    Per a Pilar Sanjuán, que és secretària de Down Espanya i presidenta de Down Catalunya, és una bona notícia que la síndrome de Down estigui atraient l’interès de la comunitat científica, i seria molt positiu aconseguir el nivell d’atenció específica que es pot trobar a Madrid o a Barcelona en la resta de comunitats. Així i tot, considera que no per això s’ha de renunciar a una atenció primària de qualitat. “El centralisme perjudica les famílies amb menys recursos, ja que tenen menys disponibilitat per desplaçar-se; nosaltres a Lleida intentem anar el mínim a Barcelona, o sigui que el que necessitem són mèdics que quan tinguin un pacient amb síndrome de Down s’informin, que treballin en xarxa amb altres metges si no tenen prou experiència, i que sobretot es fixin més en la persona que en l’etiqueta”, apunta.

    L’equip de l’Hospital la Princesa que participa en l’estudi sobre la tercera edat en la síndrome de Down

    Prevenció de l’alzheimer i millora cognitiva, els grans reptes

    Dels tres centenars d’assajos clínics que s’han fet a tot el món relacionats amb la trisomia21, la major part tenen a veure amb l’alzheimer i la millora de la capacitat cognitiva de les persones amb síndrome de Down, que són, segons el parer de Moldenhauer, les dues grans línies de recerca en les quals la ciència els pot ajudar a millorar la seva qualitat de vida.

    Pel que fa a l’alzheimer, la situació és a la inversa del que passa amb el càncer o l’arterioesclerosi. Les persones amb síndrome de Down tenen més probabilitats de desenvolupar alzheimer que la població general, i a una edat més primerenca. Als 55 anys d’edat, una de cada dues persones amb síndrome de Down ja té alzheimer. L’any passat es va posar en marxa la Unitat Alzheimer-Down a l’Hospital de Sant Pau, promogut per aquest centre hospitalari i la Fundació Catalana Síndrome de Down, i que compta amb finançament de la Fundació Grífols. En aquesta unitat, que dirigeix el neuròleg Juan Fortea, es tracten els pacients amb síndrome de Down amb alzheimer i es du a terme un estudi per a la seva detecció precoç així com establir nous protocols d’actuació.

    En una conferència l’estiu passat, Fortea alertava que l’alzheimer no és només la principal causa de mortalitat de les persones amb síndrome de Down, sinó que s’estan veient casos en què desenvolupen la malaltia quan els seus cuidadors, que normalment són els seus pares, també l’estan desenvolupant.

    El que més sorprèn la comunitat científica en el cas de l’alzheimer és que el gen que produeix la proteïna beta amiloide (la causant del dany neuronal) es troba precisament al cromosoma 21, o sigui que les persones amb síndrome de Down produeixen aquesta proteïna pràcticament des que neixen i en canvi triguen molt a desenvolupar la malaltia. “Els científics no s’expliquen quins factors causen aquest endarreriment en l’aparició de l’alzheimer, per la quantitat d’amiloide que produeixen l’haurien de tenir als 10 o 15 anys, o sigui que fins i tot amb això pot ser que tinguin algun tipus de protecció i novament les claus estan al cromosoma 21”, explica Moldenhauer. En la seva opinió, “aquí l’avantatge és que els primers beneficiats del que es descobreixi seran ells mateixos”.

    En relació a la millora del rendiment cognitiu, l’estudi més prometedor que es duu a terme a Espanya és el desenvolupat a Barcelona per un equip interdisciplinari del Centre de Regulació Genòmica (CRG) i l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar (IMIM), liderat pels doctors Mara Dierssen i Rafael de la Torre. En un assaig clínic realitzat el 2014, i publicat l’any passat a la revista internacional The Lancet Neurology, es va demostrar que la combinació dels exercicis d’estimulació cognitiva amb la ingesta d’una substància present al té verd (la Epigalocatequina Galato) millorava de forma substancial les connexions neuronals de les persones amb síndrome de Down, i per tant influïa positivament en el seu rendiment cognitiu.

    Malgrat els bons resultats, els investigadors estan tenint serioses dificultats per aconseguir els 200.000 euros que es necessiten per dur a terme el mateix assaig però amb població infantil, on s’esperen resultats encara millors donada la seva major plasticitat cerebral.

  • Uruguai venç Philip Morris

    Una recent sentència històrica del Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), que ha estat silenciada pels principals mitjans espanyols, ha donat la raó a la República d’Uruguai contra la demanda que havia interposat la multinacional tabaquera Philip Morris.

    Philip Morris havia demandat l’any 2010 el govern d’Uruguai, sol·licitant una indemnització de 25 milions de dòlars, per considerar que les normes promulgades en aquest país derivades de les lleis antitabac són inadequades i expropiatòries, perquè imposen el requisit de la norma única de presentació per marca i limitació dels pictogrames associats als paquets de les cigarretes.

    Després de sis anys de litigi, durant el qual Uruguai va rebre el suport formal de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’OPS (oficina de l’OMS per a Amèrica), CIADI va rebutjar la demanda de la tabaquera, reconeixent el dret de l’Estat a protegir la salut dels seus ciutadans i la va condemnar al pagament de 7 milions de dòlars pels costos.

    Amb motiu de la decisió, el president de l’Uruguai, Tabaré Ramon Vázquez, va dirigir un missatge a la població en la qual assenyala que «havent-hi evidència científica que de manera irrefutable prova que fumar causa addicció i provoca una sèrie de malalties com ara càncer de pulmó, emfisema pulmonar, insuficiència cardíaca i accident cerebrovascular, entre d’altres, i que ha matat més persones que les que van morir en els conflictes bèl·lics al segle XX. Exercim el poder sobirà que ostentem per a la defensa i promoció de la salut pública». També assenyala després que «no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre de la defensa dels drets fonamentals com són la vida i la salut». I acaba dient que: «el laude que s’ha dictat emparant les mesures sanitàries adoptades per la nostra República, mostra al món que per a Uruguai no hi ha valor més important que la vida ni actitud més sagrada que la protecció de la salut dels seus habitants».

    És una batalla guanyada a la tabaquera més gran del món en una llarga «guerra bruta». Aquesta indústria utilitza tots els recursos possibles per manipular i desinformar a través dels mitjans de comunicació públics. A més, fa servir a polítics, investigadors i periodistes que, conscientment o ingènuament, col·laboren i treballen en benefici dels interessos d’aquesta indústria del tabac. Hi ha països en desenvolupament on la despesa en campanyes publicitàries de la indústria del tabac supera el pressupost sanitari estatal.

    Les mesures contra el tabaquisme a Catalunya mostren alguns avenços positius i altres no tan positius. La mortalitat per tumors associats al tabac ha disminuït en els homes però augmenta en les dones. Segons el Departament de Salut, la proporció de fumadors entre 15 a 64 anys (2014), segueix sent relativament alta, del 36,2% en els homes i pràcticament no s’ha reduït del 2006 al 2014. En les dones és del 24, 7%. És destacable en els homes un lleuger augment de fumadors entre 2013 i 2014, i que entre els 25 a 34 anys el 50% són fumadors, el que és indubtablement alarmant.

    La postura d’Uruguai proclamant que no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre dels drets fonamentals, com són la vida i la salut, és un principi clau no només aplicable a la lluita contra el tabac. Hem assistit recentment a la publicació de diverses manipulacions: de la indústria del sucre, per ocultar el seu potencial efecte en malalties cardiovasculars; de les indústries de fabricació de begudes ensucrades, per ocultar el seu efecte sobre l’obesitat; de la fabricació de cotxes dièsel amb controls d’emissió de gasos contaminants adulterats, que intenten emmascarar l’efecte de la contaminació del trànsit rodat. Malauradament en la majoria dels casos, els governs i les autoritats de Salut Pública, semblen prioritzar criteris mercantils o no tenen prou valor per enfrontar-se a les empreses multinacionals, en nom de defensar la salut de la població.

  • Un nou programa informàtic permetrà detectar amb una fiabilitat del 99% alguns tumors de mama

    La mamografia és la prova més eficaç per la detecció precoç d’un càncer de mama. Amb tot, segueixen havent-hi falsos positius, és a dir, casos en què la intepretació de la mamografia condueix a un error de diagnosi i detecta un tumor que en proves posteriors es demostra inexistent perquè els mètodes actuals per interpretar els resultats d’aquesta prova encara no són 100% eficaços. Precisament amb l’objectiu de millorar la lectura de les mamografies i al seu torn, els casos de falsos positius, un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha ideat un programa informàtic d’anàlisi d’imatges que permet un encert del 99% en alguns casos.

    Els investigadors Mohamed Abdel-Nasser, Antonio Moreno i Domènec Puig, del Departament d’Informàtica i Matemàtiques de la universitat han dut a terme la investigació en col·laboració amb el Departament de Radiologia del Centre Mèdic d’una universitat holandesa, la Universitat de Radboud i n’han publicat els resultats a la revista International Journal of Optics. «En alguns tipus de tumors hem pogut implementar característiques de mètodes de textura visual que fan molt sensible la massa que habitualment representa un tumor», explica a aquest diari Domènec Puig. Segons diu la combinació que ara han trobat «és més sensible i funciona molt bé en alguns casos de tumor, casos en què la densitat del teixit de la persona és baix». Per contra, segons assegura, en aquells casos en què el teixit és molt dens es fa més difícil trobar el tumor.

    L’estudi s’ha fet a partir de veure l’efecte de diversos mètodes d’anàlisi de les imatges a les quals s’ha aplicat diverses tècniques -anàlisi de resolució de píxels, algoritmes de processament de la imatge o normalització de dades-. «Mentre que els radiòlegs estan generalment satisfets amb els sistemes de diagnosi assistida per ordinador (CAD per les seves sigles en anglès) en la detecció de microcalcificació agrupada o concentrada, tenen menys confiança en la detecció de massa. La queixa més comuna entre radiòlegs és precisament que els sistemes CAD porten a un nombre elevat de falsos positius», recull l’article.

    En l’estudi s’argumenta que la reducció dels falsos positius suposaria una disminució important de la despesa en els sistemes de salut «ja que descartar d’entrada la presència del tumor evitaria haver de fer proves addicionals per confirmar el diagnòstic a un elevat nombre de dones.

    Els efectes d’un ‘fals positiu’

    Algunes dones evitaran la mort per càncer de mama gràcies a fer-se una mamografia. D’altres, però, seran sobrediagnosticades i rebran un resultat de fals positiu, motiu pel qual hauran de passar una experiència traumàtica fins que després de múltiples proves o tractament es verifiqui que no pateix cap càncer. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius.

    Davant de casos de falsos positius, dos investigadors del Departament de Salut Pública de la Universitat de Copenhaguen van voler estudiar quins efectes tenia aquest fals diagnòstic en les pacients i també per al sistema de salut. L’estudi, publicat el 2013, concloïa que un fals positiu en una mamografia implica costos psicològics, físics i econòmics. Segons l’article, ‘Long-Term Psychosocial Consequences of False-Positive Screening Mammography’, publicat a Annals of Family Medicine, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents a que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.