Etiqueta: UB

  • Els entorns d’alt risc condicionen les actituds violentes en la població adulta independentment de la presència d’un trastorn mental

    Viure en grans ciutats, experimentar abús físic o sexual, consumir cànnabis o abusar de l’alcohol durant la infància o l’adolescència són alguns factors que poden determinar el risc de desenvolupar un comportament agressiu o violent en l’edat adulta. Així ho constata un estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry, que presenta les primeres evidències científiques de l’efecte combinat de diferents factors en el risc de convertir-se en un adult violent, independentment de la presència d’un trastorn mental.

    Per dur a terme la recerca han participat experts de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, el CIBERSAM, la Universitat de Lleida, la Universitat Jaume I i l’Institut Max Planck de Medicina Experimental d’Alemanya. Per fer l’estudi s’han analitzat les dades de més de 1.500 persones diagnosticades d’esquizofrènia que pertanyen a l’Associació de Recerca sobre l’Esquizofrènia de Göttingen (GRAS) juntament amb una mostra de més de 550 persones de la població general espanyola.

    En el marc de l’estudi, es va analitzar si els participants havien estat exposats durant la infància i la joventut a diferents factors: viure en una gran ciutat, abús físic o sexual, pertànyer a un col·lectiu d’immigrants, consumir cànnabis i beure alcohol en excés.

    En els pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, la presència de conducta violenta es va establir segons l’existència de condemnes per crims violents (abús sexual, homicidi involuntari, agressió o assassinat). En el cas de la població general, es van utilitzar indicadors relacionats amb les conductes d’agressió violenta, com la presència d’aspectes antisocials psicopàtics i trets de personalitat relacionats amb agressió o hostilitat.

    Segons el treball, la probabilitat de convertir-se en un adult violent i agressiu es va incrementar d’una manera significativa en tots els grups analitzats que mostraven, com a mínim, un factor d’alt risc. A mesura que s’afegien factors de risc, la probabilitat augmentava de manera escalonada. En els individus que presentaven tres o més factors, la possibilitat de presentar actituds agressives i violentes en l’edat adulta es multiplicava fins a deu vegades. Els autors conclouen així que l’expressió de l’agressivitat en l’edat adulta està relacionada amb l’exposició a múltiples factors de risc en la infància o l’adolescència. A més, aquest risc seria independent de l’existència d’un trastorn mental previ en l’individu, destaca l’equip investigador.

    Per revertir aquestes situacions, l’estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry subratlla la necessitat d’impulsar mesures de tipus psicosocial que millorin les polítiques de prevenció contra la violència en tota la societat. Davant aquest repte, els autors apunten que cal desenvolupar estratègies d’intervenció psicosocial des d’edats primerenques que impliquin la participació i el compromís de les famílies i dels agents socials (educadors, etc.).

  • Complementarietat sense enfrontament entre medicines

    Hem vist amb sorpresa com la Universitat de Barcelona abandonava l’homeopatia, amb molta tradició a Europa, i abraçava la medicina tradicional xinesa. Clausurava el màster d’homeopatia argumentant que la disciplina no gaudia de la suficient evidència científica i simultàniament anunciava un acord milionari amb la Universitat de Beijing per convertir-se en la seu europea de la medicina tradicional xinesa, una medicina igualment complementaria i alternativa. Informava que acollirà el seu màster amb professors xinesos i que crearà un servei assistencial privat en una planta de l’Hospital de la Maternitat-Clínic.

    Una comissió del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) també s’apressava a desacreditar els cursos d’homeopatia sense consultar les seccions col·legials relacionades amb el tema. L’embolic es completava recordant que moltes empreses públiques concertades, algunes propietat de membres de la junta del COMB, oferien també serveis privats de medicina alternativa i complementària.

    Aquests fets fan suposar que la junta del COMB considera que la medicina complementària i alternativa és bona per ser venuda als ciutadans però no per fer docència i recerca. Com si la docència i la recerca no influïssin sobre la qualitat assistencial. No és nou que la Universitat de Barcelona s’allunyi de la realitat assistencial. Sobta més que ho faci el COMB. No els preocupa que es practiqui una medicina sense la deguda formació?

    Una quarta part de la població del nostre país utilitza medicines complementàries i alternatives. Aquest consum és creixent, especialment en les classes socials més benestants. Molts metges la practiquen i estudis europeus assenyalen que més de la meitat dels professionals recomanen teràpies d’aquests àmbits. S’expandeix perquè la medicina convencional està deixant d’ajudar a les persones a suportar les dificultats de la vida. La seva orientació biotecnològica, el treball en equip multidisciplinari i la cerca de l’eficiència en la gestió han arraconat els aspectes de relació personal entre metge i pacient. Avui responem de forma medicalitzada a moltes circumstàncies vitals que acaben sent catalogades com a malalties. Per exemple, tractem amb antidepressius els trastorns adaptatius a problemes familiars o laborals, malgrat que l’evidència científica ens demostra que en aquests casos els fàrmacs no són superiors al placebo. La medicina complementària i alternativa no fa res més que aportar solucions diferents aquests mateixos problemes.

    És cert que l’evidència científica de moltes pràctiques de la medicina complementària i alternativa és limitada. Però aquestes disciplines han entès que per sobreviure han de demostrar l’eficàcia de les seves intervencions. Actualment hi ha molts estudis en marxa, amb resultats esperançadors, especialment pel que fa l’acupuntura. En entorns hospitalaris europeus i dels Estats Units està emergint l’anomenada Medicina Integrativa que combina la medicina convencional amb la complementaria i alternativa, obtenint resultats prometedors per a certes malalties, sense incrementar els efectes adversos de les intervencions.

    Considero que la junta del COMB, com institució que vetlla per la qualitat i la seguretat de l’atenció mèdica a la ciutadania, hauria de buscar la complementarietat i no l’enfrontament entre la medicina convencional i la complementària i alternativa. En lloc de desacreditar cursos, hauria de promoure que s’avancés en l’obtenció d’evidència científica sobre l’eficàcia de la medicina complementaria i alternativa, perquè es regulés la seva pràctica i perquè es fes una formació de màxima qualitat i rigor als metges que la practiquen, comptant sempre amb les seves seccions col·legials.