L’Isidre Correa, de 62 anys, va ingressar amb Covid-19 a la unitat de cures intensives de l’Hospital del Mar el 14 d’abril del 2020, cinc dies després de la seva hospitalització en plena primera onada de la pandèmia. S’hi va estar 55 dies, fins que el 2 de juliol, després de passar uns dies ingressat a planta, li van donar l’alta. El fet de patir diabetis i una lleugera obesitat, combinats amb el diagnòstic positiu en Covid, va fer que la seva estada a l’UCI fos plena de complicacions.
«El virus ho va repassar tot», explica la seva dona, Helena Soriano. «El va afectar als ronyons, al cor i, sobretot, als pulmons. Va tenir un herpes i una trombosi al pulmó i també una úlcera a l’esquena. A més, va patir unes fortes hemorràgies, que van fer dubtar si el podrien operar de l’úlcera de l’esquena. Tenies la sensació que els metges anaven fent com una mena de ‘tetris’. Anaven posant i traient tractaments en funció del que podien fer en cada moment», relata. «L’atenció va ser espectacular. A tots els nivells. Em van informar en tot moment de què feien i de com estava l’Isidre», explica l’Helena, visiblement agraïda per la tasca que van fer els professionals sanitaris.
El procés de recuperació de l’Isidre està sent llarg. Més d’un any després del seu ingrés, continua fent rehabilitació cada dia, ja que la malaltia i la llarga estada a l’UCI el van deixar molt debilitat en l’àmbit muscular. «Fins al mes d’octubre va estar amb una màquina enganxada a l’esquena, per l’úlcera que tenia. Això dificultava molt la rehabilitació, perquè no podia fer determinats moviments que li feien molt mal», explica l’Helena.
El seu tarannà tranquil, opina la seva dona, ha sigut clau. «No es desespera i és molt constant. Afortunadament, ara està molt millor. L’hospital li ha fet un seguiment constant. Li han anat fent proves i administrant tractaments per reduir el dolor i que, a poc a poc, s’anés recuperant», explica.
Una imatge que va fer la volta al món
Quan ja duia gairebé dos mesos ingressat a l’UCI i es trobava estable, els professionals sanitaris, la seva família i el mateix Isidre van donar llum verda perquè pogués sortir de les quatre parets del centre i passés uns minuts contemplant el mar. Es tracta d’una activitat que es fa habitualment amb els pacients, en el marc del programa d’humanització de l’UCI, un cop han superat la patologia més aguda.
Aquesta activitat havia quedat interrompuda amb l’inici de la pandèmia, però el mes de juny es va recuperar. Així, l’Isidre va poder sortir al carrer, acompanyat de la seva família, la seva doctora, dues infermeres, un fisioterapeuta i un zelador, equipats amb diversos dispositius mèdics per si hi havia qualsevol mena de complicació. La imatge de l’Isidre, estirat a la llitera, contemplant el mar, va protagonitzar la portada de diversos mitjans, tant espanyols com internacionals, com The Guardian o la BBC.
«Per ell, el fet de poder sortir va ser molt important. Li va donar molta vida. Somreia tota l’estona, des de l’inici fins al final. Cognitivament estava bé, i preguntava molt per les restriccions i el perquè la platja estava tancada. Va ser com tornar a reconnectar amb el món, després d’estar un mes i mig sense saber res del que passava a l’exterior», explica l’Helena.
El passeig va durar mitja hora. «La gent s’acostava i aplaudia. Ell se’ls mirava com volent dir: ‘Realment és tan important això que he fet?’ I tant que ho era!». Quan va tornar a l’hospital, diu l’Helena, les seves ganes de viure es van multiplicar. «Va veure que no només tenia ganes de lluitar, sinó que podia fer-ho. El fet de connectar amb l’exterior va ser com verificar que, realment, tenia un peu més a fora que a dins. Això pel pacient és espectacular», opina la seva dona.
Amb H d’humanitzar
El 2018, el Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar, de forma conjunta amb el Servei d’Atenció al Ciutadà, va engegar el projecte d’humanització de l’UCI amb l’objectiu de millorar el benestar físic i emocional dels pacients d’UCI de llarga estada perquè tinguin una major qualitat de vida un cop superada la patologia aguda.
Les línies d’actuació d’aquest programa es van dissenyar a partir de les experiències de pacients i familiars, que van expressar la seva opinió sobre com ha de ser una unitat de cures intensives tant des del punt de vista d’equipament, com de processos i tracte amb els professionals.
Aquesta tendència a crear una UCI més propera i humana és generalitzada en altres hospitals del món i, en el cas espanyol, és encapçalada pel Proyecto HU-CI, una iniciativa impulsada pel metge intensivista Gabriel Heras. En una entrevista al Diari de la Sanitat, l’intensivista defensa la importància de la prevenció de les seqüeles. «No només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també», sosté Heras.
En la mateixa línia s’expressa la metgessa intensivista Judith Marín-Corral, de l’Hospital del Mar, qui defensa que, davant dels procediments que s’utilitzen per augmentar la supervivència del pacient, que poden ser molt agressius, és essencial introduir mesures encaminades a millorar la qualitat de vida dels pacients un cop s’hagin recuperat i tornin a casa. «Al cap i a la fi, és tractar els pacients com ens agradaria que ens tractessin», destaca la metgessa.
Veure el mar i la família (també en realitat virtual)
Una de les actuacions més conegudes és la de realitzar passejos davant el mar amb els pacients, aprofitant la situació privilegiada de l’Hospital del Mar. «Moltes vegades, quan els pacients es desperten es troben desorientats i tenen deliris. Per això són molt importants les sortides a l’exterior. Els pacients veuen que la vida segueix i es retroben amb les seves famílies. És un moment molt bonic per ells, i també per nosaltres», explica la infermera d’UCI Àngela García.
Perquè el pacient pugui sortir es requereix que compleixi un seguit de condicions. «El pacient ha d’estar estable, sense cap malaltia aguda activa i, en el cas dels pacients de Covid, cal assegurar-se que no siguin transmissors del virus», comenta Marín-Corral. A banda que el pacient estigui estable, també cal que la unitat ho estigui, ja que els altres pacients quedaran a càrrec d’altres professionals i s’ha de garantir la seguretat dels pacients que es queden.
Una altra de les mesures per humanitzar l’UCI, que s’ha implementat recentment, és la utilització de la realitat virtual. Mitjançant unes ulleres especials, els pacients poden veure en 3D els seus familiars, als quals prèviament se’ls ha fet una gravació en 360 graus. Aquesta experiència immersiva ajuda el pacient a evadir-se del box i a millorar el seu estat emocional, després d’haver experimentat una situació vital tan complexa com un ingrés en una unitat de cures intensives. «Amb aquesta eina poden tenir un contacte més proper amb la família i tenir una perspectiva de futur més positiva», apunta la metgessa intensivista.
L’impacte de la pandèmia en el programa
En el març del programa d’humanització de l’UCI, també s’han introduït mesures per reduir els sorolls i adaptar la il·luminació a les necessitats dels pacients i al moment del dia. A més, també s’han impulsat sessions de teràpia musical, tant per animar com per relaxar els pacients i ajudar-los a superar les situacions de deliri que provoca la seva patologia i l’estada a l’UCI. «Consisteixen en sessions de 45 minuts, dos cops per setmana, intentant que la família sempre estigui present. És espectacular veure l’evolució dels pacients i les ganes amb què reben aquestes teràpies», explica García.
Tanmateix, amb la pandèmia es van aturar totes aquestes activitats. «Abans era una UCI completament oberta, amb un acompanyament continu de la família del pacient, musicoterapeutes, fisioterapeutes i psicòlogues, que feien un acompanyament emocional, però tot es va aturar. Semblava que fos una altra UCI. A poc a poc, amb la segona onada, hem pogut reprendre les passejades davant el mar, i també han tornat a venir els fisioterapeutes, que fan una feina importantíssima», diu la infermera.
«És molt important que els pacients vegin que van millorant i que recuperen part de la mobilitat perduda. Fer-los veure que han sortit d’una situació molt greu i que això és el principi de la seva recuperació. Amb la fisioterapeuta van bellugant els dits dels peus i de les mans, i van guanyant mobilitat fins a poder asseure’s i, finalment, posar-se dempeus. També es treballa molt la musculatura respiratòria perquè vagin recuperant la capacitat pulmonar», explica la doctora Marín-Corral.
Acompanyament proper i constant
Malgrat que s’han anat recuperant algunes activitats, el programa d’humanització de l’UCI està lluny de ser el que era abans. Un dels seus aspectes claus, que és l’acompanyament constant de la família, mai s’ha recuperat. «Abans, un familiar podia acompanyar el pacient les 24 hores del dia, sense restriccions. Però ara només ho poden fer en estones puntuals o situacions de final de vida. Poden venir i estar una estona amb el pacient, però no han vist l’evolució. La sensació de viure-ho des de casa ha de ser terrorífica», apunta García. En els processos de final de vida, l’associació Grup Temps ofereix de manera voluntària un acompanyament psicològic, tant al pacient com als familiars, durant el procés de dol.
Davant la impossibilitat de rebre visites, les videotrucades amb la família s’han convertit en una eina clau perquè els pacients mantinguin els ànims. Tanmateix, tant la doctora Marín-Corral com la infermera Àngela García coincideixen en que la gran sobrecàrrega de feina que tenen dificulta molt l’acompanyament emocional als pacients. «Podem estar una estona amb ells i fer una videotrucada amb la família, però no podrem suplir mai la presència de la família», destaca García.
L’acompanyament emocional ha de ser individualitzat, en funció de les necessitats del pacient. «No tots els pacients necessiten el mateix i, per tant, ens hem d’adaptar al ritme de cadascú. En el moment que es desperten, és clau fer una bona explicació. Explicar-los d’on venim, perquè el malalt a vegades no ho recorda, i que els seus familiars no hi són, però que ens hem estat comunicant-nos contínuament amb ells i, després, comunicar-los informacions positives i com funcionarà tot el procés de rehabilitació», remarca Marín-Corral.
Per la doctora, el projecte d’humanització de l’UCI representa un canvi de paradigma. «Aquest paquet de mesures per fer de les UCI uns espais més propers i humans és positiu tant pels pacients i familiars com pels professionals. No en tenim cap dubte». Ara, explica, el repte és avaluar aquest programa de forma objectiva i que s’estengui en altres hospitals. «El benestar emocional és tan important com el físic. Cal salvar la vida del pacient, però també mirar més enllà del monitor. Després d’una estada a l’UCI, molts pacients presenten ansietat, insomni i estres posttraumàtic. Hem d’impulsar mesures que facin que no visquin aquesta situació amb tanta angoixa», conclou García.
