Just Deploy It!

Etiqueta: universitat

  • La UIC Barcelona ret homenatge al seu primer rector, el doctor Jordi Cervós

    El Campus Sant Cugat de UIC Barcelona ha acollit aquest 16 de novembre l’acte d’homenatge al doctor Jordi Cervós, primer rector de la Universitat i neuropatòleg de referència internacional, en el primer aniversari de la seva defunció.

    Jordi Cervós i Navarro va morir el 14 de novembre del 2021 als 91 anys, després d’una àmplia trajectòria professional i investigadora en l’àmbit de la neuropatologia. Tenia set doctorats honoris causa, era membre de la Reial Acadèmia de Doctors i havia recollit nombroses distincions i reconeixements, com la Creu de Sant Jordi.

    L’acte ha comptat amb la participació del doctor José Vicente Lafuente, deixeble de Cervós, com a encarregat d’impartir la ponència inaugural. El catedràtic de neurociències en la Universitat del País Basc ha rememorat la producció científica del doctor Cervós centrada en la neuropatologia.

    Per a Lafuente, “el professor Cervós va ser un dels primers neurocientífics a estudiar el paper de la microcirculació en la neuropatologia. Juntament amb el seu equip d’investigadors va aconseguir donar visibilitat i rellevància a aquest camp de la neurologia, realitzant aportacions de gran rellevància a nivell internacional”.

    En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs

    Lafuente ha posat en valor com li va marcar treballar i conèixer una persona com Cervós, de qui ha destacat els èxits en la investigació de la microvascularització del sistema nerviós central i la microcirculació cerebral.

    Així mateix, ha subratllat el paper de mestre: “En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs”. “La seva qualitat científica no només el va portar a generar i traslladar coneixement, sinó que juntament amb la seva gran qualitat humana el va convertir en referent i guia de  tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i treballar amb ell”, ha afegit.

    Després de la ponència inaugural, ha tingut lloc una taula rodona moderada pel rector emèrit de la UIC Barcelona, el doctor Josep Argemí, en la qual han participat el doctor Vicente Calatayud Maldonado, catedràtic emèrit de Neurocirurgia de la Universitat de Saragossa; el doctor Lluís Giner, degà de la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona, i la doctora Marian Lorente, professora del departament de Medecina de la Universitat de Barcelona. Tots han coincidit en recordar l’optimisme de Cervós, així com la seva exigència i perseverança.

    Per part seva, el rector Alfonso Méndiz ha posat èmfasi el seu estil humà durant la creació de la UIC ara fa 25 anys, a més la vocació de servei i entusiasme, i ha afirmat que el llegat de la universitat i del seu primer rector es basen en la investigació, la internacionalització i la generositat.

    El doctor Argemí dona a la UIC un microscopi Reichert de l’any 1920

    Argemí, que va prendre el relleu a Cervós el 2001, ha donat un microscopi Reichert de l’any 1920, model que també va ser utilitzat per Ramón y Cajal. Aquesta peça se suma a la col·lecció d’objectes històrics de medicina donada també per Argemí i que es pot veure al campus Sant Cugat, on es troba la Facultat de Medecina i Ciències de la Salut. Finalment, s’ha inaugurat una exposició retrospectiva sobre la trajectòria del doctor Cervós.

     

  • Una entitat promou grups d’ajuda mútua entre estudiants universitaris amb problemes de salut mental

    L’Hugo és lingüista i activista, té 39 anys, i fa poc més d’un any que li va posar nom mèdic als problemes que l’havien perseguit des què en tenia 17. Un nom mèdic que ens estalviem per innecessari. L’Hugo es refereix a discapacitat psicosocial, que és com en el món anglosaxó es coneix als que aquí s’anomenen, genèricament, problemes o trastorns de salut mental. Amb 38 anys, doncs, l’Hugo va conèixer el diagnòstic i va entrar voluntàriament al psiquiàtric de la Vall d’Hebron, una etapa d’un mes que recorda com “un infern”, a la qual van seguir sis mesos més de tractament en l’hospital de dia. Ara és membre d’Activament, col·lectiu de persones que parlen sobre l’experiència del trastorn mental en primera persona, amb el qual impulsa el projecte la Foixarda, que vol fixar la seva mirada específicament en el col·lectiu d’estudiants universitaris amb discapacitat psicosocial.

    “La major part d’estudiants no coneixen els recursos i les adaptacions que posen al seu abast les universitats des de les seves àrees d’inclusió, tampoc saben que l’assegurança de la matrícula cobreix ajut psiquiàtric o psicològic, ni saben que a partir d’un grau del 33% de discapacitat la matrícula és gratuïta”, explica l’Hugo, el qual té reconegut un grau del 65%. “Però és que la major part vivim la nostra situació en solitud, per por a ser rebutjats o discriminats; una de les coses que patim és l’autoestigma”, afegeix.

    A banda d’aquest assessorament, una de les iniciatives que es proposa dur a terme la Foixarda (nom que s’inspira en les antigues pedreres de Montjuïc que fins fa un segle havien estat propietat de la seva família) és crear una xarxa universitària catalana de grups d’ajuda mútua (GAM) d’estudiants amb discapacitat psicosocial, així com posar en marxa la figura de l’agent de suport entre iguals. Altres reptes, explica l’activista, passen per promocionar l’accés a la universitat de les persones amb discapacitat psicosocial, així com la seva inclusió laboral com estudiants o titulats universitaris en el mercat laboral ordinari, i també promoure testimonis d’estudiants o exestudiants amb discapacitat psicosocial que han passat per la seva mateixa experiència. “Volem ser també una pedrera d’activistes formats intel·lectualment a les universitats públiques catalanes que contribueixin a transformar la realitat de les persones amb discapacitat psicosocial a Catalunya”. El primer conveni de col·laboració per començar a treballar l’acaben de signar amb la Universitat de Girona, ja que és la ciutat on ara viuen l’Hugo i la seva parella. Esperen poder signar-ne d’altres ben aviat amb la UB i la UPF.

    L’Hugo coneix bé el pa que s’hi dona. Va trigar 14 anys a acabar la llicenciatura en Filologia Hispànica a la UB, i de fet abans ho havia intentat amb Dret. Les dades que exposa fan esgarrifar. Només el 3% dels joves amb discapacitat arriben a l’educació superior (Observatorio sobre Discapacidad y Mercados de Trabajo en España); hi ha estudis internacionals que senyalen que un de cada tres universitaris de primer any té trastorns mentals, entre els quals el més comú és la depressió, seguit dels d’ansietat i pànic (Estudiants Universitaris Internacionales de Salud Mundial, iniciativa vinculada a l’OMS); un 10% dels estudiants universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides; i més de l’1% ha realitzat una temptativa de suïcidi en els darrers dotze mesos (estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques). Més dades: el 18,9% de les persones amb discapacitat psicosocial han estat discriminades pels seus professors, i el 51,3% decideixen ocultar el seu trastorn mental als docents i el 53% als companys.

    “Sortir de l’armari”

    “El primer brot psicòtic em va venir quan tenia 17 anys, estudiava el COU i vaig fumar un porro de haixix un migdia abans d’anar a classe”, explica l’Hugo, que aclareix que després d’aquell dia no ha tornat a provar la droga, i que de tota manera l’origen del seu trastorn és multifactorial. Li diem que no ens fan falta aquests detalls, però insisteix que és important anotar-ho “perquè jo defenso la llibertat de les persones, però cal saber que el haixix és un factor de risc per patir un trastorn mental o per empitjorar-lo”. Ara pren medicació, afegeix, però poca, “ja que els fàrmacs són molt forts i t’anul·len, per això tinc símptomes però puc viure amb ells”.

    L’Hugo practica el que en diu “sortir de l’armari”, un pas molt complicat per qualsevol persona i encara més si és estudiant, perquè “t’exposes a perdre amistats i que caiguin sobre tu tots els esterotips, com que som persones violentes”. Però a la vegada és molt necessari fer-ho i que el professor ho sàpiga, afirma. “Si un estudiant té fòbia social o ansietat, i li fan fer una presentació oral, ho passarà molt malament, és com demanar-li a una persona en cadira de rodes que salti”, comenta. Com que normalment no ho revelen “són pocs els qui acaben la carrera”.

    Quan va tenir aquell primer brot tampoc l’Hugo va demanar ajut. Al contrari, el record que en té és que se n’avergonyia i se’n sentia responsable. No va demanar ajut ni aleshores ni durant els anys posteriors. Als seus 39 anys només ha treballat cotitzant durant dos mesos i mig. I ara busca feina. La taxa d’atur entre les persones amb discapacitat psicosocial frega el 62%, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental, elaborat per Obertament, entitat focalitzada en la denúncia i sensibilització sobre l’estigma que pateixen les persones amb aquests trastorns. “Jo sóc vàlid per treballar, però mitja jornada, com tantes persones”, diu l’Hugo, que considera que les ofertes que es troben als centres especials de treball “són un tipus de feina infraqüalificades, segregadores i molt físiques. “Jo defenso el nostre dret –subratllat– a treballar en el mercat laboral ordinari sense que ens discriminin i excloguin per tenir una discapacitat psicosocial”.

  • La universitat es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses

    Els propers deu anys es jubilaran prop de 7.000 metges i cada any prop d’un miler d’estudiants de medicina es graduen a les universitats públiques catalanes. El relleu generacional arribarà i el paper dels metges joves serà clau. Davant d’aquesta perspectiva el món universitari es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses. Precisament aquest ha estat el motiu de celebració de la jornada «Com millorar la formació dels metges i les metgesses», una sessió organitzada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) que ha tingut lloc aquest dimecres a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

    «L’examen MIR és del 1981», ha apuntat Marc Soler Fàbregas, director corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per emfasitzar el fet que els estudis de medicina han restat pràcticament iguals des del seu disseny inicial, dècades enrere. «Nosaltres plantegem un examen que promogui la igualtat d’oportunitats i avaluï que el metge del futur té coneixement però també que és humanista i creatiu», ha dit Soler. Segons ell, en els pròxims anys el metge tindrà facilitats tecnològiques i eines tècniques encara més a l’abast i en aquest context «l’àmbit humanista serà el més difícil d’assolir i també el més valorat».

    El MIR condiciona els estudis

    «A partir de tercer la formació ‘està manipulada’ perquè està marcada per la pressió de l’examen MIR (per convertir-se en Metge Intern Resident) i les acadèmies per les que han de passar els alumnes», ha expressat Joan Ribera Calvet, membre de la comissió específica de Ciències de la Salut d’AQU Catalunya i catedràtic de la Universitat de Lleida. De fet, tant Ribera com Soler han coincidit a plantejar que l’examen condiciona els estudis.

    «Durant l’últim any els alumnes gairebé no veuen un malalt i competeixen amb el veí per la nota», ha dit Soler. Segons ha explicat, l’examen no facilita «en absolut» la resolució de les mancances actuals. Les mancances a les que s’ha referit són les recollides en un estudi d’opinió fet el 2015 a 90 caps de servei dels centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) i de l’Institut Català de la Salut (ICS). Segons l’estudi, les principals mancances tenen a veure habilitats i competències com ara com comunicar millor al pacient o tenir més empatia o gestionar conflictes.

    «Les mancances dels plans d’estudis, que han de respondre a les necessitats que la societat demana, tenen més a veure amb el professionalisme que amb la metodologia dels plans formatius», ha afegit Francesc Cardellach, degà Facultat de Medicina i de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

    N’hi ha prou amb superar la nota de tall?

    Una altra reflexió present en la jornada d’aquest dimecres ha estat l’accés als estudis, un dels graus universitaris amb més demanda de Catalunya i on arriben estudiants de batxillerat amb les notes més altes. Joan Ribera ha suggerit que a més de les proves d’accés a la universitat existents «hi hauria d’haver altres exàmens de tipus psicotècnic» que ja permeti fer una primera preselecció en funció no només del coneixement sinó també de les competències dels futurs universitaris.

    També sobre aquest punt s’ha referit Josep Pallarès Marzal, director general d’Universitats. Segons ha dit una opció seria la possibilitat d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb proves d’aptitud personal (PAP). «Seria interessant introduir aquesta cerca de la motivació i l’interès personal més enllà de la nota», ha dit amb prudència.

    Per la seva banda, Cardellach ha afegit que si bé «la nota de tall demostra que tenim uns alumnes excel·lents i magnífics» no permet saber si són els mes vocacionals. «Necessitem una altra eina per buscar aquests professionals», ha llançat tot i que no ha concretat cap proposta. Segons ell, «no sempre les millors notes de MIR són aquelles amb més vocació».

    Algunes d’aquestes reflexions van ser recollides també durant el tercer Congrés de la professió mèdica, en el qual les conclusions apunten també que cal plantejar si seria adient establir proves d’accés a les facultats de Medicina que, més enllà de l’expedient acadèmic, valorin habilitats necessàries per al nou perfil de metge així com també millores a la Universitat. Per exemple, els participants al Congrés van concloure introduir modificacions al currículum de Medicina per tal que prioritzi les habilitats i coneixements que realment necessita el metge del futur i es focalitzi menys en la preparació de la prova MIR. També es va proposar la conveniència d’introduir formació en matèries com ara comunicació, bioètica, coneixements humanístics o gestió clínica.

  • Educació científica sense nord

    Hi ha alguna cosa profundament aliena a la naturalesa de la ciència en l’educació infantil. La ciència és una manera d’interrogar la realitat, però a l’escola s’ensenyen sobretot respostes. En la investigació científica l’error és fonamental, però a l’escola no es tolera la resposta equivocada. Segueix primant la transmissió del coneixement científic pur i dur, la teoria i la fórmula. Això és un os dur de rosegar si es presenta així de descarnat, desproveït del plaer de fer-se preguntes i dissenyar experiments per intentar respondre-les.

    L’escola necessita espais perquè l’alumne se situï en el paper de l’investigador, però la majoria de les escoles i mestres de primària no tenen aquests espais físics i mentals. Les aules amb prou feines han canviat en l’últim segle. Per això, no és d’estranyar que molts nens comencin aviat a rebutjar les matemàtiques i les ciències, argumentant amb raó que no els troben cap relació amb la seva vida quotidiana. En pocs anys, la bretxa es fa insalvable. En el fons, molts nens saben massa aviat que la ciència no és ni serà per a ells.

    Les ciències tenen en contra seu el fet que segueixen sent alienes a algunes de les coses que més ens importen, com l’amor o els valors. A més, són més contraintuïtives i complexes que altres matèries. Si no s’estimula el plaer de conèixer, els números i les idees antinaturals de la ciència creen aversió. Una quota important del fracàs escolar té a veure amb aquesta aversió. A tot Europa hi ha un descens de les vocacions associades a les anomenades disciplines STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), tot i que les professions relacionades amb aquests coneixements són les més demandades.

    A Espanya es dóna la paradoxa que els científics són els professionals més ben valorats, només per darrere dels metges, però les carreres de ciències són les menys triades (un exigu 5,9%), per sota de les d’arts i humanitats (9,7%) i molt lluny de les de ciències socials i jurídiques (47,6%). Amb la medicina es dóna la feliç coincidència que és la professió més ben considerada i la carrera més demandada i que exigeix ​​major nota d’accés. Però la medicina no és exactament una ciència, sinó un saber pràctic molt interconnectat amb altres molts sabers i no pocs desenvolupaments tecnològics. I potser per això és un cas especial.

    El deficient ensenyament de les ciències afavoreix l’analfabetisme matemàtic, el tecnològic i el científic. En una societat tan dependent de la ciència i la tecnologia com l’actual això és, sense dubte, un greu dèficit cultural. Però el problema no té fàcil solució. És cert que cada vegada hi ha més escoles que estan implantant l’aprenentatge basat en problemes, més programes i institucions d’educació científica no formal i més projectes de col·laboració entre investigadors i mestres. Alguna cosa es mou en la bona direcció, això està clar. Però totes aquestes iniciatives tenen un factor limitant, que no és altre que la peça clau en l’ensenyament: el mestre. Cap sistema educatiu pot arribar a un nivell de qualitat superior al que té el seu professorat. L’ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells. Per canviar les coses, cal ensenyar ciència als mestres, posar-los en contacte amb investigadors, implicar-los en projectes, deixar que desenvolupin la seva creativitat científica. I el que és tant o més important: dignificar i revalorar la professió de mestre perquè sigui més atractiva.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Per un currículum docent

    COLUMNA ILLICH

    Resulta preocupant la tendència de les elits governants de les universitats i del seu ampli entorn a pressionar el professorat perquè publiqui a qualsevol preu. També, la tendencia a potenciar indiscriminadament l’anomenada investigació, cosa que passa sempre, o gairebé sempre, a costa de la docència. Els falcons de la investigació s’han imposat als coloms de l’ensenyament i, tot i que fa una dècada les universitats de nou encuny semblaven apostar pels mèrits docents, encara no ha estat possible que aquest desig cristal·litzi en què aquests rebin una major consideració professional i una millor valoració en els currículums.

    El glamur, els rànquings, la capacitat per generar recursos… Tots ells lligats a la investigació, exerceixen un poder irresistible sobre les autoritats universitàries que menyspreen i releguen a un segon pla l’esforç ingent que representa el dia a dia docent de les facultats. El fenomen no és privatiu de les facultats tècniques o experimentals o científiques, sinó que s’estén també a les facultats d’humanitats on l’afany publicador arriba de vegades el ridícul. Sobre el que succeeix en aquestes últimes han escrit i comentat àmpliament -i molt millor que jo- excel·lents professors d’Humanitats com Rafael Argullol o Jordi Llobet en el seu formidable llibre Adéu a la Universitat (Editorial Galàxia Gutenberg). És pertinent que els aconselli que, d’aquesta obra, s’aturin en el capítol «Fer recerca i publicar» i en el llistat de conferències a cada una més esotèriques anunciades en facultats de lletres (pàg. 235).

    A la base d’aquest fenomen estan certament els factors abans esmentats però, sens dubte, la variable decisiva és la rellevància del currículum editor de cara a l’accés a la universitat i a la promoció dins d’aquesta. Els currículums que avui priven tenen com a eix central la investigació i el que aquesta implica: finançament, publicació i publicitat (i de vegades, coneixement). Aquest és l’horitzó avui dia més apreciat. Els professors, especialment els que esperen promocionar, centren la gairebé totalitat del seu temps i dels seus esforços intel·lectuals en la investigació i deleguen la docència als nouvinguts, als becaris o a aquells que disposen de més temps perquè «no investiguen». Resulta curiós que una institució com la Universitat, de la qual la seva raó principal de ser és la transmissió del coneixement de generació en generació, vagi oblidant la seva missió enlluernada per la innovació que al capdavall no és tanta, i per la investigació que, al cap i a la fi, resulta poc eficient.

    Un recent estudi de JP Ioannidis a The Lancet, suggereix que fins a un 85% de les publicacions científiques en el camp de la (bio) medicina són prescindibles. O, dit d’una altra manera, que un altre tant per cent dels recursos humans i econòmics destinats a l’anomenada investigació, representen una despesa supèrflua. La pressa per publicar i la pressió per multiplicar el nombre d’articles, ha generat una dinàmica perversa de soroll de fons sovint insignificant. I, repeteixo, tant en ciències com en lletres. A sobre, han proliferat com bolets les revistes «científiques» en línia que publiquen de tot, en un anglès macarrònic i sense cap garantia per tal que l’autor pagui, i no passa dia que no ens arribi per correu electrònic una invitació per publicar un article o un capítol de llibre en un engendro informàtic muntat en un servidor remot.

    Encara és hora que alguna facultat de medicina, que són les que conec millor, planifiqui i reconegui el currículum docent, que reconegui que la tasca d’ensenyament i tot el que aquesta comporta mereix un reconeixement curricular tant o més important que la investigació. Que dissenyar correctament el programa d’una assignatura, innovar en metodologia docent, atendre els estudiants i exercir una bona tutoria, suposen mèrits tant o més preuats que una publicació d’alt impacte. És clar que preparar-se bé una classe, tutoritzar a una jove promesa o preparar un seminari interactiu, tot i que haurien de suposar l’activitat nuclear de la universitat, constitueixen activitats més callades, més modestes, menys glamuroses, a les que ni el govern universitari ni els mitjans de comunicació presten la menor atenció. Els joves omplen les facultats per aprendre i preparar-se per la seva inserció laboral. Alguns, pocs, potser trien dedicar-se a la investigació i, menys encara, arribaran mèrit investigador. Per tant, l’essencial és que després del seu pas per la universitat els estudiants estiguin capacitats al màxim per exercir la seva professió i, per aquest mateix motiu, representen, o haurien de representar, l’eix central de l’atenció del professorat.

    Les universitats han de plantejar molt seriosament incorporar als mèrits curriculars les capacitats i resultats docents dels seus professors o dels que aspirin a ser-ho. Haver tingut iniciatives en ensenyament secundari, o en treball comunitari, haver-se format en pedagogia, rebre bones puntuacions dels estudiants, dirigir de manera competent una assignatura complexa o coordinar unes bones pràctiques són mèrits que s’haurien de valorar tant o més positivament en els currículums que les publicacions científiques. D’aquesta manera, es primaria i es motivaria millor als coloms universitaris gràcies a les quals molts estudiants guarden un bon record i un bon aprenentatge en els seus anys universitaris.