Just Deploy It!

Etiqueta: universitats

  • Els degans de Medicina de Catalunya defensen en un comunicat la presencialitat de les pràctiques clíniques

    Els degans i la degana de les facultats de Medicina de les universitats catalanes públiques i privades han signat un comunicat en el qual expressen la seva preocupació per l’efecte de la pandèmia de la COVID-19 en els plans docents dels ensenyaments de Medicina, principalment en relació amb les pràctiques clíniques

    Davant d’algunes veus que demanen una formació totalment a distància, els degans defensen que la docència virtual i presencial no han de ser competidores entre si, sinó complementàries, i que l’ensenyament de la Medicina moderna no es pot fer, ni s’ha de fer, seguint models d’universitat a distància. «No és encertada ni admissible la substitució radical de l’ensenyament compartit a les aules o als laboratoris per una formació a distància fonamentalista», afirmen en el comunicat.

    El document també recorda que més de 500 alumnes de Medicina i d’Infermeria de tot Catalunya que van veure suspeses sobtadament les seves pràctiques clíniques a causa de l’emergència sanitària, pocs dies després responien solidàriament a la demanda de voluntaris per fer de metges o infermers (els que ja eren graduats) o per fer tasques de suport (els alumnes de grau) al costat dels professionals que cada dia s’enfrontaven a la pandèmia des de tots els àmbits del nostre sistema sanitari.

    En aquest sentit, els signants del comunicat afirmen que no s’entén la formació en Medicina «en un entorn que suposi encara més limitació o la desaparició de les pràctiques clíniques als hospitals i centres d’atenció primària, fonamentals perquè aquest aprenentatge es faci en contacte amb pacients, familiars i professionals». «Pretendre extrapolar la transformació digital d’altres elements formatius (congressos mèdics, estades i cursos de formació continuada) a la formació holística necessària dels metges —remarquen— va en contra de demandes bàsiques que fa la nostra societat envers la professió mèdica: més empatia, millor comunicació i més proximitat amb els pacients».

    El comunicat el signen els degans de les facultats de Medicina de la Universitat de Lleida, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

  • La ciència a Espanya viu una situació «angoixant» per l’endogàmia i burocràcia de les universitats

    La Fundación Alternativas ha presentat aquest dimecres a Madrid el seu segon Informe sobre la situació de la Ciència i Tecnologia a Espanya, qualificada per molts investigadors d’»angoixant». L’estudi busca «detectar i actualitzar els colls d’ampolla estructurals» en el sistema per a així aconseguir un «lideratge científic internacional» i així no ser «un país subaltern». El document està coordinat per Vicente Larraga, professor del CSIC i resumeix que «seguim sense aconseguir el tren de les societats científiques avançades».

    Entre els primers factors a millorar, «corregir el predomini de la burocràcia, que pertorba tant la docència com la recerca en universitats i centres de recerca». Especialment dura referent a això és l’al·lusió a la Llei 40/2016, sobre el Règim Jurídic, «benintencionada» però que ha fet un «mal enorme» a la Ciència i Tecnologia a Espanya. Es refereixen al fet que ha estat «esgrimida per funcionaris curts de vista, si no obertament contraris, a una ciència que no entenen».

    Entre les seves recomanacions es troba plantejar, al costat del Govern, la creació d’»àrees prioritàries» de suport. També «modificar la governança del sistema» implicant investigadors «actualment desmotivats». «Eliminar l’exclusivitat funcionarial dels investigadors públics», dotar als centres i institucions de «major responsabilitat i autonomia de gestió» o «canviar els mètodes de selecció dels directius» perquè siguin «promotors de la qualitat, no gestors». Hi ha altres més genèriques, com l’augment d’inversió pública en I+D o acceptar «les peculiaritats del sistema».

    La quarta recomanació del document passa per «combatre l’endogàmia» com un dels problemes que dificulten el desenvolupament. Sobre això aporten algunes dades: en el curs 2017-2018, un 74,3% del cos docent de plantilla fixa en les universitats s’havia doctorat en el mateix centre en el que treballa –destaquen l’excepció de la Pompeu Fabra, amb només el 20%–. El 69% no va realitzar estades postdoctorals fora i només el 2% dels professors i investigadors són estrangers –als EUA o Regne Unit ronden el 30%–, una xifra que va «contra tota experiència d’excel·lència internacional» i «una de les rèmores més importants» per al sistema.

    L’endogàmia, la falta de mobilitat i la feble internacionalització «limiten la capacitat dels investigadors per a participar en projectes nacionals i internacionals», la qual cosa també resulta «un minvament d’oportunitats laborals dins i fora del món acadèmic». La productivitat científica del 34% de catedràtics i del 60% de docents és deficient, segons citen de l’última estadística de personal docent i investigador.

    Com a exemple de projectes reeixits es refereixen als programes ICREA i Ikerbasque posats en marxa a Catalunya i Euskadi respectivament «per a vèncer la cultura endogàmica» i «evitar moltes de les traves burocràtiques» que dificulten la incorporació de professionals estrangers. També el posat en marxa pels departaments d’Economia de la Universitat Carles III, Pompeu Fabra, Autònoma de Barcelona i Alacant de contractació «tenure–track«. Tots tenen encara «abast limitat» però il·lustren que «pot canviar el model de contractació i la cultura acadèmica» a Espanya, a més de constatar que «l’obertura d’idees és molt beneficiosa», en aparèixer en diversos rànquings internacionals.

    L’informe, que ha estat presentat també per Diego López Garrido, vicepresident de la Fundación Alternativas, Mariano Barbacid, investigador del el Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas, Isabel Álvarez, directora de l’Instituto Complutense de Estudios Internacionales, i Paola Boloventa, professora del CSIC, dedica un apartat específicament al camp de la innovació. D’acord al European Innovation Scoreboard, Espanya se situa en el 79,3% de la mitjana de la Unió Europea, la qual cosa li situa com a país «moderadament innovador». La despesa d’I+D de les empreses se situa en el 52% europeu. La millora del sistema, escriuen, «es reflecteix en una major eficiència en la innovació».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Examen MIR: males notícies

    COLUMNA ILLICH

    Avui no toca comentar els secrets d’un examen-oposició que des de fa anys amenaça la docència de la Medicina i frustra a tants graduats en Medicina. D’això ens n’hem ocupat ja en altres ocasions. Avui voldria fer-los partícips d’una mala notícia: aquest any, a la convocatòria de l’examen hi han acudit 12.500 candidats, és a dir, més del doble de les places ofertades a què podran accedir els graduats que s’han presentat. Hi tornem i no hem après de la història. Torna el fantasma de l’atur metge que tants pèrdues va ocasionar al sistema a finals dels anys 80 i principis dels 90.

    En aquell moment, no tan llunyà, s’atorgava l’ordre d’una plaça per cada 15 candidats. L’atur metge es va disparar i la societat es conscienciava del malbaratament que havia significat formar a tants estudiants de medicina abocats al final dels estudis a treballar en precari, emigrar o a engrossir les llistes de l’INEM.

    Es va donar una situació molt conflictiva. Els metges que no havien passat l’examen es van organitzar i van actuar com a lobby per aconseguir l’especialització per vies alternatives, una cosa que van obtenir de tapat o passant exàmens light. Per tot això, en la dècada següent la discrepància entre candidats a l’examen i places disponibles va ser minvant de manera que progressivament el nombre de graduats i el de places ofertades per a l’especialització es van anar igualant. Això va portar calma al sistema tot i que érem conscients que alguns llicenciats havien superat l’examen pel simple fet de presentar-se.

    Quan es va començar a torçar tot de nou?

    A mitjans de l’última dècada coincideixen 4 fenòmens que malbarataran els esforços previs per corregir les desviacions entre graduats candidats i places ofertades: 1) ressorgeix l’interès dels polítics per prestigiar-se o beneficiar-se amb l’obertura de noves facultats de Medicina ; 2) molts hospitals de nou encuny, a la recerca de prestigi i protagonisme, aconsegueixen penjar el cartell d’»universitari» a l’entrada; 3) el finançament de les universitats passa a dependre del nombre d’estudiants que cursen els seus estudis; totes volen créixer, cap vol perdre matrícules; i 4) la societat pressiona perquè s’acabi amb el numerus clausus la qual cosa resulta en l’obertura de facultats privades. Al seu torn, aquestes agraeixen als polítics la seva ajuda i signen convenis amb hospitals de segona línia que pengen el cartell d’»universitari». I així es completa el cercle. El problema, doncs, és sistèmic.

    Què faran els 6.000 graduats que aquest any no aconseguiran plaça per a la seva especialització? Almenys 5.000, amb tota probabilitat, es tornaran a presentar l’any que ve i si, com és d’esperar, el 2017 apareixen novament altres 12.000 candidats sumaran ja 17.000 inscrits, és a dir, gairebé tres per plaça oferta. Per 2019 o 2020 haurem destrossat els esforços per racionalitzar el sistema de formació especialitzada realitzats en l’última dècada i s’agreujarà el ja negre panorama de l’atur i la precarietat laboral del metge. Tornarem a parlar de la catàstrofe social, econòmica i psicològica que suposa arribar als 20.000 candidats per convocatòria: malbaratament de diners públics, drames personals, emigració forçosa, reaparició del mesto (metge especialista sense títol oficial) i un llarg etcètera d’efectes col·laterals produïts per la desídia dels nostres gestors i el papanatisme d’una societat enlluernada amb els fantasmes i procliu a la presumpció.