La doctora Begoña Benito Villabriga ha estat escollida nova directora del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) després de compaginar, en els darrers anys, l’assistència, la recerca i la docència en el Campus Vall d’Hebron. És llicenciada i doctora en Medicina per la Universitat de Barcelona i va realitzar l’especialització en Cardiologia a l’Hospital Clínic de Barcelona.
“És un autèntic privilegi per mi tenir l’oportunitat de dirigir el centre de recerca d’un hospital de referència com és l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Gràcies a la feina de tots els professionals i directius que m’han precedit, el VHIR està en la millor disposició per encarar amb èxit els propers anys, que passa per la posada en marxa del nou edifici que ajudarà a donar resposta a molts dels reptes actuals i futurs de la recerca biomèdica”, ha subratllat Benito en obtenir el càrrec.
La seva trajectòria s’ha centrat en el camp de les arrítmies amb un especial interès, tant clínic com científic, en l’estudi dels trastorns hereditaris causants d’arrítmies i mort sobtada. Per complementar els seus coneixements en aquest camp, ha realitzat diverses formacions en recerca bàsica i experimental i en el maneig clínic i intervencionista de les arrítmies en centres de referència com el Montreal Heart Institute, a Canadà, i el Beth Israel Deaconess Medical Center de la Universitat de Harvard, a Boston, segons ha explicat el centre hospitalari en un comunicat.
Després de 7 anys d’experiència a l’Hospital del Mar en el servei de Cardiologia i en el grup de Recerca Biomèdica del Cor, l’any 2019 es va incorporar a la Unitat d’Arrítmies de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, a on entre altres activitats va implementar una consulta clínica específica dirigida a pacients i familiars amb risc de mort sobtada hereditària, en connexió amb la Unitat de Cardiopaties Familiars i Cardiologia Pediàtrica.
Paral·lelament, com a coordinadora d’Investigació Translacional dins del grup de recerca en Malalties Cardiovasculars del VHIR, ha desenvolupat la seva activitat investigadora dirigida fonamentalment a l’estudi del remodelat cardíac i les repercussions sobre les arrítmies.
Com a docent, és professora associada de la Universitat Autònoma de Barcelona i imparteix classes en diversos màsters i cursos de formació continuada.
Amparo és una dona de 83 anys que viu amb el seu marit al barri de la Guineueta de Barcelona, a prop de la Plaça Karl Marx. Emmalalteix des de fa temps de problemes respiratoris, i fa poc la van atendre a l’Hospital Vall d’Hebron. El seu cas seria semblant al de tantes altres persones si, després del tractament corresponent, hagués tornat a casa. Però la falta de cures, sumada a la pèrdua d’autonomia d’una dona de la seva edat, poden acabar propiciant que hagi de tornar a l’hospital. Aquesta, però, no és la situació d’Amparo, que es troba allotjada en la nova Unitat de Fragilitat Compartida dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Rafael, destinada a cobrir les necessitats de pacients grans i de mobilitat delicada com ella.
«És molt agradable estar aquí», reconeix. Aquesta pacient és una de les 13 persones establertes a la Unitat de Fragilitat, operativa des del passat 11 de novembre. «[La unitat] és el resultat d’una aliança històrica entre Vall d’Hebron i Sant Rafael, i tracta d’evolucionar cap a un model d’hospital acollidor amb la gent gran», explica el doctor Antoni Sant Josep, coordinador de la unitat. Aquests nous equipaments estan destinats a les persones considerades de fragilitat moderada: aquests pacients que encara mantenen un grau d’autonomia física i cognitiva, però que poden patir reversos en aquestes condicions i recaigudes en les malalties tractades si no reben les cures adequades.
El model en el qual es basen les noves instal·lacions compartides no és nou però sí que s’estén cada vegada més: es tracta de les Unitats Geriàtriques d’Aguts (UGA), unes unitats especialitzades a tractar la gent gran en els hospitals que estan presents en 12 centres catalans. El primer en què es va aplicar aquest tipus d’equipaments va ser l’Hospital General de Granollers, el 1984. El que caracteritza la nova Unitat de Fragilitat Compartida de Sant Rafael i Vall d’Hebron és l’aposta per una perspectiva interdisciplinària en què metges internistes, geriatres i rehabilitadors, a més de treballadors socials, es coordinen per brindar el millor entorn possible a les persones allotjades, segons expliquen els seus impulsors.
L’objectiu de la nova Unitat de Fragilitat Compartida no és altre que assegurar la tornada a casa dels pacients amb les majors garanties i velocitat possibles: «Ells volen estar a casa seva, i la nostra missió és que tornin a les millors condicions possibles», afirma el doctor Sant Josep. Per a això, l’hospital ha dut a terme modificacions arquitectòniques i de tasques dels seus treballadors per garantir un entorn que faciliti l’estada dels seus pacients. «S’han aplicat petits canvis que garanteixen grans millores», assegura Lourdes Martínez, directora d’infermeria de l’Hospital Sant Rafael.
El primer nivell és estructural. La unitat compta en aquests moments amb 13 llits disponibles, dividides en sis habitacions dobles i una individual, unides totes per un passadís, encara que està previst que per al desembre estiguin ja operatives el doble de llits. Un dels aspectes més importants és evitar la desorientació del pacient amb el trasllat. Per a això, tant el passadís extern com les habitacions han prescindit d’aquelles barreres arquitectòniques que poguessin dificultar el moviment dels interns o els treballadors. Totes les habitacions compten amb una pantalla de televisió en cada llit que incorpora rellotge i calendari, aspectes que, segons els treballadors de centre, ajuden els pacients a mantenir el seu vincle amb el món exterior i que no són habituals en estances comunes.
«El descans nocturn és molt necessari i de vegades se’ns oblida l’important que és», reconeix la directora d’infermeria. És per això que moltes de les novetats que incorpora aquesta nova Unitat van en aquesta direcció. El passadís disposa d’un sonòmetre que alerta a les infermeres quan s’arriba a un nivell de soroll considerat excessiu, a més d’un modulador de la intensitat de la seva il·luminació. També s’han modificat els carrets i mobiliari utilitzat per reduir el soroll que produeixen en desplaçar-se, les infermeres utilitzen llanternes a la nit i les habitacions dobles disposen de llums individuals per a cada llit perquè, en cas que un pacient hagi de ser atès a la nit, l’altre ocupant no sigui despertat a causa de la llum.
Un altre dels aspectes que els encarregats de la Unitat de Fragilitat destaquen com a fonamental és la prevenció de caigudes. «El pacient s’aixecarà a la nit per anar al bany, així que el millor és facilitar-li sense que tingui risc de caigudes», assegura María Jesús Febré, treballadora social a la unitat. Als llits se’ls ha incorporat un comandament que permet modular l’altura del matalàs que fa a terra -amb un sensor de llum que es posa en verd quan l’altura és segura, per alertar les infermeres- i les barres protectores dels laterals estan partides en dos, de manera que es mantingui alçada la part del capçal per evitar caigudes però es deixin baixades les inferiors perquè el pacient pugui sortir del llit sense problemes. El bany està equipat en la mateixa línia:
Però el treball de la Unitat de Fragilitat no acaba un cop el pacient abandona les instal·lacions. «El factor social és un tema absolutament clau», remarca el doctor Jordi Ibáñez, cap de departament de Medicina Interna de l’Hospital Sant Rafael. La relació dels pacients amb les seves famílies pot facilitar la tasca dels metges durant la seva estada a les instal·lacions -i per això es promou amb tríptics informatius-, però també és una font habitual de problemes. Hi ha casos de persones grans que viuen soles i no tenen familiars que se’n puguin fer càrrec d’elles un cop surtin, mentre que a altres els afecta molt la possibilitat de «convertir-se en una càrrega». «Aquests pacients es troben a la cruïlla entre l’autonomia i la dependència, i el nostre repte és que es mantinguin en l’autonomia», afirma el doctor San José.
Fa un mes i escaig es publicava que el Vall d’Hebron Institut Oncològic (VHIO) havia desenvolupat un nou fàrmac contra el càncer. La notícia ocupava titulars pel gran avenç que suposa i pel mecanisme pel qual actua: ajudant al sistema immunitari a defensar el cos contra el tumor. El què això pot provocar és la creació d’una memòria immunològica que, a banda d’impedir la metàstasi, pot prevenir les recaigudes o les repeticions. Com? Bloquejant una proteïna anomenada LIF que es dedica a desactivar l’alarma contra el tumor alhora que promou la proliferació de les cèl·lules mare tumorals.
El què en el seu moment va ser una notícia que obria portades arreu no venia del no-res, ni d’un plantejament ràpid i llançat com a experiment. Aquest nou estudi que presentava el VHIO va ser publicat a la revista Nature Communications quan havia superat totes les fases preclíniques i ja s’havia realitzat també el primer assaig clínic. Sortia a la llum també quan ja s’havia iniciat un treball conjunt amb l’hospital MSKCC a Nova York i el Princess Margaret a Toronto i després d’haver produït el fàrmac necessari com a inhibidor de LIF i d’estar provant-lo en 41 pacients. Encara podem anar més lluny, sortia a la llum després de més de 10 anys de proves i després d’una incògnita que es va plantejar el Dr. Joan Seoane, director del co-Programa de Recerca Preclínica i Translacional del VHIO, investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer i professor ICREA.
En tornar l’any 2004 de Nova York cap a Vall d’Hebron, es va plantejar fer recerca translacional, el què implica fer recerca bàsica per entendre els mecanismes moleculars del càncer però amb la idea de traslladar-ho el més ràpidament possible al pacient. «En aquell moment estava molt interessat en per què no tan sols els tumors són diferents, sinó per què les cèl·lules que formen aquests tumors són diferents. Entendre-ho serviria per saber com actuar ja que pots tenir un tractament que actuï contra unes cèl·lules que si en tens d’altres de resistents acabarà havent-hi recurrència, podrà tornar a aparèixer o directament no s’eliminarà el tumor», ens explica el Dr. Seoane. Resolent aquest plantejament, que es coneix com heterogeneïtat intratumoral, l’equip del VHIO va veure que hi ha unes cèl·lules mare responsables de reiniciar els tumors. «Imagina’t que tens una mala herba: tens un bulb sota terra amb les seves arrels i una part externa, les fulles. Si talles les fulles, la mala herba tornarà a créixer. La cèl·lula mare seria el bulb. Oi que has d’eliminar el bulb per garantir que no tornin a aparèixer? El mateix passa amb el càncer».
Amb aquesta premissa, van identificar les cèl·lules i van veure que hi havia una proteïna que era crucial (LIF) que si s’eliminava es donava un efecte antitumoral. En la dinàmica de fer recerca translacional i en trobar una bona «diana terapèutica», van decidir elaborar un fàrmac per traslladar-ho a pacients. I aquí entra de nou la dificultat de fer recerca: «dissenyar un fàrmac per pacients no és trivial. Hi ha una part per la que estem entrenats d’entendre i estudiar però dissenyar fàrmacs va més enllà».
Aquest més enllà es va traduir en, després de diversos anys d’estudi i validació de la potencialitat de LIF com a diana terapèutica en models preclínics i experimentals, muntar una empresa (Mosaic Biomedicals) que al mateix temps fos una spin-off del VHIO. Que l’Insitut participi de l’empresa, per Seoane, fa que els beneficis retornin al VHIO i s’aprofitin per fer més recerca i acabi sent un «cercle virtuós».
Del laboratori al pacient, anys de proves i autoritzacions
Com va dir la seva directora de tesi a Mónica Pascual García, biòloga que forma part de l’estudi, «una cosa què has d’aprendre fent recerca és la tolerància a la frustració». El dia a dia d’un científic és a curt termini: si bé quan ensenyen finalment els resultats, la gent pot interessar-se i valorar la feina feta, «en el nostre dia a dia costa posar a punt els models, costa que els experiments surtin, costa pensar perquè quan surt l’experiment de la teva vida i després no es repeteix buscar quines variables han canviat». Però darrere d’aquest dia a dia que descriu Mónica Pascual que es viu a curt termini, sempre hi ha «la vocació i la motivació que això arribi algun dia als pacients».
Així, com subscriu Ester Bonfill Teixidor, també com Pascual signant de l’estudi i del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO, «tens frustracions però cada dia vas avançant una mica: és tenir paciència i anar lluitant perquè la meva sensació és que per poc que aportis hi haurà un moment que tindrà un impacte. És qüestió de tenir esperança i no perdre el fil del treball».
Tant Pascual com Bonfill han estat les encarregades de fer tot el model preclínic juntament a altres membres de l’equip. «El què hem fet és testar que en els animals el tractament que nosaltres utilitzàvem faria un efecte antitumoral, estudiar el mecanisme i mirar que passava amb el sistema immunitari», explica Pascual. Unes observacions primer a nivell de mecanisme molecular a nivell de la cèl·lula amb experiments in vitro i, després, per veure què passava amb els macròfags, extraient medul·la òssia dels ratolins. En tot dos casos analitzaven si el LIF s’unia o no als promotors dels gens que s’estaven regulant i com ho feia.
Paral·lelament a les proves a laboratori, l’empresa dissenyava aquest anticos i treballava en tota l’anàlisi toxicològica i farmacològica. Al mateix temps també s’havia de treballar tota la qüestió regulatòria i la presentació del projecte a les Agències del medicament tan europea com americana, el què comporta encara molt més temps fins rebre el vist i plau.
El Dr. Seoane ens explica que com mai ningú havia fer un anticos ni inhibidor de LIF ni mai abans cap fàrmac d’aquest tipus s’utilitzava en un pacient, els van obligar a baixar molt la dosi. D’aquí, ara estan fent l’assaig clínic amb 41 pacients en una fase 1.
Ester Bonfill, signant de l’estudi i membre del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO acaba una prova / Carla Benito
De la diferència a allò comú, de la cèl·lula al pacient
«Tenir mostres dels pacients tractats és clau per entendre quan un fàrmac funciona o no en un pacient i perquè un dóna una resposta i un altre pacient una altra. Si entenem això tindrem la clau per dissenyar alguna cosa vàlida». Aquesta afirmació del doctor Seoane dóna suport al concepte que s’està treballant ara en oncologia que és la combinació de tractaments. A partir d’aquesta fase 1 amb l’anàlisi d’aquestes mostres s’anirà cap a una fase 2 en la qual ja amb pacients seleccionats buscaran l’eficiència i proposaran aquestes possibles combinacions.
Per entendre com funciona el LIF cal entendre com funciona el cos humà. El doctor Seoane posa un exemple molt clarificador de com funciona que van extreure al descobrir que el LIF té un paper impressionant en embriologia. «El què fa el LIF és solucionar un problema que tenen tots els mamífers. En una au, quan posa l’ou, l’ou està molt separat de la mare. En el mamífer l’embrió s’ha d’implantar, integrar, en el teixit de la mare, en l’úter. Ens trobem que l’embrió, que conté antigens del pare, envaeix el teixit de la mare. Com és que la mare no reacciona contra aquests antigens? El LIF el que fa és evitar aquesta reacció, fa una immunosupressió local que protegeix l’embrió», segueix Seoane per descriure el mecanisme de la proteïna afavorint el tumor. I és que el mateix passa amb el càncer: el què fa el càncer és «segrestar aquest mecanisme dissenyat per l’evolució durant milions d’anys per solucionar un problema dels mamífers pel seu benefici». El LIF doncs protegeix el tumor del sistema immune de l’hoste, del pacient, de la mateixa manera que el LIF protegeix l’embrió de la mare.
Paradoxalment, i com explica Mónica Pascual, els càncers on més actua el LIF són el de pàncrees, el d’ovari i en glioblastomes, un tipus de tumor cerebral. Sabent això també els hi és més fàcil de cara a la fase 2 saber en quins pacients es veurà si el tractament és útil.
Com aporta Joan Seoane, un altre dels paradigmes del càncer és que s’ha de fer medicina personalitzada, de precisió, s’ha de saber com és cada pacient per saber com tractar-lo. La combinació és necessària perquè com diu el doctor Seoane, «el càncer canvia per escapar-se dels tractaments dels quals genera resistència» i, per tant, si tens dos tractaments, la probabilitat de generar resistències als dos tractaments és més complicada i improbable.
Com afegeix en el mateix sentit Mónica Pascual, les combinacions són importants per descobrir nous tractaments. Ella és una defensora dels tractaments que van van vinculats al sistema immunitari. «Les quimioteràpies i radioteràpies són útils i són el què més ha funcionat fins el moment però crec que les teràpies que van al sistema immune tenen molts menys efectes secundaris. Estàs reeducant el teu sistema immune perquè sigui qui ataqui les cèl·lules del tumor. És una forma més fisiològica més natural d’atacar-lo», defensa. A més, opina que si aconsegueixes crear aquesta memòria aquest tumor ja no tornarà a aparèixer.
«Fomentar la ciència és bàsic per seguir avançant»
Una idea comuna dels científics a banda de saber gestionar la frustració és també alegrar-se i motivar-se. Com a científic, «fas moltes hipòtesis, tens moltes idees, la majoria són errònies però quan enganxes una que és correcte aquella sensació és única, és una sensació de eureka», diu Seoane. Així, la recerca, la ciència, és molt dura, però genera una motivació especial: «saber que hem generat un coneixement nou que ningú ha fet, que l’hem fet nosaltres, que hem participat d’un procés creatiu, hem de treballar molt, hem d’estudiar moltíssim, hem de formar-nos, hem de tenir perseverança, hem de tenir resiliència… però després tenim una sensació única».
D’aquí, l’equip extreu la necessitat de difondre això entre els més joves, de transmetre’ls-hi la idea del coneixement, d’entendre les coses per després que puguin tenir un impacte i, per Seoane, també que entenguin que «no han de fer-ho els americans, que ho poden fer ells aquí». D’aquesta manera, a banda de generar persones ben formades i educades que a més poden fer un retorn a la societat com seria millorar el tractament dels pacients, també es pot parlar d’un benefici econòmic. «Si aquesta droga arriba, serà un fàrmac fet aquí i els royalties arribaran aquí a Barcelona. Per què hem de pagar a la gent de NOVARTIS que està a Suïssa?»
Per ara, l’empresa amb participació de VHIO també ha tingut finançament d’altres fonts que han fet possible el projecte, perquè com tot científic reclama, cal més inversió pública en ciència. Mentrestant, com ressaltava el Dr. Seoane quan van publicar l’estudi, aquest s’ha aconseguit, entre d’altres, «gràcies a un treball enorme finançat principalment per l’European Research Council (ERC) i el suport des de l’inici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Fundació FERO i el programa CAIMI de la Fundació BBVA”.
L’any 2000, el llavors cap del servei de cirurgia cardíaca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, Alejandro Arís, publicava una carta titulada ‘Altres morts absurdes’ on denunciava que set malalts que es trobaven en llista d’espera no havien estat operats del cor, «senzillament per haver mort abans».
El doctor Arís, membre de l’equip que va realitzar el primer trasplantament de cor a Espanya, sostenia fa 18 anys que les llistes d’espera generen un «conflicte ètic» als professionals. «Com podem donar una data d’operació a cinc mesos a un pacient si és possible -i probable- que es mori abans?». Amb aquesta denúncia pública, pretenia sensibilitzar a la ciutadania i aconseguir que les administracions reaccionessin davant unes morts «absurdes i evitables».
La resposta de Sant Pau va ser obrir una comissió que investigués si les morts eren atribuïbles a les llistes d’espera i el resultat va ser negatiu. Van explicar en roda de premsa que la majoria havia mort per altres patologies com per exemple el cas d’un pacient que havia de ser operat per canviar-li la pila del marcapassos, però va morir abans a causa d’una insuficiència respiratòria «i la pila seguia funcionant».
15 anys després, el cap del servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona era cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) dies després de denunciar la gestió del centre. A través d’una carta deia que els ajustos pressupostaris van implicar una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps». Aquesta situació s’havia donat, entre altres causes, per comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques: es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana. A partir d’aquestes declaracions, l’Audiència de Barcelona va ordenar obrir una investigació per veure si fins a 8 pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a Vall d’Hebron haurien mort com a conseqüència de les retallades.
Després del cessament, entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes ho va denunciar i després de dos anys de sentències i recursos, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha revocat la destitució del cardiòleg per «clamorosament il·legal». Asseguren que el cessament es va donar «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió a queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’Hebron i publicar-la».
Parlem amb el doctor Galiñanes, qui va arribar a Vall d’Hebron el 2010 com a cap de servei amb dues motivacions principals: la clínica i la recerca. Va crear un grup amb el qual va realitzar un salt en el nombre de cirurgies passant de realitzar 500 a fer més de 800. Va aconseguir llavors que s’augmentés el pressupost destinat a cardíaca i a recerca. Les conclusions en aquest sentit el 2013 d’una auditoria del Ministeri d’Economia i de Competitivitat i el 2014 d’una auditoria internacional van ser molt positives. A partir de 2015, ens explica, la nova administració va aplicar noves retallades a nivell de pressupost i de salari per als professionals.
A això li van seguir diverses reclamacions internes i intercanvis de correus, com hem pogut consultar. Alguns en nom de l’equip complet de la Unitat Postoperatòria de Cirurgia Cardíaca (UPCC) on expressaven literalment la seva «disconformitat per tancar la UPCC durant set dies», ja que en aquesta decisió es «prioritzen aspectes no clínics per davant de l’atenció al malalt». Després de queixes i reunions sense canvis, Galiñanes va publicar la carta que ho va començar tot.
Què va passar el 2015 i quin va ser l’inici dels procediments judicials que ha viscut?
A la programació d’estiu ja hi havia hagut unes retallades tremendes en qüestions de cirurgia. De 15 cirurgies que fèiem setmanals, vam reduir a 3 a la setmana al juliol i setembre i a l’agost a 2 a la setmana. Era totalment inadequat i els vaig dir que això podia tenir conseqüències, que hi havia moltes urgències i que algunes s’havien d’operar com a emergents. El nombre de quiròfans que teníem era insuficient. A mitjan juliol, per aquestes queixes, em van treure la capacitat de controlar les llistes d’espera i l’hi van passar a qui havia competit amb mi per la plaça. Després d’un mort a l’agost, arriba un altre al setembre que havia estat cancel·lat diverses vegades. Ho vaig portar al Col·legi de Metges, al Síndic de Greuges i vaig anar a la premsa. Vaig entendre que era la meva obligació ètica passar aquesta informació als organismes competents i a la població que estava en risc. Això va passar a l’octubre i just llavors em van fer fora dient que no havia fet l’avaluació. Va ser una excusa perquè, a part que l’havia demanat, encara tenia temps per fer-la fins a gener del 2016. Em van cessar i ho vaig denunciar.
Ara el TSJC li ha donat la raó i obliga a l’Hospital a readmetre’l. Ho farà?
No. La sentència dictava la reposició del lloc i a més el pagament del que s’havia de rebre durant aquest període. Vaig complir els 65 anys l’octubre passat i em vaig assabentar que els metges podem treballar fins als 70 i que tenim fins a sis mesos per sol·licitar-ho. Ho vaig fer però encara no m’havien donat resposta fins que el divendres 27 d’abril l’Hospital em va notificar per carta la meva jubilació amb efecte pel 28 d’abril. No ho esperava perquè havien d’haver-ho comunicat amb antelació i, a més, perquè m’ho van donar a les 14:00 h de la tarda, tres hores abans d’acabar la jornada laboral i, per tant, tres hores abans que tingués efecte.
Veig mala fe i molta hipocresia perquè el divendres anterior (20/4/2018) em van citar per informar-me que havia de realitzar-me un examen mèdic a fi de saber si estava facultat per a la continuació del meu treball fins als 70. Avui mateix m’han fet una anàlisi de sang i tinc altres cites programades. Feia l’efecte que estaven considerant-ho; primer perquè tinc el dret i segon perquè no anaven a gastar diners i recursos a mirar si sóc apte demanant proves. Potser és perquè he seguit denunciant les mortalitats.
Ha registrat més casos a part dels de l’estiu de 2015?
Hi ha hagut més mortalitat i també ho he denunciat. Primer el fiscal va dir que allò era polític però el jutge ha agafat fins a vuit casos dient que no hi ha res de polític aquí. Que jo sàpiga fins ara han mort 14 pacients per una causa o una altra. Normalment per haver esperat més dels 90 dies o perquè no s’han operat amb la suficient urgència. No solament és el període dels 90 dies que diu l’ICS el que s’ha de mirar sinó la urgència amb la qual s’ha d’operar a cada pacient. Això està molt ben tipificat per la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca amb uns codis que van del 0 al 5. Sovint no es fa cas d’aquests codis i per això han anat morint pacients.
En quin codi estaven registrats els pacients que van morir?
Depèn. Un d’ells per exemple tenia una insuficiència renal molt severa, es feia diàlisi i tenia també una neoplàsia. Es posava hemodinàmicament molt inestable i necessitava ser emergent, que és el codi 0, però no es va fer així. Es va passar de forma urgent o semiurgent i va morir en el procés. La realitat és que molts no s’operen quan toca perquè hi ha massa pacients i, com que no hi ha quiròfans, es van posposant.
No sé què passarà amb aquests casos, això està en mà dels jutges, però ja portem més de dos anys i això és un temps exagerat. El patiment i la mortalitat és tremenda.
Què és necessari per revertir aquesta situació?
Necessitem un canvi en el sistema judicial que contempli els delictes per no actuar de manera correcta, per parar el patiment i les morts dels pacients. També per protegir als treballadors: quan un professional no està d’acord i diu que això no funciona no es poden prendre mesures repressives, no pot estar indefens davant això. Estem mirant algunes propostes de canvi amb els moviments socials per portar-ho al Congrés dels Diputats.
Des dels moviments socials sempre han denunciat que ‘les retallades, maten’ i alguna vegada ho han exemplificat però com es pot passar de la denúncia a la coordinació entre població i professionals per a la defensa de la sanitat?
El problema és que quan tractes de solucionar la situació amb les administracions pertinents hi ha un rebuig. La seva idea no és la de cobrir les necessitats sanitàries de la població, és retallar per transferir els recursos de la sanitat pública a la privada. És molt difícil. Ho vaig portar al Síndic de Greuges de fet i ells van fer ben poc… Darrere estaven les pressions de l’administració i de Boí Ruiz, el conseller de llavors que té molta culpa en tot això.
Aquesta situació s’està donant també en altres hospitals?
Segur. Hi ha professionals que estan patint el mateix tracte que jo amb resultats molt diversos. De vegades la justícia ha dictat en contra d’ells i és molt preocupant no tenir el suport de la justícia tant per als professionals com per a la ciutadania.
Hi ha suport entre els companys?
Per darrere alguns si expressen el seu suport però no poden aixecar les seves veus perquè es veuen decapitats. Quan em van obrir l’expedient disciplinari, al mateix temps que em van acomiadar, el gerent em va dir: ‘qui no està amb nosaltres està contra nosaltres’. Jo li vaig dir que la qüestió era estar a favor dels pacients i donar el millor servei que puguem.
Com creu que hauria de definir-se la sanitat i quins problemes principals tenim avui dia?
Única, pública i universal. Bàsicament el que la sanitat ha de proporcionar és seguretat a aquella gent que necessiti les cures mèdiques.
El motiu que existeixin les retallades i les llistes d’espera és desviar a aquests pacients a la privada. Aquest és un problema molt important. Un segon problema és que tenim una estructura sanitària obsoleta. El sistema sanitari espanyol es va crear a mitjan segle passat per cobrir unes necessitats que han canviat. L’epidemiologia ha canviat, ara es viu molt més, es tenen més malalties cròniques que consumeixen una gran quantitat de recursos… La sanitat no està adaptada per fer tots aquests tractaments. La sanitat ha d’estar centrada en la primària que és qui atén a la majoria dels pacients, al 85%.
D’altra banda, l’atenció hospitalària ara mateix està hipertrofiada i també hiperfragmentada. Tots els hospitals tenen gairebé totes les especialitats encara que acabin atenent a un nombre insuficient de pacients i aquí hi ha una despesa de recursos enorme que és necessari resoldre. No podem tenir tants serveis en tots els centres, s’haurien de concentrar en hospitals terciaris específics i que cadascun fos referent en una especialitat. Això estalviaria recursos i milloraria l’atenció. Necessitem una sanitat més compacta, més dirigida, que resolgui el tema de les malalties cròniques i avanç en la detecció, el tractament i el seguiment.
Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va ser cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) pocs dies després de denunciar la gestió que en aquest moment s’estava duent a terme al centre hospitalari. Entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes va denunciar-ho. Després que en primera instància per l’ICS la sentència resultés favorable, Galiñanes va recórrer la fallada del tribunal. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una resolució en favor del cardiòleg.
Com explicàvem en aquest diari, segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals “causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps “. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.
En l’escrit Galiñanes compartia el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.
El facultatiu denunciava també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.
Per tot això, l’Audiència de Barcelona va ordenar just fa un any investigar si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron havien mort a causa de les retallades al centre. “Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió”, assegurava el tribunal en la interlocutòria.
Consegüentment, la direcció de l’hospital negava que s’hagués produït cap mort que pogués imputar-se a retallades pressupostàries al centre ni que s’haguessin manipulat les llistes d’espera.
Ara, un any després, el TSJC ha revocat la destitució de Galiñanes per “clamorosament il·legal” i argumenta que al cardiòleg se li han estat vulnerats els seus drets a la llibertat d’expressió i, «en relació amb el dret a la defensa i el dret de manteniment en el càrrec previst». A més, asseguren que ha estat «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió en queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’hebron i publicar-la».
Des de fa pocs mesos, el Doctor Josep Tabernero, Director del Servei d’Oncologia de l’Hospital Univeritari del Vall d’Hebron, és el president de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO per les sigles en anglès).
El Dr. Tabernero, a més de ser Cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron de Barcelona i Cap de Secció de Tumors Gastrointestinals del Servei d’Oncologia Mèdica d’aquest mateix hospital també és Director mèdic de l’Institut Oncològic Baselga (IOB). Ha estat i està en la majoria d’investigacions i assajos internacionals de nous fàrmacs.
Tabernero destaca que la formació és essencial per la lluita contra el càncer i troba molt important que tothom pugui accedir als tractaments que necessiti. Per això, un dels objectius i pilars de l’ESMO és organitzar un gran número de reunions on proporciona als seus membres i a la comunitat els recursos que necessiten. També juga una funció important en polítiques públiques i afers europeus. Parlem de la situació de l’oncologia a Europa i els seus avenços amb el Dr. Tabernero.
Portes pocs mesos de trajectòria al capdavant de la Societat Europea d’Oncologia Clínica. Com ho vius?
És un gran repte, és una societat molt internacional tot i ser europea. Té 18.000 membres relacionats amb l’àrea de l’oncologia. No tot són oncòlegs mèdics: hi ha també professionals d’altres especialitats i hi ha membres que no són metges però estan relacionats amb l’àrea del càncer. A més, el 45% dels membres són de fora d’Europa: d’Àsia, on hi ha moltes necessitats, també de Sud-amèrica i altres, però menys d’Àfrica.
L’oportunitat de ser president d’aquesta societat, que conec bé perquè fa molt temps que estic al Consell Directiu de la Societat, és molt bona.
Quins són els reptes de futur? On es vol centrar?
Doncs el que volem promoure és el millor control del càncer pels malalts en tots els aspectes. No només pel que fa als aspectes de tractar la malaltia sinó com prevenir-la, com diagnosticar-la millor i com fer polítiques perquè hi hagi un millor accés al millor diagnòstic i al millor tractament.
És una societat molt dinàmica perquè el coneixement de l’àrea del càncer canvia molt i això fa que tinguem unes necessitats de promoure formació continuada i no només amb els professionals més joves sinó també amb els més grans perquè avui en dia canvia tot molt. Els tractaments biològics, la nova revolució de la immunoteràpia… totes aquestes àrees són novetats que els metges durant la seva estada a la facultat de medicina no van conèixer i avui en dia és molt important poder fer aquesta formació continuada en tots els àmbits.
Això no només ho fem pels metges sinó també pels malalts i per tots els professionals sanitaris perquè tothom conegui millor les oportunitats que hi ha per tractar la malaltia.
Ha parlat de polítiques per millorar l’accés. Com?
Un pilar important de la societat són les polítiques públiques: hem sigut molt actius intentant afavorir el màxim possible l’accés a tractaments. Ho fem de dues maneres: amb els tractaments que diem innovadors i amb els medicaments que en diem essencials.
Amb els que són més cars oferim unes eines perquè els països que tenen diferents nivells econòmics, diferents PIB, doncs puguin accedir al model de reemborsament que estigui adaptat al valor del medicament però també que estigui adaptat al model econòmic de cada país. Pel que fa als essencials, són més barats però sovint hi ha un problema de desabastiment. Això pot passar per molts motius: perquè les farmacèutiques no els poden fer perquè no tenen pràcticament beneficis o perquè els països més rics compren medicaments als països més pobres…
Esteu treballant per acabar amb aquest problema també?
Hem fet una acció per donar a conèixer el problema real del desabastiment. Vam fer un report amb l’Economist Intelligence Unit i vam anar a la Unió Europera, al Parlament, a diferents governs per explicar just aquesta situació: que hi ha medicaments que són essencials pel tractament de la malaltia i que els malalts no hi tenen accés.
Estem proposant mesures per poder solucionar això. Per exemple, hem establert una escala de magnitud de benefici clínic de manera que els nous medicaments els graduem en base a eficàcia, toxicitat i segons tipus de malaltia i de situació. La classificació serveix perquè les autoritats reemborsadores dels diferents països estableixin mecanismes de priorització davant de situacions on els recursos siguin limitats. Així sabran quins són els medicaments que necessiten més priorització per poder-los introduir dins els tractaments.
Som conscients de les dificultats que hi ha per l’accés al tractament del càncer en general. En això estem treballant, involucrant a tots els actors. Des d’associacions, representants de malalts, de plans directors, de polítics… i també de la indústria farmacèutica doncs al final volem trobar solucions a aquest problema tan greu.
Quina coordinació teniu entre les diferents entitats i societats per realitzar aquestes accions?
Existeix un comitè que es diu de representants nacionals. Hi ha molt bona relació a més amb les entitats locals. Ara bé, la relació depèn de cada país depenent de com es vulguin implicar però si ets membre de l’ESMO al mateix temps ho ets del seu país. Fem diverses activitats de formació i activitats locals amb totes les societats. L’objectiu és acabar amb el càncer i això implica formació. Treballem en això i en afavorir equips multidisciplinaris. D’aquesta manera, podrem assegurar l’accessibilitat al millor control mèdic i als millors tractaments del món.
Com combina aquesta presidència amb la Direcció del Servei d’Oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron i també director de l’Institut Oncològic Baselga (IOB)?
He tingut la gran sort d’estar envoltat de molt bons professionals. Delego molt. Crec que cal enfortir la feina d’equip en tots els aspectes. També és veritat que no dedico 8 hores al dia només a la feina però tinc la sort que m’agrada. Vaig fent.
Surt Míriam de la planta d’Urgències amb una màscara a la boca. «Aquí dins hi ha un concert de tos i mocs, el passadís està ple de gent molt gran i amb lliteres per tot arreu», explica aquesta dona, que va acompanyar a la nit al seu marit a l’hospital Vall d’Hebron perquè li preocupava una forta pujada de febre després d’haver-li trasplantat el ronyó dos mesos abans. «A ell l’han atès bastant de pressa, i els professionals no deixen a ningú abandonat, però es nota que hi ha gent esperant moltes més hores de l’habitual», comenta Míriam.
Les Urgències d’alguns hospitals catalans es troben a la vora del col·lapse a l’espera que l’epidèmia de grip arribi al seu màxim apogeu. Els casos s’han gairebé triplicat en l’última setmana a Catalunya, passant de 98,6 a 248 per cada 100.000 habitants, amb el que les plantes que ja havien obert tots els llits possibles durant les festes s’han acabat de desbordar. Així ho denuncien els treballadors de Vall d’Hebron, l’hospital Joan XXIII de Tarragona o el Parc Taulí de Sabadell, en el qual fins i tot la directora executiva del centre, Cristina Carod, admet la «saturació».
Des del Parc Taulí és d’on arriben les denúncies més reiterades per col·lapse. Des d’abans de la Nit de cap d’any -i, per tant, abans de l’epidèmia-, els treballadors d’Urgències van avisant que es troben sovint amb 70 o 80 pacients en el nivell 2 -el pas previ a l’ingrés hospitalari- quan està preparat per atendre a 35 persones.
«Hi ha pacients que han d’esperar dos o tres dies per passar a planta», lamenta Txus Merino, de la Plataforma de Treballadors del Taulí (PATT), quan no és recomanable que se superin les 24 hores. Si s’escau han arribat a ajornar les operacions no urgents «per poder alliberar llits», segons Carod.
L’allau de pacients ha portat als hospitals a obrir llits i plantes allà on han pogut. El Taulí ha habilitat 26 llits nous (12 en la seva vella planta d’Oftalmologia i altres 14 al centre sociosanitari contigu), però així i tot hi ha hagut dies que han hagut d’allotjar a adults d’Urgències a la planta de pediatria «perquè era insuportable», segons relata Merino. A Barcelona, el Consorci Sanitari ha obert 16 llits a l’Hospital de l’Esperança per alleujar Vall d’Hebron.
«Els professionals estan estressats, i treballar en els passadissos, amb un malalt al costat d’un altre, deixa sense intimitat als pacients i sense seguretat als treballadors», exposa Judith Capdevila, membre de la Junta de Personal de Vall d’Hebron per CCOO, que denuncia que també es nota l’efecte de les retallades pressupostàries de la crisi econòmica. «Aquests dies s’ha contractat a més gent, però seguim sense tenir els mitjans per atendre a la gent com toca», sosté. Des de l’Hospital, no obstant això, rebutgen que es catalogui la situació de col·lapse, ja que al·leguen que el drenatge de pacients d’Urgències a ingrés es produeix sense demores destacables.
«La meva mare va arribar a les 17 h amb una infecció respiratòria i no la va atendre un metge fins passada la 1 de la matinada», es lamenta Juana, que com molts familiars ha hagut de bregar amb esperes de més de 5 o 6 hores per a la visita. El perfil de la mare de Juana coincideix amb les xifres que maneja la Generalitat: els pacients majors de 85 anys s’han incrementat en un 20,3% respecte a la setmana passada. Els hospitals informen que molts d’ells responen a patologies cròniques descompensades, sovint respiratòries.
Però on més impacte està tenint la grip és entre els més petits. Segons xifres oficials, la taxa d’incidència del símptoma gripal aconsegueix els 905 casos per cada 100.000 nens de 0 a 4 anys i els 417 per cada 100.000 entre els de 5 a 14.
Les Urgències de Sabadell estan col·lapsades des d’abans de l’auge de la grip
Per què es col·lapsen les Urgències?
La idiosincràsia de cada hospital impedeix una comparativa sobre el col·lapse dels seus serveis d’Urgències, així com una anàlisi de què provoca que tendeixin més a la saturació uns que uns altres. No és casual que a Sabadell es col·lapsin més, ja que atenen a una població de referència de 400.000 persones amb unes Urgències pendents d’ampliació (de cara a 2019). A Vall d’Hebron, per la seva banda, acudeixen pacients de diferents punts de Catalunya que consideren que la seva urgència pot estar relacionada amb alguna especialitat de l’Hospital.
Després hi ha factors que comparteixen tots els centres en aquestes èpoques. «Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital», relata Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron. També recorda Martí que un control més gran de persones amb patologies cròniques, sobretot des dels Centres d’Atenció Primària, evitaria que acudissin amb tanta freqüència a les Urgències dels Hospitals.
Això últim casa amb una de les mesures impulsades per la Generalitat dins del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PNUC), que es va aprovar a l’abril i es preveu que s’implementi al llarg dels propers quatre anys. Una de les apostes d’aquest pla és la creació de cinc nous Centres d’Urgències i Atenció Primària (CUAP), dels quals s’ha obert fins ara un, el de Girona.
El pla planteja l’elaboració de plans territorials de contingència, per poder desplegar recursos per a Urgències en funció de la demanda, i ha engegat ja la creació de la línia pediàtrica 061 per a consultes ciutadanes, una altra de les vies amb les quals la Generalitat creu que pot descongestionar els hospitals.
“Ha vingut per quedar-se”. Ho diu Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i referent internacional en la lluita contra el càncer. Parla de la immunoteràpia, dels tractaments basats en l’enfortiment del sistema immunitari, com a mètode per a combatre tant l’aparició d’un tumor com la seva disseminació a altres òrgans, les tan temudes metàstasis, la principal causa de mort per càncer.
Tot i que la idea de reforçar el sistema natural de defenses per a fer front a la malaltia no és gens nova, la possibilitat de fer-la efectiva contra processos tumorals és molt recent. Tant, que amb prou feina té cinc anys de reconeixement públic. “En els darrers anys ha canviat el coneixement”, explica Tabernero. El que vol dir és que fins fa relativament poc, prop de deu anys, no es va començar entendre de veritat com funcionen alguns dels mecanismes bàsics que regulen el sistema immunitari i fan que el nostre sistema de defenses sigui eficaç o, més interessant encara, per què falla.
Aquest coneixement aplicat al complexíssim món del càncer s’està traduint, ara sí, gairebé més d’un segle més tard que fos definit empíricament, en medicaments que tot i la seva joventut estan mostrant “respostes espectaculars”. Melanoma, càncer de pulmó i algunes formes de càncer de ronyó que ara responen quan abans no ho feien, són els protagonistes més esperançadors d’aquesta nova tongada de fàrmacs.
En tots aquests casos, i altres que estan en estudi, el punt de sortida és el mateix, potenciar el sistema immunològic perquè siguin les pròpies cèl·lules de l’organisme les que facin front al tumor. I s’ha començat pel que els experts anomenen “tumors calents”, més o menys el 25% del total. Són aquells on s’hi ha detectat “infiltració immune”, explica el director del VHIO.
L’explicació d’aquest fenomen és relativament simple. En alguns tumors passa que hi ha cèl·lules del sistema immunològic, com ara els limfòcits o “moltes altres”, diu Tabernero. No obstant, aquestes cèl·lules estan com adormides, “bloquejades per substàncies que segrega el propi tumor”. Els medicaments fins ara aprovats per les autoritats sanitàries als Estats Units i també a Europa el que fan és inhibir aquestes substàncies, de manera que les cèl·lules del sistema immunològic “fan la seva feina”, que no és altra cosa que reconèixer les cèl·lules canceroses i eliminar-les.
I ho fan prou bé, pel que assenyala Tabernero, actual president d’ESMO, la Societat Europea d’Oncologia Mèdica que recentment ha celebrat el seu congrés a Madrid. Cada cop s’entén millor com evitar l’acció dels tumors sobre les cèl·lules immunes i, en paral·lel, es busquen fórmules per a reforçar la seva acció. Bàsicament, a partir de la combinació de dos més fàrmacs. D’aquesta manera es reforça l’acció de limfòcits i altres cèl·lules del sistema immune i s’ataquen aquelles cèl·lules canceroses que se n’haguessin escapat. I també, molt important, es mira d’eliminar aquelles que han generat resistència, és a dir, les que han desenvolupat algun mecanisme alternatiu per a evitar l’acció dels fàrmacs.
I què passa amb la resta dels tumors, que són la majoria? “Per als tumors ‘freds’ s’estan buscant fórmules per despertar el sistema immune”, respon. En aquest cas, les cèl·lules del sistema de defensa no es troben en el tumor. L’estratègia, altre cop, és simple: fer que hi siguin. Aconseguir-ho, explica Tabernero, és una altra cosa ben diferent i es trigarà temps encara, anys amb tota seguretat.
Però pel que s’ha vist a ESMO, i també pel que es va veure al congrés de l’ASCO, el seu germà gran, als Estats Units, podria ser que l’horitzó no fos tan llunyà com aparenta. Diverses recerques, entre les quals vàries de desenvolupades al VHIO, estan fent evident que és possible que les cèl·lules immunològiques envaeixin els tumors i matin les cèl·lules canceroses.
Dit d’una altra manera, es tracta de “provocar, d’una manera artificial, que els limfòcits envaeixin el tumor”. El com és força complex. Al VHIO s’està assajant amb anticossos que es lliguen a un receptor de les cèl·lules tumorals i per l’altra banda a limfòcits T. Amb aquest mecanisme s’atrauen a dins del tumor. “Hi ha una evidència interessant”, assenyala. És a dir, hi ha proves de què aquesta via podria ser bona. Centenars d’estudis a tot el món van en la mateixa línia o en d’altres de similars. Entre elles, el desenvolupament de vacunes preventives perquè un tumor no reaparegui després de la seva extirpació.
Tot plegat, no obstant, és tot just la “punta de l’iceberg”. “Les cèl·lules malignes no són gens tontes”, puntualitza el director del VHIO. Per això costa tant d’atacar-les amb èxit i apareixen les resistències als fàrmacs. I precisament per aquest motiu insisteix en la necessitat de combinar diferents estratègies per a combatre el càncer.
“Amb el temps aconseguirem que el cent per cent dels tumors responguin a la immunoteràpia”, però amb això no n’hi haurà prou. Caldrà fomentar encara més estils de vida saludables com a la millor eina preventiva i, en paral·lel, avançar en el que es coneix com a medicina de precisió, la forma avançada de la medicina personalitzada. Bé sigui “vinculada a alteracions que puguin tenir les cèl·lules malignes”, és a dir, buscant i atacant les debilitats de les cèl·lules canceroses, o “caracteritzant quines són les cèl·lules pròpies del malalt que actuen contra la malaltia”. Per exemple, les cèl·lules immunes.
La direcció del principal hospital de Catalunya, el Vall d’Hebron, nega que s’hagi produït cap mort que pugui imputar-se a retallades pressupostàries al centre i que s’hagin manipulat les llistes d’espera. Ho ha dit el gerent de l’Hospital, Vicenç Martínez, després que aquest dimecres l’Audiència de Barcelona hagi ordenat investigar si les retallades al centre van causar la mort de vuit persones entre els anys 2015 i 2016.
«És penós», ha dit el gerent de l’Hospital en relació a la situació desencadenada per les múltiples denúncies interposades per l’excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital, Manuel Galiñanes, en el darrer any i mig. En el recurs admès ara a tràmit per l’Audiència -la denúncia havia estat desestimada per altres instàncies judicials-, Galiñanes atribueix a les restriccions de recursos del centre, com ara a la presumpta reducció de quiròfans i per tant de sessions quirúrgiques, la mort d’almenys vuit pacients del Servei de Cirurgia Cardíaca. Des de la direcció asseguren que les afirmacions fetes per Galiñanes són «falses» i confirmen la seva predisposició a seguir col·laborant a qualsevol procediment obert.
«Hem revisat els casos nous que ha presentat aquest doctor [dos d’ells ja van ser investigats fa un any quan va denunciar-ho davant el Síndic de Greuges] i és mentida que hagin mort per cap retallada», ha assegurat el gerent de l’Hospital. Segons ha detallat Albert Igual, actual cap del servei de cirurgia cardíaca, la major part dels pacients esmentats «van fer mort súbita a casa» i fins i tot un d’ells va renunciar a l’operació.
Neguen la manipulació de les llistes d’espera
Martínez també ha negat l’altra acusació que Galiñanes fa en la denúncia: l’excap de cirurgia acusava el centre d’haver manipulat les llistes per no haver de complir amb els terminis de garantia. En aquest sentit Martínez ha negat la manipulació de les llistes d’espera quirúrgiques. «Som un hospital d’excel·lència i complim perfectament els terminis de garantia que marca el Departament de Salut», ha afirmat amb contundència.
Per la seva banda, la directora assistencial de l’hospital, Ana Ochoa, ha matisat que «ningú pot modificar el que ja està escrit» referint-se a la presumpta modificació feta en l’historial dels pacients per moure’ls de la llista d’espera de cirurgia cardíaca, que marca un màxim de 90 dies. Segons dades del centre, des del juny del 2015 cap pacient supera els 90 dies de termini per ser sotmetre’s a una cirurgia cardíaca.
«No hem abaixat les mans en cap moment»
La directora assistencial ha respost sobre la retallada a la qual fa referència Galiñanes i ha negat, com aquest apunta, que s’hagi reduït el nombre de sessions quirúrgiques. «Les grans retallades en salut han estat sobre el sou dels metges. No s’ha deixat d’operar, no hem abaixat les mans en cap moment», ha asseverat. Segons ha explicat, la mitjana de cirurgies cardíaques s’ha mantingut en quinze a la setmana i només en períodes de vacances, com el mes d’agost o setmana santa, es redueix el nombre de cirurgies programades. Amb tot, ha matisat, sempre hi ha un quiròfan i personal disponible per una cirurgia urgent.
Sobre els correus electrònics que Galiñanes va enviar a gerència, en els quals informava del perill de les retallades i de les conseqüències que aquestes tindrien sobre els pacients, Vicenç Martínez ha reconegut l’existència dels correus. «Vaig cridar-lo i vaig dir-li que faríem una investigació dels dos casos de pacients que ens deia però no tenien res a veure [amb les retallades]», s’ha limitat a dir.
Martínez ha comparegut davant els mitjans exhibint una imatge d’unitat acompanyat de bona part de la junta facultativa de l’hospital així com també de la directora assistencial, l’actual cap de Cirurgia Cardíaca i del cap d’oncologia mèdica, Josep Tabernero, qui li ha mostrat tot el seu suport.
