Just Deploy It!

Etiqueta: violència obstètrica

  • Contra la violència obstètrica, l’Associació MARE s’acompanya i la denuncia

    Un grup de dones ha participat aquest matí als Jardins Roig i Raventós a la convocatòria d’acompanyament que l’Associació MARE ha impulsat com a resposta, explica, «al negacionisme del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) sobre la violència obstètrica».

    Aquest grup de dones impulsor forma part de l’Associació Catalana per una Maternitat Respectada i Plaent, una «associació per lluitar contra la invisibilització de la maternitat i un acompanyament real a les mares que es presenta com un agent transformador del sistema». L’Associació es planteja coses com ara com és la societat actual envers la maternitat? Què hi ha darrere de la imatge edulcorada dels processos com l’embaràs, el part i el postpart? Hi ha prou cura de les mares? I és que entenen que tot i que cada cop són més les dones que lluiten pels seus drets com a mares, la maternitat continua sent invisibilitzada. Davant el que consideren un abandonament sistemàtic, l’Associació MARE neix reivindicant la importància de l’acompanyament de les dones en la seva maternitat i amb l’objectiu que les cures ocupin l’espai que mereixen a la societat. A més, també té present de manera constant una denúncia ferma contra totes aquelles pràctiques que vulneren els drets sexuals i reproductius de les dones.

    Més enllà de tot el què envolta el naixement i l’existència de l’Associació MARE, la iniciativa concreta d’aquestes trobades neix per denunciar el posicionament negacionista del CGCOM sobre la violència obstètrica, una violència de gènere reconeguda pels principals organismes institucionals, com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que el 2020 condemnava a l’Estat Espanyol per violència obstètrica.

    Davant la Reforma de la Llei de l’Avortament, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) rebutjava i considerava molt desafortunat el concepte de “violència obstètrica”. Creien que estava “allunyat de la realitat” i que contribueix a “erosionar la necessària confiança metge-pacient”. Davant d’aquestes declaracions, l’Associació MARE manifesta que la discriminació de les dones en etapes vitals com l’embaràs, el part, el postpart o la criança continua sent un espai d’impunitat per a la violència de gènere. Tot i això, sí que consideren que aquest tipus de violència masclista que pateixen les dones cada cop es fa més visible gràcies a les associacions com El Parto es Nuestro o Dona Llum i també pels principals organismes internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Aquesta última, l’any 2014, denunciava “el tracte irrespectuós i ofensiu” que reben moltes dones en el part i reivindicava “la importància d’establir controls de qualitat als hospitals”. El juliol del 2019, ho tornaven a dir en un informe sobre les causes i les conseqüències de la violència obstètrica.

    MARE també resalta que el Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) de l’ONU condemnava per primer cop a Espanya per maltractament i mala praxi que una dona va patir al seu part. De fet, amb aquesta sentència l’ONU afegia diverses recomanacions a l’Estat Espanyol per «combatre la violència obstètrica». Així, creuen que negar l’existència de la violència obstètrica és silenciar les històries de vida de milers de dones que han patit i pateixen les conseqüències físiques, mentals i emocionals d’aquestes pràctiques violentes. Conseqüències que també afecten les seves criatures i és que un estudi recent sobre violència obstètrica a Espanya revelava que el 38,3% de les dones entrevistades havien patit violència obstètrica. Un 44,4% percebia que va ser sotmesa a intervencions innecessàries i un 83,4% manifestava que els professionals que les van atendre no els hi van demanar consentiment informat.

    Segons l’IDESCAT a Catalunya, l’any 2018, el 27% dels naixements van ser per cesària. Mentre l’OMS considera que la taxa ideal no hauria de superar el 15%. Una xifra que varia en funció de la titularitat de l’hospital, però la sanitat pública encara està lluny de complir els criteris recomanats: el 23,2% dels parts als hospitals públics són per cesària. Pel que fa als hospitals privats de Catalunya, la xifra de cesàries puja fins al 37,4%.

    Apunten també que pràctiques com la maniobra de Kristeller –perillosa per al nadó i per a la mare i prohibida per l’OMS–, l’excés de tactes vaginals, les episiotomies o la separació entre mare i nadó continuen formant part de l’ordre del dia de molts hospitals. D’aquí es deriva que segons dades del nou Protocol de seguiment d’embaràs a Catalunya, 1 de cada 4 dones embarassades pot patir un trastorn mental i 1 de cada 10 mares pateix depressió postpart, en part, degut a l’excés d’intervenció mèdica al que estan sotmeses. I les dades de la Societat Marcé Espanyola de Salut Mental Perinatal (MARES) constaten que més del 75% d’aquestes dones no són degudament diagnosticades ni tractades.

    L’Associació MARE considera que aquestes dades demostren que la violència obstètrica existeix i exposa que cal desvincular el concepte “pacient” de l’embaràs, part i postpart, entenent que aquests processos són fisiològics i no patològics. Per aquest motiu, proposen desvincular la maternitat del sistema sanitari. Des de l’Associació MARE es posen així a disposició del CGCOM per contrastar l’evidència científica i revisar els protocols i alhora i tot i algunes crítiques volen remarcar la feina incansable del personal sanitari que treballa per erradicar la violència obstètrica: «la seva implicació és i serà imprescindible en aquesta lluita, tot i això, encara estem lluny que tot el sistema sanitari s’hi comprometi».

    MARE debuta acompanyant les ferides de la violència obstètrica | MARE

    Per què són necessaris els grups d’acompanyament?

    “Els grups d’acompanyament no només són importants perquè cal acceptar que la violència obstètrica existeix, sinó perquè hem de sanar la ferida que aquesta deixa, ja que impacta a curt i llarg termini en la salut mental d’aquella mare i en la relació amb el nadó”, diu Andrea Ros, presidenta de l’Associació, actriu i doula. En la mateixa línia apunta la biòloga i també doula Maria Casso Carrasco, qui insisteix que aquest acompanyament és imprescindible perquè “la violència obstètrica segueix invisibilitzada” i reivindica que el sistema hauria de garantir aquestes cures.

    Els grups d’acompanyament han comptat amb la participació de doules que han posat al centre les vivències de les mares. En aquest sentit, Ros assenyala la importància d’aquesta iniciativa perquè “el que no es nomena no existeix, i les violències cal relatar-les per poder agafar perspectiva de la vivència, donar-li valor, forma i poder-la integrar”.

    A Barcelona la iniciativa tindrà lloc cada dimecres d’agost als Jardins Roig i Raventós. A més, donat que MARE fa una valoració positiva de la seva convocatòria, ara fan una crida a altres doules de Catalunya perquè de forma voluntària dinamitzin grups d’acompanyament a altres municipis. “Davant l’abandonament del sistema cal que ens seguim organitzant per oferir cures. Hem d’anar més enllà i la revolució de les cures només serà viable si acompanyem, cuidem i sanem”, assegura Ros. I és que aquestes trobades volen crear un espai de seguretat i diàleg on les dones puguin compartir la seva experiència: «és un espai d’acompanyament, informació i calma. Que també vol visibilitzar el patiment silenciat de moltes dones».

  • Nils Bergman: «Algunes pràctiques obstètriques trauen poder i capacitat a les mares»

    Confiança, respecte i dignitat. Aquests són, segons Nils Bergman, metge i un dels especialistes en neurociència perinatal més coneguts del món, els fonaments d’un bon part i una bona salut matern-infantil. Bergman és un dels promotors del ‘mètode cangur’ de salut matern-infantil i del contacte pell amb pell entre la mare i el nounat. És creador de l’entitat NINO (Neurociència per a Millors resultats Neonatals) i visita Madrid per a participar en el Seminari Neurociència i Epigenètica del Naixement que organitza l’Institut Europeu de Salut Perinatal.

    El neonatòleg manté amb rotunditat i proximitat, fins i tot al·ludint a la seva pròpia experiència com a pare de tres fills que van néixer de formes molt diferents, que un part respectat, en el qual la mare se senti apoderada i estigui sempre acompanyada i la mare i el bebè no siguin separats, determina la salut a llarg termini. En aquest sentit, lamenta que «el procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de les pràctiques obstètriques, que es basen en l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès».

    Què ens ha ensenyat la neurociència sobre el desenvolupament del cervell del nounat?

    La neurociència ens ha ensenyat molt sobre el cervell de l’adult però realment no ens ha ajudat a entendre el cervell del nounat ni el del fetus. El cervell del fetus el que més necessita és sentir-se segur. El que sabem gràcies a la neurociència és que tots dos són totalment dependents de la mare. Això és obvi per a un fetus. En el que hem fallat com a cultura, com a sistema de salut, com a societat científica, és a reconèixer el vital que és la mare per al desenvolupament del cervell després del naixement. Ho dic els primers mil minuts, que són 16-17 hores. La mare ha de romandre amb el bebè, sense separació. Aquesta és la clau per a entendre els processos del desenvolupament neurològic que són necessaris per a un començament de vida saludable. Crec que és important distingir entre la neurociència i el que anomeno ciència de la criança (nurture science), que està relacionada amb la nostra pròpia biologia.

    Quins principals aprenentatges hauríem de tenir en compte com a pares, mares o sanitaris en la cura d’un bebè?

    Una vegada que el bebè és concebut, és un ésser viu tremendament sensible a l’entorn: a la temperatura i als nutrients, però el que és més important també a l’entorn emocional, la qualitat de la vida de la mare. Tot això té un impacte en el desenvolupament, tot això importa. I es torna més important a mesura que la mare es posa de part. L’oxitocina és una hormona que es posa en funcionament quan la mare i el bebè se senten segurs. No importa que els diguis que estan fora de perill perquè estan en un hospital. Un hospital no fa que et sentis segur. La mare ha de sentir-se segura: ha d’estar amb la seva família, un o dos membres, o una doula o una matrona que es quedi amb ella. La mare mai hauria d’estar sola. El procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de la neurociència i des de les pràctiques obstètriques que s’han codificat per l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès.

    Creu vostè que el context social ajuda a mares i bebès a sentir-se segurs en aquestes hores crucials de les quals parla?

    L’obstetre té un manual amb tots els aspectes tècnics dels passos pràctics i el que és necessari per a dur a terme un part segur i reduir els seus riscos. Però la mare mai ha llegit aquest llibre. Aquest llibre no fa que se senti segura. No pensem que això fos important, perquè quan vam llegir aquest manual teníem una visió molt mecànica. El que avui sabem per la neurociència, la ciència de la criança i la psicologia és que l’actitud de la mare influeix profundament en el procés obstètric. Però també influeix en el cervell del bebè i el de la mare.

    Quan l’apoderem i li donem un sentiment de seguretat, canvia radicalment el resultat obstètric i fins i tot els resultats del desenvolupament a llarg termini. En anglès s’usa el terme self-efficacy (auto-eficàcia). No significa que la mare sigui perfecta, que sàpiga totes les respostes, sinó que ella pensa: «Estic bé, puc manejar aquesta situació». Perquè ho senti, s’ha de sentir segura de debò. Cal crear aquest espai segur perquè ella es fiï del seu propi poder d’estar bé. Podem llevar poder i capacitat a les mares d’una manera molt senzilla amb algunes pràctiques obstètriques.

    Quina seria la clau perquè la mare i el bebè se sentin assegurances en aquestes primeres hores? Quins canvis cal fer en el sistema de salut perquè això sigui possible?

    Estar sola després del naixement del bebè és el principal obstacle perquè la mare se senti segura i pugui cuidar d’ell. La nostra cultura valora la solitud, però l’oxitocina no és una hormona solitària, és una hormona social. Algú ha d’estar amb la mare tota l’estona. Ni tan sols és un gran canvi per al sistema de salut. Pot continuar sent igual en el fons, però quan la mare mai està sola i el bebè i la mare mai són separats, tenim una millor cura de salut i sens dubte tindrem millors resultats.

    Quines són les conseqüències més greus de separar a mares i bebès i del fet de llevar capacitat i poder a les mares?

    El bebè aprèn immediatament que la mare està en un lloc perillós perquè no està amb ell. El missatge que rep un bebè és que no és un entorn segur. I així es canvia la configuració del cervell pels receptors de cortisol, perquè s’apaguin. El bebè tindrà per sempre nivells més alts de cortisol, majors nivells d’ansietat, pressió sanguínia més alta, més colesterol. Els senyals més primerencs que un bebè capta determinen la seva salut per sempre. Quan estàs constantment estressat, el teu estat normal, la teva concepció de normalitat, canvia. I llavors ets un adult permanentment estressat. I això disminueix la teva qualitat de vida, et resta salut, et provoca hipertensió i diabetis, fins i tot càncer.

    Com va sorgir el mètode cangur?

    Vaig acabar la meva formació en Medicina i estava decidit a ser doctor en missions, com el meu pare. En set anys, vaig poder aprendre totes les habilitats pràctiques per a curar malalties i després vaig ser a Àfrica. Vaig arribar a un lloc en el qual a vegades no hi havia electricitat i no hi havia incubadores. La matrona amb la qual vaig arribar havia sentit parlar del mètode cangur. El 1988, fa trenta-un anys, comencem a fer contacte pell amb pell en casos de bebès molt petits i les seves mares i el resultat era completament diferent. Una de les coses més sorprenents és que obrien els ulls i et miraven, et reconeixien. Això no apareix en els manuals, però era una profunda diferència. En sis anys, aconseguim que la taxa de supervivència passés del 10% al 50%.

    Què diria als experts que en generacions anteriors deien que no es podia agafar massa en braços al bebè, perquè s’acostumava, que havia de tenir un horari de preses o que si no dormia en una habitació separada no seria autònom?

    La gent que diu aquestes coses ho fa amb una fe profunda, amb una gran convicció, però amb cap evidència científica. De fet, l’evidència científica diu el contrari. Un bebè que s’autoregula el fa amb cortisol i pot ser que sobrevisqui extremadament bé, però es converteix en un lluitador, es torna agressiu. Pot ser bo si el món és un lloc inhòspit, però no vivim aquí. No volem funcionar d’aquesta manera. Volem a persones que siguin capaces de confiar, que tinguin empatia, que tinguin ètica.

    L’evidència és molt clara: l’ètica, l’empatia i la confiança vénen d’una connexió llarga i estreta amb la mare. Quan tens això també aconsegueixes bona salut física. Quan no tens això, tens aquest aconseguidor, aquest guerrer, que té hipertensió o càncer en la mitjana edat. Aquesta persona ha aconseguit moltes coses en la vida, però no ha tingut una bona relació. Sí, donar a llum i criar a un nen així fa que sigui un adult amb un sistema de valors completament diferent i un cost de salut pública diferent.

    Subratlla la importància de néixer d’una manera respectuosa i acurada. De debò això determina la nostra vida adulta? Si tothom naixés així, canviaria la nostra societat?

    Sí, per descomptat que sí. Això és necessari, però no suficient. La manera en què neixes realment ha de ser el correcte, s’ha de fer bé. Però també has de fer-ho bé la setmana següent i l’any següent. Sí, la manera en què naixem importa molt. Si no naixéssim d’una manera respectuosa i segur és doblement important el que fas l’endemà i la setmana següent, per a compensar aquesta pèrdua. Quan naixem de la millor manera tot és molt més fàcil, no necessitem ajuda extra, la mare és poderosa, té eficàcia, està apoderada, està conscienciada. Si no ho estigués, necessitem ajuda.

    Quin és el principal missatge que ha volgut deixar en la trobada en el qual ha participat?

    Que ha d’haver-hi separació zero entre la mare i el bebè en el naixement i la mare no hauria d’estar mai sola.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • Una advocada porta davant l’ONU quatre queixes per violència obstètrica en hospitals públics espanyols

    «S’ha portat molt malament», «no es mereix a aquesta nena», «hauria de treure’t a la nena, perquè t’has portat molt malament». S. va escoltar aquestes frases de la matrona que la va atendre durant el seu part a l’hospital de Cruces (Biscaia) el 2012 i que, poc abans, li va practicar una episiotomia (tall de pell, músculs, nervis i fàscies que envolten la vagina) no indicada malgrat l’oposició de la dona. Ja des del seu ingrés a l’hospital, no li van deixar beure, la van obligar a romandre de cap per amunt i sense moure’s i no van permetre que el pare l’acompanyés en tot moment. L’episiotomia li va provocar incontinència urinària i repercussions «severes» en la seva vida sexual i de parella. El seu cas és una de les quatre denúncies per violència obstètrica que una advocada espanyola ha portat davant la Comissió de Drets Humans de l’ONU.

    Els quatre casos arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya. En el cas de S., va presentar una denúncia davant els jutjats penals que va ser arxivada sense que s’obrís una recerca. Encara que l’Audiència Provincial va ordenar obrir una recerca, la denúncia va tornar a ser arxivada. «Durant el procés judicial es van aportar informes pericials de ginecologia i obstetrícia que provaven que no hi havia cap necessitat clínica per a tallar la vagina de la Sra. S. També es va aportar un informe pericial que provava les seqüeles psicològiques i el diagnòstic d’estrès posttraumàtic en relació amb el maltractament patit durant el part. Tot el material probatori aportat per la víctima va ser ignorat», relata l’advocada, Francisca Fernández, en el relat presentat davant l’ONU.

    Fernández, que ha preparat els casos al costat de les també advocades Lucía Martínez i Paloma Torres, explica que amb aquestes denúncies davant la Comissió de Drets Humans busquen el reconeixement que es van vulnerar els drets d’aquestes dones, que aquestes pràctiques suposen tractes inhumans i degradants i que no se’ls va donar una resposta adequada, tampoc judicialment. En última instància, i com desgrana en les seves denúncies, que Espanya va incomplir la seva obligació d’»adoptar les mesures necessàries per a modificar o abolir els costums i pràctiques vigents que siguin discriminatòries per a la dona».

    Un altre dels casos és el de MD., una dona que va donar a llum el 2009 a la seva filla a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Allí, segons la denúncia, quan estaven a punt de portar-la al paritori la dirigeixen finalment a un quiròfan i li practiquen una cesària «per estar saturat el paritori» i malgrat l’oposició de la dona. Davant la seva negativa, els metges informen el seu marit que serà operada, àdhuc sense comptar amb el consentiment informat de la pacient. «Les gràfiques de monitoratge fetal mostraven que el bebè estava bé en tot moment. Després de la cesària, se la priva d’analgèsia per al dolor postoperatori, malgrat els precs de la pacient», compte la denúncia, alguna cosa que, assenyala, «no es justifica mèdicament» perquè l’analgèsia està protocolitzada en aquests casos.

    Metges estudiants o residents -«no experts»- li van punxar l’epidural fins a deu vegades, nou d’elles fallides: «El catèter va haver de ser reinserit en la columna diverses vegades: un procés que normalment no porta més de deu minuts es va prolongar durant una hora. Com a conseqüència d’aquestes puncions li va quedar una lesió anomenada ‘hiperreflèxia osteotendinosa bilateral en membres inferiors i claudicació en posició de bipedestació en talons i de puntetes de probable origen medul·lar radicular’».

    La dona ha hagut de fer-se «multitud de proves diagnòstiques» en els últims anys i seguir diversos tractaments en neurologia o rehabilitació. Pateix una «lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat». «No pot cuidar de la seva filla i és totalment dependent de terceres persones per a desembolicar-se en la seva vida quotidiana», apunten. Després d’anys de procediments administratius i judicials, no ha aconseguit cap resposta. L’advocada subratlla que en aquest cas s’ha passat per alt les garanties sobre el consentiment informat als pacients, «donant per bona la informació prestada al marit».

    La Comissió de Drets Humans de l’ONU analitzarà ara els casos i podria dictar una resolució amb una declaració sobre els fets. «Estan arribant casos similars d’altres països. Busquem el reconeixement que s’estan incomplint obligacions legals. L’Estat va donar el vistiplau a l’estratègia al part normal en el Sistema Nacional de Salut, però després no s’aplica», diu Fernández. L’advocada esmenta també la Llei d’Autonomia del Pacient, el Conveni per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la prevenció i erradicació de les faltes de respecte i maltractament durant l’atenció al part. El Tribunal Europeu de Drets Humans, diu, ha reconegut el dret de les dones «a decidir amb autonomia» durant l’embaràs, el part i el puerperi.

    Estrès posttraumàtic

    Una altra de les queixes és la de F, que el 2009 va acudir al Complejo Hospitalario Xeral Calde de Lugo amb contraccions i per precaució. L’advocada assegura que se li va ingressar «prematurament» i se li van realitzar fins a nou tactes vaginals, «provocant-li una infecció amb febre intrapart i la necessitat d’administrar antibiòtics i ingressar a la seva filla en nounats en néixer». En el seu relat, parlen de l’administració de medicació «sense necessitat clínica i sense sol·licitar el seu consentiment» i que el personal la va obligar a parir tombada, pujada a un poltre. A F també li van practicar una episiotomia, i el seu part va derivar en «hipotonia del sòl pèlvic amb retracció de la cicatriu» i vaginisme que va requerir tractament de fisioteràpia.

    També acudeix a l’ONU una dona a la qual s’identifica com a Sra. NAE, que relata una «cesària innecessària» a l’hospital públic de Donostia. En la seva queixa, la dona subratlla la falta d’explicacions i d’atenció a les seves necessitats. «Em van posar en la taula d’operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa a intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. […] Un metge que fa de tutor va guiant tots els passos (informació que m’hagués agradat no sentir), dels qui m’operen, els va dient com han de tallar i què estan tallant i movent… L’anestesista és l’única persona que en algun moment es dirigeix a mi i intenta tranquil·litzar-me. Em sacsegen», relata ella mateixa.

    En néixer, i abans de portar-se al bebè, li ho ensenyen «però no pot acariciar-lo perquè li han lligat els braços en creu per a l’operació i l’han deixat així». La denúncia inclou que el seu marit no va ser informat que ella havia sortit de quiròfan i no li van permetre estar acompanyada per ell en les següents hores. Setmanes després, la dona és diagnosticada d’estrès posttraumàtic en el seu centre salut i li prescriuen tractament ansiolític.

    Presenta una reclamació de responsabilitat patrimonial enfront del servei de salut amb un informe pericial d’obstetrícia que revela «mala praxi» i l’existència d’»alternatives terapèutiques que no es van posar a la seva disposició i que podrien haver-li estalviat la cesària».

    L’advocada Francisca Fernández creu que aquests casos mostren fins a quin punt es permeten «actituds discriminatòries, maltractaments durant el part i altres formes de violència obstètrica basades en estereotips de gènere tals com anteposar la funció reproductiva de la dona, la seva infantilització o la seva percepció com a incapaç de prendre decisions sobre la seva salut i el seu cos». «Sembla que si no ens sotmetem a tot el que ens diu el metge exposarem als nostres fills. Sembla que ens poden tallar els genitals i que això ho salva tot i que som éssers capritxosos per voler evitar que això succeeixi i exigir informació i alternatives».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El debat central del III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura tractarà la violència obstètrica

    Des d’avui i fins al 18 de maig té lloc a CaixaForum Barcelona el III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura, centrat en aquesta edició a donar visibilitat a la violència envers les dones en l’embaràs. L’objectiu és fer visibles les situacions de violència de gènere que es produeixen durant l’embaràs i abordar la manera de detectar-les i fer-ne el seguiment per part de llevadores i altres professionals de la salut. Per això, la trobada proposa un diàleg entre
    professionals i acadèmics sobre les millors maneres d’acostar-se a aquesta problemàtica. També es pretén aprofundir en el concepte violència obstètrica, així com en aquells aspectes relacionats amb el tracte humanitzat i respectuós envers les dones en l’atenció al part.

    La jornada s’emmarca en el projecte «Prevenció i detecció de les violències de gènere durant l’embaràs: de la violència masclista a la violència obstètrica», liderat per Josefina Goberna, investigadora del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, i impulsat pel programa RecerCaixa de l’Obra Social la Caixa i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

    El congrés, de caràcter transversal, s’obrirà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filosofia de la UB Fina Birulés, que parlarà de la conceptualització de la violència. El primer bloc, que es desenvoluparà el dimecres 16 de maig a la tarda, girarà al voltant de la violència de gènere i la detecció de casos des dels centres de salut. El segon bloc, que tindrà lloc el dijous 17 de maig, se centrarà en el concepte de violència obstètrica des de diferents perspectives: la relació assistencial entre dones i professionals de la salut, la mirada legal o els drets humans. Finalment, la jornada del divendres 18 abordarà els aspectes eticofilosòfics i biopolítics d’aquesta qüestió. El congrés es tancarà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filologia de la UB Elena Losada, que parlarà sobre violència de gènere en la novel·la policíaca.

    Què és la violència obstètrica?

    L’expressió violència obstètrica aborda el problema de la violència o del tracte irrespectuós envers les dones exercit des del sistema sanitari durant l’atenció a la gestació i el part. La violència obstètrica es pot definir com l’apropiació del cos i els processos reproductius de les dones per part del personal de salut, fet que comporta un tracte deshumanitzador, un abús de la medicalització o la patologització dels processos naturals. Això suposa una pèrdua d’autonomia per part de les dones, que redueix la seva capacitat de decidir lliurement sobre el seu cos i sexualitat i impacta negativament en la qualitat de vida.

    Concretament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’ha referit al tema del maltractament a les dones durant l’atenció sanitària en l’embaràs i el part en el marc del seu programa de reproducció humana.

    Per abordar aquest problema, l’informe de l’OMS proposa iniciatives per promoure canvis en el comportament dels professionals de la salut, en els entorns clínics i en els sistemes de salut, i també reclama suport dels governs per potenciar la recerca sobre com definir i mesurar el maltractament i la falta de respecte als centres de salut públics.