Just Deploy It!

Etiqueta: violència

  • Els entorns d’alt risc condicionen les actituds violentes en la població adulta independentment de la presència d’un trastorn mental

    Viure en grans ciutats, experimentar abús físic o sexual, consumir cànnabis o abusar de l’alcohol durant la infància o l’adolescència són alguns factors que poden determinar el risc de desenvolupar un comportament agressiu o violent en l’edat adulta. Així ho constata un estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry, que presenta les primeres evidències científiques de l’efecte combinat de diferents factors en el risc de convertir-se en un adult violent, independentment de la presència d’un trastorn mental.

    Per dur a terme la recerca han participat experts de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, el CIBERSAM, la Universitat de Lleida, la Universitat Jaume I i l’Institut Max Planck de Medicina Experimental d’Alemanya. Per fer l’estudi s’han analitzat les dades de més de 1.500 persones diagnosticades d’esquizofrènia que pertanyen a l’Associació de Recerca sobre l’Esquizofrènia de Göttingen (GRAS) juntament amb una mostra de més de 550 persones de la població general espanyola.

    En el marc de l’estudi, es va analitzar si els participants havien estat exposats durant la infància i la joventut a diferents factors: viure en una gran ciutat, abús físic o sexual, pertànyer a un col·lectiu d’immigrants, consumir cànnabis i beure alcohol en excés.

    En els pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, la presència de conducta violenta es va establir segons l’existència de condemnes per crims violents (abús sexual, homicidi involuntari, agressió o assassinat). En el cas de la població general, es van utilitzar indicadors relacionats amb les conductes d’agressió violenta, com la presència d’aspectes antisocials psicopàtics i trets de personalitat relacionats amb agressió o hostilitat.

    Segons el treball, la probabilitat de convertir-se en un adult violent i agressiu es va incrementar d’una manera significativa en tots els grups analitzats que mostraven, com a mínim, un factor d’alt risc. A mesura que s’afegien factors de risc, la probabilitat augmentava de manera escalonada. En els individus que presentaven tres o més factors, la possibilitat de presentar actituds agressives i violentes en l’edat adulta es multiplicava fins a deu vegades. Els autors conclouen així que l’expressió de l’agressivitat en l’edat adulta està relacionada amb l’exposició a múltiples factors de risc en la infància o l’adolescència. A més, aquest risc seria independent de l’existència d’un trastorn mental previ en l’individu, destaca l’equip investigador.

    Per revertir aquestes situacions, l’estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry subratlla la necessitat d’impulsar mesures de tipus psicosocial que millorin les polítiques de prevenció contra la violència en tota la societat. Davant aquest repte, els autors apunten que cal desenvolupar estratègies d’intervenció psicosocial des d’edats primerenques que impliquin la participació i el compromís de les famílies i dels agents socials (educadors, etc.).

  • El debat central del III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura tractarà la violència obstètrica

    Des d’avui i fins al 18 de maig té lloc a CaixaForum Barcelona el III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura, centrat en aquesta edició a donar visibilitat a la violència envers les dones en l’embaràs. L’objectiu és fer visibles les situacions de violència de gènere que es produeixen durant l’embaràs i abordar la manera de detectar-les i fer-ne el seguiment per part de llevadores i altres professionals de la salut. Per això, la trobada proposa un diàleg entre
    professionals i acadèmics sobre les millors maneres d’acostar-se a aquesta problemàtica. També es pretén aprofundir en el concepte violència obstètrica, així com en aquells aspectes relacionats amb el tracte humanitzat i respectuós envers les dones en l’atenció al part.

    La jornada s’emmarca en el projecte «Prevenció i detecció de les violències de gènere durant l’embaràs: de la violència masclista a la violència obstètrica», liderat per Josefina Goberna, investigadora del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, i impulsat pel programa RecerCaixa de l’Obra Social la Caixa i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

    El congrés, de caràcter transversal, s’obrirà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filosofia de la UB Fina Birulés, que parlarà de la conceptualització de la violència. El primer bloc, que es desenvoluparà el dimecres 16 de maig a la tarda, girarà al voltant de la violència de gènere i la detecció de casos des dels centres de salut. El segon bloc, que tindrà lloc el dijous 17 de maig, se centrarà en el concepte de violència obstètrica des de diferents perspectives: la relació assistencial entre dones i professionals de la salut, la mirada legal o els drets humans. Finalment, la jornada del divendres 18 abordarà els aspectes eticofilosòfics i biopolítics d’aquesta qüestió. El congrés es tancarà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filologia de la UB Elena Losada, que parlarà sobre violència de gènere en la novel·la policíaca.

    Què és la violència obstètrica?

    L’expressió violència obstètrica aborda el problema de la violència o del tracte irrespectuós envers les dones exercit des del sistema sanitari durant l’atenció a la gestació i el part. La violència obstètrica es pot definir com l’apropiació del cos i els processos reproductius de les dones per part del personal de salut, fet que comporta un tracte deshumanitzador, un abús de la medicalització o la patologització dels processos naturals. Això suposa una pèrdua d’autonomia per part de les dones, que redueix la seva capacitat de decidir lliurement sobre el seu cos i sexualitat i impacta negativament en la qualitat de vida.

    Concretament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’ha referit al tema del maltractament a les dones durant l’atenció sanitària en l’embaràs i el part en el marc del seu programa de reproducció humana.

    Per abordar aquest problema, l’informe de l’OMS proposa iniciatives per promoure canvis en el comportament dels professionals de la salut, en els entorns clínics i en els sistemes de salut, i també reclama suport dels governs per potenciar la recerca sobre com definir i mesurar el maltractament i la falta de respecte als centres de salut públics.

  • Noves prioritats per a la salut global: sexualitat, fertilitat i violència de gènere

    Els països de tot el món han d’adoptar una definició més àmplia de salut i drets tan sexuals com a reproductius que vagi més enllà de la prevenció de malalties i l’anticoncepció, englobant educació sexual, serveis de fertilitat i assessorament per a la violència de gènere.

    Així conclou la nova Comissió de la revista Lancet sobre Salut i Drets Sexuals i Reproductius, dirigida per l’Institut Guttmacher (Nova York, EUA), que durant dos anys ha elaborat un paquet essencial d’intervencions per a una nova agenda de salut global.

    La Comissió Guttmacher-Lancet està composta per 16 experts d’Àfrica, Àsia, Europa, Mig Orient, Amèrica del Nord i Amèrica Llatina. El dret a controlar el propi cos, definir la pròpia sexualitat, triar a la parella i rebre serveis confidencials i de qualitat són elements fonamentals del seu informe, fet públic a Johannesburg, Sud-àfrica.

    «Les bretxes en la salut i els drets sexuals i reproductius a tot el món afecten enormement a les comunitats i les economies. No hem de seguir tolerant aquest problema», assenyala Alex Ezeh, copresident de la Comissió i exdirector executiu del Centre de Recerca de la Població i Salut d’Àfrica.

    «És hora d’eliminar aquestes iniquitats amb un enfocament integral que no passi per alt components crítics com l’accés a l’avortament legal i segur, la prevenció del càncer reproductiu o el tractament de la infertilitat», afegeix Ezeh.

    Els comissionats han fet una crida als governs perquè abordin les barreres implícites en les lleis, les polítiques, l’economia i en les normes i valors socials que perpetuen la desigualtat de gènere i eviten que la gent aconsegueixi els seus drets en salut sexual i reproductiva.

    Fins avui, les iniciatives s’havien centrat típicament en l’anticoncepció, la salut materna i neonatal i el VIH/sida. Molts països han aconseguit avanços notables en aquestes àrees, però els progressos han estat desiguals i els serveis sovint han quedat curts quant a cobertura i qualitat.

    «Els cossos de les dones continuen sent els camps de batalla en els quals es lliuren discussions ideològiques amb resultats devastadors», han comentat per la seva banda Richard Horton i Elizabeth Zuccala, editors de The Lancet.

    La Comissió proposa l’adopció d’una definició nova, ampliada i integral de la salut i els drets sexuals i reproductius amb un paquet essencial de serveis de salut. «Donat el context global, aquesta recomanació no és solament audaç, sinó que és necessària», continuen els editors.

    Dones sense anticoncepció adequada

    Cada any, al món ocorren 25 milions d’avortaments insegurs; entre 49 i 180 milions de parelles es veuen afectades per la infertilitat; gairebé dos milions de persones s’infecten amb el VIH i aproximadament 266.000 dones moren de càncer de coll uterí.

    A més, aproximadament una de cada tres dones a tot el món experimentarà violència de gènere en algun moment de les seves vides, la majoria de les vegades per part d’una parella.

    És més, als països empobrits, més de 200 milions de dones a l’any volen evitar quedar-se embarassades però no usen anticoncepció moderna, més de 45 milions reben atenció prenatal inadequada –o cap– i més de 30 milions donen a llum als seus bebès fora d’una instal·lació habilitada.

    «Durant massa temps s’han acceptat aquestes realitats com a inevitables. El nostre informe mostra com es poden superar, establint un full de ruta que els països poden seguir per posar aquests serveis essencials en el seu lloc», explica Ann M. Starrs, copresidenta de la Comissió i presidenta de l’Institut Guttmacher.

    «Tenim els mitjans i el coneixement per aconseguir la salut i els drets sexuals i reproductius universals. És possible un progrés significatiu; és assequible i vital», afegeix Starrs.

    La Comissió proposa un nou paquet bàsic d’intervencions que aborda àrees desateses com els serveis d’infertilitat, prevenció, detecció i assessorament sobre violència de gènere, tractament i prevenció del càncer cervicouterí, atenció segura de l’avortament, tractament i prevenció d’infeccions de transmissió sexual diferents del VIH i educació sexual integral.

    Salvar vides per 9 dòlars per persona a l’any

    Gairebé 4.300 milions de persones en edat reproductiva tenen serveis de salut sexual i reproductiva inadequats al llarg de les seves vides. L’anàlisi realitzada per la Comissió mostra que satisfer totes les necessitats de serveis d’anticoncepció, avortament, salut materna i neonatal, inclosa informació, educació i assessorament en països de baixos i mitjos ingressos requeriria una inversió mundial mínima de 54.000 milions de dòlars, equivalent a sol 9 dòlars per persona a l’any.

    L’evidència mostra que l’accés a tots aquests serveis salva vides, millora la salut i el benestar, promou la igualtat de gènere, augmenta la productivitat i l’ingrés familiar, i té beneficis multigeneracionals en millorar la salut i el benestar dels nens.

    Aquests beneficis rendeixen dividends durant molts anys i faciliten l’assoliment d’altres objectius de desenvolupament, la qual cosa suggereix que les inversions en serveis de salut sexual i reproductiva representen una bona relació qualitat-preu.

    Suport als col·lectius més marginats

    Al costat de les millores en l’atenció mèdica, la Comissió crida als països a abordar normes, lleis i polítiques socials restrictives, inclosa la liberalització de les lleis d’avortament quan sigui necessari, proporcionant informació i educació sexual, assegurant que els adolescents tinguin accés a serveis de salut sexual i reproductiva i informació sense discriminació que acabi amb la desigualtat de gènere i el poder desigual en les relacions.

    «Durant massa temps, els temes relacionats amb la sexualitat humana han estat omesos de la política pública, exclosos dels plans d’estudis i evitats en el discurs públic. La salut i els drets sexuals i reproductius abasten més que la prevenció de malalties, inclou el dret a prendre decisions sobre el propi cos i una vida sexual satisfactòria, segura i plaent», escriuen els autors de la Comissió.

    Finalment, la Comissió també subratlla la importància de reunir més proves sobre les necessitats de salut sexual i reproductiva de poblacions diferents que sovint són marginades i vulnerables, inclosos adolescents, persones amb diverses orientacions sexuals i identitats de gènere, persones desplaçades i refugiades, i persones que viuen amb discapacitat.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Salut Mental Espanya denuncia que el tracte a les persones amb problemes de salut mental és «inhumà i denigrant»

    Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».

    El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.

    L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.

    Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere

    «La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».

    De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.

    «Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació.  «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.

    A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.

  • «Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills»

    Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. «La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat».

    «Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos», assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

    Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. «Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets», critica Reynoso.

    L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

    Les traves en el registre de víctimes

    El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

    «Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres». Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

    «L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats», denúncia Reynoso. «És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos».

    Sense fons per a atenció psicològica

    Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. «En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant».

    Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una «reparació integral». Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que «han perdut la seva vida» per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

    «Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament».

    En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. «Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just», recalca.

    A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: «Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent».

    És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. «Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients». Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

    L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

    Les supervivents segueixen batallant per un «judici just» contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

    «Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica», comenta Reynoso.

    Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú «compleixi» amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

    Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

    Creien que no anaven a parlar i ho van fer. «Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta». En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

    El pla de Fujimori

    Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu «consentiment genuí», segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

    Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

    Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

    Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d’»una política de control demogràfic» dirigida a les persones més empobrides.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Violència obstètrica envers les dones

    Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.

    L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.

    L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.

    Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un «evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat», etc.

    Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.

    Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.

    A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.

    Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.

    Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.

    D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.

    El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.

    El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.

    Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.

    Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.

    Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.

    També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.

    Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.

  • Cinc dades per entendre l’impacte de la mutilació genital femenina

    Aquest és un article original de eldiario.es

    «Van intentar tallar-me. El meu pare volia, la meva mare no, així que em va ajudar a escapar-me a casa de la meva tia», resumeix Charity Elena, d’11 anys, en un testimoniatge recopilat per l’ONG Wanawake Mujer. La menor es troba ara en un centre de rescat regentat per activistes locals a Kenya.

    Com Charity, moltes nenes i dones corren diàriament el risc de sofrir la mutilació dels seus genitals a tot el món. Es compten per milions. En el Dia Mundial de la Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, celebrat cada 6 de febrer, repassem algunes claus sobre aquesta pràctica que constitueix una forma «extrema» de violència masclista i una violació dels drets humans de les dones i les nenes, segons les ONG i organismes internacionals.

    Afecta 200 milions de dones

    Les estimacions sobre l’abast de la mutilació genital femenina han anat creixent en els últims anys. Es calcula que hi ha 200 milions de dones i nenes a tot el món que han sofert una mutilació dels seus genitals, d’acord amb les dades de Nacions Unides. Cada any, tres milions de nenes són sotmeses a aquesta pràctica.

    Així, en la majoria dels casos, l’ablació és practica durant la infantesa, en algun moment entre la lactància i l’adolescència. Almenys 44 milions de nenes menors de 15 anys han sofert la mutilació dels seus genitals. A Espanya, s’estima que unes 18.396 adolescents estan en risc de patir una ablació, segons l’últim estudi de la fundació Wassu UAB.

    Creix el rebuig de les societats locals

    La pràctica de l’ablació genital es concentra en zones localitzades d’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina, una llista en la qual figuren 30 països. No obstant això, en la majoria d’aquests llocs existeix un marcat rebuig social a aquesta pràctica, segons ha documentat el Fons de Nacions Unides per a la Infància (Unicef). Amb els anys, el suport a la mutilació ha disminuït, fins i tot en països on estava arrelada, com Egipte.

    D’acord amb les últimes dades de l’organisme, si es tenen en compte de forma global els països on se segueix practicant, un 67% de les dones i un 63% dels homes pensen que s’ha d’eliminar. En alguns països com el Senegal, Camerun o Costa d’Ivori aquest rebuig supera el 80%.

    No obeeix a cap religió

    La mutilació genital femenina es considera una manifestació extrema de la violència masclista contra les dones pel fet de ser-ho i es vincula amb altres abusos, com el matrimoni forçat. Els seus orígens no estan clars, però, segons el Fons de Població de Nacions Unides (UNFPA), són anteriors als començaments de l’islam i del cristianisme.

    «Cap religió fomenta aquesta pràctica», insisteixen des de l’agència especialitzada. L’ablació és practicada per alguns grups musulmans, per certs grups cristians i jueus, així com pels seguidors d’algunes religions animistes.

    És una tradició cultural, no religiosa, que respon a diverses raons. En primer lloc, resumeix Unicef, busca disminuir el desig sexual en la dona, mantenir la seva virginitat abans del matrimoni i la seva fidelitat. D’altra banda, significa «la iniciació de les nenes a l’edat adulta».

    Boko Mohammed, una «mutiladora professional», sosté la fulla que ha utilitzat durant anys per practicar l’ablació en la seva comunitat. Ja no la utilitzarà mai més perquè ha decidit abandonar la pràctica / Unicef.

    També influeix l’empobriment de les dones en societats on l’ablació és un requisit previ al matrimoni. Algunes comunitats consideren, per la seva banda, que els genitals femenins són «poc nets i antiestètics» respecte a ideals arrelats de bellesa i puresa. Finalment, de vegades es practica «sota la creença equivocada» que ho exigeixen algunes religions.

    Segons l’UNFPA, com més estesa està la pràctica, més condemna, assetjament i desarrelament pot sofrir qui decideixi apartar-se de la norma. Per aquesta raó, el suport de la resta de la comunitat es torna vital perquè les famílies l’abandonin. Així mateix, hi ha veus que apunten a la falta de formació dels professionals que estan en contacte amb possibles víctimes a Europa, la qual cosa pot derivar en l’estigmatització de les víctimes.

    Existeixen diversos tipus de mutilació genital

    Sovint, l’ablació es redueix a una sola forma, el tercer tipus, aquest és, l’extirpació dels llavis menors i majors i el clítoris, i el posterior tancament de la vagina mitjançant sutura. Hi ha, no obstant això, tres tipus més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): l’amputació parcial o total del clítoris, l’extirpació del clítoris i els llavis menors i, finalment, la resta de tècniques lesives com la perforació, incisió o el raspat de la zona genital.

    Els efectes en el cos de dones i nenes són molts. Pot produir inicialment un dolor intens, hemorràgies greus (en molts casos mortals) i problemes urinaris. Més tard poden causar quists, infeccions, infertilitat, complicacions del part i augment del risc de mort del nounat. A llarg termini, pot derivar en problemes de salut mental com a depressió, ansietat i escassa autoestima.

    Alguns avanços de la lluita contra l’ablació

    A pesar que la mutilació genital femenina roman arrelada en algunes societats, avui en dia, una nena té un terç menys de possibilitats de sofrir una mutilació que en 1997, segons Unicef. El seu abast ha caigut gairebé un 25% des de 2000 a nivell mundial i, en una dècada, al voltant de 18.000 comunitats han rebutjat públicament aquesta pràctica.

    Les organitzacions internacionals i locals han jugat un paper important en la seva progressiva erradicació sensibilitzant a les comunitats i atenent a les dones i menors afectades. El gener passat, Liberia va decidir prohibir la mutilació genital femenina, però solament per un any. Els activistes locals ja pressionen al president perquè la llei sigui permanent.

    Però la prohibició sobre el paper no implica que l’ablació, en la pràctica, passi a la història, tal com es van proposar els líders mundials en un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per 2030.

    A l’estiu de 2016, el Parlament de la Unió Africana (UA) va prohibir la mutilació genital femenina als seus 50 estats membres. Les ONG ho van celebrar però van insistir: «Cal treballar amb aquestes comunitats des de dins i mostrar alternatives, com donar suport a les dones que practiquen l’ablació perquè puguin canviar de treball».

  • Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

    Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

    No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

    Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

    I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

    Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

    D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que «en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado«.

    Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

    Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

    Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

    Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

    No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

    Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, «el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa».

  • Víctimes de violència infantil: el doble de risc d’intents de suïcidi

    Cada any moren al món més d’un milió de persones com a resultat de la violència interpersonal, i moltes més pateixen lesions greus. Els infants i els joves són els grups amb més risc de ser víctimes d’aquesta violència que agrupa la violència física, l’abús sexual, l’abús emocional, la negligència, el bullying, la violència de parella i la violència a la comunitat.

    Totes les formes d’exposició a la violència en edats primerenques estan associades amb un major risc de futurs intents de suïcidi i, en particular, amb el suïcidi en els joves i adults joves, en edats compreses entre els 12 i els 26 anys d’edat. Per tipus de violència, l’abús sexual infantil i l’assetjament escolar són els principals contribuents a aquests intents de suïcidi. Així ho confirmen investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en una revisió d’estudis.

    “Els individus que han estat víctimes de qualsevol tipus de violència interpersonal durant la infància o adolescència tenen dues vegades més risc de fer intents de suïcidi quan són joves o adults joves, i aquest risc gairebé es quadruplica quan l’abús ha estat sexual”, explica Jordi Alonso, coordinador del grup de recerca en Serveis Sanitaris de l’IMIM i director de l’estudi.

    “Però l’associació és molt més alta per la mort per suïcidi, que augmenta fins a 10 vegades respecte als que no han estat víctimes. La infància i l’adolescència són períodes crítics del desenvolupament, associats a una major sensibilitat, i l’exposició a la violència en aquestes edats s’associa amb múltiples problemes emocionals i de comportament, entre els quals s’hi trobaria una major vulnerabilitat als comportament suïcides i, fins i tot, a la mort per suïcidi”, afegeix.

    És la primera vegada que un estudi, publicat a Acta Psychiatrica Scandinavica, proporciona una estimació del risc de suïcidi que suposa l’exposició a qualsevol tipus de violència durant la infància, a partir d’una anàlisi sistemàtica de tots els estudis realitzats sobre el tema en tot el món.

    El suïcidi, segona causa de mort entre joves

    El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves, i constitueix un problema greu de salut pública. Durant els últims 45 anys les taxes de suïcidi a tot el món han augmentat en un 60%, i els joves són el grup de més risc en un terç dels països, tant desenvolupats com en vies de desenvolupament.

    El suïcidi té un cost familiar i social enorme, i més encara quan la víctima és un adolescent o una persona jove. Cada suïcidi juvenil té un potencial de 60 anys de vida perduts i els intents de suïcidi tenen un alt impacte en termes d’anys de vida perduts a causa de la discapacitat que generen. A Catalunya, el programa pioner Codi Risc suicidi té com a objectiu prevenir la mortalitat per suïcidi i l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar, entre d’altres institucions, hi té un paper destacat.

    “L’exposició a la violència durant la infància no té només conseqüències a curt termini, durant l’etapa jove, sinó que també té conseqüències a llarg termini. Les víctimes de violència interpersonal, ja sigui sexual o no sexual, són les que tenen més probabilitats de presentar trastorns mentals, consum de drogues, futurs intents de suïcidi, infeccions de transmissió sexual i comportaments sexuals de risc”, assenyala Pere Castellví, investigador del grup de recerca en serveis sanitaris de l’IMIM i primer signant de l’article.

    “L’eliminació completa de l’exposició a la violència interpersonal durant la infància lamentablement és poc probable, però els nens i joves que l’han patit han de ser considerats objectius potencials per als programes de prevenció de suïcidis, on equips formats per experts multidisciplinaris han d’exercir un paper fonamental en la identificació i acompanyament de les víctimes “, conclou Alonso.

    Aquest és un article publicat a l’Agència SINC

  • La generació d’adolescents més gran de la història, amenaçada per problemes de salut evitables

    El VIH, els accidents de trànsit i els ofegaments van ser les principals causes de mort prematura dels joves al món el 2013. Una quarta part dels menors que va morir tenint entre 10 i 14 anys va fer-ho per aquests motius. Per altra banda, els accidents, les autolesions i la violència van ser les principals causes de mort entre els joves de 15 a 24 anys.

    Així es desprèn d’un article publicat per The Lancet que recull dades de l’Institut of Health Metric and Evaluation (IHME). Segons els experts que han elaborat aquest estudi dues terceres parts de la gent jove al món viu en països on problemes de salut evitables i tractables amenacen la seva vida cada dia. Els experts asseguren que el descuit i la falta d’inversió tenen efectes dramàtics sobre la salut i el benestar dels joves.

    Segons els experts s’han fet grans esforços a escala global per millorar la salut dels infants menors de cinc anys però s’han descuidat els adolescents. De fet, les causes de mort dels joves d’entre 10 i 24 anys han canviat poc entre 1990 i 2013. Els accidents, les autolesions, la violència o la tuberculosi continuen sent les principals causes. I, tot i que la mortalitat entre els joves de 10 a 24 anys ha disminuït des del 1990, no ha minvat tant com la mortalitat entre els infants menors de cinc anys. “Com que l’adolescència sol estar considerada com el moment de la vida amb que es gaudeix de més bona salut, els joves no han atret l’interès ni els recursos”, assegura l’article.

    El 2013 la primera causa de mort entre les noies d’entre 20 i 24 anys va ser per problemes relacionats amb l’embaràs i el part, i van suposar un 17% del total d’aquestes morts, i un 11,5% del total de les defuncions de les menors que tenien entre 15 i 19 anys.

    La depressió va ser la patologia que més va afectar els joves durant el 2013. Seguida per problemes a la pell, com les cremades o la dermatitis.

    Pels autors de l’article aquests resultats haurien de servir perquè augmenti la inversió en la generació d’adolescents més gran de la història, amb 1,8 bilions de persones joves a tot el món. Ja que això suposaria millora la seva situació present, el seu futur i també la dels nens de generacions futures.

    “Aquesta generació de gent jove pot transformar el nostre futur. No hi ha cap altre tasca més important en l’àmbit de la salut mundial que assegurar que tenen recursos per fer-ho. Això suposa que serà crucial invertir de forma urgent en la salut, l’educació, els mitjans de vida i la participació d’aquests joves”, declara en un article a l’IHME el professor George Patton, cap de la Comissió que ha liderat aquest informe publicat a The Lancet.

    Els factors de risc evitables

    Com indiquen els experts la majoria de problemes i factors de risc que afecten la salut en anys més tardans apareixen durant aquestes edats, com poden ser els desordres mentals, l’obesitat, fumar o les pràctiques sexuals no segures. De fet aquesta última és el factor de risc que més ràpid ha crescut durant els últims 23 anys entre els joves.

    L’alcohol es manté com el factor de risc amb més incidència entre els joves d’entre 20 i 24 anys de tot el món i és responsable del 7% de les malalties.

    Tot i així els autors alerten de què els factors de risc que afecten la salut varien molt depenent del país i que per tant les intervencions a fer s’han de dissenyar en funció de les necessitats de cada territori. Per exemple, metre que a Rússia l’alcohol és responsable del 21% de les morts prematures i dels casos de discapacitat, a Mauritània són els accidents de trànsit els que causen el 15% de morts i discapacitats.

    Tot i que Ali Mokdad, professor de l’IHME assegura que “la majoria d’aquests problemes de salut són evitables i tractables”, l’estudi assegura que els adolescents del món que tenen entre 10 i 24 anys tenen la pitjor cobertura sanitària, en comparació amb la resta de grups d’edat.

    Per aquests experts la millor inversió que les institucions poden fer és aquella que vagi encaminada a garantir l’accés universal i de qualitat a l’educació secundària. “Cada any d’escolarització després dels 12 anys està associat a menys naixements de mares adolescents i a un nombre menor de morts entre els joves”, declaren els autors en l’article.

    Asseguren a més que és crucial involucrar la gent jove en la transformació del seu benestar, el seu desenvolupament personal i la seva salut. I apunten que les noves tecnologies poden ser una bona oportunitat per animar i empoderar a la gent jove a conduir el canvi. “També hi ha una necessitat urgent d’assegurar que tota la gent jove té oportunitats i accés universal a la cobertura mèdica, independentment de l’edat, el gènere, l’orientació sexual i del nivell socioeconòmic”, reivindiquen.