Just Deploy It!

Etiqueta: Violències

  • Dos llibres per arribar a les arrels de les violències masclistes

    Un relat vital des de l’òptica de les ulleres liles és la darrera obra de Gemma Lienas. La filòsofa i escriptora barcelonina publica, pels volts del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Masclista, ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ (Editorial Octaedro, 2020). L’obra analitza, des de l’òptica personal de l’activista feminista, els diferents esdeveniments de la lluita d’alliberament de les dones en el context polític i social de l’estat espanyol.

    «Des de la mirada d’una nena que va néixer a principis dels cinquanta del segle XX, que va ser dona jove a la Transició i primers anys de la democràcia i gran en l’època dels atacs organitzats contra el feminisme», Lienas també fa un viatge retrospectiu per situar el moviment feminista espanyol en el seu primer moment d’eclosió, fa gairebé un segle i abans que el Franquisme eliminés drets reconeguts durant la II República com el divorci o la declaració d’igualtat davant la llei dels dos gèneres.

    ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ s’afegeix a l’extensa obra de temàtica feminista que ha desenvolupat Lienas en la seva carrera artística. La barcelonina explicava, en una entrevista al CatalunyaPlural durant el confinament, que escriu perquè és una forma més de fer política: «Transmet idees, i potser així arribo a molta més gent que de l’altra manera», deia en comparació amb el seu breu pas per la política institucional com a diputada al Parlament.

    Anàlisi a fons de la realitat de les violències masclistes

    Un altre llibre per commemorar el 25 de novembre és ‘Sexisme: la violència de les mil cares’, escrit per Julia Sousa Poza i publicat per l’Editorial Octaedro i la Fundació Periodisme Plural el 2019.

    «L’autora resumeix de forma molt entenedora un seguit d’aspectes bàsics de la qüestió: què és la violència de gènere, per què persisteix el sexisme en la societat, el perfil de la dona maltractada i les conseqüències del maltractament en la seva vida o les característiques del maltractador», avança al pròleg la sociòloga, filòsofa i exdirectora de l’Institut de la Dona, Marina Subirats.

    L’especialista continua: «No n’hi ha prou que el llegeixin les dones: també, i potser fins i tot de forma més necessària, ho haurien de fer els homes». No en va, l’autora de l’obra reflexionava en una entrevista al CatalunyaPlural: «Qualsevol home ‘progre’ dirà que no és masclista, però, i si rasquéssim una mica?».

    ‘Sexisme: la violència de les mil cares’ és una anàlisi detallada dels motius i la realitat de les violències contra les dones. La periodista Sousa Poza dissemina problemàtiques com ara l’esquema del patriarcat i la masculinitat sobre el qual es construeix la societat, els mites al voltant de la violència de gènere, les eines d’ajuda i protecció a les víctimes del maltractament o la situació dels infants que queden orfes fruit dels feminicidis.

  • La reinvenció del SARA contra el confinament: dones i infants mai sols davant la violència masclista

    Durant l’època de confinament es van buscar eines i recursos per socialitzar els números de telèfon d’atenció contra les violències masclistes i es van llançar campanyes que transmetien el missatge «contra la violència masclista, que no ens aturi el confinament». Per exemple des de la Diputació de Barcelona explicaven que el confinament obligatori que derivava de l’estat d’alarma decretat pel govern central fruit de la pandèmia del COVID 19, va trasbalsar la vida de la població de manera general, i de manera específica de les dones.

    Un dels impactes principals va ser que moltes dones i els seus fills van veure’s obligades a conviure amb el seu agressor mentre que, al mateix temps, els serveis d’atenció especialitzada patien una reconfiguració en la seva metodologia donada també la situaciò d’excepcionalitat.

    Ruth Capdevila Mayà és la directora del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), un servei ambulatori vinculat a l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció específica a persones víctimes de situacions de violència masclista (dones, infants i adolescents, i persones LGTBI, o persones del seu entorn proper directament afectades per aquesta violència). També proporciona assessorament al personal professional i les persones de l’entorn de les víctimes.

    Tal com elles defineixen, al SARA s’atenen els diferents tipus de violència masclista i és la porta d’entrada als recursos públics i privats d’acolliment d’urgència i de llarga estada per a persones que viuen situacions de violència masclista. Així, l’estat d’alarma ha fet que les seves treballadores canviessin les maneres de fer i relacionar-se i que les dones en situació d’acollida potser veiessin allargar-se una mica més del compte el canvi d’una acollida d’urgències cap a una acollida de llarga estada. El motiu? No poder-se moure cap a recursos residencials de la mateixa manera que la resta de la població tampoc podia fer grans moviments. Les dones que havien de passar de recursos residencials a autonomia tampoc ho van poder fer. Tot i així, un cop avançades les fases del desconfinament, el SARA ja va poder reiniciar els processos que s’havien aturat per la COVID.

    Tot i veure alguns processos posposats, Capdevila afirma que «no hi ha hagut cap dona que no haguem acollit per una manca de recursos. Això és important remarca-ho i el servei ha estat actiu tot el confinament». Com als hospitals, al SARA prioritzaven les urgències i innovaven telemàticament per continuar amb els seguiments. 

    Com ens explica Ruth Capdevila, directora del servei, a mesura que s’ha anat sortint de l’estat d’alarma s’ha anat augmentant la presència de l’equip però en un inici es van prioritzar només les urgències d’atenció personal. Qui feia teletreball, feia seguiment a nivell telefònic «d’una manera molt proactiva». De fet, es van fer el doble de seguiments que el mateix mes de l’any anterior. Això es deu potser perquè en molts casos no esperaven que les dones truquessin, sinó que ho feien des del mateix servei per ajudar a treballar totes les angoixes que se’ls hi podien generar a les dones en estat d’acollida o a les dones que encara conviuen amb el seu agressor.

    «A tot arreu vam posar molta imaginació però sobretot amb les que estan convivint amb l’agressor», explica Capdevila, ja que, «en estar confinades, només per entrar en contacte amb elles ja havies de ser molt curosa». Per no crear situacions de risc, ja en situacions prèvies al confinament, les psicòlogues del servei busquen mecanismes per fer-se entendre amb la dona que conviu amb el seu agressor. Així, si no pot parlar, no cal que ho verbalitzi.

    A banda de trucades també s’ha fet ús d’aplicacions de missatgeria, correus electrònics i també s’ha contactat a través dels Centres d’Atenció Primària. La coordinació ja existent ha servit durant el confinament per poder saber com es trobaven les dones a les quals se’ls hi feia seguiment.

    Adaptació i supervivència

    Com ressalta Capdevila, la capacitat d’adaptació de les dones ha meravellat a la majoria de l’equip però si això ha passat, destaca, és perquè aquestes dones ja venien de situacions de violència i supervivència. El confinament ha fet que els homes es trobessin el poder de tenir el control total de la situació a casa. Les demandes de les dones anaven dirigides a la necessitat de contenir l’angoixa. En aquesta línia, Capdevila destaca que han baixat molt els números d’atenció d’urgències «perquè elles s’han continuat adaptant i també perquè no sabien si podien sortir o no al carrer. Tot era molt inestable a nivell social».

    Un cop avançades les fases, quan les dones han pogut recuperar l’autonomia, les dones han pogut realitzar més sortides i la violència ha augmentat de nou en veure els agressors que perdien el control. «Quan van poder sortir els nens als carrers, aquella setmana vam tenir moltes urgències amb molts nens», comenta Capdevila. I això s’explica perquè en poder sortir amb els nens, les dones s’apropaven als CAP, cosa que abans no feien per no deixar els infants sols a casa amb l’agressor. «Com li expliques a l’agressor que surts a comprar amb els nens si no poden sortir al carrer?» I justament per això les visites al SARA van augmentar quan els nens van poder començar a sortir.

    Però a la demanda de contenir l’angoixa també s’hi sumava una necessitat d’acompanyament emocional: «moltes dones pensaven: ‘ostres i si està malalt qui el cuidarà?’». Capdevila afirma que sempre actua la cura cap a l’altre en els casos de violència.

    Assenyala a més que les dones estan acostumades a viure amb el seu agressor i que dins d’aquesta supervivència han continuat desenvolupant les seves habilitats. Això no vol dir, apunta, que els casos no hagin augmentat tot i la seva capacitat de contenció. De fet, les trucades per buscar moments d’ànims han augmentat i les dades apunten que la corba exponencial augmentarà: «amb la llibertat de comunicació, apareixeran nous casos». Això ho explica perquè cal entendre que la violència no va començar amb el confinament, ja hi era abans: «la situació que ha canviat és la de fora i, per aquestes dones, fa més por la situació de fora que la de dins, que ja la coneixen».

    En aquest sentit, Capdevila explica que s’han trobat amb casos que l’escalada de violència s’ha iniciat quan les dones han començat a sortir amb els nens i els homes han perdut el control dins el domicili. Algunes d’aquestes dones han patit agressions físiques i han arribat al SARA des dels CAP. Un altre tipus de cas que els hi ha arribat és el de les dones que les amenaçaven, «els hi deien: ‘te voy a echar, te vas a ir a la calle’ i clar aquí l’amenaça era quedar-se soles i fora amb la COVID… Es tracta d’una violència molt psicològica, ja que la visió era que el perill estava al carrer i jo com a maltractador t’amenaço amb què et deixaré al carrer».

    Aïllament social com a cicle de violència

    La tasca del SARA ha estat doncs rebaixar l’ansietat i sobretot dir ‘no tinguis por a sortir de casa si necessites sortir’. Rebaixar aquesta angoixa no significa ser capaç d’aguantar més, sinó ser capaç de poder sortir. Quan això no ha estat possible, des del SARA inclús han anat a casa de les dones amb cossos de policia perquè aquestes poguessin sortir de casa.

    No comptar amb suports o una xarxa propera forma part del cicle de la violència que viuen. L’aïllament social i familiar és usual i, com indica Capdevila, moltes dones recuperen les relacions un cop han pogut sortir de la situació de violència. «Vull entendre que alguna dona no ha vingut a nosaltres perquè sí que ha comptat amb ajuda». Però paral·lelament que l’aïllament sigui un dels efectes de la violència masclista, «demanar algú que t’aculli a casa en època de COVID ha generat més barreres perquè ha operat molt des de la por».

    Les necessitats i per tant les dades han anat en augment des de l’entrada en fase 1 i això ha fet que tot l’equip del SARA, en paraules de la seva directora, hagi donat més enllà de les seves capacitats. «Tothom ha sigut proactiu i s’ha inventat allò inventable, ha vingut a treballar més hores si feia falta i ha deixat coses personals per posar-se en contacte amb les dones. Hem tingut un equip molt potent i val la pena poder-ho expressar», comenta Capdevila.

  • La difícil relació entre les persones trans i el sistema sanitari: «A ginecologia em diuen Rubén, però quan em desvesteixo comencen a tractar-me en femení»

    «Quan ets trans, sorgeixen moltes pors i rebuig a anar una consulta mèdica fins i tot quan tens una grip». Rubén Castro, de 25 anys, descriu així la difícil relació que existeix entre les persones trans i el sistema sanitari, que segueix sense adaptar-se a la diversitat dels qui han estat assignats amb un gènere en néixer, però han decidit transitar a un altre (o a cap). «Al final no tenim els mateixos drets que la resta perquè el nostre benestar està depenent de la voluntat o sensibilitat dels professionals», assenyala el jove, un dels testimoniatges de la nova campanya de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).

    L’organització ha posat el focus en els obstacles que solen afrontar moltes persones trans quan van al metge i ha elaborat un sondeig que llança conclusions avalades per l’ONG Mèdics del Món, que participa en la campanya. L’estudi ha entrevistat 69 persones trans de diferents ciutats. D’elles, gairebé la meitat (un 48,5%) declara haver anul·lat o retardat cites mèdiques, tant d’atenció primària com d’especialistes, per por de la discriminació. Entre els motius que esgrimeixen, es troba el temor a no ser tractat amb respecte, a ser invisibilitzada en consulta o a no ser cridada de forma correcta en la sala d’espera.

    Aquesta és una de les traves més habituals i alguna cosa que reiteren la majoria dels testimoniatges recopilats per la FELGTB. Es produeix quan l’expedient mèdic i la targeta sanitària reflecteixen un nom que ja no és l’utilitzat per la persona, la qual cosa provoca situacions incòmodes i exposició davant la resta de pacients. És el que li passa a Victoria G.C, una dona trans hondurenya refugiada a Espanya des de fa tres anys. Com encara no té la nacionalitat, no ha pogut canviar el seu nom en els documents sanitaris. «A mi no em molesta que em preguntin com vull ser anomenada i, de fet, ho he dit moltes vegades, però és una cosa que passa. Quan en la sala d’espera et criden Víctor i s’aixeca Victoria, la gent xiuxiueja i et sents violentada».

    Si Victoria, de 36 anys, tingués la nacionalitat espanyola podria haver modificat la seva targeta sanitària igual que va fer Rubén, tal com permet la Comunitat de Madrid, on resideixen tots dos. Encara que ell sí hagi pogut canviar el seu nom i sexe legal, continua enfrontant-se a situacions «molt incòmodes», explica. Per exemple, quan demana una cita en el seu metge de capçalera per a ginecologia, explica, el sistema informàtic utilitzat rebutja el tràmit perquè apareix en ell amb nom i sexe masculí «i no sóc una dona». «Poso una reclamació, em criden al cap de cinc dies i em donen la cita, però no hauria de ser així».

    Aquest jove també posa l’accent en la importància en l’ús dels pronoms. «A ginecologia em diuen Rubén, però una vegada que em desvesteixo em tracten en femení automàticament, amb pronoms femenins», lamenta. En aquest sentit, tant la FELGTB com a Metges del Món reivindiquen que el sistema tingui en compte que les persones trans són heterogènies i cadascuna decideix per què procés mèdic desitja passar de manera que moltes trien no hormonar-se ni sotmetre’s a cirurgies.

    Desconeixement de la realitat trans

    L’informe elaborat per totes dues organitzacions recull desenes de testimoniatges més enllà del nom utilitzat en les consultes. Així, pràcticament un terç de les persones entrevistades va assegurar no acudir mai o molt poc al metge i van esgrimir motius com no sentir-se ben ateses. En molts casos, les respostes al·ludeixen a «mirades, detalls, indiferència» o «qüestionament de les decisions». «Gairebé sempre dubten del meu gènere», diu una de les persones enquestades.

    L’última experiència de Rubén amb el sistema sanitari il·lustra algunes d’aquestes conclusions de la recerca i de la pràctica diària de Metges del Món. El jove va sofrir un dolor fort en el pit i, encara que va pensar que havia d’anar a urgències, el va anar retardant, fins que va augmentar. «Al mateix temps que el dolor, estava l’ansietat, els nervis i la por per haver de dir que sóc una persona trans. El temor a com et miraran, quins comentaris et faran o haver de mostrar el teu cos està aquí», resumeix.

    No obstant això, les pràctiques no són uniformes i altres persones refereixen no haver tingut cap problema: el 52,2% va contestar no haver sentit un tracte discriminatori o poc adequat pel personal sanitari pel fet de ser una persona trans, encara que l’altra meitat va manifestar que sí. Més enllà dels prejudicis o els estereotips, la FELGTB apunta en el seu informe al fet que «existeix molt desconeixement de la realitat trans». Per a pal·liar aquestes llacunes, l’organització exigeix formació i informació adequada per a tot el personal sanitari, que és una de les reivindicacions clau de la seva nova campanya.

    Entre altres coses, demana a més que es tingui en compte la realitat de les persones no binàries –aquelles que no s’identifiquen ni com a dones ni com a homes– perquè el sistema sanitari «sol obligar-les a encaixar en un gènere o en un altre», diu Victoria. «Jo he vist casos de persones que acaben dient ‘perquè avui vaig de dona o vaig d’home i així m’evito problemes’», exemplifica la psicòloga clínica i membre de Metges del Món, Inmaculada Amador. L’experta assenyala que el sistema públic de salut «continua funcionant sobre la base del binarisme», alguna cosa que, assegura, «ha de canviar». «És el sistema el que ha d’adaptar-se a la diversitat, no les persones diverses a ell».

    La modificació de la llei de 2007

    La situació, no obstant això, no és homogènia i varia en funció de les lleis autonòmiques LGTBI aprovades per cada comunitat. Algunes compten amb protocols mèdics més o menys desenvolupats o en algunes es permet la modificació de les targetes sanitàries, com a Madrid. Això sí, després de la intervenció del Defensor del Poble, que va cridar l’atenció a la Conselleria de Sanitat després d’anys d’incompliment. No obstant això, altres territoris com Castella i Lleó, Astúries o Castella-la Manxa no compten amb aquest tipus de normatives.

    Per això, els col·lectius trans demanen la reforma urgent de la llei 3/2007 de 15 de març, que regula la rectificació registral de l’esment relatiu al sexe de les persones. La norma, a les portes de ser modificada en el Congrés abans de l’avançament electoral, fa que les persones trans hagin de sotmetre’s a dos requisits mèdics per a canviar el seu nom i sexe legal: dos anys d’hormonació i l’obligació de presentar l’informe diagnòstic de disfòria de gènere. Tots dos condicionants són patologitzadors –que mostren com a malaltia o trastorn una realitat– per a la comunitat trans, que demana eliminar-los per a avançar en el principi de la lliure autodeterminació del gènere.

    Aquest dret, reconegut com a tal per organismes internacionals com el Consell d’Europa i organitzacions com Amnistia Internacional, implica que cada persona pugui ser tractada i reconeguda segons la seva identitat sense necessitat que la mateixa sigui autoritzada per tercers, com passa actualment. D’altra banda, els col·lectius exigeixen, i amb aquest sentit es tramitava en el Congrés la modificació, que la reforma de la llei de 2007 inclogui als menors d’edat i a les persones sense nacionalitat espanyola, perquè puguin modificar el seu nom i sexe. «Sent dona trans, se sumen un altre tipus d’interseccions. Les escales de discriminació van augmentant per ser migrant i racialitzada», tanca Victoria.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La ciència i la pràctica mèdica, un reflex de la societat patriarcal

    La medicina neix i s’insereix en una societat androcèntrica, patriarcal i heteronormativa, que manté un desequilibri estructural de poder on la dona és subordinada. La medicina és el reflex de la cultura i les creences que la sustenten i per tant té les seves mateixes característiques. També reflecteix altres eixos de desigualtat presents en la societat, com la classe social o l’ètnia entre d’altres.

    Ara que comencem a reconèixer les estructures patriarcals de poder en altres àmbits de la vida, és important reflexionar sobre com aquestes han configurat la ciència i la pràctica mèdica i quin impacte tenen sobre la salut de les dones (Carme Valls-Llobet, 2009).

    La ciència mèdica, una ciència androcèntrica

    Sabem que tant la fisiopatologia (el funcionament del cos) com les manifestacions clíniques i la resposta als tractaments estan condicionades pel sexe. De la mateixa manera, el gènere influeix en la percepció i expressió dels símptomes i el malestar, les conductes relacionades amb la salut, l’accés al sistema sanitari, etc. Però la ciència mèdica actual s’ha construït des de l’androcentrisme: ha estat pensada, ensenyada, investigada i exercida majoritàriament per barons, prenent allò masculí i l’home com a patró universal, tant a la clínica com a la recerca.

    La manera en què va ser enfocada i construïda la medicina inicialment porta, encara avui dia, a greus conseqüències sobre la salut de les dones. Tot i que hi ha una consciència creixent de les diferències entre homes i dones en els aspectes més biomèdics, el valor dels factors relacionats amb el gènere és poc reconegut en la pràctica mèdica habitual.

    Les violències que la medicina exerceix vers les dones

    En anteriors articles d’aquesta mateixa sèrie hem vist com la medicina ha exercit i exerceix encara (perquè els canvis es produeixen amb molta lentitud) diferents formes de violència vers les dones: obviant les diferències biològiques entre homes i dones; cuidant i tractant de forma desigual a les dones, de vegades per excés i d’altres per defecte; medicalitzant situacions normals de la vida com l’embaràs, el part o la menopausa, etc.

    Però hi ha també greus repercussions sobre la salut mental. La càrrega de malestar psicològic que suporten les dones està molt relacionada amb el gènere; però a més, pateixen un alarmant sobrediagnòstic i sobretractament de trastorns mentals que té a veure amb els estereotips de gènere que condicionen la interpretació del malestar com a patologia.

    No obstant això, una de les violències més greus que la medicina exerceix vers les dones és la invisibilització dels condicionants de gènere com a determinants de salut. Em refereixo a la importància que tenen en l’emmalaltir de les dones factors com les desigualtats i la violència de gènere o la sobrecàrrega en el treball de cures. Des de la medicina s’interpreta el malestar generat per aquests factors, físic o psicològic, com a malaltia i s’etiqueta en diagnòstics. Així doncs, la medicalització del malestar causat pels condicionants de gènere transforma en malaltia individual el que és violència estructural de la nostra societat i actua com a eina de control social, legitimant la desigualtat i la violència vers les dones.

    Finalment, igualment important i freqüent a les consultes, hi ha la manca de reconeixement de les capacitats i sabers de les dones en relació a la cura de la vida i les relacions personals, el seu paper actiu en la gestió de l’estrès, o la resiliència enfront de les violències masclistes, tot configurant una imatge homogènia i negativa de la dona que la situa com a subjecte passiu o víctima.

    Transformar la pràctica clínica posant al centre la relació

    La pràctica clínica també s’ha construït des de la forma d’entendre i exercir la relació i el poder que caracteritza la masculinitat patriarcal: l’autoritat com a jerarquia, la dificultat per reconèixer i expressar emocions, el mite d’autosuficiència i d’invulnerabilitat, l’enaltiment de l’objectivitat i el pensament racional, etc. Aquestes característiques es transmeten com a currículum ocult al pregrau, al postgrau i durant la pràctica professional. Malgrat que s’ha treballat molt al voltant de la comunicació metge pacient, encara queda un llarg camí per recórrer en el reconeixement dels condicionants de gènere que afecten la relació assistencial.

    Cal transformar la pràctica clínica patriarcal incloent la subjectivitat de pacients i professionals, la gestió de les emocions i la consciència d’interdependència; en resum, donant una importància fonamental al vincle i a la relació de cura (Ipazia, Llibreria de Dones de Milà, 2004), tant dintre de la consulta com en l’organització del sistema sanitari.

    És suficient la feminització de la medicina?

    Hi ha evidència de diferències en la comunicació metge pacient en funció del gènere del professional. Per part de les metgesses hi ha una major implicació en decisions compartides, abordatge psicosocial, conversa centrada en emocions i més temps de consulta. Alguns estudis també han trobat diferències en maneig i tractament, mostrant que les metgesses fan més activitats preventives i més consell en salut mental; i recentment, també diferències en resultats en salut de pacients a urgències. Aquestes diferències no es deuen al sexe del professional, sinó a formes de treballar i actituds que sí que estan condicionades pel gènere i que poden ser modificades per millorar la pràctica.

    Malgrat el predomini de dones a l’exercici de la medicina, la pràctica mèdica encara és androcèntrica i patriarcal perquè les metgesses i els metges estem socialitzats i formats professionalment en el mateix context patriarcal. La feminització de la professió pot facilitar una mirada crítica i feminista, pot posar paraules a les experiències viscudes per les dones metgesses que ens ajudin a repensar la nostra pràctica, però cal ser conscients de l’encara escassa «veu pública de les dones» (Mary Beard, 2017) també en l’àmbit mèdic.

    Tenint en compte el rol social de la medicina, és la nostra responsabilitat professional, tant de metges com metgesses, qüestionar la ciència i la pràctica mèdica des d’una perspectiva de gènere, així com denunciar-ne els condicionants que perjudiquen la salut de les dones, i en alguns casos també la dels homes. Mentre construïm col·lectivament un altre model possible, les actituds individuals poden contribuir a aprofundir les desigualtats existents o bé poden generar experiències d’apoderament que les redueixin.

  • «Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills»

    Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. «La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat».

    «Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos», assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

    Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. «Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets», critica Reynoso.

    L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

    Les traves en el registre de víctimes

    El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

    «Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres». Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

    «L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats», denúncia Reynoso. «És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos».

    Sense fons per a atenció psicològica

    Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. «En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant».

    Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una «reparació integral». Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que «han perdut la seva vida» per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

    «Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament».

    En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. «Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just», recalca.

    A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: «Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent».

    És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. «Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients». Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

    L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

    Les supervivents segueixen batallant per un «judici just» contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

    «Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica», comenta Reynoso.

    Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú «compleixi» amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

    Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

    Creien que no anaven a parlar i ho van fer. «Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta». En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

    El pla de Fujimori

    Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu «consentiment genuí», segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

    Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

    Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

    Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d’»una política de control demogràfic» dirigida a les persones més empobrides.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Violències en mirall, dues veus de dones professionals

    Últim dia de consulta. Acaba de sortir l’últim pacient, hem plorat. Jo encara ploro. Ha estat un mes de comiats, alguns tendres, d’altres emotius i humits, d’altres indiferents i desenganxats, i molts que m’han desitjat sort en la nova etapa de la meva vida. Trobaré molt a faltar aquesta professió que m’ha donat tant, que m’ha fet créixer com a persona i com a professional. Tanta riquesa rebuda! Tantes històries de vides entregades i compartides amb confiança! El món de la vida en colors entrant per la porta i la finestra de la meva consulta durant 38 anys…

    Punt i a part als contractes mensuals i a la seva programació saltejada. Amb la incertesa al costat de la il·lusió dono la benvinguda a una interinitat. Amb aquesta bona notícia ha acabat l’entrevista que ha durat prop d’una hora. S’han fet preguntes des d’un costat i altre de la taula, i he completat gairebé tots els guions de la meva llista de dubtes. Reconec que també portava alguna resposta preparada, que finalment no he hagut de fer servir perquè, aquesta vegada, no ha aparegut la pregunta: «Et planteges la maternitat en el pròxim any? Era una pregunta previsible després d’haver-me-la trobat en dues entrevistes de treball prèvies. Encara puc recordar la sensació que va recórrer el meu cos quan en els primers minuts de la trobada va aparèixer sobre la taula. Em va desconcertar i també vaig sentir por en imaginar-me que una resposta afirmativa podria condicionar un desenllaç diferent.

    Passa davant meu com un conte quan vaig començar de metgessa resident a l’hospital. Vaig aprendre molt, i aquell aprenentatge m’ha ajudat tota la meva vida professional. També el pas per l’hospital em va ensenyar, amb sorpresa, que ser dona en aquesta professió no seria fàcil. Encara recordo els comentaris dels companys quan al quiròfan una cirurgiana embarassada es va marejar «les dones sou dèbils i no hauríeu de ser cirurgianes», o aquell «a veure què pensa la nostra doctora» dit amb una sorna que em deixava sense veu. O quan van demanar «un metge» i hi vaig anar jo i un cirurgià em va preguntar si no hi havia «ningú millor».

    Però el que em va desconcertar més va ser percebre com els rols de gènere restaven tatuats a ferro en els significats dels pacients: «Doctor, quan em donarà l’alta?, preguntava un pacient a l’infermer que venia a fer-li una extracció de sang que jo, que era la seva metgessa de referència, havia demanat; «nena porta’m l’orinal» em deien quan passava per les habitacions a visitar els pacients… Un clàssic, als nois els feien metges, a les noies ens feien infermeres o auxiliars, i érem dones totes «nenes».

    Quan vaig compartir amb una companya la meva reflexió sobre la pregunta de la maternitat en les entrevistes m’explicava la situació, que va descriure com a tensa i desagradable, de la notícia de dos nous embarassos en el seu equip: un era d’una resident i l’altre d’una metgessa amb una interinitat des de feia tres anys. M’explicava com es van escoltar alguns «enhorabona» que va intuir com a forçats i els dies següents els comentaris sobre les conseqüències en l’equip per la previsible absència d’aquestes dues companyes durant uns mesos. I com la companya embarassada li havia confessat el seu sentiment d’ambivalència davant el que era una bona notícia per a ella i la impotència en percebre que era una gerra d’aigua freda per a l’equip. I encara la interpel·lava més perquè la majoria són professionals dones i mares. Es preguntava: on queda la feminització de la professió i l’empatia – calidesa en el tracte?

    M’has fet recordar que en arribar a l’atenció primària vaig sentir que era diferent, les relacions entre companys eren més igualitàries i la majoria érem dones, tot i que de vegades també elles m’han dit que dedicava massa hores a la feina i si no tenia vida familiar, o qui cuidava la meva filla. Però els «nena», «reina-princesa» continuaven sent formes freqüents d’anomenar-me (amb afecte) els pacients. Al començament em molestava però ho vaig deixar córrer fins que canviaven a un nivell superior com dir-me «nina». Aquest mot em fa pensar en el munt d’exemples que he viscut, i m’han explicat, de pacients que venen repetidament a què els mirem els genitals, ens pregunten si estem casades quan els estem explorant o directament ens agredeixen sexualment. Aquest relat d’una companya és prou eloqüent de l’aparell masclista en què treballem: «Fa temps vaig visitar un senyor d’uns 80 anys que em va posar la mà per l’escot de la bata quan l’acomiadava a la porta de la consulta. Em vaig sentir molt malament i encara que vaig comunicar el fet a la direcció, no van considerar oportú canviar el pacient de metge. Va seguir venint a la meva consulta com si res hagués passat, però quan el veia en la llista avisava l’infermer i el visitàvem junts. El senyor va morir. Però jo encara recordo el fred de les rajoles de la paret contra la meva esquena».

    Just fa un any vaig tenir una experiència amb un pacient que va començar a cridar-me quan, després de valorar el motiu de consulta i explorar-lo, li vaig explicar que no sol·licitaria les proves complementàries que ell volia perquè no les considerava adequades en la seva situació. Va apropar el seu cos a la taula i em va preguntar: «Quants anys tens?, no tens família per cuidar i per això t’han posat aquí?, creus que la bata blanca et dóna dret a fer el què vulguis?». No em va donar temps a continuar la conversa, ja que se’n va anar de la consulta. Va seguir un tancar de la porta brusc i va continuar parlant alt a la sala d’espera: «Metges, com els d’abans, és el que nosaltres necessitem!». Vaig decidir respirar profundament, vaig mirar uns segons a través de la finestra i vaig continuar rebent la resta de pacients. Passats uns dies jo també vaig compartir aquesta situació amb les persones de l’equip directiu i la seva resposta va ser que aquests fets formen part de la nostra feina, que la majoria són deguts a problemes de comunicació i que el nostre paper és educar la població respecte que no es pot tenir tot el que es demana. Vaig trobar a faltar temps d’escolta sobre allò que vaig sentir en aquella consulta, per què havia fet el pas per compartir-la i, en el fons, el reconeixement de la violència que vaig patir.

    Vaig estar una època de directora i també durant aquest temps vaig sentir i patir denominacions de «xata» per part d’altres directius. O que es menystenien les meves opinions i demandes, o m’ignoraven i tractaven amb condescendència o, com diu el relat anterior, ignoraven i relativitzaven les queixes de dones sobre violència patida en l’exercici de la seva professió i per la seva condició de dones. Moltes vegades en la meva vida professional, des que vaig iniciar la residència fins avui que em jubilo, he sentit que com a dona sempre hem d’estar justificant-nos i fent-nos veure i valer en l’àmbit professional. Que nosaltres hem de demostrar que som metgesses i que a més som bones professionals, mentre que als nostres companys homes se’ls suposa que són bons i no se’ls qüestiona d’entrada.

    Sí, a vegades sento que he de justificar que hi sóc i puc fer-ho. En una consulta de fa uns dies, de manera semblant a d’altres prèvies, un pacient va acabar la consulta dient-me: «Però tu ets molt jove, no?, quants anys tens?». I continua: «A mi em portava sempre el Dr. López, no sé si el coneixes, però fins que es va jubilar va ser un gran home que va fer molt de bé». No he conegut el Dr. López ni dubto que fos un gran professional. I és que el problema no és el que es diu, sinó el context. Com diu Lucía Lijtmaer en el seu llibre «Yo también soy una chica lista», la manera en què normalitzem la violència i la desigualtat queda tan patent que la fa ineludible.

    Aquest relat s’ha construït a partir d’experiències viscudes per un grup de dones metgesses (Noé Amorós, Anna Cartanyà, Roser Marquet, Teresa Mateu, Assum Reyes, Laia Riera, Gemma Torrell i Nani Vall-llosera) que junt amb tantes d’altres ens han portat a aquestes reflexions. A totes els agraïm els seus testimonis. Només són algunes de les agressions més evidents. Però cada dia vivim un munt de situacions en què patim el marc masclista i patriarcal en què treballem i en el qual percebem que un home professional seria tractat d’una manera diferent per les direccions, els companys i aihhhh, també pels pacients.

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • En posició ginecològica, de l’estructura a l’experiència

    «Hauries d’anar al ginecòleg» és una sentència ben comú entre les dones. Apareix a certa edat quan, amb l’inici de les relacions sexuals, algú suggereix que ha de «fer-se una revisió», i es va repetint en múltiples ocasions: quan el cicle menstrual és imperfecte o no deixa fer «vida normal», quan es sospita un embaràs o la menopausa, quan hi ha molèsties «allà baix»; quan no hi ha orgasmes o desig, quan «fa massa temps que no hi vas»; quan una relació sexual té risc, quan ens palpem al cos quelcom estrany… En totes aquestes situacions íntimes i sovint inherents al cicle de vida d’una dona, la mirada professional hi té presència i acte. Podríem assenyalar, doncs, la influència de la ginecologia en aspectes fonamentals com el cicle hormonal natural, la sexualitat i el plaer, la concepció i el dret a decidir sobre el propi cos i la reproducció. Influència que s’encarna en la potencial medicalització de processos fisiològics que afecten particularment a les dones en tenir moltes dianes terapèutiques (tal com mostren les reflexions col·lectives del Taller de Medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital realitzat el 2016 dins el Cicle Repensant la medicalització en el si dels moviments socials de la vil·la de Gràcia).

    El sistema sanitari sovint problematitza aspectes de la vida, un fenomen que el filòsof alemany Jürgen Habermas va definir com a ‘colonització del món vital’ i que alerta del poder que exerceix una estructura de manera permanent i sistemàtica. El nostre sistema sanitari, sotmès al capitalisme i a la societat heteropatriarcal, intervé de forma específica en els nostres cossos i en les nostres vides. Tal com s’ha estudiat des de l’antropologia mèdica, la biomedicina condiciona la concepció i el coneixement que tenim del nostre cos, crea cultura i determina les nostres pràctiques (Byron Good, Medicina, racionalidad y experiencia). La ginecologia, lluny d’estar-ne exempta, és una de les especialitats biomèdiques en la que més fortament se n’ha reconegut la violència estructural.

    «Posa-la en posició» és l’expressió que posa títol a aquest article. Ho diu la ginecòloga a l’auxiliar, sense ni tan sols dirigir-se a la dona que pretén examinar. Ella desxifra el missatge, es despulla «de cintura a baix», recol·locant-se les sabates tal com li indiquen, puja a la llitera i es reclina; obeeix les ordres. Es disposa a ser explorada i escolta com parlen les bates entre elles, que alternen paraules tècniques amb anècdotes alienes, mentre sol·liciten unes pinces per fer-li una biòpsia que consentirà per escrit en baixar de nou al món de les persones. Seria una lectura simplista no adonar-se dels condicionants estructurals que fan d’aquest contacte interpersonal una situació poc cuidada, però també seria injust no reclamar a ambdues parts la corresponsabilitat de perpetuar-la. Més enllà de la logística de la consulta, ens cal centrar-nos en les formes de relació. La posició ginecològica és tant incòmoda i humiliant com pràctica i natural, el conflicte és quan qui explora no acompanya si no imposa, i en lloc d’informar o formar, omet o sentencia. Potser manquen miralls a la consulta per a veure’s el coll de l’úter, potser manca temps per a una relació digne amb el cos i la persona, però també manca interès en què la dona s’apropiï de la pròpia anatomia, expressi el malestar i construeixi la seva salut.

    «Ho voleu tot i sense dolor». Potser, faria menys mal si es justifiqués, s’informés i es consensués cada acte ginecològic. S’acceptés que els nostres genitals també són sensibles com els dels homes i que sovint som les que patim els símptomes però no som qui els provoca.

    «Per què venies?» Potser el taulell de recepció no és el lloc on fer ‘un triatge’ ni confessar aspectes de la vida personal. I tampoc pot resumir-se amb una paraula el motiu real d’una consulta. Recordo una vegada quan d’estudiant vaig presenciar el menyspreu d’un ginecòleg en atendre a una noia que venia per haver-se palpat «una cosa estranya dins la vagina» i aquest objectivava que es tractava només del coll de l’úter. A ginecologia un motiu freqüent de consulta té relació amb el desconeixement del propi cos i els propis recursos, la por a la malaltia – que sovint és imposada – i la necessitat d’informació de drets i estratègies per abordar lliurement un problema. No s’acut a rebre judicis, dogmes absurds o intromissions sobre la manera de viure.

    «Ho hauries de saber». Aquesta arrogant i culpabilitzadora sentència conviu amb la premissa paternalista de «les dones no saben» (Antropología, género, salud y atención p.193), tal com narra una dona que, en el procés de col·locar-se un dispositiu intrauterí (DIU), descobria aspectes de l’anatomia interna mentre la ginecòloga s’escandalitzava apel·lant a la seva condició d’universitària. Més enllà del classisme absurd, sembla evident que durant molts anys a les dones se’ns ha negat el coneixement del propi cos i del propi plaer per part de forces hegemòniques tant religioses com polítiques. Si encara s’invisibilitza el clítoris en l’educació sexoafectiva a les escoles o l’ejaculació femenina és negada per la ciència (Coñopotens. Manual sobre su poder, su próstata y sus fluidos), sembla un escàndol secundari que l’úter o matriu sigui un òrgan desconegut per a moltes dones. Potser el més xocant és que es redueixi el seu rol al comú dolor de regla pel que tantes dones consulten, i que no s’expliqui que el mecanisme d’acció d’un DIU és la irritació crònica de les seves parets internes.

    «Vinc perquè m’ho mirin» però no pas «perquè m’ho expliquin», doncs no és costum que els metges expliquin als pacients més enllà de les instruccions farmacològiques. «Això és normal» – I què és normal? Que la regla faci mal o que s’hagi d’ometre la seva existència? Que les mames siguin fibroquístiques i els ovaris poliquístics o que el medi ambient ens ompli d’estrògens? «Val, reina?» No, per algunes no val, no som reines, volem comprendre i respectar millor els nostres cossos, les nostres vides.

    Volem resistir el domini d’aquest sistema. Aprofitant la crida a l’autoconeixement del propi cos, faig èmfasi en recursos històrics tals com el moviment feminista i el self-help i en la web de Trótula Crítica, una ginecòloga que forma i informa a qui atén. Convido a l’autoinspecció amb mirall dels propis genitals, a no delegar ni relegar la cura del propi cos, a trencar amb la normalitat amb un artístic regal.

    «Tens parella estable?» La majoria de les vegades aquesta és la primera pregunta per entrar en la intimitat de les teves pràctiques, en comptes de «Tens relacions sexuals?». En la nostra cultura la promiscuïtat té la connotació de risc i és sovint un judici moral i masclista, tal com explica una dona relatant la seva primera visita al ginecòleg. Potser més enllà del risc biològic de contraure unes clamídies o transmetre el VIH, qüestió rellevant de salut pública, la connotació de risc té també un caire psicosocial i ideològic que s’obvia sistemàticament en molts dels centres més tradicionals. No obstant, tal com narren companyes treballadores del CJAS, quan l’abordatge és integral i amb perspectiva de gènere, és possible detectar si rere una relació sexual de risc hi ha una conducta d’abús on la dona ha estat vulnerada i on l’estratègia passa, més enllà de la denúncia, per un acompanyament a l’empoderament de l’afectada.

    La violència estructural a vegades es fa explícita però sovint és silenciosa i té la virulència de naturalitzar-se. Hem normalitzat tant l’agressió que sovint no la detectem, i l’omissió d’informació o l’arbitrarietat són fets altament acceptats. Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se’ns culpabilitza o psicologitza – fet que perpetua i accentua l’espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m’he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen? Sabent que potser és per bloqueig, tal com relata una dona en la seva experiència front un comentari abusiu («Me’n penedeixo d’haver guardat silenci, però intento no culpar-me i, a més, ja no penso callar mai més») faria una crida a prendre posició, a resignificar la ‘posició ginecològica’. Esdevenir més actives en la relació assistencial, preguntar, denunciar i exigir la vivència i la concepció vital dels aspectes de la mateixa intimitat. Aprendre a deixar de ser còmplices en aquesta estructura que exerceix violència simbòlica, noció fonamental d’aquestes línies, que prové de la sociologia (Pierre Bourdier) i ens alerta de les relacions de poder de les que formem part constantment.

  • Dia de la dona i la nena a la ciència: “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”

    Sònia Estradé forma part del 14% de dones científiques que, a nivell internacional, treballen en el camp de la neurociència i de la nanotecnologia, una especialitat altament masculinitzada. Avui dia la majoria de les persones que finalitzen estudis universitaris a Espanya i que obtenen les millors qualificacions són dones però la participació de les dones a l’activitat investigadora i docent està lluny de ser igualitària respecte de la dels homes i decreix notablement a les escales professionals més altes.

    Estradé, així com les seves companyes científiques i tecnològiques, es troben diàriament amb dos tipus de segregacions. La segregació horitzontal: les diferents dones que treballen en ciència es troben repartides en diferents camps. I la segregació vertical, el famós sostre de vidre, on les dones no ocupen ni el 20% dels càrrecs, “ni sumant els àmbits on hi ha molta feminització com la biomedicina”, comenta Estradé.

    L’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques (AMIT per les seves sigles en castellà), de la que forma part Estradé, vol ser “la veu i la xarxa de suport per a totes les investigadores i universitàries conscienciades a treballar juntes per aconseguir la plena participació de les dones en la Recerca, la Ciència i la Tecnologia”. En un món altament masculinitzat la sororitat pren molta importància. AMIT treballa per donar visibilitat a les dones científiques tant a la societat com als mitjans de comunicació.

    “La societat té unes expectatives i uns prejudicis que també es reflecteixen en la ciència”

    Justament en donar visibilitat treballa On Són les Dones, un col·lectiu que analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia l’absència. Isabel Muntané, coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre d’On Són les Dones i de la cooperativa feminista Almena, sentencia que “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”.

    Per Muntané, “opinar és crear un altre imaginari” i per això és important que els espais que generen opinió pública siguin espais on quedin reflectides totes les visions. “Això genera reflexió i la reflexió aporta eines a la ciutadania i cal assumir que les dones formen part d’aquesta ciutadania i que, a més, som el 51% d’aquesta”, creu Muntané que afegeix que obviar les dones d’aquests espais fa que sembli que les dones “no podem opinar, ni que tinguem pensament propi, ni que fem res”.

    En aquest sentit, Sònia Estradé considera que tot el que fan com a científiques torna a la societat a través de la premsa. “La proporció de dones i homes científics és de 40% – 60% respectivament, independentment de quins càrrecs ocupa cadascú, en premsa el 90% de les vegades apareixen senyors”, denuncia Estradé. A més a més, analitza que quan es realitza un reportatge on l’investigador és home, “es dibuixa més el personatge com a líder, gurú i la seva trajectòria mentre se’l qualifica”. En canvi, si el reportatge tracta un estudi realitzat per una dona científica, opina Estradé, aquest se centra purament en descriure el cas.

    Les tasques de divulgació són molt importants per revertir aquesta situació de desigualtat. Des d’AMIT emplacen als mitjans a veure com i quan tracten cada notícia científica però a banda també treballen amb joves. “Intentem arribar a la gent jove, a la societat en general i també treballem per canviar les polítiques universitàries”, explica Estradé que assenyala que “ara per ara, no hi ha polítiques de recerca en gènere”. Una de les iniciatives de l’Associació pel que fa a la divulgació entre els joves consisteix en una entrega de premis per a Treballs de Recerca de Batxillerat que porta com a títol Dones en Ciència i Tecnologia.

    “O els referents te’ls introdueixen els professors, o no els tindran”

    El que ve denunciant On Són les Dones és que aquestes no apareixen enlloc. Isabel Muntané diu que “ja des de la infantesa ho veiem: en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Ara per ara, amb els llibres de text que s’usen a les escoles, la responsabilitat recau en els programes escolars. Muntané opina al respecte que “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no els tindran”.

    Des de la cooperativa d’educació Eduxarxa també destaquen la importància dels referents, tant escolars com mediàtics: “quan preguntes als nens què volen ser de grans responen que policia o cuiner. Aquí veiem la importància dels mitjans i la televisió que, quan volen, poden influir molt”, assegura Àngela Garcia, sòcia d’Eduxarxa. Aquesta cooperativa va realitzar al novembre el programa STEMPreparades, en el qual científiques del Sincrotró ALBA -l’accelerador de partícules ubicat a Cerdanyola del Vallès- visitaven diversos instituts de Barcelona per a conscienciar els estudiants del paper de la dona a la ciència i es va realitzar un qüestionari abans i després dels tallers per veure com evolucionava la percepció dels joves respecte les dones a la ciència.

    “Vam veure que a les noies els agrada molt la ciència i els joves en general no tendeixen a masculinitzar la figura del científic quan se’ls pregunta explícitament, però per contra, inconscientment hi ha un biaix de gènere”. Es va donar la nota mitjana de les assignatures que es cursen en un institut, extretes d’un estudi desenvolupat pel grup de recerca GenTIC de ciències, separades per gènere, però sense especificar-los-hi i “tot i que les noies sempre estaven per sobre, la classe solia dir que els nois tenien més èxit. En tecnologia, per exemple, cap institut va considerar que les noies poguessin tenir una mitjana més alta”.

    Per Eduxarxa és estrany que els joves tinguessin una percepció d’inferioritat implícita de les noies en ciència quan, explícitament consideraven que eren iguals que els nois. Així, van voler esbrinar si a la seva infància se’ls havien marcat els rols de gènere a través del joc o els dibuixos que miraven. “Moltes noies havien jugat a futbol i molts nois havien jugat amb ninos. No hi havia aparentment uns rols marcats que justifiquessin aquestes percepcions”, comenta. Així que els ho van preguntar directament i la resposta els va sorprendre: “ens van dir que, a la societat, a la tele, als anuncis o les sèries no hi havia tants referents de dones exitoses en ciència com d’homes”.

    Així, Garcia diu que, si bé la resposta que els van donar els nens i nenes amaga una realitat que no els va agradar, van quedar gratament sorpreses que els “nanos fossin conscients del biaix al qual els exposa la societat”. Aquesta, segons Eduxarxa és la base per a canviar moltes coses i, com a prova, en acabar els tallers, un dels nois als que es va preguntar si havia canviat la seva percepció de la dona científica va respondre: “Sí, ara considero que les dones poden fer-ho tot”.