Aquest és un article de eldiario.es
– Però ella també s’ha posat la crema?
-Sí, vam estar juntes després de diverses setmanes. Però pel que em va dir la teva companya, en estar en tractament aquest és un període de seguretat, cert?
-Dona, però veure’s i parlar no passa res!
-No estàvem parlant. Ella és la meva parella sexual.
Podria haver tingut lloc en una consulta qualsevol, però és el que li va passar a Mai Insua fa una mica més d’un any a urgències. El seu relat no és solament una anècdota, és l’experiència més o menys generalitzada entre les dones que tenen sexe amb dones en les seves cites amb el ginecòleg. Un moment íntim al qual, si escau, se sumen els prejudicis, els comentaris incòmodes o les situacions violentes entre les quals una destaca per sobre de totes: la presumpció d’heterosexualitat. És a dir, concebre a priori que aquesta és l’orientació d’una persona fins que es demostri el contrari.
«És alguna cosa que ocorre de manera permanent i s’entreveu en les qüestions que et plantegen. Quan et pregunten ‘mantens relacions sexuals?’ o ‘són amb penetració?’, el què en realitat t’estan preguntant és si tens un coit heterosexual, però sense dir-t’ho».
Insua, que és psicòloga i terapeuta sexual a Galícia, abunda en aquesta idea: «És una pregunta parany perquè solament es refereixen a aquest tipus de penetració, amb penis, i conceben el sexe com a sinònim de coit assumint que no hi ha més diversitat en les relacions sexuals. Socialment segueix concebent-se la idea que si no hi ha penetració no hi ha sexe. Això ens invisibilitza, esbiaixa molt les possibilitats d’atenció i fa que no ens sentim esperades. I si no sóc esperada és probable que no sàpigues tractar-me adequadament», prossegueix.
L’escenari ja no és el mateix que fa una dècada, sobretot entre ginecòlegs més joves, –coincideixen les dones entrevistades per a aquest reportatge – perquè la sensibilització social és major i les reivindicacions LGTBI han ocupat l’agenda, però aquest tipus de situacions segueixen sent comunes. Isabel Serrano, ginecòloga i integrant de la Federació de Planificació Familiar Estatal, creu que «excepte excepcions, no hi ha un component ideològic de rebot, si no més aviat falta de formació i de temps».
La contínua sortida de l’armari
Quan Sara López li va respondre al ginecòleg que no utilitzava mètodes anticonceptius, ell li va etzibar sorprès: ‘Com que no? Llavors no mantens relacions sexuals?’. La ginecòloga de Rosa (nom fictici), una altra de les dones consultades, es va portar les mans al capdavant quan li va dir que no emprava aquests mètodes i li va retreure que si estava boja, que si no era conscient dels riscos que corria, que podia estar embarassada. La jove acabava de tornar d’una estada a Califòrnia, on va ser per primera vegada al ginecòleg. Allí li van fer emplenar un paper en el qual li sol·licitaven el gènere de les seves parelles sexuals. D’aquesta manera, la metgessa ja comptava amb aquesta informació.
«Mai vaig pensar que la situació pogués ser tan diferent en una consulta a Espanya. Aquella vegada li vaig retreure que estava assumint que era heterosexual, però en una altra ocasió, en la qual una altra doctora va pressuposar que no mantenia relacions sexuals perquè li havia dit que no usava anticonceptius i que no tenia parella estable, vaig sentir que no tenia forces per sortir de l’armari amb ella. Després em vaig enfadar amb mi mateixa per no haver estat honesta, però és esgotador haver d’estar contínuament fent un esforç per visibilitzar qui ets», diu Rosa, que es defineix com bisexual.
Es refereix a la contínua sortida de l’armari que pesa sobre les persones LGTBI, a la qual cosa a vegades es suma la vergonya, per no voler ser irrespectuoses i a la falta de reacció. «Moltes vegades et quedes tallada o no saps què dir perquè et fa sentir molt incòmoda», explica Elena Gallego, lesbiana que viu a Madrid.
Gloria Fortún, de 39 anys, recorda una d’aquestes situacions en la seva última visita al ginecòleg: «En dir que era lesbiana va utilitzar amb mi l’espècul –instrument mèdic empleat per dilatar la vagina– més petit que tenien, el que s’usa amb les adolescents que van per primera vegada. Jo no sabia si riure o plorar».
El que en el fons subjau a aquest tipus d’anècdotes és la idea que «el sexe entre dones no és sexe de debò». «Revelen un profund desconeixement sobre com poden ser aquest tipus de relacions, com si no pogués haver-hi penetració més enllà del penis ni un altre tipus de pràctiques sexuals. A mi m’han preguntat, després de dir que les meves parelles són dones, ‘llavors puc explorar-te no?’», explica Insua.
A Elena li han arribat a retreure ‘aleshores que fas aquí?’ després de revelar en una consulta que manté relacions sexuals amb dones. Amb això, a més, l’especialista assumeix a priori que aquestes dones mai han mantingut relacions sexuals amb homes. «Cal fer les preguntes adequades que ens indueixin amb delicadesa a saber i mai cal donar per fet res», diu Serrano.
El buit de les MTS entre dones
La invisibilització de la identitat s’uneix al desconeixement sobre les malalties de transmissió sexual (MTS) que poden transmetre’s. «Tinc amigues a les quals els han enviat cap a casa en saber que no tenen relacionis heterosexuals i assumir que no tenen res a que explorar. No és difícil pensar que queden malalties sense diagnosticar», diu Insua. Mar, una altra de les dones consultades, va preguntar directament a la ginecòloga quina possibilitat tenia de contreure una MTS en mantenir sexe amb noies. Li va dir que cap, que estigués tranquil·la.
Per a aquesta jove lesbiana, les consultes mèdiques «oculten una gran diversitat de formes de viure la sexualitat, però també de viure el risc. La meva ginecòloga no va saber respondre’m perquè estava desinformada i tenia una sèrie de concepcions a priori que li han fet no interessar-se pel seu compte». Alguna cosa que, prossegueix, «té a veure amb que la concepció del sexe és molt fal·locèntrica i quan això falta, les relacions es consideren alguna cosa infantil o molt afectiva però poc sexual».
Totes les dones consultades per a aquest reportatge coincideixen a afirmar que mai han estat informades sobre la incidència de determinades MTS en dones que practiquen sexe amb dones i tampoc els han parlat de mètodes per evitar-ho. De fet, el més habitual és no utilitzar cap.
L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA) va realitzar el 2007 un dels pocs estudis que existeixen sobre aquesta realitat. Encara que ja té anys, va revelar que les lesbianes acudeixen menys al ginecòleg i que a les consultes hi ha «obstacles per a la comunicació» per «la dificultat» de revelar la seva identitat i la presumpció d’heterosexualitat dels metges: «Aquesta invisibilitat en la salut pot tenir conseqüències importants per al benestar psicofísic».
La literatura científica sobre MTS entre dones és pràcticament inexistent i, de fet, mai són objecte de les campanyes de prevenció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. La seva pàgina web penja totes les que ha engegat des de 2005, però cap ha tingut per públic objectiu a les dones lesbianes o bisexuals. Sí que ho han estat, per contra, els gais o els heterosexuals.
Iria, metgessa de família a la sanitat pública, relaciona aquest buit amb una falta de formació en les carreres de medicina i amb «una concepció heteropatriarcal» de la mateixa, que encara està vigent. «Els ginecòlegs moltes vegades no fan les preguntes adequades per trobar les patologies que tenim perquè amb les dones lesbianes o bé es dóna per fet que no les tindrà o no se li concedeix tota la importància que deuria», sentència.
L’experta insisteix en el tema de les MTS «per les implicacions que poden tenir» i afegeix: «Un detall que mai he vist preguntar és per l’ús de joguines eròtiques, si s’usen, com i, sobretot, si es protegeixen».