Darrerament s’ha incrementat l’atenció dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per la vitamina D. Sovint fent-se ressò d’eventuals efectes beneficiosos d’aquesta substància sobre la salut, encara que també es poden trobar reportatges menys temptadors. Informacions basades en nombrosos articles publicats en revistes mèdiques i científiques al respecte. Investigacions que majoritàriament denuncien un dèficit generalitzat de vitamina D de tal magnitud que ho caracteritzen com a pandèmia. Tot plegat, genera expectatives pel que fa a la determinació de la concentració sèrica de la 25 hidroxy vitamin D entre el clínics i, com a conseqüència dels resultats, la prescripció de suplements vitamínics específics.
Segons Joan Ramón Laporte, a Espanya l’any 2022, només en l’àmbit de la sanitat pública es van prescriure 20 milions d’envasos de vitamina D amb un cost superior als 200 milions d’euros. I a Catalunya un 6’5% dels pacients atesos a l’Institut Català de la Salut van ser objecte de la determinació sèrica d’aquesta substància amb unes 275.000 proves analítiques.
El que denominem vitamina D és, en realitat, un conjunt de compostos liposolubles entre els que destaquen el colecalciferol (D3) i l’ergocalciferol(D2). La vitamina D3 és produïda a la pell a partir del 7-deshidrocolesterol (derivat del colesterol) per acció dels raigs UVB (290-310 nm) de la llum solar, mentre que la vitamina D2 es produeix a les plantes, als fongs i als llevats per la irradiació solar a partir de l’ergosterol. Totes dues son inactives biològicament per la qual cosa experimenten una sèrie de transformacions metabòliques que són les responsables de les funcions de la vitamina D a l’organisme.
Un dels metabòlits biològicament actius és el calcidiol o 25-hidroxivitamina D, produït al fetge a partir d’ambdues formes, provinguin dels aliments o de la pell. Almenys alguns dels mecanismes d’acció de la vitamina D corresponen al model clàssic d’una hormona esteroide. El manteniment de l’homeòstasi de calci i fòsfor és el rol fisiològic més clar de la vitamina D, per la qual cosa la seva funció més ben coneguda és l’exercida sobre el metabolisme ossi. Per això les deficiències de la vitamina D s’associen amb problemes esquelètics, com ara el raquitisme, l’osteomalàcia, l’osteopènia i l’osteoporosi.
Tot i això, en identificar-se receptors cel·lulars dels metabòlits de la vitamina D en 30 tipus de cèl·lules diferents (del sistema immune, endocrí, neuromuscular, hematopoètic, pell i cèl·lules tumorals),s’ha intuït que pot jugar altres funcions importants pel manteniment de la salut. Unes expectatives que generen molta activitat investigadora i que proporcionen molt material a les revistes científiques però que, fins al moment, no han proporcionat proves prou sòlides com per assumir-les pràcticament.
Una recerca que, com és lògic, paral·lelament promou la determinació de les concentracions de la vitamina D en les poblacions humanes. Unes concentracions que cal classificar com a normals i anormals, particularment si es consideren deficients, per poder-les associar als eventuals efectes benèfics, profilàctics o terapèutics, del suplements.
I el cas és que, majoritàriament, s’assumeixen com a criteris de classificació els de la Societat d’Endocrinologia Americana, segons la qual una concentració sèrica de 25 hidroxivitamina D < 20ng/ml (50mmol/l) cal considerar-la deficient, mentre que entre 20ng/ml i 30ng/ml (72,5mmol/l) seria una quantitat insuficient. Valors que van adoptar basant-se en un dictamen de l’Institut de Medicina del 2011 que va merèixer un aclariment al New England per part de l’equip de la Joanna Manson, epidemiòloga i endocrinòloga de Harvard, advertint de la mala interpretació de les consideracions dels autors del dictamen, perquè el dintell o punt de tall adoptat per la societat d’endocrinologia era molt probablement excessiu.
Una valoració que els resultats d’uns pocs estudis poblacionals a Europa i a Japó asseveren, i que concorden amb els obtinguts per l’equip de Juan José Perales Afán, que s’han publicat aquest mateix mes, congruents amb aquells altres treballs i que suggereixen la conveniència d’actualitzar el punt de tall actual en 12,0 ng/ml, si és que es pot acceptar un llindar universal.
En el cas de la sobreprescripció de vitamina D no es pretén corregir cap deficiència clínicament objectiva, si no assolir unes concentracions que se suposen «normals», encara que no tinguin relació amb problemes de salut mèdicament solubles. Una situació que transcendeix la medicalització i ens col·loca allà on Ivan Illich denunciava, fa gairebé cinquanta anys, com a Nèmesi Mèdica. Una expropiació que de vegades compta amb la complicitat d’una població que, en confondre la salut amb la sanitat, opta per una exagerada confiança en la tecnologia i el progrés.