Què té de dolent que els joves i els adolescents es passin més de 30 hores setmanals a les xarxes socials?
Té de dolent que els genera molta ansietat. Humanament no estem programats per estar alimentant una ànsia de notificacions, una ànsia de ser famós en una plataforma, i això vulnera una mica el que havíem construït durant molts segles. L’intent de recrear contínuament aquest sistema fa que tinguis molta ansietat emocional per rebre acceptació social, la qual cosa és normal a l’adolescència, a la joventut, però no a través dels sistemes de notificacions i els sistemes de likes que tenen les plataformes. Això ha degenerat en que hi hagi un augment considerable a les consultes de psicologia de la sanitat pública, que hi hagi un creixement de casos de suïcidi entre joves i nens, que es produeixi un increment també de les consultes relatives a addiccions als centres d’atenció primària. Molts indicadors ens diuen que sí que hi ha un problema relacionat amb l’ús problemàtic de les xarxes per part dels nens i els joves.
Parla d’ansietat. Per què provoca ansietat estar en una xarxa social?
Per tres raons. Primer, ansietat que et pots estar perdent una cosa que està passant i no n’ets part. Ser a la xarxa et permet en principi participar en coses. Quan no ets a la xarxa t’estàs perdent alguna cosa. La segona és que quan formes part de la xarxa actives el mecanisme de les recompenses. Són recompenses intermitents que t’obliguen a estar tot el temps pensant el que hi ha dins i que et pot beneficiar en termes emocionals. Quan publiques un contingut esperes retribució social, i això genera una ansietat de saber qui ho ha vist, qui ho ha comentat, qui ha dit alguna cosa, quina reacció ha suscitat. Alhora, i seria la tercera raó, quan no reps l’atenció que esperes tens una frustració molt gran, perquè has estat treballant en un contingut, has estat produint un contingut que esperes que tingui cert tipus de rellevància social i normalment no saps què passarà. Això és l’addicció que els experts denominen de la màquina escurabutxaques. No saps què passarà quan fiques la moneda. Si sempre tinguessis un bon resultat no tindries ansietat, però com que no saps què passarà, actives mecanismes d’addicció que són força rellevants. Per això es genera ansietat.
L’ús excessiu de les xarxes socials augmenta els suïcidis, les temptatives de suïcidi i els pensaments suïcides
Al llibre es citen molts informes. En conjunt, assenyalen l’efecte negatiu de l’ansietat, però detecten més depressió que ansietat. Per què es deprimeixen els joves quan fan servir les xarxes?
Pel mateix que deia. Per no tenir l’acceptació que tenen els grans referents dins de les xarxes. Un Rubius, un Piqué, un Jordi Évole, altres grans youtubers o instagramers que tenen moltíssima fama fan qualsevol ximpleria i tenen molta repercussió. Si tu fas una ximpleria i no tens la mateixa capacitat d’arribada, que és el que ens passa a tots els mortals, et comences a sentir malament perquè penses que alguna cosa no has fet bé. I al teu mateix cercle, si el que fas té menys efecte a les xarxes socials que el que fan altres membres del teu grup social, et sentiràs malament. Sents una pressió molt forta sobre tu mateix que fa que, com diuen els estudis que citem al llibre, tinguis menys satisfacció amb la teva vida. De fet, quan en aquests estudis es redueix l’ús de les xarxes socials, es limita a dues hores a la setmana o fins i tot s’inhibeix l’ús, aquest tipus de sensacions disminueixen. Hem donat rellevància als estudis que fan experiments amb dos grups de població: un se sotmet a l’impacte de deixar les xarxes i l’altre no, i es comprova que hi ha millora en la salut mental dels nois que deixen les xarxes. Això és força rellevant.
Parla de suïcidi. Hi ha dades que confirmin que els suïcidis augmenten per l’ús excessiu de les xarxes socials?
No només els suïcidis sinó també les temptatives de suïcidi o els pensaments suïcides El cas de Molly al Regne Unit va demostrar que, quan ella va començar a tenir algun tipus de pensament suïcida, TikTok principalment li retroalimentava la intenció de suïcidi. És a dir, que rebia un percentatge exagerat de missatges que la convidaven a suïcidar-se. Justament avui he escoltat, en una entrevista a la cadena SER, a la presidenta dels centres educatius de Madrid dient que s’ha comprovat que per culpa de les pantalles i les xarxes socials les consultes mèdiques relatives a la incidència de suïcidi o de pensaments suïcides han crescut moltíssim. També a Catalunya, com assenyala Francisco Villar, el cap de la unitat de psiquiatria de l’Hospital Sant Joan de Déu, les consultes s’han elevat moltíssim.
La majoria dels estudis presentats al llibre destaquen els efectes negatius de les xarxes socials, però també n’hi ha que afirmen que tenen efectes positius. Hi ha interessos ocults darrere d’aquests últims?
No, no, jo crec que estan bé científicament. Tenen les seves pròpies metodologies, tot i que he vist algunes coses que són rellevants sobre la part acadèmica. El primer és que la majoria d’aquests estudis no són experimentals sinó que són a nivell d’aplicació de la tècnica a un grup específic. Què vull dir amb això? Que si tu poses en una situació específica un grup i li dius ‘ara socialitza’t amb xarxes socials i avalues l’aspecte positiu’, no tens comparació amb l’altra situació. Si la teva única forma de contacte amb el món és la xarxa social i això fa que tinguis més possibilitats de conèixer coses, com va passar durant la pandèmia, diríem que té una part positiva: et vas socialitzar, vas rebre informació, estaves connectat en un moment on era impossible connectar-te altrament. Però en un ambient normal, on hi ha possibilitat de parlar, de compartir, a tots els estudis quan es compara la relació a través de les xarxes amb la relació offline s’ha conclòs que és millor i més satisfactòria la relació offline. Això en l’àmbit acadèmic però en l’àmbit social podríem estar disposats a dir que tant l’alcohol com el tabac tenen aspectes positius. T’ajuden a fer amics. T’ajuden a conèixer parella. T’ajuden a crear un grup d’acceptació social. Però ningú no pot posar en dubte que el tabac i l’alcohol són perjudicials per a la salut. Les xarxes socials et poden ajudar a aconseguir un amic, a contactar amb una persona que no coneixes, com ho fa un còctel ple d’alcohol i drogues en una discoteca, però ningú no dubta que això és negatiu. Si hi ha una probabilitat alta, provada, que les xarxes socials condueixen a aquest tipus de problemes psicològics en els nois, i no només psicològics, sinó també físics, quin és el dubte?
En teoria, les xarxes socials serveixen per contactar amb altres persones, però el llibre també denuncia que generen solitud…
Defensem que la socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida. Com ho mesurem? Doncs perquè els joves que hem analitzat només dediquen tres o quatre segons a cada publicació. Si dediques quatre segons a un amic, ets amic? Només un like és una construcció d’amistat? Quan fas servir la pantalla per tallar una relació sentimental amb un “s’ha acabat i punt”, això a quina societat ens condueix? doncs a una societat on no t’importa l’altre, on crees pocs mecanismes d’empatia. Estem parlant ara cara a cara, tu veus com reacciono, adaptes el teu comportament a la conversa, les preguntes que em vas fent les vas reconduint en funció del que responc. Amb una pantalla tot això no existeix. La socialització és molt diferent i –com hem vist en alguns comportaments en escoles, universitats, etcètera– és menys empàtica, hi ha menys capacitat d’entendre l’altra persona, més possibilitat d’atacar-la amb duresa, de construir processos d’assetjament no només a l’aula sinó fora, de donar valor social a comportaments que són antisocials com colpejar un nen i gravar-ho, per exemple, perquè aquest comportament sigui valorat socialment. Són coses que ens haurien de fer pensar.
La socialització feta a través de les xarxes socials és una mica mentida
Molts joves es queixen del que es coneix com a FOMO (fear of missing out). La por de perdre’s alguna cosa de què parlava abans els genera força frustració?
Molta. La promesa de la xarxa és que la pots utilitzar per arribar a molta gent, però en realitat els que poden arribar a molta gent són pocs, i ho ha comprovat Frances Haugen, el periodista del Washington Post autor dels Facebook Papers, que diu que hi ha una petita població de la humanitat que ho aconsegueix i que, encara que vulguem ser com aquestes persones, en realitat mai entrarem en aquest cercle de famosos. Alimentes les xarxes socials però no reps res a canvi. Només una notorietat per a cent persones, dues-centes…
Roberto Carlos va cantar: «Vull tenir un milió d’amics». No pensava en amics de Facebook
A mi no m’interessen, és clar, però, a més, si entres en aquesta dinàmica necessites donar-los menjar tot el temps a la xarxa, necessites publicar i publicar, i el dia que no publiquis et sentiràs malament per no fer-ho, o el dia que aquesta foto no agradi als teus amics tindràs una depressió terrible… I si decideixen cancel·lar-te perquè a algú no li agrades, què fas?
Un no es pot fiar dels amics de les xarxes socials, no?
Dels presencials de vegades tampoc però a les xarxes per descomptat que no, perquè no els coneixes si no són la conseqüència del teu comportament físic.
El llibre inclou treball amb grups d’estudiants de diverses universitats a Catalunya que se segueixen al llarg d’uns quants anys. Es noten canvis amb el pas del temps en la relació amb les xarxes socials?
Sí, és clar. La pandèmia va ser una cosa meravellosa. Lògicament no la pandèmia, però sí per fer estudis a nivell acadèmic. Si abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del telèfon mòbil i 20 de xarxes socials, després de la pandèmia tenim més de 40 hores de consum de mòbil i més de 30 hores de xarxes socials. Això és un salt molt important a nivell sociològic i econòmic. Mai a la història de la humanitat una única plataforma que és Meta podia tenir el control de la informació que rep el 99% dels joves.
No exagera?
No exagero, perquè el 99% dels nois que hem entrevistat a la nostra mostra participa a les xarxes socials de Meta. Som lliures en realitat de la informació que ens arriba als nostres feeds? La pots organitzar tu com a usuari? No ho pots fer. Ha augmentat el temps d’ús de xarxes socials, com deia, però també ha augmentat el nombre de plataformes que entren a formar part de la seva dieta mediàtica. Si abans eren Whatsapp, Twitter i Instagram, ara li sumes Youtube, TikTok i últimament també Be Real. Aleshores, enlloc de disminuir o de distribuir el temps entre les noves plataformes el que fan és augmentar una mica més el temps de consum total. Ho expliquem amb aquest símil al llibre: si abans es menjaven un Mc Menú més dues cerveses, ara es prenen això més un whisky i un parell de peces de brioixeria industrial ben greixosa. Passen més temps a les xarxes socials Això és el que hem vist, ha evolucionat. I l’altra qüestió que hem vist a través dels grups de discussió és que els nois abans de la pandèmia eren crítics amb el comportament que tenien. Deien, d’acord, no érem conscients del temps que dediquem a les xarxes socials, això no pot ser, s’estan aprofitant de les nostres dades, hauríem de fer alguna cosa, etc. A les últimes onades que apareixen al llibre, ja no són crítics. Assumeixen que és una cosa que els ve per defecte. Diuen que és una relació d’intercanvi recíproc, ells guanyen coses estant a les xarxes i entenen que les plataformes es quedin amb les dades sense donar-los res a canvi, justifiquen econòmicament el robatori, el segrest de les dades. Per això el títol del llibre fa referència al segrest de les dades que fan les plataformes.
Anem a pitjor?
En termes de crítica ideològica, crec que les plataformes han fet molt bé la seva feina per convèncer que els estan fent un favor els 4.000 milions de persones que estan dins, i això és socialment molt greu.
Abans de la pandèmia teníem unes 30 hores de consum del mòbil i 20 de xarxes, ara en tenim més de 40 de mòbil i més de 30 de xarxes
En quin moment passa l’ús de les xarxes socials de ser un entreteniment, una cosa divertida, un joc, una font d’informació a ser nociu i dolent?
En el moment en què Facebook principalment –no només Facebook, però és la més gran– descobreix que els diners no estan en el contingut, que no el genera ella, sinó que està en la quantitat de temps que ets capaç de retenir l’usuari a la plataforma. A la plataforma tant li fa el contingut, l’important per a ella és que tu estiguis allà i no marxis. Aleshores la intenció de sociabilitat, d’obertura democràtica, tot allò amb que suposadament va néixer es desvirtua totalment. El problema que tenim és que, com cada vegada ingressen nens més petits a la xarxa social, tota la socialització que s’està fent és a partir d’aquesta construcció de relació i, com quan comences a fumar o beure molt d’hora crees l’addicció, tens la necessitat d’estar dins. Quan arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla.
Plantejar que les xarxes que generen aquests problemes, aquesta dependència, passin a mans públiques, seria una solució?
Aquesta és una de les propostes que fan teòrics molt importants, com Christian Fuchs: que hi hagi entitats públiques que puguin regular i que siguin espais de sociabilitat. Això no estaria malament, però com que no serà possible jo advocaria més per la regulació de l’edat d’entrada dels nois a les xarxes. Que després es pot burlar, sí, però en principi tu no pots comprar alcohol si no tens 18 anys. Que hi hagi algun pare que el deixi beure, val, però en general, si la norma social fos que únicament pots fer servir les xarxes quan ets més gran, això evitaria un important risc de caure en la dinàmica d’addicció a les xarxes.
Quan els joves arriben a la universitat estan tan enganxats que tot el seu món social gira al voltant de la pantalla
Quines xarxes són les més perilloses?
Sobretot les audiovisuals, però les que causen més problemes en relació amb l’ansietat són Instagram, per la qüestió de l’aparença física, i l’última que sembla que està generant molta addicció a determinats continguts relacionats amb el suïcidi és TikTok. Les que generen més impossibilitat de sortir-ne són aquestes dues.
Això és igual als Estats Units que a Espanya, Egipte o Bangla Desh?
No ho sé. No ho podem saber perquè no tenim dades d’altres països, però sembla que la tendència és semblant a tot arreu. És veritat que Facebook encara té la major quantitat d’usuaris de totes les xarxes socials i segueix creixent, poc però segueix creixent. Hi haurà un salt qualitatiu a nivell generacional, perquè les dades ens indiquen que els nostres joves, excepte algun endarrerit, ja no usen Facebook. Això s’anirà traslladant a les noves, a d’altres, que són principalment Instagram i TikTok, que ha pujat molt des de la pandèmia.
En alguns països del Sud o de l’est d’Europa, Facebook continua essent molt important
Exacte, sí. És una cosa que no tenim controlada i no sabem per què passa. En principi és una xarxa social més estàtica, menys dinàmica, però estudiants d’Erasmus que han anat a Bèlgica, ens diuen que hi ha grups de Facebook i s’estranyen.
Les empreses no fan cap mena d’esforç per resoldre aquests problemes?
Cap.
Només els interessa els diners?
Bàsicament sí. El llibre aquest del periodista que et comentava va per aquest camí, de com aquestes plataformes fins i tot han facilitat la creació de grups de pederastes, de posicionament radical en contra d’una minoria ètnica a determinats països o han canalitzat genocidis fins i tot, com el de Myanmar el 2019, com va reconèixer el mateix Facebook. Era l’única forma de connexió a internet que tenia el país i va permetre la gestació del genocidi. Després Facebook va demanar perdó però, és clar, demanar perdó quan han eliminat cent mil persones sembla una mica escàs. Els documents que va filtrar una ex-treballadora de Facebook revelaven que l’empresa coneixia evidentment que genera addicció sobretot a les noies adolescents, que porta a tendències de suïcidi, etcètera. No fan res.
I després hi ha l’odi, les xarxes socials com a vies de difusió d’amenaces, insults, mentides…
Sí. No és l’objectiu principal de la nostra investigació, però és evident que a través de les xarxes es canalitzen discursos que, normalment, amb un sistema mediàtic previ a la llibertat absoluta estaven molt més controlats. Afortunadament teníem un sistema mediàtic que posava fre a determinades informacions. Que ho feien bé, malament, millor? No ho sé, però almenys sabies que hi havia professionals de la informació que eren com afiltres per evitar segons quines coses que són molt perilloses en general per a la democràcia mateixa. El que sí que està demostrat en estudis científics és que les conductes més polaritzades són les que tenen més èxit a les xarxes i les que premien l’algorisme perquè t’obliguen a estar més temps a la pantalla; i no només això, sinó que et va radicalitzant. S’ha comprovat que, com més radical és el missatge, més tens la intenció d’estar a la plataforma, bé per donar més cops a l’adversari o bé per reafirmar allò que penses. Segueixes el joc i insultes, que és el que fem bàsicament quan en teoria dialoguem a les xarxes socials. No hi ha diàleg possible.
Les dues plataformes que generen més impossibilitat de sortir-ne són Instagram i TikTok
El problema és als telèfons mòbils, als ordinadors, a les tauletes?
Això seria com parlar d’armes. El problema és que les tingui Putin o que les tingui l’ONU? Per què es fan servir? Se sol dir, en el debat actual, que si poses restriccions al telèfon mòbil o a la tecnologia a les aules estàs posant portes al camp. El problema és que l’ús de pantalles i els mòbils se centra únicament en les xarxes socials. Si tu veiessis que estan mantenint converses amb els seus grups d’amics més enllà del WhatsApp o fan servir el navegador per buscar informació diries que hi ha la possibilitat que estiguin utilitzant la tecnologia per aprendre, fer intercanvis, descobrir el món, etcètera. Però no és així. Més del 70% del temps que estan a les xarxes socials no hi són intercanviant missatges amb un astrofísic que els està fent classes No, estan veient missatges i fent aquest scroll infinit sense pausa. El problema no és l’aparell sinó l’ús que se’n fa. Crec que la iniciativa de limitar el lliurament del telèfon mòbil als nens fins almenys els 16 anys és una bona iniciativa. També crec que l’impuls de les conselleries d’educació per eliminar el mòbil a primària i intentar regular-lo a secundària és bo. Voldríem que fos més estricte, però estan intentant fer-ho. Moltes de les escoles que hem visitat tenen aquesta voluntat. No es pot fer servir el telèfon mòbil al pati, a les aules durant la jornada escolar ,i això ha demostrat que efectivament milloren les relacions entre els nois, milloren les condicions de treball a l’aula, amb la qual cosa és el moment adequat per a preguntar-nos si aquests aparells han d’estar a la vida escolar. A més, hem demostrat amb estudis empírics que quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics. Insistirem que el professor pugui decidir si es fan servir o no aquests dispositius a l’aula, fins i tot a la universitat.
Al final del llibre es recullen les propostes del professor universitari Josep Burgaya per fer front a aquest problema. Podria resumir-les?
El resum són drets digitals. Bàsicament, dos. El primer és que l’usuari sigui propietari del seu propi contingut. Quan tu cedeixes alguna cosa a Facebook no ets propietari de la seva explotació i tampoc no et donen cap possibilitat de reclamar per alguna informació que en surti. És a dir, que tu siguis el propietari del teu espai perquè és teu. I això ha d’anar lligat al fet que siguis conscient del valor que tenen les teves dades. Les teves dades tenen valor i generen un negoci, doncs que et paguin per això. La consciència que les teves dades tenen valor i que no les pots regalar és una cosa que hem de treballar en conjunt. No és veritat –com diuen els nois– que les seves dades no interessin ningú, no és veritat que no valguin res, perquè després els preguntes per quants diners estarien disposats a abandonar les xarxes i et diuen que per milions d’euros.
Que els donin diners perquè deixin les xarxes?
Pagar-los perquè se’n vagin. Alguns diuen que no les deixarien per cap quantitat i d’altres que per viure sense xarxes socials cinc milions estarien bé. Llavors sí que tenen valor, però després cedeixen les seves dades sense cap mena de mirament. Aquest és el primer dret, i el segon té a veure amb el dret a la desconnexió, que trobar espais segurs on estar desconnectats sigui normal, no la raresa. Ara vas a un restaurant i no es pot fumar. Abans era normal fumar als restaurants. Doncs de la mateixa manera cal aconseguir espais lliures de connexió.
Limitar el telèfon mòbil fins a almenys els 16 anys és una bona iniciativa
Creu que guanyaran la batalla per aconseguir que les Nacions Unides incloguin el dret a la desconnexió a la seva Declaració Universal de Drets Humans?
Hi ha almenys dos moviments que són rellevants. Als Estats Units, les grans empreses estan rebent moltes demandes de pares de família organitzats, de fiscals, etcètera, perquè això s’està convertint en un problema que satura els serveis de salut. D’altra banda, els pares s’estan adonant que això va molt malament. Associacions com Adolescència Lliure de Mòbils a Catalunya, per exemple, estan convencent molts pares que, almenys, s’endarrereixi el lliurament del mòbil i, com que ja no series l’únic inadaptat socialment sense mòbil a l’aula, els pares tindrien més armes per no lliurar-lo fins més endavant. A la societat catalana i espanyola hi ha pocs riscos que els nens pateixin algun tipus de violència als carrers, és difícil, i, per tant, no cal que tinguis un mòbil intel·ligent per comunicar-te amb els teus pares per anar de la casa al col·legi o a una activitat extraescolar.
I amb els adults, què fem? També estem segrestats per les xarxes socials…
Fa cinc anys no hi havia cap esperança. La gent s’està començant a adonar que reduir l’espai d’ús dels telèfons mòbils a casa, a les hores de menjar, etcètera, millora la relació familiar. Molts psicòlegs estan convidant a ser valents. Si en algun moment els pares es van equivocar ja queda enrere. Com a pares ens equivoquem cada dia. Si et van donar el mòbil abans d’hora, traieu-lo.
Quan els estudiants no tenen l’ordinador al costat obtenen millors resultats acadèmics
Difondrem aquesta entrevista per les xarxes socials. Farem malament?
M’agradaria que el periodisme tingués altres canals sanejats d’informació, perquè si no és així estem competint amb tota la merda que hi ha a les xarxes socials. Oi que els farmacèutics no competeixen amb la merda? Estan en un lloc específic on vas per informació mèdica. Si el periodisme no se separa de les xarxes socials, serà molt difícil que tingui una possibilitat real de manteniment. Hi ha experiències de mitjans petits i també grans, com El País, que estan construint comunitats d’usuaris que crec que ens alliberaran de les xarxes. De moment, haurem de promocionar el llibre a les xarxes, i no em sembla malament que ens doni una mica de publicitat per vendre’l, però cada dia més és una contradicció que el periodisme estigui a les xarxes socials. A nivell ètic, jo, com a periodista, no vull estar en un lloc com és X, dominat per algú que està venent armes a Israel o comprant coltan a l’Argentina de Milei. I l’altre, més del mateix. El senyor Zuckerberg no és cap panacea de la humanitat, és algú que està construint un búnquer per no veure ningú a Hawaii. També és veritat que Cebrián tampoc no era cap meravella.
