Just Deploy It!

Autor: Josep Moya

  • Un nou cas de maltractament a les persones grans: ara el culpable és una companyia de telefonia

    Des de fa setmanes, en el context generat per la pandèmia de la COVID-19, estem comprovant, estupefactes, com milers de persones grans, residents en centres geriàtrics, han estat les principals víctimes de la pandèmia de la COVID-19. Moltes famílies han denunciat la manca de recursos de les residències de gent gran i també la poca sensibilitat que han mostrat alguns – no tots – professionals.

    A partir del que ja resultava més que evident, l’Administració es va posar les piles i va prendre cartes en l’afer. No es podien tolerar més discriminacions, més maltractaments, més negligències i això ha portat a prendre decisions tendents a dotar de millors recursos els centres, sobretot pel que fa al personal sanitari, molt deficitari durant anys.
    Semblaria que tota la societat ha pres consciència de la necessitat d’acabar amb el tracte denigrant que han rebut i encara reben moltes persones grans. Semblaria que a partir d’ara les coses seran diferents i, per tant, les àvies i els avis rebran el tracte digne que es mereixen. Fa uns dies, una catedràtica de microbiologia ens recordava el deute que totes i tots tenim vers aquelles persones, al cap i a la fi, d’elles i ells hem heretat el món que ara tenim. Elles i ells varen patir una guerra civil i una terrible postguerra; elles i ells varen sobreviure a unes èpoques espantoses. No solament això, varen seguir lluitant per crear el que ara podem gaudir. Aquest és el deute que tenim amb elles i ells. I això implica, entre moltes altres coses, procurar generar les condicions de benestar en els darrers anys de la seva vida.

    Perfecte! Tothom ho té clar. La vida de les persones grans també té valor, i no sembla que posar un número sigui la millor manera de fer justícia, de mostrar una actitud ètica. La vida de qualsevol ésser humà és valuosa, independentment de l’edat, gènere o condició social. Hem après la lliçó, la pandèmia de la COVID-19 ens ha ensenyat moltes coses, entre d’elles, que hem de tractar millor les persones grans.

    Ah, però sembla que no tothom ho ha entès així. El dia 28 de maig, vaig rebre la notícia de què un bloc de pisos del carrer Eugeni d’Ors de Sant Feliu de Llobregat havia perdut la comunicació telefònica. Avisada la companyia – Movistar – un tècnic va inspeccionar la instal·lació i va descobrir que uns operaris d’una obra propera havien tallat – potser accidentalment – el cablejat de telefonia. D’acord, acceptem que va ser un accident però és obvi que en els temps que corren un problema com aquest ha de ser resolt en qüestió d’hores. Doncs no! Han passat quatre dies i ningú de la companyia s’ha adreçat al carrer Eugeni d’Ors per arreglar el problema.

    I potser algú es preguntarà què té a veure aquest incident amb la gent gran i la pandèmia de la COVID-19. Ben senzill, en aquest bloc hi viuen diverses persones de més de vuitanta anys, la més gran en té noranta-nou! He parlat amb aquesta persona i m’ha explicat que arran de «l’avaria» s’ha quedat incomunicada. No pot fer ni rebre trucades i tampoc pot fer ús del servei de teleassistència que té contractat. Ni ella ni cap de les àvies que viuen en el mateix bloc.

    Les trucades fetes a la companyia de telefonia no han donat cap resultat. En conclusió: Movistar ha mostrat un menyspreu absolut per totes les persones afectades i no ha tingut en compte que algunes d’aquestes persones tenen una forta dependència del telèfon a causa de la seva avançada edat.

    Negligència professional? Incompetència? Menyspreu?

    S’ha enviat un correu electrònic a l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat explicant-li el que està passant i demanant-li que l’Ajuntament prengui mesures. I també s’ha advertit a la companyia de la gravetat de la seva negligència i de les conseqüències que se’n poden derivar.

    Esperem les respostes. Però, el que es desprèn de tot això és que malgrat les proclames de les administracions i malgrat les declaracions d’intencions, les persones grans segueixen sent víctimes de maltractaments i abusos i no sempre els culpables són els familiars, els coneguts o els professionals de les residències. També hi ha altres culpables, que menyspreen els «vells» sense tenir en compte que elles i ells també es podran trobar, d’aquí a uns anys, davant dels mateixos problemes i davant dels mateixos menyspreus.

  • De l’escassa anticipació dels polítics a la salut mental en temps de confinament

    Estem vivint un període de la història del Planeta Terra veritablement excepcional tot i que ja s’han donat altres pandèmies al llarg dels segles; potser la més notable la coneguda com Grip Espanyola, que malgrat el seu nom, es va originar als Estats Units i es va propagar a Europa arran del trasllat de tropes nord-americanes a Europa en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquella ocasió, la grip va provocar entre 20 i 40 milions de morts i va suposar una gravíssima complicació a la ja situació precària generada pel conflicte mundial, que va finalitzar el novembre del 1918.

    Ara no hi ha una guerra mundial però sí conflictes «locals» en els que les grans potències del planeta intenten guanyar posicions favorables a les seves estratègies econòmiques i polítiques.

    Sembla que en aquest marc mundial es va impulsar la creació per part del Govern del Sr. Pedro Sánchez de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo, inspirada pel Sr. Ivan Redondo. Un fragment de la notícia que donava compte de la seva creació deia el següent: «Uno de los grandes defectos de la democracia es el cortoplacismo. En la frenética cotidianeidad de los gobiernos, lo urgente a menudo eclipsa a lo importante. Esto genera a su vez otros problemas como falta de pensamiento estratégico, de respuesta a la demanda de la sociedad, obsolescencia legislativa, oportunidades no aprovechadas o escasa anticipación, que están en la base de fenómenos como el cambio climático, el vaciamiento rural o la pérdida de relevancia económica para una nación».

    Grans paraules, grans propòsits. El text parla dels defectes de la democràcia, del «cortoplacismo» i la «escasa anticipación». Cert! Es sabia què estava passant a la Xina i malgrat això no es varen prendre les mesures anticipatòries pertinents. Aquí se’ns intentava tranquil·litzar dient-nos que es tractava d’un problema que afectava persones que vivien a milers de kilòmetres de distància però es varen obviar detalls inherents a la globalització i, més concretament, als enormes desplaçaments que milers i milers de persones fan cada dia, de manera que el que passa als antípodes avui ens afectarà demà a nosaltres mateixos.

    Hem tingut també notícia dels advertiments que diversos científics entre ells, el Professor Alex Arenas, director del Grup d’Investigació Alephsys Lab, que va desenvolupar un model matemàtic de propagació del virus. Segons va explicar en el programa Faqs de TV3, quan varen fer els primers advertiments cap administració els va escoltar, fins que els fets, la realitat, ja ha imposat el seu dramatisme.

    Ara ja s’estan adoptant les mesures adients, ja es tendeix a un confinament més rigorós i, per tant, tothom que no sigui estrictament necessari s’ha de quedar a casa. Totalment d’acord, però, com sempre, es fa necessari un plantejament més detallat, curós i, sobretot, que contempli altres variables. I vull referir-me a una d’aquestes variables: la salut mental.

    S’ordena el confinament «total» i es sancionen les persones que no el segueixen, d’acord. Es pretén evitar que els contactes pròxims entre els ciutadans contribueixin a propagar encara més el virus; però sabem, i se’ns repeteix una i mil vegades, que el contagi es produeix entre persones que no respecten la distància d’1,5 metres o bé a partir del contacte amb superfícies contaminades, per exemple, els panys de les portes o les baranes de les escales, per citar-ne algunes. Ara bé, si una persona surt a passejar sola i amb mascareta i evita contactar de manera pròxima amb altres ciutadans sembla clar que no podrà contagiar-se ni contagiar d’altres.

    I és aquí on, novament, no s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer ja sigui per reduir la tensió de la convivència intrafamiliar o bé per recordar-se a si mateixes que encara estan vives.

    S’ha parlat dels autistes, de com el confinament pot afectar la seva salut mental i com pot provocar agitacions o crisis que hauran de ser «ateses» pels mateixos familiars ja que, en els moments actuals, les urgències psiquiàtriques han passat a ser un tema secundari; però no s’ha esmentat res dels malalts que pateixen processos psicòtics, d’angoixa, de depressió, de bipolaritat, per citar-ne alguns. Per moltes d’aquestes persones els resulta indispensable poder sortir, «airejar-se», alliberar-se de les tensions i/o conflictes que es generen en les llars en un marc relacional d’acció-reacció que dóna lloc a bucles progressivament més greus.

    Fa pocs dies se li va plantejar aquest problema al Dr. Oriol Mitjà, reconegut expert en el tema de la Covid-19, i va respondre que, en efecte, a moltes de les persones afectades per problemes de salut mental els podria beneficiar poder passejar, gaudir de l’espai. Ara bé, el mateix Dr. Mitjà va afegir que si es permetia que certes persones poguessin sortir al carrer es corria el risc que també ho fessin d’altres que no seguissin les normes i precaucions que ordenen les autoritats sanitàries. També d’acord, som mediterranis i la disciplina i la responsabilitat socials no són el nostre fort. No obstant això, penso que de cara a l’estat de la salut mental de molts ciutadans, ara i a curt i mitjà termini, caldria implementar mesures que anessin en la direcció de prevenir crisis i/o episodis que també requeriran ser atesos. Recordant novament la intencionalitat de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País ens cal reivindicar l’Anticipació de crisis per problemes de salut mental en el marc de la pandèmia de la Covid-19.

  • Solidaritat, sí, d’acord, però, on són les mascaretes?

    Recentment hem pogut escoltar les paraules del President del Govern Español en el Congreso de los Diputados. Va reconèixer la gravetat de la situació i també va reconèixer els errors comesos en la gestió de la crisi provocada pel coronavirus. Ens va parlar de solidaritat, de valors, de la necessitat de seguir les indicacions i ordres de les autoritats, etc.

    D’altra banda, el Rei Felip VI, en el seu discurs d’ahir, dia 18 de març, va dir (cito textualment) que: «Hay momentos en la historia en los que la realidad nos pone a prueba de una manera difícil, dolorosa y a veces extrema, en los que se ponen a prueba los valores de la sociedad y la capacidad del Estado. Todos vamos a dar ejemplo, una vez más, de responsabilidad, de sentido del deber, de civismo, de humanidad, de entrega, de esfuerzo y, sobre todo, de solidaridad».

    Molt bé, estem d’acord que la situació actual ens posa a prova a tots, a uns més que a d’altres. Em refereixo als professionals de la sanitat, als proveïdors i distribuïdors d’articles de primera necessitat, als professionals dels diferents serveis socials, als cossos de seguretat, als dels mitjans de comunicació, per citar-ne alguns però sense ànim de ser exhaustiu.

    Sí, la situació és molt greu i també n’és que s’hagi actuat tard, menyspreant el que estava passant a la Xina. Es deia que era un problema que ens quedava molt lluny i que no hi havia motiu per alarmar-nos. Però, vet aquí que al cap d’uns dies ens informen que Itàlia, un país molt proper, es troba en una situació gravíssima però aquí, a Espanya, no es prenen les mesures adients per evitar l’entrada del virus.

    Les fronteres varen seguir obertes, també els aeroports i els ports – aquests encara segueixen oberts- i ha estat així com el virus ha arribat al nostre territori. A Catalunya, més exactament al Vallès Occidental, una professional del món de la salut va contagiar-se en un viatge a Itàlia i va infectar companys de l’Hospital de Sabadell. La pregunta és: Quan va arribar a l’aeroport del Prat algú li va fer les proves pertinents per descartar que no s’hagués contagiat? I la resposta és «No». Com tampoc es varen realitzar els tests a cap viatger que arribava a l’esmentat aeroport de Barcelona. Sembla clar que el virus procedent de la Xina o d’altres països d’Àsia o d’Europa no ha arribat a Espanya seguint la ruta de Marco Polo sinó més aviat per avió i d’altres mitjans de transport. Quines mesures es varen adoptar per prevenir l’entrada del coronavirus? Cap, fins que ja va ser evident que el nombre de persones contagiades era elevat i calia prendre mesures dràstiques. Va ser llavors quan es va decretar per part del govern espanyol l’estat d’Alerta. Massa tard, repeteixo: Massa tard!

    Però, ara vull referir-me al problema de les mesures preventives que hem de seguir tots els ciutadans, especialment, aquells professionals que han d’atendre les persones afectades pel coronavirus. I aquí paraules com «solidaridad», «esfuerzo», «entrega» sonen a presa de pèl. Sí, per què com tothom sap: els professionals sanitaris no disposen de les mascaretes i d’altres materials de protecció per poder realitzar la seva feina sense córrer riscs. Per tant, parlar de «responsabilitat» i d’»entrega» sona a cinisme, ja que el que s’exigeix a molts col·lectius, especialment als sanitaris, és que es juguin la vida i no es tracta d’això, companys, no es tracta d’això. Atendre i cuidar sí, però no cal córrer riscs que es poden evitar si es disposa dels materials necessaris. Per tant, una segona pregunta: Sabent el que estava passant i la probabilitat – elevada – de què aquí també hauríem d’enfrontar-nos a un problema similar al de la Xina, el Japò o Itàlia com és que no es va fer una provisió de les necessàries mascaretes?

    Una vegada més, els polítics, uns més que altres, no han estat a l’altura; han mirat cap a un altre cantó, han fet ús de la negació com mecanisme de defensa però la realitat, dura, s’acaba imposant i aquí estem: confinats, contagiats, malalts.

  • El Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans, clau contra el maltractament

    En un article anterior vaig abordar el problema de la soledat de la gent gran i com aquesta circumstància col·locava algunes persones en una situació de gran vulnerabilitat. Avui em referiré al problema del maltractament psicològic de les persones afectades per algun tipus de deteriorament físic i/o mental.

    El primer cas al qual em referiré és el d’un home de 78 anys, exprofessor universitari, que viu sol des que va morir la seva parella. El Sr. X (no dic el nom per preservar la seva intimitat) té un fill i sent la relació entre ells molt conflictiva. El fill, la personalitat del qual fa sospitar l’existència d’un trastorn mental greu, el maltracta psicològicament. L’insulta, l’amenaça d’agredir-lo si no li dóna els diners que ell li exigeix; li controla la seva economia criticant-lo si fa alguna despesa que el fill considera evitable. Cal afegir que el Sr. X pateix una malaltia degenerativa que li provoca un intens patiment emocional: veu com les seves capacitats motores van disminuint i limiten, de manera considerable, les seves activitats intel·lectuals i socials.

    El Sr. X. va denunciar el seu fill arran d’una forta agressió física però al cap de pocs dies va retirar la denúncia per un sentiment de pena: «No vull fer res que pugui perjudicar el meu fill». En una entrevista que vaig tenir amb ell va afegir que amb la pensió que li havia quedat en tant professor universitari en tindria prou per viure però les repetides exigències i amenaces del fill el col·locaven en una situació d’intensa precarietat econòmica. Li vàrem recomanar que tornés a denunciar i que en cap cas retirés la denúncia. Alhora, li vàrem oferir suport psicològic, que va acceptar.

    El segon cas és el d’una dona, la Sra. Y, que vivia amb els seus fills, havia enviudat feia uns anys i va haver de deixar la residència per què no disposava dels diners suficients per pagar-la. Però quan va tornar a la llar familiar es va veure sotmesa a un maltractament psicològic: desqualificacions repetides, amenaces, acusacions recurrents referents a totes les incidències de la llar: «Diuen que sóc la culpable de totes les avaries de la casa»; a més, la sotmetien a un procés d’exclusió intrafamiliar: no dirigir-li la paraula, no avisar-la a l’hora del dinar, entre altres manifestacions de tracte indigne.

    La intervenció del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans) va consistir a fer una exploració neuropsiquiàtrica de la Sra. Y i comprovar que no presentava signes de deteriorament cognitiu però sí un estat emocional depressiu provocat per la situació de què era víctima. El cas va ser informat a fiscalia i es va procedir a buscar una residència geriàtrica però tenint en compte la seva situació econòmica.

    Aquests dos casos constitueixen una petita mostra de com algunes persones grans es veuen sotmeses a tractes indignes, sovint per part de les seves pròpies famílies. Aquests tractes, de naturalesa vexatòria, obeeixen a interessos econòmics i, alhora, poden estar condicionats per l’existència de problemes mentals en algun/a fill o filla.

    El SEAP, equip que ha estat creat a instàncies del Consell Comarcal del Baix Llobregat, està constituït per juristes, treballadora social, un metge psiquiatre i psicogeriatre i per una coordinadora, amb una àmplia experiència en l’àmbit dels maltractaments. Fins el dia d’avui, el SEAP ha intervingut en un total de 77 casos i mitjançant les seves intervencions ha pogut ajudar tot un col·lectiu de persones grans o amb problemes derivats de la seva discapacitat sol·licitant a la Fiscalia i a les instàncies judicials l’adopció de mesures de protecció.

    Però, i això no se li escapa a ningú, cal endegar tot un conjunt de mesures de sensibilització social adreçades a canviar la mirada amb la qual la nostra societat contempla i se situa vers el procés d’envellir. Només així es podrà construir un tracte digne.

  • Els riscos d’envellir aquí i ara

    Segons dades de l’Idescat, en finalitzar l’any 2018, el percentatge de persones entre 0 i 15 anys, i residents a Catalunya, era de 16,75%; mentre que el percentatge de persones de 65 o més anys era de 18,79, sent l’índex d’envelliment de 119,3. Aquesta proporció tendirà a augmentar en els pròxims anys i marcarà un progressiu envelliment de la població. Com és sabut, aquest envelliment és el resultat de dues variables. D’un cantó, una disminució de la natalitat i, de l’altre, un augment de l’esperança de vida en néixer. Això planteja diferents riscos, també ja assenyalats en diversos mitjans i fòrums, des de la davallada del sistema de pensions fins a un increment considerable de les despeses socials i sanitàries. Però del que vull ocupar-me ara és d’un risc poc visible encara: el problema dels maltractaments a les persones grans.

    En efecte, tant des dels dispositius de salut com des dels socials i, també, dels cossos de seguretat i fins i tot la mateixa fiscalia, es venen detectant nombrosos casos de no bon tracte i de maltractaments a les persones grans. Aquests poden manifestar-se en diverses modalitats: maltractaments físics, psicològics, de negligència, d’abusos sexuals o espolis econòmics. I, com ja passava en els casos de violència masclista o de maltractaments en la infància, sovint no es detecten o no es denuncien. I, cal afegir, que quan es detecten i els professionals intenten intervenir es troben amb nombroses dificultats, condicionades ja sigui per la gran complexitat dels casos o per les limitacions dels equips.

    Ara bé, quins són els principals factors que condicionen les esmentades complexitats?

    Sense ànim de ser exhaustiu, puc citar-ne alguns. En primer lloc, el fet que moltes de les víctimes pateixen malalties diverses que provoquen uns considerables estats de dependència. En alguns casos, cada vegada més freqüents, les malalties mèdiques s’acompanyen de deterioraments cognitius que poden ser manifestacions de processos demencials irreversibles. La dependència d’altres (familiars, cuidadors/cuidadores, entre d’altres) fa que aquelles persones es trobin indefenses enfront dels maltractaments.

    En segon lloc, la complexitat ve determinada per la coexistència de variables molt heterogènies, per exemple, relacions amb els familiars, amb els amics, amb l’entorn veïnal, i, també, qüestions d’índole econòmica (pensions, comptes bancaris, herències, habitatge, entre d’altres).

    En tercer lloc, la reticència que tenen algunes víctimes a denunciar, ja sigui per por a les represàlies que poden patir per part de les persones maltractadores o, per un problema que cada vegada es fa més palès: la soledat. Així, en un dels casos en el que vàrem intervenir des del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans), una dona de 82 anys, amb un deteriorament cognitiu moderat i que vivia en un centre residencial, va ser víctima d’un espoli patrimonial i dels comptes bancaris per part d’una persona, suposadament amiga. Quan vàrem entrevistar la víctima i la vàrem advertir del que li estava fent la seva «amiga», ens va respondre que ja n’era conscient però que preferia no fer res, ja que «al menos viene a visitarme».

    Vet aquí la qüestió: sentir-se sola, no tenir ningú que l’anés a visitar llevat d’aquella depredadora – és l’adjectiu més adient – que va aconseguir la seva autorització per anar retirant fons del compte bancari i, més encara, que li cedís l’habitatge. La intervenció del SEAP va aturar l’espoli i actualment la víctima segueix vivint a la residència però havent-se dictat una sentència judicial que la protegeix.

    Aquest cas és una breu mostra dels riscos que acompanyen l’envelliment en el nostre entorn social. Vivim temps convulsos, inestables i incerts, en els quals els lligams socials són més febles i les persones grans, les que ja no produeixen, són vistes amb menyspreu o simplement són ignorades. Són temps en els que el discurs neoliberal pressiona els individus per tal que es desprenguin del seu passat, de la seva experiència acumulada al llarg dels anys. «L’experiència és un grau», es deia no fa gaire temps però això ha quedat superat, el que importa actualment és l’aquí i ara. En aquest context, el saber aconseguit amb l’esforç personal ja no es considera vàlid per a la seva transmissió a les noves generacions. Sembla que la bella escena de l’avi o l’àvia explicant contes als nets ja ha quedat antiquada, ja no hi ha auditori. La transmissió del coneixement de generació en generació ha estat substituïda pel Gran Germà Google, que tot ho sap. Sense un lloc en el camp social i davant les pèrdues successives i inevitables inherents al pas dels anys les persones grans han d’enfrontar riscos considerables: la soledat i el no bon tracte.

  • Del sentit de la política a la política passional

    El pròxim diumenge, dia 10 de novembre, es celebraran les eleccions generals a l’Estat Espanyol i, com ja és habitual, les televisions ens ofereixen – en formats breus- els missatges dels candidats a ocupar un escó en el Congreso de los Diputados. Però les televisions també ens ofereixen debats en els quals participen els representants de les diverses formacions polítiques i és llavors quan podem observar – amb estupefacció – com s’esbatussen entre ells i elles, com s’acusen de manca de lleialtat, fins i tot, com es retreuen traïcions, manca de coherència, i un llarg etcètera. Ens trobem en un món, que el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, analitza amb precisió en el seu últim llibre, Gestionar las emociones políticas, publicat recentment per l’editorial Gedisa.

    He elegit dos breus paràgrafs del llibre. En el primer, l’autor ens diu que “los partidos llenan de corazones de colores sus lemas y gráficas, al mismo tiempo que se lanzan dardos que hielan el alma al ser menos sensible” (Gutiérrez-Rubí, 2019, p. 27). Exacte, això és el que veiem i escoltem en els debats: “Que si tu tal dia vas fer tal o altra cosa, que si jo et vaig advertir i tu no em vas fer cas” o, pitjor encara: “Que si et van veure en una boda amb els de l’Ibex 35” i l’altre li respon que no sabrà on amagar-se en el moment de la publicitat. Escarni, escridassada, desqualificació.

    I una segona cita del mateix autor: “Gustar desplaza el pensar. Y parte de nuestra política renuncia a decir la verdad de lo relevante para quedarse en la ocurrència de lo superficial”.

    Precís! Perquè sembla que molts polítics – no la totalitat – prefereixen l’anècdota – a vegades personal, de la vida privada – a abordar el que realment importa. I què és el que importa? Doncs, i em sembla que tothom podrà estar-hi d’acord, el que importa és l’essència de la política: Assegurar la vida en el sentit més ampli, com ens recordava Hannah Arendt.

    I ara, intentaré ser més concret.

    La política s’ocupa o hauria d’ocupar-se dels problemes de les persones, la ciutadania. Així, per exemple, el dret a tenir una vida digna, el que implica tenir dret a un habitatge digna, una educació digna, una assistència sanitària digna. Ara bé, quants minuts estan dedicant els nostres polítics a debatre sobre aquestes qüestions? Què en pensen sobre els desnonaments? O sobre les persones que, a conseqüència de l’especulació immobiliària, es veuen obligades a deixar els seus habitatges en el centre de la ciutat? I, què en pensen de totes aquelles persones sense sostre, que han d’acudir a menjadors solidaris o a iniciatives privades que proporcionen un lloc on poder dormir?

    Alguns polítics han criticat l’existència de llistes d’espera per una visita en el CAP o una intervenció quirúrgica, però, han explicat com ho faran, com resoldran el problema? Han tingut en compte que aquest problema és d’àmbit estatal i no solament autonòmic? Ho dic per recordar que el nombre de metges especialistes està condicionat per decisions que es prenen en el Ministerio de Sanidad a proposta, això sí, dels dispositius de salut de Catalunya.

    I què dir del problema – crònic – dels dèficits en les infraestructures, especialment les ferroviàries. S’ha calculat el cost de les hores de treball perdudes per culpa dels retards dels trens de rodalies?

    I les pensions de les persones jubilades, que cada dia veuen com perden poder adquisitiu?

    I les persones grans que no poden pagar la calefacció o la llum i es veuen sotmeses als temibles talls?

    I què dir de les persones que són víctimes de maltractaments? Ja sabem que els infants i les dones tenen sistemes de protecció, no sempre eficaços, però, i les persones grans, indefenses a causa de les dolències que els afecten i dels deterioraments cognitius que els col·loquen en el punt de mira dels abusadors econòmics?

    I dels joves que, malgrat haver rebut unes formacions molt sòlides, no tenen accés al món del treball?

    I dels discapacitats, que no sempre poden gaudir d’un treball protegit o d’un centre residencial que els protegeixi de les adversitats de la vida?

    Podria seguir i citar molts més exemples, però em sembla que ja és suficient. La pregunta queda plantejada: Quan els nostres polítics tindran el coratge i l’ètica d’abordar tots aquests problemes? Quan podrem escoltar-los en debats seriosos, rigorosos, no passionals, parlant de tot allò que sí que afecta les persones?

  • El mal ús de les paraules en relació als fets de l’1 d’octubre

    És ja habitual en la nostra època escoltar cada dia i de manera recurrent un conjunt de paraules i de sintagmes amb els quals es pretén desacreditar i menysprear els oponents. Això es pot comprovar llegint els diaris, escoltant la ràdio, veient la televisió o navegant per internet. En alguns casos, la paraula, el sintagma o la frase són enunciats de manera aïllada, com si fossin eslògans; en d’altres, van seguits del desenvolupament d’un text que pretén ser un discurs. Aquest fenomen està assolint nivells excepcionalment elevats arran dels greus i inacceptables fets esdevinguts el passat diumenge, dia 1 d’octubre, a Catalunya i de les massives manifestacions populars del dimarts dia 3.

    Les paraules i sintagmes als quals em refereixo són: nazisme, democràcia, llibertat, drets, radicals, extrema dreta, víctimes, i, finalment, la frase: «estan pisoteando los derechos de muchos ciudadanos catalanes», recentment pronunciada per la vicepresidenta del Gobierno Espanyol.

    Per una qüestió d’espai no em puc detenir en cadascuna de les paraules, em referiré únicament a la paraula «nazisme» i a la frase. La primera és enunciada sovint com la representació del mal, com allò que ha de ser rebutjat i allunyat per sempre més. Totalment d’acord. El nazisme va provocar l’Holocaust i el desencadenament de la Segona Guerra Mundial, amb el resultat de milions de morts, ferits, desapareguts i del naixement d’un món marcat per l’anomenada Guerra Freda, que també va destrossar milions de vides humanes. Però, és crucial saber què s’està significant amb aquesta paraula, què vol dir «nazisme».

    El nazisme és una ideologia totalitària, de caràcter feixista en tant es caracteritza per atorgar una importància central i absoluta a l’Estat, representat o encarnat i sota la direcció o lideratge d’un comandament suprem. El seu propòsit són el racisme, el nacionalisme i l’imperialisme visceral que ha de portar a conquerir aquells pobles que són considerats inferiors. Cal recordar que un dels ideòlegs del nazisme alemany, el biòleg Alfred Ploetz (1860-1940), va escriure un llibre: L’eficiència de la nostra raça i la protecció del dèbil, publicat l’any 1895, en el qual defensava que havien de ser eliminats els nens minusvàlids, els malalts o dèbils i aquells que tinguessin uns pares massa vells o massa joves. Un altre personatge nefast va ser Oswald Spengler, nascut l’any 1880, que va afirmar que la dominació racial no solament era desitjable sinó que era una necessitat absoluta: conquerir o morir.

    No cal seguir, la història és prou coneguda per tothom i és precisament per això, perquè tothom la coneix que cal ser molt prudents i no emprar la paraula «nazisme» de manera irreflexiva o amb la ignorància del seu significat. I és aquí on vull posar el focus: s’ha afirmat per part d’alguns polítics que el que està passant a Catalunya és una manifestació nazi, com si el dret a decidir per part d’un col·lectiu tingués alguna similitud o relació amb l’esmentada ideologia. Perquè, també és necessari advertir-ho, l’afer no va de senyals identitaris sinó de com resoldre els problemes quotidians com per exemple, l’atur, l’educació, la sanitat, el benestar de les persones, les infraestructures – sobretot les ferroviàries – o la pobresa energètica, que ja ha provocat morts. Més encara, el dia 1 d’octubre i també el dimarts dia 3 s’han pogut veure escenes que es situen en les antípodes del nazisme. Em refereixo a l’escena d’un home que acut a un col·legi electoral portant la bandera espanyola i dipositant el seu vot en l’urna. O, també, un grup d’estudiants – amics- que portaven banderes espanyoles i estelades. Sí, s’han vist banderes espanyoles en les manifestacions d’aquest dimarts, al costat d’estelades i també de banderes republicanes. Alerta! Això és absolutament incompatible amb el nazisme. A Nuremberg només es varen veure esvàstiques, no hi havia cap jueu portant l’estrella de David! Per tant, senyores i senyors de certes formacions polítiques, procurin llegir i documentar-se abans de pronunciar certes paraules!

    I ara vaig per la frase: «Estan pisoteando los derechos de muchos catalanes», pronunciada per la Sra. Soraya Saenz de Santamaría (a partir del minut 1:24). No es pot saber a què es referia al dir aquestes paraules però veient les imatges, nombroses, que ens ofereix la televisió i escoltant els testimonis dels ferits, quasi nou-cents, hem de pensar que es refereix a les agressions, en ocasions extremadament violentes, que han sofert les persones que volien expressar lliurement i pacíficament la seva opinió. O potser es referia a una altra cosa? Estaria bé que ho aclarís i aportés proves – evidències – del que va afirmar. Les imatges i els testimonis no enganyen: dones, homes, gent gran, colpejats, bastonejats, ferits, vexats. Tristes i aterridores escenes que alguns, els que vàrem viure i patir la dictadura franquista, recordem amb indignació. Caldrà recordar-li que la ciutadania ha sortit a votar perquè vol manifestar la seva opinió – sigui pel sí o pel no – i ho ha fet de manera pacífica i fins i tot festiva, quan li han deixat. Una darrera imatge: la policia i la guàrdia civil arriben a un petit poble cercant les urnes i el que es troben és unes àvies que estaven dinant a la placeta del poble i els saluden amb un «Bon dia».

  • Què hem d’aprendre dels atemptats de Barcelona i Cambrils?

    Els atemptats terroristes dels dies 17 i 18 d’agost a Barcelona i a Cambrils han deixat la ciutadania en un estat d’estupor. Teníem els antecedents d’altres ciutats europees i sabíem que ens trobàvem en estat d’alerta però tendíem a pensar que el que els havia passat a d’altres no ens passaria a nosaltres. No vull entrar en les diverses polèmiques encetades arran dels successos tràgics ni vull fer cap mena de valoracions sobre el que calia haver previst. El que vull fer aquí i ara és un conjunt de breus reflexions al voltant d’uns interrogants que retornen insistentment: Què va passar en la ment dels terroristes? Com ha estat possible que uns joves “normals”, “integrats en la societat”, que  estudiaven o treballaven, que fins i tot algun d’ells havia estat escollit delegat de classe en el centre escolar hagin estat els actors que han causat 16 morts i desenes de persones ferides?

    Per respondre aquestes preguntes no han faltat intents fets des de diversos camps i disciplines: experts en terrorisme jihadista, psicòlegs, professores d’ètica, etc. Així, Lorenzo Vidino, director del Programa sobre Extremisme de la Universitat George Washington, alertava en un article publicat al diari El País (el dia 27 d’agost), que és un error pensar que la integració és l’antídot de la radicalització. I afegia que la major part de la gent radicalitzada a Espanya i Europa s’ha criat en una comunitat i  forma part de la societat. No obstant això, seguia explicant Vidino, el problema de la radicalització no té a veure amb la integració sinó que es relaciona amb un sentiment personal de no pertànyer a la societat. Ras i curt, estudiar, treballar, tenir amics o anar de festa pot simular una bona integració social però no evita que aquest mateix subjecte que fa una vida aparentment “normal” visqui immers en un sentiment de decepció profunda, intensa, insuportable.

    Hans Magnus Enzensberger, assajista alemany, escriu en el seu llibre El perdedor radical que en els últims dos segles, les societats més exitoses s’han guanyat a pols nous drets, noves expectatives i noves reivindicacions i han posat en l’ordre del dia conceptes com la dignitat humana i els drets de l’home però, alhora, s’han encarregat d’exhibir la desigualtat davant de tots els habitants del planeta i en tots els canals de televisió durant les 24 hores del dia. Per això, la decepcionalitat dels éssers humans ha augmentat amb cada progrés. I és en aquest marc social quan apareix la figura del perdedor radical. Aquest individu pot viure en societat però se sent exclòs i fàcilment acaba concloent que la culpa és dels altres. Però perquè això sigui possible és necessari que intervingui un segon element: el discurs de la creació de l’enemic.

    Humberto Eco va descriure magistralment la seva naturalesa al defensar la tesi segons la qual tenir un enemic és important no solament per definir la identitat d’una col·lectivitat sinó també per procurar-nos un obstacle respecte del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, a l’encarar-lo, el nostre valor. Per tant, quan l’enemic no existeix, cal construir-lo. I com és descrit l’enemic? Doncs amb adjectius com “lleig, mesquí, traïdor o lladre”, però, fonamentalment, l’enemic és algú que gaudeix impúdicament, algú que renega de tota moral i s’entrega sense límits a tot tipus de desmesura. És una descripció que ja podem trobar en les Catilinàries de Ciceró quan presenta els amics de Catilina en termes inequívocs.

    En el passat segle XX vàrem tenir dos exemples tràgics d’aquest tipus de discurs: Joseph Goebbels, el ministre de propaganda del III Reich, i la Doctrina Truman, que va inaugurar la guerra freda. I, ara, en les primeres dècades del segle XXI ens enfrontem a un discurs molt potent, astutament pensat i basat en el concepte de proclama i en la recuperació de la personalització de la guerra. Els terroristes de l’Estat Islàmic recorren al combat cara a cara i maneguen la carta de la superioritat moral. En paraules de Philippe-Joseph Salazar, porta la personalització de la guerra fins al seu extrem lògic.

    Per concloure,  fins no fa gaire temps, es pensaven els actes terroristes com aquells actes realitzats per fanàtics polítics i/o religiosos o per persones desarrelades, marginals, fracassades o inútils. Ara sabem que l’EI es nodreix, sovint,  de diplomats, fills de bones famílies, de noies tranquil·les i estudioses o de noies que portaven una vida “normal” i amb mostres de solidaritat vers els altres.

    I, davant d’aquest conjunt de fenòmens cal reconsiderar la manera d’enfrontar el problema, sense alarmismes però també sense ingenuïtats i prestant més atenció en aquells punts en els quals sí que es generen les condicions de la radicalització/conversió més extrema.

  • Pobresa energètica i salut mental

    Dilluns passat, dia 14 de novembre, la Rosa, una dona de 81 anys, va morir a casa seva a Reus, a conseqüència de l’incendi provocat per una espelma. La Rosa es trobava en situació de pobresa energètica, ja que feia dos mesos que li havien tallat el subministrament de llum, i, des d’aleshores, l’anciana s’il·luminava amb espelmes. Tot apunta que una espelma seria l’origen del foc que va cremar el matalàs de l’habitació on dormia i que li va acabar produint la mort, segons la investigació dels Mossos d’Esquadra.

    Fonts municipals han explicat que els Serveis Socials de l’Ajuntament desconeixien que la dona no disposava de corrent elèctric per impagament i que no havien rebut cap sol·licitud d’ajut econòmic. La dona sí que havia demanat una ajuda al consistori per poder pagar el rebut de l’aigua, que se li havia concedit. A més, l’arrendatari del pis havia interposat una demanda judicial de desnonament per impagament del lloguer.

    Fins aquí la notícia i ara ens trobem en el clàssic període en el qual les diverses administracions i l’empresa responsable de tancar el subministrament de llum intercanvien retrets proclamant la seva innocència. Senyores i senyors, aquí no hi ha culpables ni responsables, aquí tothom és innocent i la culpa es diposita en l’altre!, però més enllà d’aquest clàssic, hi ha una realitat que maltracta els pobres, especialment si són grans i, a més, viuen en soledat. És la realitat d’aquells que malviuen amb més que una precària pensió, si és que la tenen; i és també la realitat, dramàtica, de viure sols i sense l’aixopluc d’algun familiar.

    Aquesta realitat afecta milers de persones que, sovint, tenen enormes dificultats per accedir als dispositius de serveis socials i de salut ja sigui per problemes de mobilitat o perquè viuen en indrets que queden aïllats. I això va a més ja que la població de Catalunya envelleix a causa de tenir una de les esperances de vida més elevades del planeta.

    I, davant d’aquesta perspectiva, què podem dir de la seva salut mental? Es pot tenir salut mental quan es viu en unes condicions com les de la Rosa? Té sentit parlar de “trastorns mentals adaptatius” quan la persona es troba sotmesa a la més extrema pobresa i al més absolut aïllament social? Qui es pot adaptar a això? O és que ara hem de basar el concepte de salut mental a partir d’un ideal de subjecte que pot amb tot, que pot renunciar a la seva experiència de vida i començar de nou cada dia? És ètic afirmar que tot aquell que no s’ajusta als ideals del neoliberalisme pateix una depressió o una ansietat generalitzada? És que ara començarem a etiquetar totes aquelles persones que no arriben a la vellesa en condicions òptimes?

    Els mitjans de comunicació ens informen que en un determinat hospital de Barcelona començaran a col·locar elèctrodes en el cervell de les noies amb anorèxia mental i que aquest procediment es podria aplicar a d’altres trastorns mentals com la depressió o el Trastorn Obsessiu Compulsiu, però, què farem amb aquells que pateixen emocionalment perquè són víctimes de la pobresa i l’aïllament? Quants recursos dedicarem a aquestes persones?

    Potser això no mereixi un titular als mitjans de comunicació, molt entusiastes de l’espectacularitat d’un elèctrode que travessa un cervell humà, però a molts de nosaltres, professionals de “trinxera”, sí que ens interessa el que passa al ciutadà de carrer, que fa esforços titànics per mantenir la seva dignitat en un entorn que, sovint, es mostra indigne.

  • A voltes amb els psicofàrmacs

    El llibre ‘Psicofármacos que matan y denegación organizada’, vol fer una denúncia a la psiquiatria actual i «l’ús indiscriminat i perjudicial d’uns medicaments inútils, cars i perillosos que produeixen més danys que beneficis». El títol, que es va presentar a Barcelona el passat 20 de setembre, està escrit pel doctor Peter Gøtzsche, metge especialista en medicina interna i creador, juntament amb Ian Chalmers, de la Cochrane Collaboration i del The Nordic Cochrane Centre.

    Esdevé impossible abordar en un breu article els diversos continguts del llibre ni tampoc aquells aspectes que són discutibles. No obstant això, a tall de resum, podem indicar que el Dr. Gøtzsche es mostra molt precís i crític en aquells punts que fan referència a la fiabilitat dels assaigs clínics, és a dir, dels mètodes emprats per estudiar l’eficàcia i seguretat dels fàrmacs. L’autor denuncia enèrgicament que molts dels assaigs clínics dels psicòtrops són defectuosos i que els agents reguladors no protegeixen els malalts, sinó les farmacèutiques. A més, sovint, es minimitzen els efectes secundaris de molts psicofàrmacs com, per exemple, els antipsicòtics (terme molt poc adequat i que hauria de ser substituït pel de «neurolèptics»). En efecte, aquests medicaments poden produir alteracions en l’electrocardiograma així com arítmies ventriculars potencialment mortals, augment de pes, dels nivells de glucosa i del colesterol, com també sedació i alteracions neurològiques (parkinsonisme, distonies i acatísia, entre d’altres).

    Fins aquí podem estar d’acord amb el Dr. Gøtzsche, en canvi, quan s’endinsa en aspectes de la clínica psiquiàtrica, fa afirmacions que la pràctica assistencial del dia a dia no pot corroborar com, per exemple, el fenomen de les al·lucinacions auditives. Segons l’autor, això es relaciona amb la circumstància de passar per una etapa d’estrès extrem o d’un trauma. Ara bé, tant les al·lucinacions com els deliris són fenòmens que es donen bàsicament en els processos psicòtics (esquizofrènia i/o paranoia), tot i que també poden estar presents en altres tipus de processos mentals com, per exemple, en una situació de dol intens. En aquests casos, però, el pacient pot fer una crítica del que està percebent i, per tant, la seva vida no té per què quedar condicionada pel fenomen al·lucinatori.

    Però més enllà del que planteja, la publicació del llibre és un bon pretext per assenyalar alguns punts crucials en relació als tractaments psicofarmacològics dels trastorns i de les malalties mentals.

    En primer lloc, malgrat que des de diversos mitjans es pretén defensar la tesi segons la qual es disposa en l’actualitat de fàrmacs específics per tractar els diversos trastorns mentals, només ens cal comprovar la desproporció existent entre el nombre de tipus de psicofàrmacs i el dels trastorns mentals: 5 pels primers (ansiolítics, antidepressius, antipsicòtics, eutimitzants i estimulants); més de 300 pels segons (segons la classificació establerta per l’Associació Americana de Psiquiatria). La proporció és 1/60; però, si tenim en compte que molts malalts tenen dos o més diagnòstics psiquiàtrics, el que es coneix com a comorbiditat, ens trobem que sovint un malalt pot tenir prescrit dos o més tipus de psicofàrmacs. En alguns casos, un mateix malalt pot tenir prescrit un representant de cada grup de medicaments psiquiàtrics.

    En segon lloc, malgrat els anys i els esforços dedicats a la investigació de les causes dels trastorns i les malalties mentals, no es disposa encara d’evidències clares dels mecanismes neurobiològics implicats en la seva etiologia. És més, alguns investigadors de prestigi internacional com el Professor Stephen Stahl, han determinat que l’estratègia dimensional suggereix la desconstrucció dels trastorns mentals en símptomes i el tractament dels símptomes més que del trastorn. Això vol dir que, en realitat, quan s’administra un psicofàrmac no s’apunta al trastorn sinó al símptoma.

    En tercer lloc, la prescripció d’un psicofàrmac mai es pot desvincular del marc terapèutic en el qual es porta a terme: el vincle transferencial. Això significa que més enllà dels efectes propis del fàrmac cal considerar les particularitats de la relació entre el pacient i el metge psiquiatre. També cal tenir en compte les expectatives de l’entorn familiar i social. En aquest sentit és important assenyalar que sovint es produeix una disharmonia entre les expectatives dels actors implicats i això tindrà els seus efectes.

    Per últim, la naturalesa de la malaltia mental i del trastorn mental és extraordinàriament complexa i, per tant, mai es podrà explicar a partir d’hipòtesis simples com, per exemple, afirmar que la depressió és el resultat d’una disfunció del sistema serotonèrgic cerebral.

    Per tant, els tractaments psicofarmacològics són importants i han canviat el pronòstic de molts processos psicopatològics, especialment en el camp de les malalties mentals (esquizofrènia, trastorn bipolar, melangia) però mai poden ser l’únic instrument terapèutic. És necessari ajudar el pacient a què es faci càrrec de la seva malaltia i de les circumstàncies que l’han desencadenat. No es tracta únicament del fet que tingui «consciència de malaltia» sinó de què es pugui fer responsable de què li passa i que no sigui un subjecte passiu de les decisions del metge. És des de la responsabilitat del mateix malalt com es pot constituir un marc de prevenció de la malaltia mental.