Just Deploy It!

Autor: Josep Moya

  • AMOKLAUF, la follia homicida?

    Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa «llançar-se furiosament a la batalla». La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.

    Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.

    Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?

    Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.

    La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia «fòbies socials» i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.

    Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.

  • El perdedor radical. El cas Niça

    “Per la manera com s’ha acomodat la humanitat, no solament el nombre de perdedors augmentarà dia a dia, sinó que aviat es verificarà el fraccionament propi dels grans conjunts; les cohorts dels frustrats, dels vençuts i de les víctimes s’aniran dissociant unes de les altres enmig d’un procés tèrbol i caòtic”.  Qui així s’expressa és Hans Magnus Enzensberger, poeta i assagista alemany en un llibre d’extraordinària lucidesa, El perdedor radical, publicat l’any 2007.  Enzensberger afegeix que el perdedor radical és algú que calla i espera; no es fa notar. La seva energia destructiva és enorme i no es pot neutralitzar amb cap mesura, per bona que sigui i por molt seriosament que es plantegi.

    El perdedor radical pot esclatar en qualsevol moment; l’única solució imaginable pel seu problema consisteix a augmentar el mal que el fa patir. Coneixem el cas del pare de família que primer mata la seva esposa o exparella, després els fills i finalment acaba amb la seva pròpia vida. És llavors quan els mitjans de comunicació es refereixen a aquests successos emprant expressions com “no es compren, semblava tan normal, tan educat, tan correcte”. Un altre cas citat per l’autor esmentat és el d’aquell home que de sobte s’atrinxera en el seu pis i pren com a ostatge l’arrendador que venia a cobrar el lloguer. Quan apareix la policia, l’home comença a disparar trets a tort i a dret i mata un dels agents abans de caure mort en el tiroteig.

    Ara bé, quins són els motius, ens podríem preguntar, que desencadenen aquests fets tràgics? Què fa possible que una persona, aparentment normal, sigui capaç de cometre actes de tan elevada barbàrie? I quan som capaços d’indagar en les causes d’aquests fets criminals ens trobem que el subjecte en qüestió és extremadament susceptible de tal manera que una mirada, un acudit, un comentari, un to de veu, poden desencadenar una reacció brutal o, en casos menys greus, desmesurada.

    La clínica psiquiàtrica està farcida de casos similars, és a dir, de subjectes que de sobte, bruscament, mostren comportaments que, d’entrada, contrasten amb una trajectòria biogràfica que, almenys en una mirada superficial, podria semblar “normal”. Es tracta de persones que mostren una posició subjectiva peculiar: estan dintre de la societat i, alhora, fora del vincle social. És a dir, poden viure en un barri sense cridar excessivament l’atenció del veïnat, poden viure en parella i arribar a tenir fills, poden treballar i, fins i tot, poden ser força eficaços en les seves tasques laborals. Tot aparentment normal, però una mirada i, sobretot, una escolta atentes ens mostren que la suposada “normalitat” no és tal. I què ens diu la clínica?

    Ens diu que aquest tipus de malalts, ara ja introdueixo aquest terme, neguen el retret que els podria fer aparèixer com culpables, i acusen els altres del conjunt d’adversitats que els afecten. La culpa és col·locada en el lloc de l’altre. Aquests tipus de subjectes estan exclosos del vincle social en la mida que rebutgen la culpabilitat. El subjecte és innocent, els culpables són els altres; i a partir d’aquest postulat orienten la seva manera de ser, d’estar en el món. És per això que no solen tenir amics i és per això que viuen la vida com si es tractés d’un infern, però sense tenir en compte, sense poder reconèixer que l’infern el creen ells.

    El cas dels successos de Niça, protagonitzat per Mohamed Lahouaiej Nouhle, un ciutadà de 31 anys, nascut a la localitat de M’Saken (Tunísia) podria respondre a la tipologia del perdedor radical tal com la va descriure Enzensberger. Sabem, per les informacions facilitades pels mitjans de comunicació, que es tracta d’un home inestable, violent, en tràmits de divorci i aficionat al joc. A més, havia tingut seriosos problemes amb la seva exesposa i, un temps abans, havia agredit violentament un home en un altercat de trànsit. S’ha informat també que bevia i que mai acudia a la mesquita. En aquest cas, per tant, no es pot parlar de fanatisme religiós ni tan sols polític; no obstant, “s’havia radicalitzat ràpidament”. Ara bé, és justament aquesta rapidesa la que ens porta novament a considerar un element recurrent en aquestes personalitats: Aprofiten el material que flota lliurement en la societat. És a dir, que el mal es porta dintre, en el mateix aparell mental, però els continguts argumentals són incorporats per l’individu per tal de legitimar la seva acció criminal.

    I, arribats a aquest punt, podem recórrer novament a Hans Magnus quan escriu que “a la llarga resulta difícil afirmar-se enfront un món hostil i és impossible dissipar totalment i absolutament la sospita de què pot haver-hi una explicació més senzilla del seu fracàs a la vida, a saber, que té a veure amb ell (el perdedor radical), que l’humiliat és culpable de la seva humiliació i que no es mereix el respecte que reivindica”.

    Destrucció i autodestrucció, és un binomi que permet al perdedor radical  experimentar un poder excepcional, en aquest cas, amb un camió de gran tonatge, en el moment de l’esclat però també li permetrà que el món exterior, que mai va voler saber d’ell, prengui nota de la seva persona des del moment que hagi perpetrat el seu acte assassí. I això ens hauria de fer reflexionar sobre el perill, inherent a la nostra societat, que suposen els fenòmens d’exclusió i expulsió social, és a dir, el risc que cada vegada hi hagi més persones que no troben el que busquen i esperen reconeixement social.

  • Píndoles o prescripcions socials?

    És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.

    Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?

    Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.

    Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?

    Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.

    El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el  pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: «El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient».

    No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.

    El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.

    Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.

    I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.

  • Secret professional versus seguretat pública en l’àmbit de la salut mental

    En la memòria de tots es troben referències a fets com el del pilot Andreas Lubitz, de les línies aèries Germanwings, que va estavellar l’avió que pilotava en els Alps francesos l’any 2015  o el del mosso d’esquadra que recentment va assassinar la seva exparella i seguidament, es va suïcidar. Aquests fets tràgics posen novament sobre la taula la tensió dialèctica existent entre el dret de la privacitat de les consultes mèdiques, d’una banda, i el risc per a la salut pública, d’una altra.

    En efecte, tot acte assistencial està subjecte a la confidencialitat, és a dir, al dret de les persones que consulten a que, aquells que han conegut dades íntimes o privades seves, no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la seva autorització expressa. El professional té el deure de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi.

    El “secret mèdic” és el deure professional de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi o bé apareguin exigències que ho justifiquin (bé públic, evitar dany a tercers o imperatiu legal).

    El problema sorgeix quan es tracta de decidir si la informació obtinguda en l’acte assistencial  entra dintre de les esmentades “exigències que ho justifiquin”. Hi ha situacions que no admeten dubtes, és el cas de la declaració de determinades malalties que, per la seva perillositat, pel bé de la salut pública s’han de posar en coneixement de les autoritats sanitàries. En aquest cas no sembla que la decisió sigui problemàtica ja que la Llei Orgànica 3/1986, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, detalla les malalties de declaració obligatòria i adjudica aquestes tasques als metges en exercici (públic o privat).

    Però, què passa en l’àmbit de la salut mental? Aquí les coses es compliquen extraordinàriament. Posaré alguns exemples. Suposem que una persona amb una psicosi paranoica acut a la consulta i manifesta obertament la seva intenció de cometre un acte criminal. Més encara, dóna el nom de la víctima potencial. Els psiquiatres i els psicòlegs clínics sabem que aquest relat pot formar part d’un deliri persecutori i també sabem la diferència existent entre el dir i el fer: sovint, el delirant no converteix en acte allò que expressa. Però, aquest “sovint” implica que, a vegades, la declaració d’intencions és el preludi d’un acte criminal.

    Un problema similar es produeix quan el malalt psíquic expressa la intenció de suïcidar-se. Com dilucidar si es tracta d’una demanda d’ajut, un S.O.S, o bé ens trobem davant d’una intenció fermament decidida?

    En ambdós casos, el professional es troba davant d’un dilema: ha de preservar la confidencialitat del pacient i córrer el risc del pas a l’acte? O bé ha de prendre les mesures adients i informar la família i/o les autoritats corresponents?

    El marc legal actual és ambigu i no ajuda els professionals a decidir en aquelles situacions en les quals es planteja el dilema. La Guia de Confidencialitat en la pràctica clínica, elaborada per la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges de Barcelona proporciona alguns elements valuosos. Així, en un dels seus apartats estableix que el metge no només és responsable davant del malalt sinó també envers la societat. Els drets del malalt són importants però no absoluts i acaben on comencen els drets de la resta. Existeixen situacions, especialment delicades, on hi ha valors o interessos superiors en joc, que perillen si el professional manté el secret a ultrança. No obstant això, la línia que separa els drets del malalt dels drets de la resta de ciutadans és borrosa, sobretot en el camp de la salut mental. El cas del malalt paranoic que informa el metge de la seva intencionalitat criminal n’és un exemple paradigmàtic. El pacient té dret a la confidencialitat però les terceres persones tenen dret a la seva seguretat. El dilema està servit.

    Però, les preguntes no acaben aquí. A la complexitat inherent als problemes de salut mental en la població adulta cal afegir un altre tipus de complexitat: els menors d’edat. El següent cas, força freqüent, n’és un exemple: Suposem que un menor acut a un professional, psiquiatre o psicòleg, i li comunica, amb la condició de què no ho reveli als pares, la seva intenció de fer-se un tatuatge. Suposem, a més, que el professional no té gaire clar si els pares autoritzen que el seu fill o filla es faci un tatuatge i menys quan és clar que el menor o la menor no disposen de medis econòmics per pagar-se’l. Si el professional ho revela als pares trencarà el marc de confiança del menor però si manté el secret s’implicarà en un acte no autoritzat per la família.

    Casos com aquest o similars es donen sovint en l’àmbit de l’atenció als menors i col·loquen al professional davant d’un dilema. No és necessari afegir que, algunes d’aquestes situacions es donen en un marc transferencial precari de manera que la confiança del menor en el professional penja d’un fil.

    Per concloure, la relació terapèutica en l’àmbit de la salut mental es veu confrontada, en nombroses ocasions, davant del dilema constituït pel binomi: confidencialitat – seguretat. I això passa per la mateixa naturalesa del fenomen mental anòmal (al·lucinació, deliri, alteració de la conducta). Aconseguir la confiança del pacient és la condició sine-qua–non per poder iniciar un procés terapèutic però una vegada s’ha assolit és necessari mantenir un fràgil equilibri per no posar en perill terceres persones i, a vegades, també el mateix pacient.

  • Per què la crisi econòmica afecta tant la salut mental de la ciutadania?

    Afirmar que la crisi econòmica i l’atur tenen conseqüències greus sobre la salut mental de la població no constitueix cap descobriment, més aviat, consideren alguns, és una obvietat. Els professionals de la salut, la salut mental i dels serveis socials, entre d’altres, alerten cada dia de les manifestacions clíniques i dels elevats nivells de patiment de les persones que acudeixen als seus serveis demanant ajut. En efecte, desesperança, irritabilitat, angoixa, tristesa, insomni, sensació de pèrdua del control sobre la mateixa vida i, finalment, ideació suïcida, són alguns dels símptomes que expliquen les persones directament afectades per la crisi.

    Alguns relats personals donen compte dels elevats nivells de patiment, així, una de les persones entrevistades per un equip de professionals de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explicava que se sentia com un inútil, que el prenien com un «marginat de la societat, com una deixalla». Una altra persona afirmava el següent: «i això és fotut, lluitar sempre i que després et prenguin com una merda!. Vagis on vagis se’t queden mirant amb unes cares tremendes… però, bé, què hi farem». Una tercera persona deia: «Que no serveixo, no puc tirar endavant els meus projectes, les meves il·lusions, què passa aquí?».

    Aquests fragments mostren amb tota claredat la magnitud del problema. Algunes d’elles pensen a desaparèixer, dormir i no despertar, per així deixar de pensar, per no haver d’enfrontar un nou dia, sense perspectives de futur, sense cap llum que les alliberi dels horitzons negres.

    En alguns casos, aquestes persones poden realitzar un intent de suïcidi que, tràgicament, pot posar fi a la seva vida. Alguns podran argumentar que es tracta de casos aïllats, un número en una estadística, però, darrere de cadascuna d’aquestes xifres hi ha una història, individual i familiar, una biografia que s’ha vist truncada. Es podrà afirmar que aquestes persones patien una depressió major, però, explicaria aquest terme, aquesta categoria diagnòstica de la psiquiatria acadèmica, el drama d’aquella persona?

    Més encara, totes elles, les que pateixen diàriament les conseqüències de la crisi i de l’atur, són malats mentals? O més aviat són persones que tenen símptomes i malestars que podrien remetre ràpidament si la seva situació laboral millorés, és a dir, si es poguessin incorporar novament al mercat de treball?

    No obstant, tot això que sembla també molt obvi, si més no per què és quelcom podem escoltar repetidament, no es pot explicar únicament pel conjunt de conseqüències econòmiques inherents a no tenir feina. Cal considerar altres factors.

    En primer lloc, es perd tot allò que comporta el lloc de treball. Així, es perd l’estructuració del temps personal i familiar; però també es perden les experiències compartides i els contactes amb la gent fora del nucli familiar; la vinculació de la persona a metes i propòsits que ultrapassen el propi Jo; l’estatus social i la clarificació de la mateixa identitat personal.

    En segon lloc, cal considerar el concepte de felicitat que impregna el discurs social. Es tracta d’un concepte basat, fonamentalment, en l’hiperconsum, que es caracteritza per un «encara més», sense límit, sense possibilitat d’acotació. En paraules del filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky, ens trobem davant d’una dinàmica consumista que se sosté en cercar la felicitat privada, l’optimització dels nostres recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada, la conquesta d’espais i temps personalitzats. És el consum en estat pur, entès com un ventall de serveis per a la persona.

    A partir d’aquí, el gust per les novetats ha canviat de sentit, ara el gust pel canvi s’ha generalitzat a totes les capes socials i a totes les edats. Es desitgen les novetats comercials per elles mateixes a raó dels beneficis subjectius, funcionals i emocionals que procuren. És així com s’entra en el fetitxisme de les marques, del luxe i de l’individualisme. Les cues davant de les tendes de productes de telefonia mòbil quan surt al mercat una nova versió d’una coneguda marca de smartphone són un clar exemple d’aquest fenomen.

    En aquest context, els joves surten de la impersonalitat per una marca apreciada i amb ella no volen donar testimoni d’una superioritat social, sinó de la seva participació total i igualitària en els jocs de moda, de la joventut i del consum.

    Però, el concepte de felicitat està vinculat, també, a un factor, el tercer en la sèrie que vaig desglossant, que consisteix en el rebuig més ferotge a tota manifestació de dolor.

    En efecte, el dolor té mala premsa, tant en el vessant corporal com en la psíquica. No suportem el dolor inherent a l’envelliment de les articulacions com tampoc suportem el dolor provocat per un desengany amorós. Enfront de tota manifestació àlgica tendim a recórrer a l’ús de fàrmacs – analgèsics, antiinflamatoris, ansiolítics, antidepressius – per tal de minvar o anul·lar aquell senyal del nostre cos o de la nostra ment en lloc d’iniciar un procés de reflexió i, en ocasions d’acceptació, dels avatars de la vida.

    El llistat és molt més extens però és suficient per poder comprendre la magnitud del problema que sorgeix quan una persona es queda sense feina i va perdent poder adquisitiu fins a arribar a un punt extrem. I és que, juntament amb les pèrdues materials, n’hi ha altres, que podem resumir en una expressió: ha perdut les referències argumentals de la seva felicitat, tal com és entesa en el discurs social actual. No tenir poder adquisitiu és no poder accedir a l’hiperconsum i, en conseqüència, a no poder participar del joc social imperant. Més encara, no ser un hiperconsumidor significa també, el risc de quedar exclòs d’una dinàmica social basada en «ets el que tens i és així com pertanys al grup».

    Tenir o no tenir, ser o no ser, pertànyer o no pertànyer; el Hamlet actual, consumidor de psicofàrmacs, és algú que viu condemnat a l’aïllament i a l’exclusió. I per ajudar-lo és necessari abordar el problema des d’una perspectiva social i política. Però això requeriria un altre article.

  • Quin model de salut mental demana la ciutadania?

    La salut mental ha sigut durant molts anys la germana pobra de la salut, però en l’actualitat les coses han canviat de manera substancial no solament pel que fa al desplegament de nous equipaments, que han cobert uns buits inadmissibles i s’han fet més accessibles a la població,  sinó per la seva projecció i presència en l’àmbit social i en els mitjans de comunicació. A més, ara ja no constitueix un motiu de secretisme per a les persones que sol·liciten atenció psiquiàtrica o psicològica, cosa que es pot evidenciar en les mateixes sales d’espera on, en moltes ocasions, els usuaris comenten i comparteixen vivències i malestars emocionals.

    Però, també s’han fet progressos considerables en l’articulació entre els dispositius de salut mental (centres de salut mental, hospitals de dia, centres de dia, clubs socials) i la xarxa d’atenció sanitària general (àrees bàsiques de salut, hospitals generals, urgències generals, entre d’altres). Un exemple paradigmàtic és el programa de suport a la primària, en el que diversos professionals dels centres de salut mental passen consulta en les àrees bàsiques de salut i mantenen un contacte regular amb els professionals sanitaris dels ambulatoris (metges, pediatres, professionals d’infermeria, professionals de treball social).

    Tot plegat ha configurat un mapa complex i ric que possibilita una major agilitat en les interconsultes entre professionals alhora que permet minvar, en la mesura del possible, les llistes d’espera.

    Semblaria, doncs, que hi ha motius per l’optimisme ja que s’hauria haver assolit la plena integració de la salut mental en el panorama de l’atenció i l’assistència de les persones amb problemes emocionals. No obstant, en els últims anys es ve produint un fenomen que preocupa a molts professionals i a un sector important de la ciutadania. Es tracta del següent: Cada cop més, l’atenció en salut mental es centra en l’aplicació de protocols que regulen i determinen la manera de procedir dels professionals. Es parteix d’un esquema simple: per a cada trastorn mental cal establir una manera homogènia de tractar-lo, i és aquí on entren en escena els protocols.

    Però, què és un protocol? Un protocol és un conjunt de recomanacions sobre els procediments diagnòstics a emprar amb tot malalt amb un determinat quadre clínic o sobre l’actitud terapèutica més adequada davant un problema de salut. Però cal afegir que el protocol no està adreçat a millorar el diagnòstic i tractament d’un malalt concret, individual, tenint en compte les seves característiques clíniques i les seves opinions sinó al de gran tipologies de malalts amb un quadre clínic similar. Fixem-nos que la definició aclareix que el protocol és, en primer lloc, un conjunt de recomanacions, és a dir, allò que es suggereix fer o aplicar, però no d’una manera obligada. I, en segon lloc, que el protocol no substitueix en cap cas la necessitat d’atendre cada pacient d’una manera individualitzada, atenent no solament les seves característiques simptomatològiques sinó també les seves opinions i els condicionants socials i familiars que defineixen el context en el que s’ha desenvolupat el problema de salut. No hi ha malalties, hi ha malalts!. Aquesta sentència, ja antiga però que el Dr Messeguer, eminent oncòleg català, ens recordava al parlar dels mecanismes possibles per controlar les metàstasis dels processos cancerosos.

    En efecte, és imprescindible i inexcusable atendre cada persona de manera individual, és a dir, tenint en compte tot allò que configura el marc en el que s’ha generat el seu problema de salut mental. Així, per exemple, resulta del tot improcedent i anti-ètic indicar a una persona que intenta explicar els seus malestars una frase que vaig escoltar en certa ocasió: “Senyora, no m’expliqui la seva vida. Limiti’s a respondre el qüestionari, ja que és la manera d’objectivar el diagnòstic i el tractament”. En aquest cas, el professional de salut mental volia evitar cap referència a la subjectivitat de la pacient i a tot allò relacionat amb la seva història i a la seva trajectòria vital.

    És imprescindible i urgent retornar als principis dels enfocaments que respecten el dir dels pacients, és fonamental escoltar-los i no deixar-se alienar per un sistema basat en la dictadura dels protocols com si a partir de la seva realització fos possible assolir la “veritat objectiva” del seu hipotètic trastorn.

    Ara estem vivint en un marc social condicionat per una profunda crisis econòmica, social, cultural i política, que provoca intensos nivells de malestar emocional. Milers de persones demanen ajut als professionals de salut, de salut mental i de treball social. Fóra injust no deixar-los parlar, no escoltar-los i plantar-los davant d’un qüestionari que han de respondre ja que així ho mana el protocol. Cal retornar a l’escolta atenta i al respecte del pacient; no fer-ho així comportarà la mort de la salut mental.