Autor: Joan Cascante Agudo

  • Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.

    En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?

    Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.

    I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?

    Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.

    El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.

    Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius

    Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?

    Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.

    De quines opcions parlem?

    Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.

    I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?

    Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.

    Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances

    El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent? 

    Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.

    “Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius

    L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.

    Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral

    I què queda per aconseguir una escola inclusiva?

    Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar  fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.

    Pel que fa  al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,, 

    Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.

    Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius

    El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.

    Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut

    Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?

    Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.

    Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius

    Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?

    No son  projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització,  garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.

    Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos

    Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a  un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?

    No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat  no haurien d’estar la prioritat del proper govern.

    El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?

    Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè  confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.

    Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara

    Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.

    Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.

    Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui  posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.

    Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable

    La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?

    Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.

    “S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius

    I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?

    Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.

    I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja? 

    En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.

    S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent

    I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?

    Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.

    I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.

    La democràcia no està plenament a l’abast del jovent

    I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant. 

    Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen  protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i  per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.

  • La Generalitat proposa una nova senyalització de seguretat més inclusiva

    La Generalitat proposa una nova senyalització de seguretat més inclusiva

    La Generalitat, a través dels Departaments d’Empresa i Treball i d’Igualtat i Feminismes ha presentat aquesta setmana una nova proposta de senyalització de seguretat i salut en el treball per fer-la més inclusiva. El Govern ha redissenyat 21 pictogrames amb l’objectiu que siguin més neutres i no discriminatoris per gènere. “Calia avançar en una senyalització inclusiva perquè tothom s’hi sentís representat, ja que no és normal estar envoltades de símbols que no ens representen”, va destacar la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge des de la Fundació Laboral de la Construcció a Badalona.

    Tot i que l’aplicació de senyals és competència de l’Estat, “calia avançar”, motiu pel qual la Generalitat ha fet una proposta actualitzada que farà arribar al Ministeri de Treball i Economia Social. “La nova proposta combina volums amb línies rectes i diagonals, de manera que les figures humanes no són tan rígides i representen una diversitat de cossos més àmplia. També s’afegeixen cabells en moviment”, defensen des del Govern. Els nous dissenys ja estan disponibles i es faran arribar a empreses, agents socials, entitats, mútues, i empreses de prevenció per promoure la seva aplicació, tot i que no serà obligatòria. 

    Nova senyalització de seguretat. | Generalitat

    Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral   

    La nova senyalització forma part de l’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2021-2026, elaborada amb els agents socials. El pla incorpora un apartat específic de gènere “amb la finalitat d’incloure la perspectiva de gènere en totes les accions implantades en l’àmbit de la seguretat i salut en el treball, així com dur a terme actuacions específiques que afavoreixin la integració de la dimensió de gènere en la prevenció dels riscos laborals”, argumenten des del Govern.

    Des del sector asseguren que “la construcció necessita ser més paritària” i “en un moment de crisi de relleu generacional, la incorporació real de la dona és clau”, justifica el president de la Fundació Laboral de la Construcció, Esteve Freixes i Vilardell. Tot i que hi ha més de 15.000 dones en la construcció, només un 1% està a peu d’obra.

    Pel que fa a la formació, l’any passat les dones van ser 1.345, un 10% del total. La consellera Verge va destacar que cal impulsar també altres mesures per garantir que la integració femenina en el sector sigui real: formació, un vestuari que s’adapti a la fisiologia de les dones o garantir lavabos diferenciats per gènere. També va lamentar que la llei estatal que regula el sector, no està actualitzada i fer-ho “és garantia d’incorporació de més dones al sector”.

  • La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    L’hospital de la Vall d’Hebron ha anunciat una retallada de la plantilla de 200 professionals eventuals per al 2024. Es tracta de contractes d’hivern que s’havien prorrogat durant la pandèmia, però aquest any l’hospital ja no disposa dels fons vinculats a la covid-19. El gerent de la Vall d’Hebron, Albert Salazar, ha reconegut que l’hospital ha d’ajustar la despesa en 33 milions d’euros i haurà d’assumir les millores salarials del tercer conveni de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Un altre factor que determina la reducció de la plantilla al principal hospital de Catalunya és la redistribució dels professionals en el sistema sanitari. El departament de Salut obliga als principals hospitals a no renovar contractes perquè els treballadors vagin a hospitals secundaris amb menys personal disponible. Els sindicats s’oposen a la mesura: “l’hospital és referent en moltes especialitats i assumeix a molts pacients de fora de l’àrea metropolitana. Si el departament vol centrifugar personal sanitari a altres hospitals, aquests no podran assumir la demanda perquè no tenen els recursos necessaris”, afirmen des de CCOO i Satse. La gerència ja ha avançat que reduiran la partida farmacològica i la de material fungible, a més de 12 milions d’euros en salaris, en un hospital que té una plantilla de 9.300 treballadors. Des de CCOO afegeixen que també es pretén rebaixar la cobertura de les jubilacions i que les intervencions quirúrgiques es reduiran encara més del que és habitual a l’estiu.

    La sanitat catalana necessita 3.000 milions d’euros més

    Per al 2024 l’hospital de la Vall d’Hebron disposa d’un pressupost d’uns 980 milions d’euros, uns 20 milions més que l’any passat. Es tracta del pressupost més gran de la història amb una plantilla més gran que abans de la pandèmia. Tot i així, la sanitat catalana necessita 3.000 milions més per a garantir el finançament del sistema públic, segons l’estudi La insuficiència financera de la sanitat catalana revisitada, publicat pel Centre d’Investigació en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra. L’estudi apunta a un “mal pronòstic” en el futur del sistema sanitari “si no hi ha una correcció important”.

    Des de l’inici de les retallades d’Artur Mas, l’any 2010, l’infrafinançament sanitari s’ha cronificat. La pandèmia va obligar a augmentar la inversió, però la falta de personal i el desgast provocat per la covid-19 genera malestar entre la plantilla, especialment en l’atenció primària, tal com es va veure el passat cap de setmana. Els sindicats qualifiquen els reajustaments de pressupost de “retallades” i inclús la patronal catalana Foment del Treball ha demanat ampliar la inversió de la sanitat catalana en 1.000 milions.

    Catalunya és l’única comunitat autònoma que no s’ha recuperat de les retallades en despesa social

    L’ajustament del pressupost a la Vall d’Hebron emula a unes retallades, les quals Catalunya encara no ha revertit. Es tracta de l’única comunitat autònoma que no ha recuperat la inversió en polítiques socials en 12 anys. El pressupost que les comunitats autònomes destinen a polítiques socials s’ha reduït del 67,4% del 2010 al 58,8% l’any 2022, segons l’informe La inversió social per comunitats de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials.

    Tot i que la pandèmia va posar en evidència la importància de la despesa pública, les comunitats autònomes només han augmentat un 13,5% la inversió en polítiques socials entre 2019 i 2022: un 7,9% més en sanitat, un 17,7% en educació i un 28,8% en serveis socials. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no ha revertit les retallades i destina sis euros menys per habitant. En la despesa per càpita, Madrid està a la cua amb 2.399 euros, seguida de Catalunya (2.782), mentre que les que més destinen són el País Basc (3.708), Extremadura (3.629) i Astúries (3.438).

  • El Síndic de Greuges demana a l’Ajuntament de Barcelona que millori la qualitat del SAD en plenes mobilitzacions de les treballadores

    El Síndic de Greuges de Barcelona ha fet públic l’informe anual del 2023 en el qual demana a l’Ajuntament de Barcelona que millori la qualitat del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). Les recomanacions de l’organisme coincideixen en ple cicle de mobilitzacions de les treballadores per la falta d’acord amb la patronal per pactar el nou conveni.

    El síndic apunta que el SAD és objecte de múltiples queixes pels incompliments d’horaris, canvis freqüents de la persona treballadora i la manca de preparació del personal, a més de la mala gestió de les queixes. “S’han d’implementar millores en la supervisió de les empreses adjudicatàries per assegurar la qualitat d’un servei adreçat a persones amb necessitat de cures per raó d’edat (gent gran) o de salut i/o discapacitat”, apunta l’informe. També assenyala que cal garantir una adequada formació de les persones treballadores; una gestió adient de les queixes motivades pel funcionament del servei i el dret a la formació sobre les condicions de prestació del servei i sobre els drets i deures dels usuaris.

    Continuen les mobilitzacions pel bloqueig del conveni

    Les treballadores del SAD continuen amb el cicle de mobilitzacions davant el bloqueig del conveni per part de la patronal. Avui s’han concentrat davant de l’empresa Servisar- Domus VI a les 10h. Des de CCOO han anunciat accions durant tota la primavera per “trencar amb la dinàmica injusta instaurada per les patronals de congelar salaris i demés condicions laborals fins que les empreses renoven licitacions administratives”. Acusen a empreses com Servisar- Domus VI i Ascent Social d’estar “controlades per fons d’inversió o pel mateix Florentino Pérez”, empresari espanyol i actual president del Reial Madrid. Lamenten que les empreses s’enriqueixen amb capital públic “tot a força de reduir la qualitat del servei i empitjorar les condicions laborals de les treballadores, encara amb sous per sota del salari mínim en alguna categoria professional”.

    En les darreres negociacions, la patronal plantejava un augment dels sous del 13,25% fins al 2027, que suposa mantenir per al 2023 la pujada salarial que contemplava l’anterior conveni, i d’un 0,25% extra per al 2024. Des de CCOO lamenten que fins al 2026 no hi hauria una pujada salarial, que seria d’un 3% i d’un 8% per al 2027. A efectes pràctics la proposta és quasi igual a l’anterior amb el major gruix de l’augment salarial quan l’ajuntament tregui a concurs la licitació del servei.

    Oposició a la resta de reivindicacions sindicals

    Altres punts de desavinença amb els quals la patronal manté la negativa són la bossa d’hores, que els sindicats demanen suprimir. Suposa que les treballadores no hagin de recuperar les hores de servei que no han pogut fer per motius aliens, com per exemple, perquè el pacient està al metge. També demanen reduir la jornada laboral, que se situa en 37 hores. La patronal argumenta que treballen menys del que fixa el conveni estatal, tot i que acumulen ja cinc convenis autonòmics amb la mateixa jornada.

    Amb les baixes mèdiques tampoc hi ha acord. Des de CCOO i la CGT demanen que l’empresa pagui el complement salarial per cobrir el 100% de les baixes. Lamenten que és una feina molt física i haver d’agafar una baixa és habitual, “però si tenim sous precaris i passem a cobrar el 65% per agafar-la, la majoria optem per anar a treballar dopades, perquè és la única manera que podem arribar a final de mes”, afirma Noelia Santiago, delegada del SAD de CCOO. La patronal s’hi oposa i argumenta que la demanda del sindicat suposa “premiar” les baixes i defensen reforçar els mitjans de prevenció.

  • La maternitat i la conciliació són l’inici d’una bretxa salarial que escala fins al 19,85% a Catalunya

    Les dones van cobrar 6.197 euros menys que els homes l’any 2021, el que suposa 516 euros menys al mes. La bretxa salarial a Catalunya va augmentar per primera vegada des de 2017, fins a arribar al 19,85%, segons l’informe anual publicat per la UGT en el marc del Dia per la Igualtat Salarial, que se celebra el 22 de febrer.

    La UGT apunta a la maternitat com l’inici d’un efecte dominó que passa per la conciliació i  l’accés als permisos com a generadors de desigualtat salarial entre homes i dones. De fet, la bretxa és del 15% entre els menors de 34 anys, i escala per sobre del 20% a partir dels 35 i fins al 23,54% a partir dels 45 anys. “És precisament en etapa de maternitat i cures quan la bretxa es dispara”, apunten des del sindicat.

    La maternitat com a origen

    Gran part de la bretxa té l’origen amb el naixement dels fills i el desigual repartiment que es fa de les cures. Així ho reflecteix la taxa d’ocupació: el 77,9% dels homes sense fills treballava l’any 2022, enfront del 75,6% de les dones, una diferència de només dos punts. La taxa s’eixampla amb el naixement dels fills. Augmenta fins al 89,4% entre ells i baixa entre elles fins al 70,4%. De fet, nou de cada deu excedències per cuidar les criatures que es van agafar el 2021 van ser entre dones. Igual que el 85% de les reduccions de jornada per cuidar als fills les fan elles. “Tenir fills és un factor d’inserció laboral per a ells i d’abandonament per a elles”, afirmen des de la UGT.

    El sindicat critica que la desigual càrrega de treball en la cura dels fills també es reflecteix en la disposició que tenen ells i elles per fer hores extres. “La bretxa en el cobrament de complements salarials va ser del 30,34%, el doble que en el salari base”, apunta l’informe. Els homes van cobrar un 66,5% més de complements d’hores extraordinàries i un 36,4% més per nocturnitat o treball de caps de setmana.

    Vocació i formació

    Les dones estan més segregades en ocupació i més del 80% treballen com a: personal de serveis de restauració, personals, protecció i venda; personal tècnic i professional científic i intel·lectual; personal comptable, administratiu i d’oficina i ocupacions elementals, sectors en els quals els sous són més baixos. I és que, “set de cada deu persones que cobren el salari mínim són dones”, lamenten des de la UGT.

    El sindicat també veu amb preocupació la bretxa entre les professions amb formació d’FP. Ells cobren un 30,6% més que elles, deu punts per sobre de la bretxa en el conjunt de l’economia. L’any 2018 una catalana amb FP cobrava uns 20.808 euros anuals enfront dels 29.978 euros dels homes amb la mateixa formació. Lluny de la bretxa entre les persones amb formació universitària que se situa en el 22%. Des del sindicat posen el focus en la forta segregació, on elles en general escullen professions pitjor pagades. “Encara hi ha molts estereotips i s’ha de treballar en una millor orientació professional, des que són nens i nenes perquè comencin a visualitzar-se professionalment”, afirmava la secretaria d’igualtat i formació de la UGT de Catalunya, Eva Gajardo. Una bretxa que podria ampliar-se amb el “boom” actual de l’FP, cada cop amb una major oferta i  un augment de demanda de les empreses.

  • Continua el conflicte a la sanitat catalana: un centenar de directius amenaça de dimitir i les infermeres mantenen la vaga indefinida

    Un centenar de directius d’Atenció Primària de la zona de Barcelona amenacen de dimitir si l’administració no mou fitxa en els propers tres mesos. El conveni de l’ICS que es va signar fa unes setmanes després de disset anys congelat no convenç i afegeix pressió al conseller de Salut, Manel Balcells.

    A la vaga indefinida convocada des del dia 12 de desembre per Infermeres de Catalunya, s’afegeix ara l’amenaça de dimissió de directius de més de cinquanta centres sanitaris (CAPs, CUAPs, ASSIRs i EAPs), que representen un 60% del total que hi ha a la capital catalana. En una carta conjunta acusen el Departament de Salut de proposar “mesures classistes” que “representen el trencament d’un dels fonaments de l’Atenció Primària: el treball en equip”.

    Les crítiques es dirigeixen al conveni laboral plantejat a l’ICS, l’entitat pública que gestiona el 80% dels centres d’atenció primària catalans. El qualifiquen de “falta de respecte” pels desequilibris entre els metges i la resta de personal. Lamenten que millora especialment les condicions laborals dels metges, per evitar que marxin a altres països, però queda curt per a la resta de treballadors de l’Atenció Primària. Posen el focus en les infermeres, administratius, auxiliars d’administració, auxiliars d’infermeria, llevadores, fisioterapeutes i treballadors socials. Insisteixen que es treballa com a equips i critiquen que les infermeres tenen més tasques a fer com la prescripció d’alguns medicaments, un major esforç que no es veu contemplat en el nou conveni. Afegeixen que hi ha hores extres que no es podran pagar a alguns treballadors, o la desigualtat amb el complement d’exclusivitat, que només es pagarà als metges per evitar que marxin a la privada. En el cas del personal d’administració lamenten que tota la millora que contempla el conveni és d’un augment de 131 euros a l’any.

    Des del Departament de Salut treuen pit d’haver fet una injecció de 320 milions d’euros amb el nou conveni, tot i que ja s’han reunit amb els signants de la carta per revisar alguns dels punts amb els quals hi ha conflicte.

    El conseller Balcells posa com a condició per a reunir-se que es desconvoqui la vaga indefinida

    Infermeres de Catalunya va convocar una vaga indefinida el passat 12 de desembre que continua, a conseqüència del nou conveni de l’ICS davant la falta de millores per a les infermeres. El conseller de Salut ha posat com a condició per a reunir-se amb el sindicat que aturi la vaga indefinida i demana “espai de diàleg adequat” per “abordar les reivindicacions professionals”. Tot i que insisteix que no menysté el sindicat, la vaga ni el malestar, demana abordar el conflicte des del punt de vista “professional” i “no sindical”.

    Tot i que Infermeres de Catalunya no té representació a les taules de negociació, ha sabut mobilitzar el col·lectiu amb especial incidència entre les d’atenció primària. Tot i que hi ha hagut contacte amb responsables del Departament de Salut, des del sindicat demanen reunir-se directament amb el conseller, que assegura que “hi ha unes regles de joc sindicals que s’han de complir”, en referència al fet que el conveni el va signar la majoria de sindicats amb representació (SATSE, Metges de Catalunya, CCOO i UGT) i que els convocants de la vaga no tenen representació. “Conseller, la vaga continua. Primer parlem i després decidim desconvocar la vaga, si arribem a un acord. “Aquestes són les regles i no les podem canviar”, han respost des d’Infermeres de Catalunya.

    “És legítim queixar-se, però no repetirem les negociacions. El conveni està signat per 13 dels 15 delegats. Hi ha un sindicat que fa vaga, però és minoritari, i no em refereixo que les infermeres siguin minoritàries, sinó que el sindicat no té representació a la taula. Que a dia d’avui tindrien majoria absoluta? Potser sí, però no hi ha eleccions. Això sí, han mogut molta gent, i és important, perquè indica que hi ha malestar tot i les condicions laborals signades. Aquesta és la lectura”, afirma el conseller de Salut.

    El pròxim 3 de gener s’ha convocat una primera reunió amb col·legis d’infermeria, amb la voluntat d’ampliar-la a societats científiques i continuar amb converses amb els sindicats. El conseller admet el “malestar” i assenyala que cal avançar en el reconeixement dels perfils professionals i assegura que si cada cop tenen més feina qualificada s’ha de reconèixer i pagar-ho.

  • Set de cada deu treballadors han patit la síndrome de ‘burnout’ en l’últim any

    Set de cada deu treballadors reconeix haver patit la síndrome de burnout en el darrer any, segons una enquesta de Ringover. La malaltia suposa un estrès laboral que es fa crònic i pot arribar a suposar esgotament físic, mental i emocional. Alguns efectes poden ser sentir-se desmotivat i insatisfet amb la feina, a més de problemes físics com mal de cap o dificultat per a dormir.

    Amb la sobrecàrrega de feina durant la pandèmia en sectors com la sanitat o l’educació, l’OMS va reconèixer la síndrome de burnout com a malaltia laboral el gener de 2022. I és que les dades preocupen: un 76% dels mil enquestats per Ringover afirmen haver tingut símptomes en alguna ocasió en el darrer any. De fet, tres de cada deu treballadors espanyols asseveren que la sensació de burnout he empitjorat des de la pandèmia i un 38% de les empreses afirmen que ho noten en els equips.

    Per sectors, els més afectats són els sanitaris (84%), especialment els mesos d’hivern; finances i assegurances (82%); educació (81%), sobretot al setembre i juny coincidint amb l’inici i final de curs;  vendes i màrqueting (80%) seguits dels serveis socials (77%) i oci i restauració (76%), amb un pic els mesos d’estiu. Tot i que hi ha sectors amb els símptomes focalitzats en mesos concrets, el retail o el transport mostren burnout perllongat tot l’any.

    Els homes són més propensos a tenir els símptomes que les dones, i per grups d’edat, la generació Z (85%), és a dir, els joves d’entre 18 i 24 anys, lideren el rànquing, seguits dels millenials (82,30%), que tenen entre 25 i 34 anys. L’impacte es redueix a la meitat entre els treballadors d’entre 55 i 64 anys.

    Els joves, els que més es plantegen deixar la feina

    El burnout està en augment en tota Espanya i les empreses corren el risc de tenir una elevada rotació de personal. Sis de cada deu treballadors s’han plantejat deixar el lloc de feina fruit de l’esgotament i els símptomes associats. Els homes són més propensos a presentar la dimissió que les dones i, per edats, és major entre els més joves. Vuit de cada deu menors de 34 anys s’han plantejat deixar la feina, amb una tendència a la baixa fins al 52% entre els ocupats d’entre 35 i 44 anys i  un 37% entre els de 55 i 64 anys.

    Maria Moreno, una jove de 24 anys i treballadora d’una corredoria d’assegurances, afirma que des de la pandèmia hi ha més feina en el sector i l’empresa ha reduït la plantilla. De fet, la demanda d’assegurances de salut privada ha augmentat en un 8,3% aquest any, segons dades de l’INE.  “L’estrès diari m’impedia inclús dormir bé, afectava massa la meva salut mental i m’ha obligat a deixar la feina”. A més, assevera que els companys de l’empresa es troben igual.

    Als joves, se’ls hi suma una major precarietat del mercat laboral. Pateixen una temporalitat que quasi triplica la dels majors de 30 anys, un salari que de mitjana no arriba a la meitat del sou mitjà i un atur entre els menors de 25 anys que triplica el de la resta.

    La pesada càrrega de feina, la falta de recursos, la gestió de l’empresa, els entorns laborals tòxics, l’estrès o la falta de suport són els motius que els enquestats destaquen com l’origen del burnout. Els principals símptomes són el cansament, desinterès, impotència, falta de confiança i motivació, estrès excessiu i insatisfacció amb la feina. A més, apunten que la jornada laboral de quatre dies, tenir més vacances o més opcions de teletreball milloraria la seva situació laboral.

  • Infermeres de Catalunya inicia avui una vaga indefinida

    Les infermeres es planten i comencen avui una vaga indefinida. “Fa temps que aguantem una situació límit que tenim des d’abans de la pandèmia, que ha evidenciat les mancances del sistema”, afirma Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya, que afegeix que “fa més de deu anys que assumim més tasques i competències cobrant el mateix”. Una situació que ha esclatat amb la signatura del conveni del SISCAT i recentment amb el de l’ICS. 

    La convocatòria es dirigeix a totes les infermeres que treballin als centres del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i des del sindicat lamenten sobretot “el maltractament” a les llevadores, que tot i haver de tenir especialitat per exercir “no es veu reconegut en condicions laborals i econòmiques”. Infermeres de Catalunya destaca l’evolució professional i formativa del sector, amb noves competències que les han convertit en una peça clau del sistema. No obstant, troben a faltar un reconeixement social, econòmic i laboral de la professió. 

    Salut no s’asseu a negociar

    Des d’Infermeres de Catalunya culpen al Departament de Salut del “menyspreu” del col·lectiu que es tradueix en un deteriorament de la salut física i mental i inclús abandonament de la professió. Afirmen que fins al moment “ningú del departament ha demanat parlar amb nosaltres” i asseguren que la vaga no s’aturarà fins que es negociïn les reivindicacions de les infermeres. Adverteixen que no acceptaran excuses: “volem fets i no paraules”. 

    Exigeixen un reconeixement professional i laboral, en competències, responsabilitats i en retribució econòmica i reduir la càrrega de feina amb una disminució de les ràtios. D’altra banda, troben a faltar cobertura legal i econòmica en moltes de les noves tasques que assumeixen. També demanen que el temps de visita sigui variable entre 10 i 30 minuts en Atenció Primària per adequar-lo a la intervenció i una unificació de tots els convenis sanitaris: “una mateixa feina, un mateix conveni”, afirmen. 

    En l’àmbit laboral i econòmic, demanen recuperar les condicions anteriors a la crisi immobiliària, amb una jornada que passi de les 1642h anuals a les 1599h, recuperar el 5% de reducció de massa salarial, que es va retallar el 2010 amb Zapatero i el 2012 amb Montilla. També reclamen la jubilació anticipada voluntària, una compensació econòmica per la prolongació de jornada, plus de perillositat i un complement d’exclusivitat per la imposició de torns que impedeix compaginar amb una altra feina. Tot i així, destaquen que la solució és una profunda reestructuració del sistema i apunten a una falta de professionals que suposa una sobrecàrrega de tots els perfils professionals. “Ja estem fartes de ser la mà d’obra barata i qualificada del sistema, de copets a l’esquena, d’aplaudiments i reconeixements buits”, conclou el manifest. 

    Setmana de mobilitzacions a la sanitat catalana

    Sindicats com la CGT, la intersindical i el CATAC han convocat vagues avui dimarts 12 de desembre i demà dimecres 13 de desembre, ja que tant infermeres com personal administratiu se senten “menyspreats” respecte a la millora de condicions dels metges. Els sindicats assenyalen que “és un acord que inclou millores, però des del 2006 no n’hi havia cap i ara s’obliden coses de base”. Lamenten que, els metges “tindran un augment de 15.000 euros anuals, mentre que el personal administratiu rebrà 131 euros més a l’any”. Altres reivindicacions com el complement d’exclusivitat o deixar de fer guàrdies a partir dels 60 anys s’ha reconegut als metges mentre que al col·lectiu de les infermeres no. Sindicats majoritaris com CCOO, UGT i Metges de Catalunya no secundaran la vaga i defensen el III Acord i justifiquen que els metges tenen més millores perquè “fan més hores i més guàrdies”.

  • Héctor Tejero, de Más Madrid: «La reducció de la jornada laboral té beneficis en la conciliació i millores en la salut»

    “Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral”, afirma Héctor Tejero. El diputat de l’Assemblea de Madrid assegura que «és una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral» i creu que és la via per ampliar les veus favorables entre la dreta i l’empresariat al voltant de la jornada laboral de 32 hores. Després que Más Madrid hagi acordat presentar-se amb Sumar a les properes eleccions del 23 de juliol, assegura que els tres principals reptes en la propera dècada són la transició ecològica, la desigualtat i l’habitatge i defensa que “el projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor”.

    Per què és hora d’establir la jornada laboral de 32 hores?

    Per poder viure millor. Hi ha un conjunt de problemes al món, que encara que no se solucionarien, millorarien amb una reducció de jornada: alts nivells d’estrès i d’ansietat; síndrome de burnout; treballar massa i no arribar a tot. També tenim una crisi de cures, que la gent no pugui tenir cura dels seus descendents o dels grans al seu càrrec. També hi ha una perspectiva climàtica; pensar noves maneres de viure al món. En tot això, la reducció de jornada laboral hi té un paper protagonista.

    La prova pilot del Regne Unit, la 4 Day Week, va demostrar que a més a més d’una millora en la salut mental dels treballadors, hi havia un lleu augment de la productivitat (1,4%). Més enllà d’una reducció horària, no es planteja un canvi en la lògica laboral basat més en objectius que en hores?

    El gran debat és a la productivitat. Els experiments demostren que la millora de la salut mental i física dels treballadors millora. A França, fins i tot amb la reducció de jornada també, es va veure que més gent va deixar de fumar. En tasques artístiques o que funcionen per objectius és evident que la reducció d’estrès augmenta la productivitat. A restaurants o fàbriques, s’observa com hi ha menor rotació de personal i la gent està més identificada amb la seva empresa. Hi ha un procés de captació de talent per les millores en les condicions laborals. D’aquesta manera augmenta lleument o no disminueix la productivitat.

    La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa

    De moment hem vist diferents proves pilot al món, però, com es pot traslladar a una política generalitzada? Perquè hi ha sectors com l’hostaleria que asseguren que tindrien més problemes per fer-la.

    La idea de les proves pilot era una avaluació de polítiques públiques. Quins problemes i avantatges tenen empreses i treballadors per implementar la reducció de jornada? Per això, el projecte pilot que intentem fer des de Más País era intentar incloure empreses de molts sectors, encara que finalment el Govern ho ha plantejat al sector industrial. La idea de la prova pilot era poder entendre les necessitats de les empreses per resoldre-les. Per nosaltres ha de ser un procés gradual. Fer polítiques d’incentius des de les institucions perquè les empreses es vagin sumant. La gent té la idea que es decreta d’un dia per a l’altre, tot i que gairebé mai ha estat així. Per tant, nosaltres optem per la via d’incentius, desgravacions, ajudes directes o beneficis a la compra pública perquè les empreses es vagin sumant. Si juntament amb això, hi ha una pressió dels sindicats que posen la qüestió damunt la taula mitjançant el conveni, es podrà avançar col·lectivament. En aquest cas, la llei és el final del camí, quan ja hi ha un volum elevat d’empreses que la duen a terme. Com es va fer a França, es pot fer una llei amb una moratòria de dos anys. Al final depèn del sector, la mida i el tipus d’empresa. I ja per una qüestió de competició, de captació de talents, acabarà obligant les empreses a reduir la jornada.

    A Espanya s’han plantejat diverses proves pilot de la jornada laboral de 32 hores. Com estan funcionant?

    La primera va ser a la Comunitat Valenciana. Ja van per la segona edició. A la primera es van presentar moltes empreses, però algunes no complien els requisits. En aquesta segona fase s’han presentat més empreses i han modificat les bases perquè hi accedeixin més. En el cas espanyol, ara se n’estan comprovant quantes compleixen els requisits i se n’han presentat unes 70. El problema de la prova pilot d’Espanya és que s’ha plantejat des del Ministeri d’Indústria i, per tant, només són empreses industrials. Caldrà veure totes les que accedeixen al projecte pilot.

    Hi ha consens social per establir-la? La patronal, per exemple, no la veu amb bons ulls, s’ha de buscar un suport de tots els agents socials?

    Hi ha un suport social elevat. Nosaltres vam fer una enquesta l’1 de maig del 2021 i un 70% el recolzava. Més a l’esquerra que a la dreta i més els joves que els grans. A més a més, més del 50% pensa que és viable. A l’àmbit de les empreses, a Anglaterra un 5% l’estan aplicant i un 20% s’ho han plantejat. A Espanya, en una enquesta que va fer Adecco el 2021, un 70% de les empreses estava en contra de la reducció de la jornada laboral sense abaixar els salaris, però al voltant d’un 12% estaven a favor de provar-ho. Encara que sembli poc, són moltíssimes empreses, són 400.000. Probablement amb la crisi d’Ucraïna, el rebuig des de les empreses hagi augmentat, però hi ha sectors que ja ho fan i veuen que és beneficiós tant per als treballadors com per a les mateixes empreses. Sempre hi haurà reticències. Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral.

    La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment

    I hi ha un consens favorable a l’àmbit polític?

    Des de la política, la via ara és la dels incentius. Es pot construir un consens polític amb la dreta en la reducció de jornada laboral. No tant imposant-la sinó per la via dels incentius. L’empresa que la vulgui provar, se li poden donar ajuts. Això ja es fa realment. Les empreses ja reben subvencions per fer R+D, per contractar gent de determinades minories, etc. La reducció de la jornada laboral també permet que es redueixin les baixes laborals, l’absentisme laboral i té beneficis en la conciliació i les millores en la salut. És una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral. En això també hi podria haver consens amb els empresaris.

    La jornada laboral de 32 hores s’ha plantejat com una de les mesures que ajudaria la salut laboral per reduir l’estrès o millorar la conciliació, entre d’altres. Més enllà d’això, continuem amb una manca d’accés a salut mental, quines altres polítiques laborals cal plantejar per garantir una salut laboral real?

    Totes les polítiques que redueixin la precarietat i fomentin l’estabilitat i la formació. La majoria de problemes de salut laboral es produeixen per treballar massa. Els accidents laborals, per exemple, es produeixen majoritàriament les darreres hores de la jornada i els últims dies de la setmana per temes d’esgotament. A més, hi ha més d’un 20% de gent que pateix la síndrome de burnout. L’estabilitat permetria també reduir l’estrès i qüestions com ara menor rotació i més formació també ajudarien. També hi ha altres temes fonamentals com ara la salut mental o l’habitatge, que estan relacionats amb el món del treball. Cal reduir preus de l’habitatge o augmentar els salaris.

    Més enllà de la millora de la conciliació, també es parla que és una mesura que beneficia moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. Quina és la seva aportació?

    Amb la conciliació hi ha debat. La reducció de la jornada laboral és una precondició per afavorir un canvi cultural. No solucionarà els problemes de conciliació en el repartiment desigual de les tasques domèstiques entre homes i dones. Alguns estudis demostren que no hi ha un efecte gaire fort. Quan els homes es jubilen o entren a l’atur de llarga durada, no assumeixen més càrrega de feines de casa. La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa. A la reducció de jornada es planteja l’opció de treballar menys dies o menys hores al dia. Les dones s’estimen més treballar menys hores al dia i els homes menys dies a la setmana, per una qüestió de conciliació. A l’enquesta que vam fer vam veure un biaix de gènere, encara que tampoc molt evident. Per tant, és un debat interessant, tot i que encara és obert i s’ha de resoldre.

    Pel que fa al, ecologisme hi ha dues qüestions: els efectes directes al medi ambient; perquè hi ha menys desplaçaments, perquè quan la gent té més temps lliure té comportaments més sostenibles, etc. L’efecte principal de la reducció de jornada és la transició cap a un model de treballar menys i tenir més temps lliure com a forma de riquesa. El més important és crear imaginaris col·lectius que no passin per haver de treballar i consumir molt: treballar menys i tenir més temps per dedicar-te a tu i als teus vincles. La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment.

    Per tant, és una mesura que va contra el capitalisme consumista.

    Depèn de com es plantegi. El capitalisme existeix treballant 16 hores o 8 al dia. Tot i que és cert que la reducció de jornada va contra l’hiperconsumisme. Com menys temps tens, més gastes a comprar a domicili, etc. Una reducció horària portaria el consum cap al sector serveis, gimnasos, teatre, cultura, bars, etc.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional

    La jornada de 32 hores planteja un canvi de paradigma laboral. És el moment d’afrontar canvis estructurals també a les prestacions socials, per exemple amb la renda bàsica universal?

    Hi ha una tendència en l’esquerra a posar a competir mesures. En realitat són complementàries. La reducció de la jornada afavorirà fonamentalment els treballadors assalariats, que signifiquen un 85% del total. Els autònoms tindrien més complicacions per beneficiar-se’n. Després, qüestions com la renda bàsica universal permetrien que autònoms poguessin reduir la jornada. És important, doncs, no posar-les a competir sinó complementar-les. Mecanismes com la renda bàsica, permetrien que perfils com els riders poguessin treballar menys.

    Al final són mesures estructurals, hi ha una acceptació social suficient per dur-les a terme?

    Amb les reduccions de jornada hi ha més acceptació crec, sense entrar a valorar si una és millor que una altra. A Espanya, hi ha un imaginari que un es guanya la vida treballant i hi ha vergonya de cobrar ajuts. Tenen certa estigmatització. Es veuen com una cosa de pobres. En altres països hi ha una cultura més gran de rebre-les.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional. Només parlo duna percepció social. Totes dues mesures són canvis estructurals. Al final no són canvis revolucionaris i es poden aconseguir aplicant-los a poc a poc, encara que tots dos tenen problemes d’implementació. El projecte pilot de la renda bàsica era una bona proposta i és una llàstima que s’hagi retirat a Catalunya. Es pot buscar un model d’aplicació gradual on les prestacions actuals vagin transicionant cap a la Renda Bàsica.

    Les tendències polítiques demostren una elevada polarització amb una ampliació dels drets socials des de les forces progressistes i una onada reaccionària davant. L’esquerra està capitalitzant aquests nous drets?

    L’esquerra avança en termes de drets civils i socials: la reforma laboral, l’augment del salari mínim o l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Són mesures barates amb grans efectes en la reducció de pobresa i desigualtat al país. Sempre ha passat així. Per mi no s’han de convertir en batalles culturals. Tot i que l’esquerra faci bandera, la reducció de la jornada millora la vida de tot el món al marge del que pensin. És important estendre ponts amb sectors moderats de la dreta. Jo crec que la dreta s’equivoca en atrinxerar-se en millores clares dels drets civils.

    Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques

    Però, no creus que l’esquerra no és capaç de capitalitzar aquestes mesures? Perquè després d’una legislatura amb moltes mesures socials hi ha hagut unes eleccions municipals on ha arrasat la dreta.

    La política no és la traducció directa de les millores a la vida de la població. És una època complexa on hi ha hagut inflació, hi ha un problema estructural amb la vivenda i això genera frustració als votants d’esquerres. Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques. Algunes insuficients, d’altres no. De vegades és difícil traslladar-ho a vots. El govern progressista ha fet les coses força bé i per a les eleccions generals, si es fa una bona campanya i es convenç la gent del que s’ha fet bé i del que falta per fer, se’n poden millorar els resultats.

    La teva formació política ha arribat a un acord amb Sumar per concórrer a les properes eleccions, on es planteja un projecte de país per als propers deu anys. Quines propostes es fan en aquesta via des del moviment Sumar?

    Les línies generals són compartides a bona part de l’esquerra. Hi ha diversos problemes fonamentals: necessitem una transició ecològica justa que doni seguretat a la gent i generi ocupació, la desigualtat i l’habitatge, que ha esdevingut una soga al coll per als més joves. Hem de pensar en un horitzó de país habitable i més just. El projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor.

  • El TSJC condemna a Interior i l’obliga a avaluar els riscos laborals dels bombers

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat el Departament de l’Interior a avaluar els riscos laborals dels bombers en les tasques operatives. El dictamen es produeix arran d’una denúncia de l’Agrupació de Bombers de CCOO interposada el passat novembre per la manca d’aplicació de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (PRL) i de l’incompliment d’un requeriment de la Inspecció de Treball relacionat amb l’avaluació de riscos de les tasques operatives com són els incendis. 

    Una professió cancerígena, segons l’OMS

    La sentència, ja ferma perquè la Generalitat no l’ha recorregut, es produeix menys d’un any després que l’OMS elevés el risc de càncer professional dels bombers. El compliment serà “imminent”, segons CCOO i el Govern haurà d’avaluar les tasques operatives que realitza el cos de bombers i bomberes i a complir la Llei de PRL. Per tant, haurà de reconsiderar l’equipament, les dotacions, els agents cancerígens, el soroll o les mesures higièniques del personal, ja que des del sindicat afirmen que hi ha riscos per a la plantilla per “una infradotació del personal”. A més, de l’avaluació de riscos, l’Executiu haurà de fer una proposta de mesures correctores amb una planificació temporal de l’aplicació, econòmica i amb un personal que ho gestioni i se’n faci responsable. El coordinador de l’Agrupació de Bombers de CCOO Joan Biescas assegura que estaran atents que “es tinguin en compte els riscos reals de la professió”, ja que les avaluacions de riscos les fa el servei de prevenció del Departament de l’Interior i els delegats de prevenció dels sindicats. 

    La Generalitat havia incomplert un requeriment de la Inspecció de Treball

    El 2018 l’Agrupació de Bombers de CCOO va interposar una denúncia a Inspecció de Treball per l’avaluació de riscos de les tasques operatives. Des del Departament d’Interior es van presentar al·legacions i el 2019 la Inspecció feia un requeriment definitiu al Govern. Interior va fer una planificació per a complir-lo en tres anys, tot i que un cop acabat el termini el compliment “ha estat insuficient”, afirma Biescas. El sindicat va renegociar amb l’Executiu el compliment del requeriment, i després de no arribar a cap acord es va presentar la denúncia, que ha donat la raó a CCOO. 

    Des del sindicat afirmen que “la sentència ajudarà a salvaguardar i millorar la salut dels bombers i bomberes de Catalunya i també pot servir com a referència per a futures sentències per a les persones treballadores a la resta de l’Estat”.