Just Deploy It!

Autor: Jordi Ojeda

  • La síndrome de l’impostor com a malaltia laboral de l’artista

    La síndrome de l’impostor com a malaltia laboral de l’artista

    Les professores de la Geòrgia State University, la Dra. Pauline Rose Clance i la Dra. Suzanne Imes, van publicar un article a finals dels anys setanta amb el resultat d’una investigació realitzada durant un lustre, on revelaven quelcom sorprenent. The Imposter Phenomenon in High Achieving Women: Dynamics and Therapeutic Intervention (El fenomen de l’impostor en les dones d’alt rendiment: Dinàmica i Intervenció Terapèutica, 1978) es publicava en una revista especialitzada en difondre teories, investigació i pràctica de la psicoteràpia, en concret, el text de les científiques se centrava en un treball que englobava psicoteràpia individual, grups internacionals temàtics i classes universitàries, especialment centrat en 150 dones de gran èxit professional. «No obstant, malgrat els seus títols obtinguts, honors acadèmics, èxits alts en exàmens estandarditzats, elogis i reconeixement professional de col·legues i autoritats respectades, aquestes dones no experimenten una sensació interna d’èxit. Es consideren «impostores». Les dones que experimenten el fenomen de l’impostor mantenen una forta creença que no són intel·ligents; de fet, estan convençuts que han enganyat qualsevol que pensi el contrari», afirmaven les dues professores en les seves conclusions.

    El concepte «síndrome de l’impostor» és proposat per primera vegada a l’àmbit acadèmic en aquest article, i fa referència al fenomen psicològic en què la persona se sent incapaç d’internalitzar els seus èxits i, per tant, pateix una por persistent de ser descoberta com un frau. L’estudi original es va centrar específicament en dones: «Certes dinàmiques familiars primerenques i la posterior introjecció d’estereotips de rols sexuals a la societat semblen contribuir significativament al desenvolupament del fenomen de l’impostor», afirmen Clance i Imes. Estudis posteriors també van identificar els mateixos símptomes en el cas dels homes amb grans èxits professionals, encara que en percentatges inferiors i no exactament provocat pels mateixos factors, evidentment, especialment, els relacionats amb el gènere.

    I, recentment, s’han realitzat investigacions que evidencien la presència d’aquesta síndrome amb una gran prevalença en els joves, on destaquen els treballs de Chayer i Bouffard Relations between impostor feelings and upward and downward identification and contrast among 10- To 12-year-old students [Relacions entre sentiments d’impostor i identificació i contrast ascendents i descendents entre estudiants de 10 a 12 anys], 2010), aplicat a infants d’entre 10 i 12 anys, i els treballs de la Dra. Mioara Cristea a la Heriot Watt University (UK) (Are children impostors? The prevalence of the Impostor Syndrome among school children [Són els nens impostors? La prevalença de la síndrome de l’impostor entre els escolars], 2021).

    En el cas dels artistes, la síndrome de l’impostor pot tenir un impacte superior per la seva condició implícita: no ser professions estandarditzades o, de vegades, reconegudes socialment. I pot ser molt greu, ja que una de les conseqüències pot ser disminuir la capacitat de córrer riscos, per la qual cosa l’autor pot arribar a crear per sota del seu potencial. I això ho saben molt bé els autors de còmics, que contínuament han de donar explicacions addicionals quan algú els pregunta a què es dediquen, com si ser autor de còmics no fos una professió o com si no en poguessin viure. Si ets jove, dona i destaques amb els primers còmics, el còctel pot resultar mortal, literalment. L’impacte sobre la salut mental de l’autora pot ser considerable, i més si ja té una situació de partida delicada.

    Zoe Thorogood és una jove britànica nascuda el 1998 que va decidir documentar sis mesos de la seva vida –entre juliol i desembre del 2021– i ho va publicar onze mesos després en forma de novel·la gràfica amb el títol S’hi està molt sola al centre de la Terra (It’s Lonely at the Centre of the Earth, 2022), publicat l’abril del 2024 per Norma Editorial, en edició en castellà i català, amb traducció de Gema Moraleda i de Laura Obradors Noguera, respectivament. La revista Forbes la va seleccionar com una de les deu millors novel·les gràfiques de l’any 2022 als Estats Units (on es va publicar a la seva primera edició), i pocs mesos després era nominada a dos Premis Eisner en la seva 35a edició (un dels més prestigiosos a nivell internacional), en les categories de Millor Obra Autobiogràfica i Millor Autor Complet (els dos premis els guanyaria, finalment, Kate Beaton, per la novel·la gràfica Patos, publicada per Norma Editorial en castellà). Aquest mateix any, Thorogood també estava nominada en tres categories més, per la seva participació com a dibuixant a Joe Hill’s Rain (2022), encara inèdita al nostre país. I va guanyar una sisena nominació en aquest esdeveniment, el Russ Manning Promising Newcomer Award (el Premi al nouvingut prometedor), atorgat el 21 de juliol de 2023. Un reconeixement espectacular al seu talent… tot i que ella cregui que no s’ho mereixi.

    Zoe Thorogood, amb vint-i-quatre anys acabats de fer en aquell moment, amb cinc era l’autor amb més nominacions en aquesta edició dels Premis Eisner (rècord absolut per a una primera nominació), tot un presagi d’una carrera brillant al davant… si ella vol, és clar. La novel·la gràfica per la qual estava nominada com a autora completa (dibuix i guió) i obra autobiogràfica està concebuda com un experiment creatiu, per la multitud de propostes visuals i referències que conté, però, sobretot, és un treball d’extrema generositat en explicar-nos la seva intimitat més vulnerable, els seus pensaments més privats… i la suposada maleïda herència genètica.

    Thorogood reconeix a l’interior de la novel·la gràfica que pateix depressió suïcida des dels catorze anys, i intuïm pel relat que pot tenir relació amb la depressió que ha patit la seva mare durant tota la vida. La narració és d’una gran sinceritat, escrita i dibuixada sense cap mena de prejudici, amb la naturalitat de qui explica realment el que li està passant. No és un invent, i avisa el lector al primer full de la novel·la gràfica amb el text següent: «Aquest llibre inclou reflexions personals i descripcions d’intents de suïcidi i autolesió. Encara que espero que sigui un consol per a algunes persones, el contingut pot provocar emocions negatives. Si us plau, llegeix-lo en un lloc agradable i recorda que el sol sempre surt cada dia. Gràcies». És un avís important per al lector, perquè compleix amb escreix l’advertiment.

    Si torneu a llegir la nota de l’autor veureu que està escrita de forma preventiva i transpira un missatge positiu. És important aquesta intencionalitat perquè la pròpia autora ens mostra com s’adona progressivament que la seva obra té un impacte en els seus lectors, i que aquests poden ser un nombre elevat («Tu saps què és dibuixar per a molta gent?», li indica a una amiga en una de les vinyetes). En una de les pàgines escriu un cop i un altre una de les frases que més li repeteixen els aficionats en un festival de còmic quan s’hi dirigeixen perquè els signi l’exemplar de la seva primera novel·la gràfica: «Em sento identificat». Com de fort has de ser per adonar-te de la responsabilitat que tens a les teves mans? En realitat, li agraeixen que es mostri tal com és: «Ens agrada que no et pintis com una bona persona», afirma una fan anònima quan la reconeixen en una cafeteria.

    Thorogood explica breument la seva experiència assistint a centres de salut mental des de l’adolescència, i denuncia la manca de recursos. I sembla que sap bé de què parla després de diversos intents de suïcidi, sense que aquests siguin descrits amb detall. No ens interessa la morbositat, sí les emocions que estava sentint, que eren molt intenses especialment en una època que era intensa per a tothom també. Ens referim, evidentment, als efectes sobre la salut mental provocats pel confinament del 2020 associat a la pandèmia de la covid-19. Zoe explica com va preparar un projecte d’una primera novel·la gràfica completa (fins aquell moment era coneguda per un webcòmic autobiogràfic autopublicat i gratuït a internet), i quan va aconseguir una editorial britànica per publicar-la, el repte creatiu va suposar un any d’enclaustrament en solitud en el seu petit apartament, per completar l’obra en la seva totalitat. Quan va estar acabada i va aconseguir publicar-la (el setembre d’aquell any fatídic), el món estava confinat al seu voltant i va seguir, un altre any més, tancada a casa sense sortir, sola. Aquesta novel·la gràfica, que descriu sis mesos –entre el juliol i el desembre del 2021– recull part de les experiències viscudes l’any anterior, també els elogis rebuts per aquesta primera obra i l’impacte que li va suposar.

    En una escena de S’hi està molt sola al centre de la terra, quan arriba a la duana d’un aeroport dels Estats Units per un viatge privat, li pregunten a què es dedica, i la resposta és representativa dels símptomes de la síndrome de l’impostor: «Doncs als còmics, pel que sembla». En aquell instant, segon semestre del 2021, era reconeguda per molts experts del sector com «el futur del còmic», tal qual. I tot gràcies a l’èxit de la seva primera novel·la gràfica completa: La inevitable ceguera de Billie Scott (The impending blindness of Billie Scott, 2020), publicada en castellà el novembre del 2023 per Reservoir Books, amb traducció de Juan Naranjo, una obra que li va permetre conèixer a través de les xarxes socials l’amic «virtual» a qui visitaria (resulta significatiu com l’autora dibuixa l’instant en què ella mateixa veu la seva obra a la prestatgeria de l’apartament de l’amfitrió).

    Aquesta primera novel·la gràfica no és autobiogràfica, encara que llegint la segona ara sabem que la protagonista hi inclou moltes coses, pel que fa al seu comportament i la seva relació amb els altres, i per experiències vitals concretes. En una de les moltes xerrades que té amb la seva consciència i amb ella mateixa amb diferents edats de l’última dècada a la segona novel·la gràfica, reconeix que les dues obres sembla que tenen la mateixa trama: «Persones trencades camí de l’autodescobriment». En el cas de la protagonista d’aquesta primera novel·la gràfica, la jove il·lustradora Billie Scott, no només serà intens aquest camí cap a l’autodescobriment, sinó que hi ha un compte enrere d’extrem dramatisme. Després d’un cop al cap a les primeres pàgines, la protagonista de la història descobreix que perdrà la vista en poques setmanes, just quan acaba d’aconseguir un encàrrec per a la primera exposició de quadres en una galeria d’art. Comprendrà, inevitablement, la seva limitació per transcendir al món de l’art. Curiosament, la idea li va sorgir quan, amb dinou anys, va tenir un problema de visió i li van dir que podia haver perdut la vista si no hagués anat a l’oftalmòleg a temps.

    Aquesta primera novel·la gràfica va ser la seva consagració internacional. La va ajudar a consolidar un estil propi que ha pogut exportar a altres encàrrecs com a dibuixant (ella mateixa reconeix que treballar amb el guió d’un altre autor li permet refugiar-se en el món d’una altra persona, en certa manera, alliberant-la), i és la llavor de la segona novel·la gràfica, obertament autobiogràfica. A les dues obres s’aprecia un sentit de l’humor peculiar, que contrasta amb alguns moments d’extrem dramatisme, cosa que suposa un alleujament per a la lectura, com si busqués contínuament la complicitat i la comprensió del lector. Riem i plorem amb ella, mentre l’acompanyem en el seu procés de creació peculiar, mentre ens interpel·la de vegades, trencant la quarta paret de tant en tant.

    La síndrome de l’impostor té unes teràpies associades com proposen les mateixes autores que la van definir, però no és a la llista de malalties mentals. I, per descomptat, tampoc no és una malaltia laboral. Els autors de còmic no poden sol·licitar la baixa per aquest concepte… si és que es poguessin permetre estar de baixa, és clar. De moment, agraïm a l’autora, a Zoe Thorogood, la seva capacitat per complir amb escreix l’objectiu que s’havia marcat inicialment: «Convertir la tinta en emocions que els altres puguin entendre i sentir», perquè la representació importa i ajudarà a molts lectors, encara que no siguin artistes. Per això li desitgem que arribi a aquesta felicitat per la que tant es pregunta: «Per què no puc ser feliç?».

     

  • Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    En la resolució 42/112, el 7 de desembre de 1987, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir celebrar el 26 de juny el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Trànsit Il·lícit de Drogues per «mostrar-ne la determinació a reforçar l’actuació i la cooperació per assolir l’objectiu d’una societat internacional lliure del consum de drogues. Amb el suport cada any de particulars, comunitats i diverses organitzacions de tot el món, aquesta celebració mundial té com a objectiu conscienciar sobre el greu problema que representen les drogues il·lícites per a la societat».

    L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és la responsable de la publicació de l’Informe Mundial sobre les Drogues, un document amb estadístiques clau i dades fàctiques obtingudes a través de fonts oficials amb un enfocament basat en la ciència i la investigació. «L’impacte de les drogues és complex i de gran abast. Per fer front a aquest problema és imprescindible adoptar un enfocament basat en proves científiques que doni prioritat a la prevenció i al tractament», es destaca a l’informe. Analitzar i mostrar la realitat del que passava en un centre de rehabilitació va ser el gra de sorra que va voler aportar un artista que, per coses del destí, va acabar treballant a temps parcial com a responsable de neteja i de manteniment durant cinc anys.

    Norma Editorial publica la novel·la gràfica Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación (2024), amb guió i dibuix de Ferran Vidal, un treball de documentació exhaustiu sobre el funcionament i les persones que interactuen en un Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències, el qual el mateix autor situa a «una ciutat qualsevol». L’obra funciona com un documental, amb la descripció de la instal·lació i de les funcions de la institució, l’especificació del personal i la descripció somera dels seus llocs de treball, i una breu presentació, en algun cas amb una minientrevista, de moltes de les persones que van passar pel centre al llarg dels cinc anys en què Vidal va treballar al CAS, essent ell mateix part del relat, com a fil conductor de la narració en primera persona.

    La sinceritat de l’autor és fonamental per afavorir l’empatia del lector, en posar-nos al seu lloc i compartir les seves emocions, que van evolucionant en revelar-se tot un univers desconegut per a la gran majoria de la població, i que s’anirà exposant magistralment en les pàgines de la novel·la gràfica. Un desconeixement que ho era per al mateix dibuixant quan es va incorporar al lloc de treball a l’inici del relat, cosa que afavoreix, a priori, l’exposició de prejudicis i estereotips compartits per tots i creats per un marc mental que la societat (a través de notícies o de la ficció) ha construït al llarg de les darreres dècades. Uns prejudicis que li van arribar a fer pensar, el primer dia de feina, que no en sortiria viu, quan la realitat ha estat molt diferent, encara que amb una realitat que no té res a envejar, evidentment.

    De fet, ja a les primeres vinyetes ens adverteix que el CAS amb prou feines està senyalitzat des de l’exterior, actuant amb dissimulació per evitar protestes veïnals, s’entén, per exemple, perquè no baixin els preus dels pisos del seu voltant. Això és el que passa quan mana el mercat en les decisions que prenem. I no som conscients dels falsos estereotips que moltes vegades ens ha creat la ficció. És demolidora una pàgina plena de retrats de diferents persones, i l’autor ens pregunta als lectors si ens podem imaginar quina de totes aquestes persones podria ser drogodependent i les veiem de tots els gèneres, procedències, edats i classes socials. La resposta és contundent: absolutament qualsevol.

    El centre descrit a Fuerza tracta centenars de pacients a l’any (per desgràcia, la taxa de mortalitat és molt alta en aquest col·lectiu), però, sobretot, es concentra en quatre grans tipus: els heroïnòmans, els cocaïnòmans, els alcohòlics i els addictes a la marihuana. I tots ells, juntament amb el personal del centre, són els protagonistes d’aquesta història que tracta de comprendre els motius (molt variats) de com caus a la droga i tot el que suposa des de tots els punts de vista, també en el procés de rehabilitació: emocional i físic, familiar i social, laboral i econòmic. I ja sabíem, també per la ficció, gràcies al famós Dr. House, interpretat per l’actor Hugh Laurie a la mítica sèrie homònima, pel lema que ens repetia a cada episodi, que tots els malalts «menteixen»… absolutament tots, el que fa, de vegades, que la rehabilitació sigui més complicada.

    Vidal denuncia a la novel·la gràfica que al CAS on treballa, per no haver-hi, no hi ha ni bolígrafs per escriure. Una constant del seu discurs és evidenciar la manca de recursos de manera perenne en un centre de servei públic però de gestió privada. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, un cineasta destacat per utilitzar les seves produccions per denunciar diversos aspectes de la societat, es posa la diana en el sistema privat de salut dels Estats Units, mostrant el mercantilisme associat a la salut i la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per a un, el ferit ha de triar quin dit se li cus. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tota mena, cosa que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americanes. A canvi, se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. En els pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    A Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, sinó pel negoci implícit en la privatització d’un servei essencial, en part estimulat per uns polítics que des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades, per a l’enriquiment d’unes companyies que acabaven contractant aquests polítics al cap del temps, amb sous milionaris. Paraula de Moore, amb evidències exposades al documental.

    La realitat és que, si privatitzes un servei públic i se segueix donant aquest servei des del sector privat, els ingressos surten igualment de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses alhora, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenten. Si els ingressos es mantenen estables, l’única manera d’augmentar els beneficis és controlar les despeses fins al detall i, en la mesura del possible, disminuir-les. D’aquí sorgeixen la majoria de les limitacions que es troben aquest tipus de centres que, recordem, és de servei públic, però de gestió privada.

    Ferran Vidal realitza un treball portentós de documentació i narració, combinant diverses tècniques que compaginen la historieta, la il·lustració i la pintura, les tres especialitats que, juntament amb l’escultura, són la base de la seva producció artística. Utilitza el llapis amb un traç expressionista estranyament realista, amb una composició de la pàgina experimental a cada escena, amb una gran càrrega pedagògica. El seu valor artístic va ser reconegut en el seu moment; el projecte Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación va permetre al seu autor guanyar el VI Premi de Novel·la Gràfica Social Divina Pastora en la seva edició del 2018 (sí, han llegit bé, cosa que dona una idea de l’esforç creatiu i editorial i la dificultat que suposa fer i publicar una obra d’aquest tipus al nostre país). El premi, promogut per la Fundació Divina Pastora, té l’objectiu de fomentar la conscienciació ciutadana a través del dibuix a la novel·la gràfica com a mitjà artístic d’expressió.

    La precarietat laboral al sector del còmic va portar l’artista a la cua de l’atur i, d’aquí, a un treball en un CAS. I el seu talent i la seva capacitat d’observació mentre feia aquesta inesperada i no desitjada tasca ha permès que puguem tenir una obra d’aquest tipus a les nostres mans. Moore, al seu documental Sicko, afirmava de manera categòrica que «una societat es pot jutjar per la manera com tracta els seus membres més desafavorits». Pel que apreciem a l’obra de Fuerza, es mereixen un monument tot el personal del CAS. I, probablement també, totes les persones que han ajudat d’una manera o altra que aquesta novel·la gràfica s’hagi publicat, començant, és clar, pel nostre respecte al seu autor i acabant, potser, pels lectors que la comprin. No us oblideu d’abraçar-vos.

  • La pressió per les notes a l’adolescència

    La pressió per les notes a l’adolescència

    L’agost del 2023, es publicava als Estats Units el llibre Never Enough. When Achievement Culture Becomes Toxic-and What We Can Do About It ([Mai no n’hi ha prou. Quan la cultura de l’èxit es torna tòxica i què podem fer sobre això], 2023), escrit per la reconeguda periodista Jennifer Breheny Wallace. L’assaig inclou entrevistes a pares, psicòlegs i estudiants, i conté els resultats d’una enquesta a més de 6.000 pares, tots amb una mateixa inquietud: identificar els motius que generen conseqüències nefastes en la salut física, psíquica, emocional i social dels joves, i conèixer quines podrien ser les solucions per evitar-les.

    En la seva investigació, Wallace se centra en la toxicitat que suposa l’actual «cultura de l’èxit», entesa aquesta com la necessitat forçosa d’aconseguir èxits socials, que s’acarnissa especialment en els joves pel que fa a les notes acadèmiques, als resultats esportius i/o a les activitats extracurriculars. La premissa inicial apunta que els adolescents estan corrent una carrera marcada per a ells, sense descans i sense ni tan sols decidir si és una competició en la qual vulguin participar. Podria semblar absurd preocupar-se pel benestar dels millors estudiants, però cal tenir en compte que l’estrès que provoca la cultura de l’èxit abraça tots els joves igual, independentment de la seva classe social o poder adquisitiu. De totes maneres, no es tracta de fer cap competició, qualsevol jove amb problemes de salut mental provocat per aquestes circumstàncies, es mereix que es tingui en compte.

    Una de les conclusions principals publicades d’aquest estudi, amb una mostra significativa d’estudiants de secundària i universitaris, és que els joves s’estan allunyant dels valors socials, com ara preocupar-se per la comunitat, i avancen cap a altres de més focalitzats en l’individu, com perseguir els diners, la fama i la imatge, en un context hipercompetitiu, que està generant una preocupant epidèmia de problemes de salut mental, especialment en aquells que no aconsegueixen aquestes metes o aquest reconeixement, que són la gran majoria. Un trauma provocat per les altes expectatives que tenen els pares, els professors, els entrenadors o, fins i tot, els mateixos joves, que han assumit, de manera natural, que la seva vàlua depèn dels seus resultats. Tot això, estimulat per una desigualtat creixent d’ingressos i una constatació de la disminució de les oportunitats.

    Aquest grau d’exigència desmesurada està propiciant una plaga de solitud, en considerar els adolescents com si fossin adults, sotmetent-los a una pressió considerable, una pressió que pot resultar tòxica quan prové dels mateixos pares, tal com indica Wallace en el seu estudi: «la pressió acadèmica que, de vegades, com a pares exercim sobre els nostres fills, pot ser, en contra del que pensem, més contraproduent que beneficiosa». De fet, les enquestes indiquen que la pressió acadèmica pot impactar en la salut mental dels adolescents de manera més negativa fins i tot que la interacció en xarxes socials, malgrat l’ansietat provocada per buscar de manera insistent l’aprovació contínua a les xarxes socials. Hi ha evidències que aquesta pressió ha provocat un augment considerable de casos d’ansietat, depressió i autolesions.

    A Never Enough, Wallace no analitza el paper que juguen les escoles en la creació, promoció i manteniment d’una cultura d’èxit tòxic, encara que la mateixa autora indica que la seva omissió és intencionada, per continuar amb la investigació en aquesta línia. Un dels aspectes nocius del propi sistema educatiu el constitueixen les puntuacions que et permeten estudiar la carrera desitjada, cosa que indueix implícitament en la creació d’un rànquing de notes, que comporta en la seva concepció una certa perversitat: que l’èxit d’un company, en realitat, és una amenaça per a mi, cosa que, en essència, és molt pitjor que la competència del mercat, on l’important és l’èxit propi, independentment del dels altres.

    El professor de la Universitat de Xile, Fernando Atria, feia la següent afirmació a l’article Els perills de crear un sistema de rànquing per seleccionar els qui ingressen a la universitat, 2012): «Si en un curs cada estudiant sap que la seva posició al rànquing afectarà considerablement les seves possibilitats d’admissió a la universitat, per a cadascun l’èxit dels altres no seria indiferent, sinó positivament negatiu. Un sistema que transmet a estudiants d’ensenyament mitjà el missatge que les seves possibilitats de vida són perjudicades per l’èxit dels companys de curs és un sistema pervers. La generalització d’un autèntic rànquing d’ingrés per a l’admissió universitària té aptitud per destruir la idea mateixa de “comunitat educativa” i acabar amb, almenys fer més difícil, relacions de companyonia o de camaraderia entre companys de curs».

    Aquesta circumstància, la del rànquing a l’escola, és el detonant de la història de la primera novel·la gràfica de Clara Cortés, EnamorAda (2024), protagonitzada per una jove estudiant a l’institut, Ada Martín, a qui les seves amigues més íntimes han batejat com a «Donya Perfecta», que veu com és desplaçada del seu segon lloc al rànquing de l’escola per dos companys de classe. La planificació del guió i les situacions versemblants ajuden a potenciar el factor pedagògic dels còmics, amb unes vinyetes que mostren de manera molt didàctica les inquietuds que provoquen en la jove perdre aquesta posició destacada davant la pressió dels seus pares i l’exigència que ella s’autoimposa, i els problemes que sorgeixen amb el seu grup d’amigues, més preocupades per divertir-se o, almenys, per no estudiar amb la mateixa intensitat.

    La solució ideada de crear un grup d’estudi juntament amb les dues persones que l’han desplaçat del rànquing desencadenarà una atracció sentimental per la seva nova amiga, una atracció que serà mútua i li provocarà a l’Ada un rebuig davant d’una situació inesperada al seu normatiu món, per la por, un cop més, de no complir les expectatives dels pares (què passarà si descobreixen que la seva filla és lesbiana, es pregunta). El desassossec que pateix el personatge davant del seu primer amor, i la posterior reacció i reflexió, pot ajudar a joves lectors que puguin sentir-se identificats amb els sentiments amb què està bregant el personatge, sentint-se identificats en visualitzar els prejudicis que l’entorn inculca sobre allò que és correcte i el que no ho és, com si aquest entorn abstracte tingués les respostes correctes a aquesta pregunta.

    L’obra de Cortés és el primer còmic de l’editorial Fandom Books del Grupo Anaya, un segell especialitzat en publicar novel·les del gènere Young Adult, un terme que es podria traduir com a «literatura per a joves adults» que, malgrat que està dirigit a tota mena de lectors, es caracteritza especialment pel fet que les novel·les estan protagonitzades per joves d’entre 13 i 17 anys, i les situacions que descriuen són properes a les realitats d’aquest col·lectiu, encara que també poden ser, alhora, històries de fantasia o distòpiques. També són un instrument ideal per donar visibilitat a les inquietuds relacionades amb les persones queer.

    Clara Cortés és graduada en psicologia el 2018 per la Universitat Autònoma de Madrid, i aquests coneixements han estat fonamentals en el desenvolupament i contingut de la seva prolífica carrera (va començar a publicar novel·les als divuit anys, tant infantils com juvenils). Les seves obres es caracteritzen per tractar aspectes associats a la salut mental i a la diversitat sexual, fent un perfil dels seus personatges ben definit i versemblant, com és el cas d’EnamorAda, i introduint un toc de fantasia en alguna de les seves novel·les. Explorar la sexualitat dels joves protagonistes, en què per a la majoria són les seves primeres experiències, resulta un element fonamental en el cas de col·lectius poc representats a la ficció, i el treball de Cortés posa el focus en aquest aspecte.

    La novel·la gràfica EnamorAda, realitzada al llarg d’un any i mig de treball, està concebuda molt abans de l’arribada a les llibreries del llibre Never Enough i, tot i això, ja incorpora algunes de les recomanacions proposades com a conclusió de l’estudi, per evitar caure en la toxicitat de la cultura de l’èxit descrit. El primer resultat destacat de Wallace és la constatació que la necessitat insatisfeta d’importar és l’arrel de tant patiment, i alerta del missatge que la societat transmet de manera sistèmica que «pot erosionar un sentit de l’autoestima dels joves que no són prou bons o populars, o prou intel·ligents o rics».

    La segona conclusió és que «per a importar, hem d’ajudar els adolescents a desenredar la seva autoestima dels seus èxits. No n’hi ha prou amb estimar els nostres fills incondicionalment. Han de sentir que aquest amor és incondicional». La investigació conclou, entre altres aspectes, com d’important és que els pares estiguin «psicològicament sans i que tinguin fonts de suport fortes i fiables», destacant la importància per a pares i fills de les relacions socials i els avantatges de la interdependència de la xarxa familiar i d’amistat. És a dir, aconsegueixes ser independent a través de la teva capacitat de compartir amb la teva comunitat, la capacitat d’ajudar i de rebre l’ajuda dels altres. I tot això, en un context de diversitat. Per això és important la representació a la ficció, en totes les seves manifestacions. Llegeixin Clara Cortés i ho entendran.

  • Discapacitat intel·lectual: salut, inclusió i qualitat de vida

    El 14 de setembre del 2021 moria en un accident ciclista el sacerdot Rüdiger Becker als cinquanta-nou anys, atropellat per un turisme que circulava amb excés de velocitat quan Becker passejava en bicicleta. Era el director i president de la Fundació Evangèlica Neuerkerode (Evangelische Stiftung Neuerkerode), situada a la Baixa Saxònia, a Alemanya, una entitat pionera des del 1868 a proposar un model convivencial i laboral format, en gran part, per persones amb discapacitat intel·lectual, que actualment engloba diverses entitats i localitzacions, amb més de 3500 empleats. Les setze empreses diaconals que formen la fundació proporcionen una varietat de serveis socials, d’infermeria, de teràpia educativa i mèdica que atenen 4500 persones especials, amb discapacitat intel·lectual i, també, persones amb discapacitat física.

    A principis del segle XXI, quan Becker es va incorporar a la direcció de la fundació, va pensar en el potencial pedagògic del còmic per poder mostrar la feina que estaven desenvolupant, i va pensar que el 140è aniversari de la creació de la fundació podria ser una data ideal per a la publicació. Però, va arribar el 2008 sense que s’hagués concretat, potser per no arriscar amb una aposta innovadora per a una institució a la qual s’acabava d’incorporar, la realitat és que la iniciativa va quedar arxivada, però no per sempre: ho va tornar a intentar, aquest cop com una de les activitats commemoratives del 150è aniversari de la creació de la institució. Els dos primers autors als quals se’ls va proposar no ho van acceptar per diferents motius, i va ser el tercer nom de la llista que sí que ho va fer, un autor que fins aquell instant ja tenia diverses publicacions, encara que mai signades en solitari. Potser, al final, la decisió era una aposta pels dos costats del projecte.

    El segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House publica el febrer de 2024, per primera vegada en castellà, el còmic Aprendiendo a caer (Der Umfall, 2018), amb guió i dibuix de Mikael Ross i color de Claire Paq, amb traducció de l’edició espanyola a càrrec d’Esther Cruz Santaella. Ross no només va acceptar el repte plantejat, sinó que va passar prop de dos anys i mig vivint de forma intermitent a la comunitat de Neuerkerode, en concret en una localitat on viuen al voltant de 800 persones amb discapacitat i treballen unes 1000 a cura d’elles, amb perfils professionals de tota mena. El lloc és un petit poble, i el nombre de persones que viuen sense cap mena de discapacitat és reduït, la gran majoria del personal de les diferents empreses que treballen viuen a les poblacions properes.

    Tenint en compte el caràcter institucional de la comanda en si, l’encàrrec tenia una condició peculiar en aquest tipus de circumstàncies: la llibertat total per crear el còmic, respectant la decisió artística escollida de l’autor. En primera instància, Ross va utilitzar un mètode periodístic d’observació i interacció amb preguntes i tractant de compartir temps amb els veritables protagonistes del lloc. De seguida es va proposar explicar les seves històries de forma realista, però sense que se’n pogués identificar la història d’una en concret, per preservar-ne la intimitat. Per això, el resultat final del còmic es pot dir que s’inspira en nombrosos casos reals de persones amb què va interactuar l’autor al llarg de la seva estada a la comunitat.

    El títol original del còmic, Der Umfall, es pot traduir com «l’accident», i evoca l’acció que és el detonant de la història. El protagonista de la història és Noel, un adolescent amb discapacitat intel·lectual que viu només amb la mare. Tot el seu món canviarà quan aquesta es colpeja el cap al lavabo en una caiguda fortuïta i, finalment, mor a causa del cop. El següent que veurem és com el jove s’incorpora a la comunitat, el seu procés d’integració i formació, mentre passa el seu particular dol. El còmic ens permet mostrar-nos les escenes, les converses, les decisions del personatge protagonista i l’elenc de personatges secundaris que l’envoltaran a la nova llar, així com la seva interacció amb els treballadors del lloc.

    Tot això permetrà que coneguem, a través de l’observació dels seus comportaments i diàlegs, les diferents idiosincràsies dels seus companys i veïns, mostrant les diferents experiències i històries personals a través de la ficció i no narrades emprant un estil documental. El resultat final podia (i ho va fer) ajudar que la societat, en general, comprengués com funcionava realment aquesta ubicació, un petit poble on totes les cases estan obertes i les persones no tenen limitada la mobilitat, per exemple, en el sentit que no hi ha els riscos que podrien tenir en una ciutat més gran, amb tot el que implica el trànsit, el soroll, la interacció amb la ciutadania, etcètera. La narració gràfica podia contribuir a aplacar les crítiques dels que promovien una integració total sense conèixer realment com funciona el lloc i sense comprendre les problemàtiques resultants en la realitat quotidiana.

    El mateix autor indica a les seves entrevistes que «l’objectiu del còmic era entretenir, però reconec que pot ajudar les persones que no coneguin aquest lloc que comprenguin la seva contribució a la societat, o a que reflexionen sobre aquesta situació les persones que no conviuen o no tinguin algú proper amb discapacitat. A Alemanya, si tens una discapacitat mental no pots decidir sobre la teva vida: o és la teva família o, si no, és l’estat qui decideix. No ets lliure, no pots decidir sobre la teva vida. A Neuerkerode vaig conèixer persones de diferents edats, procedències i motivacions. Vaig trobar persones grans que no es poden autogestionar ja sols en absolut, també joves amb discapacitat que els seus pares van valorar que allà estarien molt millor i, també, persones que havia viscut amb els seus pares fins que aquests morien. És just reconèixer la dedicació ingent que fan els progenitors, i la por implícita i perenne que sospesa sobre ells, davant la pregunta de què passarà amb el seu fill discapacitat quan ells no hi siguin. Veient aquesta història es poden sentir reconfortats que poden viure en un lloc amb una qualitat de vida digna».

    Un meravellós exemple d’aquesta situació el trobem en un altre còmic de fa una dècada publicat per Norma Editorial: ¿Quién le zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra? (Pendant que le roi de Prusse faisait la guerre, qui donc lui reprisait ses chaussettes?, 2013), amb guió de Benoît Zidrou i dibuix de Roger Ibáñez, que va fer un treball prodigiós en l’aspecte gràfic. La història narrada en aquest cas és tan simple o tan complexa com la vida quotidiana del dia a dia d’una mare vídua de setanta-dos anys, Catherine, que viu amb el seu fill Michel de quaranta-tres, que en porta més de la meitat de la seva vida amb una discapacitat intel·lectual profunda provocada per un accident de circulació a la seva joventut. Un nen molt petit atrapat al cos d’un home robust. Emociona observar el temperament, el sacrifici i la dedicació d’una mare que, físicament, està més en condicions que la cuidin. La por latent traspassa les vinyetes al lector, observant la preocupació de la fatigada mare pensant en què passarà amb el seu fill el dia que ella ja no hi sigui.

    Sembla com si al còmic Aprendiendo a caer, l’autor alemany presentés un model d’integració i de qualitat de vida innovador que donés resposta a aquesta pregunta de Catherine, i que pot encoratjar persones en situacions similars o familiars propers a pensar que hi pot haver una manera diferent de viure, en un missatge esperançador per pensar que hi pot haver un futur factible i digne. I ho fa amb un estil gràfic propi, hereu d’autors francesos a qui el mateix Mikael Ross reconeix com a inspiradors, noms de la talla de Blutch, Christophe Blain, Joann Sfar o Lewis Trondheim.

    Afortunadament, després del reconeixement d’Aprendiendo a caer a Alemanya, guanyant els premis més importants del país, aquest còmic ja ha estat traduït a deu idiomes i està en fase de preproducció d’una pel·lícula. Aquí ens arriba en castellà més de sis anys després de la publicació original, especialment catapultada també pels èxits internacionals dels seus treballs posteriors, dels quals cal destacar especialment el còmic El joven Ludwig. Los años de aprendizaje de Beethoven (Goldjunge: Beethovens Jugendjahre, 2020), també publicat en castellà el 2022 per Reservoir Books.

    I tot això, treballant a Berlín, en un país sense una tradició al sector del còmic en comparació amb altres països, malgrat que amb referents destacats en les últimes dècades. A la roda de premsa de presentació d’Aprendiendo a caer, l’autor reflexionava precisament sobre la possibilitat que en un futur pogués realitzar un còmic dedicat a narrar les atrocitats que van fer els nazis amb les persones amb discapacitat intel·lectual, que en aquest còmic només apareix com una referència, després d’haver conegut una dona gran de noranta-sis anys a Neuerkerode, encara lúcida, que li va explicar com es va salvar de la purga per amagar-se un temps al bosc. Els amics no ho van aconseguir, tots van ser víctimes de l’holocaust.

    Les vivències del jove Noel a Aprendiendo a caer i l’estil narratiu escollit per Mikael Ross contribueixen a fer que el lector tingui ganes de buscar més informació del lloc, ara que coneixem de primera mà com es viu a la localitat. L’objectiu original del malaguanyat Rüdiger Becker s’ha complert amb escreix. Lamentablement, ens ha donat una lliçó també amb la seva mort en un accident de trànsit: que en qualsevol instant i en qualsevol lloc, pots tenir una circumstància que ho canviï tot, a tu o a una persona a qui vulguis.

  • L’adolescència d’un immigrant: alteritat, integració i salut mental

    «Alteritat» prové del llatí alterĭtas, alteritātis, que alhora deriva del llatí alter, que significa «un altre». Per a la filosofia, l’alteritat és el contrari a la identitat. L’alteritat s’ha d’entendre a partir d’una divisió entre un jo i un altre, que pot induir a crear desigualtats, de vegades imperceptibles per a l’entorn, perquè estan normalitzades sobre estereotips que es perpetuen des de l’etapa escolar. Explicar què és el que sents pot resultar complicat o, encara pitjor, difícil d’entendre. Poder veure l’escena completa del que ha passat i conèixer els sentiments del protagonista en qüestió té un gran valor pedagògic. En aquest sentit, la novel·la gràfica té una capacitat de comunicació immensa. I si l’autor és el protagonista de la història, encara més.

    Jung Jin Lee tenia tres anys quan tota la família sud-coreana va decidir emigrar als Estats Units. En arribar a l’institut, en plena adolescència, es troba que al seu entorn és «l’oriental», «la coreana» o «la sud-coreana» o, el que és pitjor, «la xinesa», pels seus trets facials, gairebé sempre expressat de forma despectiva. El seu nom sembla que és difícil de pronunciar pels professors, en una rutina denigrant (passar llista a cada classe) a què t’acostumes, per la qual cosa decideix adoptar el nom de Deborah per simplificar la vida als altres, siguin professors o amics. A tots. Parla amb dificultat el coreà malgrat les classes extraescolars a què assisteix (se sent molt diferent a la resta de joves coreans que assisteixen, com ella, a les classes els dissabtes al matí), i malgrat que amb els pares i els seus familiars parla una barreja d’anglès i coreà. A Amèrica és la coreana (l’única a l’escola), i a Corea és l’americana… i ella se sent que està als «llimbs», un lloc abstracte a mig camí entre els dos llocs.

    La dificultat d’expressar-se correctament en anglès converteix en un suplici les classes, especialment quan hi ha la possibilitat que et pregunti el professor i hagis de respondre davant de tothom, amb el risc de les burles i l’assetjament conseqüent. Però hi ha una matèria alliberadora: la de música, no cal parlar. Tot i que tocar el violí resulta que no li agrada, i que les classes particulars que paga la família per avançar amb l’instrument són una tortura, quan la teva vocació, en realitat, és el dibuix. La càrrega mental de l’adolescent és significativa i el pitjor és que es produeix en un entorn familiar singular. La mateixa autora reconeix que «les relacions són distants a les famílies asiàtiques, amb una relació freda basada en la supervivència en un context molt estressant a causa del rol de l’emigrant, en aquest cas, sols amb dos petits de només un i tres anys quan van arribar».

    Ediciones La Cúpula publica al gener de 2024 la novel·la gràfica En el limbo (Il limbo, 2023) de Deb Jj Lee, amb traducció al castellà de Marina Borrás. Deb Jj Lee és el nom artístic amb què ha decidit signar la seva obra, i a la seva pàgina web personal avisa: «Hola, sóc Deb (però no “Deborah”, o pitjor encara, “Debbie”!!), i el meu pronom és “elle” (they/them en anglès)», aclarint que, actualment, des que va acabar aquesta obra, no s’identifica amb el gènere binari, encara que al relat apareixen alguns indicis en la seva adolescència, col·locats de forma premeditada. És la seva primera novel·la gràfica com a tal (la seva segona publicació, en realitat, després d’altres treballs d’il·lustració), realitzada al llarg de cinc anys en paral·lel amb diversos treballs d’il·lustració, sorgida com a proposta del seu agent després que l’any 2018 escrivís un breu còmic de quatre pàgines a la xarxa social Twitter i es fes viral, just quan s’acabava de graduar a la universitat. La concisa història es basava en les barreres lingüístiques transgeneracionals. Nascuda el 1996, Deb reconeix a l’epíleg que ha dedicat gairebé una cinquena part de la seva vida a narrar-ne una part essencial, la que transcorre a l’institut, des de la seva arribada fins just conèixer el nom del centre universitari on faria els seus estudis en art.

    Deb tenia clar l’inici i el final de la història, el més complicat era quines experiències escollir al mig, perquè s’entengués el procés que estava vivint i com explicar-ho. No és una història associada a la identitat de gènere, sinó una història fruit de la seva crisi d’identitat en un context social en constant conflicte coreà-nord-americà, amb problemes habituals de relació amb les seves amistats i, pitjor encara, en una família abusiva, amb maltractament físic i psicològic per part de la seva mare, en un enfrontament perenne que va comportar un intent de suïcidi per part de l’adolescent i un tractament posterior. Reconeix que dibuixar tot aquest drama no ha estat traumàtic després d’haver-lo explicat moltes vegades en les sessions de teràpia, malgrat que «fer una novel·la gràfica resulta emocionalment esgotador, sense importar el tema. Si un llibre té, diguem-ne, 350 pàgines, i cada pàgina té de 3 a 6 vinyetes, serien fins a 2100 dibuixos aproximadament. Vaig treballar en aquest llibre gairebé cada dia durant tres anys, escrivint una pàgina per dia, i va ser esgotador, dedicant entre 8 i 12 hores a cada jornada. Tot i això, tenir-lo imprès i a les teves mans, és una de les experiències més gratificants, i també única, sobretot per a nosaltres, els artistes digitals».

    El discurs resilient del relat és esperançador. Potser la creació de l’obra en si ha estat una teràpia reconfortant, aparentment ho sembla. Curiosament, una part important de l’obra es va fer durant la pandèmia, amb tot el que va suposar el confinament a nivell emocional. Reconeix que el resultat final ha servit perquè el seu entorn comprengui millor tot el que ha passat, tant la família com els amics protagonistes de la novel·la gràfica. No tant per aconseguir el seu perdó, perquè no era l’objectiu (especialment, per a les persones que acusava de ser les detonants de l’intent de suïcidi, per exemple). El lector comprèn les decisions que va adoptant, les renúncies i les oportunitats treballades, en tots els sentits, a nivell personal i social.

    També és pedagògic comprendre els efectes sobre la salut mental associats a les situacions singulars dels immigrants. Una ansietat provocada pels conflictes familiars, la violència explosiva de la mare exigent (decebuda amb un notable, mentre treballen perquè no els falti de res als seus fills), la competitivitat i pressió a l’institut, i els conflictes quotidians amb les amigues més properes que, alhora, han de gestionar els seus propis conflictes personals. L’estil escollit a l’art, amb tonalitats de grisos i gran expressivitat corporal, transmeten perfectament la desesperació creixent i la soledat de l’adolescent, agreujat per la pressió social, acceptada per la seva mare i la seva família a Corea, de fer-se una operació de cirurgia estètica: una blefaroplàstia.

    La cirurgia de doble parpella s’ha convertit, pràcticament, en una acció obligatòria per als joves coreans. Molts neixen amb parpelles monòlides (és a dir, sense plecs), i, socialment, es pot atribuir com una cosa poc atractiva, per això l’interès en què l’expressió dels ulls sembli el més «occidental» possible. Corea del Sud és el lloc del món on més es fa aquesta intervenció per càpita, amb més d’un milió d’intervencions a l’any. I allà és on es va realitzar la intervenció la jove Deb, aprofitant unes vacances amb la família coreana, en una mena de ritual i suplici per la qual passen gairebé de forma obligatòria just en arribar a la majoria d’edat. La pressió estètica, una més a la càrrega mental de la protagonista.

    En un discurs similar, cal destacar la novel·la gràfica El pez mágico (The magic fish, 2020), de Trung Le Nguyen, publicat l’octubre del 2023 pel segell Astronave de Norma Editorial, amb traducció al castellà de Juan Naranjo. El mateix autor a la seva pàgina web es defineix com a vietnamita-estatunidenc (va néixer en un camp de refugiats). The magic fish va ser la seva primera novel·la gràfica, nominada a un Premi Eisner i amb nombrosos reconeixements, un èxit que l’ha portat a publicar a posteriori amb editorials tan conegudes com DC Comics, Image Comics o Marvel, en històries de superherois on la identitat de gènere és important a la trama.

    El pez mágico és una història autobiogràfica sobre la seva infància i adolescència, amb els problemes ja comentats de l’idioma de les famílies immigrants, quan els seus pares no acaben de dominar l’anglès i ell no acaba de fer-ho amb el vietnamita, i la comunicació és important quan mires d’explicar-los que vols sortir de l’armari (ni tan sols sap quina paraula és l’adequada en vietnamita). El joc didàctic proposat per la mare, que el fill llegeixi contes infantils per aprendre l’idioma, és utilitzat per l’artista per emprar aquest univers fantàstic i oníric per fer comprendre al seu entorn el que intenta dir-los. A la novel·la gràfica albirem la importància de les visites a la biblioteca per escollir les futures lectures, i de com es fonen les històries llegides en veu alta amb les històries adaptades a la seva realitat del dia a dia.

    A diferència de En el limbo, aquí la relació amb la família és positiva i gratificant, encara que també serà important el discurs de l’herència cultural del país d’origen, mostrat, especialment, a través d’un dels viatges que ha de fer la seva mare, provocat per la mort de l’àvia materna. Per identificar clarament el present amb el passat, i amb el món fantàstic, l’autor utilitza el color com a recurs diferenciador, creant una atmosfera que ajuda el lector a avançar en les diferents trames presentades, acompanyant en el seu periple cap a l’objectiu final, utilitzant els colors primaris: blau per als segments de contes de fades, groc per als records de la mare i vermell per a les experiències actuals del jove. El tercer conte que apareix a la novel·la gràfica, i que l’autor reconeix que el va influir i va ajudar en la seva relació amb la seva progenitora, va ser el de La sireneta (Den lille Havfrue, 1837), un conte de l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875), protagonitzat per una jove sirena que està disposada a renunciar a la seva vida al mar com a sirena per guanyar una ànima humana, una història dramàtica amb final feliç.

    Les dues lectures recomanades són molt interessants per diferents aspectes, en especial per comprendre la dificultat dels pares immigrants per entendre els seus fills i donar-los suport quan creixen en una cultura diferent. Al final, tots estem als llimbs.

  • Memòria de quan no es podia sortir de l’armari

    El 29 d’abril del 2020 s’estrenava a la plataforma Netflix el documental Un amor secret (A Secret Love, 2020), dirigida per Chris Bolan, nebot nét de Terry Donahue, protagonista absoluta del mateix amb la seva parella Pat Henschel, amb qui portava més de sis dècades com a parella, ocultant aquesta relació lèsbica a la societat en general i a la seva família en particular, que les identificava com a dues bones amigues vivint juntes. Donahue, amb més de noranta anys, va ser diagnosticada de Parkinson, i va decidir que ja havia arribat el moment de revelar la veritat. I ho va fer de manera sublim en una producció commovedora, un al·legat crític amb la injustícia soferta durant tota una vida, convertint el documental en una palanca de representació prodigiosa avui dia. Perquè la representació importa.

    És evident la invisibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ a la ficció audiovisual durant dècades al llarg del segle XX. La representació és important perquè normalitza la diversitat i dota de representativitat el col·lectiu, generant de forma implícita una genealogia als que busquen referències, tan importants en la formació del caràcter, especialment en la joventut. L’evolució natural de la ficció d’acord amb l’evolució de l’entorn va provocar l’aparició de personatges del col·lectiu, la majoria com a secundaris, malgrat que moltes vegades amb la llosa de representar-los de forma estereotipada o esbiaixada, amb comportaments que fregaven la representació, en realitat, de malalties mentals. Però, podia ser pitjor, prevalen encara més les produccions on la representació del col·lectiu apareix al subtext de la trama, no directament per les evidències i els diàlegs, sinó a través del comportament o pistes que puguem percebre. El subtext, gairebé sempre, és percebut més clarament per aquelles persones sensibilitzades pel tema en qüestió, que identifiquen més fàcilment els patrons mostrats pels personatges.

    Bé, en realitat, hi ha una cosa pitjor que tenir almenys el subtext… que és no tenir res. Terry Donahue va jugar durant la seva joventut en la posició de receptora a l’All-American Girls Professional Baseball League, organització esportiva que va inspirar la pel·lícula Elles donen el cop (A League of They Own, 1992), dirigida per Penny Marshall, i protagonitzada, entre altres, per Geena Davis, Dottie Hinson, Lori Petty i Madonna. La pel·lícula s’inspirava en els successos reals succeïts l’any 1943, quan es va impulsar una lliga de beisbol femenina en plena Segona Guerra Mundial, quan molts dels jugadors masculins estaven mobilitzats a l’exèrcit. A la pel·lícula ni s’intuïa ni s’entreveia que hi pogués haver alguna jugadora lesbiana. Per cert, el protagonista de la pel·lícula era, en realitat, un singular entrenador interpretat per Tom Hanks.

    El documental Un amor secret es va estrenar directament a la plataforma Netflix, sense poder fer un programat recorregut previ per festivals. El motiu va ser per un problema imprevist i inesperat: el confinament mundial provocat per la pandèmia de la Covid-19. Aquesta circumstància no va ser un obstacle perquè finalment tingués una gran acceptació per part del públic a nivell internacional. La vida en parella de Terry Donahue i Pat Henschel va deixar de ser un secret. Al documental no només les vam conèixer a través de les seves entrevistes o de mostrar vídeos i imatges familiars del seu passat, sinó també per posar en evidència les barreres socioculturals que les van portar a amagar la seva relació durant tota la vida. De cop, van deixar de ser les dues amigues que vivien juntes per convertir-se en parella a ulls de tot el món.

    El visionat del documental va emocionar Marina Velasco Marta, que va identificar ràpidament una història similar a la seva família, en concret de la seva tieta àvia, que havia mort recentment, sense que haver tingut una oportunitat com van tenir Donahue i Henschel. Velasco es va proposar contribuir a donar veu a persones de la tercera edat que poguessin convertir-se en protagonistes del seu propi relat, en un treball de visibilitat de la memòria d’una generació que no ho van tenir fàcil. El resultat arriba a les llibreries com la seva òpera prima: la novel·la gràfica Que no se olvide (2023), publicat pel segell Salamandra Gaphic del Grup Editorial Penguin Random House. L’obra va guanyar el XVI Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, que li va permetre disposar d’una quantia econòmica que la va ajudar a portar endavant el projecte el darrer any. En el veredicte, el jurat va destacar Que no se olvide  per ser «una història que visibilitza un passat ocult i perseguit, usant un grafisme personal i expressiu per narrar el testimoni íntim d’aquells i aquelles que van viure la seva identitat sexual des de l’absència de referents i la por de ser assenyalats en una societat que els rebutjava i relegava al secret». En aquesta edició es van presentar 57 projectes, tant d’autors nacionals com d’internacionals.

    L’obra de Velasco s’estructura en forma d’entrevistes entrellaçades, com si es tractés d’un documental (narrant el procés en què es van concebre i desenvolupar), realitzades de forma virtual durant aquell primer any de la pandèmia. Recull sis testimonis de sis persones molt diferents entre sí, amb experiències vitals també molt diferents, però alhora amb moltes coses en comú. La novel·la gràfica està estructurada en sis parts que ens permetrà acompanyar els veritables protagonistes al llarg de les diferents etapes de les seves respectives vides, mostrant-les de forma cronològica: trobar-se, on mostra la dificultat de trobar referències amb què es puguin identificar o, simplement, comprendre el que els estava passant en la seva infància i joventut; sortir, allò que suposa o suposaria «sortir de l’armari», de manera voluntària o involuntària; conseqüències, mostrant algunes de les atrocitats sofertes explicades en primera persona; evasió i llibertat, o les dràstiques solucions per fugir de les situacions indesitjades o la por perenne del dia a dia (impressionants els testimonis dels que van haver de fugir a una gran ciutat per guanyar anonimat i respecte); amors, per narrar com van ser els seus amors i/o la seva vida en parella; i, finalment, el present, per reflexionar sobre com hem arribat on som, els progressos aconseguits i el que encara falta per recórrer. També per denunciar que alguns dels comportaments reprotxables i atacs injustificats, tant verbals com físics, es continuen produint a la nostra societat actualment. Com a exemple, una de les entrevistades, llevadora de professió actualment, reconeix que a l’hospital ningú no sap que la seva parella és una dona, i reprodueix en una vinyeta una conversa escoltada entre un infermer i una infermera a la planta: «—Ja és aquí el nen de la 302?». «—Sí. És el de les dues mares, ¿oi?». «—Si… Pobre…». «—Doncs sí, perquè un nen necessita una figura paterna».

    Al bloc de l’autora, en articles escrits just acabada la novel·la gràfica abans de la seva publicació, Velasco reconeix que la gestació de l’obra «va néixer de l’educació pública». Amb estudis de Biologia, va continuar fent estudis a l’escola d’art i va ser a segon curs d’il·lustració quan va proposar com a projecte final una novel·la gràfica que serviria d’exercici acadèmic i, també, de concepció de la idea i d’avantprojecte molt elaborat per presentar al Premi. Aquest treball previ segur que va ajudar a convèncer el jurat que ja es va trobar amb idees molt clares del que seria l’obra final.

    En aquest mateix article, l’autora insisteix en el lema que «la bellesa recau en la imperfecció» que es tradueix en un estil personal caracteritzat per la simplicitat en el traç fugint del realisme per fomentar l’expressivitat dels personatges, amb primers plans de les cares i les mans i emplenant les vinyetes d’una escenografia d’objectes quotidians que ens situen en un context temporal determinat i en una localització concreta. El ritme i la composició de la pàgina fa comprensible el discurs malgrat els canvis temporals i els canvis d’entrevistat, demostrant una gran maduresa i experiència en la planificació del guió, tant textual com gràfic. El resultat és extremadament respectuós amb els entrevistats, convertint-los en aquells protagonistes que ells mateixos no van tenir per als que llegim la novel·la gràfica. Els temps han canviat, afortunadament, però encara queden molts passos a fer. Com a exemple, els protagonistes de la novel·la gràfica tenen canviat el nom i la fisonomia per no ser reconeguts per familiars i/o companys de feina… al novembre de 2023.

  • El servei públic de salut mental a escrutini

    Escrutar és examinar i esbrinar de manera exacta i diligent un tema determinat, per poder formar-ne un judici. Això és el que es va proposar el Dr. José Valenzuela, enginyer tècnic industrial en electrònica, doctorat en humanitats i ciències cognitives, i responsable actual d’administrar i supervisar les activitats diàries del Laboratori de Neurociències de la Universitat de Barcelona… encara que el coneixem, sobretot, pel seu treball de divulgador científic. I no, no es va proposar escrutar alguna cosa relacionada amb la seva feina, sinó amb alguna cosa de la feina de la seva parella, psicòloga clínica, professional del servei de salut mental de la sanitat pública.

    Acostumat a publicar articles en diferents mitjans de comunicació, en aquesta ocasió, com a eina de comunicació del seu nou projecte de divulgació, va triar la novel·la gràfica (quedaria pendent, doncs, la tasca de trobar el dibuixant idoni que l’acompanyés). L’elecció del medi la va fer tenint en compte el brillant resultat de diferents obres recents que han apostat per aquesta forma de narració, a mig camí entre relat, documental i divulgació, impulsat pel poder pedagògic del dibuix com a complement essencial al text i al relat. Com a procés d’escriptura del seu futur guió va escollir el mètode científic: buscar les fonts de dades, llegir els clàssics, escoltar els experts i entrevistar els protagonistes. La capacitat del medi, la novel·la gràfica, li va permetre dissenyar un guió que oscil·lés entre la realitat i la fantasia, una solució que facilitaria la lectura en poder justificar més fàcilment les transicions entre els nombrosos temes tractats.

    El detonant del projecte de divulgació sorgeix en una conversa rutinària al final de la jornada, a casa amb la seva parella, sobre com havia anat el dia. En concret, quan li explica el cas real d’un pacient que, després d’una crisi a la feina, desapareix durant setmanes i que, després de trobar-lo caminant sense rumb al carrer, s’envia al seu domicili després d’uns quants dies ingressat a l’hospital. La resposta de qui no coneix aquesta professió és òbvia, és la que tindríem tots nosaltres, i és la que llegim en una de les vinyetes en boca del mateix guionista que apareix dibuixat com un dels personatges: “Però, com es pot tornar a algú així al carrer? O sigui, no us preocupa que torni a passar una cosa semblant?”.

    Les respostes de l’experta són tranquil·litzants (se sobreentén que si hi hagués un risc potencial no s’hagués pres la decisió de donar-li l’alta hospitalària), amb una concisa i aclaridora descripció del tractament i seguiment, però es malmet quan expressa una resposta lapidària: “Això és el màxim que se’ls pot oferir a la sanitat pública”. De nou, els lectors d’aquesta vinyeta ens fem la mateixa pregunta que es va fer la seva parella en aquell instant: si hi haguessin més recursos, la solució hauria estat diferent? “Últimament la salut mental està a la boca de tot el món. Podries publicar alguna cosa sobre el tema, no creus?”. I ho ha fet.

    Norma Editorial publica en castellà Locura. Un elogio de la diferencia (2023), mentre que l’Editorial Comanegra publica la versió en català de Nou elogi de la follia (2023). L’obra està realitzada a quatre mans, amb guió del mateix José Valenzuela, i amb dibuix d’Alfredo Borés, que ja tenia una experiència prèvia en una obra on el tema de la salut mental era fonamental: Las voces y el laberinto (2018), una adaptació de la novel·la de Ricard Ruiz Garzón, on relatava diverses situacions reals relacionades amb l’esquizofrènia (publicada en castellà com Las voces del laberinto, per Plaza i Janés el 2005, i com Esquizo. Històries reals, per La Campana el 2008).

    Borés compleix amb escreix un repte molt exigent, en què el dibuixant no només ha d’assegurar una continuïtat narrativa, sinó que ha d’acompanyar les vinyetes amb dades, de canviar d’escenaris molt diferents entre si o plasmar el que pot passar pel cap durant una crisi d’algun dels protagonistes. A més, empra el color per diferenciar la realitat amb la part onírica, i la intensitat del color és a mida de la necessitat de cada escena. A més, els dos autors són, en realitat, personatges de la pròpia novel·la gràfica que actuen com a narradors (i protagonistes de la portada), amb un cert estil empàtic amb el lector, plantejant les preguntes i les explicacions de forma pedagògica i amena, que assegura la lectura fins al final de la novel·la gràfica. I el que s’explica és de màxima actualitat, i ho percebem amb les pinzellades sobre dades estadístiques relacionades amb la salut mental, que permet dimensionar i contextualitzar la magnitud del problema, cosa que comença a través d’un pròleg clarivident escrit per Nuria Bendicho Giró.

    El títol de l’obra a la versió catalana (que no s’ha pogut mantenir en castellà per un tema de drets), és un clar homenatge al clàssic Elogi de la bogeria (1511), d’Erasme de Ròterdam, una obra que es pot interpretar com una invitació de l’autor a exhortar els seus lectors a reflexionar sobre diferents aspectes de la societat coetània del filòsof, en ple Renaixement. Valenzuela i Borés plantegen un objectiu igual de lloable, i utilitzen de cicerone un personatge inspirat en un psiquiatre real que, per motius obvis, va demanar que no aparegués el seu nom real (ni la seva imatge). El nom amb què els autors el bategen també té molt de simbòlic: Virgili. Ni més ni menys que el nom de l’acompanyant de Dante a la seva obra la Divina Comèdia (1304-1321), inspirat al seu torn en el poeta romà del mateix nom, autor de l’Eneida, escrita entre el 29 a. C. i el 19 a. C.

    Com en el clàssic, Virgili guiarà els dos autors de viatge a través dels racons de la salut mental, escollint els millors interlocutors per mostrar casos reals, els conflictes quotidians i les propostes diverses en la ciència, per facilitar que el lector de la novel·la gràfica comprengui la situació real, i percebem, clarament, els prejudicis i la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental, i que els mateixos autors atribueixen al desconeixement i a la desinformació de la societat, que pot fomentar l’aïllament i l’exclusió. I si creus que la salut mental no té res a veure amb tú, us deixo una sentència d’un professional que es recull contundentment en una vinyeta: “Espanya és el segon país del món en consum de psicofàrmacs en termes relatius i absoluts“. El tema alguna cosa tindrà a veure amb nosaltres, no?

  • La novel·la gràfica com a instrument pedagògic per al dol

    El dia 17 de novembre és el Dia Mundial contra el Càncer de Pàncrees (a les xarxes hi ha quantiosa informació amb l’etiqueta de l’acrònim en anglès: #WPCD). La necessitat de dedicar un dia a aquesta malaltia concreta és conseqüència de les evidències que demostren que una gran part de la població desconeix les característiques de la mateixa, o, fins i tot, les funcions del propi òrgan, per la qual cosa és habitual que s’organitzin activitats que fomentin la divulgació de la malaltia i accions que promocionin la investigació en aquest àmbit científic. Com en molts altres aspectes de la salut, la prevenció i la detecció precoç és fonamental.

    Pocs dies abans d’aquesta data marcada al calendari, arribava a les llibreries la novel·la gràfica El duelo (2022), de Paula Cheshire, publicada per Fandogamia Editorial. L’autora revelació narra, en primera persona, les vicissituds dels successos viscuts des del diagnòstic de càncer de pàncrees a la seva mare, la seva mort i, especialment, el duel posterior amb què es va enfrontar al llarg de diversos mesos. La sinceritat i generositat de l’autora i el seu talent, tant gràfic com narratiu, facilita que el lector l’acompanyi a través del seu procés de dol, sentint-nos-hi identificats, encara que no hàgim fet el mateix camí, però comprenent els sentiments que afloren en els diferents moments del relat.

    L’admirat professor Umberto Eco (1932-2016), un dels grans pensadors del segle XX, catedràtic de semiòtica i reconegut lector de còmics, afirmava que «a l’era de les comunicacions, les batalles es guanyen des del receptor». El receptor (o lector, en aquest cas) s’implicarà més en els continguts com millor recullin les necessitats i els gustos: «Només connectant amb el cervell emocional podem garantir l’eficàcia de les interaccions comunicatives de caràcter persuasiu i seductor».

    La publicitat i els mitjans audiovisuals hi tenen força experiència, molt abans d’aprofundir en el comportament del cervell humà. Probablement, el desenvolupament de les tecnologies de la informació han provocat una evolució en els processos de comunicació, en general, i de l’aprenentatge, en particular. L’ús dels còmics com a instruments pedagògics en l’àmbit de la formació és un actiu massa valuós per menysprear-lo, fomentant precisament l’emoció del lector i valorant l’èxit reconegut dels resultats en aplicar-lo a l’educació, a la sanitat o al treball, en general.

    A l’obra El duelo es manifesten diversos dels usos pedagògics que pot tenir un còmic: com a lectura completa, com a recurs utilitzant alguna vinyeta o una o diverses pàgines, com a generador de coneixement (què coneixien del càncer de pàncrees o del dol abans de llegir aquesta obra?), i, finalment, com a teràpia, de la pròpia autora en crear l’obra, però amb una llampada en el seu estil que indueix un efecte terapèutic també en el lector.

    Paula García Vázquez (Pontevedra, 1993) va apostar per dedicar-se completament al disseny gràfic, la il·lustració i la historieta quan el treball per compte d’altri no li permetia explicar les seves pròpies històries o, senzillament, desenvolupar el seu talent. L’elecció del nom artístic que va escollir no és fútil: Paula Cheshire. El Gat de Cheshire (que adopta el nom del comtat d’Anglaterra a Gran Bretanya, del qual suposadament procedeix) és un personatge de ficció recurrent al llibre Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (Alice’s Adventures in Wonderland, 1865), de Lewis Carroll. El recordem per la seva imatge icònica interpel·lant Alícia des de la branca d’un arbre, però, sobretot, ho recordem per les qüestions que planteja, actuant de manera més lògica en moments de desorientació i confusió de la jove, i posant en qüestió, sovint, la realitat percebuda.

    Que a la portada d’El duelo i a la de la seva anterior publicació, Me das ansiedad (2021), aparegui l’autora davant d’ella mateixa evoca el nostre conflicte amb el nostre món interior, com si es tractés del Gat de Cheshire, que ens requereix o compel·leix perquè actuem d’una forma determinada, advertint-nos dels nostres errors, però, alhora, sent comprensiu, guiant-nos i interactuant, utilitzant un humor singular (qui ens coneix millor que… nosaltres mateixos) que ens indueix un somriure, alleujant la tensió de la situació narrada, i el lector ho agraeix, reconeixent aquesta presència i aquesta habilitat expositiva de l’autora, que afavoreix que seguim llegint la seva història.

    Me das ansiedad sorgeix en els moments de confinament de la pandèmia de la covid-19 el 2020, com a vàlvula d’escapament. En aquest cas, el procés creatiu va ser molt diferent, ja que cada pàgina és independent i funciona com un gag en una escena sorgida de la quotidianitat del dia a dia d’un moment excepcional com el que vam viure tots aquells dies fatídics. L’impuls de l’autora d’autopublicar-se en una recopilació en paper de totes aquestes pàgines creades seria el detonant de convertir-se en autònoma del seu propi destí a nivell professional, i mai més ben dit.

    L’estil singular de Paula Cheshire permet que persones que no estiguin habituades a les lectures de còmics puguin seguir El duelo sense problemes, cosa que la converteix, també, en una gran lectura per a persones no habituades al medi. La narració està realitzada en primera persona i des del punt de vista de l’autora, per això valorem encara més les situacions en empatitzar amb ella: com ella, nosaltres tampoc no coneixem els símptomes, no coneixem les conseqüències del diagnòstic, no sabem quins efectes col·laterals té la quimioteràpia i no hem de saber com actuar quan una persona que volem i que és molt propera a nosaltres té un compte enrere en el seu rellotge vital.

    Com ella, tampoc entenem la fredor amb què actuen alguns metges, de manera insensible davant d’una situació traumàtica per a l’afectat i acompanyants. A aquests pocs metges els recomano sempre la pel·lícula El Doctor (The Doctor, 1991), lliurement inspirada en el llibre A Taste Of My Own Medicine ([Un tast de la meva pròpia medicina], 1988), escrit per Edward Rosenbaum. Al film, un inhumà cirurgià, interpretat per l’actor William Hurt, patia a la seva pròpia pell aquest tracte despietat quan ell mateix era diagnosticat amb càncer.

    Amb un exercici de responsabilitat per part de l’autora i de l’editorial, ens adverteixen a la contraportada i a l’inici d’El duelo que «este cómic contiene referencias a abuso de alcohol y medicamentos, trauma psicológico y muerte por enfermedad que podría afectar a algunes lectores» … és el que passa quan expliques la veritat, que, de vegades, no és perfecta. Tot i així, l’autora ens ajuda a comprendre les conegudes cinc fases del dol, proposades per la psicòloga Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004) al seu reconegut llibre Sobre la mort i els moribunds (On Death & Dying, 1969), un model que encara avui dia és acceptat. No obstant això, és conegut que les fases no es manifesten de manera precisa, sinó que varien entre les persones, poden canviar d’ordre o reaparèixer, ni han de succeir-se una darrere l’altra en la seva totalitat.

    Aquesta realitat, Paula Cheshire ho explica de manera magistral i visual a manera de puzle en una pàgina, malgrat que el seu duel sí que s’exposa a la novel·la gràfica en aquestes cinc fases: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. En perdre el seu fan més gran va perdre les ganes de dibuixar (interessant la manera com exposa aquests símptomes que també reconeixem), i fins i tot de dormir. Afortunadament, el dibuix del còmic li va servir de teràpia i recuperar la il·lusió per la qual ara és la seva professió. No la compadiu, si voleu ajudar-la, la millor manera de fer-ho a una autora és comprar, regalar i recomanar la seva obra i gaudir del seu talent. Ho podeu fer a la seva web (https://paulacheshire.com/), i podeu seguir-la a les seves xarxes socials, a Instagram i Twitter. Els duels s’acaben, però no els records de les persones estimades que ja no són entre nosaltres.

  • Art i pensament creatiu d’un veterà autor de còmics

    Probablement, un dels llibres més influents del segle XX hagi estat L’art del pensament (The Art of Thought, 1926), de Graham Wallas (1859-1932). Wallas va ser professor de Ciència Política a la Universitat d’Oxford i va fundar els primers consells i organismes educatius a gran Bretanya, a finals del segle XIX, així com la London School of Economics. Preocupat pel procés d’aprenentatge, i basant-se en els treballs filosòfics de Plató, Poincaré o Helmholtz, va formular la seva pròpia teoria sobre el pensament creatiu al seu llibre, escrit en la plenitud de la seva carrera, identificant quatre fases vitals: informació, incubació, il·luminació i verificació.

    Per a Wallas, la creativitat és conseqüència del procés d’incubació, una etapa conscient en què la ment analitza i reorganitza la informació, la sintetitza i l’avalua, esdevenint una habilitat fonamental per als creadors de qualsevol àmbit. El procés subconscient de reunió de nous pensaments condueix cap a una idea nova, que Wallas qualificava com «un camí no només cap a la bellesa i la felicitat, sinó també cap a aquesta qualitat que podem descriure com la veritat». El procés de saber quan una idea arriba, de reconèixer-la i de ser capaç de representar-la o explicar-la és part fonamental del sistema d’aprenentatge de totes les persones, i la manera de representar-lo visualment és a través de la llum, per això la denominació de «il·luminació» per a la tercera fase del pensament creatiu, que tindrà la seva culminació amb l’etapa de verificació, en què haurem d’examinar la consistència d’aquesta idea que ha irromput a la nostra ment.

    Pascual Ferrándiz (Barcelona, 1961), que signa la seva obra com a Pasqual Ferry, és un dels autors de còmic més prestigiosos al sector, a nivell nacional i internacional. Guanyador el 1987 del premi a l’autor revelació al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, la seva carrera es va catapultar al mercat internacional, on ha destacat, especialment, en el dibuix d’històries dels superherois més populars a editorials com Marvel i DC. El mateix Saló li atorgava el 2008 el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona per la seva trajectòria professional, gràcies al qual vam poder gaudir, un any després, d’una gran exposició retrospectiva de la seva obra… Fins que un dia, se li va apagar la llum.

    Alguns dibuixants, després d’una dura jornada de treball davant del tauler o l’ordinador, per desestressar-se i relaxar-se i poder desconnectar de la pressió del lliurament, el que fan és ni més ni menys que dibuixar. Carlos Giménez ho qualifica com a «Por el puritito gusto», que és com ha titulat el seu pròleg de la seva darrera obra publicada el febrer de 2023, Cementerio estelar, que podem gaudir gràcies a l’aposta del segell Reservoir Books per editar-lo, ja que el propi autor reconeix, sincerament, que ho va dibuixar pensant només en ell, sense la idea de posar a la venda el producte final. Giménez afirma en el seu text que distingeix entre treballar i dibuixar, i que quan toca treballar, de vegades, no sempre és divertit per la idiosincràsia de la pàgina i la importància que es comprengui la història que vols explicar, cosa que obliga, evidentment, a aplicar un mètode de treball consistent. Cementerio estelar no és feina, és una meravella per al lector.

    Pasqual Ferry no és diferent en aquest sentit. En el seu rutinari cafè matutí en un cèntric bar de Barcelona, l’acompanyava sempre el seu inseparable quadern, on gargotejava el que li passava pel cap… fins que un dia va aparèixer, de forma sobtada, el personatge que va batejar posteriorment com Mr. Bulb. Una silueta esvelta amb una gran expressió corporal i amb una característica singular: el cap era una bombeta, i la seva brillantor (o la seva absència) evocava la fase d’il·luminació que va escriure Wallas fa unes quantes dècades. El personatge es va convertir en recurrent per a l’autor a principis de la segona dècada del segle XXI, una època complicada per a ell per motius personals i professionals que va tenir conseqüències en la salut del creador i, consegüentment, en la feina.

    Amb el temps, Ferry va incorporar a les originals il·lustracions protagonitzades per Mr. Bulb aforismes, pensaments i preguntes que funcionaven com a títol de cadascuna. I, amb el temps, els dibuixos es van anar fent més complexos, experimentals i singulars, creant un discurs propi amb el protagonista principal i els personatges secundaris que interactuaven, en certa manera, representant les emocions negatives i positives de Mr. Bulb, que no era exactament l’alter ego del dibuixant, sinó la fase tres segons Wallas, o almenys és el que aparenta.

    L’Editorial DQ ha volgut recuperar la primera edició que Ferry va dissenyar el 2013, publicant Yo, Mr. Bulb. Entre la luz y la oscuridad (2022), ara en un format més proper a la concepció de les il·lustracions (en format apaïsat al quadern original), i acompanyat d’un nou text que guia el lector en un viatge interior a través de la conversa entre Mr. Bulb i el seu editor, que fa d’advocat del diable, actuant de forma més racional i, sobretot, interrogativa, per comprendre el comportament i l’evolució de Mr. Bulb. L’editor es permet preguntar pels monstres que s’interposaven a la seva brillantor, sobre els símptomes de la depressió, sobre l’amor i el desamor, sobre l’èxit i el reconeixement, o sobre els efectes de la síndrome de l’impostor.

    En certa manera, Mr. Bulb es va convertir en un catalitzador per al seu creador. La pròpia existència del personatge va servir per recuperar la inspiració perduda i els aforismes i pensaments l’ajudaven a comprendre millor el que passava. El llibre Yo, Mr Bulb funciona, en certa manera, com un exponent del concepte d’Art Brut, encunyat el 1945 per l’artista francès Jean Dubuffet (també conegut en la seva traducció com a «art marginal»). Encara que es fonamenta en la proclama que l’art pot ser creat per persones alienes al món artístic, sense necessàriament tenir una formació acadèmica, una de les singularitats de les obres catalogades com Art Brut era que la majoria estaven realitzades per autors amb problemes de salut mental en el moment de la gestació de les mateixes. Wallas no va viure prou per poder observar com, de vegades, no cal avaluar el resultat final. La quarta etapa de verificació de la seva teoria sobre el pensament creatiu salta pels aires en aquest cas, això sí, dotant l’obra final d’una gran frescor i originalitat alhora que introspectiva.

    El passat 11 de juliol de 2022, el Consell de Ministres va acordar, a proposta del ministre de Cultura i Esport, «declarar el 17 de març Dia del Còmic i del Tebeo, mesura per impulsar el sector, reconeixent el paper dels seus professionals a la vida social i cultural». Aquest primer any, el 2023, se celebrarà per primera vegada, concebuda com una jornada reivindicativa de la contribució primordial i fonamental del sector del còmic a la cultura, com a motor creatiu i industrial, generador d’entreteniment, d’art i de coneixement. Però, recordeu, sense els autors, no hi hauria res a celebrar. Llegiu Yo, Mr. Bulb i ho entendran.

  • Desencantats als seixanta

    En els darrers anys s’ha popularitzat un neologisme que comporta una certa aparença pejorativa: boomer. És així com es coneix de forma col·loquial els nascuts entre 1946 i 1964, una generació concebuda en temps de pau, després de la segona guerra mundial, cosa que va provocar una explosió de natalitat (d’aquí el nom en anglès baby boomers i l’adjectiu utilitzat internacionalment). El rang d’anys d’aquest període és elevat de manera que no tots els nascuts durant gairebé dues dècades tenen perfils similars, i més encara si ho considerem des d’un punt de vista geogràfic, però algunes característiques sí que es poden identificar com a comuns, i de aquí l’expressió indicada i emprada habitualment pels més joves («ok, boomer») com una forma de donar-los la raó però amb certa sorna, ironitzant sobre el fet que no només no tenen raó, sinó que, probablement, sigui una generació culpable del que s’estigui criticant actualment. I això dóna veritable vertigen.

    L’autor mallorquí Bartolomé Seguí acaba de presentar la novel·la gràfica Boomers (2023), publicada al segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House. Seguí va néixer el 1962, i arribar als seixanta anys el va estimular a treballar en un guió que, sense ser autobiogràfic, mostrés les seves pròpies inquietuds en particular i, en general, les inquietuds dels que compleixen seixanta anys en aquests temps, uns temps convulsos per la pandèmia, la crisi econòmica, els conflictes i la crispació portada a l’extrem en tot allò que ens envolta.

    Boomers, Salamandra Graphics

    A Boomers, l’autor recupera dos personatges que ja van aparèixer a la revista El Víbora a la dècada dels vuitanta del segle passat, històries que Ediciones la Cúpula va recopilar al còmic Lola y Ernesto (1990). No conèixer aquestes primeres històries dels personatges no és important per als nous lectors, ja que la novel·la gràfica acabada de publicar se centra en les reflexions de la parella i els seus coetanis amics. Ernesto actua com a alter ego de Seguí o, més ben dit, d’alter ego de tots els que compleixen seixanta anys. Ernesto és qui protagonitza el relat, mentre pateix un succedani de crisi dels seixanta. És un professional del disseny gràfic, que aparentment teletreballa (potser autònom?), que viu a una gran ciutat com és Barcelona, i que procedeix (també com l’autor) de Palma de Mallorca. La parella té una filla ja independitzada de la llar familiar, que els visita breument al final del relat, en part representant la generació mil·lennial (nascuts entre el 1981 i el 1993), a qui alguns han batejat com la «generació decebuda».

    Boomers, Salamandra Graphics

    Probablement, les vicissituds de la seva filla influeixen en una afirmació que Ernesto fa a l’inici de la novel·la gràfica, i que també és de gran actualitat: «Els seixanta són els nous quaranta». A què es refereix aquesta afirmació? No fa gaires anys s’afirmava que es tenia una segona vida als quaranta, que complir-los era sinònim de poder recuperar el temps perdut tenint en compte que t’havies casat molt jove (sobre els vint o vint i pocs), que havies tingut fills aviat i , el més important, que aquests s’havien independitzat a l’arribada dels vint, per repetir, en major o menor grau, el mateix patró de comportament. Tot això, tenint en compte que als quaranta tenies una bona salut.

    La realitat en les darreres dècades és molt diferent: et cases uns quants anys més tard que els teus pares, tens els teus fills uns quants anys després, i els teus fills (uns quants menys que els que van tenir els teus pares i avis) se’n van de casa a una edat més avançada… si és que se’n van. I els progressos en medicina i la preocupació per la vida saludable, afavoreixen que arribem als seixanta amb una qualitat millor que la dels nostres avantpassats. L’esperança de vida a Espanya el 1900, a l’inici del segle XX, era de 35 anys, mentre que l’esperança de vida el 2021 se situava en 83 anys. Quan els boomers van néixer, l’esperança de vida era poc més de seixanta anys. Això sí, a les vinyetes es fa referència al pas del temps al nostre cos, insinuant símptomes conseqüència de la menopausa o de la pròstata, o remarcant la necessitat de descansar (adormir-te davant de la televisió té poc a veure amb la qualitat del programa que estiguis veient). També sobre la vida sexual a aquesta edat.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La tendència és que ens dirigim cap a una societat envellida, precisament per les característiques del baby boomer i la inversió de la piràmide de la població. I apareixen algunes preocupacions habituals a les xerrades a aquesta edat: la preocupació per la salut, les ganes que arribi la jubilació i la inquietud sobre el que sabem de com estan dissenyades i com funcionen les residències… i, el que és pitjor, com la societat està tractant la gent gran en general. La pandèmia només ha fet més que mostrar-nos quelcom subjacent amb les residències, encara que no seria correcte generalitzar. En qualsevol cas, és una inquietud lícita per als boomers: com, on i amb qui acabaré els meus darrers dies.

    A l’edat d’Ernesto, és probable que hagis perdut els teus pares i hagis vist i viscut situacions indesitjables, o és possible que els teus pares estiguin vius i tinguin una edat molt avançada, i que tingui un impacte a la teva vida de qualsevol forma, emocional, econòmica, de temps, desgast… impotència, culpabilitat. Sense esmentar el biaix de gènere que comporta aquest tipus de situacions, que s’acarnissa especialment sobre les dones de la família. La pèrdua de les arrels contrasta amb el llegat que et van deixar els teus ancians pares, auster en allò material i abundant en els valors transmesos. Ernesto reflexiona sobre l’herència del seu pare i el llegat que ell mateix deixarà la filla.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La preocupació per la mort comença a ser present als seixanta, tant per les malalties patides com per les que pateixen les persones del teu entorn, especialment per les experiències viscudes amb els pares, mentre el teu cos va envellint de manera inexorable. I el pitjor, la pèrdua dels amics coetanis, una pèrdua irreparable, una sensació d’aleatorietat i d’injustícia, el buit que deixen, i la por a la paraula temuda. Pensar que l’obra està escrita en plena pandèmia sabent que el virus es va acarnissar especialment en aquesta generació és terrible.

    Sobre la filla d’Ernest, desconeixem què farà quan els pares tinguin vuitanta o noranta anys. Sabem que ara, tot just amb trenta anys, ha de viure amb tres persones més si es vol independitzar en una ciutat com Barcelona. Sabem que no té fills. Sabem que no té parella estable i que «no es pot queixar per la feina que té», com ella mateix reconeix. I intuïm que no té ganes de jubilar-se malgrat com és de complicat tot, com sí que afirmen els amics del seu pare.

    Boomers, Salamandra Graphics

    Mentre que a Espanya s’ha augmentat recentment l’edat de jubilació de 65 a 67 anys amb penalitzacions importants si ho fas abans, amb el conformisme de tots els agents socials, a França es manifesten quan el govern ha proposat a principis del 2023 elevar la jubilació de 62 a 64 anys. Però… Per què es volen jubilar els boomers? Potser estan cremats per la feina? No els agraden les condicions laborals, l’horari, els desplaçaments, el sou, el clima laboral…? No els agraden com es tracten els autònoms, com els tracten els nostres clients, com els tracten els seus directius, com els tracten les empreses?

    Seguí adverteix a les pàgines de la novel·la gràfica de l’augment de la crispació, de la sensació que no ens representen els polítics escollits, de la preocupació de l’evolució dels partits, especialment decebuts amb els de l’esquerra. Del biaix dels mitjans de publicació, de les noticies falses com a eina de distracció i de confusió. Un dels amics d’Ernesto és periodista, i reconeix els símptomes, però sembla admetre certa impotència a poder aplicar una cura. Hi ha una sensació no escrita de què tothom te un preu i, per a alguns, és més prioritari salvar els bancs que les persones. Qui paga, mana.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La novel·la gràfica Boomers és un arquetip dels que han o estan celebrant els seixanta. En certa manera actua com un avís, com una alarma. El mateix autor ens adverteix del perill que no ens adonem del que està passant, i ho fa utilitzant a la seva obra el símil de la granota en una olla bullint. Si la granota cau en aigua bullint aquesta salta immediatament per posar-se fora de perill. En canvi, si ja està en aigua tèbia i aquesta comença a escalfar-se, morirà irremeiablement, ja que no serà conscient del canvi, no aprendrà ni tindrà la capacitat d’adonar-se’n que deu sortir-ne si vol sobreviure. No s’adonarà del canvi que s’està produint al seu voltant.

    En qualsevol cas, la nostra sort és que autors com Bartomeu Seguí tinguin l’habilitat d’observar al seu voltant i siguin capaços de mostrar-nos el que veu amb lucidesa. Que ens ho mostri com un mirall de nosaltres mateixos, que vegem les nostres misèries i la nostra fortuna des de la quotidianitat del dia a dia. Sabem que els nostres fills no ho tindran fàcil amb allò que els deixem, però que els boomers,… els boomers encara són aquí, i són molts a tenir en compte durant força temps.