Just Deploy It!

Autor: Jordi Ojeda

  • El veritable terror no és a una intel·ligència artificial, sinó a l’addicció en la infància

    La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.

    La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.

    M3gan (2022)

    La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.

    Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.

    M3gan (2022)

    Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.

    El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.

    M3gan (2022)

    Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.

    L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.

    M3gan (2022)

    En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.

    El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.

    El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que  va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.

    I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.

  • Sanitat, seguretat i mitjans de comunicació privats… al cinema

    Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.

    El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.

    THE DOCTOR, William Hurt (left), 1991, © Buena Vista

    Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    Sicko, Michael Moore

    A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.

    Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.

    L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?

    Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.

    Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documental Capitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).

    Sicko, Michael Moore

    Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.

    De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.

    ¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?

    A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!

    Brexit, Toby Haynes

    Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.

    Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.

    És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?

  • Raina Telgemeier i la seva experiència amb l’ansietat durant la vida escolar

    Cada inici de curs acadèmic es pot convertir en una experiència fascinant o en un instrument de tortura, i el matís per estar en un costat o l’altre pot ser molt petit a vegades. Per als estudiants de secundària pot ser un còctel explosiu: canvi d’escola, nous amics, nous assetjadors, menjar, roba, professors, parlar en públic, treballs en grup, exàmens, deures, família, falta d’espai o els canvis en el cos són alguns dels temes que han de bregar els joves preadolescents i adolescents… aquí i a tot arreu.

    Raina Telgemeier és una autora nord-americana de novel·les gràfiques infantils i juvenils, que ha connectat amb aquests joves explicant la seva experiència personal en diverses obres (bé, en realitat, ha connectat amb els joves i els no tan joves). A Coraje (Guts, 2019), publicada en castellà per Ediciones Maeva, obra guanyadora entre d’altres de dos premis Eisner (a la millor publicació infantil i juvenil i al millor escriptor i il·lustrador), l’autora explica la seva experiència real amb l’ansietat, provocada inicialment per la seva emetofòbia (por desproporcionada a vomitar, una emoció desencadenada a partir d’una intoxicació alimentària que va tenir als nou anys), i que es va acabar agreujant amb atacs de pànic per tot l’estrès acumulat a l’escola.

    Ediciones Maeva. ‘Coraje’, de Raina Telgemeier

    Com si es pogués evitar l’estrès, com li va recomanar al seu dia la seva pediatra per evitar els mals de panxa. Telgemeier ens mostra la seva part més íntima (ella mateixa reconeix a les entrevistes que no sabia com dibuixar les seves «estades» al vàter o la por a les seves pròpies ventositats, per la vergonya que li suposava reconèixer-ho i plasmar-ho en el paper), amb un estil que facilita que el lector empatitzi amb el personatge, se senti identificat si és el cas, i acompanyi la protagonista (la mateixa autora), en el seu esdevenir quotidià entre la llar, l’institut, els metges i les visites al psicòleg. Comprenem els pensaments que la turmenten (la pregunta típica: «I sí…?»), i simpatitzem quan el personatge protagonista és honesta en la descripció del seu dia a dia i, especialment, quan descobreix que, al seu voltant, els seus amics i companys de classe també estan vivint la seva pròpia odissea particular, cadascun a la seva manera i per diferents motius.

    Parlar de manera tan oberta, real i reflexiva sobre la salut mental contribueix a eliminar l’estigma que pugui suposar i dona un instrument molt valuós per al lector, la família, els professors i els terapeutes. L’obra Coraje és un clar exemple del potencial pedagògic de les novel·les gràfiques i una palanca perquè els lectors es puguin veure reflectits i animar-los que expressin les seves inquietuds també dibuixant, cosa que l’autora ha treballat en els últims lustres a partir de les peticions que els feien arribar els joves lectors. Aquesta tasca es va concretar en un llibre publicat el mateix any que Coraje i que és una invitació a fer el teu propi diari personal dibuixat. Es tracta de l’obra Dibuja y ¡Sonríe! (Share your Smile, 2019), en què explica el seu procés de treball, com fer el guió, els esbossos, els dibuixos en llapis, etc., animant alhora a potenciar l’interès per l’experimentació a l’estil (no passa res si no saps dibuixar), i promovent la cultura en general i la lectura en particular. Ella mateixa reconeix la influència dels còmics a la seva infància en la formació del caràcter i la identitat personal.

    Ediciones Maeva. ¡Sonríe!, de Raina Telgemeier

    Coraje és en realitat la seva cinquena novel·la gràfica basada o inspirada en la pròpia vida. El fenomen de vendes va començar amb l’obra ¡Sonríe! (Smile, 2010), que li va donar l’any següent el seu primer premi Eisner a la millor publicació infantil, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector (des de llavors, l’autora s’ha convertit en una autèntica acaparadora de reconeixements a escala internacional). ¡Sonríe! és la història de les tribulacions que va suposar a l’autora el trencament de dues dents frontals superiors en una fortuïta caiguda al carrer en la seva preadolescència, i inclou el relat dels procediments dentals que va suportar i tots els desafiaments socials que li va comportar el seu «nou» aspecte (sí, els companys de l’institut i els suposats amics poden ser molt cruels).

    L’obra és l’esdevenir de la jove en el dia a dia, per això les visites al dentista és el marc que serveix d’excusa per mostrar la relació amb les seves amigues, amb el noi que li agrada, les seves inquietuds sobre què es vol dedicar en el futur, la seva relació amb la família (ella és la més gran de tres germans, dues noies i el petit un home), o les vicissituds que suposa assistir a un ball (ja m’enteneu, que si no tinc acompanyant, que si porto un aparell a les dents, etc.). Les anècdotes de la festa del seu tretzè aniversari ens produeixen una sensació de tendresa (realment ho va haver de passar malament), i el seu periple ple de successos de tota mena no acabaria fins que realment va poder somriure completament amb les seves dents ja arreglades.

    Ediciones Maeva. ‘Drama’, de Raina Telgemeier

    ¡Sonríe! va estar a la llista dels més venuts durant gairebé 300 setmanes seguides al New York Times, cosa que la va catapultar a escala internacional, venent milions d’exemplars, fet que li ha permès dedicar-se exclusivament a les seves novel·les gràfiques a un ritme d’una cada dos anys, més o menys. La seva obra següent va ser Drama (Drama, 2012), que no era autobiogràfica, però recuperava en part la seva experiència personal a l’institut participant en obres de teatre. Aquí la protagonista no és la jove Rània, sinó Callie, que es converteix en responsable de l’escenografia a l’equip tècnic de l’obra de teatre de final de curs, i la veiem bregar amb tots els reptes que li van sorgint, els llibres que consulta per inspirar-se, les proves que realitza (es va entossudir que devia aparèixer un canó i que disparés al mig de l’escenari), el treball de construcció dels decorats (muntatge, pintura, etc.) i els maleïts horaris per poder arribar a tot.

    Però, sobretot, la veiem interactuar amb els amics, els companys de classe, amb els companys de l’obra de teatre, amb la família, amb els amors propis de l’edat, etc. I aquí és on apareix un altre dels valors que caracteritzen l’obra de Telgemeier: la representació i el respecte per la diversitat (ella mateixa explica a les entrevistes la importància en la seva vida dels seus amics afroamericans, mexicans o d’ascendència asiàtica). Però Drama es recordarà especialment per mostrar de manera natural com dos joves reconeixen socialment que són gais, deixant una pàtina del que comporta, tant per a ells com per a la seva família com per als que decideixen no reconèixer-ho pel que pugui passar. El sentiment de no encaixar i sentir-te malament amb tu mateix és una emoció universal que l’autora sap plasmar magistralment, cosa que dota d’un poder majúscul la lectura de les seves històries.

    Ediciones Maeva. Fantasmas, de Raina Telgemeier

    La seva següent obra va tornar a ser autobiogràfica i tenia molt a veure amb l’èxit de Sonríe!: tothom li preguntava per la seva relació amb la seva germana petita. D’aquí va sorgir Hermanas (Sisters, 2014), que mostra com es va reconciliar amb la seva germana petita en un llarg viatge en cotxe entre San Francisco i Colorado, mentre introdueix escenes del passat per entendre el conflicte típic entre germans, especialment si la casa on vius és petita (compartien la mateixa habitació els tres germans, per exemple). Va tornar a guanyar el premi Eisner a la millor publicació infantil i juvenil, i seguia a les llistes de les autores més venudes.

    I sí, va tornar a guanyar el premi Eisner amb la novel·la gràfica següent, la primera amb tocs de fantasia: Fantasmas (Ghosts, 2017). En aquest cas, la protagonista és Catrina (o Cat, com ella mateixa corregeix cada vegada que la presenten), i la història comença amb el viatge a la seva nova llar a la imaginària ciutat costanera de Badia de la Lluna (inspirada en la població real d’Half Moon Bay, a l’estat de Califòrnia), just abans de l’inici de curs i unes quantes setmanes abans de la celebració del Dia dels Morts a l’inici del mes de novembre. La primera nit després del cansament del viatge, de netejar i obrir caixes, van sopar a casa dels seus nous i cortesos veïns degustant el menjar exquisit de la cultura mexicana. L’autora expressava en una entrevista la seva intenció: «Tots, amb una mica de conversa i una mica d’empatia, podem descobrir que tenim molt en comú amb els nostres veïns, amb una cultura i tradicions diferents de les nostres».

    El motiu de la mudança a una ciutat costanera del Pacífic amb molta humitat i pocs dies de sol a l’any era degut a la malaltia de la seva germana petita, una nena inquieta i feliç que té fibrosi quística, i que la seva situació empitjora a l’arribada, deixant-la postrada al llit. Telgemeier descriu els símptomes que pateix i els diferents tractaments. De nou, moltes persones es podran sentir identificades en situar el focus en com la germana gran processa el dolor que suposa contemplar les limitacions de la seva germana petita i el fet que sigui una malaltia degenerativa, del sentiment de culpa i de la necessitat d’acompanyar-la en tot el possible. A més, la majestuositat del paisatge costaner es converteix en un personatge més, alimentant encara més l’emoció d’algunes vinyetes sense text que transpiren alegria, dolor, sorpresa i respecte, acompanyat d’un color (en aquesta ocasió, de Braden Lamb, que va seguir perfectament les indicacions de l’autora) ple de contrastos. I no, els fantasmes no són una al·legoria, són fantasmes reals, però això ho descobrireu quan llegiu la novel·la gràfica.

    Raina Telgemeier va ser una de les pioneres a apostar per les novel·les gràfiques infantils i juvenils, i ho va fer entre el 2006 i el 2008 publicant quatre obres que eren una adaptació d’una saga de novel·les de la qual ella mateixa havia estat una devoradora lectora: El club de las canguro (The Baby-Sitters Club) d’Ann M. Martin, publicades entre el 1986 i el 2000, i de la qual recentment s’ha estrenat una sèrie de televisió. L’obra adapta de forma molt digna les històries originals, representant la iniciativa de quatre joves de 12 anys de crear un model de negoci competitiu (fer de cangur), de com impulsen la innovació, la diferenciació, el pensament creatiu, la capacitat d´adaptació o la superació dels reptes amb què es van trobant.

    Però Telgemeier sempre havia tingut una vocació autobiogràfica, de fet, ja a l’escola dibuixava tires amb les vicissituds que li succeïen, inspirant-se en una obra que la va influir molt al seu moment i en tot el seu treball posterior: les tires de premsa de Para bien o para mal (For Better or For Worse, 1979-2008), de Lynn Johnston, on l’autora va mostrar amb humor el quefer d’una família tipus americana al llarg de gairebé tres dècades, respectant l’evolució dels personatges amb el pas del temps (no és habitual que els protagonistes d’un còmic creixin).

    ¡Sonríe! es va publicar inicialment a internet de forma gratuïta en forma de web-còmic, i va ser la mateixa editorial que li publicava els volums d’El club de las canguro la que li va proposar que pensés publicar-la en format de novel·la gràfica. La resta és història… no només és el que expliques, sinó com ho expliques. Ediciones Maeva ha publicat fins ara en castellà totes les obres de Raina Telgemeier, a la qual podeu seguir i interactuar amb ella a les seves xarxes socials: web, Twitter, Instagram i Facebook. Gaudiu amb la lectura… petits, mitjans i grans.

  • Dibuixar com a teràpia per al trauma, el dol i la culpa

    El divendres 10 de juny de 2022 es presentava a Barcelona la novel·la gràfica Seguir dibujando (Dessiner encore, 2021; Ediciones Bang, 2022). L’autora, Corinne Rey, coneguda com a Coco, mostrava el seu treball reconeixent la importància que ha tingut el desenvolupament d’aquesta obra com a part del tractament per a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015, i del procés de dol posterior i, també, del sentiment de culpa.

    Aquell fatídic dia, dos terroristes van assaltar la seu del setmanari d’humor Charlie Hebdo al centre de París, assassinant a dotze persones i deixant malferits a onze més. Coco va sortir il·lesa malgrat que va ser la primera a trobar-se als dos germans armats al carrer i va acompanyar-los obligada fins al pis on es trobaven les oficines (en primera instància els va portar a un pis diferent, però ella al·lega que va ser pels nervis i la por i que no es va adonar). Ella va ser la que va introduir el codi de l’alarma que va obrir la porta i la van apartar del camí (es va amagar a sota d’una taula de l’entrada).

    Crear ‘Seguir dibujando’ ha ajudat a Corinne Rey a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015 | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    Com tots els dimecres al matí, la plana major del setmanari estava preparant el següent número a la sala de reunions. Coco va voler marxar abans a casa per a recollir de la llar d’infants el seu nadó de pocs mesos. L’atzar la va convertir en protagonista, però, probablement, també li va salvar la vida. Entre les víctimes, el dibuixant i director de la publicació, Stéphane Charbonnier (Charb), i els autors Bernard Verlhac (Tignous), Georges Wolinski (Wolinski), Jean Cabut (Cabu) i Phillippe Honoré (Honoré). També van perdre la vida l’economista Bernard Maris, el corrector Mustapha Ourad, la columnista Elsa Cayat, l’organitzador d’esdeveniments convidat a la reunió Michel Renaud, el conserge Frédéric Boisseau i els policies Franck Brinsolaro i Ahmed Merabet. La tragèdia continuaria durant dos dies més a París, amb l’assassinat de cinc persones i diversos ferits, fins que es va aconseguir abatre als tres terroristes.

    Després de les ràfegues amb les metralladores, a la sala de reunions de Charlie Hebdo van quedar malferits, alguns greument, els autors Fabrice Nicolino, Laurent Sourisseau (Riss, director de redacció en aquell moment i nou director de publicació com a conseqüència dels fets), Philippe Lançon i el responsable del web, en Simon Fieschi… I Coco va ser la primera a arribar i en atendre’ls un cop assegurada que ja havien marxat els terroristes. L’escena era absolutament desoladora.

    Coco converteix l’obra en un viatge que fa comprendre al lector l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    A la novel·la gràfica Seguir dibujando, Coco ens mostra la seva catarsi particular. Per una banda, com s’ha sentit per dins i els pensaments que l’han afligit i, per una altra banda, el relat del qual ha viscut des de llavors, convertint l’obra en un viatge que fa comprendre al lector la seva redempció i l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida. Els pensaments que la van aclaparar durant molt de temps feien referència al record dels fets i, sobretot, a la culpa de la seva actuació. Repetint contínuament «I si…?», la mateixa autora ho expressa de la següent manera: «El temps es va aturar en aquella escala, en aquella por… els trets… el silenci de la mort… M’obsessionen les preguntes: I si hagués fet alguna cosa?… I si hagués demanat socors?… I si hagués intentat fugir?… I si els hagués empentat per les escales?… I si hagués pogut alertar als altres?… I si no hagués premut el maldit codi?… I si hagués intentat desarmar-los?… I si m’hagués defensat?… I si…?… I si…?…».

    Aquesta part emocional està representada en els dibuixos d’una forma inefable i onírica, abatuda com si estigués colpejada per les onades terribles a manera de records que es manifesten un cop i un altre (en un moment, afirma en una vinyeta «si em busqueu, estic a l’abisme dels meus pensaments»), i de com el dibuix la va ajudar com a teràpia en el procés de rehabilitació. Per al relat de la part de la seva vida real empra un estil més literal i descriptiu, començant per les diferents teràpies psicològiques que va seguir i els seus efectes sobre ella (no totes van funcionar, com la teràpia EMDR, Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars, per exemple). També com es va alterar la seva vida quotidiana per estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia, amb tot el que suposa això i la percepció sobre la seva llibertat, una llibertat per la qual tant havien lluitat des del setmanari.

    Coco mostra com es va alterar la seva vida quotidiana pel fet d’estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    A la novel·la gràfica, l’autora reflexiona sobre la llibertat d’expressió en general i la llibertat de premsa en particular, i descriu els diferents esdeveniments que es van succeir des de l’atemptat a Dinamarca el 2 de novembre de 2004 i la posterior publicació de les caricatures de Mahoma en un diari danès, i que ja li havia provocat un judici a Charlie Hebdo pocs anys abans de l’atemptat, per reproduir les caricatures. Veure com, després de l’atemptat, el clam en què es va convertir l’expressió «Je suis Charlie» («Jo soc Charlie») per part de tota la societat francesa, era acompanyada per alguns amb un «però»: «però no cal fer caricatures de Mahoma» o «no cal posar més llenya al foc», entre d’altres. Imprescindible veure aquesta singladura des dels ulls d’una supervivent i, a la vegada, una autora que opina amb els seus dibuixos amb total llibertat.

    Charlie Hebdo va néixer per a analitzar l’actualitat i riure’s d’ella. I calia fer-ho de forma clara i contundent. Coco va arribar a Charlie Hebdo el 2009 i va aprendre dels seus reconeguts companys la importància de la vinyeta de premsa, que ha de ser sintètica, impactant i vehicular una idea contundent. En paraules de l’autora: cal «dibuixar a la gent, els paisatges, les perspectives. Caricaturitzar. Sintetitzar el traç. Optar per la llegibilitat. Compondre. Explicar. Escriure. Trobar la idea, la fórmula que ho faci esclatar, que doni just en el clau. Que no sigui redundant amb el dibuix. Atrevir-se, sense pietat. Sorprendre el lector. Fer-lo riure, reaccionar. Portar-lo a on no s’ho esperi». I, afegeix, tenir sempre present la següent frase: «Una bona vinyeta és com un cop de puny!», exclamació que li deia François Cavanna, escriptor i periodista, que va fundar la revista Charlie Hebdo el 1992.

    La levedad, de Catherine Meurisse

    «Hi ha alguna cosa insuportable a la bellesa», diu Coco en un moment de la seva obra. I, precisament, la bellesa va ser fonamental en el procés de rehabilitació de l’autora Catherine Meurisse i així ho va explicar a la seva novel·la gràfica La levedad (La légèreté, 2016; Editorial Impedimenta, 2017), que ja va per la segona edició en castellà i és tot un èxit de vendes a França. Meurisse es va adormir (no li va sonar el despertador després d’una nit nefasta on la va deixar la seva parella), i va perdre el bus, tot plegat amb el retard suficient per a arribar a la reunió dels dimecres de tota la redacció quan just s’estava produint l’atemptat. Una redacció en la qual feia una dècada que treballava i que va deixar poc després per a centrar-se en els seus projectes més personals.

    A La levedad, igual que Coco, també mostra la seva intimitat i les seves emocions, la pèrdua de la llibertat personal per haver d’anar sempre amb escortes, l’avanç amb les teràpies i les tècniques proposades… i la seva solitud, a la vegada que reconeix l’acompanyament de la seva família i amics. Explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella. «Tinc la sensació de ser espectadora de la meva pròpia implosió», exclama ella mateixa, confirmant efectivament la dissociació i com, un cop «reassociada», tindrà la força suficient per a explicar-ho en una novel·la gràfica, com així ho va fer.

    ‘La levedad’ explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella | ‘La levedad’, de Catherine Meurisse

    Meurisse és optimista amb el remei: «No som titans. No hem de lliurar cap combat temerari contra les preguntes insidioses, no hem de respondre a les seves provocacions, sinó, ajupint el cap, deixar passar l’instant difícil per després somriure de nou i aspirar a la felicitat», exclama un divan en una vinyeta, a imatge del seu suposat psicòleg. A manera de teràpia, Catherine Meurisse va decidir cercar la síndrome de Stendhal com a contrapunt a la síndrome del 7 de gener de 2015… i ho va cercar a Roma. «La bellesa et tornarà la memòria», sembla que li exclami el seu subconscient. I així ho va fer i així ens ho va relatar a la seva obra: com l’obsessió per la bellesa la va ajudar a recuperar l’equilibri i la percepció, com es reanima la raó i com va recuperar la constància de l’ànim. I sense deixar de ser mordaç, com quan dibuixa en una de les pàgines una factoria en un país asiàtic on unes treballadores en condicions infrahumanes estan cosint a correcuita les samarretes amb el lema «Je suis Charlie»… les contradiccions del món desenvolupat.

    Les dues autores coincideixen en homenatjar als seus companys de redacció, tant als que malauradament no van sobreviure com els que van continuar amb el projecte, i agraïm la sensibilitat amb què descriuen els moments més durs. No necessitem els detalls escabrosos de la matança, malgrat que siguin les preguntes habituals que li fan els mitjans, com elles mateixes denuncien. També, ambdues, reconeixen els conflictes interns a la redacció que es van viure els mesos posteriors als atemptats. Albirem que tots van patir un trauma difícil de superar i cadascú ha hagut de fer la seva particular rehabilitació. Nosaltres hem d’estar agraïts de la generositat de les dues autores per exposar la seva intimitat i el de reivindicar el clam «Je suis Charlie» perquè no es perdi amb el pas del temps. No s’han de sentir culpables per estar vives, han de continuar dibuixant per a defensar les seves idees. No hi ha una arma més contundent avui en dia que la llibertat de premsa, i aquestes obres serveixen per a recordar-ho i donar una lliçó als que fan un mal ús d’aquesta llibertat.

  • Quan el teu monstre es diu trastorn de la conducta alimentària

    Els còmics es caracteritzen per la seva capacitat narrativa, associant la imatge amb el text, l’el·lipsi amb el pas del temps i el disseny amb la intencionalitat desitjada. És innegable el seu ús com a instrument pedagògic, amb quatre usos diferents: com a lectura recomanada, com a recurs visual seleccionat, com a trampolí a altres disciplines artístiques o matèries i com a mitjà de comunicació, el dibuix té un gran potencial per expressar les teves emocions, sentiments, opinions … o vivències. I, just en aquest ús pedagògic, aquest mitjà és molt adequat per a les novel·les gràfiques, caracteritzades sovint per estar impregnades d’experiències vitals dels seus autors.

    Això és el que hauria de pensar Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (nascuda a Suècia i establerta a Espanya) quan es va embarcar en la producció de la novel·la gràfica Comiendo con miedo (2022), publicada pel segell Astronave de Norma Editorial. Elisabeth Karin (què és el seu nom artístic i com la trobareu a les seves xarxes socials), narra a través de més de cent setanta pàgines la seva experiència amb el que ella anomena “el seu monstre”, aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla, que no és altre que veure’s més maca.

    «Aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla» | Astronave

    Ja han passat deu anys i assegura que es considera curada, però reconeix que ha d’estar sempre alerta. La seva formació artística en general i d’il·lustradora en particular li ha permès plasmar a les diferents vinyetes de l’obra tot el procés viscut des de la percepció dels canvis en el seu cos només arribada la pubertat, fins a les conseqüències que van provocar que n’alterés el comportament, especialment en els hàbits de menjar i en la relació amb els altres. Reconeix que, observant les il·lustracions de la seva adolescència, ja es podia percebre que alguna cosa no anava bé i, després d’utilitzar justament el potencial de la novel·la gràfica per mostrar als amics el que li havia estat passant, es va decidir convertir-lo en un projecte artístic que, finalment, tenim la sort de llegir.

    I diem la sort perquè no és habitual poder contemplar l’experiència narrada en primera persona amb tanta generositat i claredat, facilitant que els lectors puguin sentir-se identificats o que comprenguin més fàcilment allò que hi ha darrere d’un trastorn d’aquestes característiques a través de mostrar visualment un cas real. En aquest cas, podem contemplar perfectament els símptomes de l’anorèxia, com s’altera la ingesta d’aliments i com s’alteren els pensaments relacionats amb la dieta, el pes o la figura corporal. També podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim, de models de dones excessivament primes i els impactes de persones influents: «Què maca estàs, t’has aprimat?». «El meu propòsit aquest any és aprimar-me», «Si vols estar maca has de passar gana», «Ara que ve l’estiu, hem de fer l’operació biquini». «Aquesta influencer diu que amb aquesta dieta t’aprimes en dues setmanes»…

    «Podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim» | Astronave

    El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona. Karin explica detalladament aquests canvis tal com ho va viure ella mateixa: l’aparició de l’amenorrea, les conseqüències al seu cos amb els canvis provocats per les alteracions hormonals, les mentides als metges, les renúncies a les amistats pel perill d’haver d’estar pendent del menjar, els conflictes familiars, la negació a la deriva de tot això…

    L’autora empra una tonalitat fosca en aquesta part de declivi (a partir dels 15 anys), colors vius per a l’actualitat (deu anys després) i blanc per a la seva etapa a l’hospital, en concret a la Unitat de psiquiatria on va haver d’estar ingressada durant diversos mesos, on va estar fins a recuperar un pes que li va permetre tornar amb la seva mare, i sense oblidar que malgrat estar fora no estava curada del tot i havia de continuar amb un seguiment ferm per part dels experts.

    «El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona» | Astronave

    La intenció de l’autora a la seva obra és clarament pedagògica: és realista en els símptomes i experiències, és orientadora quan explica què has de fer o què ha de fer la família quan apareixen els primers símptomes. I és honesta quan reconeix que la victòria no és immediata, que hi ha recaigudes i que el camí no és curt, i que cal estar sempre alerta dels alts i baixos. I que cal tenir present el suport d’especialistes, cal recordar que no és un problema amb el menjar, sinó que és un problema que es reflecteix al menjar, i que pot tenir una arrel subjacent a les nostres inseguretats, angoixes o baixa autoestima. En aquest sentit, la novel·la gràfica incorpora a les seves últimes pàgines una llista d’entitats a Espanya que es dediquen a cada província a donar suport als interessats.

    L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes. La seva contribució, a més, ha estat la de crear un compte específic d’Instagram amb el mateix nom de la novel·la gràfica amb què és possible interactuar i que va més enllà de la mateixa obra.

    El compte d’Instagram té la intenció d’actuar de contrapès a les nombroses pàgines que voluntàriament o involuntàriament fan apologia de l’anorèxia, per exemple. Si és difícil poder explicar què és el que t’està passant, ara tens un recurs per poder utilitzar com a mitjà, perquè entenguis el procés però, sobretot, perquè el teu entorn més proper també ho entengui. Les malalties mentals tenen l’estigma que són molt difícils de comprendre per part dels altres.

    «L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes» | Astronave

    La publicació de la novel·la gràfica «Comiendo con miedo» ha estat possible gràcies a la confiança i aposta del seu editor, Astronave, però el projecte artístic es va desenvolupar gràcies al fet que l’autora va guanyar un dels premis Nadiners a la seva primera convocatòria, impulsats per la Fundació Nadine, una fundació que es va crear justament amb l’objectiu d’impulsar el talent jove a través d’ajudes, residències i programes formatius. Que puguem gaudir d’aquesta novel·la gràfica gràcies a aquest premi dona idea de la problemàtica del sector del còmic, les remuneracions del qual no estan en consonància amb l’esforç i la dedicació de l’autor, i on les barreres d’entrada al sector són molt elevades.

    La nostra modesta contribució és la de divulgar les obres i els seus autors i fomentar, en la mesura que sigui possible, la lectura, impulsant els hàbits de consum de cultura, comprant i regalant… novel·les gràfiques, per exemple. És la millor manera de donar les gràcies a Elisabeth Karin per la seva generositat i felicitar-la pel seu talent.

  • Una cura per aquest tipus de ‘teletreball’

    L’1 d’octubre de 2019 es va commemorar el centenari de la implantació de la jornada de 8 hores, una iniciativa pionera a escala mundial aconseguida després de llargues reivindicacions per a la millora de les condicions laborals. Més d’un segle després, estem igual o pitjor que els que llavors vivien al costat de les fàbriques, perquè ara continuem treballant 8 hores al dia, però pot ser que visquem a gairebé una hora del lloc de treball. I cal anar i tornar.

    Per què vivim tan lluny d’on treballem? L’especulació i la política urbanística ens expulsa de les nostres ciutats. La nostra generació sap que els nostres fills no podran viure on van néixer si es tracta d’una gran ciutat. Per què no canviem de treball? En època de crisi la taxa d’atur és molt alta, la qual cosa dificulta plantejar l’opció de canviar, i quan no és època de crisi la taxa d’atur… continua sent alta, així que tampoc és tan fàcil buscar una feina prop de casa.

    El confinament ha fet que descobríssim el ‘teletreball’, no tots, però sí una gran part de la població activa i de les empreses i organitzacions. Per la meva especialitat acadèmica, en les últimes setmanes de confinament he pogut participar en diferents reunions virtuals, tant universitàries com empresarials i institucionals, lloant els avantatges i beneficis d’aquest gran ‘descobriment’ que era el teletreball.

    Totes aquestes reunions, malgrat les seves diferències, tenien algunes característiques comunes: a l’hora en punt d’inici no estaven tots els participants, ja que alguns tenien problemes de xarxa en aquell instant. A alguns els vèiem molt foscos i a d’altres borrosos, cap mirava a la càmera directament, cadascun a un lloc diferent, si és que tenien càmera, és clar. A pocs els podíem sentir bé, gairebé sempre canviant el volum de l’auricular segons qui parlés; a la resta se’ls sentia entretallats, si és que teníem sort, de vegades ni això. Les reunions no eren molt privades perquè es veien ombres de petits per la sala quan no directament entraven a la pantalla.

    A més se sentien sons estranys, cosa que no molestava a alguns dels participants en la reunió perquè anaven entrant i sortint contínuament, al·legant problemes de xarxa. Recordo quan un expert parlava de la “gran finestra d’oportunitat” que s’oferia al país amb l’arribada massiva del teletreball… just mentre se sentia un trepant en funcionament. Igual m’equivoco pel soroll de fons, però estic gairebé segur que va dir “finestra d’oportunitat” per al teletreball.

    No els vaig preguntar a cap, però crec que la gran majoria participaven en les reunions amb ordinadors privats, pagant cadascun de la seva butxaca els equips, la connexió a internet, els micròfons, càmeres i auriculars i l’electricitat, així com el lloc de treball: taula, cadira, material, etc. i el lloguer, la hipoteca o el que sigui. Cap s’havia plantejat res sobre la invasió de la seva intimitat. També tinc seriosos dubtes de quin tipus d’assegurança cobriria un accident “laboral” a casa seva, ni quin estudi de prevenció de riscos laborals s’hauria realitzat en cada habitatge. Apostaria que cap.

    Si l’operativa és possible, el teletreball té dos grans avantatges: disminueix la mobilitat i augmenta la flexibilitat per organitzar el temps de treball. Eliminar el desplaçament al lloc de treball pot suposar un estalvi d’un temps molt important, evitant riscos, costos i esperes, a més de canviar la forma de realitzar els descansos i els diferents àpats del dia. Si no hi ha desplaçament (almenys diàriament), la distància al lloc de treball ja no passa a ser un factor negatiu. I el consum que facis a la zona al voltant del teu lloc de treball a tu et dóna igual, la gran majoria d’aquest consum el continuaràs fent, però al costat de casa teva (al comerç o restauració proper a la feina no crec que els sigui igual, però aquest és un altre tema).

    Respecte del temps de treball, hi ha un aspecte clau: si cal la sincronia o no, i, en cas afirmatiu, si és total o parcial. Si és que no, tens tota la flexibilitat del món per adaptar els horaris de treball, i conciliar al teu criteri (em refereixo a conciliar de veritat, no el que ens han venut durant el confinament). Si és que sí, haurà de quedar molt clar quin horari haurà de ser síncron. Però, sobretot, deurà quedar clar quan estàs treballant i quan no, de tal manera que s’haurà de respectar el descans entre jornades, és important respectar el dret a desconnectar. La possibilitat de conciliar la vida personal i laboral no ha de ser tan fàcil, pot resultar igual de complicada que sense teletreball.

    En qualsevol cas, el treball haurà de respectar l’Estatut del Treballador, que garanteix el descans diari i setmanal, i, a més, el Reial decret llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball, que inclou l’obligatorietat del registre de jornada. Tot això a l’espera que s’aprovi una llei de desconnexió a semblança de la francesa, sense anar molt lluny. Les garanties i responsabilitats del disseny del lloc de treball no caldria inventar-les, ja estan descrites en el Reial Decret 488/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la feina amb equips que inclouen pantalles de visualització, si és que treballes amb equips informàtics (que és la majoria dels casos de teletreball en la nova normalitat).

    Suposant que totes les condicions es compleixen per poder fer teletreball, en aquest cas em pregunto… com és el teu habitatge? De quantes habitacions disposes? Has de muntar i desmuntar cada dia el lloc de treball per a, per exemple, sopar? Pots teletreballar de nit i dormir durant el dia sense sorolls? I quantes persones poden teletreballar a casa teva? ¿Dues persones? ¿Tres? Quatre?

    Depenent de l’edat i estudis de la nostra descendència, ara que s’han posat de moda les ‘pseudoclasses presencials’ a distància de forma síncrona (si és que tenen sort)…, on teleestudien a la llar? A la seva habitació o al menjador? Poden teletreballar i/o teleestudiar tots alhora a la llar sense molestar-se entre ells?

    Cal reconèixer que el teletreball té un altre avantatge afegit, la possibilitat de treballar en el tercer lloc: ni a la feina ni a casa. Pot ser una sala equipada, una biblioteca, un hotel, un restaurant… encara que no està clar que el lloc de treball comptés amb el disseny ergonòmic adequat… bé, en realitat com a casa, que tampoc ho compleix.

    El teletreball pot tenir riscos psicosocials que poden provocar una disminució de la productivitat i el rendiment. I pot facilitar o complicar la corresponsabilitat a la llar i accentuar diferències des d’una perspectiva de gènere. D’altra banda, els efectes de la feina amb la doble o, fins i tot, triple pantalla poden ser devastadors, convertint-se en veritables lladres de temps amb contínues interrupcions: ordinador, tauleta, portàtil, mòbil, etc.

    També hi ha el perill que es produeixi un retrocés en la dinamització de les reunions: hem passat de tendir a convocar les reunions en les hores centrals del dia, realitzant-les en sales sense taules i, en algun cas, sense cadires per a fer-les més dinàmiques, a reunions interminables, asseguts cadascun a casa i a hores intempestives de qualsevol dia de la setmana.

    Si realment volem potenciar el teletreball, s’haurà de realitzar un canvi de paradigma urbanístic, amb infraestructures de comunicació i de serveis adequada. Les grans urbs hauran de reinventar-se i decidir què volen ser (ai de les ciutats convertides en parcs d’atraccions quan arriba una pandèmia). I, sobretot, s’hauran de respectar les condicions de treball perquè totes les parts surtin guanyant (empresa i personal), assegurant per part de l’empresa o organització la idoneïtat del lloc, els recursos necessaris i l’assumpció de despeses.

    En una situació de pandèmia, és evident que la nova normalitat requerirà noves formes d’organització flexible del temps de treball, i que la mobilitat i interacció presencial s’haurà de reduir. El teletreball ha arribat per quedar-se, però espero que no sigui aquest ‘teletreball’ que ens han venut … Esteu d’acord? #CuraTeletreball