Just Deploy It!

Autor: Pau Rodriguez

  • Catalunya tindrà una comissió per vigilar els congressos de teràpies pseudocientífiques

    Aquest article és de eldiario.es

    La Generalitat engegarà a partir de març una comissió que controli la difusió de teràpies pseudocientífiques. Més enllà de la multa imposada aquesta setmana al congrés Un món sense càncer, el departament de Salut es planteja com mantenir una supervisió periòdica de tots els esdeveniments, webs i publicacions en els quals es publiciten pseudoteràpies perilloses per a la salut pública.

    «La seva principal funció serà identificar quina oferta hi ha d’aquests productes i teràpies i estudiar si podem adoptar mesures per protegir als pacients», comenta a eldiario.es Neus Rams, directora general d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària del departament de Salut. La comissió estarà integrada per professionals de Salut, de l’Agència Catalana de Consum i de diversos col·legis professionals (com el de Metges o de Farmacèutics), encara que encara no s’ha decidit quants seran, cada quant es reuniran ni amb quin pressupost explicaran.

    El principal focus d’estudi d’aquesta comissió, d’entrada, serà examinar els cursos i jornades en els quals es difonen productes i tractaments per al càncer. «En aquesta malaltia és on hi ha més incidència d’oferta d’aquest tipus de teràpies», assegura Rams, «perquè es tracta de pacients especialment vulnerables i, per tant, més susceptibles de ser seduïts per falses expectatives».

    És el que va succeir el passat 13 de gener al congrés organitzat per Cocó March a Barcelona, que ara ha estat multat pel departament de Salut. Davant 700 inscrits, ponents com Txumari Alfaro, divulgador de remeis naturals, va arribar a aconsellar a la mare d’una pacient de càncer de mama «prendre consciència» i «no fer res» per avançar en la curació de la malaltia.

    Passos d’una Administració fins ara passiva

    Malgrat que metges i associacions de pacients fa anys que demanen més duresa per part de l’Administració per censurar missatges que consideren que poden posar en perill a la ciutadania, no hi ha massa precedents a Espanya de lluita institucional contra les pseudociències. Congressos com Un món sense càncer solen celebrar-se davant la passivitat de les Administracions, segons lamenten des de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

    La seva presidenta, Elena Campos-Sánchez, valora la nova comissió de Salut com un «pas en la bona adreça», com el van ser les instruccions que la Generalitat valenciana va enviar a facultatius per evitar tractaments sense evidència científica. El més semblant a una comissió de seguiment seria l’Observatori contra les Pseudociències de l’Organització Mèdica Col·legial d’Espanya.

    «Estem sortint de molts anys de deixadesa», considera Fernando Frías, advocat especialitzat en la matèria, que defensa que existeix abundant legislació que impedeix la difusió de tractaments i productes amb finalitat sanitària sense estar testats científicament. La mateixa Llei General de Sanitat preveu «limitacions preventives» de les activitats que «puguin tenir conseqüències negatives per a la salut», alguna cosa que encaixa, segons Frías, amb aquests esdeveniments.

    La mateixa Generalitat va recórrer a una altra norma, el decret llei de 1996 de promoció comercial de productes sanitaris, per justificar la multa que va imposar al congrés del passat mes de gener. Aquest decret estableix que qualsevol publicitat de productes o mètodes que es presentin com a «útils» per a diagnòstics i tractaments han d’ajustar-se a «criteris de veracitat en el que concerneix la salut».

    Sobre la gestió de les denúncies, Rams detalla que la comissió es limitarà a detectar i supervisar els casos, que es remetran després al departament de Salut perquè siguin els seus tècnics els que avaluïn si és mereixedor de sanció.

    Teràpies fraudulentes més enllà del càncer

    La Generalitat es focalitzarà en els remeis alternatius contra el càncer per la gravetat que poden comportar als pacients, però les pseudoteràpies no solament abunden en el terreny de les malalties oncològiques. Fredes recorda en cas del MMS, l’anomenada Solució Mineral Miraculosa, un producte a força de clorit de sodi en solució aquosa que es ven en alguns casos com a suposada solució a l’autisme, encara que està perseguit per l’Agència Nacional del Medicament.

    Altres àmbits en els quals abunden remeis fraudulents que poden tenir efectes negatius sobre la salut, segons aquest advocat, són el dels suplements per a esportistes o el dels productes per combatre l’alopècia.

  • La Generalitat multarà al congrés que publicitava teràpies alternatives contra el càncer

    Aquest és un article original de eldiario.es

    La Generalitat ha obert un expedient sancionador contra els organitzadors del congrés Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, que va ser criticat per associacions de metges i pacients per qüestionar la tasca dels facultatius contra aquesta malaltia. L’expedient implica una sanció econòmica, encara que ara per ara no s’ha detallat a quant ascendirà.

    Després de la denúncia del Col·legi de Metges de Barcelona per la celebració d’aquest esdeveniment «pseudocientífic» a la ciutat, la Generalitat va anunciar que enviaria a tècnics del departament de Salut perquè ho supervisessin. Aquests conclouen que el contingut del congrés és mereixedor d’una sanció, encara que ara l’organització, a càrrec de la doctora Cocó Deborah Morales March, té opció de recórrer.

    La Generalitat justifica l’expedient després de constatar que durant l’esdeveniment, celebrat el passat 13 de gener davant unes 700 persones inscrites, es va fer publicitat de productes i mètodes que, sense estar testats científicament, es van presentar com a «útils per al diagnòstic, prevenció o tractament de malalties o desenvolupaments fisiològics», en aquest cas vinculats al càncer.

    Des de l’Administració han informat que actuaran de la mateixa manera amb tots els actes que puguin ocasionar als ciutadans «confusió», «engany» o «falses expectatives» sobre el tractament o el diagnòstic de malalties oncològiques. El departament de Salut tem sobretot que la informació difosa en aquests congressos, que qüestiona el paper dels metges, acabi propiciant que algun pacient abandoni el tractament prescrit pel seu facultatiu.

    De cara a futurs casos similars, la Generalitat ha avançat que crearà una comissió d’experts per avaluar casos de tractaments amb teràpies alternatives. Integraran la comissió professionals del departament de Salut, de l’Agència Catalana del Consum i d’organismes com el Col·legi de Metges.

  • Com poden atraure més dones els estudis d’enginyeria?

    «Jo volia estudiar una enginyeria però la majoria em semblaven massa mecàniques, de treball físic, em semblava que els faltava un àmbit més social». Qui parla és Tatiana Ramírez, estudiant a punt de graduar-se d’Enginyeria Biomèdica, titulació que va veure que sí podia tenir un impacte més «real» sobre la vida de les persones. Davant una alarmant mitjana del 25% de dones que cursen enginyeries, Biomèdica té vora un 60% de noies a les universitats catalanes.

    Aquesta setmana, universitats com la Politècnica de Catalunya (UPC) s’han omplert d’alumnes d’ESO a les quals es va intentar acostar a l’enginyeria amb motiu del Dia Mundial de la Dona i la Nena en la Ciència. Activitats com presentar-los casos de professionals que puguin servir-los de referent i trencar així els seus prejudicis són les més habituals, encara que algunes facultats es plantegen també ressaltar la utilitat social d’aquests estudis per seduir a més dones.

    «Enginyeries com la Informàtica o l’Elèctrica tenen més conseqüències sobre la vida de la gent del que pensem, i ressaltar això pot ser útil per atreure dones, alhora que es trenquen els estereotips que associen aquests estudis als homes», comenta Núria Castell, exdecana de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB) i responsable del grup Dones i Tecnologia de la universitat.

    Estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC

    Les úniques tres enginyeries de la UPC amb majoria de dones són Biomèdica (60,8%), Alimentària (57,9%) i de Sistemes Biològics (50,9%), totes elles amb una clara vinculació amb les ciències de la salut i la biologia, àmbits on elles són majoria. «El prefix ‘bio’ neutralitza la paraula enginyeria», constata Sara Gómez, exvicerrectora de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM).

    Per a Gómez, responsable ara de Dones i Enginyeria en la Real Acadèmia d’Enginyeria, és «fonamental» per aconseguir la paritat que els joves tinguin present que amb els coneixements d’informàtica es pot desenvolupar un programari per a un ull biònic (una pròtesi perquè els cecs puguin veure), i amb els de Enginyeria Civil, fer més sostenible la mobilitat d’una ciutat.

    Aquests graus estan a l’altre extrem en quant a paritat. Informàtica, Electrònica Industrial i Automàtica o Mecànica ronden el 10% de dones en la UPC.

    Aprofitar la fórmula o reforçar estereotips?

    Malgrat ser una via efectiva per captar a enginyeres, no és aquesta una forma d’assumir que les dones sempre es decanten per allò que té una aplicació social? No respon això a un estereotip?

    Aquest és el debat que va suscitar un article en el New York Times de Lina Nilsson, directora d’Innovació del Centre Blum per a Economies en Desenvolupament de la Universitat de Califòrnia, que va defensar que aquests estudis havien de «replantejar» la recerca i els currículums d’Enginyeria per estar més orientats a les necessitats socials, i així avançar cap a la igualtat de gènere en els estudis «i fer una millor enginyeria per a tots», concloïa.

    L’article, en el qual aquesta enginyera de la Universitat de Califòrnia donava diversos exemples d’estudis i programes d’enginyeria amb ànim de transformació social i majoria de dones, va aixecar crítiques en el mateix diari. La professora de física Mary Beth Ruskai va respondre que l’objectiu havia de ser aconseguir que les dones se sentissin atretes per les matemàtiques, la física o l’enginyeria pel que són.

    «L’enginyeria hauria de ser més social d’entrada, enfocada al bé i a l’interès comú, independentment de la participació que hagi de dones, que sens dubte és anòmala i preocupantment baixa», opina Miquel Carrillo, president de la Federació Espanyola d’Enginyers sense Fronteres.

    Per a Carrillo, caldria donar la volta a l’argument de ressaltar els aspectes socials de l’enginyeria per sobre dels tècnics. «Cal atreure a més dones cap a aquest camp perquè s’assembli més a la societat a la qual serveix», sosté, «així la ciència i la tecnologia potser tindrien una major orientació cap a aquesta idea».

    Els estereotips, la batalla principal

    Al grup d’estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC que s’ha reunit aquesta setmana al campus malgrat estar de vacances, el que els preocupa de la falta de dones és sobretot els estereotips associats a aquest camp. «El gran problema és que des de petits associem els videojocs i els cotxes als homes, i després de grans els associem a certes enginyeries», sosté l’estudiant Laura Villar.

    «El mateix amb els jocs de construccions, els nens són els únics que creixen jugant amb ells», es lamenta Daniel Solà. En Enginyeria Civil només una de cada tres són noies. Aquests joves, que tenen molt més a prop el seu pas per l’escola, aposten per qualsevol campanya que tracti d’incidir en els estudiants d’institut.

    No els sorprèn que ja en Secundària les noies es considerin menys competents en ciències i matemàtiques que els nois malgrat obtenir millors notes, segons va constatar un estudi de la UOC recentment. «Ens veiem menys tècniques, jo he tingut aquesta sensació, encara que és evident que tenim les mateixes capacitats», sosté Villar.

    La batalla contra la desigualtat de gènere en les enginyeries, convenen, ja està perduda en el batxillerat. La majoria dels qui estudien Enginyeria Biomèdica provenen de la modalitat de Batxillerat científic, però així i tot es pregunten quin és el percentatge de dones en el batxillerat tecnològic?

  • «Suggerir en un congrés que el metge actua de forma deslleial davant el pacient és molt llastimós»

    Aquesta entrevista ha estat publicada a eldiario.es

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha denunciat la celebració aquest dissabte a la capital catalana d’un congrés que consideren que promou la pseudociència i les teràpies alternatives contra el càncer. El doctor Gustavo Tolchinsky, secretari d’aquest organisme i responsable d’avaluar els casos de mala praxi mèdica, considera que qüestionar la relació de confiança entre facultatius i pacients (el que promou aquest simposi sol amb el seu nom: «el que el teu metge no t’està explicant») significa erosionar un dels pilars de l’aplicació de la medicina.

    Què veuen en aquest congrés que els ha portat a qualificar-ho de «pseudocientífic» i per què consideren perillosa la seva celebració?

    És evident que el seu títol, Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, suggereix que els metges actuem de forma ocultista i que traïm la confiança del pacient. I sense confiança, la relació metge-pacient no té sentit. Suggerir en un congrés que el metge actua de forma deslleial davant el pacient, de forma deliberada, és molt llastimós, perquè ataca alguna cosa bàsica per a la societat: la confiança en els seus metges.

    Per què han optat per la via de demanar a la Generalitat que obri un expedient?

    És un deure del Col·legi regular la professió, i si ho fem és per protegir a la població, per això avaluem l’actuació dels metges. Però la nostra competència només la tenim sobre la població mèdica, no tenim capacitat sobre uns altres, per això ens hem personat en una altra instància, que és Salut. Entenem que en aquest congrés es difondrà informació molt probablement enganyosa, i amb la que es vol fer veure a la població una realitat que no es basa en fets científics, sinó en elements ideològics respecte a com un col·lectiu creu que és la vida dels pacients amb càncer. Hem de protegir a la població d’informacions que els indueixen a error, o que poden portar a pacients a abandonar tractaments, a no confiar en el seu equip mèdic o a generar-los patiment i angoixa en un moment tan difícil per prendre decisions.

    Malgrat que vostès ho considerin informació perillosa, és la prohibició una solució idònia? No els empara la llibertat d’expressió?

    En qüestions de risc per a la salut és desitjable que actuï l’organisme competent, que és Salut, i per això els hem traslladat la nostra preocupació. La informació que es difon no és que vagi en contra d’una opinió, sinó de fets científics constatables, i si això no danya a ningú, no passa res, però si provoca dany en les persones, llavors podríem dir que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. Quan un pacient rep informació esbiaixada, sigui per ideologia o per ànim de lucre, implica un element de coacció. Al pacient se li ha d’oferir sempre el tractament amb major evidència científica disponible.

    Més enllà del títol del simposi, què més els indueix a pensar que es puguin difondre teràpies fraudulentes?

    Un dels ponents és Josep Pàmies, i això ja ens suggereix una línia ideològica i argumental del simposi que no anirà d’acord amb defensar evidències científiques. Els seus antecedents, informacions i actes a les xarxes són ben coneguts.

    Vostè és responsable de recopilar les denúncies de mala praxi mèdica. Han sancionat a facultatius per propagar tractaments pseudocientífics?

    Hem sancionat a un metge a un any i sis mesos d’inhabilitació per practicar teràpies que no estaven per res reglades. En la seva actuació no es reconeixien actes mèdics, sinó venda i aplicació de teràpies no reglades, amb el que el seu pacient va estar en mans d’una persona que deia ser metge però no actuava com a tal.

    I fora de la professió, com veu la proliferació d’aquestes teràpies?

    Hi ha una major activitat informativa a causa de les xarxes socials i pacients que pregunten més per diferents teràpies perquè són més sensibles a aquesta informació que està al seu abast. Però no puc parlar molt pel que hi ha fora de la professió. Sí que hem augmentat l’activitat d’expedients per indagar sobre actuació mèdica relacionada amb teràpies no reglades. Quan s’apliquen de manera alternativa, apartant al pacient del tractament que indicarien els procediments científics i les guies clíniques, és una actuació contrària al que hauria de ser un acte mèdic. No sancionem a qualsevol persona que faci un tractament alternatiu, sinó al metge que en l’acte assistencial exerceixi una activitat que no tingui res a veure amb el coneixement mèdic.

    De què parlem quan parlem de pseudociències?

    Pel que fa al càncer, aquest any publiquem a la web del Col·legi un document per als pacients, sigui d’Oncologia o de cures pal·liatives, remarcant sobretot la importància de donar informació correcta. Les persones que se sotmeten a tractaments han de saber què és el que se li està aplicant. No tots els tractaments tenen el mateix nivell d’evidència.

    Posi’m un exemple de quins tractaments no tenen evidències.

    Són aquells que no s’han sotmès a estudis científics ni s’han publicat ni contrastat amb altres grups de recerca. Un pot publicar un cas en el qual diu que aplicant un producte aconsegueix fer caminar a un pacient paraplègic, i un altre sotmet a pacients a un tractament, fa dos grups, els compara sense que l’investigador què s’ha aplicat a cada pacient, es publica amb tota la informació disponible perquè la comunitat científica la pugui posar a prova… Sobre el reiki, en el seu moment va haver-hi una publicació científica que va publicar un experiment amb gent que sabia fer reiki i una altra que no, i el resultat va ser el mateix per a tots dos grups a l’hora de detectar l’energia que se suposa que buscaven. Això és un exemple d’alguna cosa que no té evidències.

  • L’epidèmia de grip satura les Urgències de Vall d’Hebron i Sabadell

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Surt Míriam de la planta d’Urgències amb una màscara a la boca. «Aquí dins hi ha un concert de tos i mocs, el passadís està ple de gent molt gran i amb lliteres per tot arreu», explica aquesta dona, que va acompanyar a la nit al seu marit a l’hospital Vall d’Hebron perquè li preocupava una forta pujada de febre després d’haver-li trasplantat el ronyó dos mesos abans. «A ell l’han atès bastant de pressa, i els professionals no deixen a ningú abandonat, però es nota que hi ha gent esperant moltes més hores de l’habitual», comenta Míriam.

    Les Urgències d’alguns hospitals catalans es troben a la vora del col·lapse a l’espera que l’epidèmia de grip arribi al seu màxim apogeu. Els casos s’han gairebé triplicat en l’última setmana a Catalunya, passant de 98,6 a 248 per cada 100.000 habitants, amb el que les plantes que ja havien obert tots els llits possibles durant les festes s’han acabat de desbordar. Així ho denuncien els treballadors de Vall d’Hebron, l’hospital Joan XXIII de Tarragona o el Parc Taulí de Sabadell, en el qual fins i tot la directora executiva del centre, Cristina Carod, admet la «saturació».

    Des del Parc Taulí és d’on arriben les denúncies més reiterades per col·lapse. Des d’abans de  la Nit de cap d’any -i, per tant, abans de l’epidèmia-, els treballadors d’Urgències van avisant que es troben sovint amb 70 o 80 pacients en el nivell 2 -el pas previ a l’ingrés hospitalari- quan està preparat per atendre a 35 persones.

    «Hi ha pacients que han d’esperar dos o tres dies per passar a planta», lamenta Txus Merino, de la Plataforma de Treballadors del Taulí (PATT), quan no és recomanable que se superin les 24 hores. Si s’escau han arribat a ajornar les operacions no urgents «per poder alliberar llits», segons Carod.

    L’allau de pacients ha portat als hospitals a obrir llits i plantes allà on han pogut. El Taulí ha habilitat 26 llits nous (12 en la seva vella planta d’Oftalmologia i altres 14 al centre sociosanitari contigu), però així i tot hi ha hagut dies que han hagut d’allotjar a adults d’Urgències a la planta de pediatria «perquè era insuportable», segons relata Merino. A Barcelona, el Consorci Sanitari ha obert 16 llits a l’Hospital de l’Esperança per alleujar Vall d’Hebron.

    «Els professionals estan estressats, i treballar en els passadissos, amb un malalt al costat d’un altre, deixa sense intimitat als pacients i sense seguretat als treballadors», exposa Judith Capdevila, membre de la Junta de Personal de Vall d’Hebron per CCOO, que denuncia que també es nota l’efecte de les retallades pressupostàries de la crisi econòmica. «Aquests dies s’ha contractat a més gent, però seguim sense tenir els mitjans per atendre a la gent com toca», sosté. Des de l’Hospital, no obstant això, rebutgen que es catalogui la situació de col·lapse, ja que al·leguen que el drenatge de pacients d’Urgències a ingrés es produeix sense demores destacables.

    «La meva mare va arribar a les 17 h amb una infecció respiratòria i no la va atendre un metge fins passada la 1 de la matinada», es lamenta Juana, que com molts familiars ha hagut de bregar amb esperes de més de 5 o 6 hores per a la visita. El perfil de la mare de Juana coincideix amb les xifres que maneja la Generalitat: els pacients majors de 85 anys s’han incrementat en un 20,3% respecte a la setmana passada. Els hospitals informen que molts d’ells responen a patologies cròniques descompensades, sovint respiratòries.

    Però on més impacte està tenint la grip és entre els més petits. Segons xifres oficials, la taxa d’incidència del símptoma gripal aconsegueix els 905 casos per cada 100.000 nens de 0 a 4 anys i els 417 per cada 100.000 entre els de 5 a 14.

    Les Urgències de Sabadell estan col·lapsades des d’abans de l’auge de la grip

    Per què es col·lapsen les Urgències?

    La idiosincràsia de cada hospital impedeix una comparativa sobre el col·lapse dels seus serveis d’Urgències, així com una anàlisi de què provoca que tendeixin més a la saturació uns que uns altres. No és casual que a Sabadell es col·lapsin més, ja que atenen a una població de referència de 400.000 persones amb unes Urgències pendents d’ampliació (de cara a 2019). A Vall d’Hebron, per la seva banda, acudeixen pacients de diferents punts de Catalunya que consideren que la seva urgència pot estar relacionada amb alguna especialitat de l’Hospital.

    Després hi ha factors que comparteixen tots els centres en aquestes èpoques. «Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital», relata Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron. També recorda Martí que un control més gran de persones amb patologies cròniques, sobretot des dels Centres d’Atenció Primària, evitaria que acudissin amb tanta freqüència a les Urgències dels Hospitals.

    Això últim casa amb una de les mesures impulsades per la Generalitat dins del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PNUC), que es va aprovar a l’abril i es preveu que s’implementi al llarg dels propers quatre anys. Una de les apostes d’aquest pla és la creació de cinc nous Centres d’Urgències i Atenció Primària (CUAP), dels quals s’ha obert fins ara un, el de Girona.

    El pla planteja l’elaboració de plans territorials de contingència, per poder desplegar recursos per a Urgències en funció de la demanda, i ha engegat ja la creació de la línia pediàtrica 061 per a consultes ciutadanes, una altra de les vies amb les quals la Generalitat creu que pot descongestionar els hospitals.

  • Els nens han de rematar de cap la pilota quan juguen a futbol? Un estudi n’alerta dels riscos

    Rematar de cap la pilota forma part del futbol. Quan saca el porter, quan es llança un córner, quan es refusa una centrada a l’àrea… Els jugadors, alguns més que altres, impacten constantment l’esfèrica amb el cap. I això no és el més saludable. Així ho ha alertat un estudi publicat recentment a Anglaterra, a la Universitat de Stirling, les conclusions del qual han obert un debat al futbol anglès que ha arribat fins i tot a les categories de base. ¿Haurien de rematar de cap els nens assumint que aquesta pràctica pot comportar riscos?

    A l’estudi, 23 jugadors van rematar vint llançaments de córner en 10 minuts. Abans i després de fer-ho, se’ls va sotmetre a proves de funcionament del cervell i de memòria. Els resultats demostraven que immediatament després de la prova el seu test de memòria es reduïa entre un 41 i un 67%, malgrat que al cap de 24 hores les seves capacitats quedaven restaurades com si res no hagués passat. “Tot i que els canvis [sobre el cervell] són temporals, pensem que són importants per a la salut del cervell”, exposa la neurocientífica cognitiva Magdalena Letswaart, una de les autores de l’estudi, que considera “important” que els milions de persones que juguen a futbol arreu del món “siguin conscients del que passa dins el cervell i dels efectes perdurables que això els pot causar”.

    I entre aquests milions de jugadors, hi ha nens i nenes de totes les edats. És per això que laProfessional Association of Footballers, el sindicat de professionals del futbol anglès, ha demanat que es plantegi la prohibició de rematar de cap entre els menors de 10 anys, segons publica el diari The Telegraph. “La nostra recerca no parla dels cervells joves”, puntualitza William Stewart, un altre dels invesitgadors de Stirling, “personalment crec que no deu ser una bona idea exposar d’aquesta manera els cervells joves; és un pressentiment”.

    No tots els investigadors, tanmateix, hi estan d’acord. Part del debat generat a Anglaterra ha empès diferents científics a demanar més estudis que aprofundeixin en la matèria abans de prendre decisions dràstiques. Sobretot tenint en compte que el de la Universitat de Stirling s’ha dut a terme amb només 23 persones, una mostra reduïda. Aquesta opinió la comparteix el pediatra català Luis Rajmil, que afirma que “amb aquestes dades no hi ha prou evidència científica per recomanar canvis en el reglament” del futbol base.

    En aquest sentit, de moment a Catalunya no hi ha debat. La Mutualitat Catalana de Futbolistes, a la qual remet la Federació Catalana de Futbol, no considera que els nens i nenes s’exposin a cap tipus de risc quan impacten la pilota amb el cap.

    Més sensibilitat quan hi ha xocs i traumatismes

    Hi ha un país al món que ja ha prohibit que els menors de 10 anys rematin de cap quan juguen a futbol: els Estats Units. Però no perquè rematar la pilota amb el cap els pugui semblar perjudicial, sinó per reduir la possibilitat de patir traumatismes cranials, molts dels quals, en el futbol, es produeixen en el joc aeri: cops de caps entre dos jugadors, cops de colze al cap… L’associació US Soccer, la federació nord-americana de futbol, va optar fa un any per deixar els remats de cap per als infants d’11 anys o més, després un grup de famílies de Califòrnia emprenguessin mesures legals contra l’entitat pel que consideraven una situació de negligència.

    Davant aquesta problemàtica, la Mutualitat Catalana de Futbolistes sí que creu que cal prendre cartes en l’assumpte. Asseguren que estan “altament conscienciats” amb els riscos dels traumatismes, i revelen a El Diari de l’Educació que aquest 2017 ja han enviat una circular a tots els entrenadors de base i àrbitres –“els adults més propers als nens i nenes”, remarquen fonts de la Mutualitat– comminant-los a actuar quan un infant pateix un impacte d’aquest tipus al cap. “Els diem que aquest nen ha de deixar el terreny de joc i no pot tornar a entrar si no el veu un metge abans”, sosté un portaveu de l’entitat mèdica. El que de moment no es plantegen, però, és restringir el joc aeri.

    En un article publicat al seu web, la Mutualitat enumera les causes i les conseqüències dels traumatismes, així com consells per a detectar-ne els símptomes i prevenir-los. Pel que fa a això últim, el text suggereix la possibilitat d’incorporar cascos en el cas dels porters –més propensos al xoc, sobretot amb els pals de la porteria–, però principalment prioritzar el joc net per davant de la rivalitat. Rajmil coincideix: “Estem parlant de traumes accidentals per als quals la millor prevenció és educar com s’ha de fer per evitar-ho”.

  • Hospital de dia d’adolescents: educar des de la columna més feble

    Un adolescent enrabiat s’enfila dalt d’un til·ler. El seu professor, l’Àlex Lama, li va al darrere carregat amb un iPad. Puja també a l’arbre, xerren una estona i acaben fent la classe allà dalt. Aquesta és una escena impensable en un centre educatiu convencional, però no a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona, on fins fa poc t’hi podies trobar també la profe Núria Terés asseguda al costat d’una jove, escoltant els seus neguits mentre totes dues feien ganxet. En educació, «el més important no és ser, sinó ser-hi», ha deixat escrit el filòsof Joan Carles Mèlich. En aquest centre de salut mental per a joves, els mestres hi són.

    Terés va morir l’octubre passat després de batallar contra el càncer. Aquest és un reportatge que reconstrueix la vida al centre de salut mental on va fer de professora durant els deu últims anys de la seva vida, fidels al seu compromís amb els adolescents, i des d’on ideava els articles que publicava a El Diari de l’Educació. El seu lloc de profe l’ocupa ara l’Àlex Lama, un docent jove que ja estava a mitja jornada al centre, que va aterrar a Salt després d’apuntar-se a llistes i sense experiència a les aules. Ara en té més que la majoria en una d’hospitalària.

    Des de l’any 2002, en els 24 hospitals catalans que tracten amb joves amb problemes de salut mental, entre ells aquest centre de Salt, incorporen la figura del docent. Professors com l’Àlex, un més dins un equip interdisciplinar conformat per psicòlegs, psiquiatres, terapeutes ocupacionals, educadors socials, infermers… “L’institut és un puntal per al desenvolupament dels adolescents, per això cal un docent que els ajudi a reprendre els aprenentatges i a seguir en contacte amb l’escola”, detalla Glòria Tràfach, psicòloga i cap de serveis de l’hospital de dia.

    Aquí hi venen cada dia una quinzena de joves d’entre 12 i 18 anys amb transtorns mentals que requereixen d’ajuda intensiva. No són interns, hi assisteixen en horari escolar, com qui va a classe, però la seva situació és tan greu que han hagut de sortir temporalment de l’institut. “Temporalment”, subratlla l’Àlex. “La nostra principal preocupació és que puguin tornar a l’institut, relacionar-se amb els companys…”, exposa aquest professor. Ni les notes, ni tan sols el graduat.

    De fet, la tasca d’un professor en un hospital de dia té poc a veure amb les classes. La part acadèmica és secundària quan ets adolescent i has de sortir de l’anorèxia o tractar-te de transtorns psicòtics. La vida en aquest hospital passa per enrolar els joves en activitats diverses amb vessant terapèutica. Des d’un taller de cuina a un d’art o de còmics. En el seu cas, l’Àlex s’encarrega del de cinema. Preparar un curtmetratge pot ser un instrument per treballar l’autoestima, les habilitats socials, l’autoconeixement… “Els ajuda a entendre què els passa, en activitats d’aquest tipus despleguen el que duen dins”, sosté Tràfach.

    Però el principal valor del docent en aquests hospitals és el contacte amb l’institut. A la pràctica, això significa que cada setmana l’Àlex recorre les carreteres gironines en busca de centres de Secundària de la Bisbal, Olot, Blanes o Ripoll. A vegades s’hi està tot el dia. Els tutors d’aquests joves són fonts d’informació primordials per abordar els seus problemes, però en general, segons aquest professor, “falta conscienciació” sobre els problemes de salut mental. En ocasions aquests joves queden catalogats simplement com a conflictius, carn d’expulsió.

    Àlex Lama / Foto: Carles Palacio

    La funció més pura de l’educació

    Aquestes excursions per coordinar instituts i hospital les va instaurar la Núria Terés, la precessora de l’Àlex com a professora a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona durant 10 anys. De la seva biografia destaca que va ser professora de Biologia i regidora durant vuit anys a l’Ajuntament de Girona per ICV, però els seus companys la recorden més aviat per ser “una gran acompanyant emocional” dels adolescents, vocacional fins al punt de remoure cel i terra abans de deixar un sol jove a l’estacada.

    Aficionada al ganxet –la seva bici tunejada amb llana és la més bonica que ha circulat entre el Ter i l’Onyà–, havia posat en marxa tallers de llanoteràpia al centre. “Un dia una alumna li va explicar que li agradaven els gossos, i acte seguit se’n van anar totes dues a comprar llana al mercat de Salt per fer-li un vestit al gos”, recorda l’Àlex. Fer un pla educatiu a mida com un sastre amb els seus vestits. “Ser professor aquí és com ser artesà, cada alumne mereix tota l’atenció”, conclou. “És el nivell més pur de la funció educadora: el que importa és el noi o la noia, i absolutament tota la resta està al seu servei”, resumeix Albert Quintana, el marit de Núria Terés.

    Terés va construir la seva mirada respecte del sistema educatiu a través de les finestres d’aquest centre hospitalari de Salt. Entre les angoixes i les preocupacions dels adolescents amb més dificultats es coïen els articles que publicava a El Diari de l’Educació periòdicament. “Estava convençuda que el sistema educatiu s’ha d’estructurar a partir dels més febles, dels marginats, dels que ni tan sols estan considerats”, sosté Quintana. Sovint feia servir una cita del pedagog Francesc Carbonell: “La resistència d’un pont es mesura per la seva columna més feble”. ¿Resistiria la institució escolar aquesta prova? Segurament no.

    El seu compromís amb els adolescents anava acompanyat d’una altra de les seves qualitats més recordades: la capacitat de mobilització. Activisme en el significat més pur del terme. “Sabia a quines portes calia trucar i a quins telèfons havia de trucar per, posem per cas, aconseguir que s’ajudés a un alumne a pagar el bitllet de l’autobús, sense el qual no podia venir cada dia a l’aula”. Així ho resumeix Quintana.

    Núria Terés

    Els nens de la crisi, cada cop més joves

    Terés, com tots els professionals de l’hospital, va haver de lidiar també amb les conseqüències que la crisi econòmica ha generat sobre l’estabilitat dels joves. En una enquesta exhaustiva de l’Hospital Sant Joan de Déu publicada l’any passat ja quedava clar que la generació infantil de la crisi pateix més problemes de salut mental i de conducta. Ho confirmen a Salt. “La crisi fragilitza i fa vulnerable el menor, que hauria de ser cuidat per les famílies, que no sempre poden, i tampoc el sistema no els ajuda”, reflexiona Tràfach.

    Aquesta inestabilitat, a més, afecta els més petits. Fa més de cinc anys, la gran majoria dels adolescents que assistien a l’hospital tenien entre 16 i 18 anys. Avui el 80% té entre 12 i 15 anys. També hi ha tingut a veure la millora de la detecció precoç de les patologies greus, però Tràfach té clar que l’impacte de la recessió econòmica en les famílies ha afectat emocionalment els seus fills.

    Entre els diagnòstics més presents hi ha els transtorns alimentaris, que suposen gairebé la meitat dels casos. Sobretot noies. Aquest fenomen requereix també de mà esquerra per part del professor, l’Àlex, que ha de lidiar amb tutors i famílies que sovint estan encantats amb el rendiment acadèmic de l’alumne. “Aquella nena, que ha encandilat tothom amb un somriure i bones notes, resulta que no pot anar més a classe perquè ho diuen en un hospital. Costa d’entendre”, resumeix l’Àlex. Ho neguen les famílies i ho nega, és clar, l’afectada. “Com que moltes són cracks en els estudis no es volen plantejar res a nivell personal”, exposa.

    La vida a l’Hospital d’Adolescents de Dia de Girona no és senzilla. Les teràpies es veuen aturades a vegades per crits i picabaralles. L’adolescència és una etapa d’extrems, també en el patiment. Però acte seguit es pot veure un professional passejant amb un adolescent pel parc, instants valuosos d’una atenció que el sistema escolar no els sap proveir, i sense la qual es veuen abocats a l’abisme. El que feia que la Núria Terés es volgués jubilar treballant aquí era això, un acompanyament emocional a mida que ara enganxa l’Àlex, i que ajuda els joves a no sortir-se del difícil camí que els ha de dur de tornada a l’institut.

    Exterior edifici Til·lers. Centre de Salut Mental de l’Hospital Santa Caterina de Salt. / Carles Palacio

     

  • Les entitats de salut mental denuncien manca de coordinació i saturació en l’atenció infantil

    Prenem massa decisions soles, sense acompanyament, i això genera molta inseguretat”. Aquest és el testimoni de Lídia Garcia, mare d’un preadolescent amb autisme. El seu viacrucis pel sistema d’atenció a la salut mental –els primers anys per la detecció, després per al tractament– és un exemple de com la manca de coordinació entre els diferents actors deixa sovint a l’estacada moltes famílies. Escoles, centres d’atenció primària (CAP), pediatres, esplais… “Hem de fer un abordatge integral de la salut mental, d’una vegada per totes”, expressava aquest dijous el president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero en la presentació de l’informe Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya, elaborat juntament amb la Fundació Pere Tarrés.

    La necessitat d’un abordatge integral és una de les principals conclusions de l’informe, que constata que falta més coordinació entre agents socials, a l’espera que es desplegui el Pla Integral d’atenció a les persones amb trastorns i addiccions, que depèn de la conselleria de Presidència i en coordina d’altres com Salut, Ensenyament, Empresa o Benestar. “Hi ha iniciatives disperses, però falta un coneixement general sobre què s’està fent”, expressava Rosa Coscolla, una de les autores de l’estudi, que afegia: “Ara mateix no se sap del cert quina incidència té el paper de les escoles, dels espais de lleure o dels centres socioeducatius en el treball sobre salut mental”.

    Les entitats denunien que el gruix de la inversió en salut mental per part de l’Administració –menys d’un 4% del pressupost de la conselleria de Salut– es destina principalment a l’assistència, i no a la prevenció. “La salut mental no és una prioritat en l’Atenció Primària”, lamenten, malgrat que constitueix el 25% de la demanda (de la qual un 5,4% correspon a menors de 15 anys). La supervisió prematura dels casos de salut mental és especialment necessària tenint en compte que el 50% dels trastorns afloren abans dels 14 anys, segons l’OMS.

    L’altra gran mancança del sistema, segons l’informe, és la saturació dels centres de salut mental, que han vist com augmentaven el volum de visites en els últims anys sense incrementar recursos. Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) reben un 28% més de joves que fa cinc anys, una xifra que, portada al detall, equival a uns 35 casos més de mitjana per cada centre. Amb tot, però, Sandra Poll, també autora de l’estudi, matisa: “L’increment no es deu a un augment dels trastorns, sinó de la detecció i, per tant, de la derivació”.

    Les visites anuals en els CSMIJ no han variat substancialment en els últims anys. Si el 2009 eren 7 consultes a l’any per cada nen,les últimes dades, de 2014, n’indiquen 6,2. El que sí que denuncien les autores de l’informe és que les llistes d’espera per accedir-hi són més llargues, també en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), pensat per detectar trastorns entre els infants de 0 a 6 anys.

    “La manca de recursos públics per a la continuïtat assistencial provoca que moltes famílies acabin acudint a centres privats”, conclouen. És a dir, que si bé moltes famílies fan el recorregut públic fins a la detecció o el diagnòstic, i després han de pagar-se de la seva butxaca tot el que té a veure amb personal especialitzat, teràpies o recursos materials.