Just Deploy It!

Autor: Teguayco Pinto

  • Trenta organitzacions s’uneixen per revocar el monopoli del fàrmac de l’hepatitis C

    Aquest és un article de eldiario.es

    Un grup de més de 30 organitzacions –entre les que hi ha Metges Sense Fronteres (MSF), Metges del Món, Salut per Dret o l’Aliança Europea per a la Salut Pública– s’han unit per intentar que l’Oficina Europea de Patents revoqui la llicència que permet a l’empresa farmacèutica Gilead mantenir el monopoli sobre el medicament per a l’hepatitis C, Sofosbuvir. El tractament té un preu que ronda els 25.000 euros a Espanya.

    En cas d’aconseguir-ho, es «podria accelerar l’entrada de medicaments genèrics a Europa, a més de generar arguments legals per ajudar els Estats a empoderar a les negociacions amb Gilead«, asseguren les ONG.

    El Sofosbuvir –la marca comercial és Sovaldi– és un fàrmac que va ser patentat el 2014 per la farmacèutica Gilead Sciences. Aquest medicament s’ha demostrat enormement eficaç per tractar l’hepatitis C, una malaltia del fetge que pot conduir a la mort si no es tracta de forma adequada i que afecta entre 130 i 150 milions de persones a tot el món, provocant més de 500.000 morts cada any, segons l’Organització Mundial de la Salut.

    «Per primera vegada hi ha un medicament amb una capacitat curativa enorme, fins i tot perquè en el llarg termini la malaltia pugui ser eradicada, però l’accés està absolutament limitat pel preu que Gilead ha posat al medicament», explica Vanessa López, directora de la plataforma Salut per Dret, que forma part del grup de 30 organitzacions civils que van presentar una oposició a la patent fa una setmana.

    Una batalla de dos anys

    El procediment per revocar aquesta patent segueix el rastre del que va iniciar Metges del Món el febrer del 2015, després d’oposar-se a la patent de Gilead per considerar que el medicament no complia amb els criteris definits per la Convenció Europea sobre Patents. «L’única manera de combatre el preu que està marcant l’empresa era anar contra la patent», explica Elena Urdaneta, coordinadora general de Metges del Món.

    El procés va trigar pràcticament un any i mig a resoldre, però a l’octubre del 2016 l’Oficina Europea de Patents va decidir revocar parcialment la llicència i exigir alguns canvis a l’empresa, que tot i això i va mantenir el monopoli.

    Aquesta ONG basa la seva oposició fonamentalment en tres punts. El primer és sobre el propi procés d’invenció de la patent, «que creiem que no és prou innovador», explica Urdaneta. En segon lloc, consideren que «el registre de la patent no descriu de manera prou clara quin ha estat el procés d’invenció del producte». I, finalment, «la molècula de l’Sofosbuvir no està correctament descrita en l’aplicació».

    Manca de transparència en el sector

    El Sofosbuvir va rebre l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units el 5 de desembre del 2013. El preu inicial decidit per la companyia va ser de 84.000 dòlars per tractament, fet que suposa aproximadament uns 1.000 dòlars per pastilla. Poques setmanes després, va ser l’Agència Europea de Medicaments qui va concedir una autorització de comercialització en el vell continent.

    Encara que no existeixen dades públiques sobre el preu que els estats estan pagant per aquest medicament, s’ha estimat que Espanya desemborsa uns 25.000 euros per pacient i tractament, un preu que va portar a les autoritats sanitàries a establir criteris que restringien la seva administració.

    En altres països europeus com França, Regne Unit o Alemanya els tractaments es paguen a aproximadament el doble que a Espanya, encara que la prevalença de la malaltia al nostre país és més gran. En total, «hi ha aproximadament uns 3.300.000 europeus que tenen hepatitis C», assegura Urdaneta, «i molts dels que podrien beneficiar-se d’aquest fàrmac no tindran accés perquè els estats no ho poden pagar».

    Un fàrmac sense nova ciència

    Un dels principals problemes a l’hora d’establir un preu davant d’una patent com la de Gilead és que es desconeixen els procediments que s’han dut a terme per la invenció del fàrmac. «És molt difícil controlar quina ha estat la metodologia utilitzada per una empresa farmacèutica per desenvolupar un producte o quant s’ha invertit en el seu desenvolupament. Falta molta transparència en aquest sentit», explica Urdaneta.

    No obstant això, afegeix la coordinadora de Metges del Món, «en aquest cas, gràcies a un informe del Senat dels EUA, sabem que la patent va ser comprada a una start up«. Segons assenyala un informe realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut de Salut Global l’any passat, el medicament «va ser desenvolupat originalment a partir de molècules creades gràcies una investigació finançada amb diners públics».

    És més, segons asseguren els investigadors, «el 2014 les vendes mundials de Sofosbuvir van superar els 10.000 milions de dòlars, més de 2.000 milions més del que la companyia va pagar pel medicament». A més, esmenten diversos estudis que demostren que «un tractament de 12 setmanes pot produir-se per tan sols 101 dòlars».

    Els autors d’aquest informe asseguren que Gilead ha aprofitat «la seva avantatjosa posició de mercat amb total menyspreu per les conseqüències per als pacients amb la malaltia» i conclouen que «si bé aquesta estratègia pot ser comprensible des del punt de vista dels accionistes de l’empresa, està totalment en desacord amb la regulació justa d’un bé públic com la salut».

    Un problema que va més enllà del Sofosbuvir

    La batalla del Sofosbuvir és tan sols una mostra dels problemes que genera l’actual sistema de patents. «El que estem veient de manera constant és que la indústria farmacèutica aplica diferents estratègies per estendre els monopolis«, explica López. «Fer noves patents de compostos que ja existien o patentar petits canvis en un medicament no són més que perversions legals del sistema», assegura aquesta activista.

    Urdaneta també mostra preocupació per la deriva d’alguns preus dels medicaments i recorda que aquesta situació «no es dóna només en aquest cas, sinó que també s’està començant a veure amb els nous tractaments del càncer«. Per a aquesta activista, «el preu d’un medicament que pot resoldre un problema de salut públic no hauria d’estar regit per normes de mercat, sinó que hauria d’anar dirigit a solucionar aquest problema sanitari».

    Si no és així, conclou Urdaneta, «no tots els estats podran permetre pagar aquests medicaments, el que limitarà l’accés a alguna cosa que nosaltres considerem un dret de totes les persones, el dret a la salut».

  • El llimb legal del negoci dels suplements i les vitamines

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    L’any 2015 el professor de l’Escola de Medicina de Harvard Pieter Cohen va publicar un estudi en què alertava de la presència d’una molècula no aprovada per les autoritats en un suplement dietètic.

    Dues setmanes després, una de les empreses esmentades en l’estudi, Hi-Tech Pharmaceuticals, va denunciar a l’investigador per difamació. Malgrat perdre la demanda, des de la companyia han assegurat que el procés servirà per dissuadir altres de fer acusacions contra aquest sector industrial, que disposa d’una regulació ambigua i laxa que possibilita que arribin al mercat productes ineficaços i, a vegades, adulterats.

    El judici contra Cohen ha estat un avís a navegants o almenys així ho ha assegurat el principal responsable de Hi-Tech Pharmaceuticals, John Wheat, en unes declaracions que no han deixat cap dubte. «Espero que s’ho pensin dues vegades […] i que aquesta demanda serveixi perquè altres deixin de fer acusacions infundades», advertia l’empresari al mitjà nord-americà STAT.

    Tot i que les demandes contra científics que publiquen estudis en contra dels interessos de la indústria no són freqüents, tampoc són una novetat. El 2008 la multinacional de productes dietètics Naturhouse va denunciar a l’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes per intromissió a l’honor, després d’unes declaracions del seu president, Giuseppe Russolillo, en què posava en dubte l’eficàcia dels productes de la marca i acusava la companyia de publicitat enganyosa.

    Després de 4 anys de procés, el Suprem va fallar a favor de l’associació, assegurant que les paraules de Russolillo es van produir «en l’àmbit de la discrepància científica». No obstant això, ja s’havia enviat el missatge. «Està clar que són mesures dissuasives, ja que les empreses no volen que ningú digui alguna cosa que pugui perjudicar les seves vendes», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició i dietètica Julio Basulto, que va participar com a perit de la defensa en el judici.

    El mateix Basulto també ha rebut pressions en altres ocasions, «encara que no és una cosa habitual», recalca. El 2012 va publicar un estudi al costat d’altres investigadors en el qual s’esmentava a l’empresa de complements dietètics PronoKal. «Quan vam publicar l’article vam rebre un burofax de l’empresa, tot i que avui dia encara no hi ha hagut denúncia. Simplement va ser una mesura de pressió», afirma Basulto, que avui és membre de la junta directiva de la Societat per a l’Estudi Interdisciplinari de l’Alimentació i els Hàbits Socials.

    Una legislació «absurda i obsoleta»

    Un dels problemes a què s’enfronten els investigadors a l’hora de fer afirmacions en contra d’aquest tipus de productes és el d’una legislació ambigua. «L’actual normativa europea és absurda i obsoleta», assegura a eldiario.es José Manuel López, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Múrcia i autor d’un llibre en què es desgranen les maniobres de moltes empreses del sector alimentari i cosmètic per colar afirmacions dels seus productes sense fonament científic (Vamos a comprar mentiras, Cálamo 2016).

    Segons aquest investigador, el que fan les empreses «encara que sigui poc ètic, és legal», atès que «el reglament europeu ha deixat una escletxa per poder anunciar coses que no tenen el més mínim sentit».

    La legislació europea permet que es facin algunes afirmacions sobre les propietats saludables d’alguns compostos, sempre que hagin estat aprovades per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. El problema és que sempre que un producte inclogui en la seva composició un d’aquests compostos pot fer aquesta afirmació, independentment de la resta d’ingredients que s’incloguin. «Al final es permet anunciar les propietats d’un producte d’acord amb els seus ingredients individuals i no al conjunt del producte, que és com hauria de ser», explica López.

    Aquesta ambigüitat en la legislació fa que arribin al mercat productes d’eficàcia molt limitada o fins i tot nul·la. Segons Basulto, «la major part de complements alimentaris no són necessaris, no són útils i fins i tot no són segurs».

    No obstant això, Basulto assegura que l’actual normativa no només és ambigua, sinó que també és massa laxa, ja que «ningú revisa aquests productes abans que arribin al mercat per comprovar si estan adulterats, cosa que sí que passa amb els fàrmacs». Els complements alimentaris es consideren aliments i són les agències alimentàries, i no les de medicaments, les que s’encarreguen del seu control. Segons Basulto, els requisits que han de superar aquests suplements són «insuficients i inacceptables per a uns productes als quals se’ls atribueixen propietats preventives o terapèutiques».

    El cas Cohen i els suplements per a esportistes

    En l’estudi que va ser demandat per Hi-Tech Pharmaceuticals, els investigadors van determinar que en 11 dels 21 productes analitzats (de diverses companyies diferents) hi havia rastres de ß-metilfeniletilamina (comunament anomenada BMPEA), una molècula que no ha estat aprovada per la Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA com a complement alimentari. Després de la publicació de l’estudi, l’administració va enviar cartes d’advertència a cinc companyies (entre les quals es trobava Hi-Tech Pharmaceuticals) en què exigia a les empreses que s’adeqüessin els seus productes a la legislació en un termini de 15 dies.

    Moltes d’aquestes companyies es dediquen a produir suplements dietètics dirigits principalment al món de la musculació i el fitness. No obstant això, l’eficàcia de la majoria d’ells és molt limitada o fins i tot nul·la. «És un mercat ple de promeses falses, el que prometen poques vegades es compleix i les poques coses que funcionen les exageren moltíssim», explica a eldiario.es Jorge García, professor de la Universitat Internacional de la Rioja i especialista en preparació física.

    A més, estudis anteriors han trobat diverses substàncies no indicades en les etiquetes d’aquest tipus de suplements, com amfetamines, antidepressius, esteroides o fins i tot Viagra. Per aquest motiu, explica García, «als esportistes se’ls informa que no prenguin cap suplement sense consultar abans al metge, per verificar que no està contaminat», pel risc de donar positiu en un control.

    Així ho indica també l’Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l’Esport, que alerta els esportistes perquè tinguin «una especial precaució» quan consumeixin complements dietètics i que emet periòdicament ordres de retirada del mercat de diferents productes dirigits a esportistes per contenir components que no figuren a l’etiqueta. La majoria d’aquests productes adulterats són perseguits per la llei, però han trobat una forma fàcil de distribució a través d’Internet, on el negoci supera els 16.000 milions de dòlars.

  • «Els científics hem marxat d’Espanya perquè no hi ha una trajectòria professional clara»

    Aquesta és una entrevista publicada a eldiario.es

    La revista científica Nature ha publicat la llista dels 10 científics més rellevants de l’any. Entre els noms dels investigadors hi ha el de l’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé (Terrassa, 1979), per haver liderat el descobriment del planeta habitable més proper a la Terra. Un món que va ser batejat com Próxima b i que podria estar cobert d’aigua. Parlem amb aquest professor de la Universitat Queen Mary a Londres sobre el seu descobriment i sobre la situació que viu la ciència al Regne Unit i Espanya.

    Un dels científics de l’any, com et sents?

    Doncs la veritat és que molt bé, encara que personalment prefereixo que se li doni més importància a l’equip i a tota la infraestructura científica de la qual depèn tot això. No vull que la gent s’emporti la idea equivocada que n’hi ha prou amb contractar un científic, quan en realitat és necessari l’esforç de molta gent.

    Però estareu contents?

    Sí, encara que per a nosaltres l’important era trobar aquest planeta al qual portàvem molt de temps buscant. Quan el vam trobar sabíem que era un resultat que tindria molt d’impacte. Espero que almenys això ens serveixi per aconseguir més finançament per a altres projectes que ja tinc en ment.

    Com quins?

    El que hem fet fins ara és detecció, però el que volem fer és caracterització, analitzar si aquests planetes tenen vida i per fer això necessitem instruments una mica millors dels que tenim ara. És el moment de desenvolupar noves tecnologies per poder tenir imatge directa d’aquests planetes i investigar les seves atmosferes.

    Però no podem viatjar. Per què busquem planetes tipus la Terra?

    Un dels objectius és entendre quin és el nostre lloc en el cosmos i entendre per què el nostre planeta és habitable i quant de temps ho serà. Intentar comprendre si és realment una cosa rara i preciosa o si els planetes habitables estan a tot arreu. D’altra banda també hi ha el component motivacional, perquè s’especula que podríem enviar sondes en algun moment a aquests planetes, sobretot als més propers a la Terra, i això ajuda a fixar un rumb a llarg termini. Sense un objectiu clar, sense un rumb no saps cap a on caminar.

    Creus que veuràs una sonda arribar a Próxima b?

    Serà difícil, però és plausible. Extrapolant tecnologies que tenim ara, potser d’aquí a 40 anys puguem fer alguna cosa. Ara sembla que hi ha una empenta que pot portar a una explosió d’una nova carrera espacial, només que en aquesta ocasió no són dues potències que competeixen, sinó que són els pioners, els exploradors, les empreses privades o la gent qui poden tirar això endavant. Hi ha coneixement acumulat suficient com perquè hi hagi petits grups que es puguin anar organitzant i de vegades això és més fàcil que fer-ho a través dels governs.

    Abans has parlat de finançament. Creus que el Brexit dificultarà l’accés a fons europeus?

    Sí, això és una cosa que ens preocupa moltíssim. Encara que l’avantatge de les ERC [beques del Consell Europeu de Recerca] és que les pots demanar i implementar-les en una altra institució i això és el que té pensat molta gent al Regne Unit. Hi ha molts científics que, si l’aconsegueixen, tal com pinten les coses, el més probable és que se les enduguin a altres països.

    Això serà un pal important per a la ciència britànica.

    Per descomptat, cal tenir en compte que el Regne Unit és un dels grans beneficiaris del programa ERC i el Brexit serà un cop de destral brutal. A més, les ERC són molt importants avui en dia perquè són l’única manera de fer recerca dinàmica, moderna i de reacció ràpida, perquè les agències d’investigació són molt programàtiques i no deixen gaire espai a la innovació.

    Però Theresa May ha promès més inversió en ciència.

    Aquí ningú ha celebrat aquesta informació perquè allò va ser simplement una constatació d’una cosa que ja se sabia, no ha estat una injecció nova de finançament deguda al Brexit. A més, tota la incertesa que es viu actualment està fent que es perdi frescor. És una mica el que ha passat a Espanya des del 2008, el que està signat i aprovat, es tira endavant, però el govern no està obert a comprometre’s a coses noves.

    Et planteges tornar a Espanya?

    Sí que m’ho he plantejat. La meva dona, que també és científica, i jo hem estat buscant coses, però és que en els últims tres anys no hi ha hagut res de res. A més, aquí tinc un grup muntat, tinc beques, diners per a projectes… Si l’oferta és anar-hi per començar de zero, seria una mica dur. I això si aconseguíssim alguna cosa, que tampoc està gens clar.

    Hi ha molta competència per tornar?

    Sí, la cua és molt gran ara mateix. Hi ha un tap de gent molt bona que no és fàcil de solucionar. La gent se n’ha anat perquè no hi ha una trajectòria professional clara, no hi ha un pla a llarg termini.

    El ministre d’Exteriors ha assegurat que «anar-se’n fora enriqueix».

    Sí, és clar, quan marxes t’ho venen com a formació, quan en realitat és un ves-te’n perquè aquí no hi ha res i ja veurem si en alguns anys surt alguna cosa. Però si no surt, gràcies i fins després. Fixa’t, l’altre dia ens van passar una enquesta en la qual preguntaven que com ens anava als espanyols científics que estàvem d’»estada» a l’estranger. A Espanya encara es té aquesta visió paternalista de «els nens que se’n vagin d’estada a veure com els va». No estem d’estada, estem vivint, treballant i produint fora d’Espanya.

    Què hauria de canviar perquè Espanya sigui un lloc més atractiu per als científics?

    Sobretot que hi hagi plans per mantenir projectes a llarg termini. No és només mantenir a un investigador, és un equip, els tècnics, les instal·lacions, tot això que ha d’estar assegurat i no ho està. Una de les coses en les que estic bastant ficat és en el projecte Cármenes. Un espectrògraf per buscar planetes que està funcionant a Calar Alto i que és igual de bo o millor que el que hem utilitzat. És un projecte hispà-alemany i quan es va acabar la construcció, com que no hi havia diners per a res més, els enginyers es van quedar al carrer. Alemanya ho va aprofitar i es van endur els millors. Això ha passat diverses vegades a Espanya, és una cosa bastant característica del model espanyol. Quan s’acaba un projecte, es lliura i els encarregats de les construcció se’n van al carrer.

  • L’homeopatia es beneficia d’una legislació especial que li permet comercialitzar sense demostrar eficàcia

    La Comissió Federal de Comerç nord-americà va anunciar a finals de novembre que exigirà a les companyies de productes homeopàtics que indiquin clarament en la seva etiqueta que «no hi ha evidència científica que doni suport les afirmacions de l’homeopatia» i que aquestes afirmacions «es basen en teories del segle XVIII que no són acceptades pels experts mèdics actuals».

    No obstant això, l’homeopatia, tant a Europa (i Espanya) com els EUA compta amb una legislació específica per poder vendre sense demostrar eficàcia. L’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) va arribar a un acord en 1988 amb la indústria homeopàtica segons el qual aquesta podia seguir venent els seus productes sempre que incloguessin en el seu etiquetatge que no havien estat avaluats per la pròpia agència.

    En definitiva, es va fer una legislació especial perquè aquests productes puguin seguir venent-se com medicaments tot i no passar cap control. Segons les últimes dades disponibles (2007), l’homeopatia és un negoci que només als EUA supera els 3.000 milions de dòlars anuals.

    A Europa, la venda d’aquest tipus de productes també està regulada gràcies a una legislació específica feta a mida de la indústria. La normativa europea estableix un «un procediment de registre simplificat especial per als medicaments homeopàtics que es comercialitzin sense una indicació terapèutica».

    Aquesta norma es troba inclosa en la legislació espanyola, que especifica que aquest tipus de productes no han de tenir «indicació terapèutica particular en l’etiqueta», és a dir, que els productes homeopàtics no poden afirmar que estiguin indicats per a res en concret. No obstant això, la indústria acaba per colar aquestes indicacions utilitzant la frase «tradicionalment utilitzat per».

    Al final, aquests productes acaben arribant al mercat «sense una anàlisi prèvia de la seva qualitat, seguretat i eficàcia per part de l’Administració», segons ha denunciat la Societat Espanyola de Farmàcia Familiar i Comunitària (SEFAC) en un comunicat. Aquesta societat científica, que agrupa més de 8.000 farmacèutics, «no està d’acord en el fet que s’autoritzi com a medicament cap producte sense indicacions terapèutiques aprovades» i assegura que la normativa europea «contradiu la pròpia naturalesa del medicament i pot generar confusió en la població».

    Comerç protegit

    La decisió de l’agència de Comerç nord-americà s’ha endinsat així en un terreny en què la FDA no s’havia atrevit a intervenir, tot i que l’any passat va anunciar que s’estudiarien canvis en la regulació d’aquest tipus de productes. Tot i que la comissió no pot impedir que es venguin remeis homeopàtics com medicaments, obligarà la indústria a modificar l’etiquetatge dels seus productes introduint les dues frases abans citades.

    Amb aquest moviment, la comissió està tractant de forçar a la FDA perquè imposi als productes homeopàtics els mateixos requisits reglamentaris que la resta de productes farmacèutics, cosa que l’Associació Americana de Farmacèutics porta demanant des de fa anys. Aquesta associació, la major i més antiga societat farmacèutica dels EUA, amb més de 62.000 membres, ha manifestat en diverses ocasions que dóna suport a la modificació de la Llei d’Aliments, Medicaments i Cosmètics perquè s’exigeixi a «els fabricants de productes homeopàtics que proporcionin evidències d’eficàcia i seguretat de tots els seus productes».

    La legislació nord-americana, que s’aplica tant a la publicitat com l’etiquetatge, «prohibeix els actes o pràctiques deslleials o enganyoses» i específicament «prohibeix la difusió d’anuncis falsos en el comerç de medicaments». Segons assegura la comissió federal en un comunicat, en virtut d’aquestes disposicions, «les empreses han de tenir una base raonable per formular afirmacions sobre els seus productes», cosa que les empreses d’homeopatia no poden fer, perquè no han demostrat la seva eficàcia.

    La SEFAC no ha estat l’única societat científica a criticar l’actual situació dels productes homeopàtics. Dues de les principals societats farmacèutiques espanyoles han emès dos comunicats durant els últims mesos en què rebutgen la venda d’aquests productes com si fossin medicaments, malgrat que mai han demostrat la seva eficàcia.

    El passat mes d’octubre la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH) assegurava que «els principis que sustenten l’homeopatia no són científics» i advertia que aquesta pseudomedicina «pot posar en risc la salut dels pacients si rebutgen o retarden tractaments sobre la seguretat i eficàcia hi ha evidències sòlides». Pocs dies després, va ser la Societat Espanyola de Farmacèutics d’Atenció Primària (SEFAP) la qual va demanar que es «retirés la denominació de medicament» als productes homeopàtics.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’excés de cesàries inadequades no provoca que els humans tinguin cranis més grans

    Aquesta mateixa setmana un estudi teòric realitzat per un grup d’antropòlegs ha conclòs que les cesàries estan provocant un canvi evolutiu, fent que augmentin lleugerament les taxes d’embarassos en què el fetus és massa gran pel que fa a la pelvis de la mare, el que es coneix com a desproporció fetopèlvica.

    Les cesàries permeten que els nadons molt grans gestats en mares més petites sobrevisquin mentre que, amb un part exclusivament natural, solien estar destinats a morir. El seu llegat genètic segueix endavant, en lloc de desaparèixer.

    No obstant això, l’estudi -basat en models matemàtics- ha servit perquè alguns mitjans hagin interpretat que és l’excés actual de cesàries el que està provocant que neixin nens amb el cap més gran. «Aquestes afirmacions són, per descomptat, simplificacions barroeres», explica a eldiario.es el principal autor de l’estudi, l’antropòleg de la Universitat de Viena, Philipp Mitteroecker.

    Quan es dóna un cas de desproporció fetopèlvica, la grandària relativa del fetus respecte a la pelvis de la mare fa que un part natural sigui inviable, amb el que se sol procedir a practicar una cesària.

    Segons Mitteroecker, «abans que hi hagués cesàries tant la dona com el nadó podien morir, de manera que els gens relacionats amb una pelvis estreta o amb un fetus gran no es transmetien a la següent generació, mentre que ara sí que s’hereten i, per tant, el grup genètic està canviant».

    És a dir, aquests possibles canvis evolutius només s’estarien produint degut precisament a les cesàries mèdicament bé prescrites i que estan indicades per a aquests casos de desproporció fetopèlvica. No tenen res a veure amb el suposat excés de cesàries. És a dir, aquelles intervencions que no responen a necessitats reals- que es dóna en molts països en l’actualitat.

    «Els nostres resultats es basen en un model matemàtic, no en les taxes creixents de cesàries», assegura Mitteroecker, que insisteix que «l’alt nombre de cesàries mèdicament no indicades no té res a veure amb el nostre estudi i nosaltres no tenim res a dir sobre elles».

    Les cesàries, només en cas necessari

    L’alt nombre de cesàries que es dóna en molts països ha obert un debat durant els últims anys en la comunitat mèdica internacional. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la cesària «és eficaç per prevenir la morbimortalitat materna i perinatal». No obstant això, recorden que aquest procediment «està associat a riscos a curt i a llarg termini».

    Des de 1985 l’OMS recomana que les taxes de part per aquest procediment no superin el 10% en cap regió del món. Durant els últims anys aquesta organització ha modificat lleugerament les seves recomanacions i ara assegura que «s’ha de fer tot el possible per fer cesàries a totes les dones que ho necessitin en lloc d’intentar arribar a una taxa determinada».

    L’eliminació d’aquesta taxa d’entre el 10% i 15% va ser ratificada l’any passat gràcies a un estudi publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina, en el qual els científics van concloure que aquestes xifres eren «massa baixes» i que un percentatge de fins al 19% estava associat a millors xifres de mortalitat, tant de mares com de nadons.

    En l’actualitat, encara hi ha molts països en què les taxes de cesàries són molt altes, com el Brasil, que arriba al 50%, molts especialistes coincideixen que l’important no és el nombre, sinó que es realitzi només quan hi hagi motius mèdics, ja que les intervencions quirúrgiques sempre comporten un risc. A Espanya, segons les últimes dades disponibles, el percentatge de cesàries se situa entorn del 21%.

    Per què els parts humans són tan durs?

    El treball de Mitteroecker, publicat a la revista PNAS, està dedicat a analitzar els parts des d’un punt de vista evolutiu. Els investigadors intenten esbrinar per què en els éssers humans el fetus té una mida tan gran en relació amb el canal de part, especialment si ho comparem amb altres primats, i es plantegen per què no hem evolucionat per tenir pelvis més amples, si això facilitaria el part.

    Segons el model desenvolupat per Mitteroecker i els seus col·laboradors, la probabilitat de supervivència augmenta amb la mida del nadó relatiu a la mida de la pelvis materna, atès que les dades mèdiques mostren que els nounats més grans tenen taxes de supervivència més altes i que les pelvis amples, malgrat suposar un avantatge per al part, s’associen amb més riscos de prolapse d’òrgans i defectes similars.

    «Hi ha dues forces selectives oposades», explica Mitteroecker, «una que tendeix a fer que els nounats siguin més grans i les pelvis més estretes, i una altra que tendeix a fer que els nounats siguin més petits i els canals de naixement més grans». No obstant això, continua aquest investigador, «les cesàries s’han eliminat en gran mesura el segon mecanisme de selecció, deixant només el primer, que portaria a tenir nounats més grans i pelvis més estretes».

    És important assenyalar que el treball d’aquests investigadors no es basa en dades reals de la taxa de desproporció fetopèlvica, que segons la literatura científica és estable, sinó que és una predicció basada en model matemàtic. «Com que no tenim dades utilitzem una incidència del 3% de desproporció fetopèlvica abans de les cesàries i amb aquesta dada vam pronosticar un augment d’entre un 10% i un 20%».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Més de 8.000 científiques signen un manifest contra Donald Trump

    “Som membres de grups minoritaris racials, ètnics i religiosos. Som immigrants. Som persones amb discapacitats. Som membres del col·lectiu LGTBQIA. Som científiques. Som dones”. Això es llegeix a la carta oberta que ja han signat més de 8.500 dones de l’àmbit universitari nord-americà i en la qual rebutgen les afirmacions racistes, misògines i anticientífiques que el guanyador de les eleccions als Estats Units, Donald Trump, va realitzar durant la campanya electoral. 

    Les investigadores asseguren que el seu treball per superar “la degradació del paper que juga la ciència en la societat no va començar amb aquestes eleccions”, tot i que reconeixen que el resultat els ha mobilitzat encara més. “El discurs d’odi cap a les minories, les dones, la comunitat LGTBQIA, els immigrants i les persones amb discapacitats, juntament amb l’allau d’afirmacions contràries a la ciència i el coneixement han estat difícils d’assumir”, asseguren les investigadores Jane Zelikova, Theresa Jedd  i Teresa Bilinski, tres de les primeres promotores de la carta.

    Després de la garrotada electoral “diverses col·legues i amigues científiques vam començar a valorar com podia afectar a la nostra feina la victòria de Trump”, asseguren les científiques. Al cap de poc temps més de 100 investigadores s’havien unit al grup de discussió i, finalment, van acabar redactant un manifest que assegura que “el sexisme, la desigualtat, la discriminació i l’antiintel·lectualisme amenacen el progrés de la societat” i que “la ciència està amenaçada”.

    Trump ha expressat repetidament opinions clarament contràries al consens científic, com que les vacunes causen autisme o que el canvi climàtic és una construcció política. “Aquestes creences són incorrectes i, el que és més important, són perilloses perquè soscaven el paper crític que juga la ciència en la nostra societat, en la innovació i en el nostre creixement econòmic”, afirmen les investigadores.

    A la recerca de la fi de la discriminació de gènere

    Les investigadores es refereixen a la discriminació existent cap a tot tipus de col·lectius, però recorden que “a tot el món, les dones científiques s’enfronten a la discriminació, salaris desiguals i tenen menys oportunitats” i insisteixen que s’ha de treballar diàriament “per demostrar a les nenes i les dones que són benvingudes i necessàries en la ciència”.

    Les investigadores fan una crida a la col·laboració i l’entesa perquè el progrés científic no es vegi obstaculitzat i perquè l’àmbit científic sigui més inclusiu. “Com a dones científiques hem de prendre mesures per augmentar la diversitat en la ciència i altres disciplines”. En aquest sentit la missiva demana que es prenguin mesures orientades a “identificar i reconèixer desigualtats estructurals i biaixos que afecten el potencial de tots els individus per complir les seves metes”.

    Crítiques al negacionisme climàtic de Trump

    Les investigadores també han fet especial èmfasi en les qüestions relacionades amb el canvi climàtic, un tema en el qual Trump s’ha mostrat especialment combatiu, i ha amenaçat en reiterades ocasions amb sortir de l’acord de París.

    Les científiques temen que “el progrés científic i l’impuls per fer front als nostres principals desafiaments, inclosa l’eliminació de les pitjors conseqüències del canvi climàtic, es vegin greument obstaculitzades durant el pròxim govern” i asseguren que “el nostre planeta no es pot permetre el luxe de perdre temps”.

    La missiva, que ha acumulat a dia d’avui 8.670 signatures, és una mostra més de la preocupació que regna en l’àmbit científic davant la victòria d’un candidat que ha donat mostres més que sobrades de la seva ignorància científica. “Ara, més que mai, és important que siguem capaços d’explicar clarament el que la ciència vol dir” i de com aquesta “pot ajudar a prioritzar objectivament els problemes, més enllà de la histèria i la por que ha permeat la nostra societat”, conclouen les científiques.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Descarten un anticonceptiu per a homes per efectes secundaris similars als de la píndola femenina

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El mes passat un equip d’investigadors anunciava un cop més un suposat avenç en anticoncepció masculina. No obstant això, de nou les esperances de trobar un mètode que permeti als homes compartir les responsabilitats de la planificació familiar han caigut en sac foradat. Els investigadors anunciaven en un article publicat en una revista científica que el comitè mèdic havia suspès l’assaig a causa dels efectes adversos del fàrmac.

    El mètode en qüestió consistia en una injecció de testosterona juntament amb un implant de progesterona. Va mostrar una eficàcia superior a la del preservatiu i fins i tot a la de la píndola femenina. No obstant això, «el comitè de seguretat va considerar que el nombre d’efectes secundaris, en particular els canvis d’humor, eren massa», explica a eldiario.es Mario P. Festin, un dels autors de la investigació i responsable del Departament de Salut reproductiva de l’Organització Mundial de la Salut, principal promotor de l’estudi.

    El comitè mèdic encarregat de supervisar l’assaig va interrompre la prova a causa que van sorgir alguns efectes adversos no greus, com acné, canvis d’humor o incidències sobre la libido -en aquest cas, augment-, tal com asseguren els autors de l’estudi en un article publicat a la revista The Journal of Clinical Endocrinology & Metabolisme.

    Efectes similars a la píndola femenina

    Resulta paradoxal que es descarti el desenvolupament d’un anticonceptiu per uns efectes que són habituals, o fins i tot pitjors, en d’altres que ja es troben des de fa anys en el mercat, com la píndola femenina. Davant d’aquesta tessitura, Festin ha assegurat que «si bé aquests efectes adversos poden ser considerats com de menor importància, també poden ser problemàtics per a certes persones».

    Per Jose Ramón Serrano, president de la Societat Espanyola de Contracepció, «aquests efectes són ridículs i són d’esperar perquè són els que tenen la majoria dels contraceptius», afirma a eldiario.es. «Són efectes inherents al mètode i no són importants per a la salut. Aquests en particular són majoritàriament deguts a la injecció de testosterona», explica aquest especialista.

    Per què no hi ha píndola masculina?

    El doctor Serrano reconeix que poden existir certes dificultats tècniques a l’hora d’aconseguir un bon anticonceptiu masculí, atès que «poden passar fins a dos o tres mesos perquè tinguin efecte» i, a més, «també costa un cert temps tornar a recuperar la fertilitat». Això no passa amb la píndola, que actua de forma gairebé immediata i la fertilitat reapareix en el moment en què es deixa de prendre-la.

    No obstant això, segons aquest especialista, «des de fa anys hi ha hagut estudis en fase 3 que estaven donant molt bons resultats i amb efectes secundaris mínims, com ara, però es van ficar en un calaix, fonamentalment per motius comercials». Els investigadors del nou estudi ho confirmen. Assenyalen que «el desenvolupament de productes comercials s’ha estancat». Segons els mateixos autors de l’estudi, la base d’aquest mètode, que suposa la utilització d’hormones, es coneix des de fa més de quatre dècades.

    Encara que hi ha diversos estudis que tracten d’abordar l’anticoncepció masculina de formes alternatives, en l’actualitat amb prou feines hi ha companyies farmacèutiques que estiguin desenvolupant anticonceptius per a homes i només l’OMS, principal promotora d’aquest últim assaig, o algunes organitzacions sense ànim de lucre estan treballant en això.

    Tot malgrat que segons el mateix estudi, més del 75% dels participants va assegurar estar satisfet amb el mètode i disposat a utilitzar-ho si estigués disponible. «Estic segur que que hi ha molts homes que estan conscienciats i que utilitzarien aquest tipus de mètodes, especialment aquells que tenen parella i que saben que la contracepció també és cosa d’ells», explica Serrano.

    La planificació familiar «no és cosa d’homes»

    Però tot i la suposada falta d’incentiu comercial, també hi ha un problema cultural de fons: la planificació familiar i la contracepció es consideren majoritàriament com una cosa exclusivament femenina.

    Serrano assegura que un dels principals problemes és que «l’anticoncepció masculina està mitificada, ja que es considera que no és cosa d’homes». Segons aquest especialista, «els homes no s’embarassen, amb el que si no hi ha una parella amb la qual es comparteixi la fertilitat com una cosa comuna, és difícil que això s’accepti».

  • La depressió de Bruce Springsteen posa cara a un dels trastorns pitjor diagnosticats

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «El rock ha estat la meva teràpia contra la depressió». Bruce Springsteen va reconèixer fa un temps que durant tota la seva vida ha estat lluitant contra la depressió. A la presentació de la seva autobiografia, Born to Run, The Boss ha tornat a aprofundir en els problemes mentals del seu passat. Uns problemes que segueixen estant estigmatitzats i per als que sovint no es dóna una resposta adequada.

    La malaltia que ha patit el músic de Nova Jersey al llarg de la seva vida no és una cosa poc comú. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és el trastorn mental més freqüent i es calcula que afecta uns 350 milions de persones a tot el món (d’un total de 7.000 milions), sent la principal causa mundial de discapacitat.

    Springsteen reconeix en el seu llibre que ha viscut amb una depressió des que era un nen, encara que no va acudir a teràpia fins a gairebé els 40, cosa habitual en molts trastorns mentals que, encara avui, segueixen tenint un important estigma. Però la realitat és que, fins i tot quan reben atenció mèdica, aquesta no sempre és adequada i en molts països, com Espanya, l’atenció primària relativa a trastorns mentals és clarament insuficient.

    Segons l’OMS, els obstacles més habituals són «la manca de recursos i de personal sanitari capacitats, a més de l’estigmatització dels trastorns mentals i l’avaluació clínica inexacta». Aquesta situació es dóna en països de tot tipus d’ingressos, on les persones amb depressió sovint no són correctament diagnosticades, mentre que altres que en realitat no pateixen cap trastorn són tractades amb antidepressius, alerta l’organisme.

    «Dos de cada tres casos de depressió i ansietat estan tractats per metges d’atenció primària, que tenen pocs coneixements específics i disposen de poc temps per fer una avaluació adequada o per realitzar mesures de cribratge», explica a eldiario.es Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès i professor de la Universitat Complutense de Madrid.

    «El percentatge d’encert pel que fa a l’estàndard d’or, que és l’entrevista realitzada per un especialista, és només d’un 20%, és a dir que només s’encerta en un de cada cinc casos», assegura aquest psicòleg.

    Un trastorn emocional

    L’estat depressiu és essencialment un trastorn emocional que està caracteritzat per diversos símptomes, com la tristesa persistent, l’apatia, la desesperança, etc. No obstant això, no totes les persones que pateixen aquest tipus de trastorn pateixen els mateixos símptomes i la seva gravetat, freqüència i durada poden variar segons la persona. «Si tots aquests símptomes, que poden ser normals en un estat de dol, es donen en uns nivells més alts i durant un període prolongat, es pot dir que un està un estat depressiu», explica Cano.

    Encara que avui dia segueix havent-hi moltes llacunes en el coneixement sobre els mecanismes de la depressió, algunes investigacions indiquen que les malalties depressives són trastorns del cervell. Tot i així, no hi ha consens científic sobre això i l’únic que es pot dir és que no hi ha una causa única coneguda de la depressió, sinó que aquesta sembla ser el resultat d’una combinació de factors psicològics, genètics i bioquímics.

    «No ho sabem tot sobre la depressió, però sí que coneixem alguns factors de risc», explica Cano. Entre els múltiples factors que poden afectar, aquest psicòleg destaca els psicosocials, com la desocupació, i recorda que «s’ha observat que amb la crisi econòmica han augmentat les consultes per depressió en atenció primària i que fins a un 9% estaven relacionats amb pèrdua d’ocupació, desnonaments, etc».

    Per què es dóna també en persones acomodades?

    Aquests factors de risc fan que sovint algunes persones assumeixin que la depressió és una cosa associada simplement a la mala situació econòmica o familiar, amb la qual cosa resulta més difícil entendre-ho en el cas d’algú relativament acomodat com Springsteen. No obstant això, Cano assenyala que «es poden traçar moltíssims perfils diferents de persones que han aconseguit el que volen i tot i així entren en una depressió».

    «Hi ha molts casos de persones que no tenen problemes econòmics, ni psicosocials, que fins i tot tenen una família unida i una feina que els agrada, però tot i així poden caure en un estat depressiu, perquè no cal oblidar que hi ha molts factors en joc», explica Cano. «Hi ha persones, per exemple, que són molt perfeccionistes en la seva feina i que els va molt bé, però que entren en una dinàmica en què no descansen prou. Són persones que poden arribar a explotar, es podria dir que arriben a morir d’èxit», assegura aquest psicòleg.

    La depressió heretada

    Entre els factors de risc també poden estar els familiars. Springsteen parla en la seva biografia del trastorn que ha patit i que, segons ell, va heretar del seu pare, cosa que en certa mesura pot ser cert. «La depressió té components que estan relacionats amb els nostres avantpassats, de manera que els fills amb pares que han patit depressió tenen més probabilitats de desenvolupar-la», explica Cano.

    Alguns tipus de depressió tendeixen a transmetre de generació en generació, el que suggereix una relació genètica. Tot i així, aquest psicòleg aclareix que «és difícil separar el genètic del que s’ha après, perquè sovint succeeixen les dues coses». En qualsevol cas, Cano insisteix que hi ha programes preventius eficaços per a fills de pares amb depressió. «No estem condemnats a patir el que han patit els nostres pares, ja que estem davant d’un factor de risc prevenible», assegura.

  • Per què l’OMS vol posar un impost especial als refrescos

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant les últimes setmanes diversos estudis han posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. Aquesta mateixa setmana, un altre estudi treia a la llum les pràctiques dels dos gegants del món dels refrescos, Pepsi i Coca-Cola, que van pagar per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA. Finalment, la setmana va concloure amb una petició de l’Organització Mundial de la Salut perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    Els científics saben des de fa dècades que un consum massa gran de sucres resulta perjudicial per a la salut. No obstant això, els consumidors no sempre disposen de tota la informació sobre els productes i sovint els resulta complicat tractar de portar una alimentació saludable.

    Què és el sucre?

    En realitat no hi ha un sol sucre, sinó molts tipus de sucres, com la glucosa, la fructosa o la lactosa, per citar només tres exemples. Encara que tots són hidrats de carboni, cadascun posseeix la seva pròpia estructura i actuen de forma diferent al nostre cos.

    El sucre de taula, per exemple, és en realitat un disacàrid anomenat sacarosa i que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa.

    Són tots igual de perjudicials?

    Encara que cada un dels sucres reacciona de forma diferent amb el cos, un consum excessiu de qualsevol d’ells pot tenir efectes negatius en la salut. No obstant això, no hi ha una recomanació diària per als sucres que es presenten de forma natural en els productes lactis o la fruita.

    Els que sí hem de limitar són els sucres que s’utilitzen en la indústria alimentària i que es denominen sucres afegits o lliures. L’Organització Mundial de la Salut els defineix com tots aquells sucres que «els fabricants, els cuiners o els mateixos consumidors s’afegeixen als aliments o les begudes que es consumiran, així com sucres presents de forma natural a la mel, els xarops, i els sucs i concentrats de fruites».

    Els sucres afegits són artificials?

    No. Malgrat que es fa una diferenciació entre aquells que apareixen de forma natural a la fruita i la llet i els afegits, en realitat són la mateixa molècula. De fet, el sucre de taula és un sucre afegit i és d’origen natural, ja que generalment s’extreu de la canya de sucre, de la remolatxa o del blat de moro i després és purificat i cristal·litzat.

    Per què es limiten només els sucres afegits?

    Si bé és cert que les fruites o la llet contenen sucres, cal tenir en compte que aquests aliments també inclouen altres tipus de nutrients, com vitamines, minerals i fibra. No obstant això, molts dels aliments amb sucres afegits sovint aporten calories sense nutrients, el que es coneix com calories buides. En consumir aquest tipus de calories hem de compensar la manca de nutrients amb altres aliments, amb el que podem acabar augmentant les calories totals i provocant sobrepès.

    Quins riscos comporta un consum excessiu?

    Tot i que les proves científiques no són completament concloents, molts estudis indiquen que una dieta amb excés de sucre pot causar obesitat en nens i adults i augmentar el risc de patir diabetis tipus 2, síndrome metabòlica i hipertensió arterial. A més, també pot contribuir a la formació de càries, augmentar els nivells de triglicèrids o afavorir el desenvolupament de malalties del cor.

    Quines són les quantitats recomanades?

    L’ideal són 25 grams de sucre al dia. Des de l’OMS es recomana limitar el consum de sucre afegit a menys del 10% de la ingesta calòrica total, tant per a adults com per a nens. Tenint en compte que el consum de calories d’una persona sana s’ha de situar al voltant de les 2.000 calories i que 1 gram de sucre equival a 4 calories, la recomanació de l’OMS és d’uns 50 grams diaris.

    No obstant això, l’organització destaca que per obtenir majors beneficis que l’ideal seria reduir el seu consum a menys del 5% de la ingesta calòrica total, el que equivaldria a aproximadament 25 grams de sucre al dia.

    Quant són 25 grams de sucre?

    Correspon a unes 6 culleradetes de cafè. Cal tenir en compte que una sola llauna de refresc pot arribar a tenir fins a 40 grams de sucre, el que ja suposa el 80% del consum diari acceptable per a un adult.

    Com es pot reduir la ingesta de sucres afegits?

    Un dels primers passos és limitar especialment el consum de begudes ensucrades, com refrescos o sucs a base de concentrats. També és recomanable reduir els caramels, els dolços i els aliments processats.

    On es mira la quantitat de sucre d’un producte?

    Només cal observar l’etiqueta amb la informació nutricional. No obstant això, un dels principals problemes de l’actual etiquetatge és que no s’especifica la proporció de sucres afegits. Per exemple, qualsevol iogurt tindrà una quantitat determinada de lactosa, un tipus de sucre que es troba de forma natural a la llet, però a més també pot tenir un altre tipus de sucres que se li han afegit durant el processament del producte i la proporció no ve especificada en l’etiqueta.

    Per solucionar aquest problema podem recórrer a l’etiqueta on vénen els ingredients, recordant que estan ordenats per quantitat, de manera que el primer és el més abundant.

    Els productors utilitzen molts noms per al sucre, com sacarosa, glucosa, fructosa, xarop de blat de moro, xarop d’auró i un llarg etcètera, el que fa encara més complicat obtenir una informació nutricional adequada.

    Hi ha alternatives més saludables?

    Cal tenir en compte que moltes de les alternatives que se solen vendre com més saludables, com sucre bru o mel, no ho són, ja que contenen les mateixes quantitats de sucres, particularment de glucosa i fructosa.

    També hi ha tota una gamma d’edulcorants artificials que es poden utilitzar com a substituts dels sucres. Tot i que no hi ha proves concloents, diversos estudis han suggerit que tant els refrescos ensucrats com els edulcorats artificialment estan associats a un guany de pes. Per això, la millor estratègia és limitar aquest tipus de begudes.

    Quines mesures s’estan portant a terme les autoritats?

    Poques o cap. Malgrat els reiterats avisos per part de l’OMS, incloent-hi la recent recomanació d’apujar els impostos sobre les begudes ensucrades, la veritat és que ni els EUA, ni la Unió Europea han pres cartes en l’assumpte. Tampoc s’han assolit acords per millorar i simplificar l’etiquetatge dels productes.

  • La indústria sucrera paga a científics per culpar el greix dels infarts

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La indústria sucrera va treballar directament amb científics a la dècada dels 50 i 60 per intentar minimitzar el paper del sucre en les malalties cardíaques i traslladar el focus cap al greix i el colesterol. Així ho ha conclòs una investigació publicada aquest dilluns a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    En particular, l’estudi ha centrat la seva atenció en dos articles científics publicats el 1967 per diversos investigadors de Harvard i que poden haver influït en les recomanacions nutricionals que es van seguir durant les dècades posteriors als EUA. Aquestes estaven centrades fonamentalment en la limitació dels greixos saturats i el colesterol, obviant el possible perjudici causat per un elevat consum d’hidrats de carboni.

    Greixos i sucres afegits: no recomanables

    Ja als anys 60 es van establir dues línies bàsiques d’investigació, que assenyalaven tant als sucres afegits com als greixos saturats de les elevades taxes d’infarts i altres malalties cardiovasculars. No obstant això, la major part de les guies dietètiques s’han centrat només en la limitació dels greixos i el colesterol, restant importància a l’elevat consum d’hidrats de carboni i sucres afegits, que pot haver contribuït a l’epidèmia d’obesitat i diabetis que es viu en diversos països occidentals.

    El nou estudi sembla apuntar a una maniobra mestra de la indústria sucrera. Les troballes provenen de diversos documents trobats recentment per una investigadora de la Universitat de San Francisco, la doctora Cristin Kearns, que mostren que la Fundació per a la Investigació sobre el Sucre (SRF, per les sigles en anglès) va finançar un estudi amb el clar interès que es passés per alt el paper del sucre en les malalties cardíaques i que s’assenyalés als greixos.

    Kearns va examinar els arxius, entre els quals hi havia diverses cartes entre la SRF, el professor del Departament de Nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, Marc Hegsted, i el que va ser president de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència, Roger Adams. Tots ja morts.

    Curiosament, el mateix Hegsted havia estat l’autor de diversos estudis que assenyalaven que el nivell de glucosa en sang era millor indicador d’aterosclerosi que el de colesterol i que, per tant, relacionaven de manera directa el sucre amb malalties cardíaques.

    La maniobra de la SRF consistiria en contractar Hegsted i al cap del seu departament a Harvard, el professor Fredrick Stare, perquè formés part del comitè assessor científic de la Fundació i realitzessin una revisió de tots els estudis realitzats fins ara sobre les possibles causes de les afeccions cardíaques.

    La correspondència no deixa cap dubte sobre «l’especial interès» de la SRF a «ofegar» la relació dels hidrats i la salut cardiovascular, ni sobre el coneixement que Hegsted tenia d’aquest interès: «Som molt conscients del seu interès particular en els hidrats de carboni i abordarem l’assumpte tan bé com puguem», afirmava l’investigador en una de les missives.

    Finalment, l’estudi va ser publicat a través de dos articles a la revista The New England Journal of Medicine, no sense abans haver rebut el vistiplau de la SRF. Les seves conclusions eren clares: només calia anar amb compte amb els greixos i el colesterol.

    La influència de les empreses en els estudis

    «Aquests documents deixen clar que la intenció de l’estudi finançat per la indústria era arribar a una conclusió inevitable. Els investigadors sabien el que el patrocinador esperava i això va ser el que van fer», explica la professora de Nutrició, Estudis d’Alimentació i Salut Pública de la Universitat de Nova York, Marion Nestle, en un article a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    Per a aquesta investigadora, els responsables d’aquesta nova investigació han fet «un gran servei públic», tot i que recorda que no es pot saber si Hegsted i Stare van falsejar les dades o «si realment creien que el greix saturat era una amenaça major».

    En l’actualitat, igual que gairebé totes les revistes mèdiques, la qual va publicar l’estudi de Hegsted i Stare requereix que els autors informin clarament de tots els possibles conflictes d’interessos. Però això no ha posat fi a la influència de la indústria alimentària sobre els estudis científics. «Avui dia, és gairebé impossible explicar la quantitat d’empreses d’aliments que patrocinen investigacions que solen donar resultats favorables als seus interessos», afirma Nestle.

    Hi ha dos exemples recents que evidencien la vigència d’aquest tipus de pràctiques. L’any passat, una investigació periodística realitzada pel New York Times va mostrar com Coca Cola havia invertit milions de dòlars perquè es passés per alt la relació entre el consum de begudes ensucrades i l’obesitat. En una altra investigació, portada a terme per l’agència Associated Press, es va desvetllar com els fabricants de llaminadures també intentaven influenciar els estudis científics.

    Per a la professora Nestle, la influència de les empreses «soscava la confiança del públic en els científics, contribueix a la confusió sobre què s’ha de menjar i pot orientar les Guies Alimentàries en una direcció que no vagi en l’interès de la salut pública». Aquesta investigadora conclou que aquesta troballa ha de servir «com a advertiment no només als polítics, sinó també als investigadors, revisors, editors de revistes i periodistes de la necessitat de considerar el mal que poden fer a la credibilitat científica i a la salut pública els estudis finançats per les companyies d’aliments».