Autor: Victòria Oliveres

  • La recuperació de l’activitat hospitalària augmenta la necessitat de donar sang

    Durant les primeres setmanes des de la declaració de l’estat d’alarma, la donació de sang es va reduir un 40%. El que a primer cop d’ull podria semblar alarmant, però, no va ser realment un problema. Alhora que baixaven les donacions, les necessitats d’aquest producte als centres sanitaris també van arribar a caure a la meitat.

    «Durant el pic de la pandèmia vam veure com els hospitals estaven pràcticament ocupats per pacients amb la Covid-19, cosa que va suposar que es deixessin de fer les intervencions quirúrgiques no urgents que requereixen transfusió de sang», diu Enric Contreras, director assistencial del Banc de Sang i Teixits.

    La sang és un producte biològic que caduca, és per això que no es pot emmagatzemar gaires dies i cal ajustar l’oferta i la demanda – les donacions dels ciutadans i les necessitats de transfusió dels hospitals, en aquest cas. Si en una situació normal calen entre 800 i 1000 donacions al dia, durant la crisi la necessitat va baixar a 400.

    «Des del Banc de Sang ens encarreguem de garantir que tots els pacients que ho necessiten en tinguin, però que el producte no es malmeti, perquè no hi hagui malbaratament», explica Contreras. Durant els darrers mesos, tot i l’ajornament de la gran majoria d’operacions i la reducció dels accidents, hi ha persones que han seguit necessitant sang i els seus components.

    És el cas de pacients amb càncer, que necessiten plaquetes pel seu tractament, o persones que tenen problemes amb la fabricació de sang. A més, tot i que la Covid-19 no requereix components sanguinis pel seu tractament, un 25% de la sang aquestes setmanes s’ha destinat amb pacients amb aquesta malaltia, ja que alhora tenien altres patologies que ho requerien.

    Més activitat hospitalària, més necessitat de sang

    Si bé durant els mesos més durs de la pandèmia s’ha aconseguit tota la sang necessària, ara la situació comença a canviar. El director assistencial explica que, mentre el nivell de transfusió ja és igual que abans de l’arribada de la Covid-19, perquè els hospitals tornen a l’activitat habitual, les donacions no s’han recuperat de la mateixa manera.

    «Tornem a necessitar les donacions d’abans i ens està costant, perquè el confinament també ha dificultat i dificulta la donació», diu Contreras. Ja no es poden desplaçar amb els seus autobusos medicalitzats per manca d’espai a l’interior que garanteixi la distància de seguretat, i també han hagut d’anul·lar moltes campanyes pel tancament d’empreses, facultats i espais públics.

    A més, ara s’hi sumen les dificultats afegides per contactar donants amb les noves fases de desconfinament. «Durant les primeres setmanes, quan trucaves a un donant, de seguida podia anar a l’hospital; però ara la gent ja no està sempre a casa», diu Contreras. «Volem agrair als donants que han seguit venint durant aquest temps perquè el seu civisme ens han ajudat a garantir les reserves de sang, però demanem un esforç per mantenir-les», afegeix.

    Des del Banc de Sang, també es mostren preocupats per si els hospitals decideixen, no només recuperar l’activitat habitual, sinó apujar el ritme per eixugar les llistes d’espera que s’han engreixat durant els mesos de confinament. «Nosaltres tenim accés a programació quirúrgica dels hospitals i podem preveure la sang que es necessitarà», diu el director assistencial, però necessitaran la col·laboració ciutadana, sobretot en un mes tan complicat com l’agost.

    Donar sang en temps de coronavirus

    Per continuar rebent donacions de durant aquests mesos, el Banc de Sang ha aplicat una sèrie de canvis. «Ens hem hagut de reinventar», diu Contreras, «no volíem que el donant vingués a donar sang de forma espontània, perquè no podem permetre que s’acumuli gent als llocs de donació». Per això, han creat un sistema de cita prèvia a través del web, una fórmula que intentaran mantenir d’ara endavant.

    Abans de cada donació, es pren la temperatura del pacient | Foto: Jordi Play (Banc de Sang)

    En els espais de donació, que s’han concentrat en els punts hospitalaris, altres mesures preventives han estat prendre la temperatura dels donants abans d’entrar, donar-los mascaretes si no en duien, fer-los rentar les mans, usar un bolígraf unipersonal per omplir el formulari amb les seves dades i separar les lliteres a dos metres de distància.

    En el tractament de la sang donada, en canvi, no s’ha alterat el procediment. No s’ha de fer, per exemple, cap anàlisi específica de la sang perquè la Covid-19 no és una malaltia que es transmeti per la sang. «Fins el dia d’avui no se n’ha trobat cap cas», explica Enric Contreras. Tot i això, demanen que si es té la Covid-19 o se n’han tingut símptomes, s’estiguin 28 dies sense donar. És el mateix que recomanarien a algú que es notés gripós, encara que el fet de tenir la grip no sigui perillós per la donació de sang.

    Donació de plasma per la investigació

    Tot i que encara no hi ha una cura efectiva per la Covid-10, «una possibilitat de tractament que hi ha és usar plasma de pacients que han superat la malaltia perquè en tenen anticossos», diu Contreras. Per això, des del Banc de Sang han engegat una campanya de donació de plasma de pacients que hagin passat el virus, a qui se’ls hagi fet una prova diagnòstica, i que faci més de 14 dies que no tenen símptomes.

    El plasma recollit s’utilitzarà per administrar en pacients en el marc de diferents estudis clínics per poder evidenciar que és un recurs terapèutic vàlid per superar la malaltia. En aquest cas, sí que hi haurà un cribratge mèdic previ per part dels professionals del Banc de Sang per comprovar que compleix amb les condicions buscades.

    El donant òptim de plasma convalescent de la Covid-19 és un home d’entre 18 i 65 anys que no hagi estat transfós prèviament. En el cas de les dones, caldrà fer una prova prèvia, ja que, si han estat embarassades, podrien tenir un anticòs al plasma que podria provocar una complicació en la transfusió.

  • Les dones que lideren investigacions contra el coronavirus a Catalunya

    La nanotecnologia, la biomedicina i la matemàtica són alguns dels àmbits científics des dels quals s’estan buscant eines i teràpies per combatre la pandèmia de la Covid-19. Dins del món de la recerca a Catalunya, moltes d’aquestes investigacions estan liderades per dones. Aquí us en presentem un recull extret del repositori d’activitat de recerca a Catalunya de la Secretaria d’Universitats i Recerca.

    A la recerca d’una ràpida diagnosi

    La investigadora Laura Lechuga, de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), està desenvolupant un dispositiu que permetrà la diagnosi del coronavirus en mitja hora a partir de mostres de saliva. Es tracta d’un nanoxip que conté anticossos. Si a la saliva hi ha virus, aquest s’uneix als anticossos i es detecta amb un feix de llum. Un dels avantatges d’aquest dispositiu és que no serà necessari portar les mostres a cap laboratori, ja que el resultat es recull en un mòbil o tauleta. A més, el projecte preveu també fer seguiment dels reservoris animals de coronavirus, com els ratpenats, per observar i monitorar la seva possible evolució i prevenir futurs brots en humans.

    El projecte, anomenat CoNVaT (Combating 2019-nCoV: Advanced Nanobiosensing platforms forPOC global diagnostics and surveillance), es desenvolupa en col·laboració amb el grup de recerca de Jordi Serra Cobo, de la Universitat de Barcelona; el laboratori de Remi Charrel, de la Universitat de Marsella; i el d’Antonino Di Caro, de l’Institut Nacional Italià de Malalties Infeccioses. La recerca compta amb 840 mil milions d’euros finançats per la Comissió Europea i s’espera que duri menys d’un any.

    Predir la gravetat de la infecció

    Des de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), la doctora Anna Planas busca com preveure quines de les persones infectades per la Covid-19 emmalaltiran de forma greu. Per fer-ho, analitza les variacions genètiques en aquells gens associats a la immunitat innata i compara l’ADN de persones que han patit la malaltia amb gravetat enfront de les que n’han desenvolupat formes lleus. Així intentarà trobar dianes moleculars per a possibles tractaments.

    Aquest projecte, l’INMUNGEN-COV-2, que coordina Planas, es realitza en col·laboració amb l’Hospital Clínic i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC) i és finançat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques.

    Un fàrmac ja eficaç en mini-ronyons

    La professora Núria Montserrat lidera un grup d’investigació a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) que ha trobat un fàrmac capaç de bloquejar els efectes del virus SARS-CoV-2, origen de la malaltia de la Covid-19. Per aconseguir-lo, ha explorat el bloqueig d’un enzim que és receptor crític per al SARS-CoV-2 i una de les rutes que utilitza aquest virus per entrar al cos que emmalalteix.

    Per ara, el tractament ha sigut eficaç en mini-ronyons generats amb tècniques de bioenginyeria a partir de cèl·lules mare humanes. Això ha permès desxifrar com aquest virus interacciona i infecta les cèl·lules humanes del ronyó. La recerca, feta en col·laboració amb l’Hospital Universitari Karolinska a Suècia i la Universitat de Columbia Britànica al Canadà, permetria dissenyar possibles tractaments que poden reduir o atenuar la capacitat del virus de replicar-se en l’organisme humà.

    Teràpies per respondre de pressa a les emergències

    Juana Díez Anton, professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), lidera el disseny d’una nova plataforma basada en el polímer àcid ribonucleic (RNA) que haurà de permetre el desenvolupament ràpid d’antivirals en cas de pandèmia. A més, també es podrien arribar a desenvolupar antivirals d’ampli espectre. L’objectiu del projecte, que es fa en col·laboració amb l’IRTA, és que puguin obtenir teràpies antivirals de resposta ràpida a emergències.

    Els anticossos dels professionals sanitaris

    La investigadora Sílvia Vidal, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Sant Pau (IIB Sant Pau), codirigeix amb Josep F. Nomdedeu un projecte per analitzar la resposta a la Covid-19 dels treballadors dels hospitals. Es tracta d’un estudi dels anticossos contra el SARS-CoV-2 presents al plasma de professionals sanitaris.

    Els objectius de la investigació són definir la dinàmica de la resposta immune eficaç contra la Covid-19 i identificar-ne poblacions susceptibles i immunes, amb potencials aplicacions sobre pacients crítics. L’estudi es farà amb mostres de sang de tots els treballadors de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

    Antivirals per bloquejar l’entrada de la Covid-19 als pulmons

    A la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), Maria J. Buzon i Meritxell Genescà coordinen una recerca sobre fàrmacs antivirals, que podrien bloquejar la principal via d’entrada del SARS-CoV-2 en cèl·lules humanes, els pulmons. Com s’ha fet en altres tipus d’estudis, provaran els fàrmacs en teixits vius en cultiu, anomenats explants, de pulmó humà. El fàrmac en qüestió partiria de l’àcid làuric, que ja s’ha demostrat prèviament útil en estudis in vitro. A més, compta amb l’avantatge de ser de baixa toxicitat i preu reduït.

    L’epidèmia a les aigües residuals

    Mira Petrovic, de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), codirigeix SCOREwater amb Lluís Corominas i Carles Borrego. Aquest projecte analitza la situació epidèmica a Igualada, Manresa i Barcelona a partir de l’aigua residual per fer un seguiment de la propagació de la Covid-19 en cada comunitat.

    Ja s’ha demostrat que el virus SARS-CoV-2 és present a la femta i l’orina dels humans, i que aquestes són presents a les aigües residuals. Per això, consideren que és un bon mètode per veure el desenvolupament de l’epidèmia i alhora avaluar l’efectivitat de les depuradores (EDAR) per eliminar aquest virus del circuit de l’aigua.

    Prediccions per descongestionar el sistema

    Talita Duarte-Salles, de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), conjuntament amb Bonaventura Bolivar, està desenvolupant models per predir les complicacions de pacients amb Covid-19. A partir de casos greus d’infecció vírica, podran classificar els nous malalts de coronavirus per gestionar-los adequadament i descongestionar el sistema sanitari, avaluant la necessitat que el malalt vagi a l’hospital o es quedi a casa, i les condicions necessàries per al seu tractament.

    Amb el nom de PREPARE (Platform for European Preparedness Against (Re-)emerging Epidemics), el projecte agrupa diversos investigadors d’arreu d’Europa en un consorci que s’activa davant emergències. Rep finançament de la UE (2014 – 2021) i està coordinat per la Universitat d’Anvers.

    La resposta immunològica dels professionals sanitaris

    La investigadora Concepció Violan, també de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), juntament amb Pere Torán, lidera un estudi sobre la resposta immunitària en professionals sanitaris infectats per SARS-CoV-2.

    D’aquesta manera, volen entendre la infecció en una àrea determinada, identificar individus amb una bona resposta immunològica i estudiar la immunitat adquirida en el període d’un any. Així es podrà optimitzar la gestió dels recursos humans amb criteris sòlids per a la seguretat dels professionals i pacients, i reforçar el sistema sanitari per afrontar la pandèmia i les noves onades de malaltia previstes.

    Models matemàtics per optimitzar els centres sanitaris

    Des del Departament de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el Centre de Recerca Matemàtica (CRM), la professora Montserrat Alsina utilitza la seva especialitat per combatre la pandèmia. Amb la seva anàlisi matemàtica de la Covid-19 preveu obtenir models predictius de nombre d’infectats i d’ingressos hospitalaris, així com suggeriments d’optimització logística en la gestió de serveis d’urgències.

    La crida a la implicació de la comunitat matemàtica s’estructura en cinc grups de treball sobre models epidemiològics predictius: estadístics, de dinàmica de poblacions, de dinàmica de poblacions territorials, de xarxes complexes i d’intel·ligència artificial i xarxes neuronals.

    Anticossos per bloquejar la infecció

    Giuliana Magri, investigadora de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), lidera un projecte per caracteritzar de les respostes d’anticossos específics pel virus en pacients de Covid-19. D’aquesta manera, pretén generar anticossos monoclonals per al SARS-CoV-2 que es podrien utilitzar com a teràpia per a pacients infectats per ajudar a reduir la propagació del virus a l’interior de les vies respiratòries i, fins i tot, bloquejar la infecció. A més, aquests anticossos també podrien ajudar a prevenir la infecció d’individus d’alt risc, com ara els professionals hospitalaris.

    Doble estratègia per inhibir el cicle infecciós

    També des de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), la doctora Jana Selent treballa en una doble estratègia per inhibir el cicle infecciós de SARS-CoV-2, bloquejant dues fases diferents de l’entrada de virus en la cèl·lula humana. Es tracta de trobar fàrmacs que impedeixin l’entrada del virus a la cèl·lula, a partir de models 3D computacionals i assajos cel·lulars. Per obtenir-los, està desenvolupant una anàlisi massiva de medicaments ja existents per trobar possibles fàrmacs.

  • Els trasplantaments cauen un 80% a Catalunya durant la pandèmia de la Covid-19

    L’impacte de la Covid-19 es nota en tots els àmbits de la sanitat. Fins i tot el sistema de trasplantaments, acostumat a viure sota l’emergència constant, n’ha notat la batzegada. Aquest mes de març es van fer a Catalunya 29 trasplantaments, un 75% menys que els 113 que s’havien realitzat durant el mateix període de l’any passat. A l’abril la xifra va baixar a 7, mentre que el mateix mes de 2019 se n’havien fet 90.

    L’aturada quasi total s’ha donat, d’una banda, perquè les unitats de cures intensives i els professionals sanitaris que es dediquen als trasplantaments s’han bolcat a la cura dels malalts de coronavirus. De l’altra, perquè no poder garantir un espai lliure de virus era molt perillós tant per l’òrgan donat com pels receptors. Tal com explica el doctor Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), després del trasplantament d’un òrgan vital «s’ha de baixar la immunitat del pacient perquè no rebutgi l’òrgan i és quan el risc de qualsevol infecció és enorme».

    Amb els donants d’òrgans ha passat una cosa similar. Si habitualment hi ha una trentena de donants vàlids al mes, entre el març i l’abril d’enguany només n’hi ha hagut 11. Les raons d’aquesta davallada també tenen a veure amb la saturació de les UCIs, ja que els òrgans s’han de mantenir en funcionament de manera artificial en una unitat de crítics. A més, tot i que encara no se sap del cert si es podria donar el contagi mitjançant el trasplantament, el risc d’adquirir la Covid-19 a través de la donació d’òrgans sembla que és alt. És per això que «es contraindica absolutament la donació» de pacients amb possible infecció, diu Tort.

    Cal recordar que la majoria de donants avui en dia són persones grans que moren a l’hospital d’un accident vascular o cerebral. En situació de pandèmia, aquests morts no poden ser donants, ja que existeix un risc d’infecció. La reducció d’accidents de trànsit i laborals, en canvi, no ha tingut gaire impacte sobre la disminució de donants perquè avui en dia aquests donants representen menys del 10% del total.

    L’activitat, però, no s’ha aturat del tot. S’ha seguit fent trasplantaments pediàtrics perquè, explica el director de l’OCATT, «afortunadament en infants l’impacte de la Covid-19 és molt baix o nul i els hospitals pediàtrics on s’han dut a terme s’han pogut mantenir molt nets». En aquest cas, els professionals s’han fet test de coronavirus i, per exemple, s’ha procurat que el receptor no s’hagi de moure per l’hospital per fer-li proves.

    També s’han fet trasplantaments que suposen urgències de màxima gravetat, és a dir, casos en què el malalt està tan greu que moriria si no rebés l’òrgan. Aquests trasplantaments «ja són habitualment un escenari de màxim risc i la Covid-19 és només un risc afegit», diu Tort. S’ha procurat que es fessin amb tots els criteris de protecció i seguretat davant del virus, però assumint el mateix risc de l’emergència vital.

    El que ha variat en aquests casos és el procés que se segueix per fer el trasplantament. «El que és habitual és que l’equip que farà el trasplantament vagi a buscar l’òrgan a l’hospital on es troba el donant, perquè la manera com es treu l’òrgan condiciona molt com es posarà. Amb aquestes circumstàncies, però, els professionals no es poden traslladar, aleshores els nostres equips han fet alguna extracció per a equips de fora i a l’inrevés», explica el doctor Tort. Els òrgans donats viatgen en un avió privat – sobretot quan no és el ronyó, que és l’òrgan que més hores pot passar fora del cos – o en transport medicalitzat per carretera.

    En aquest procés ja hi intervenen normalment molts professionals, comptant els qui treballen a les centrals de coordinació a Barcelona i Madrid, els equips mèdics dels diferents hospitals d’origen i recepció dels òrgans, les ambulàncies i els avions. Per això, diu Jaume Tort, «la coordinació entre equips no ha hagut d’augmentar perquè aquesta ja és la nostra realitat des de sempre».

    Llistes d’espera i recuperació de l’activitat

    I mentrestant, què passa amb els 1.200 pacients que es troben en llista d’espera per a rebre un òrgan? El director de l’OCATT explica que n’hi ha aproximadament 1.100 que resten a l’espera d’un ronyó i que, per tant, no tenen risc vital perquè poden seguir fent diàlisi. Per la resta, gràcies al gran nombre de trasplantaments que s’havien fet darrerament, hi ha menys espera i menys urgències i esperen que, quan es recuperi l’activitat, es puguin fer en poc temps.

    «Lògicament els pacients estan angoixats perquè, a més, estaven acostumats a Catalunya, en el bon sentit de la paraula, que el nostre ritme de trasplantaments és altíssim», recorda Tort. Sobretot en el cas d’òrgans vitals com el cor o el pulmó, abans de la pandèmia, la primera oportunitat de trasplantament solia arribar «en poques setmanes». Per mantenir la calma, s’ha fet molt seguiment telefònic dels futurs receptors d’òrgans, reunions amb les associacions i vídeos i documents explicatius. «Parlem amb ells tant com podem», diuen des de l’OCATT.

    De moment, el director explica que «les llistes d’espera no han augmentat, però tampoc el ritme de visites ha sigut el normal perquè s’ha volgut evitar que els futurs receptors anessin als hospitals». Serà en el moment en què es reprenguin les visites habituals als hospitals que els professionals actualitzaran les llistes segons la gravetat de cada malalt i es podrà fer una fotografia completa de la petjada de la pandèmia.

    De fet, aquesta recuperació de l’activitat, lentament, ja s’està donant. «Tots els equips estan recuperant en aquest moment les sales on habitualment tenen els seus malalts, que han estat ocupades per malalts Covid-19 i que, afortunadament, ja es comencen a buidar», explica Jaume Tort. Aquestes sales de quiròfan i cures intensives «ara es desinfecten, es tanquen uns dies i es tornen a omplir amb els diferents serveis especialitzats», afegeix.

    Això s’està fent a un ritme diferent depenent dels hospitals. Per exemple, els grans hospitals, que és on es fan més trasplantaments, són els que han entomat la gran hospitalització provocada pel coronavirus i trigaran més a recuperar l’activitat habitual. «Hi ha hospitals que ja ho tenen més avançat i han fet algun trasplantament, altres que encara no. Estem en el punt de reconversió a l’activitat ordinària», diu Tort.

    Aquesta diferència en el ritme de recuperació de l’activitat també es notarà entre comunitats autònomes. Catalunya i Madrid, que juntament amb Andalusia són les regions on es fan més trasplantaments, serà on es trigarà més a recuperar l’activitat habitual, explica Tort, ja que l’impacte del coronavirus ha sigut més gran. En canvi, com que hi ha zones que ja tornen a tenir més espais nets als hospitals, el total de trasplantaments a l’Estat espanyol fa unes setmanes que està tornant a remuntar.

    «La recuperació serà lenta però continuada», diu Tort. Molts dels professionals que treballen en trasplantaments són especialistes en cures intensives que s’han abocat a treballar amb malalts Covid però, «a poc a poc i amb les mesures de protecció necessàries per no contaminar el procés, aniran recuperant la seva normalitat i tornarem a tenir donants i trasplantaments», conclou el director de l’OCATT.

  • Duplicar l’atenció als centres sociosanitaris perquè els hospitals respirin

    Els centres sociosanitaris, a mig camí entre els hospitals i les residències de gent gran, estan jugant un paper clau en la crisi de la Covid-19. «L’esforç de l’atenció sociosanitària ha sigut immens i ha suposat un respir tant per l’atenció primària com pels hospitals d’aguts», diu el doctor Rami Qanneta, director assistencial de Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS).

    «En l’àmbit sociosanitari és molt dur tenir una crisi d’aquesta magnitud pel tipus de pacients que tenim, que necessiten molta rehabilitació i animació sociocultural», explica Qanneta. Per això, aquests centres han hagut de fer molts canvis d’estructura, organització i disseny de nous espais. Canvis que perduraran encara diversos mesos i amb els quals caldrà aprendre a conviure.

    Mentre que els hospitals, a poc a poc, aniran tornant a l’activitat habitual, els sociosanitaris acolliran els pacients, tant positius per coronavirus com negatius, que ja no necessitin l’atenció hospitalària. «De fet, ara és quan estem ingressant més pacients que venen de l’hospital i que s’estan recuperant», diu el doctor.

    La transformació d’un sociosanitari

    El centre sociosanitari Francolí, gestionat per l’empresa pública GiPSS, és ara mateix un pulmó per l’hospital que té just el costat, el Joan XXIII, un centre de referència al Camp de Tarragona. Quan va arribar el coronavirus a Catalunya, els seus 156 llits repartits en quatre plantes estaven tots ocupats.

    «El perfil de pacients que tenim en l’àmbit sociosanitari són pacients fràgils, pluripatològics, amb malalties cròniques i alts nivells de dependència», diu Rami Qanneta. Per això, quan es va detectar el primer cas de Covid-19 al centre, que va infectar-se a través d’un familiar que va anar-hi de visita i no estava diagnosticat, es va generar una situació d’alarma força complexa.

    De seguida es va accelerar el pla de contingència i actuació que havien dibuixat amb les guies d’actuació del CatSalut i del Departament d’Interior. Un pla que ha anat canviant segons l’evolució de la situació i els criteris dels experts. «Vam tenir un escenari de dues setmanes de crisi bastant important perquè anaven apareixent casos dins de l’hospital, però no va ser una sorpresa, perquè ja sabíem que les pandèmies són així», diu el director assistencial.

    Van començar amb una sectorització de l’hospital. De les quatre plantes amb les quals compten, en van dedicar una només a pacients amb Covid-19, tant aquells que s’havien infectat dins el sociosanitari com els que ingressaven des del Joan XXIII amb un test que havia donat positiu. «D’aquesta manera ho podíem tenir més controlat, ja que el personal que treballava en aquesta planta estava format i informat sobre com hi havia d’entrar i què s’ha de fer amb els pacients», explica Qanneta.

    Aquesta planta, però, no va ser suficient i per tenir més espai per a pacients amb Covid-19 van decidir moure i aïllar els pacients que no estaven infectats. D’una banda, van forçar altes a domicilis dels pacients que estaven més estables. «Sempre estaran millor al domicili que en un centre hospitalari, que no deixa de ser un centre hostil en situació de pandèmia», diu el doctor. De l’altra, van començar a traslladar altres pacients sense coronavirus a la Clínica Monegal, un centre privat de Tarragona.

    Des que el Departament de Salut va intervenir els centres sanitaris privats, aquesta clínica havia quedat sota la gestió funcional de GiPSS. Per això hi podien treballar un equip mèdic del sociosanitari Francolí de la mà amb el servei de rehabilitació de la clínica privada. «Entre el reforç d’altes i el trasllat de pacients a la clínica privada ens vam quedar bàsicament amb pacients amb Covid-19», diu Rami Qanneta.

    Durant les últimes set setmanes, els canvis al sociosanitari s’han notat en tots els àmbits. Els pacients ja no poden sortir de les habitacions, que continuen compartint entre dues perquè són prou amples per a garantir la distància de separació de dos metres. També s’han suspès totes les activitats grupals d’animació sociocultural i rehabilitació, que habitualment omplen de vida al centre.

    Per contrarestar els efectes perjudicials d’aquests canvis sobre els pacients, s’ha ofert alternatives individuals. «Per exemple, tenim una biblioteca mòbil que ara movem pels passadissos i els professionals s’encarreguen de llegir-los habitació per habitació», diu Qanneta, que emfatitza que en el cas dels pacients amb Covid-19, aquesta activitat s’ha de fer amb mesures de protecció.

    Aquesta atenció individualitzada la poden fer gràcies a la reubicació de personal provinent d’altres serveis. «Com a empresa no només tenim la part d’hospitalització, tenim altres serveis ambulatoris i domiciliaris que hem hagut de tancar durant aquestes set setmanes. Així que hem aprofitat tot el personal de serveis per reforçar el servei d’hospitalització, que és on teníem la crisi», explica el doctor.

    Tot i aquest reforç de personal, a l’hospital sociosanitari Francolí han hagut de contractar professionals externs i comptar amb l’ajuda d’estudiants d’infermeria del darrer curs, ja que part dels seus treballadors han agafat la baixa perquè han estat infectats amb la Covid-19. Entre tots, també ajuden als pacients a comunicar-se amb els familiars a través de videotrucades.

    I és que un dels canvis que més ha dolgut és la restricció de visites. «Hi ha hagut molt impacte emocional en les famílies, sobretot al principi», recorda Qanneta, «però els hem anat explicant la importància que té pel bé dels pacients i per ells, i alhora els hem ofert suport psicològic». Ara només els pacients que es troben en els últims dies de vida poden rebre la visita de comiat d’un familiar, que entra amb tots els equips de protecció individual (EPIs) necessaris.

    Personal en adaptació constant

    Els professionals que treballen al sociosanitari, com la resta de personal dedicat a la salut, ha viscut moments d’angoixa. «Ara estem millor, però al principi hi havia molta por dels professionals a contagiar-se i portar el virus a casa», explica el director assistencial. Si bé és cert que són un col·lectiu de risc perquè estan exposats a la infecció contínuament, també és un grup al qual es fan més proves diagnòstiques. «Nosaltres vam fer un cribratge massiu de test als professionals, tant als qui tenien símptomes com als asimptomàtics i els hem anat fent test PCRs quasi cada setmana», diu Qanneta.

    Per a calmar els ànims, però, els ofereixen atenció psicológica. A més, des del CatSalut s’ha posat a disposició dels professionals un hotel on es poden allotjar durant l’estat d’alarma. Actualment hi ha 11 treballadors del sociosanitari Francolí que s’hi estan, per evitar un possible contagi a algú amb qui conviuen, per exemple una dona embarassada o una persona immunodeprimida.

    Tot i això, el dia a dia dels professionals ha sigut molt dur. Els auxiliars d’infermeria, per exemple, han deixat de rebre el suport que tenien d’alguns familiars i cuidadors privats que donaven el menjar als pacients. «S’ha d’agrair la capacitat d’adaptació del personal; el treball en equip, que ha sigut automàtic. Tothom ha sigut imprescindible», diu el doctor.

    Què passarà a partir d’ara

    En els pròxims mesos s’instal·larà al centre l’activitat assistencial dual, ja que encara hi haurà pacients amb la infecció i pacients que no la tenen. «Fàcil no serà, perquè quan tens tot un hospital negatiu o tot positiu evidentment és dur, però la mentalitat no la canvies d’un lloc cap a un altre», diu Qanneta, que recorda que serà fonamental seguir amb la sectorització del centre i sense barrejar el personal de cada sector.

    Han dissenyat un pla de desescalada assistencial que pot durar entre 12 i 18 mesos. «L’objectiu fonamental és organitzar una recuperació progressiva de l’activitat assistencial de l’empresa, no sols l’hospitalització», explica el doctor. Per això es mantindran les mesures de protecció i s’estendran amb la duplicació d’espais. Per exemple, volen crear un gimnàs en alguna sala que ara tenen tancada perquè el puguin utilitzar els pacients amb Covid-19.

    Una cosa clara és que es mantindrà la restricció de visites durant força temps. «Hem de reforçar les videotrucades per intentar reduir l’angoixa i estrès de pacients i famílies, i també treballem amb l’equip de psicologia del centre per reimpulsar la teràpia d’estimulació cognitiva, que durant aquestes setmanes l’hem tingut una mica abandonada», diu Qanneta.

    D’altra banda, també volen aconseguir ser un centre sociosanitari de referència per als pacients Covid i que els derivin, no només pacients dels hospitals d’aguts, sinó també els que actualment estan atesos per l’atenció primària als seus domicilis.

    Evidentment, aquest és un pla de desescalada que pot variar depenent de l’evolució de la pandèmia, dels criteris dels experts i de les necessitats d’altres serveis assistencials; sobretot a l’hivern, recorda el doctor, quan la grip farà augmentar la pressió assistencial. «Ara sembla que estem en un moment més tranquil, tot i que hem d’anar amb compte», diu el doctor, «als professionals sempre els hi dic: alerta, però no pànic!».

  • Les ambulàncies enfront de la Covid-19: «mantenir la tensió afecta l’estat d’ànim dels treballadors»

    Els qui treballen al sector de les ambulàncies estan acostumats a les emergències sanitàries, tant a petita com a gran escala. L’actual pandèmia de la Covid-19, però, els ha posat en una situació excepcional a la qual tot el col·lectiu s’ha hagut d’adaptar. «Hem viscut grans emergències, però no estem acostumats que una situació d’estrès i angoixa duri tant de temps», diu Andrés Cuartero, cap d’atenció psicològica del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    Des de ja fa setmanes, el transport sanitari està dedicat quasi exclusivament als casos positius o possibles de coronavirus, ja que altres situacions com els accidents de trànsit o els laborals gairebé han desaparegut. Durant les primeres setmanes també es veien menys casos d’infarts i ictus, tot i que ara estan tornant a nivells més propers als habituals. En total, des del SEM asseguren que ha disminuït el nombre de sortides que fan les ambulàncies. Hi ha treballadors, però, que ho viuen de diferent manera.

    «Tenim un estrès laboral major, més cansament i més por», diu Oscar Borrego, tècnic del transport sanitari al Baix Llobregat i membre de la secció sindical de CCOO. «No és tant per l’esforç físic de canviar-nos més cops de roba o de vigilar no tocar més del compte, sinó més aviat per l’estrès mental, per exemple, d’emportar-te a algú d’un domicili sabent que és probable que ja no hi torni», diu Noe Marín també tècnica i membre d’UGT. «Som els primers que arribem, la primera pota de la sanitat. La nostra mentalitat és la de salvar vides, d’ajudar la gent! Però ara ens trobem que, de cop i volta, quasi que estem fent de missatgers de la mort. Estem fets pols», diu Ramon Vilella, líder del transport sanitari a Catalunya d’aquest segon sindicat.

    La comunicació amb els pacients en aquesta situació d’incertesa és un dels aspectes que més preocupa als treballadors. Noe Marín creu que hi ha notícies, com ara quan es decideix no dur una persona malalta a l’hospital, que no les haurien de donar els tècnics. «Potser m’hi veuria capacitada perquè fa vint-i-cinc anys que faig de tècnica, però no crec que sigui la meva funció. Sobretot perquè cal gestionar les reaccions a aquestes notícies, cal causar el menor dany possible», diu la tècnica. Quan s’ha trobat en aquestes situacions, Marín ha demanat que parlin amb la família des de la central de coordinació, ja que són els metges i infermers que hi ha allà els qui sempre prenen les decisions sobre quina és la millor opció pel pacient.

    No només les situacions més extremes generen angoixa als treballadors, també els canvis que han estat causats pel context de distanciament social. «Haver d’explicar a les famílies que no podien acompanyar al seu familiar a l’hospital, sobretot quan es tracta de gent gran, és una situació dura. Les dues primeres setmanes em vaig fer un fart de plorar», explica Marín. Ara el personal de transport sanitari fa «encara més el rol d’acompanyament i cura psicològica, que ja feien de manera habitual», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord.

    Desplegament de psicòlegs per atendre als professionals de les ambulàncies

    Per a fer front a la tensió dels professionals davant la crisi del coronavirus, des de la setmana del 16 de març hi ha psicòlegs del SEM que recorren les bases del transport sanitari arreu de Catalunya. «Vam fer una prova pilot a la zona de la conca d’Òdena la primera setmana, on donàvem suport psicològic al transport sanitari urgent i no urgent. Després es va estendre la pràctica a tot el territori i ara encara s’estan fent sessions a les zones metropolitanes nord i sud», explica el cap d’atenció psicològica del SEM, Andrés Cuartero.

    Es tracta de fer sessions d’uns vint minuts, on participen els equips, el cap territorial i un psicòleg del SEM. A través d’una metodologia bàsica, que es pot fer a peu de carrer, a les bases o a les urgències hospitalàries quan acaben el servei, es promou una conversa sobre la feina que s’està fent i les preocupacions que tenen, que cada grup pot encaminar cap a la seva experiència.

    «És un procediment constructiu on s’intenta, al principi, ressaltar allò que s’està fent bé», diu Cuartero. «Això ens ajuda en un moment on tenim la sensació de ‘no control’, ja que es comencen a adonar que també hi ha coses que no van tan malament, encara que siguin obvietats». Amb aquesta metodologia, que permet «construir des de baix», s’afavoreixen «els petits canvis, possibles i realitzables, que a més cohesionen els equips i milloren l’organització».

    A part d’aquestes sessions, si hi ha una petició particular d’atenció, els tècnics de les ambulàncies també poden accedir als psicòlegs per telèfon o de forma presencial depenent de la situació. De fet, recorda Cuartero, és un servei que ja existia anteriorment però que s’usava poc. «Els sembla que, pel fet de ser sanitaris, han de tenir més assumides certes situacions; però la nostra resistència també pot flaquejar i això no ens fa pitjor professionals. A vegades cal demanar ajuda i aprendre a fer-se autocura», diu el psicòleg.

    Les preocupacions que s’han anat abordant en aquestes sessions han canviat, explica Cuartero. Al principi estaven molt més vinculades a com garantir la seguretat del pacient i la mateixa seguretat, sobretot per la por que generava entre els professionals sanitaris contagiar-se i poder contagiar a les seves famílies. Més endavant va aparèixer el factor de la comunicació amb les famílies dels pacients, principalment per l’angoixa de no saber què dir en situacions dues i de no tenir ben definits quins són els rols dins l’equip sobre qui ha de comunicar aquestes notícies.

    «Vam detectar que, per la mateixa situació de confinament i distància emocional, moltes eines que fan servir per comunicar-se amb els pacients quan tenen alguna petita crisi d’ansietat no es podien aplicar, ja que ara no s’hi poden acostar tant ni ajudar-se del llenguatge no verbal pel fet de portar les proteccions», diu Cuartero.

    El psicòleg diu que ara veuen com emergeix una preocupació nova entre el personal, amb la mirada posada en el futur. «Com es treballarà quan tot torni a la normalitat? Què haurà canviat? Quina factura passarà tot això? Quina serà la relació amb els familiars dels quals alguns d’ells s’han hagut de separar?, són algunes de les preguntes que es fan els professionals».

    Per a Cuartero, aquestes sessions «han ajudat a transmetre el missatge que no estan sols, que tenen als responsables darrere seu». Però reconeix que, tot i que algunes preocupacions han disminuït, els treballadors encara segueixen tenint «angoixa davant dels canvis». «Mantenir la tensió constantment afecta l’estat d’ànim dels treballadors», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord. «Normalment estàs alerta quan t’activen però ara estàs alerta tota l’estona», afegeix.

    Per la tècnica Noe Marín «és estrany el dia en què no hi ha un canvi, però tot s’està adaptant». Això els obliga a estar pendents cada dia dels protocols, fins i tot en dies de descans, i a reinventar-se quan pensaven que ja ho havien vist tot treballant com a tècnics d’emergències sanitàries. I és que, diu Marín, «aquest virus no venia amb manual d’instruccions!».

  • Qui té dret a ser curat?

    Com fa dies que anem comprovant, la Covid-19 és una malaltia que afecta amb molta més contundència la població més gran. Observant les dades del Ministeri de Sanitat de la setmana passada, veiem que una de cada quatre persones de més de vuitanta anys amb coronavirus ha mort. Mirant-ho d’una altra manera: de totes les defuncions per Covid-19 comptabilitzades, un 60% han estat de persones d’aquest grup d’edat avançada.

    Són, així, el grup d’edat amb major letalitat de la malaltia (és a dir, amb un percentatge més elevat de contagiats que moren). Entre les persones amb coronavirus d’entre 60 i 80 anys, la letalitat és del 9% i en la resta de grups més joves és, com a molt, de l’1%.

    Tanmateix, la fotografia dins dels hospitals difereix una mica. De tots els pacients hospitalitzats, el grup d’edat amb més ingressats és el de persones d’entre 60 i 80 anys (ho són un 44%). El grup de majors de vuitanta anys, en canvi, representa un percentatge menor: el 24% dels hospitalitzats.

    La diferència més gran, però, la trobem dins les unitats de cures intensives, les UCIs. Les persones de més de vuitanta anys només representen un 4% dels ingressats per coronavirus en aquestes unitats, mentre que gairebé dos terços tenen entre 60 i 80 anys i un 28%, entre 40 i 60.

    Aquestes dades podrien fer pensar que el sistema sanitari no està oferint la màxima atenció sanitària a les persones que tenen més de 80 anys senzillament per l’edat que tenen. Però, existeix realment un criteri que permet decidir si es tracta o no a algú només segons la seva edat? S’hauria de garantir que tots els malalts, tinguin l’edat que tinguin, rebessin una atenció igual? La resposta, com tot sovint, no és tan senzilla i forma part dels reptes de la pràctica mèdica habitual.

    L’edat no és l’únic factor

    «Un dels principals reptes ètics i deontològics en el sistema sanitari és la priorització de recursos escassos», diu Montserrat Esquerda, Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, en un vídeo. Aquesta situació es dona, per exemple, en el trasplantament d’òrgans, ja que no se’n poden oferir a tothom qui els necessita en el mateix moment.

    El cert és, però, que en el moment actual de crisi sanitària causada per la Covid-19, l’escassetat de recursos és més gran. Per exemple, es disposa d’un nombre limitat de respiradors i tractaments intensius a les UCIs i, per tant, hi ha més situacions on el personal sanitari ha de prendre decisions i escollir entre pacients.

    A principis d’abril, un document del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) al qual va tenir accés Betevé va generar polèmica, ja que esmentava criteris d’atenció diferents per als pacients de més de 80 anys, assenyalant així l’edat com a determinant definitiu per prendre decisions sobre el tractament que es podia o no rebre. El director mèdic del SEM, Xavier Jiménez, va dir posteriorment a l’ACN, però, que més enllà del document, la decisió que preval és la del metge que atén el pacient.

    En la mateixa línia, la consellera Alba Vergés va dir en roda de premsa que «els criteris clínics sempre prevalen, ara i sempre en el nostre sistema». «Els metges i metgesses tenen la potestat per fer diagnòstic de la situació del pacient i fer el millor per les persones», afegia.

    I aleshores, si no és l’edat, quins són els criteris que segueixen els metges i metgesses per decidir qui té prioritat per rebre un tractament concret? «Cal plantejar-se qui es pot beneficiar millor d’aquest recurs, a qui li pot funcionar millor», diu Esquerda.

    En un document de recomanacions elaborat pel Comitè de Bioètica de Catalunya desglossa aquest plantejament en tres paràmetres: quina és la seva gravetat actual, si té patologies associades que poden interferir a la seva supervivència o a la resposta al tractament i la importància de donar oportunitat de viure a qui menys ha viscut.

    Aquest últim paràmetre, per tant, sí que diu que l’edat del pacient és un factor a tenir en compte, tot i que no és l’únic. A més, sempre s’ha de valorar en relació amb la resta de pacients a qui es podria oferir el tractament i no tenint en compte l’edat com una xifra independent. Itzíar de Lecuona, Professora de Medicina i Subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la UB, ho expressa amb unes altres paraules en un article a la Revista XQ: «l’edat no ha de ser l’únic criteri per valorar el benefici esperat per a cada pacient. Cal atendre la seva situació global de salut i qualitat de vida esperada». El que acaba passant, però, és que molts dels malalts de més de 80 anys arrosseguen patologies prèvies i tenen un organisme menys preparat per a rebre tractaments intensius.

    Decisions en temps de crisi

    «El paradigma ens ha canviat, ja no estem parlant d’atenció centrada en la persona sinó en la població», explica Pilar Loncan, metgessa especialista en cures pal·liatives i bioètica. I és que en un moment de pandèmia com l’actual, on els pacients es multipliquen i es treballa sabent que en vindran més després, cal prendre decisions pensant no només en com afectarà el pacient, sinó en com el fet d’oferir-li un cert tractament afectarà la resta.

    «La pandèmia obliga a prioritzar el principi de justícia. La tensió entre l’interès col·lectiu per protegir la salut pública i les preferències individuals és evident», explica Itzíar de Lecuona. «L’estàndard de cura que es proporciona habitualment es pot veure modificat i les decisions sanitàries prioritzaran l’interès comú enfront de l’individual», afegeix.

    Prioritzar els interessos col·lectius, però, no implica deixar de banda els individus. «Cada persona mereix una valoració individualitzada», diu Esquerda. El que sí que passa és que amb la situació actual cal «valorar els recursos disponibles i a esgotar totes les possibilitats abans del triatge de malalts. Per exemple, transferir pacients a altres centres, ampliar instal·lacions i adquirir més ventiladors mecànics, etc.», diu de Lecuona.

    Al final, però, «la valoració la realitza un clínic, no un protocol o unes recomanacions», explica Esquerda. Els documents «poden donar elements per prendre la decisió, però no la substitueixen». També és important que aquestes decisions es prenguin en equips de professionals, de vegades constituïts als hospitals en forma de comitès de triatge. I, a més, cal que «els desitjos dels pacients i els de la família en aquesta situació han de ser respectats, i cal consultar si la persona ha atorgat un document de voluntats anticipades en què posa de manifest les seves preferències», explica de Lecuona.

    Més enllà d’UCI sí o UCI no

    «No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer», deia Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista al Diari de la Sanitat. «El repte és treballar tots junts, garantint l’acompanyament més gran a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible», afegia.

    En el cas del centre sociosanitari on treballa Loncan, per exemple, han canviat la manera de tractar casos respecte al que haurien fet en una situació normal. «Ara potser el trasllat a l’hospital és incoherent o inadequat», diu. «Si veiem que es tracta d’una persona sense patologies prèvies i que està forta, ens plantegem derivar-la; si necessita espai intermedi entre un hospital i una residència, el tractem al sociosanitari», explica la metgessa, sempre responent a la pregunta sobre «quines possibilitats té de millorar al centre sociosanitari o en un entorn hospitalari».

    Prendre aquestes decisions, en general, no és fàcil. «Existeixen dificultats de coordinació entre diferents professionals, per exemple, entre els professionals de l’atenció activa i de la primària, tenen visions diferents del pacient; a vegades no tots tenim visió integral, veiem només la nostra part», explica Enric Gràcia, infermer de l’atenció primària i màster en bioètica.

    «Altres vegades les dificultats venen des dels mateixos pacients i famílies, que demanen coses al sistema sanitari que poden ser desproporcionades o fútils», afegeix. I ho exemplifica amb la paradoxa dels pacients que s’acosten al final de la vida, «que poden tenir un tractament pal·liatiu però et demanen tractaments curatius, amb els quals cal anar a l’hospital, que poden ser pitjors», diu Gràcia.

    Per això, «en l’actual moment les decisions han d’estar basades sempre en el treball en equip, tenint en compte recursos disponibles i complint el principi de justícia distributiva», diu l’infermer. Gràcia també creu que aquesta crisi pot ser «una oportunitat perquè la població prengui consciència del poder de prendre decisions» i recorda que «el document voluntats anticipades es pot fer en qualsevol moment».

  • L’atenció a les residències passa a mans de Salut

    Les residències de gent gran estan en el punt de mira per la crisi del coronavirus, ja que la gent gran que viu en aquests centres són un dels grups més vulnerables davant d’aquesta malaltia. Per això, des d’avui és el Departament de Salut qui assumeix les competències assistencials de les residències, que fins ara estaven sota la gestió del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

    Així ho ha anunciat en roda de premsa els consellers d’aquests departaments. «Som conscients que ara mateix el que ha de prevaldre és el criteri sanitari entorn dels nostres avis i àvies», ha dit Chakir el Homrani, conseller d’Afers Socials. «A aquestes persones grans els hi devem tot; es mereixen una màxima prioritat i atenció i això és el que hem estat fent», ha afegit Alba Vergés, consellera de Salut.

    És Yolanda Lejardi, directora assistencial d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), qui assumeix el rol d’única responsable per gestionar, des de l’àmbit sanitari, l’aplicació del pla a les residències per la COVID-19. Vergés ha recordat que és justament l’àmbit de l’atenció primària el que té «el paper clau en la cura de la comunitat, en aquesta epidèmia també i en les futures setmanes». En aquest sentit ha recordat que la seva responsabilitat va més enllà de les persones que s’adrecen als centres d’atenció i s’ocupa també de gestionar a les persones en els seus domicilis, i les residències «són el domicili avui per a moltes persones grans a Catalunya».

    Aquest canvi de competències suposa que la Direcció General d’Autonomia Personal del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies passa a formar part del Departament de Salut i seran els seus equips qui prendran les decisions sobre com atendre els residents, com fer els aïllaments correctament, com fer els trasllats cap a altres espais lliures de Covid-19 i com tractar els brots dins de les residències, sota el lideratge del Servei Català de la Salut.

    Afers Socials, per la seva banda, es continuarà fent càrrec de diversos aspectes de l’àmbit residencial, com són la reposició de personal i l’obtenció d’equips de protecció individual (EPIS). En aquest sentit, el conseller el Homrani ha explicat que la borsa de treball del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ja ha rebut més de 1.000 persones interessades a treballar en les residències i ha recordat que encara està oberta a incorporar més personal en tots els àmbits, des de l’assistència fins a la neteja i la cuina.

    Més de 1.000 morts a les residències

    El pas anunciat avui pels consellers vol fer front a una emergència creixent en les residències de gent gran. Des del 15 de març i fins ahir havien mort 1.123 residents per coronavirus, segons dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. A més, hi ha 1.906 residents amb diagnòstic de coronavirus i 448 residents estan hospitalitzats.

    Això també vol dir que hi ha 239 residències amb persones diagnosticades de coronavirus i 335 amb persones amb simptomatologia, de les 1.073 que formen el sistema català. En total, hi ha 64.093 persones grans que viuen en residències públiques i privades a Catalunya. «Són persones amb una edat mitjana de 84 anys i un 90% tenen patologies o pluripatologies prèvies», ha dit el Homrani. Pel que fa als i les professionals, 4.191 estan aïllats o tenen simptomatologia, d’un total de més de 75.000.

    Salut comença a repartir els tests ràpids enviats per l’estat a CAPs i residències

    A partir d’avui, el Servei Català de la Salut distribueix 180.000 testos per la detecció de la Covid-19 als centres d’atenció primària. Es tracta dels testos de tipus serològic que diumenge va anunciar el Ministre de Sanitat, Salvador Illa, que es farien arribar a Catalunya.

    Aquests testos permetran fer proves diagnòstiques a dos dels col·lectius més afectats. Segons ha explicat en declaracions amb els periodistes el director del Servei Català de la Salut, Adrià Comella, es destinaran als professionals sanitaris, perquè puguin estar disponibles per tornar a l’atenció com més aviat millor. També, sota la coordinació de l’atenció primària, s’utilitzaran a les residències de gent gran per discriminar tan aviat com es pugui les persones que estan infectades i oferir-los tractament.

    Els testos serològics són un tipus de test no tan fiable com les PCR, perquè tot i que identifiquen amb precisió els positius de Covid-19, no permeten descartar els casos negatius. Aquesta prova, que també és coneguda com el test d’anticossos, permet conèixer si una persona ha estat exposada prèviament al virus, es realitza de forma senzilla i ofereix resultats en 10 o 15 minuts.

  • L’angoixa de no saber res: pacients i famílies incomunicats per la crisi del coronavirus

    El diumenge 22 de març els fills del Joan Pueyo van rebre una trucada de l’Hospital de Sant Pau. El seu pare, que hi havia estat ingressat el dia abans, acabava de donar positiu per Covid-19. Pueyo, de 90 anys, «era un home sa i autònom» i, a més, era qui cuidava a la seva dona depenent al domicili on vivien, expliquen els seus familiars.

    Com que en la situació actual, d’emergència sanitària, els pacients no poden rebre visites, un dels fills del Joan va dur el mòbil i el carregador que ell utilitzava fins a la recepció de l’hospital, des d’on li van fer arribar. Alhora, des de Sant Pau van comunicar a la família que el més probable seria que el pacient fos derivat a un centre més petit, ja que no es tractava d’un cas greu.

    L’endemà, el dilluns 23, van traslladar el Joan al centre sociosanitari Hestia Palau de Barcelona, un hospital intermedi de la xarxa pública. Des que Pueyo va arribar a aquest centre, la família no va rebre cap comunicació mèdica ni de cap altre professional i va ser el mateix pacient qui va avisar a la família d’on es trobava. Ells van provar de posar-se en contacte amb l’equip mèdic per telèfon i, fins i tot, un dels fills hi va anar físicament, però no van aconseguir res. «Algunes vegades ens deien ‘en prenem nota’ i d’altres directament ‘no creiem que ningú els pugui trucar’», diuen els seus familiars.

    «Vam tenir sort que ell tenia un mòbil i podíem anar parlant», diu un dels seus fills. Gràcies a això, els podia explicar «que no es trobava bé i que estava molt sol». El que transmetia a la família és que no havia tingut cap visita mèdica tot i que els dies anaven passant, i que només entrava en algun moment una infermera per donar-li menjar o algun medicament.

    Dissabte 28 de març els fills d’en Joan van rebre la primera trucada del centre. Va ser per dir-los que el seu pare havia mort. Va ser un cop dur perquè, tot i que durant la setmana els familiars havien estat espantats, no creien que estigués tan a prop del final. «Si no ens truquen, és que no està tant greu», pensaven.

    El Joan i la seva família no són els únics que s’han trobat en aquesta situació. Una dona de 89 anys a qui la família ha preferit mantenir en l’anonimat va ser ingressada el dijous dia 26 de març a l’Hospital de Sant Pau per coronavirus. «La meva àvia té dificultats respiratòries però del cap està bé», explica una de les seves netes.

    El dissabte de la mateixa setmana, dia 28, des de Sant Pau van informar que hi havia un llit lliure al sociosanitari Hestia Palau i que la traslladarien allà. «Van dir que ens trucarien del centre quan hi arribes, però no ho van fer», explica la neta. Tampoc van rebre’n notícies el diumenge i aleshores la filla de la pacient va decidir anar-hi en persona. «La meva mare li volia dur un pijama, unes revistes i unes cartes dels seus nets, però va trobar una persona a la recepció completament desbordada; tenia una desena de bosses per entregar d’altres familiars», explica la neta.

    Mentre la dona estava ingressada a Sant Pau, tenia a prop el seu telèfon, amb el qual es podia comunicar a la família; però des que la van traslladar, ja no tenia les seves pertinences amb ella. «Una vegada que vam poder parlar amb algú del centre vam demanar que li fessin arribar el mòbil, però la resposta va ser que estaven saturats i que primer havien d’ocupar-se de repartir menjar i rentar als pacients», diu la neta.

    Dimarts 31 de març, quatre dies després del trasllat, un doctor va trucar a la família. Els va explicar que acabava d’arribar derivat d’un altre centre per substituir personal que faltava. Eren les onze del matí i havia fet cinc trucades, els va explicar, «com si ens volgués dir que teníem molta sort que ens hagués pogut trucar». També els va dir que la seva mare i àvia estava greu però estable, tot i que veien que s’estava apagant. L’endemà al migdia els van comunicar que havia mort, deu dies abans de complir 90 anys.

    iStock

    Des d’Hestia Alliance, el grup que gestiona Hestia Palau, lamenten la situació i expliquen que no és el protocol que tenen marcat. Habitualment, un cop el pacient arriba al centre, el metge el visita i fa una trucada a la família. Fonts del grup sociosanitari reconeixen, però, que no estan treballant en una situació ideal.

    Com en la majoria de centres sanitaris del país, tenen baixes entre la plantilla i han incorporat personal nou. Aquests, a més han de posar-se i treure els EPIS moltes vegades, cosa que els fa anar més lents. Això fa que el contacte amb les famílies pugui variar si el pacient està més estable i, en moments puntuals, es dona prioritat a les famílies dels pacients més greus.

    A més, durant les últimes setmanes, el centre ha rebut pacients derivats de diversos hospitals i residències, cosa que ha fet augmentar el nombre d’ingressats que tenen i la rotació. El mateix dia que Pueyo va ingressar en aquest centre, també ho van fe runa cinquantena de pacients més. Des d’Hestia Palau s’ha demanat disculpes a la família, qui ho ha agraït.

    També estan implementant mesures de millora, com la difusió del correu electrònic hestiaresponde@hestiaalliance.org per canalitzar les peticions de les famílies que no s’hagin pogut posar en contacte amb el seu familiar o amb el centre. També treballen per la incorporació de més personal que pugui fer d’informador, tot i que no disposen dels mateixos recursos per fer-ho que els grans centres hospitalaris.

    Comunicació desigual des dels diferents hospitals

    Sent conscients de l’angoixa que genera la incomunicació entre pacients i famílies, diversos professionals sanitaris es van oferir a fer d’intermediari entre pacients i famílies. És el cas de Marta Abelanet, infermera de l’Hospital del Mar de Barcelona, que deia en un tuit: «Si teniu algun familiar i no us podeu comunicar amb ell, aviseu-me. Intentaré per mitjà de vídeo-trucada poder-vos regalar una estona amb ells!».

    Més endavant, alguns hospitals van començar a organitzar aquestes comunicacions. És el cas dels hospitals gironins Josep Trueta i Santa Caterina on, des de la setmana passada, els pacients en aïllament poden connectar-se per vídeo-trucada amb famílies i amistats a través d’un centenar de tauletes donades de manera gratuïta per diverses empreses de l’entorn.

    Un pacient comunicant-se per vídeo-trucada des de la UCI | ICSGirona

    Això, però, no passa a tots els centres sanitaris. «Entenem que els professionals estan desbordats, però no ens poden trucar, ni que sigui cada dos o tres dies? Nosaltres estem a casa, patint, angoixats, sense saber res… No s’ha tingut en compte a la família», diu una nora de Pueyo.

    «Durant els dies en què la meva àvia va estar a Sant Pau, rebíem una o dues trucades al dia; estàvem passant un moment fotut, però com a mínim sentíem metges i infermeres que ens anaven donant respostes». Això al centre sociosanitari ja no va passar, explica la neta de la dona traslladada des de l’hospital. «Entenem que cal prioritzar el tracte dels pacients, però no que hi hagi una diferència tan flagrant entre centres», afegeix.

    Salut anuncia un pla per millorar la comunicació

    Per fer front a aquestes desigualtats, Salut ha anunciat un pla d’acció per millorar la comunicació. La instrucció del Servei Català de la Salut insta a què es garanteixi «una comunicació directa entre malalt i familiar, sigui per missatgeria, telèfon o videoconferència». També exposa que «el contacte entre personal mèdic i familiar ha de ser diari i ha de proporcionar tota la informació sobre l’evolució clínica del pacient, sempre que aquest ho autoritzi».

    Aquesta tasca, s’explica en el pla, la pot fer el mateix pacient o el personal sanitari i d’atenció ciutadana en cas que el pacient o la família així ho requereixin. D’aquesta manera, Salut vol evitar que família i pacients quedin al marge o puguin sentir-se abandonats.

    A més, deia la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa, s’han de fer «de forma equitativa per tot el territori», també als centres privats i els nous dispositius de salut. Però això no serà fàcil. «Les circumstàncies d’aïllament i de prevenció, juntament amb el sobreesforç dels nostres professionals sanitaris, fan molt difícil que aquesta comunicació sigui sempre possible», explica Maria Jesus Labordena, gerent de la Gerència de Gestió d’Usuaris del Servei Català de la Salut, però afegeix que es pot millorar si es dota els centres de «recursos tècnics, tals com dispositius mòbils, tauletes que ho facilitin i permetin aquest contacte proper». El que no concreta el pla d’acció és si es dotarà de més personal i més recursos de protecció per a poder fer aquesta tasca.

    Acompanyament al final de la vida

    Una de les coses que més van doldre a la família de la dona de 89 anys va ser no poder ser amb ella en els seus últims dies. «A Sant Pau ens havien dit que si l’àvia es trobés més malament, una persona podia entrar a acomiadar-se’n; en canvi al sociosanitari la resposta va ser que això depenia del doctor, i aquest ens va dir que era impossible en aquest centre», explica la seva neta.

    Ara el Departament ha dit que s’ha de possibilitar fer una trucada a través de dispositius mòbils a aquells pacients a qui s’apliquin mesures pal·liatives avançades. La instrucció del Servei Català de la Salut també recomana que es faciliti la visita d’un familiar, sempre que el centre estigui habilitat i seguint les normes de protecció establertes, quan el pacient estigui en les seves darreres hores de vida. Això també es farà extensible als pacients amb diversitat funcional, als quals, per tal de rebaixar-los el nivell d’angoixa, es permetrà visitar cada quatre dies; i als qui pateixin crisis d’ansietat, en moments puntuals.

  • 1 mapa i 3 gràfics per seguir l’evolució del coronavirus a Catalunya

    Des de principis de març, la Covid-19 és present a Catalunya. El Departament de Salut, a través del portal de dades obertes de la Generalitat, ha fet públiques les dades de persones afectades pel coronavirus corresponents als tests que comptabilitza el sistema sanitari, així com el nombre de defuncions i d’altes de pacients.

    Aquestes dades, que també inclouen una segregació per edat, gènere, regió sanitària i àrea bàsica de salut (ABS) – la distribució administrativa amb la qual es gestiona el sistema sanitari català -, s’actualitzen cada tres hores. Amb elles, hem creat els següents gràfics d’actualització automàtica que permeten fer un seguiment permanent del virus a Catalunya.

    També pots seguir l’evolució del coronavirus a l’Estat espanyol i al món aquí.

    * Les dades s’han actualitzat automàticament fins el dia 31/05.

    El coronavirus va afectar primer les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona i la Conca d’Òdena. A principis d’abril, la seva presència va anar en augment també a l’Aran i la Pobla de Segur, el Gironès i la plana de Vic. El següent mapa interactiu mostra l’evolució de la taxa de casos positius acomulats per cada 100.000 habitants, per ABS.

    Tot i que la distribució per gènere dels positius per coronavirus és, a principis d’abril, igual per homes i dones, la distribució generacional no ho és tant. Les franges d’edat amb més casos de coronavirus entre els homes són dels 60 als 80 anys, mentre que per les dones la majoria estan entre els 40 i els 60 anys. També es pot veure a la següent piràmide que es fan més tests a dones encara que no resultin en més casos positius. Una explicació rau en el fet que les dones són majoria en la professió sanitària i d’assistència a la gent gran, uns dels sectors més exposats al virus i entre els que, per tant, es fan més proves.

    A principis d’abril, les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són les menys afectades. També són, juntament amb l’Alt Pirineu i l’Aran, les zones on el virus va arribar més tard. El gràfic següent mostra els nous casos positius registrats cada dia a les diferents regions.

  • Un 20% dels treballadors deixen d’anar al seu lloc de feina a l’estat espanyol

    L’acord del govern sobre la paralització de tota l’activitat econòmica presencial no essencial entre avui i demà afecta gairebé quatre milions de treballadors a l’estat espanyol. La mesura, que permet ampliar el confinament i restringir més la mobilitat, va ser anunciada dissabte, ratificada diumenge en consell de ministres i publicada a mitjanit al Boletín Oficial de l’Estado (BOE).

    Els prop de 3,7 milions de treballadors a qui ha afectat el canvi representen aproximadament una cinquena part dels 20 milions d’ocupats que hi ha a Espanya, segons els càlculs d’aquest mitjà a partir de les dades d’ocupació de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i les activitats descrites com a essencials al Real Decreto-ley 10/2020. Aquests càlculs s’han fet a partir de la distribució de sectors laborals definida a la Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE) amb tres dígits i, per tant, en alguns casos pot englobar dins un mateix grup d’activitats a treballadors amb casuístiques diferents.

    Es tracta principalment de treballadors de la construcció, la indústria i els serveis que, tot i formar part de sectors que no són necessaris per garantir els serveis bàsics a la ciutadania, s’havia permès que treballessin les dues primeres setmanes de decretació d’estat d’alarma.

    Les activitats que havien estat paralitzades des de l’inici de la decretació de l’estat d’alarma, fa dues setmanes, ja van suposar que 2 milions i mig de treballadors es quedessin a casa (un 13% del total espanyol). Eren els treballadors de comerços de productes no essencials, del sector de la restauració i d’esdeveniments i instal·lacions esportives i culturals.

    La construcció, tant en les obres d’edificis com en tasques d’enginyeria civil, ocupa gairebé 1,3 milions de persones que, fins avui, estaven autoritzades a desplaçar-se per treballar. La setmana passada, l’Ajuntament de Barcelona ja va anunciar la paralització de les obres públiques que tenien en marxa. Divendres s’hi va afegir la Generalitat, que per acord de govern va assumir les despeses salarials i de lloguer de material perquè els contractistes aturessin les 20 obres públiques que encara estaven en marxa (17 ja s’havien paralitzat voluntàriament). En la resta d’obres – tant públiques com privades – s’hi seguia treballant si així ho decidia l’empresa constructora, però a partir d’avui ja s’han de paralitzar.

    A la indústria hi ha aproximadament 2,5 milions d’ocupats, però un milió d’aquests treballen en fàbriques que no produeixen directament per a frenar la pandèmia ni per garantir subministres bàsics, per exemple la metal·lúrgia o la indústria del motor. La mesura anunciada pel govern central no inclou aquests treballadors entre els essencials.

    A més, hi ha un altre mig milió d’ocupats en sectors industrials que inclouen serveis essencials però que no ho són del tot. Per exemple, la part de la indústria tèxtil destinada a produir roba laboral i bases de teixits encara està autoritzada a treballar, però no la resta de la indústria tèxtil i del calçat. Com que no es disposa de dades d’ocupació més desglossades, no s’ha pogut determinar quants treballadors d’aquests sectors hauran de deixar d’anar a treballar.

    Per últim, a partir d’avui deixen de treballar un milió d’ocupats en sector dels serveis. Són sobretot treballadores de la llar, però també jardiners i treballadors de call centres, entre d’altres.

    Un 40% dels treballadors estan ocupats en serveis essencials

    Set milions i mig de treballadors ocupats, un 40% de la força laboral espanyola, treballen en els que s’han definit com a serveis essencials. Dins d’aquest grup hi trobaríem la sanitat i l’assistència sociosanitària (que ocupa 1,7 milions de persones); el comerç d’alimentació, farmàcies i gasolineres, entre d’altres (que n’ocupen 1,6 milions); serveis com la neteja, l’ordre públic, la defensa, la bugaderia i les funeràries (que n’ocupen 1,3 milions); i els relacionats amb el subministrament d’energia, la gestió de l’aigua i dels residus (200.000 empleats).

    També són considerats essencials altres sectors que garanteixen el funcionament de les activitats anteriorment descrites. Per exemple, el sector primari (on treballen gairebé 800.000 persones); les indústries que produeixen per sectors essencials com la de l’alimentació, la química i la farmacèutica (que engloba 1 milió de treballadors); i el transport de mercaderies i de passatgers (850.000 empleats), per garantir que els treballadors essencials arribin al seu lloc de feina.

    El teletreball com a alternativa

    Fins ara ja es contemplaven uns 5 milions de treballadors que podrien estar fent teletreball, tot i que fins ara aquesta decisió depenia de cada empresa. Es tracta, per exemple, de part dels treballadors de l’administració pública, les finances, la publicitat o l’assessoria. A partir d’avui cap d’aquests treballadors podrà desplaçar-se per a treballar.

    Dins d’aquest grup també s’inclouen els 1,4 milions de treballadors de l’educació que, fruit del tancament dels centres educatius el divendres 13 de març, van deixar de moure’s per treballar i van començar a practicar, en la mesura del possible, el teletreball.