El coronavirus ja és una pandèmia global. El brot de Covid-19 va iniciar-se a la província xinesa de Wuhan, a la Xina, el desembre de l’any passat, però des de principis de març se n’han començat a registrar casos a Catalunya i l’Estat espanyol.
En els cinc gràfics que mostrem a continuació es pot consultar l’evolució de la pandèmia del coronavirus Covid-19 a Catalunya, les comunitats autònomes espanyoles i els països del món més afectats, més enllà de la Xina.
Amb les dades mundials que difon la Universitat John Hopkins i les del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social (recopilades per Datadista), hem creat uns gràfics que s’actualitzen automàticament cada dia – sempre que les fonts anteriorment esmentades també ho facin.
* Les dades s’han actualitzat automàticament fins el dia 31/05. La sèrie del Ministeri de Sanitat es va deixar d’actualitzar el 21/05.
Fa un mes es va viure un nou accident químic al Camp de Tarragona. L’explosió d’un reactor a l’empresa Industrias Quimicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE) va provocar un incendi al polígon sud de la petroquímica, situat al municipi de la Canonja. L’accident, que va deixar diversos ferits i tres morts (un veí del barri de Torreforta – a 3 km de la planta –, l’encarregat i un altre treballador de l’empresa), es va produir en una empresa que tracta amb un gas especialment inflamable: l’òxid d’etilè, que s’utilitza com a desinfectant.
L’explosió ha reobert debats latents a una zona molt sensibilitzada pels perills inherents d’acollir el complex més gran d’aquestes característiques del sud d’Europa. És l’«enèsim accident al Camp de Tarragona provocat per l’activitat de la petroquímica i per la manca de control per part de governs», denuncia Cel Net, una plataforma creada el 2008 per veïns del complex petroquímic de la Vall del Francolí.
«Es demostra, un cop més, que ens trobem envoltats d’un perill inassumible que tanmateix és tolerat i aplaudit per part d’una classe política irresponsable i aliena a les necessitats reals de la població», afegeixen des del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans-Ecologistes de Catalunya (GEPEC-EdC), una associació de defensa i estudi de la natura per la millora del medi ambient de les terres de l’Ebre, Priorat, Conca de Barberà i Camp de Tarragona des del 1985.
Les diferents entitats ecologistes del territori coincideixen en denunciar una mala gestió per part de les autoritats públiques de les comunicacions en els moments posteriors de l’accident, tant pel que fa als efectes del gas sobre la salut de les persones com pels passos que la ciutadania havia de seguir per protegir-se. «Les declaracions de les autoritats sobre la innocuïtat del producte cremat en aquesta explosió són irresponsables, igual que el mal funcionament del pla d’autoprotecció, més tenint en compte la possibilitat d’un efecte dominó en una zona tan massificada», exposen des del GEPEC-EdC.
Els membres d’aquest grup d’estudi recorden que, quan hi ha un accident amb un producte tòxic – com ho és l’òxid d’etilè, «al risc inherent del producte que s’inflama cal afegir-hi el risc associat als gasos i fums derivats de la deflagració o combustió». En el cas d’aquest gas, expliquen, «els seus efectes passen des d’irritació a les vies respiratòries, trastorns a l’aparell digestiu i neurològics fins a avortaments espontanis, sense menystenir els efectes cancerígens i mutagènics demostrats que té aquest compost sobre les cèl·lules».
Sobre els protocols d’avís i autoprotecció, les entitats denuncien que s’ha demostrat que el PLASEQCAT (Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya) no és una eina eficient. «La desinformació des dels canals oficials ha arribat tard i esbiaixada, per la qual cosa la població s’ha hagut d’informar mitjançant les xarxes socials per entendre que el que estava succeint era veritablement greu», diuen des del GEPEC-EdC.
Des d’Ecologistes en Acció, recorden també que no van funcionar les sirenes per avisar a la població ni hi ha hagut coordinació entre administracions. «La població no en té ni idea del que ha de fer ni on ha d’anar per fugir del perill de l’accident i l’única opció que se li dona és el confinament», denuncien des de l’entitat.
Els grups ecologistes exigeixen canvis a les administracions
Per tot això, els diferents grups ecologistes reclamen que es revisi la normativa de seguretat i riscos laborals de la petroquímica per part de la Generalitat i es faci un estudi exhaustiu de l’impacte de les indústries sobre la salut. També demanen un nou Pla de Seguretat davant del Risc Químic, que tingui en compte l’efecte dominó i disposi de mecanismes de comunicació clars i efectius davant una emergència en temps real.
Des del GEPEC-EdC, també volen que es revoqui l’autorització de funcionament d’IQOXE i es depurin les responsabilitats penalment. «No ens conformarem amb una sanció econòmica», afegeixen. A la Plataforma Cel Net consideren necessari disposar d’una «nova legislació que controli, reguli i redueixi l’impacte de la indústria contaminant, que acabi amb el risc permanent i la impunitat amb què actuen les empreses». Per Ecologistes en Acció, «la concentració massiva d’indústries perilloses en aquest complex petroquímic, i els successius accidents que es produeixen fa necessari replantejar les instal·lacions avui existents a Tarragona cap a una indústria més sostenible, més ecològica i sobretot més segura».
«Són moltes més les morts prematures i malalties produïdes durant anys», es queixaven des de Cel Net. I és que l’impacte de tenir el complex petroquímic més gran del sud d’Europa a només 2,5 km de la població, fa que sigui un «còctel químic convertit en polvorí» que constantment interfereix en la vida de les persones i el medi ambient en forma de sorolls, males olors, contaminació i inseguretat permanent. «Cal tenir en compte que, més enllà d’accidents com aquest, la indústria té un risc i impacte permanent i diari en la salut del territori i la població, provocant morts prematures i malalties de manera continuada», recorden des de la plataforma.
Fa uns dies, mentre baixava les maletes d’un cotxe en un carrer de Barcelona, al Jia Liang Sun-Wang li van cridar: «coronavirus!». Tot i ser barceloní, va viure en la seva mateixa pell el racisme que estan patint moltes persones asiàtiques a causa de l’expansió del coronavirus originat a la ciutat xinesa de Wuhan, ara batejat com a Covid-19.
Jia Liang creu que l’augment d’aquests casos de discriminació és «un problema internacional». Ell mateix explica que la seva germana, que ara viu a Londres, ha rebut males mirades i bromes de mal gust relacionades amb el brot de la nova malaltia. Per això, aquest estudiant de doctorat a l’IRB Barcelona va decidir sumar-se a una iniciativa nascuda a França per conscienciar, a través de les xarxes socials, sobre racisme i combatre la desinformació. Fa deu dies, ell va ser el primer en tuitar #NoSócUnVirus en català i es fa afegir així als activistes que ho havien fet amb altres idiomes arreu del món.
Jia Liang no és l’únic barceloní que ha agafat empenta per sensibilitzar sobre les discriminacions que està provocant la por al coronavirus. El passat 1 de febrer, les joves asiàtic descendents de Catalunya del col·lectiu Catàrsia van fer una acció de denúncia davant de l’Arc de Triomf de Barcelona.
Tal com també han fet activistes antiracistes asiàtiques de diferents països, les joves barcelonines van fer una performance pública en la qual llegien un poema que denunciava «el racisme contra la comunitat xinesa que s’està legitimant amb la situació del coronavirus». D’aquesta manera reivindicaven que per elles «no només és important sinó necessari posicionar-se davant del racisme i no quedar-se callades».
Al mateix barri on es troba l’Arc de Triomf, el Fort Pienc, amb una gran presència de veïns i comerciants d’origen xinès, l’associació comercial ha iniciat una campanya de sensibilització – tant entre els seus comerços associats com de cara al públic. Juanjo Peña, President de l’Eix Comercial del Fort Pienc, explica que fan «una tasca de conscienciació, perquè si algú té símptomes sàpiga què ha de fer», però recorda que ara per ara «l’ambient és de normalitat». En l’àmbit comunicatiu, l’entitat ha iniciat una campanya a les xarxes amb el lema ‘Benvinguts! Estem treballant per tu’ per fer palès que cal mantenir la confiança en els establiments xinesos del barri.
Discriminacions invisibilitzades de la comunitat xinesa
L’advocada de l’Associació Catalana de Professionals d’Estrangeria, Kangyun Xiao, ha iniciat una campanya personal gratuïta d’assessorament jurídic per a les persones que hagin pogut patir racisme arran del coronavirus. Xiao planteja que hi ha mecanismes del dret que poden ser útils per ajudar a parar les actituds racistes.
Tot i això, són processos que a vegades poden ser difícils. «La comunitat xinesa a vegades és molt desconeixedora dels seus propis drets» deia l’advocada en una entrevista a Betevé, i per això «no s’utilitza suficientment aquesta eina que el dret ens dona».
Jia Liang creu que el racisme contra les persones xineses i asiàtiques en general no és una cosa nova, tot i que moltes vegades està invisibilitzat. «Dins la comunitat asiàtica, totes les persones en algun moment de la nostra vida hem viscut un acte discriminatori». Ell mateix explica que a l’inici de l’ESO va patir bullying, tot i que és una situació que, a mesura que s’ha fet més gran, ha notat menys.
Coincideix amb l’advocada quan diu que «de la discriminació a la comunitat asiàtica a casa nostra no se n’ha parlat gaire, en comparació, per exemple, amb la discriminació contra la població llatina». El jove creu que això passa perquè la gent d’aquest col·lectiu «no ho denuncia tant, també per les barreres idiomàtiques que tenen».
Combatre les fake news per frenar el racisme
Per fer front a aquest auge del racisme, uns actors clau són els mitjans de comunicació i les xarxes socials. «Molts mitjans estan exagerant l’alarma del coronavirus mentre que fora de la Xina la probabilitat de contagi és molt baixa», diu Jia Liang Sun-Wang, que recorda que no s’ha detectat cap cas de coronavirus a Catalunya, només un a les Canàries i un a les Illes Balears. «S’està generant una por irracional», afegeix.
I és que precisament, la por és «una de les emocions que ens porta a prendre més decisions, com a reacció gairebé per necessitat antropològica. Davant d’una notícia que ens genera por, és més fàcil que es prengui la decisió de compartir-la; sovint, per bona intenció ens convertim en difusors de desinformació», afirma Alexandre López-Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.
Pel professor, a part dels activistes, és important que també els científics i els experts tinguin presència a les xarxes socials per fer arribar missatges veraços a la població, per exemple, «creant fils de context, donant la seva opinió i ajudant a desmentir rumors», considera López-Borrull.
Només un 21% de les 543 empreses que van rebre una inspecció ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat l’any passat la va superar «satisfactòriament», és a dir, sense incomplir cap condició de la seva autorització ambiental. Un terç, en canvi, no garantien un compliment adequat, ja que s’hi van detectar «incompliments rellevants». El 44% restant van superar la inspecció amb un «compliment adequat», perquè les irregularitats que s’hi van constatar es van considerar «poc rellevants», com ha pogut comprovar aquest mitjà a partir dels informes d’inspecció ambiental integrada del 2018.
Precisament l’empresa que es va incendiar l’11 de desembre passat a Montornès del Vallès, Ditecsa Soluciones Medioambientales, dedicada a la gestió de residus industrials perillosos, va ser una de les que no va superar la inspecció del 2018, ja que no complia amb tots els seus requisits ambientals. L’incompliment al qual es feia referència a l’informe tenia relació amb la gestió o emmagatzematge dels residus, un fet que, segons Territori i Sostenibilitat, «no suposava cap afectació sobre el medi».
El 2018, el Departament tenia previst inspeccionar 671 empreses considerades potencialment perilloses del medi ambient – de les 1.421 d’aquest tipus que hi ha a Catalunya – i s’ha publicat l’informe de la inspecció de 543 d’elles. La majoria de les activitats inspeccionades són grans explotacions ramaderes (313) dedicades a la cria de gallines ponedores, porcs d’engreix i truges reproductores; però també hi ha 167 indústries entre les quals productores d’energia elèctrica, refineries de petroli, fabricació de ciment, vidrieres, química de base, foneries, tèxtil o agroalimentària; 47 activitats de gestió de residus i 16 dipòsits controlats.
No en tots els grups d’activitats, però, el grau d’incompliment és el mateix. Els inspectors van valorar que la meitat d’explotacions ramaderes complien «adequadament» les condicions de la seva autorització ambiental integrada – amb incompliments poc rellevants –. En canvi, la meitat d’indústries, empreses gestores de residus i dipòsits controlats no en garantien un compliment adequat en el moment de la inspecció.
A través d’aquestes inspeccions ambientals, Territori i Sostenibilitat verifica que les activitats compleixin el que estableix l’autorització ambiental que se’ls concedeix per operar. Això vol dir, que valoren si prenen mesures suficients per controlar les emissions a l’aire, l’aigua i el sòl, l’abocament de residus, els sorolls i les vibracions i la contaminació lumínica; així com per a prevenir els incendis.
Des del Departament expliquen, però, que no tots els incompliments que es detecten en les inspeccions ambientals tenen efecte sobre el medi – ni els que són definits com a rellevants ni els que ho són poc. «Cal entrar en detall en cada incompliment», diu Mercè Rius, directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic.
En termes generals, Rius diu que el funcionament de les empreses que inspeccionen, «pel que fa a una possible afectació al medi, és adequat». Tot i això, ara mateix no compten amb cap valoració conjunta sobre si són moltes o poques les empreses on es detecten incompliments relacionats amb el medi ambient i no de tipus administratiu. Assegura, però, que hi estan treballant.
Aquestes inspeccions solen ser programades, amb una freqüència variable segons els riscos ambientals de l’establiment i el seu historial de compliment de les mesures. També n’hi ha de no programades, que serveixen per comprovar incompliments detectats anteriorment o investigar denúncies o accidents.
Mercè Rius afegeix que, mentre que Catalunya té un 21% de les empreses d’Espanya sotmeses a la directiva d’emissions, s’hi realitzen un 33% de les inspeccions que es fan a tot l’estat. «Això vol dir que inspeccionem molt», explica.
Aquest tipus de controls es realitzen des del 2014, quan es va aprovar el primer Pla d’inspecció ambiental integrada de Catalunya. «No fa tant de temps que el pla està implantat i l’anem millorant. Quan tanquem cada programa ens reunim i valorem la revisió dels criteris» que s’utilitzen per determinar el grau d’incompliment, diu la directora general.
Més de la meitat de les empreses amb incompliments rellevants són reincidents
Com a mínim 105 empreses de les 181 que no complien adequadament les condicions de la seva autorització ambiental el 2018 ja havien registrat irregularitats rellevants en una o més inspeccions els anys anteriors. Això no vol dir, però, que any rere any incompleixin en la mateixa matèria. El que sí que passa és que, quan una empresa té infraccions rellevants, s’inspecciona segur l’any següent.
El resultat de la inspecció no va lligat a cap procediment directament, sinó que es valora cada cas. «Les inspeccions les duen a terme empreses acreditades i volem que facin una fotografia de la situació, no una valoració», explica la directora general. «La valoració la fa un tècnic especialista de la Generalitat» a posteriori de la inspecció ambiental, afegeix Rius.
Per a fer la valoració, els incompliments s’envien al vector corresponent. Per exemple, si es tracta d’abocaments d’aigües, el cas es deriva a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA); si té relació amb la producció de residus, se n’encarrega l’Agència Catalana de Residus (ACR); i si és un tema de soroll, ho tracta l’ajuntament corresponent. Algunes de les matèries, com els casos de contaminació atmosfèrica, són tractades directament per la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic.
Depenent del tipus d’incompliment pot acabar amb un requeriment perquè s’arregli el problema, amb un procediment sancionador o, fins i tot, es pot canviar l’autorització ambiental de l’empresa i regularitzar l’incompliment – per exemple, augmentar els límits d’emissions o de consum energètic d’una indústria quan es canvia la producció perquè aquells nivells d’emissions o de consum ja no siguin una falta. «Cada cas és un món, estem parlant de processos molt complexos i cal mirar els motius dels incompliments», diu Rius.
Incompliments en producció de residus i contaminació atmosfèrica
Les inspeccions divideixen les condicions ambientals que s’han de valorar en una sèrie de matèries o àrees. El 2018, a cada empresa on es van detectar incompliments incomplia, de mitjana, dues d’aquestes matèries. En el cas dels incompliments considerats rellevants, les matèries que més es van incomplir tenien relació amb la producció de residus (un 60% de les empreses que no garantien un compliment adequat) i amb la contaminació atmosfèrica (50%) – sobretot en el cas de les empreses industrials.
Mercè Rius insisteix que no tots els incompliments han de ser tractats de la mateixa manera, ja que «molts no tenen impacte sobre el medi». Posa l’exemple de les empreses que aboquen a les aigües. Algunes ho fan directament a un riu, mentre que d’altres ho fan al clavegueram. Si superen els límits d’abocament, totes dues registraran el mateix incompliment, tot i que la seva afectació al medi sigui diferent.
«Quan hi ha una superació de límits, cal veure quina és la causa», diu la directora general. Pensa en el cas d’una empresa que fa obres en una nau. De ben segur que superarà el límit de producció de residus aquell any, ja que generarà runa i això li suposarà un incompliment, però això no ha de significar que estigui operant de manera errònia si aquests residus es tracten correctament.
Podeu consultar la metodologia de l’extracció d’informació, la creació de la base de dades i l’anàlisi en aquest enllaç.
Els estudis, l’habitatge o l’ocupació són alguns dels àmbits en els quals s’acostumen a centrar les polítiques de joventut. En canvi, és menys freqüent que les administracions tractin aquesta etapa des de la perspectiva de les emocions. Preguntant directament als nois i noies, l’Ajuntament de Barcelona va adonar-se que els malestars que es viuen durant l’adolescència i la seva gestió emocional eren una preocupació entre els seus ciutadans més joves i, per això, l’any 2013 va crear l’Aquí T’Escoltem (ATE).
Aquest servei municipal fa un acompanyament emocional a joves de 12 a 20 anys, els proporciona eines i recursos per enfortir les seves habilitats personals i socials, i fomenta el seu creixement. «Moltes vegades pensem que només s’aprèn a partir dels cops que et dona la vida, però està més que demostrat que hi ha habilitats que es poden adquirir treballant-les, es pot fer educació emocional», diu Alícia Aguilera, cap del departament de Joventut, del qual depèn aquest servei.
«Durant la vida, a tots en algun moment se’ns morirà una persona estimada, ens deixarà la parella o no aprovarem un examen com esperàvem. Són situacions conflictives per les quals hem d’estar preparats. Això no vol dir que hàgim de posar als adolescents en una gàbia i dir-los-hi que no es preocupin sinó el contrari, cal que els hi donem totes les eines perquè, el dia en què s’hi trobin, sàpiguen com afrontar la situació», explica Aguilera.
Amb aquesta idea va néixer un projecte pilot d’allò que després serien els serveis d’Aquí T’Escoltem. Era a l’Espai Pròpolis, un lloc que volia donar als joves el seu propi ‘pròpolis’ – el líquid que posen les abelles en comunitat a les esquerdes dels seus ruscs – per estar preparats per gestionar emocionalment els alts i baixos que puguin viure.
Des d’aleshores, s’han obert serveis ATE a nou districtes de la ciutat, vinculats a espais joves o altres equipaments juvenils de referència. En aquest moment, l’Eixample és l’únic districte que no compta amb un d’aquests serveis perquè no hi ha cap equipament municipal destinat específicament als joves, però des de l’Ajuntament asseguren que estan intentant poder-ne obrir un aquest any.
L’aposta per l’atenció personalitzada
Una de les potes del servei és l’atenció psicològica individualitzada. «La idea és que una psicòloga pari l’orella, de manera confidencial, i posi paraules al que li passa a la persona jove», explica la directora. «Així, sense jutjar-la, permet que ella mateixa, amb la construcció del seu relat, es vagi ajudant», afegeix.
Durant el 2018 van rebre atenció individualitzada a través de l’ATE 1.134 joves i adolescents. El 2019, entre gener i novembre, ja van ser 1.301. «Estem acompanyant molts processos de temes de gènere i dubtes en relació amb la sexualitat, per exemple. El que intentem fer és parlar-ne sense tabús i amb tranquil·litat, perquè al final el que és important és poder expressar-se i impedir que es creï una bola», diu Alícia Aguilera.
La temàtica més tractada en l’atenció individualitzada és el malestar en l’entorn familiar; de fet, un terç dels motius de consulta tenen relació amb les discussions amb els pares, mares o germans a partir de les quals es troben altres focus de malestar relacionats. Altres temàtiques que es tracten al servei són la dificultat per relacionar-se amb altres iguals, l’assetjament, les relacions de violència, l’angoixa, la desorientació vital, el control d’impulsos o l’adaptació en nous entorns.
«Ara mateix estem tenint molta demanada del servei i els joves s’han d’esperar una miqueta per la primera visita d’atenció individualitzada», diu Aguilera. La directora recorda, però, que aquest servei no és una teràpia sinó un espai d’escolta pautat, d’un màxim de 5 sessions, per no generar dependència. «Si trobem una persona en una situació que requereix més ajuda, la derivem al servei que pugui ser més adient, com per exemple la xarxa de salut mental o d’atenció a la drogodependència», explica.
«Calmar-me abans d’actuar i no donar importància a coses que no la necessiten», «ser més conscient de mi mateixa i estar més preparada per fer saber el que necessito als altres» o «parlar amb la meva parella dels problemes» són alguns dels aprenentatges que expliquen joves que han passat pel servei. Per accedir-hi, els professionals dels diferents districtes posen a la disposició dels joves un número de mòbil per a demanar cita a través del Whatsapp, tot i que també es pot sol·licitar per telèfon, per correu electrònic o presencialment.
Més enllà de l’atenció individual, els serveis Aquí T’Escoltem també ofereixen activitats grupals, tallers i espais de reflexió on, el 2019, hi van acudir més de 1.300 joves – la majoria repetint a diverses sessions. Per exemple, algunes de les activitats que et proposen són tallers per conèixer gent nova i plantejar-se formes de lligar respectuoses; espais en què, a partir del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura poden expressar les seves emocions; o sessions per aprendre a presentar els seus treballs acadèmics davant del públic.
«A part dels tallers, els espais grupals per compartir experiències també són molt importants, ja que ens permeten escoltar quins són els discursos dels adolescents i de quina manera els podem anar reconduint i trencant mites i estereotips», diu la directora.
A més, per millorar el benestar emocional dels adolescents també es treballa amb els pares i mares a través del Centre Per a Famílies, inaugurat el 2015. «A vegades les famílies no tenen les eines suficients per fer front a aquesta etapa vital. Quan tens un nadó et donen mil pautes, però a partir dels deu anys és un desert i ningú et diu què passa. La idea és que les famílies, en paral·lel amb les persones joves i els professionals que hi treballen, vagin incorporant aquestes eines», explica l’Alícia. El 2018 hi van acudir 418 famílies, un nombre que l’any 2019, al mes de novembre, ja s’havia superat.
El clima del planeta ha variat moltes vegades des que es va formar. En l’actualitat, però, ens trobem en un canvi de clima que, per primera vegada, no ha estat provocat per fenòmens naturals sinó per activitats humanes. La indústria, el transport, l’agricultura o el tractament de residus han immers el planeta en una crisi climàtica.
La causa principal d’aquesta crisi és l’augment de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera, produïts per la crema d’una gran quantitat de combustibles fòssils. El gas que predomina entre els GEH és el diòxid de carboni (CO2), la concentració del qual no para de créixer a l’atmosfera terrestre.
De fet, el 2017 va ser l’any amb una concentració de CO2 a escala mundial des de fa com a mínim 800.000 anys, segons dades de la American Meteorological Society. I cada cop augmenta més ràpidament. Fent comparacions més recents, el C02 mundial gairebé s’ha quadruplicat des dels anys 60.
Tot i que els gasos d’efecte hivernacle no entenen de fronteres, ja que es mouen per l’atmosfera, sí que es poden identificar els països que els emeten. A Catalunya hi ha hagut una tendència irregular però creixent d’emissions de CO2, que només es va reduir dràsticament durant la crisi econòmica, a causa del descens de la producció i no pas a una política de reducció.
El 2005, les emissions eren un 50% més elevades que el 1990. El 2013 van estar en el seu punt més baix a causa de la crisi i tot i això eren un 9% més que al principi dels anys 90. El 2017, però, les emissions de CO2 a Catalunya ja s’havien tornat a enfilar.
En el futur, afirmaven al Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, hi ha dues opcions: «si la ‘gran recessió’ actual no provoca cap canvi de plantejament en el model socioeconòmic i energètic, hi haurà un nou augment de les emissions. Per contra, si s’aconsegueix un canvi socioeconòmic i energètic profund, hauria de permetre un canvi a la baixa de les emissions».
Cada cop fa més calor
El 2018 va ser el quart any més càlid a escala mundial des que hi ha registres. Es va notar sobretot a l’Àrtic, el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, el sud d’Àsia i gran part d’Europa. De fet, va ser l’any més càlid a països com França, Alemanya o Suïssa. I és que actualment l’escalfament provocat per l’activitat humana ja ha fet augmentar 1ºC la temperatura global respecte l’època preindustrial i segueix augmentant uns 0,2ºC cada dècada.
Que pugin les temperatures és una conseqüència directa de l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i afecta la vida de les persones i de tots els éssers vius. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), però, ha avisat en un estudi [https://www.ipcc.ch/sr15/] que es poden reduir les emissions de carboni en 12 anys i així frenar l’escalfament global previst. «Limitar l’escalfament a +1,5ºC és possible científicament, però és necessari fer canvis sense precedents», deien a la presentació de l’informe de l’IPCC.
A Catalunya, el 2018 va ser el setè any més càlid des de 1950, segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). La temperatura és ara 1,6ºC més elevada que a mitjan segle XX i augmenta uns 0,25ºC per dècada, més que la mitjana global. Aquests increments de temperatura es noten sobretot a l’estiu, època que és actualment fins a 2,5ºC més calorosa que fa 70 anys.
Per veure més clarament l’escalfament a Catalunya, hem visualitzat en el gràfic següent l’evolució de la temperatura respecte d’un període de referència (1981-2010). En els anys en què la temperatura mitjana va ser més baixa que la mitjana, la banda vertical és blava. Si, contràriament, la temperatura va ser més elevada, l’any està pintat de vermell. Com més diferència hi ha entre la mitjana anual i la mitjana general, més fosc és el color.
La idea de presentar la variació de les temperatures amb bandes de colors blaus i vermells, com en el gràfic anterior, la va tenir el científic Ed Hawkins i es va fer viral aquest estiu amb l’etiqueta de Twitter #ShowYourStripes. Podeu veure com ha augmentat la temperatura a diferents regions i països de tot el món al web showyourstripes.info
Puja el nivell del mar
Com a mínim des de principis del segle XX, el nivell del mar ha estat pujant. Des del 1900 fins al 2016, els oceans havien crescut entre 16 i 21 cm, segons dades del U.S. Global Change Research Program (USGCRP). En les darreres dècades la pujada ha estat encara més forta. Segons dades dels satèl·lits de la NASA, el mar va augmentar 7,5 cm entre 1993 i 2017.
El causant principal d’aquesta pujada és l’escalfament global provocat per l’acció humana, que fa que, d’una banda, es desglaci el gel dels pols i, d’altra, l’aigua s’expandeixi a mesura que s’escalfa. L’augment del nivell del mar, però, no és uniforme a tot el planeta. Per exemple, a l’Estartit (Baix Empordà) el nivell del mar s’eleva – de mitjana – 3,3 cm cada dècada i cada cop ho fa més de pressa, segons càlculs del SMC.
A finals de segle, s’estima que el nivell de mar pujarà un metre, cosa que faria desaparèixer la majoria de platges catalanes. El Delta de l’Ebre, per exemple, quedaria completament submergit, com es pot veure la imatge següent. A cada nou informe sobre el clima, però, les previsions augmenten i molts veuen possible que el mar pugi més d’un metre.
Podeu veure com quedaria el territori si puja el nivell del mar des d’1 a 7 metres al mapa interactiu d’inundacions Flood Map.
Fa dos anys, els investigadors que estaven darrere del projecte Making Sense van decidir estudiar els nivells de soroll a la plaça del Sol del barri de Gràcia de Barcelona. Aquest estudi, però, no el van fer sols. Els veïns de la plaça, molt afectats per la congregació dia i nit de joves que sovint fan botellón, es van sumar de seguida a la iniciativa.
L’experiment va consistir a instal·lar 25 sonòmetres als balcons dels veïns que monitoraven la contaminació acústica i, d’aquesta manera, crear un banc de dades amb el qual poder exigir solucions a l’Ajuntament. Però les dades que anaven recollint seguien un patró que no aconseguien entendre: el soroll es movia per la plaça cada dia de la mateixa manera.
“És el moviment del sol! La gent que seu a la plaça sempre busca l’ombra dels edificis”, va dir als investigadors un nen de dotze anys que vivia a la plaça. “Aquesta dada qualitativa va ser clau per entendre la desviació de les dades”, explica Mara Ballestrini, la investigadora responsable d’aquest projecte. I és que, en tractar-se d’un projecte de ciència ciutadana, els veïns estaven implicats de ple en el projecte i hi podien fer aportacions.
Mara Ballestrini és doctora en Human Computer Interaction i està especialitzada en el desenvolupament de projectes de ciència ciutadana. En aquests tipus de projectes, és la gent qui s’implica en diverses fases de les investigacions científiques i recull les dades rellevants per a produir coneixement i millorar les polítiques públiques.
Encara que ens pugui sorprendre, aquesta metodologia no és nova. Ja durant el segle passat, hi havia aficionats a l’observació d’ocells a Anglaterra i als Estats Units que feien recomptes d’aus per a associacions científiques. De totes maneres, és cert que en els últims anys el moviment de la ciència ciutadana ha anat creixent “perquè ara la ciutadania té més a l’abast dispositius de recollida – com els telèfons intel·ligents – i xarxes de coordinació – com Wikipedia o Dropbox – que faciliten la participació”, explica la Mara.
I no és només la tecnologia el que ha fet créixer aquest tipus d’investigacions. “Hi ha una tendència cap a la democratització i l’obertura dels processos de coneixement, perquè cada vegada la gent està més informada”, diu Ballestrini. És a dir, s’han unit “la voluntat i la possibilitat tecnològica de fer-ho”, afegeix.
Les investigacions que impliquen a la ciutadania no només són més justes, també poden ser més robustes. La investigadora argumenta que, tot i que alguns científics tradicionals defensen el contrari, “l’error de regressió és menor en ciència ciutadana”, el que significa que poden arribar a ser més fiables. “L’aportació que dóna la gent pot generar resultats significatius, perquè ells tenen informació sobre el seu entorn i les seves pròpies decisions que complementa el coneixement científic”, diu Mara.
Un pas més: la ciutadania tria la investigació
Ara Mara Ballestrini està immersa en un nou projecte de ciència ciutadana de la mà d’Ideas 4 Change, l’organització que dirigeix, i ISGlobal. Mentre normalment són els investigadors els qui decideixen la línia d’investigació i la hipòtesi, en el projecte Cities Health volen que la ciutadania dirigeixi la investigació.
Per això, han preparat un qüestionari on la gent pot exposar les seves principals preocupacions sobre el tema de la contaminació i la salut. Aquesta enquesta, que romandrà oberta fins a mitjans de setembre, va rebre 250 respostes en tan sols els dos primers dies. “Te n’adones la voluntat de la gent de participar”, diu Mara amb orgull.
A partir d’això, després de l’estiu realitzaran una sessió oberta on es convertiran les preocupacions ciutadanes en preguntes d’investigació viables. Després, vindrà el moment de co-crear amb ciutadans no científics l’experiment i posteriorment, desenvolupar-lo conjuntament. Alhora, es realitzaran projectes similars a Lucca (Itàlia), Kaunas (Lituània), Ljubljana (Eslovènia) i Zutphen (Països Baixos).
Els ciutadans no han de ser només la mà d’obra
En molts projectes de ciència ciutadana, tot i això, el paper de la ciutadania es redueix a ser els encarregats de recollir les dades i de fer tasques instrumentals d’anàlisi. “Això comença a ser molt criticat”, diu Ballestrini. “Segueix sent important, però el que veig és que la gent ha d’aportar en totes les parts del procés científic perquè la ciència realment analitzi el que a la gent li importa i l’afecta”, afegeix.
Els ciutadans poden arribar a implicar-se més si reben de la investigació, i no només donen. En aquest sentit, “si el ciutadà participa, que sigui una investigació que li resulti rellevant”, diu Mara. Aquesta participació també li aporta coneixement científic i l’ajuda a desmitificar la ciència.
A més, els resultats científics poden arribar a incidir i produir canvis en les polítiques públiques si arriben a la ciutadania, aquesta és capaç de comprendre-ho i es mobilitza, perquè “no és el mateix un moviment ciutadà amb queixes que amb dades”, diu Ballestrini.
Més projectes de ciència ciutadana a Barcelona
Més enllà del Cities Health, que just es comença a desenvolupar aquest estiu, hi ha a Barcelona múltiples projectes científics que impliquen la ciutadania per estudiar i combatre la contaminació.
Un d’ells és LiquenCity, un projecte que va voler descobrir la diversitat de líquens que viuen als arbres de la ciutat per relacionar-ho amb la contaminació de l’aire. Durant aquest any, més de 800 persones – entre alumnes i ciutadania en general – van buscar i van identificar líquens per a la investigació, al mateix temps que aprenien sobre la qualitat d’aquests éssers com a bioindicadors. Aquest projecte del centre de recerca CREAF està ara en fase d’anàlisi i de generació de mapes de nivells de contaminació.
També el Centre de Recerca per a l’Educació Científica i Matemàtica (CRECiM) està desenvolupant projectes d’aquest tipus de la mà d’alumnes de primària i secundària. Un d’ells es diu ATENCI!Ó i vol analitzar si la contaminació atmosfèrica en els entorns dels instituts pot afectar l’atenció dels alumnes.
Com que sembla que els projectes de ciència ciutadana estan en auge, una bona manera de trobar-los, més enllà de les xarxes socials, és el web de voluntariats ambientals, que té una categoria específica de ciència ciutadana.
La Doctora Iona Heath és referent mundial de la medicina de família. A part de treballar durant 35 anys com a metgessa de capçalera a Londres, va ser presidenta del Royal College of General Practitioners (RCGP) del Regne Unit, on també va ocupar càrrecs als comitès d’Ètica, de Genètica i de Desigualtats en la Salut.
També ha escrit nombroses publicacions al voltant de l’ús excessiu dels serveis mèdics i la sobrediagnòsi, i del tractament de la fase final de la vida i la mort. L’entrevistem abans de la conferència que fa a Barcelona en motiu del desè aniversari del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).
Com podem dignificar l’envelliment des de la perspectiva mèdica?
Cal que millorem la darrera etapa de la vida. Ha de ser més fàcil, menys traumàtica. És qüestió de ser més realista. El que acostuma a passar és que quan la gent es fa gran, se’ls diagnostiquen més i més malalties perquè el seu cor s’està fent vell, els seus ronyons també s’envelleixen, el cervell igual… Tot es torna una mica gastat. Així que se’ls recepten més i més pastilles que també els posen malalts.
I com es podria fer diferent?
Crec que necessitem parlar més amb la gent per entendre què és el que volen fer la resta de les seves vides i respectar-ho. A vegades no és gaire, pot ser només veure créixer les flors del seu jardí o viure un temps més per poder anar a una boda d’un net.
Sovint la gent gran és més realista que els seus metges, ja que quan tens vuitanta anys ja ets conscient que no tens moltes expectatives de vida. Però tot i que són més realistes, no els agrada contradir als seus metges, així que quan els diuen que han de prendre totes aquestes pastilles, ells ho fan.
Per mi és molt més important escoltar el que la persona sent i vol aconseguir. No hi parem prou atenció, perquè sempre ens centrem en les malalties però no en el context de vida.
Aquest és un rol sobretot dels metges de capçalera?
Absolutament. El paper de l’atenció primària és veure el context, ja que és més propera als pacients que no pas l’hospital. A més, considero que part de la feina de l’atenció primària és, de fet, protegir els pacients d’anar a l’hospital, de la medicina tecnològica. S’ha de contenir la gent a l’atenció primària, no derivar-los a l’especialista si no és que el pacient realment ho vol. Perquè la majoria de vegades es deriva a la gent sense que expressin un desig de ser tractats més enllà.
Ho ha de decidir el pacient?
Et donaré un exemple. La doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia, va explicar en una conferència justament aquí a Barcelona aquesta meravellosa història sobre un home a qui acabaven de posar una pròtesi al genoll. Ella el va anar a veure i li va preguntar com estava, perquè no semblava gaire content.
Resulta que ell havia anat al metge en primer lloc perquè li agradava estar dret davant de la porta de casa seva i parlar amb el seu veí. Però se sentia una mica inestable i volia un caminador per poder sentir-se més segur i seguir xerrant dret amb el seu veí. Però en lloc d’això, el seu doctor el va derivar al traumatòleg i va acabar amb un genoll nou que no havia demanat. I encara no té el seu caminador! Això ensenya la diferència entre el que la gent vol i el que els hi fem.
Si els metges de capçalera cada vegada tenen més en compte el context de les persones, a part de derivar a especialistes mèdics, també ho poden fer als serveis socials?
No hi ha manera que l’atenció primària ho pugui fer tot però és important ser capaços d’apuntar cap a altres direccions. Cal detectar si la gent no té prou diners per permetre’s una bona dieta o per alimentar als seus fills. Hi ha molts aspectes en els quals l’atenció primària no pot ajudar, com amb l’habitatge, però pot dirigir a la gent als agents adequats.
Com poden els professionals de l’atenció primària estar atents a aquestes situacions? Com poden veure més enllà de la condició mèdica?
És el paper del metge de capçalera. No ser massa intrusiu, mantenir l’equilibri, però alhora estar a punt si la gent està preparada per parlar. Cal convidar a la gent a ampliar allò del qual estan parlant. Si venen amb una ferida, per exemple, d’una espelma, que és molt comú, has de preguntar per la causa més profunda. No la immediata, no l’accident amb l’espelma, sinó perquè ha passat això. Sempre intentar ampliar-ho i preguntar més i escoltar més. És qüestió d’obertura i d’estar a punt.
Si aquest paper no es fa prou, pot ser que sigui pel baix pressupost d’aquest sector?
Si poses massa pressió a l’atenció primària, pot retenir menys. I crec que és una de les estupideses de no finançar prou l’atenció primària, que aleshores perds tots els beneficis de retenir-hi la gent. Perquè si hi ha massa pressió, per descomptat la gent fracassa, no tindrà prou temps per escoltar de la manera com estic suggerint i els pacients acabaran a l’hospital.
Sabem que com més fort és el sistema d’atenció primària, millor és l’estat de salut de la població. I això té a veure amb l’habilitat de posar les cures al voltant de cada individu de forma especial i no estandarditzada. I això és la força de l’atenció primària. És realment increïble que, amb totes les proves que tenim, els polítics o els administradors no posin més èmfasi en finançar-la de manera suficient perquè faci aquesta tasca tan important.
Els hospitals són llocs molt perillosos. Acabes amb un genoll nou que no volies, agafes infeccions, tota mena de complicacions, els medicaments que utilitzem són molt perillosos, cada TAC et dona una dosi brutal de radiació… Només hauríem de deixar que la gent arribi als hospitals quan realment sigui un benefici per ells, no només perquè és a vegades el més fàcil de fer.
La Doctora Iona Heath al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya | Foto: Victòria Oliveres
Creus que això es fa diferent al Regne Unit?
Crec que tenim una manera més rigorosa de no deixar que la gent vagi a l’hospital. Pots anar a urgències si ho necessites però no pots anar a veure un especialista sense que t’hi hagin derivat, cosa que ajuda a retenir la gent a l’atenció primària.
Però crec que tots els sistemes sanitaris europeus estan patint una gran pressió per les polítiques neoliberals i l’austeritat. Les retallades han sigut molt severes i la sanitat se n’està ressentint. Tradicionalment el nostre sistema sanitari [Regne Unit] era dels més forts, perquè el tenim des de fa més temps, des del segle XIX. Però en canvi no tenim suficients doctors, i ara els professionals de la medicina europeus marxen per culpa del Brexit….
Com creus que se senten els metges europeus al Regne Unit?
Se senten insegurs i menyspreats. Això ha fet que molts d’ells, de fet, ja han marxat i ara l’administració està intentant importar doctors de més enllà d’Europa. Al Regne Unit mai hem capacitat un nombre suficient de doctors, sempre hem robat els d’altra gent. Una mala història… Ara, el Brexit vol fer que nosaltres siguem autosuficients i, en canvi, hem de buscar doctors més enllà. Estan canviant els requeriments de visat per metges, una bogeria.
Què els hem de dir als polítics perquè se n’adonin que finançar millor l’atenció primària seria beneficiós?
Doncs que probablement és més barata que el tractament hospitalari. Però és sobretot una qüestió d’escoltar realment a la gent gran. Hi ha un article molt interessant a l’Atlantic Monthly que deia que els mateixos doctors, quan s’estan morint, són bastant bons en dir ‘pareu’.
Hem d’escoltar la gent gran, però que passa si ja no poden parlar per ells mateixos?
Aleshores hem d’escoltar als qui estiguin més a prop d’ells, tot i que també hi ha el problema dels parents. Sovint és en les famílies més disfuncionals on és el fill de la persona gran, que no viu a prop, que arriba volant i intenta demostrar com estimen al seu pare o mare insistint en més i més tractament hospitalari i proves. En canvi, la gent que ha estat propera al pacient entenen que és inevitable. Perquè hi ha una forta tendència a pretendre que la mort no passarà, fins que és bastant tard. L’única gent que entén que passarà és la gent gran.
Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim. Fins i tot als professionals de la salut, que poden ser a vegades els pitjors, quan volen seguir fent més proves i no tenen la confiança de dir: ‘crec que estem arribant al final’.
Aleshores seria necessari fer un millor acompanyament?
Sí. En aquests moments cal saber preguntar coses com ‘on vols estar?’, ‘com et podem ajudar a estar còmode?’, ‘a qui vols veure?’ o ‘hi ha alguna altra cosa que vulguis fer o dir?’ Cal donar aquesta oportunitat a la gent.
Abans, quan la societat era més religiosa, existia la confessió final, l’extremunció. Necessitem un equivalent secular perquè la gent pugui dir què els fa patir, què necessiten que la gent important per ells sàpiga, si necessiten contactar amb membres de la família de qui s’han distanciat… Necessitem una manera de fer aquestes converses més fàcils i més possibles.
Tots sabem que no és un moment fàcil però ningú fracassa a morir. Tenim un percentatge d’èxit del 100%. La gent sempre ho ha fet, només hem d’intentar que ens sembli menys una sensació de fracàs.
Potser perquè tenim un sentiment que això durarà per sempre? I més ara, gràcies a la ciència…
Això és l’engany modern. La gent està vivint més temps però no sempre vides més felices, només més llargues. I per suposat, com més temps vius, més malalties és probable que tinguis.
Els éssers humans tenim una fase en què ens creiem immortals. Tu probablement estàs en aquesta fase, jo no. És el problema del metge jove que tracta la persona gran. El doctor jove encara se sent immortal, encara que per suposat no ho sigui, i creu que la ciència ens pot seguir allargant la vida sempre, però no és així!
Per exemple, tenim un munt de mètodes contra les malalties cardíaques, un munt de maneres de fer que ens deixem de morir per culpa del cor. Però això no vol dir que puguem fer que la gent gran es deixi de morir. Si els hi tanques una porta de sortida, hauran de sortir per una altra. Així que, encara que aconsegueixis que la gent es deixi de morir per cardiopaties, normalment no canvies el dia de la mort, no acostumen a viure gaire més. Segurament aleshores tenen més probabilitats que se’ls diagnostiqui càncer o demència. Perquè han de marxar d’alguna manera, no hi ha una continuació de la vida.
Forcem massa aquests intents d’allargar la vida de la gent gran?
Molts dels tractaments al final de la vida no funcionen, són difícils i poden ser incòmodes, invasius… Acaba sent un turment per la persona que pren deu tipus de pastilles diferents cada dia, possiblement se n’oblida i en pren massa d’una i massa poca d’una altra… És un embolic.
Amb què creus que ajuda als professionals l’organització, com la FoCAP?
Crec que és una organització molt valuosa per l’atenció primària a Catalunya. Aquí tenen l’oportunitat de pensar conjuntament sobre aquest tipus de problemes. Quan escolto tot el que han estat fent, totes les publicacions que han treballat…, és fantàstic! Els ajuda a ser millors i més reflexius.
Això és del què es tracta, perquè no hi ha res pitjor que l’atenció sanitària superficial, la que “posa una tireta”. L’atenció sanitària superficial funciona per petites coses sobre persones que estan, en general, sanes. Però la majoria d’atenció sanitària és força més complicada. Per exemple, quan situacions com la pobresa o una infància abusiva debiliten la salut de les persones.
És molt important la relació entre els professionals de la salut i els pacients. Sabem que, si la gent es tracta amb afecte i respecte, milloren en termes de salut. La psicologia de l’atenció sanitària és molt important. Hi ha gent a qui les úniques persones que els hi mostren algun tipus de respecte són els professionals de la salut. De fet, una de les maneres de mesurar l’aïllament social és preguntar: ‘quantes vegades veus a algú que t’agrada?’ Quan jo treballava com a metgessa de capçalera hi havia pacients per qui jo era la persona que veien més sovint que els hi agradés. Això és una tragèdia, si és el teu metge en lloc d’un amic o un membre de la teva família… Però això passa.
Així que hem de tenir més en compte el context, mirar les persones més enllà i durant més temps. És una cosa que només pot fer l’atenció primària, que construeix una relació de respecte, afecte i confiança que, d’alguna manera, els protegeix.
Més de 1.500 alumnes de 5è i 6è de Primària es van trobar aquest dimarts al Complex Esportiu Municipal La Mar Bella per fer “el repte final”, l’activitat que culminava el projecte Tomando Consciencia Schools. Tots ells, alumnes de 41 escoles de Barcelona – més de la meitat d’elles públiques – han estat treballant durant tres mesos hàbits de vida saludables i sostenibles.
A través de dotze lliçons amb continguts interactius i vídeos, els nens i nenes responen preguntes, fan diferents reptes i van guanyant punts. Amb aquest format han tractat l’alimentació, l’activitat física, la gestió de les emocions, el coneixement del cos i del cor, la prevenció del consum de substàncies tòxiques i la sostenibilitat.
Moltes escoles han optat per incloure aquestes activitats dins l’assignatura d’educació física, ja que el projecte s’ha inclòs com a proposta de l’Institut d’Esports de Barcelona de l’Ajuntament. “Els professors, sobretot d’educació física, han vist l’oportunitat de, a través de l’exercici físic, també educar als nois i noies en altres hàbits”, diu el cofundador de la fundació Tomando Conciencias, Carlos Sánchez-Llibre.
“Abans estava molta més estona amb els aparells electrònics i ara entre setmana ja no hi estic tant”, diu la Maria, de l’Escola Els Pins, i participant del programa. I és que un dels temes que també han tractat és que els nois i noies aprenguin a gestionar bé les pantalles.
“Hi ha unes activitats que fem amb les famílies que plantegen que els nois, quan arribin a casa, reptin a la família a fer una activitat, un esport que mai han fet, anar a un lloc que mai han visitat… I a partir d’aquí deixen les pantalles i aleshores estan més amb la família”, explica Sánchez-Llibre. D’aquesta manera també volen transformar, a través de la motivació dels alumnes, els hàbits de grans i petits.
Per Sánchez-Llibre, el més interessant és que els nens prenguin consciència i s’impliquin perquè estan aprenent jugant, amb un contingut audiovisual i interactiu. “Això els atrapa, perquè està en un llenguatge amb el qual ells estan molt familiaritzats i que d’alguna manera aconsegueix que interioritzin aquests hàbits de vida saludable”, afegeix.
Enguany s’ha celebrat la segona edició d’aquest programa, que ha triplicat els seus participants, amb el suport de l’Obra Social La Caixa, la Fundació Agbar, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Hospital Sant Joan de Déu i la Fundació SHE. L’any vinent vol aconseguir encara més incidència i impacte. Per això, tot i que ara només es fa a la capital catalana, el volen ampliar a molts pobles a través de la Diputació de Barcelona.
“Es diu spinner i serveix, en teoria, per relaxar-se, però jo el faig servir per jugar”, diu el Carles (12 anys) mentre no para de fer girar entre els seus dits un objecte de la mida del palmell de la mà. És el fidget spinner, una joguina que arrasa entre nens i adolescents i que ja ha estat prohibida i fins i tot requisada en algunes escoles i instituts. El seu boom ha anat acompanyat de la creença (alimentada per alguns mitjans, pels propis envoltoris de la joguina o pels anuncis de venda en línia) que pot ajudar els nens a relaxar-se o a concentrar-se, sobretot en el cas dels qui tenen trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) o trastorn de l’espectre autista, però els psicòlegs no hi veuen cap criteri professional en aquesta afirmació. De fet, avisen que fins i tot pot ser perjudicial per als infants amb autisme perquè en pot fomentar l’aïllament.
Aquest petit aparell consisteix en una peça de tres puntes amb pesos en cadascuna d’elles, que gira al voltant d’un rodament o coixinet de rodolament, un mecanisme que es troba, per exemple, en una roda de monopatí. De múltiples colors i materials com el plàstic i el metall, la gràcia és fer-lo girar i girar molt ràpidament sense que caigui, sobre qualsevol superfície com pot ser un dit, el terra o, fins i tot, el nas o el front.
Es ven sobretot en basars xinesos o per internet, dins caixes on s’hi afirma que serveix per a “l’alleujament de l’estrès”. Alguns llocs web també el cataloguen dins del grup de “jocs per a nerviosos” o “fidget toys”, juntament les pilotes de goma, les polseres que es mosseguen o el fidget cube, un petit dau amb botons per prémer. Aquests objectes es publiciten com a eines per augmentar la concentració, reduir l’ansietat i estimular l’aprenentatge dels infants amb TDAH i autisme, argumentant que tenir les mans ocupades els facilita estar més estona asseguts i escoltant.
Addictive Fidget Toys, una empresa que els comercialitza com a “joguina que pot dur confort i pau en situacions estressants” i “proporcionar una manera de concentrar-se durant una reunió avorrida”, ha explicat a Vice que s’han basat en indicis anecdòtics. Addie, empleada a l’empresa, ha afirmat al mitjà que “no han fet un estudi científic”, però que “tenen molts clients i empleats” que els han explicat que els ha ajudat.
Les psicòlogues consultades per El Diari de l’Educació coincideixen en assegurar, però, que no hi ha cap argument científic que recolzi que aquesta joguina pot ajudar els infants amb TDAH (que suposen entre un 2% i un 5% de la població infantil, segons la FEAADAH), o amb autisme (un 1% de la població, segons el DSM-5).
Per Amalia Gordóvil, psicòloga infantil i juvenil col·legiada i professora de la UOC, “el que necessiten els infants amb TDAH és enfortir la capacitat de concentració i de planificació”. Per això recomana jocs que estimulin l’estratègia, com poden ser els escacs o altres jocs de taula, i les construccions, que els ajuden a aprendre a “organitzar-se i actuar sense impulsivitat”. Afegeix que perquè els infants es focalitzin i es relaxin poden, per exemple, pintar mandales, activitat que ja es fa en moltes escoles.
Marisa Ara, psicòloga infanto-juvenil col·legiada, comparteix aquest criteri. Explica que, en el cas dels infants amb TDAH, els fidget spinners podrien “alentir la hiperactivitat mentre s’utilitzen, però no ajuden a fer connexions neuronals ni a treballar la memòria”, que és el que aquests nens necessiten. De fet, creu que poden arribar a hiperestimular-los. Per a ells, el millor segons la psicòloga és, d’una banda, el joc en moviment, com l’esport en grup. D’altra banda, coincideix amb Gordóvil i recomana els jocs que “els ajudin a autoregular-se, saber esperar i controlar la frustració”.
En el cas dels qui pateixen TEA, la psicòloga explica que sovint mostren interès pels objectes que donen voltes, com la rentadora o el ventilador, i per tant també es poden sentir atrets pels spinners. Aquest interès, però, està “al servei de la desconnexió”. “Els infants es capfiquen i s’aïllen”, alerta. Segons Ara, “no es pot deixar aquests infants jugant sols”. La psicòloga recomana per als nens amb aquest trastorn el joc compartit. Pot ser la pilota, un conte o qualsevol tipus de joc simbòlic, però sempre amb acompanyament.
Per un nen sense cap patologia, en canvi, Ara creu que el fidget spinner sí que pot ser un joc motriu d’esforç que els estimuli, perquè planteja un repte per a superar fent una repetició d’habilitats. Marisa Ara compara aquest aparell amb les baldufes i els io-ios. “Els infants creen un joc al voltant d’aquest objecte; interactuen, competeixen, col·laboren”.
Una moda molt recent
“Ho vaig veure a través de les xarxes socials, per Instagram i per Youtube” explica el Manel, que fa Sisè de Primària i en fa girar un de vermell. A la sortida de l’escola, ell i quasi tots els seus amics treuen de la motxilla el fidget spinner, una joguina que no fa gaires dies que han comprat. Si ens fixem en les dades de Google, les cerques d’spinner a Catalunya eren gairebé inexistents i s’han disparat tan sols en els últims quinze dies, una setmana més tard que a països com el Regne Unit o els Estats Units on també aixeca polèmica sobre el seu ús a les aules.
Tot i el sobtat augment de vendes d’aquest producte els últims dies, el fidget spinner va ser ideat per l’estatunidenca Catherine Hettinger als anys 90 quan patia miastènia, una malaltia neuromuscular, i no podia jugar amb la seva filla però volia entretenir-la. Com explicava Hettinger la setmana passada en una entrevista al The Guardian, va patentar aquest artefacte el 1997, però a partir del 2005 va perdre la patent perquè no es podia permetre el pagament de la quota de renovació.
