Just Deploy It!

Autor: Xavi Tarragón

  • Què ens frena a les treballadores de la sanitat a mobilitzar-nos?

    Indefensió apresa, provocada per les reiterades derrotes des dels funestos anys de les retallades de Mas i Boi? Desencís amb els apoltronats i desmobilitzadors sindicats de concertació? Som un col·lectiu desclassat amb zero cultura de lluita? Potser percepció majoritària de què en realitat no estem tan malament? Probablement una barreja de tot plegat.

    La qüestió és, com aconseguim les persones i els col·lectius convençuts de la necessària  implicació de totes en una constant mobilització, transmetre, contagiar aquest sentiment a la resta de companyes de professió i també ciutadania?

    Des de les retallades dels innombrables Mas i Boi fins avui, hi ha hagut diferents esclats de lluita de diferent intensitat. Les que van coincidir amb tot el moviment del 15M van ser probablement les principals responsables d’aquesta indefensió apresa, pel fet que malgrat les grans mobilitzacions que va haver-hi, no vam ser capaços de frenar la precarització de condicions laborals i la destrossa de drets socials.

    El naixement de Marea Blanca, també va comportar diferents mostres de lluita, les convocatòries de vaga d’Atenció Primària de l’any 2018. Les mobilitzacions de Sanitàries En Lluita durant més de 9 setmanes protestant a les portes de centres sanitaris de tot el territori en dates molt properes a la pandèmia de la covid-19 i que van culminar amb la primera vaga convocada per la Mesa Sindical de Sanitat (MSS) el 10 de març del 2021. Recentment, la vaga (fake) convocada per aquest mateix espai d’organització sindical juntament amb educació i paral·lelament a la convocatòria de Metges de Catalunya els dies 25 i 26 de gener de 2023. Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible.

    Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible

    Aquest impàs de reflexió i reorganització, en un moment cabdal com aquest, ha fet que la bona gent del col·lectiu de treballadores de Sanitàries en Lluita, preocupades per aquesta aparent inacció, hagi decidit reactivar-se i fer una crida per xarxes a una trobada el pròxim 7 de març. M’alegra en gran manera veure gent compromesa disposada a oferir el seu temps i els seus cossos per a aconseguir, o almenys intentar-ho, millorar la crítica situació en la qual es troba el nostre sistema de salut. Allà estarem.

    Dic que ens trobem en un moment cabdal. La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita i de VAGA i mentre a més, es manté encara obert el procés de negociació de les condicions laborals de l’Institut Català de Salut (ICS), em sembla, o bé d’una incompetència suprema o bé, una mostra descarada que les teves prioritats no són pas aconseguir millores per totes. Fer-ho a més, quan, per fi sembla ser ja un tema de consens el que ha estat una reivindicació històrica de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la voluntat d’equiparar condicions laborals en tota la sanitat catalana independentment del proveïdor pel qual treballis, sembla com a poc contradictori, tant per part de la part social signant, com per la patronal, com pel mateix Departament de Salut. De fet, aquesta taula que ells anomenen d’harmonització ja està en marxa, això sí, excloent una part de la representació sindical, molta de la qual forma part de la Mesa Sindical de Sanitat. Exclou també a part de la representació sindical de centres que tenen conveni propi. Que no ens afecta aquesta «harmonització»? Per acabar amb el punt del conveni us recomano que no us perdeu la valoració de la signatura d’aquest Conveni per part de la MSS. A més d’assenyalar les seves vergonyes, destaquen amb precisió les insultants diferències del document signat, amb el que va aprovar el propi Parlament de Catalunya en matèria de condicions laborals de les treballadores de la sanitat.

    La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita

    Un altre element que tampoc ens permet mostrar-nos especialment optimistes amb les decisions que va prenent aquesta Conselleria i que ens indica el moment clau que ens hauria de treure a tota la resta de sanitàries al carrer, és la ferma (i classista) voluntat de l’Honorable conseller Manel Balcells, de parlar exclusivament amb el Sindicat de Metges de Catalunya.

    S’obre així la porta de bat a bat, a l’històric anhel d’aquest sindicat, aconseguir un conveni propi per al col·lectiu al qual representen. Amb el que sobri, ja ens barallarem la resta. És cert, que molt hàbilment, davant l’al·luvió de crítiques que previsiblement podien i començaven a arribar, el Sr. Balcells va anunciar tímidament això sí, obrir també una taula per infermeres, bé, en realitat amb un únic sindicat d’Infermeres, SATSE. Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals? A diferència dels Metges, el col·lectiu d’infermeres té com a poc, altres dos sindicats corporatius més. I la presència de treballadores d’aquesta categoria en sindicats de classe, és molt més nombrosa que no pas la de metges. Per no dir que aquest joc que ha iniciat és molt arriscat. On queden la resta de categories? Pensa cridar pròximament a USAE, després al sindicat de tècnics i més tard al sindicat de zeladors… Ja no cola. El «divideix i venceràs» ja no els servirà. Totes som importants i juntes som més fortes. Si pensa que així resoldrà la problemàtica real del sistema, està ben equivocat.

    Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals?

    I finalment, l’aprovació dels pressupostos que estan a punt de signar-se el pròxim 10 de març no fan més que confirmar les nostres pors sobre, quines són les prioritats d’aquest Govern. No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament, repeteixo. Que no és només la demanda de quatre grillats, que també, tot i que el que es va aprovar al Parlament és una demanda de mínims, el punt de partida. Doncs ni això. Cal una resposta contundent i de fet diferents col·lectius, entitats, organitzacions estem treballant per, com a mínim, evidenciar i fer palès la total oposició de la ciutadania organitzada vers aquests pressupostos. Tant en matèria de Salut com en tot el que té a veure amb la cura de les persones més vulnerables.

    No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament

    No entrarem al detall dels mals endèmics del nostre model sanitari, que ja es van analitzar en aquest altre article, però totes les línies estratègiques (les reals, no les que diuen en grandiloqüents, però artificials declaracions) del Departament i del mateix Govern, semblen anar encaminades a consolidar i perpetuar aquests mals.

    Probablement, ens trobem davant una de les últimes oportunitats de revertir aquesta amenaça. No ens quedaran moltes més possibilitats si ara se surten amb la seva. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli amb les usuàries. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública. Així doncs, de manera col·lectiva, però també de manera individual, hem de plantejar-nos que estarem disposats a fer per. Els convençuts ja ho estem. Tu ho estàs?

  • El CatSalut s’ha de definir: o amb la Gerent o amb les treballadores i usuàries del PSMar

    El Comitè d’Empresa del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona ens vam reunir amb el sotsdirector del CatSalut, Ivan Planas, per traslladar-li els motius que ens porten a demanar la destitució de la nostra Gerent, la Sra. Olga Pané i Mena.

    Aquí van algunes valoracions personals, sobretot del que vam parlar en aquesta reunió. Primer de tot, estem allunyats, molt allunyats, d’aquests tècnics, buròcrates de corbata. El senyor Planas ens va deixar clar en diverses ocasions que ell era economista i que de números controlava. De ràtios i càrregues de treball, ja si això…

    Tots sabem que els números, si els estires prou, poden acabar dient allò que et convé. Em va venir al cap un dibuix de ‘El Roto’: «Darrere dels números hi ha persones. Doncs que s’apartin!».

    Vinyeta de l’artista ‘El Roto’

    Doncs això, darrere dels números que presenta la Gerent al CatSalut, que tants bons resultats obtenen, hi ha treballadores amb condicions laborals, com a mínim, qüestionables. Hi ha pacients que es passen un munt de dies a urgències. El patiment humà, tant de treballadores com d’usuàries, no surt als seus números. La precarització que hi ha darrere de cada externalització, de cada privatització, tampoc acaba d’encaixar dins dels seus «números».

    «Estem limitats, ja no podem incrementar la massa salarial. Ja ens agradaria poder destinar tots els diners que volguéssim a millorar condicions de les treballadores, però els recursos són finits».

    No hi ha recursos suficients? Recursos n’hi ha. En mans de qui? Cal una redistribució fiscal per aconseguir els recursos necessaris per finançar de manera adequada sectors cabdals, com ho és el de la salut. El gràfic de sota acredita que tenim marge per incrementar la pressió fiscal, preferiblement, a qui més té.

    Aquest altre gràfic demostra la necessitat d’incrementar la pressió fiscal, per poder arribar a apropar-nos a la inversió en sanitat de països importants del nostre entorn. Irlanda, que fins fa poc era considerat una mena de paradís fiscal, és l’excepció que confirma la regla.

    Aquesta última gràfica també demostra que Catalunya està molt allunyada de les Comunitats Autònomes que major inversió fan en sanitat (€/hab). També es troba per sota de la mitjana espanyola, només per sobre de Madrid, Andalusia i Múrcia.

    Que sí, que Espanya ens roba i tal. Jo no soc de números (tampoc de lletres), ni sé si Catalunya té capacitat per incrementar la pressió fiscal*, principalment a qui més té, dins les seves competències recaptatòries, però sí que tinc clar que aquest és el camí, «tota la resta, és una estupidesa». És cert que l’espai i context d’aquesta reunió no eren els més adients (ni jo la persona apropiada*) per mantenir aquest debat.

    El que sí que podíem fer era qüestionar el repartiment que fa la Gerent d’aquests, ja de per si, insuficients recursos. La resposta del sotsdirector, no diré que em va sorprendre, però sí que és molt significativa: «El salari de la Gerent no és pas alt (130.000 euros), al contrari. 20 directius no és pas una xifra gaire elevada, ni els 2 milions que es reparteixen en salaris són elevats. Si un sou és alt o baix, és relatiu. Normalment, va lligat al grau de responsabilitat». «Un comandament per cada 13 treballadores? S’hauria de veure si fan tasca assistencial o no aquests «comandaments».

    Potser sí que estaria bé saber quants d’aquests comandaments executen tasca assistencial.

    «La modalitat de contractació pública mitjançant «procediment negociat sense publicitat» és la modalitat que en tot el sector sanitari predomina, ja que moltes vegades les mateixes marques de la indústria sanitària imposen comprar els seus productes». Si fa o no fa, va ser això el que va dir. Doncs, exacte, bàsicament això és precisament el que denunciem i qüestionem.

    Sobre haver estat l’única Gerent d’un gran Hospital que va aplicar un ERO en l’anterior crisi:«Escolta, que va ser un pacte que es va arribar amb la majoria del Comitè d’Empresa. I es va acordar per evitar altres tipus de retallades com la del 5%». Sí, l’heu llegit bé, va ser exactament això el que va dir. Si no sap que sí que vam patir tota mena de retallades, també la del 5%, em preocupa. Si ho sap, em preocupa encara més. Quant a que va ser pactat amb el Comitè, només dir que cap altre Comitè va haver de decidir entre l’acomiadament de 194 treballadores o un ERO, ja que cap Gerència ho va posar sobre la taula. La senyora Olga Pané sí que va executar aquesta barbàrie.

    «Les externalitzacions no són privatitzacions (un clàssic) i poden servir per…». No recordo bé com va seguir, i no voldria dir cap barbaritat, però juraria que era quelcom així com per equilibrar balanços i fer inversions per sobre del topall que tenen marcat*. Fixeu-vos que el que va destinat a personal és despesa, la resta són inversions.

    Va seguir «Penseu en la manca d’espai que tenim a les instal·lacions de l’Hospital del Mar i l’elevat preu per metre quadrat de la zona de Ciutat Vella. Si portem les instal·lacions a Santa Perpètua, s’estalviarien molts diners i es podria aprofitar més espai del mateix Hospital per atendre més pacients». Tot i que crec que no seria la millor fórmula i que podem aconseguir espai dins l’Hospital del Mar, comprant el seu relat, quina necessitat hi ha d’externalitzar el servei? Que marxi a Santa Perpètua, o on considerin, però que continuï sent un servei propi del PSMar. Oi que tenim el CAEM de Salut Mental a Santa Coloma i no passa res?

    Segur que em deixo coses sucoses, però aquests punts són els que més em van cridar l’atenció. Ara ens queda que la Gerent comparegui al Parlament per vendre i fer atractiva aquesta externalització. Tenim pendents reunions amb la part de l’Ajuntament i de la Generalitat del Consell Rector i tornar al CatSalut per parlar amb la seva directora, la Sra. Gemma Craywinckel.

    Per acabar, enllaço aquest fil de Twitter comentant algunes de les qüestions plantejades per la nostra Gerent a una Jornada sobre model sanitari, que s’ha produït mentre escrivia aquestes línies i que, en certa forma, està molt lligat amb els temes tractats amb el Sr. Ivan Planas en aquesta reunió de la qual parlo. També serveix per reforçar, encara més, la necessitat de desfer-nos d’ella com a Gerent.

    En l’únic tema que coincideixo amb ella (amb trampa flagrant) és en el plantejament que fa de la necessitat de centralitzar la compra de serveis i de material per aconseguir millors condicions. Aprofitar el que anomenen l’economia d’escala*. En realitzar comandes de major volum, millora el preu de la matèria. A més, permet obtenir contractes a llarg termini que redueixen els costos unitaris. Per què, doncs, no centralitzar la compra de tot el material, maquinària, medicació… a través del Cat Salut? I ja de pas, que la contractació de tot el personal i la seva gestió, la faci també directament el CatSalut, sense Patronals pel mig. És evident que el sentit de la seva proposta no és aquest. Ella pretén fer grans constructes privats o consorciats, que centralitzin el màxim possible tota aquesta activitat en mans privades o semiprivades.

    Potser estic dient una bestiesa, però em sembla molt assenyat malgrat els meus inexistents coneixements sobre economia (Ay, Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes? Doncs perquè em ve de gust i perquè soc un inconscient. *Dit això, demano disculpes per endavant, per totes les incorreccions i/o errors tècnics en aquestes quatre línies. Si us plau, corregiu-me, vull aprendre’n).

  • Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.

    La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.

    No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.

    En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.

    Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.

    Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.

    L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.

    Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.

    Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.

    Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.

    La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.

  • Rescat o cop definitiu als serveis públics?

    En primer lloc, cal qüestionar el sistema que s’utilitza per fer arribar aquests ajuts a qui els necessita. En aquestes aportacions de fons europeus, és l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) qui s’encarrega de la seva gestió. Els crèdits i suports financers que ofereix l’ICO es gestionen habitualment a través dels grans bancs espanyols. Sí, els mateixos que vam rescatar amb els diners de totes i dels que no hem recuperat els diners. El paper d’intermediaris d’aquests bancs fa que siguin els grans beneficiats de tot aquest procés. Obtenen uns grans guanys, a causa de la diferència dels tipus d’interès que els hi imposa l’ICO a ells, respecte als que ells imposen a les empreses sol·licitants de préstec. I això no és tot, si les empreses no poden tornar els diners dels préstecs, és l’Estat qui assumeix les pèrdues, no pas els bancs. Negoci rodó.

    En segon lloc, es fa necessari qüestionar l’esborrany del Real Decret Llei per a gestionar els contractes finançats amb aquests fons europeus. Aquest document és un gir de rosca més cap a la privatització dels Serveis Públics. Amb ell, es consolida el model de Col·laboració Publicoprivada (CPPs). No ofereix garanties i deixa exempte d’aplicació la normativa actual a totes aquelles operacions que es considerin «Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica» (PERTE). Algunes perles d’aquest document:

    «[…] es declara igualment de tramitació urgent els procediments administratius que estiguin vinculats a l’execució dels fons inclosos en l’àmbit d’aplicació d’aquesta norma. […] seran les comunitats autònomes i entitats locals les competents per a configurar els seus respectius procediments de tramitació de convenis, quan escaigui simplificar-los o agilitzar-los»

    «Art 9. Podran ser reconeguts com […] PERTE, aquells […] per al creixement econòmic, l’ocupació i la competitivitat de l’economia espanyola, que exigeixen la col·laboració publicoprivada per la presència de riscos significatius que obstaculitzen a la iniciativa privada»

    «Art 51. […] Els contractes i acords marc que es vagin a finançar amb fons procedents del Pla de Recuperació […] queden exempts del requisit de l’autorització per a contractar prevista en […] la Llei 9/2017 […] Contractes del Sector Públic

    «Art. 64 […] seran reduïts a la meitat els terminis establerts per al procediment ordinari, excepte els relatius a la presentació de sol·licituds i recursos»

    «No cabrà recurs contra l’acord que declari l’aplicació de la tramitació d’urgència al procediment»

    «Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida es modifica la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic»

    En definitiva, delimita ostensiblement el control públic dels diners destinats a aquestes operacions i obre de bat a bat privatitzacions en potenciar la modalitat de col·laboració públic-privada, tan lloada per diferents lobbys de pressió autòctons, com el Cercle de Salut o el Cercle d’Economia. Ells la lloen molt, però no són poques les evidències que demostren «insuficiències generalitzades», «despeses ineficaces», «falta de transparència», «abusos socials, ambientals i de gènere», «precarització de condicions laborals i salarials», «corrupció», «retards», «sobrecostos» i un llarg etcètera d’aspectes negatius en aquesta modalitat de contractació. Podem concloure doncs, que aquesta suposada col·laboració, és més aviat, una parasitació que traspassa els diners públics (de tots i totes, cal recordar-ho) en mans de grans empreses privades i habitualment amb pitjors resultats econòmics i de qualitat del servei. Sembla justificat sospitar, que els grans interessos empresarials volen aprofitar el drama de la Covid-19 i les seves alarmants conseqüències per fer un pas de gegant en el seu full de ruta.

    No podem permetre que, novament, no es rescati a les persones. Els diners del rescat han d’arribar a les empreses i famílies directament, sense intermediaris extractors de recursos. Cal finançar amb una agosarada reforma fiscal, una Renda Bàsica Universal, que garanteixi l’existència material digna de totes les persones. Redistribuïm la riquesa. S’ha de posar fi a la parasitació de la privada dins la pública. La sanitat i els serveis públics en general han de ser de provisió, titularitat i gestió, 100% públics.

    Cal revertir totes les lleis que permeten aquestes privatitzacions de la sanitat. La llei 15/97 i l’article 90 de la LGS a escala estatal i la LOSC a Catalunya. D’acord, perfecte, i com ho fem? Hem d’aprofitar aquesta nova amenaça del repartiment dels fons europeus per denunciar les malifetes d’aquest model tan instaurat a casa nostra, però alhora desconegut per molts sectors de la població. Com diu l’amic Carles Roig, «cal crear alarma social». Potser és aquesta una nova oportunitat de determinar un objectiu comú, clar i definit per la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics (evolució de l’exitosa Plataforma aturem la llei Aragonès), en l’àmbit autonòmic. Serem capaços d’articular des d’aquesta plataforma mobilitzacions conjuntes amb totes les diferents plataformes i organitzacions que la componen? I, serà possible coordinar-nos arreu de l’estat amb altres plataformes de les diferents Comunitats? Entenc que així haurà de ser si volem tenir alguna petita possibilitat d’èxit. Posem-nos-hi.

  • Hem hagut de patir una pandèmia brutal perquè Direcció de RRHH del PSMar reconegui la seva mala gestió amb el personal i la contractació

    Fa aproximadament dos anys i mig aquest mateix diari ens publicava un article d’opinió que feia referència al fet que possiblement érem la Empresa de Treball Temporal més gran de Catalunya. El Director de RRHH, no va trigar a respondre mitjançant un altre article d’opinió en el mateix diari. Parlava d’un «ambiciós conjunt de mesures, per a donar major estabilitat a la plantilla». Evidentment ens vam veure obligats a donar novament resposta.

    Al març de 2019, Inspecció de Treball requeria al PSMar que en el termini de tres mesos havia de transformar quatre contractes temporals a indefinits en la Unitat de Vigilància intensiva (Us sona? Aquesta tan anomenada darrerament) en la categoria d’Infermera, en el torn de nit. Avui dia segueix sense produir-se aquesta conversió. Treball ens ha informat que s’ha interposat una sanció a l’empresa i estem a l’espera de saber de quin tipus.

    Deia al començament que l’empresa reconeix per primera vegada que «potser no ho ha fet del tot bé». La lectura que fem nosaltres és que la pandèmia els ha posat en el seu lloc. Estan veient com moltes treballadores s’estan anant a altres centres on els ofereixen major estabilitat i menor precarietat. És a dir el seu canvi de parer no és pel fet que estiguin preocupats per les seves treballadores i la qualitat de la contractació d’aquestes. Estan preocupats per quedar-se sense personal suficient que pugui garantir la plena activitat del Consorci. I al tanto, que no és una cosa nova. Fa temps que la nostra institució té problemes per a cobrir tots els serveis, principalment en els períodes vacacionals. Però la pressió que el Covid està exercint sobre tot el sistema, està aflorant de manera alarmant les vergonyes i les carències del nostre model sanitari. Ja no sols el PSMar. El PSMar és potser un dels exemples més significatius, però el problema de fons és el model sanitari. Un model totalment hospitalocèntric, ultra fragmentat i privatitzat.

    Malauradament no hi ha senyals, de moment, que la situació hagi de millorar. Tot el contrari. Les decisions que es van prenent no ens fan ser gens optimistes. 18 milions per Ferrovial. Ara sí, ara no, finalment sí, però no sabem ben bé per a què. Cinquanta milions d’euros per a la construcció de 5 hospitals satèl·lits d’uns 100 llits cadascun. Per cert, com pot ser que el cost de la construcció de 5 hospitals sigui de 50 milions i el d’una sola fase de l’ampliació de l’Hospital de la Mar ascendeixi als 100 milions. I d’on sortirà el personal per aquests hospitals? Novament de l’Atenció Primària, la malmesa, la maltractada, destrossada, infrafinançada Atenció Primària.

    Tornant al problema ‘que tant amoïna’ a la nostra direcció, suposem que el fet d’haver estat l’únic gran hospital en patir un Expedient de Regulació d’Ocupació en l’anterior crisi, tampoc deu ajudar a fer-lo gaire atractiu per possibles noves incorporacions.

    Independentment dels motius que provoquen aquest aparent canvi d’actitud de la nostra Direcció, ens felicitem per això. Ara bé, serem exigents, molt exigents en la mesures a adoptar si volen que les aprovem.

    La molt ben pagada Gerent del Consorci Mar Parc de Salut gestiona aquesta institució de la forma que ho fa, basant-se en unes directrius que rep de les persones que l’han col·locat en el seu tron d’or. Catalunya té, en general, pitjors dades quant a inversió, salaris i resultats sanitaris a la mitjana del Regne d’Espanya. I Espanya no surt molt ben parada en comparació amb la mitjana Europea. Destina a Sanitat el mateix percentatge del Producte Interior Brut que fa una dècada. Té menys places en hospitals disponibles que tots els països del seu entorn i menys personal d’infermeria.

    L’agressivitat i virulència amb la que ens ha colpejat el virus, era difícil de preveure, cert… Però per descomptat no ha ajudat la falta de previsió, ni la involució del nostre sistema sanitari des del 2010, que ha provocat moltes de les mancances de recursos materials i humans, que aquí hem descrit. Les desigualtats socials que no paren de créixer, dificulten una resposta eficaç –Ningú està fora de perill si no estem tots fora de perill-. Les decisions preses durant aquests mesos no han fet més que agreujar la situació.

    És necessari un canvi amb urgència. Esperem que la negociació per a la signatura d’un millor conveni col·lectiu de treball del PSMAr que ara reprenem, ens permeti observar aquest canvi de tendència que moltes anhelem. Tant de bo sigui així, però ens temem que fins que les treballadores de tot el Sistema Sanitari no ens plantem, ens organitzem i portem a terme accions com les dels Residents de Catalunya, els que ens governen seguiran mirant cap a un altre costat. Cap als amiguets de la privada, de la industria farmacèutica i de tecnologia sanitària.

  • Protocols que canvien segons el material que no tenim

    «Tenemos en marcha una epidemia de coronavirus, fíjate que notícia acabo de dar…» Així començava el cap mèdic del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, una Sessió informativa sobre Covid-19 a la Sala Marull de l’Hospital del Mar el 2 de Març de 2020.

    Han passat 25 dies des de llavors i la successió de canvis de directrius, de circuits, de protocols, d’instruccions ha estat constant i no ha fet més que incrementar la confusió ja existent deguda a l’excepcionalitat del moment.

    El pitjor no són els constants canvis en si, si no la sensació que aquests canvis es produeixen, més que per necessitats epidemiològiques i amb base científica, per adaptar-se a l’existència o no de materials i d’equips de protecció adequats. No sembla lògic que en un inici, per a mantenir un contacte amb un pacient infectat fóra necessària aquesta escrupolosa indumentària i actualment davant una exposició de curta durada amb uns guants senzills i una simple màscara quirúrgica ja tinguem suficient.

    En aquest context de mancances, apuntar una de les poques notícies positives que puc extreure de tota aquesta situació. La quantitat d’iniciatives que han sorgit des de persones, que de forma totalment desinteressada, han posat a disposició del bé comú els seus recursos i el seu temps, és certament encomiable. Allà on no arriba la desastrosa gestió de les administracions, arriben els i les ciutadanes organitzades. Pantalles protectores, màscares, peces per a respiradors, ulleres… un gran nombre d’equipaments i materials, gràcies a la cessió altruista d’anònims de les seves màquines d’impressió 3D. Gallina de Piel! Només el poble salva al poble!

    La constant adaptació de protocols també ha modificat els criteris per confinament de les treballadores que han tingut contacte amb positius confirmats. Si en un inici aquest contacte suposava 14 dies de quarantena, avui dia, primer s’ha d’avaluar el grau d’exposició amb el Covid-19, i en funció d’aquest es decidirà si es pot continuar treballant, o si s’ha d’estar en aïllament 7 dies. Si no apareixen símptomes en aquest temps ja ets apte per continuar treballant. Recordo com en un moment de la sessió informativa de la Sala Marull, es va comentar que si bé amb 14 dies de confinament era suficient per a veure si es manifestaven símptomes o donar positiu, hi havia constància de casos en els quals aquests havien aparegut posteriorment al cap de 14 dies. Doncs bé, en aquests moments hem reduït el tancament a la meitat, 7 dies. Tot i aquesta dràstica reducció, és freqüent veure companyes doblant torns i fent jornades extraordinàries per sobre del màxim ordinari.

    Una altra de les principals preocupacions és la falta d’espais adequats per atendre aquells pacients més crítics. El president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica, i Cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar afirmava fa pocs dies, que l’objectiu era triplicar la capacitat actual d’assumir pacients crítics, augmentant de 600 a 1800 els llits per aquests pacients arreu del territori. A l’Hospital de la Mar ja s’han habilitat nous espais de característiques similars a l’UCI, passant de 18 llits a 60. «L’ampliació ha estat possible gràcies a l’habilitació com a box de cures intensives de 9 dels quiròfans de l’Hospital del Mar, tots amb capacitat per a dos pacients excepte un d’ells, que és triple. D’aquesta manera, tant el Servei de Medicina Intensiva, com la unitat de semicrítics i la de reanimació postquirúrgica i, ara, els quiròfans, es converteixen en àrees per a pacients crítics amb COVID-19. L’URPA es manté com a UCI per a pacients d’altres patologies» Així mateix, s’han adaptat 7 unitats només per acollir pacients amb Covid-19.

    Totes les adaptacions constants dels protocols es basen en les instruccions del Departament de Salut, concretament del seu Director, Adrià Comella. M’estalviaré de qualificar aquesta instrucció i en concret el seu paràgraf cinquè, en el que ve a dir que per sobre de la conciliació de la vida laboral i professional, del dret al descans, i el més preocupant, de la seguretat en el treball, està la protecció de la Salut Pública. Al marge de la indecència d’aquestes paraules, no és un problema per la salut pública que les treballadores sanitàries estem altament exposades i sense equips de protecció necessaris? Tenim un munt (17%) de raons per pensar que sí que ho és.

    Sóc conscient que la magnitud d’aquesta epidèmia potser era difícil de preveure. Però el que també tinc clar és que la falta de previsió i l’excés de tranquil·litat amb el que s’ha actuat fins que ens ha desbordat, ha tingut alguna cosa a veure en la poca efectivitat a l’hora d’aconseguir els recursos suficients per a protegir a les treballadores, i disposar dels mitjans necessaris per a evitar un possible col·lapse del sistema, en el que potser caldrà prendre decisions molt complicades.

    Un important especialista en medicina preventiva i epidemiologia, i assessor del Departament de Salut, afirmava fa poc més d’un mes i mig que «la possibilitat de contraure la malaltia del coronavirus a Catalunya era zero». Per les mateixes dates, el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut declarava, «aquí el coronavirus, donat el nostre sistema sanitari, difícilment es podria convertir en un problema de salut pública». Donat el nostre Sistema de Salut? Quin Sistema de Salut? El que està basat en un model mercantilista i privatitzador pràcticament des dels seus orígens? O el que en els anys de crisi ha perdut uns 2000 llits i tants o més professionals? Potser aquell en què només s’inverteix un 4,6% del PIB de Catalunya, respecte al 7,5 de la mitjana de la Unió Europea? Un sistema que disposa de 3,4 llits per cada 1000 habitants respecte als 5 de la UE? Un sistema que fa que les pitjors xifres en llistes d’espera siguin amb diferència en aquesta comunitat autònoma? Un sistema que avui dia provoca que el 17% del total de la població infectada per Covid-19 siguin professionals sanitaris, respecte al 12% de la mitjana espanyola.

    El que hem de fer, és canviar de sistema i per fer-ho li hem de donar la volta 180 graus al model actual. Aquest ha de ser totalment públic, que deixi de regir-se per criteris econòmics, que s’expressa constantment en termes d’estalvi, de benefici, despesa… la inversió en salut pública és invertir en la qualitat de vida dels teus ciutadans. S’ha d’apostar de forma determinada per l’atenció primària i comunitària, per la recerca i perquè no, per una farmàcia 100% pública, per deixar d’estar d’una vegada per totes, constantment extorsionats pels grans laboratoris farmacèutics i per multinacionals de tecnologia sanitària. Malauradament, no sembla que els nostres dirigents tinguin la voluntat ni el valor de dur a terme polítiques orientades en aquest sentit.

    Haurem de ser les treballadores i usuàries de la sanitat pública les que un cop recobrem la normalitat ens hàgim d’organitzar i mobilitzar per a forçar que les decisions que es prenguin vagin encaminades en la direcció adequada. No sols per a defensar un sistema públic de salut com el descrit, també per a evitar que la crisi econòmica que es preveu a causa de l’epidèmia, no la tornem a pagar les classes populars. Ja hi ha alguna iniciativa que està treballant per a afrontar les amenaces a la subsistència dels més desprotegits, tant en el «durant» com en el «després». Caldrà donar resposta al més que segur atac als nostres drets i llibertats, que l’stablishment ja ens deu tenir preparat.

  • Conseqüències de l’ambiciós conjunt de mesures anunciat fa un any pel Cap de RRHH del PSMar

    Fa poc més d’un any relatàvem les «bondats» de les mesures que estava portant a cap la nostra empresa, per a fer més atractiva l’oferta de contractació. Ja denunciàvem llavors que ni servia ni solucionava la dramàtica situació de centenars de treballadores del nostre centre. És ara, un any després quan les nostres sospites es confirmen. El PSMar està tenint veritables dificultats per a trobar treballadores, especialment Infermeres, per a cobrir les vacances del personal estable. Fins a tal punt és greu la situació, que fins i tot han hagut de tancar alguna unitat més de les que ja estaven programades tancar en el període estival i hi ha hagut quiròfans que no han pogut funcionar per falta de personal.

    Aquesta falta de llits ha provocat episodis tan greus com els denunciats per xarxes els últims dies la Plataforma Acampada Mar. S’ha donat el cas d’algun pacient infectat per MRSA, al qual no s’ha pogut aïllar i ha hagut de continuar compartint habitació amb un pacient no infectat, també amb ferides per intervenció i amb prolongat tractament antibiòtic, tots dos autònoms. Fets molt greus que poden facilitar la propagació d’aquesta bacteria amb la consegüent infecció d’altres malalts. No podem acceptar de cap manera, que ja bé, per implementació de mesures d’estalvi, o per manca de capacitat de trobar treballadores, pugui provocar aquesta situació. Durant tot l’estiu es tancaran aproximadament un centenar de llits (els programats) en els diferents centres del Consorci. Un altre efecte d’aquesta habitual estiuenca mesura, és el prolongat col·lapse, d’un ja de per si, saturat Servei d’Urgències. Provoca sobre càrrega de feina a les treballadores i un tràngol gens agradable a usuaris i usuàries que poden arribar a superar els 6 dies a una llitera d’Urgències.

    Tornant al tema de la contractació, és ara, a corre-cuita que l’empresa s’està enginyant una altra sèrie de mesures. Unes, per a “seduir” a les noves generacions d’infermeres recentment sortides de la universitat. “Projecte de Captació i Retenció de Talent”, l’anomenen. La traducció fidel és, oferir contractes de pràctiques de dos anys (1+1) de 36,25h setmanals a infermeres que acaben d’obtenir la titulació al Campus Mar. Mentrestant continua mantenint contractació precària durant anys a les treballadores que ja te a casa, pensant que les te «fidelitzades» i no s’aniran; res més lluny de la realitat. Estem observant com no para de marxar personal molt qualificat a altres centres, principalment de l’ICS, on se’ls ofereix contractació molt més estable. Oferir feina per Infojobs és l’altre gran ocurrència per intentar captar personal amb ofertes que moltes vegades superen amb escreix les oferides a treballadores que ja tenim aquí i per les que el Comitè d’Empresa portem temps reclamant millores. Això demostra que quan hi ha voluntat, poden fer coses que neguen poder fer quan manquen d’aquesta voluntat.

    El descontentament que està provocant en «el nostre» personal suplent i de jornada parcial tota aquesta manca de criteri, és realment preocupant, no descartem que això vagi a més i pugui traduir-se en possibles accions passat el període vacacional. Estarem al seu costat.

    A tot això cal sumar la negociació de conveni en la que estem immersos. Suggerim a la nostra Direcció que ja que no són capaços de retenir a les seves treballadores mitjançant una contractació atractiva, ho facin a través d’unes condicions de treball que superin les de l’entorn. Va haver-hi un temps en què potser va ser així, avui dia no. Hem vist com el conveni SISCAT, amb la signatura d’un conveni que sense ser meravellós, ha millorat de forma considerable la seva situació de partida. A l’Hospital de Sant Pau, sindicats i direcció han signat un preacord de Conveni que millora substancialment el que tenien. En canvi la nostra Gerent ja ens ha dit per activa i per passiva que no estem en condicions d’aconseguir millores laborals significatives.

    Ens preguntem com és possible que Hospitals del nostre entorn hagin aconseguit millores respecte el que tenien i en el nostre centre ens diguin que no és possible millorar el que tenim. Cal recordar que hem estat l’únic dels grans Hospitals que en el pitjor moment de la crisi va sofrir un ERO. No entenem com després d’aquest gran esforç de la plantilla, sumat a les considerables càrregues de treball que venim suportant des de llavors, se’ns digui ara que no és possible millorar el conveni. Si no varien la seva postura, ens trobaran al davant amb oposició ferma i mobilitzades. Si cap a la tardor no hem aconseguit avenços importants en aquest sentit, promourem una tardor calenta.

    Les voluntats inicials s’han de canviar mitjançant l’organització, la mobilització i la lluita.

  • Un altre punt de vista sobre l’»ambiciós» model de contractació laboral del PSMar

    A mitjans de maig el Cap de Recursos Humans del PSMar contestava a un escrit previ de qui escriu aquestes línies, en el qual criticava el model de contractació i descrivia el maltractament que reben les treballadores d’aquesta institució. La seva resposta presentava una realitat paral·lela on s’està portant a terme un «ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat al personal».

    Sí, mesures s’estan adoptant. Una d’elles, consisteix a oferir contractes de pràctiques a treballadores que superen els dos anys treballant regularment, mitjançant contractes temporals. Alguna de les persones que han estat «temptades» amb aquesta sucosa oferta, superen fins i tot els set anys. En els mons que no són de fantasia, no sembla gaire lògic ni ètic, oferir a una persona que porta tant de temps treballant a una institució d’aquesta envergadura, un contracte que té com objecte «l’obtenció pel treballador de la pràctica professional adequada al nivell d’estudis cursats» i que té com durada màxima dos anys. Ambició el que és ambició no li trobo gaire a aquesta decisió. Intentar estalviar-se uns euros en cotitzacions, sembla que s’ajusta una mica més a la realitat. Però en fi, tot són percepcions.

    Una altra de les «valentes» propostes per estabilitzar la contractació, són els contractes de relleu. En realitat es veuen obligats, ja que han de satisfer tota la demanda de treballadores que sol·liciten acollir-se a la jubilació parcial. S’ofereix a gent amb uns quants anys a la casa ja, amb la seductora idea de saber que té una data de caducitat ben delimitada. Quatre anyets i tornes a ser una suplència. Qui es pot negar?

    Per últim i no per això menys «atractius», els «interinatges de fidelització». Una sort de perpetuació de la precarietat. Això sí, tens garantit el sou d’una jornada setmanal de 30 hores. Tot un luxe. Inconvenients? Et poden canviar el pla, inclòs el torn, a 5 dies vista. No et pots negar tret que sigui per causa major. Les vacances te les has de demanar fora de l’època estival. Per descomptat aquest tipus de contractes també s’ofereixen a treballadores que superen els 4, 5, 6 i fins a 8 anys en el Consorci amb contractes temporals. Una altra seductora clàusula d’aquest contracte és haver de sol·licitar les vacances el novembre de l’any anterior. Irresistiblement ambiciós tot plegat.

    És cert, com diu Pau Gomar, que les particularitats d’un centre sanitari, obliguen a oferir 24 hores al dia, 365 dies l’any els seus serveis. El que no és tan cert és que això «provoqui una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball». El que ho provoca, és la seva mala concepció, del que és estructural i del que no, tal com queda reflectit a la denúncia que hem interposat davant d’inspecció de treball.

    No és pas la primera denúncia que hem fet. Hem interposat 7 demandes per Conflicte Col·lectiu i unes 17 denúncies a Inspecció de treball. Recordo aquell moment en què l’empresa es va veure forçada a reconèixer davant la inspectora de treball que sí, que al personal de nova incorporació els feien contractes de 10 hores però havien de venir 40 h. Ploro d’emoció. O quan el mateix Pau Gomar va afirmar davant el Jutge que havien deixat de contractar al demandant perquè havia denunciat a l’empresa. Sublim. El posterior matís afegit, en adonar-se de l’error, dient que aquest fet havia «enrarecido el ambiente» ja servia de poc. Acomiadament nul. Quins records. Bé, però això és passat, deixem la nostàlgia de banda i tornem al present.

    El tema principal del meu anterior escrit abordava la situació d’una Infermera que portava realitzant suplències 7 anys a l’Hospital i que a causa d’una malaltia oncològica, va veure interrompuda la seva contractació durant més de 90 dies. Com molt bé diu el màxim responsable dels RRHH del Consorci, aquest és el temps necessari que diu el nostre Conveni per deixar de tenir vincle amb l’empresa i per tant perdre l’antiguitat. És cert, ningú és perfecte, quan es signen acords es poden passar per alt situacions que de sobte la realitat et posa al davant. Vull pensar que és en aquest context que no es van tenir en compte casos com el de l’Ana López. No entenc doncs, com és que quan li plantegem aquest cas a l’empresa, es tanqui en banda i no vulgui ni parlar del tema. Seria tan senzill com que en la Comissió Paritària de seguiment de conveni arribessin a un acord, tal com van fer amb les embarassades, que en un inici també els hi posaven l’antiguitat a zero en superar els 3 mesos sense contracte. En fi, demostren així la seva gran sensibilitat i preocupació pel benestar de la seva plantilla.

    Sobta també que es preocupi tant l’empresa per la possible malversació en la qual podrien incórrer en no complir allò marcat per Conveni, en reconèixer l’antiguitat de l’esmentada Infermera, sense tenir en compte l’opció que acabo d’exposar abans. En canvi, la possible malversació en regalar més de 8000 hores a UGT, CCOO i SATSE, sembla que no els hi preocupa tant. Ni el malbaratament de diners públics en abusar de l’acomiadament improcedent, com va afirmar el Tribunal de Comptes al seu Informe 7/2015 a la pàgina 76, tampoc sembla que els importi gaire.

    No vull acabar sense mencionar un fet anecdòtic però que deixa entreveure el tarannà de qui gestiona centres públics. Fa uns dies es va realitzar la «prova competencial» dins del procés de convocatòria de places per la regularització de tots els contractes d’interinitat de més de dos anys. A les preguntes no es parlava pas de pacients o usuàries, tractaven a les persones malaltes de «clients».

    En definitiva tots aquests fets són un clar reflex de les conseqüències de gestionar un centre públic com si es tractés d’un negoci privat propi. Tot potenciat per les polítiques sanitàries que s’han anat aplicant des de la transferència de competències en sanitat de l’estat a la Generalitat, obstinades a maleir, desacreditar i deteriorar la gestió pública per afavorir la gestió privada.

  • INSS-SGAM: les institucions encarregades de reconèixer incapacitats, avantposen criteris econòmics a criteris mèdics

    Naty L.G. de 33 anys decideix acampar a la porta de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. Acaba de rebre la notificació de l’SGAM, està donada d’alta. Naty va patir un infart i un ICTUS sever que li han deixat innombrables seqüeles. També s’han vist afectats el seu sistema digestiu i respiratori i ha passat per un procés depressiu greu.

    Portava 17 mesos de baixa. 17 mesos d’innombrables visites a metges, especialistes, logopedes. 17 mesos en els quals l’INSS havia tingut temps de denegar-li una incapacitat permanent, motiu pel qual va interposar una demanda judicial. 17 mesos de lluita contínua, d’alts i baixos. 17 mesos i l’ICAM li comunica que ja pot incorporar-se al món laboral. El seu cos li diu el contrari. Cansada, farta, malalta, cabrejada, però amb la dignitat íntegra, decideix acampar enfront de la institució que la convida a morir en vida. I davant aquesta terrible situació, s’inicia un moment meravellós, màgic, tendre, dolç. El recolzament, la solidaritat, el suport mutu tornen a ser protagonistes davant una situació d’injustícia legalitzada.

    Relació entre l’INSS i l’SGAM

    Per entendre perquè Naty i moltes persones com Naty, arriben a trobar-se en aquesta situació, cal entendre la relació que tenen l’INSS i l’SGAM (abans conegut com a ICAM).

    L’INSS és l’entitat gestora de la Seguretat Social (SS), amb les competències per gestionar i controlar les Incapacitats Temporals (IT). La Generalitat de Catalunya és competent per prestar assistència sanitària de la SS. A través dels seus facultatius pot estendre informes de baixa i mitjançant l’SGAM participar en la gestió i control de la prestació al costat de les entitats gestores i col·laboradores de la SS.

    El conveni de col·laboració entre INSS i SGAM conté un apartat que anomenen «Pla d’actuacions per a la modernització i millora de la gestió i control de la incapacitat temporal i per a la racionalització de la despesa». Això tan llarg i interpretable, en realitat vol dir, «com donar menys baixes i treure més prestacions». Diu que la seva finalitat és «adequar la despesa en IT a les necessitats reals de la població protegida d’incapacitat temporal i reforçar el treball de detecció i prevenció de desviacions no justificades en la percepció d’aquesta prestació…» Nova culpabilització de les persones afectades.

    Descriu que la distribució del «crèdit» que l’INSS dona a l’SGAM (més de 60 milions d’Euros anuals) queda subjecte al compliment d’uns requisits detallats en aquest pla d’actuacions:

    • 60% grau de compliment del programa d’activitats.
    • 40% grau de compliment dels objectius de racionalització de la despesa. Ens centrarem en aquest 40% que és el més sucós
      • Per percebre el 22%, s’ha de reduir el cost real per afiliat i mes, prenent com a situació de partida la mitjana del 2016.
      • Un 4% queda subjecte a la reducció del nombre de processos d’IT iniciats per cada mil afiliats.
      • Un altre 4%, si es redueix el nombre de processos en vigor per cada 1000 afiliats.
      • El 2% si es disminueix el nombre de dies de baixa consumits en IT.
      • Es consideren plenament aconseguits els objectius si s’aconsegueix la reducció del 2% del valor de partida.
      • Per rebre el 10% final, s’ha d’engegar un pla per aconseguir la reducció dels processos d’IT de curta durada.

    Bé, això és un mini resum, però creiem que deixa clar com s’intenten imposar uns criteris econòmics que moltes vegades xocaran amb els estrictament sanitaris, provocant drames com el de Naty. El que no s’esperaven era, la seva posterior acampada, la consegüent mostra de comunal solidaritat i la definitiva organització de les malaltes.

    Suport, solidaritat, amor i naixement de la PAICAM

    Malaltes que anaven a l’avaluació mèdica, veïnes del barri, activistes de diferents col·lectius, sindicalistes… gent de diferents àmbits van començar a donar suport a Naty. Es van començar a organitzar per intentar que no li faltés de res i que sempre estigués acompanyada (no sempre es va aconseguir) Tots els dilluns a les 19:00 h es convocava una concentració/cassolada a la porta de l’SGAM. Alguns mitjans van començar a fer-se ressò i van anar publicant articles. La cosa començava a agafar forma.

    La pressió va tenir efecte i la Sotsdirectora de l’SGAM va accedir a reunir-se amb Naty, arribant a l’acord que s’estudiaria de nou el seu cas amb la condició que finalitzés l’acampada.

    El que en un principi va poder semblar una petita victòria de la mobilització i pressió ciutadana, aviat es va veure que no havia estat més que una bruta estratègia de Consol Lemonche, per acabar amb l’acampada. Al cap de poc van tornar a desestimar la petició d’incapacitat de la Naty, i no només això, la van denunciar per coacció i per danys a les instal·lacions, per un valor de 100 €. Denuncia a la que es va sumar la Generalitat.

    Arribats a aquest punt, i després de debatre diverses possibilitats entre les quals es plantejava tornar a acampar, tant Naty com la resta de gent mobilitzada al seu voltant van decidir donar un pas més enllà. Van fer una crida per xarxes, per diferents canals de comunicació, a grups afins, a diferents col·lectius per realitzar una primera trobada i estudiar, depenent de les forces, la possibilitat de constituir-se com a plataforma. El 13 de gener de 2016 es realitzava la primera assemblea d’encara no se sabia molt bé què a la seu del Col·lectiu Ronda. Quedava constituïda La Plataforma d’Afectades per l’ICAM. La PAICAM.

    Carrer, institucions, dades i jutjats

    Si el Pla de racionalització de la despesa no us sembla prou motiu per concloure que INSS i SGAM avantposen criteris econòmics, hi ha més evidencies que acrediten aquesta afirmació.

    Entre les diferents activitats de la PAICAM, una és anar a les portes de l’SGAM a informar a les persones afectades sobre l’existència de la plataforma, donar suport i informació sobre tot el que hem anat aprenent en tot aquest llarg procés. Puc assegurar que els drames que allà ens trobem, provocats per la qüestionable praxi d’aquesta institució, són realment esfereïdors.

    Això és molt subjectiu direu. El que ja no és tan subjectiu és que quan aquestes persones tenen les forces, voluntat i possibilitat de judicialitzar aquesta injustícia, ens trobem amb la realitat que per sobre del 50% dels casos, les sentències acaben sent favorables a les persones denunciants, segons dades facilitades pel Col·lectiu Ronda (sobre casos que ells porten) i els hi acaben reconeixent una Incapacitat Permanent.

    Tampoc sembla subjectiu que de més de 32 Ajuntaments d’arreu del territori on s’ha presentat la Moció de la PAICAM, 30 l’hagin aprovat totalment, 1 parcialment i només 1 consistori s’hagi oposat. Fins i tot l’anterior conseller de Sanitat de la Generalitat, màxim responsable de l’SGAM, va reconèixer que «el conveni INSS-ICAM conté criteris economicistes«. També això és subjectiu?

    Ja per acabar, que aquest Conveni avantposa criteris econòmics a l’hora de controlar les IT de les catalanes i catalans ho demostren també les dades de la mateixa Seguretat Social. La durada mitjana dels processos amb alta a Catalunya és de 29,39 dies, la mitjana Espanyola 39,7 dies. Només està per sota de Catalunya, Navarra.

    Continuarem al carrer, als jutjats i forçant a les institucions a posicionar-se al costat del poble o del capital.

    PD. Les denúncies de l’SGAM i la Generalitat contra la Naty van quedar en no res. I la Justícia va condemnar a l’INSS a pagar-li una pensió vitalícia per una Incapacitat Permanent Total.

  • Contractació Pública Socialment Responsable? La més responsable, la Gestió Directa

    El matí del passat dimarts 8 de Maig es va presentar al Pati Llimona, la Guia de Contractació Pública Socialment Responsable, un Projecte fet en col·laboració entre el Consorci de Salut i Social de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per tal «d’adaptar les noves clàusules de contractació social i ambiental en les entitats proveïdores de salut a la ciutat», amb la col·laboració de representants de tots els proveïdors sanitaris públics del Consorci Sanitari de Barcelona a excepció de l’ICS. Xoca veure dins del grup promotor empreses amb una gestió d’ètica dubtosa i on algun dels seus gerents són fundadors d’un lobby que anomenem #VoltorsFentCercles i deixebles d’un tal Josep Maria Via, que va arribar a dir «Els controls contra la corrupció provoquen unes administracions ineficients». Tot i això, vaig assistir a la presentació, per la confiança que encara vull esforçar-me a mantenir en algunes persones de l’Ajuntament de Barcelona.

    El projecte el «va vendre» Francisco Blanco, Director de Coordinació de Contractació Administrativa de l’Ajuntament de Barcelona, com a un ambiciós repte sobre el canvi de model en la compra i/o contractació de serveis. La Nova Llei de Contractació Pública que va entrar en vigor el 9 de març de 2018 ja parla de la necessitat d’inclusió de clàusules socials i ambientals «amb l’objectiu de fomentar la compra pública amb responsabilitat social i ambiental».

    No entraré a avaluar massa a fons el contingut de la Guia, però sí a assenyalar aquells punts que em semblen positius.

    Les clàusules que valoren l’estabilitat de la plantilla en forma de contractes indefinits o que premien les empreses que ofereixen salaris superiors als marcats pel conveni sectorial, la condició de contractació de persones en atur o en risc d’exclusió social, són aspectes que sens dubte han de millorar el tarannà social dels plecs de condicions.

    Sembla també una bona notícia l’intent que es farà de restar importància al preu del servei. El preu no superarà en cap cas el 35% en la ponderació. És a dir, es valora més la relació qualitat-preu.

    Per descomptat, totes aquelles mesures amb sensibilitat cap a la igualtat de gènere, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat (encara que solament es parli d’un ridícul 2%) i el respecte cap al medi ambient em semblen indispensables. Qui amb un mínim de consciència progressista pot oposar-s’hi?

    Ara bé, és això el més apropiat? O fins i tot el més econòmic? Sobre la primera pregunta, estic segur que no. Sobre la segona, segurament tampoc. O, com a mínim, no pel que fa a la relació qualitat-preu.

    Per què no la gestió directa?

    Aquesta em sembla una qüestió clau. Les polítiques aplicades des del traspàs de les competències sanitàries a la generalitat, vénen implantades amb criteris fortament ideològics. Criteris marcats pel credo neoliberal dominant els darrers anys. Tot és mercat, guanys, marges, beneficis, superàvit, rendiment… terminologia imposada per la doctrina ESADE i escoles germanes. Però, i si oferim una “Aliança Estratègica” d’aquestes que tant agraden als gestors sanitaris. Si fem una Aliança entre els seus valors d’economia de mercat amb el nostre ideari «Una Sanitat, un Conveni» es poden aconseguir millores significatives. Ens expliquem. A finals del 2017 l’ICS informava sobre les “bondats” de les compres agregades.

    “L’Institut Català de la Salut (ICS) va estalviar 30,5 milions d’euros amb els expedients de contractació de subministraments i de serveis realitzats de forma agregada durant l’any 2017. D’aquesta manera, l’empresa pública més gran de Catalunya aprofità les economies d’escala per estalviar recursos públics. Actualment, més del 85% dels expedients de contractació de l’ICS es fan de forma agregada”.

    Sabem que, de tot el Sistema Sanitari Català, l’Atenció Hospitalària és la que més gruix pressupostari s’emporta amb diferència. Sabem també que els llits hospitalaris de l’ICS no arriben ni al 20% de la xarxa hospitalària d’aguts del SISCAT. Imagineu quants milions d’euros es podrien estalviar mitjançant la compra agregada de tot el Sistema Català de Salut? Si amb el 85% de l’ICS es van estalviar uns 30 milions d’euros, amb el 100% del Sistema sanitari utilitzant l’economia d’escala, es podrien superar els 150 milions d’euros d’estalvi.

    Direu sí, sí, però això no té res a veure amb la Gestió Directa. Home doncs penso que sí. Amb “Una sanitat, un conveni” acabaríem amb el principi mercantil de la LOSC que diferencia entre Proveïdors i Compradors. És a dir, el Departament de Salut ofereix sanitat a tots els ciutadans que el sistema considera legals i exclou a molts altres. Si no, pregunteu a Jo Sí Sanitat Universal o a Pasucat. Però bé, aquesta és una nova perversió que ja tractarem un altre dia. Deia que el CatSalut ofereix assistència sanitària als ciutadans. Aquests serveis “els va a comprar al mercat” on troba diferents “botiguers” amb diferents ofertes de Serveis Sanitaris. Uns són propis de l’Administració Catalana, el que coneixem com ICS. I després hi ha un galimaties de “botiguers” que cadascú té un Òrgan Jurídic particular. Simplificant, d’aquests n’hi ha que són 100% públics pel que fa a la propietat, però amb una Gestió com a la privada, com són la majoria de Consorcis, que s’aprofiten d’una cosa anomenada “Autonomia de Gestió” per fer una mica el que els hi rota, d’altres que són participats entre empreses públiques i privades, alguns són privats “sense ànim de lucre” i finalment els privats amb molt ànim de lucre. Per entendre-ho una mica millor, us recomano la lectura d’un llibret que condensa força bé tot aquest embolic.

    La Sanitat Pública és un Dret Bàsic, no podem deixar que la lògica de mercat sigui la que regeixi els designis de la salut de la població. Així doncs, un cop ha quedat clar que cal simplificar el Model, per tal que provisió, gestió i titularitat siguin 100% públiques, anem a parlar sobre allò que en la Jornada de presentació anomenaven Bates Blaves. Tots aquells serveis que, tot i no ser directament assistencials, són molt importants pel bon funcionament de qualsevol centre del sistema sanitari. Aquells com el servei de neteja, de cuina, de bugaderia, manteniment, facturació a estrangers, seguretat…

    A simple vista, sembla difícil creure que contractar una altra empresa pugui ser més barat que mantenir el servei propi, per dos motius molt senzills. Un, en contractar un servei a un tercer, s’ha de pagar el 21% d’IVA. I dos, l’empresa contractada, a part de pagar als seus treballadors i treballadores ha de treure uns beneficis, i aquests acostumen a ser importants. Així doncs, com es pot entendre que surti més econòmic contractar serveis externs que mantenir la gestió directa del servei? A mi se m’acudeixen dos motius. El primer, que els nostres gestors son uns incompetents i no són capaços de fer la feina que fan els gestors de les empreses privades a un preu molt inferior. El segon, que els treballadors i treballadores de les empreses contractades, tenen unes càrregues de feina molt superiors, jornades laborals anuals molt més elevades i uns sous significativament inferiors.

    D’altra banda, en la sessió de presentació també es va parlar de la necessitat de fer un seguiment de totes les empreses contractades, per comprovar que realment es van complint totes les «exigents» clàusules imposades. Si realment es vol fer un control i seguiment efectiu de compliment dels compromisos socials, laborals i mediambientals adquirits per les contractades, sent conscients de tots els mecanismes que disposen les empreses, es requerirà d’un notable esforç humà i econòmic. (Diners i diners). Tret que solament siguin boniques paraules de compromís i poc més.

    Per contra, amb la gestió directa aconseguiríem transvasar recursos dels despatxos a la trinxera. Veuríem reduir activitat i mitjans dels serveis encarregats de les licitacions, plecs de condicions, control de normatives… que es podrien emprar per ampliar plantilla a plantes d’hospitalització, urgències, CAPS, sociosanitaris. Imprescindible.

    Conclusió, si volem respectar drets socials, laborals i mediambientals, pensem que la Gestió Directa és la millor eina. Així mateix, crec que existeixen elements de pes per, com a mínim, plantejar dubtes raonables sobre quin model pot resultar més econòmic. Tota la resta em semblen criteris ideològics imposats pel liberalisme i el capitalisme d’amiguets.

     

    PD: Si aconseguim trobar instruments mitjançant els quals les empreses contractades puguin demostrar que són capaces d’abaratir el cost final del servei, mantenint condicions laborals de l’empresa pública contractant, i sense escatimar en material i altres recursos, podrem concloure que els gerents de centres públics no fan bé la seva feina i els haurem de substituir.