Just Deploy It!

Autor: Xavi Tarragón

  • El Mar PS, possiblement l’ETT més gran de Catalunya, penalitza a les treballadores que pateixen una malaltia oncològica

    El màxim òrgan de govern del consorci Mar Parc de Salut de Barcelona està conformat en un 40% per l’Ajuntament de Barcelona i en un 60% per la Generalitat de Catalunya. És a dir, és 100% públic. Ara bé, el seu funcionament intern, la seva gestió intenta assemblar-se cada vegada més a una empresa privada. La seva Autonomia de Gestió, diuen ells, els permet ignorar Decrets Llei que no siguin normativa bàsica estatal. Així doncs, un Decret Llei com per exemple el 4/2017, que reconeix millores en el pagament de certes IT comunes fins a completar el 100% del sou en el sector públic, l’empresa defensa que no ens és d’aplicació directa a pesar que hagi quedat clar que som una empresa 100% pública. Evidentment totes aquelles normes o decrets contra els interessos de les treballadores, sí que s’han anat considerant d’aplicació directa. Vés tu quina cosa!

    Fins a la denúncia interposada per CGT-CATAC-CTS/IAC perquè ens fos reconeguda l’antiguitat a totes les treballadores des del primer contracte amb l’empresa, aquesta, solament reconeixia antiguitat a partir d’aconseguir un contracte estable d’interinitat. Per trobar-te amb un d’aquests, poden passar des de 3 fins a 15 anys amb contractes eventuals encadenats. Sí, sí 15 anys. Unes 500 treballadores regulars amb contractes eventuals durant anys. 125.000 jornades anuals treballades per eventuals. Més de 15.000 contractes anuals. Tot això ja suposa una irregularitat flagrant. Doncs el cas que ens ocupa és el d’una treballadora, Ana López (nom fictici), que portava 7 anys de suplències i va tenir la desgràcia de contreure una malaltia oncològica, pel que va veure interrompuda la seva continuïtat amb l’empresa quan va finalitzar el contracte temporal signat en aquell moment.

    Dèiem que després de la nostra denúncia l’empresa es va veure obligada a canviar el criteri a l’hora de reconèixer triennis. Això si, prèvia ‘negociació’ amb la resta de sindicats. La nostra coalició defensava que el temps necessari per trencar el vincle entre treballador i empresa, perdent així l’antiguitat, com a mínim, molt mínim, havia de ser de 6 mesos, ja que hi ha jurisprudència que parla inclús de dos anys. Doncs la ‘negociació’ va acordar que només amb 90 dies ja es trencava aquest vincle. Nosaltres també defensàvem que tots els supòsits en els que es reconeixia que s’havia de completar la prestació per IT fins el 100% (Hospitalització, processos oncològics, Intervencions quirúrgiques) tampoc podien trencar vincle empresa-treballador. Finalment només es va aconseguir que es contemplessin els casos d’embarassades. Evidentment no podíem signar un conveni que vulnera drets, per nosaltres, fonamentals per les treballadores.

    Ens trobem doncs que aquesta empresa pública, nega el reconeixement d’antiguitat a una treballadora que duia 7 anys fent suplències. “S’ajusta als criteris pactats a conveni” ens diu Direcció. Conveni acordat amb la resta de Sindicats (SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT) no pas amb el nostre. Suposem que no tindran res a veure, però criden l’atenció les més de 8000 hores sindicals regalades per l’empresa a UGT, CCOO i SATSE. De Metges de Catalunya no esperem gaire, només van a la seva. De fet ens consta que a la propera negociació de Conveni, faran una ofensiva important per aconseguir d’una vegada Conveni Propi de Metges, diferent al de la resta de treballadores. És a dir, diners primer per el seu col·lectiu i les molles que quedin que se les reparteixin la resta. Suposem però que no trobaran el suport de cap de les altres seccions sindicals, UGT, SATSE i API. CCOO ja ens ha confirmat que no.

    Sobta que a una empresa pública on hi ha un comandament per cada 11 treballadores, on tenim 9 directius que superen els 100.000€ anuals de salari, 11 més que superen els 60.000, on es regalen (que ens constin, probablement més) 8000 hores irregulars a certs sindicats… s’utilitzi com excusa que no hi ha diners per assumir la despesa de casos com el de l’Ana. Més encara quan el Consorci ha tingut aquest any un superàvit de més de 2 Milions d’ Euros. El reconeixement de dos triennis d’una infermera suposen uns 72€ mensuals, una quantitat realment ridícula, més encara, comparada amb les xifres anteriors. Es pot arribar a pensar que al Parc Salut Mar només hi ha diners en funció de qui sigui el destinatari. Lleig a qualsevol lloc, intolerable a una empresa pública.

  • Cinc mesures engrescadores que Toni Comín no ha concretat

    El passat 7 de juny, durant la visita del nou edifici de l’Hospital del Mar per part de diferents autoritats, un grup de veïnes i treballadores van rebre al conseller de Salut, Toni Comín, entre crits de “Menys propaganda i més solucions”.

    I és que durant l’any i mig transcorregut des del nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut aquest ens ha anat deixant uns quants titulars, a priori, engrescadors. Malauradament cap de les mesures anunciades ha estat concretada amb detall i les que s’han apropat a la concreció, s’han plantejat a quatre anys vista i/o han anat acompanyades sempre d’un matís: “sempre que el pressupost ho permeti”. Repassem algunes d’aquestes mesures.

    Desprivatització

    El quinze de gener de l’any passat llegíem a bona part de la premsa les declaracions del conseller, que deia que «el model SISCAT [la xarxa pública d’hospitals] ha de tornar a la seva essència”. “Només hi ha d’haver operadors hospitalaris sense ànim de lucre», va dir.

    Tot aquest gran procés desprivatitzador, fins ara, ha estat traslladar l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) a la Clínica del Vallès (centre privat) al Parc Taulí (centre públic). Prou. Res més. Això es tot. Bé, sí, s’està negociant la compra de l’Hospital General de Catalunya. Hospital propietat de Quirón Salud i que ja ha estat rescatat-pagat amb diners públics en diverses ocasions.

    Conveni INSS-ICAM

    Després de tot un any de treball i denúncia de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS (LA PAICAM), a finals del mes de desembre passat, el conseller es va veure obligat a reconèixer l’existència de criteris economicistes entre l’INSS i l’ICAM. El conveni que els uneix deixa clar que la Generalitat percebrà més diners de l’INSS com menys baixes doni, com més curtes siguin com menys incapacitats reconegui. Comín ho va titllar d’inadmissible ja que «contravenen les funcions assistencials amb criteris economicistes» i va assegurar que no permetria aquest apartat en el nou conveni (ara mateix en fase de negociació).

    Malauradament, en una posterior conversa amb el conseller, en el marc d’una trobada amb la Marea Blanca, va manifestar que “l’INSS no va rebre amb gaire satisfacció aquesta notícia i que potser era millor acceptar aquestes condicions que no dependre directament de l’INSS” com succeeix en altres comunitats autònomes. Si fem cas a la mitjana de dies de durada de baixa entre les diferents comunitats no sembla que hagi de ser pitjor. Catalunya està força per sota de tota la resta, exceptuant Navarra.

    Menys de 24 hores a Urgències

    A finals de febrer d’enguany s’aprovava al parlament una Resolució que garantia ser atès a qualsevol servei d’Urgències del país en no més de 24 hores. És a dir, o ingresses a una unitat de l’Hospital o marxes cap a casa. No és però fins a mitjans d’abril que es presenta el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC). Aquest ens parla de reduir en un 10% el nombre pacients que superen les 24 hores a un box d’Urgències i deixar aquest percentatge a zero en quatre anys. En un article anterior ja parlàvem de com creiem que s’ha d’abordar el tema per eradicar les saturacions permanents a urgències. El PLANUC se’ns queda curt i dubtem que solucioni de forma efectiva un problema d’aquesta dimensió.

    Reforçar l’Atenció Primària

    A mitjans de maig, i a causa, sens dubte, de la pressió social i professional a càrrec de Rebel·lió Primària, Toni Comín va presentar un pla de difícil pronunciació, l’ENAPISC, (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària).

    Una de les principals crítiques que es podria fer a aquest pla, al meu parer, és que és un model continuista, que segueix centrant-se en la patologia i el diagnòstic i no en la persona. Un altre motiu de crítica és una total manca de concreció i de dotació pressupostària. “Sempre que el pressupost ho permeti” va dir en la seva compareixença el conseller. I per si encara queden dubtes, organitzacions tan antagòniques com la CGT i el Col·legi de Metges de Barcelona coincideixen en la insuficiència del pla.

    Activació de 18 unitats de Síndrome de Sensibilitat Central

    Han estat necessaris nou anys perquè el govern fes cas a una resolució del Parlament presentada el maig del 2008 per l’actual conseller. Cal destacar de nou la tasca de La PAICAM, que durant els darrers mesos no ha parat de fer públic i denunciar l’incompliment d’aquesta resolució. Només amb pressió social s’ha aconseguit que la conselleria s’hagi vist obligada a engegar el pla d’implantació de 18 unitats especialitzades en atenció a persones amb síndromes de sensibilització central (SSC). Més de 250.000 persones estan afectades a tota Catalunya i es troben sense una atenció especialitzada adequada per la seva dolència.

    Aquests són alguns dels titulars “d’artifici” més significatius. Deixem per a un altre article, propostes que ens semblen desgavellades, com l’avantprojecte que pretén perpetuar i consolidar l’activitat privada a la pública o el fet d’animar a les usuàries a trucar al 061 abans d’acudir a urgències. Doncs això Sr. Conseller. Menys propaganda i més Solucions.

  • Les Urgències de l’Hospital del Mar: imprescindibles però insuficients

    El dia 23 està prevista l’obertura de la primera fase d’ampliació de l’Hospital del Mar. Aquesta inclou, les citades noves urgències, Radioteràpia, Hospital de dia, Obstetrícia-Ginecologia i dos quiròfans, l’activitat principal dels quals serà per parts.

    Aquesta ampliació era més que necessària, sobretot per les àrees d’Urgències i Gine-Obstetrícia. M’alegro que per fi, després de diversos anys de retard, s’hagi pogut dur a terme. Resultava del tot inadmissible la indigna situació en la qual eren atesos els pacients que per desgràcia es veien en la necessitat d’acudir a les Urgències d’un dels Hospitals més importants de Barcelona. Hospitals de Campanya al segle XXI, hem pogut llegir recentment en una carta del lector a El Periódico. Cal destacar l’encomiable esforç que tot l’equip d’infermeria, auxiliars, portalliteres, metges, ha realitzat durant un munt de temps per intentar pal·liar totes les deficiències i manques que el servei oferia, per tal de fer l’estada del pacient menys incòmode.

    Imprescindible sí, insuficient també

    Soluciona això la delicada situació del servei d’Urgències de l’Hospital del Mar? No, clar que no. No deixa de ser un pegat en un sistema totalment foradat. Forats provocats molts d’ells de forma voluntària per decisions polítiques. Decisions que en molts dels casos han estat dissenyades perquè succeeixi el que està succeint: deteriorar el que és públic pel que és privat.

    En un inici servirà perquè els pacients estiguin ingressats de forma digna, cadascun al seu box, amb la intimitat necessària per a totes les seves necessitats. Poc més s’aconsegueix. El col·lapse a Urgències no és un problema individual del nostre centre, és un problema estructural. Solucionar un problema de tal magnitud, requereix altres mesures molt més ambicioses, mesures radicals, que vagin a l’arrel del problema. Mesures que han de qüestionar el propi model sanitari que impera a la nostra casa. Els seus ideòlegs mercantilitzen la nostra salut, tracten els nostres cossos com a mercaderia d’un sol ús, i avantposen rèdits econòmics a benefici social i de salut de la comunitat. Ells, amants del sistema mixt, lloen el que anomenen “col·laboració públic-privada”, –per nosaltres, parasitació de privada dins la pública–, no entenen (o no els interessa entendre) que un sistema de salut de titularitat, gestió i provisió 100% pública és, a la llarga, una inversió que acabarà reportant beneficis al conjunt de la societat.

    Qüestionar el model

    Començaré per l’àmbit més domèstic. Ampliar un servei de manera notable com s’ha fet, sense augmentar la dotació de personal, acabarà augmentant càrregues de treball, disminuint eficiència d’aquest, augmentant (el tan temut per ells) absentisme i una atenció, potser deficitària.

    Si segueixen sense obrir el 18% de llits tancats al Consorci, serà impossible derivar als pacients d’Urgències, provocant el conegut col·lapse i molt probablement tornant a ocupar amb lliteres i pacients, espais en principi no pensats ni habilitats per a això. I recordem que serà amb el mateix personal.

    Des d’un punt de vista més global, i crec que més intel·ligent, si volem resoldre el col·lapse perpetu a les Urgències de tot el país, ja no només del Mar, hem de trobar fórmules per reduir el nombre de persones que acudeixen a aquest servei. Per assolir aquest objectiu, cal potenciar l’Atenció Primària (AP). Les retallades dels darrers anys en l’àmbit sanitari, han estat liderades per la primària, arribant a perdre un 20% del seu pressupost. Hi ha multitud d’estudis que demostren que una AP enfortida millora la qualitat i els resultats en salut, disminueix la iatrogènia, acaba reduint la factura farmacèutica, la sobre exposició a diagnòstic per imatge… És més, si ens ho plantegem exclusivament des de la lògica neoliberal, que només entén d’eficiència, resultats, estalvi… potenciar l’AP acaba per reduir costos. Win-Win. En aquest sentit, m’alegra enormement l’aparició les darreres setmanes del moviment “Rebel·lió Primària”, una organització de treballadores que lluita perquè es doni a l’AP el protagonisme i la dotació pressupostària que es mereix.

    En definitiva podem assegurar que una AP empoderada pot ser una important eina de prevenció de la malaltia i estalvi per les arques públiques. Això però, afecta directament als interessos de la tot poderosa indústria farmacèutica i de la Tecnologia Sanitària. Lobbys de pressió que faran tot el possible per no permetre grans canvis de model. No serà fàcil, però ens hi hem de posar. L’altre gran canvi que hem d’afrontar i al que també s’oposaran part de les elits, és abordar un ambiciós pla per fer front als determinants socials de la salut. Deia Rudolph Virchow “La medicina és una ciència social i la política no és més que medicina en una escala més amplia” és a dir “la política ha de ser el primer instrument mèdic i la seva principal eina de prevenció”. Les decisions polítiques haurien d’anar encaminades en reduir desigualtats.

    A Barcelona, l’esperança de vida dels veïns dels barris més pobres és fins a onze anys inferior a la dels barris més rics. Si aconseguim una redistribució dels recursos més justa i equitativa, sens dubte la nostra salut sortiria ben parada. És moment de ser valentes i abordar el debat de la Renda Bàsica, que amb uns serveis públics forts, formen, a parer nostre, el millor equip per reduir desigualtat, distribuir la riquesa i millorar la salut de la població. Aprofitant que està a l’agenda política la Renda Garantida, hem de ser ambiciosos i forçar un debat més ampli per tractar aquesta “Utopia per a realistes” que és la Renda Bàsica. Hi ha estudis que parlen també, d’una reducció significativa de la factura sanitària quan s’introdueixen mecanismes com la RB. Novament, Win-Win.

    Malauradament, la nostra classe política no sembla estar disposada a afrontar aquests reptes amb coratge. Per molts titulars d’artifici que faci l’actual Conseller de Sanitat, no ens enreda. Les seves decisions no fan més que consolidar l’actual model mercantilista. Perpetua la divisió entre comprador i proveïdor. Permet que el proveïdor sigui privat amb ànim de lucre. Potencia l’hospitalocentrisme. Menysprea la gestió pública. Reconeix els determinants socials però no ataca els motius que provoquen les desigualtats. Tot és propaganda artificial que només serveix perquè els “voltors fent cercles” posin el crit al cel.

    Volem un servei d’Urgències a l’Hospital del Mar (i arreu) fluid, eficient, de qualitat, sense col·lapse sistèmic, amb càrregues de feina adequades? Volem un model de salut realment públic tant en la gestió com en la provisió? Volem reduir desigualtats i repartir de manera justa la riquesa? Demostrem doncs que som una societat compromesa, conscienciada, responsable, abordem aquests grans reptes i fem nosaltres política per aconseguir que sigui “el primer instrument mèdic i la seva principal eina de prevenció”.