L’agost del 2023, es publicava als Estats Units el llibre Never Enough. When Achievement Culture Becomes Toxic-and What We Can Do About It ([Mai no n’hi ha prou. Quan la cultura de l’èxit es torna tòxica i què podem fer sobre això], 2023), escrit per la reconeguda periodista Jennifer Breheny Wallace. L’assaig inclou entrevistes a pares, psicòlegs i estudiants, i conté els resultats d’una enquesta a més de 6.000 pares, tots amb una mateixa inquietud: identificar els motius que generen conseqüències nefastes en la salut física, psíquica, emocional i social dels joves, i conèixer quines podrien ser les solucions per evitar-les.
En la seva investigació, Wallace se centra en la toxicitat que suposa l’actual «cultura de l’èxit», entesa aquesta com la necessitat forçosa d’aconseguir èxits socials, que s’acarnissa especialment en els joves pel que fa a les notes acadèmiques, als resultats esportius i/o a les activitats extracurriculars. La premissa inicial apunta que els adolescents estan corrent una carrera marcada per a ells, sense descans i sense ni tan sols decidir si és una competició en la qual vulguin participar. Podria semblar absurd preocupar-se pel benestar dels millors estudiants, però cal tenir en compte que l’estrès que provoca la cultura de l’èxit abraça tots els joves igual, independentment de la seva classe social o poder adquisitiu. De totes maneres, no es tracta de fer cap competició, qualsevol jove amb problemes de salut mental provocat per aquestes circumstàncies, es mereix que es tingui en compte.
Una de les conclusions principals publicades d’aquest estudi, amb una mostra significativa d’estudiants de secundària i universitaris, és que els joves s’estan allunyant dels valors socials, com ara preocupar-se per la comunitat, i avancen cap a altres de més focalitzats en l’individu, com perseguir els diners, la fama i la imatge, en un context hipercompetitiu, que està generant una preocupant epidèmia de problemes de salut mental, especialment en aquells que no aconsegueixen aquestes metes o aquest reconeixement, que són la gran majoria. Un trauma provocat per les altes expectatives que tenen els pares, els professors, els entrenadors o, fins i tot, els mateixos joves, que han assumit, de manera natural, que la seva vàlua depèn dels seus resultats. Tot això, estimulat per una desigualtat creixent d’ingressos i una constatació de la disminució de les oportunitats.
Aquest grau d’exigència desmesurada està propiciant una plaga de solitud, en considerar els adolescents com si fossin adults, sotmetent-los a una pressió considerable, una pressió que pot resultar tòxica quan prové dels mateixos pares, tal com indica Wallace en el seu estudi: «la pressió acadèmica que, de vegades, com a pares exercim sobre els nostres fills, pot ser, en contra del que pensem, més contraproduent que beneficiosa». De fet, les enquestes indiquen que la pressió acadèmica pot impactar en la salut mental dels adolescents de manera més negativa fins i tot que la interacció en xarxes socials, malgrat l’ansietat provocada per buscar de manera insistent l’aprovació contínua a les xarxes socials. Hi ha evidències que aquesta pressió ha provocat un augment considerable de casos d’ansietat, depressió i autolesions.
A Never Enough, Wallace no analitza el paper que juguen les escoles en la creació, promoció i manteniment d’una cultura d’èxit tòxic, encara que la mateixa autora indica que la seva omissió és intencionada, per continuar amb la investigació en aquesta línia. Un dels aspectes nocius del propi sistema educatiu el constitueixen les puntuacions que et permeten estudiar la carrera desitjada, cosa que indueix implícitament en la creació d’un rànquing de notes, que comporta en la seva concepció una certa perversitat: que l’èxit d’un company, en realitat, és una amenaça per a mi, cosa que, en essència, és molt pitjor que la competència del mercat, on l’important és l’èxit propi, independentment del dels altres.
El professor de la Universitat de Xile, Fernando Atria, feia la següent afirmació a l’article Els perills de crear un sistema de rànquing per seleccionar els qui ingressen a la universitat, 2012): «Si en un curs cada estudiant sap que la seva posició al rànquing afectarà considerablement les seves possibilitats d’admissió a la universitat, per a cadascun l’èxit dels altres no seria indiferent, sinó positivament negatiu. Un sistema que transmet a estudiants d’ensenyament mitjà el missatge que les seves possibilitats de vida són perjudicades per l’èxit dels companys de curs és un sistema pervers. La generalització d’un autèntic rànquing d’ingrés per a l’admissió universitària té aptitud per destruir la idea mateixa de “comunitat educativa” i acabar amb, almenys fer més difícil, relacions de companyonia o de camaraderia entre companys de curs».
Aquesta circumstància, la del rànquing a l’escola, és el detonant de la història de la primera novel·la gràfica de Clara Cortés, EnamorAda (2024), protagonitzada per una jove estudiant a l’institut, Ada Martín, a qui les seves amigues més íntimes han batejat com a «Donya Perfecta», que veu com és desplaçada del seu segon lloc al rànquing de l’escola per dos companys de classe. La planificació del guió i les situacions versemblants ajuden a potenciar el factor pedagògic dels còmics, amb unes vinyetes que mostren de manera molt didàctica les inquietuds que provoquen en la jove perdre aquesta posició destacada davant la pressió dels seus pares i l’exigència que ella s’autoimposa, i els problemes que sorgeixen amb el seu grup d’amigues, més preocupades per divertir-se o, almenys, per no estudiar amb la mateixa intensitat.
La solució ideada de crear un grup d’estudi juntament amb les dues persones que l’han desplaçat del rànquing desencadenarà una atracció sentimental per la seva nova amiga, una atracció que serà mútua i li provocarà a l’Ada un rebuig davant d’una situació inesperada al seu normatiu món, per la por, un cop més, de no complir les expectatives dels pares (què passarà si descobreixen que la seva filla és lesbiana, es pregunta). El desassossec que pateix el personatge davant del seu primer amor, i la posterior reacció i reflexió, pot ajudar a joves lectors que puguin sentir-se identificats amb els sentiments amb què està bregant el personatge, sentint-se identificats en visualitzar els prejudicis que l’entorn inculca sobre allò que és correcte i el que no ho és, com si aquest entorn abstracte tingués les respostes correctes a aquesta pregunta.
L’obra de Cortés és el primer còmic de l’editorial Fandom Books del Grupo Anaya, un segell especialitzat en publicar novel·les del gènere Young Adult, un terme que es podria traduir com a «literatura per a joves adults» que, malgrat que està dirigit a tota mena de lectors, es caracteritza especialment pel fet que les novel·les estan protagonitzades per joves d’entre 13 i 17 anys, i les situacions que descriuen són properes a les realitats d’aquest col·lectiu, encara que també poden ser, alhora, històries de fantasia o distòpiques. També són un instrument ideal per donar visibilitat a les inquietuds relacionades amb les persones queer.
Clara Cortés és graduada en psicologia el 2018 per la Universitat Autònoma de Madrid, i aquests coneixements han estat fonamentals en el desenvolupament i contingut de la seva prolífica carrera (va començar a publicar novel·les als divuit anys, tant infantils com juvenils). Les seves obres es caracteritzen per tractar aspectes associats a la salut mental i a la diversitat sexual, fent un perfil dels seus personatges ben definit i versemblant, com és el cas d’EnamorAda, i introduint un toc de fantasia en alguna de les seves novel·les. Explorar la sexualitat dels joves protagonistes, en què per a la majoria són les seves primeres experiències, resulta un element fonamental en el cas de col·lectius poc representats a la ficció, i el treball de Cortés posa el focus en aquest aspecte.
La novel·la gràfica EnamorAda, realitzada al llarg d’un any i mig de treball, està concebuda molt abans de l’arribada a les llibreries del llibre Never Enough i, tot i això, ja incorpora algunes de les recomanacions proposades com a conclusió de l’estudi, per evitar caure en la toxicitat de la cultura de l’èxit descrit. El primer resultat destacat de Wallace és la constatació que la necessitat insatisfeta d’importar és l’arrel de tant patiment, i alerta del missatge que la societat transmet de manera sistèmica que «pot erosionar un sentit de l’autoestima dels joves que no són prou bons o populars, o prou intel·ligents o rics».
La segona conclusió és que «per a importar, hem d’ajudar els adolescents a desenredar la seva autoestima dels seus èxits. No n’hi ha prou amb estimar els nostres fills incondicionalment. Han de sentir que aquest amor és incondicional». La investigació conclou, entre altres aspectes, com d’important és que els pares estiguin «psicològicament sans i que tinguin fonts de suport fortes i fiables», destacant la importància per a pares i fills de les relacions socials i els avantatges de la interdependència de la xarxa familiar i d’amistat. És a dir, aconsegueixes ser independent a través de la teva capacitat de compartir amb la teva comunitat, la capacitat d’ajudar i de rebre l’ajuda dels altres. I tot això, en un context de diversitat. Per això és important la representació a la ficció, en totes les seves manifestacions. Llegeixin Clara Cortés i ho entendran.
