“Molts alumnes tenen ganes d’aprendre i estan molt motivats en desenvolupar la seva part intel·lectual, la seva capacitat, i hem d’intentar al màxim acompanyar-los en aquest procés a través de l’acompanyament, d’una suma de suports, però a vegades els professors no tenen tanta formació com per dir que un alumne té tantes capacitats”, explica Fernàndez.
Cultivar la motivació és important, sense oblidar la part social, però l’experta remarca que existeix un “mite” sobre que totes les persones amb altes capacitats tenen dificultats socials. “Poden tenir-les, com qualsevol alumne”, matisa. “Sí que és veritat que moltes vegades no tenen els mateixos interessos que les persones de la seva edat”.
Més del 15% de l’alumnat
Fernàndez treballa en un institut públic a Sant Vicenç de Castellet en què l’any passat van detectar 42 alumnes amb altes capacitats. La detecció comença a primer d’ESO a través d’unes proves per detectar la diversitat i, en funció dels resultats, continuen fent més proves per ser el màxim de curosos. Estudis internacionals estipulen que entre el 15% i el 20% de l’alumnat té algun tipus d’alta capacitat, un percentatge que coincideix amb el d’aquest centre educatiu.
Dins de les persones amb altes capacitats, hi ha les superdotades, de les quals en van detectar dues. La resta poden ser molt bones en l’àmbit matemàtic, creatiu, lògic, acadèmic o en la suma de diferents talents. “Tenim perfils molt diversos. Hi ha alumnes que socialitzen perfectament, i altres que no tant. Tenen interessos propis de persones més grans i, a vegades, no encaixen”.
La part emocional adquireix molta importància, i és que, malgrat ser molt bones en alguna matèria acadèmica, per exemple, la gestió de les emocions sovint és la de la pròpia edat que tenen: “Tinc alumnes que s’interessen per la física quàntica i, en canvi, pot ser que s’ho passin malament per temes considerats menors o que tinguin una hipersensibilitat. Els alumnes amb altes capacitats molt sovint són hipersensibles i els afecten molt les coses”. Com a exemples, menciona aspectes com la mort o la justícia, sobre els quals poden pensar i analitzar més i amb més profunditat que altres persones de la seva edat.
Superdotació, talent i precocitat
A més de diferenciar entre altes capacitats (concepte genèric) i superdotació (domini de totes les àrees i saber-les relacionar), hi ha els talents simples i els talents complexos, segons si dominen una o vàries àrees d’aptituds. Així mateix, hi ha el que es diu precocitat, quan l’infant està desenvolupant-se i demostra habilitats en una o més àrees, però encara és aviat per confirmar si és un talent o no.
Una altra possibilitat és que l’alumne tingui una alta capacitat i algun tipus de trastorn, com el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i llavors es parla de doble excepcionalitat, una tipologia que tenen entre el 14% i el 20% de les persones amb altes capacitats, segons estudis internacionals.
Per això, des del COPEC insisteixen en la necessària formació als centres educatius per tractar aquest alumnat divers. Per aquest motiu, el mes de novembre va organitzar a la seu de l’ONCE de Barcelona la ‘Jornada d’Altes Capacitats. Abordatge des de la Neurociència’, que va comptar amb un centenar d’assistents.
La importància del vincle com a eina d’aprenentatge
La conferència inaugural va anar a càrrec del doctor David Bueno, fundador de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1ST, que va impartir la classe magistral ‘Aprenentatge i Cervell: Què ens aporta la Neuroeducació’, oferint la seva visió sobre la interrelació entre l’aprenentatge i la neurociència.
Per a Bueno, “l’establiment del vincle és la primera eina d’aprenentatge tant per les altes capacitats com per a qualsevol diversitat”. L’expert en neurociència va remarcar que “quan un infant amb altes capacitats no entén per què els seus companys no l’entenen, se sent al marge; i una persona que se sent al marge incrementa el seu nivell d’estrès”.
El doctor va posar èmfasi en el fet que “a qualsevol grup hi ha estudiants que destaquen per algunes coses, o que tenen una motivació especial per algun tema; els hem de donar l’oportunitat que facin ‘escapades intel·lectuals’ perquè el seu cervell així ho necessita”, sense oblidar la importància de pertinença al grup, evitant l’excés d’estimulació i deixant espai per al joc.
Durant la jornada, la presidenta del COPEC M. Victòria Gómez, va destacar que “potenciar la creativitat i assumir nous reptes ha de ser el motor d’excel·lència de l’educació”. En l’acte es va ressaltar la importància de saber identificar, intervenir i acompanyar les persones amb altes capacitats intel·lectuals per fer possible el desenvolupament del seu talent, així com un benestar global i sentir-se més integrades.
En aquest sentit, la coordinadora d’altes capacitats i diversitat del COPEC subratlla que aquest alumnat amb necessitats especials (NESE) necessita un acompanyament intel·lectual perquè no sap extreure el potencial que té i coincideix que en l’àmbit educatiu “el vincle és molt important, cal que l’alumne confiï en tu i que tinguis formació i coneixement”.
La relació amb les famílies
“La família ha d’estar informada i orientada cap a certs aspectes”, explica Fernàndez, que també és mare d’una adolescent amb altes capacitats. Proposar un pla individualitzat de l’estudiant, recomanar algunes activitats extraescolars o informar sobre l’existència d’associacions de famílies amb nens i nenes amb altes capacitats són algunes de les orientacions que es poden fer des del centre educatiu.
“Moltes famílies no saben què fer, i és important no pressionar i no etiquetar. És bo que sentin que tenen suport i ajuda, que ni és greu ni és un problema, i han de saber què poden esperar del seu fill o filla i quins recursos externs poden trobar, com beques o ajudes”. La informació, remarca, ha de ser bidireccional, perquè també l’equip docent necessita informació de l’alumnat per part de la família.
Vetllar perquè l’alumne estigui motivat és un dels objectius. Una de les maneres per aconseguir-ho pot ser l’acceleració de curs, que es fa de manera puntual en casos de superdotacions o talents complexos, sempre amb el consens de l’alumne, la família, l’equip docent i l’avaluació psicopedagògica. “En 12 anys, he fet 10 acceleracions i totes han anat molt bé”, posa com a exemple. També es fan acceleracions parcials, és a dir, només en alguna matèria, sigui amb la mateixa classe o anant a l’aula del curs superior, en funció del centre i dels recursos.
Per totes aquestes varietats, conclou Fernàndez, “el professorat ha de ser responsable de formar-se, no ens hem de conformar amb el que sabem. Hem de formar-nos en saber detectar, atendre, avaluar s’escau, i en tot el que estigui a les nostres mans”.
Fins fa tot just un parell de segles, pràcticament un de cada dos infants moria abans d’assolir la pubertat i poder-se reproduir, una proporció molt similar a la d’altres espècies de primats. Aquesta tragèdia universal s’ha suportat amb resignació durant mil·lennis, sense que el coneixement humà ni la medicina hagin estat capaços de posar-hi remei.
A totes les èpoques, en civilitzacions i països dels quals s’han pogut fer estimacions, la taxa de mortalitat dels menors de 15 anys ha rondat el 50%. A les societats de caçadors recol·lectors, un 49%; a l’Imperi romà, un 50%; al Japó medieval, un 48%, i a l’Europa del segle XVIII, un 40% a Suècia, un 45% a França i un 50% a Baviera (Alemanya), segons dades reunides i resumides gràficament per Our Word in Data (OWID). Tot i l’elevat nombre de fills per parella, aquesta enorme pressió evolutiva ha estat una de les raons del lent creixement de la població humana, fins que es va començar a disparar pels vols del 1950.
Una anàlisi de la mortalitat infantil i juvenil de 20 societats de caçadors recol·lectors i de 43 societats històriques, publicada a Evolution and Human Behavior, mostra que el 27% dels lactants no aconseguia superar el seu primer any de vida, mentre que el 47,5 % dels infants no sobrevivia fins a la pubertat. Aquestes taxes de mortalitat infantil, segons destaquen els autors d’aquest estudi, han estat molt similars a les dels micos del Vell Món, i fins i tot superiors a les dels orangutans i bonobos, i possiblement superiors a les de goril·les i ximpanzés.
El 1950, la taxa de mortalitat infantil global era encara del 27%. Però des de llavors el progrés ha estat molt important. El 2020 havia baixat fins al 4%, tot i que amb sensibles diferències entre països. Al grup que tenia millors taxes, com ara el Japó, Finlàndia o Noruega, la mortalitat infantil arribava al 0,3%, mentre que en alguns països africans superava el 10%, segons dades d’OWID. A Espanya, era del 0,4% i a l’Argentina, del 0,8%.
Com passa amb molts indicadors de salut i benestar, el progrés global ha estat enorme des de mitjans del segle XX. A més a més, la millora no s’ha aturat. On avui hi ha els països amb pitjors indicadors és on hi havia els països més avançats fa només unes poques dècades. Fins fa ben poc, pràcticament tots els pares veien morir algun dels seus fills, però aquesta circumstància ja és molt minoritària a nivell global. Amb tot, actualment uns sis milions d’infants moren abans dels 15 anys, més o menys uns 16.000 cada dia.
Conèixer les causes necessàries d’aquest peatge de mortalitat és de gran ajuda per reduir-lo. Un primer pas necessari ha estat la definició precisa dels períodes clau de la infància amb finalitats estadístiques, tot i que encara no els segueixen tots els països, com el de nounat (fins als 28 dies), el de bebè (fins a 1 any) o el de menors de 5 anys. Aquest darrer és molt utilitzat per entendre i poder reduir la mortalitat infantil. Dels 5 milions de morts anuals de menors de 5 anys, més de 2 milions es deuen a infeccions, cosa que suggereix que encara hi ha molt marge de millora amb aquestes malalties. També n’hi ha, per exemple, amb altres causes menors però rellevants: 570.000 morts per asfíxia i traumatismes; 237.000 per accidents i violència, i 97.000 per malnutrició.
La bona notícia és que moltes d’aquestes morts es poden prevenir. Certament, com li agradava dir a l’epidemiòleg suec Hans Rosling, les coses estan malament, però han millorat i estan millor del que ens indueix a creure la nostra inclinació natural al dramatisme i el negativisme de les notícies.
Aquest dissabte, la tradicional encesa de llums de Nadal a l’Hospital de Sant Joan de Déu, ubicat en el seu cim d’Esplugues, donarà l’inici a la festa de celebració dels 50 anys de la seva atenció concertada amb la sanitat pública. També de la seva ubicació al lloc on és ara.
Professionals, pacients i les seves famílies, i amics del centre hospitalari s’aplegaran a l’esplanada de davant de l’hospital per gaudir d’actuacions musicals i de l’emotiu descens d’un grup de Pares Noel despenjant-se amb cordes per la nova façana del centre hospitalari i, a través de les finestres, saludant els infants ingressats.
L’Hospital de Sant Joan de Déu va ser el primer hospital infantil que es va crear a Espanya, l’any 1867, però fa 50 anys que va deixar de ser un centre de beneficència per als infants sense recursos de Barcelona i va passar a atendre a tota la població infantil dins del concert de la sanitat pública .
Al nou centre, l’Hospital Sant Joan de Déu va començar a atendre, per primer cop a la seva història, parts, i va obrir un servei d’urgències i unitats de cures intensives. Actualment, l’Hospital compta amb més de 300 llits i atén cada any més de 130.000 urgències, 17.000 ingressos i 310.000 visites.
De la beneficència a referent internacional
En el xamfrà dels carrers de Muntaner i Rosselló, al barri barceloní de Gràcia, el 14 de desembre de 1867 s’inaugurava el primer hospital pediàtric de l’Estat. Era també un dels primers d’Europa dedicat en exclusiva a pacients menors d’edat. El posaven en marxa tres germans de la comunitat religiosa de Sant Joan de Déu. Amb sis nens ingressats i capacitat per a dotze, començava una història que, fins avui, ha procurat salut i benestar a les criatures. En aquells inicis, però, l’objectiu era que els menors recuperessin la seva salut, però també que, en el temps de convalescència, rebessin la instrucció i formació escolar que els pertocava per edat.
Era l’any que el germà Benito Menni havia arribat a Espanya per restaurar l’Orde Hospitàlaria de Sant Joan de Déu, i ell va veure la necessitat de crear a la ciutat un hospital que atengués els nens escrofulosos, raquítics y disminuïts físics més pobres. Ho va fer amb el suport de la família Plandolit, i en concret de l’industrial català Nonito Plandolit Matamoros, que va pagar el lloguer -50 pessetes- de la casa que va ser la primera seu del centre hospitalari de Sant Joan de Déu.
D’allà, l’any 1881 l’hospital es va traslladar al barri de Les Corts, on actualment hi ha el centre comercial Illa Diagonal. Ocupava una finca de 32.044 metres quadrats de superfície del poble de Les Corts (encara no annexionat a la ciutat de Barcelona). Coneguda com a Prat d’en Rull, la finca estava situada entre els carrers Saldoni (avui avinguda Diagonal) i Sant Francesc de Borja (avui, carrer Déu i Mata). D’aquell hospital no en queda res. Després que els germans ho venguessin per a traslladar el centre a Esplugues, va acabar sent demolit i en el seu emplaçament s’aixeca avui el centre comercial.
Segona seu de l’Hospital Sant Joan de Déu, de finals del segle XIX, situada on ara està el centre comercial Illa Diagonal.
A la dècada dels anys 50, els nous avenços mèdics van fer que el perfil dels infants que acudien a l’Hospital anés canviant i s’hi adrecessin, cada cop més, per motius més diversos. Es va iniciar llavors un procés que va culminar amb un canvi d’orientació de l’Hospital i el trasllat a un nou edifici a Esplugues de Llobregat l’any 1973.
Va arribar el moment en què el centre hospitalari necessitava ampliar i modificar els seus serveis davant el continu i gradual augment de nens que hi acudien, cada vegada per motius més diversos. Gràcies a una campanya benèfica de Ràdio Nacional d’Espanya, l’hospital va poder ampliar llavors els seus consultoris i obrir nous serveis per a atendre moltes de les especialitats relacionades amb l’assistència al nen malalt.
Era només el principi del gran canvi que anava a transformar l’Hospital en les següents dècades. Els nens entraven i sortien de l’hospital, segons l’evolució de les seves malalties. El ritme dels seus quiròfans, el dels seus consultoris i el de les seves infermeries havia augmentat, permetent el pas d’un major nombre de malalts al cap de l’any.
Trasllat a Esplugues, fa 50 anys
Les obres de construcció de l’hospital actual es van allargar tres anys. La seva inauguració oficial va ser a començaments del 1973. En total, l’Hospital comptava amb un total de 300 llits, ampliables a 400.
A part de sufragar el cost de la construcció, s’havia de fer front, a més, a les despeses de manteniment del nou centre. Sense el concert de la sanitat pública, l’Hospital no tenia sentit. I en això van treballar els responsables del centre amb les autoritats del moment. El mateix any que es traslladava a Esplugues, l’Hospital subscrivia amb la Seguretat Social un conveni per a l’assistència sanitària. Segons consta en la memòria de 1973, l’Hospital ja comptava en aquesta data amb 543 professionals en plantilla, atenia 3.784 urgències anuals, 17.323 pacients en consultes externes i 5.468 en hospitalització.
Pocs anys més tard, en els anys 80, va néixer el sistema concertat de salut català i l’Hospital va entrar a formar-ne part. L’any 1992, es convertia en hospital universitari en signar un conveni amb la Universitat de Barcelona que reconeixia i consolidava la seva tradició docent. Aquest mateix any també arribava a un acord amb el Departament de Sanitat i l’Hospital Clínic per a incorporar els serveis de pediatria i cirurgia pediàtrica d’aquest últim centre en una nova unitat situada físicament a l’Hospital Sant Joan de Déu. I el 29 de novembre de l’any següent, la Unitat Integrada de Pediatria i Cirurgia Pediàtrica de l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu es posava en marxa.
Sempre humanitzant l’atenció
La humanització ha estat sempre un valor molt present en totes les accions o iniciatives empreses per l’Hospital al llarg de la seva història. Com a centre de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, un dels seus principals valors és l’hospitalitat, i un dels seus objectius, atendre els seus pacients d’una manera integral: tractant la malaltia que tenen, però també acompanyant-los en el procés, donant-los suport i tractant de reduir l’impacte que l’hospitalització causa en ells.
A aquest efecte, el centre va començar a implantar un model assistencial centrat en la família, en el qual el nen pogués estar acompanyat en tot moment pels seus pares i aquests poguessin participar fins i tot en alguns dels procediments que rep el seu fill; aquest model també preveia incloure en les noves instal·lacions espais especialment concebuts per al descans de les famílies i sales de joc per als nens. Aquest model ha estat sempre una constant en l’Hospital de Sant Joan de Déu, fins avui. Com podia ser encara més confortable per acompanyar la malaltia ha estat perseguit pels seus professionals en paral·lel a la millora de la pràctica clínica i l’avançament en la recerca en salut.
El que va començar sent la guspira d’una revolta de famílies al barri del Poblenou de Barcelona és avui ja un gran debat social que s’estén arreu d’Europa fent evident la urgència d’esmenar el pressuposat consens entorn de l’ús del mòbil entre els adolescents, amb l’ajuda d’especialistes i comunitat docent.
Amb l’objectiu d’avançar en aquest horitzó,El Diari de l’Educació, mitjà referent per a la comunitat educativa,Criar.cat, la comunitat per a famílies de tota mena, i El Diari de la Sanitat, dedicat als professionals sanitaris, han decidit aliar-se per fer possible el primer debat participatiu implicant tots els agents socials que tenen la missió de vetllar per l’ús saludable de les pantalles entre adolescents.
Serà el dijous 14 de desembre, a les 18 hores, a l’auditori de la biblioteca de Poblenou, barri origen del moviment “Adolescència lliure de mòbil”. L’acte consistirà en un debat col·laboratiu amb la participació de veus expertes, plurals i de la comunitat de famílies. La conversa versarà sobre les preguntes que les persones inscrites a l’acte vulguin fer arribar als especialistes. Es poden fer arribar les preguntes a través de: https://forms.gle/UCWZkp1igWpGtJRv6
Entre els ponents que participaran al col·loqui, hi haurà David Bueno, doctor en biologia i autor de “Neurociencia para docentes”; Tamara Fernández, portaveu del moviment “Adolescència lliure de mòbils”; José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i autor de “Adictos o amantes”; Marta Mas, directora de La Salle Premià de Mar, un dels centres educatius pioners en regular l’ús dels mòbils a les aules.
Mòbil, a partir de quina edat? Com podem educar els infants en l’ús responsable de les pantalles? Quines eines tenim les famílies per regular el contingut que consumeixen? Mòbil a l’escola, sí o no? Són algunes de les preguntes que planen sobre el debat.
I és que cada vegada més estudis apunten que el cervell adolescent no està preparat per regular-ne l’ús, però al mateix temps els infants demanen tenir smartphones en edats més precoces. Segons l’Institut d’Estadística Espanyol, gairebé el 70% ja tenen un dispositiu mòbil als 12 anys.
És en aquest marc que se circumscriu el debat participatiu que tindrà lloc el proper 14 de desembre, amb l’objectiu d’incentivar un nou consens social a l’entorn de l’ús de les tecnologies en menors, analitzant el context i atenent als riscos que adverteixen els i les especialistes.
Una jornada fruit d’una aliança entre El Diari de l’Educació, Criar i El Diari de la Sanitat que ha estat possible gràcies a la vocació social que comparteixen tots tres mitjans de servir les seves comunitats, oferint recursos, opinions qualificades i eines per empoderar famílies i professionals del sector davant d’un debat social de primer ordre.
Parlo amb l’Emma Cortés Maurel i penso si ens cal que hi hagi persones que ens plantegin objectius i reptes idealistes, com dissenyar ciutats on la infància pugui jugar en qualsevol indret. I em responc que sí, que gent com l’Emma, que ens convidi a imaginar coses noves, diferents, fan que el món no es quedi en pause. L’Emma ha acompanyat l’Associació Som Santa Eulàlia en el procés de la futura àrea de joc del Parc de les Palmeres, un espai cridat a ser una referència, -un ideal?- en relació amb un dret principal, sinó el primordial, de la infància: jugar.
Si féssim una enquesta al carrer preguntant si jugar és un dret essencial de la canalla, recollit en la Declaració dels Drets de la Infància, de l’any 1959, a les Nacions Unides, què creus que passaria?
Crec que no tenim gaire clar que és un dret i un dret reconegut amb el mateix grau d’importància que el dret a la salut, a l’habitatge i l’educació, etc. I potser intuïtivament podem pensar que el primer dret, el més bàsic, sigui el menjar i tenir un sostre, tenir les necessitats bàsiques cobertes, però des de la perspectiva del Dret no hi cap dret per sobre d’un altre, i cal garantir-los tots. I sí, potser el dret al joc no és gaire conegut, però ho faria extensiu al conjunt de drets de la infància, perquè crec que el conjunt de la població no n’és conscient que hi ha una convenció internacional que reconeix tot aquest ventall de drets i que obliga a respectar-los i garantir-los.
Emma Cortés Maurel, pedagoga social. | Bibian Escudero
Llavors, diries que aquest document internacional serveix d’alguna cosa efectiva o és més aviat simbòlic?
Crec que aquest document és indispensable, i és imprescindible que tots els països el ratifiquin i que es respecti. El que sí que és més simbòlic, però també necessari, és celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants. Aquest dia no és suficient per garantir els drets, però sí permet recordar, encara que sigui un dia a l’any, l’existència de la Convenció i la seva importància. De fet, en l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància de Barcelona de 2021 vam preguntar a 5000 nens i nenes de la ciutat sobre el seu coneixement sobre els Drets de la infància i ens va sorprendre que el seu coneixement ha baixat respecte l’enquesta que vam fer al 2017. Una de les explicacions que hi donem és que amb la pandèmia les accions de sensibilització envers aquest tema van baixar, a les escoles i, sobretot, a les ciutats. Tot i això, el repte més gran, coneixement a banda, ha de ser garantir l’aplicació efectiva d’aquests drets.
Però, en efecte, el principi 7 d’aquesta declaració diu, explícitament, que “l’infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d’estar orientats a les finalitats perseguides per l’educació. La societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret”…
Quan diem que el joc és una activitat “vital” vol dir que és del tot necessària per al desenvolupament saludable dels infants. Ara bé, la dificultat que trobem perquè sigui una activitat socialment reconeguda és que els beneficis del joc no es veuen de forma immediata. Però, cada vegada hi ha més evidència científica que demostra la importància que té el joc per al desenvolupament de competències socials, emocionals, corporals i cognitives dels infants. Fins hi tot, el joc pot disminuir efectes dels problemes de salut mental. Però no cal posar-nos en situacions tan excepcionals, sinó que de forma quotidiana tots els infants necessiten jugar per interpretar el món que els envolta, perquè és en aquell context quan li donen significat a coses que han pogut veure o copsar, però de forma, diguem-ne, passiva. La Pedagogia fa anys que ho posa en evidència i els avenços de la neurociència també corroboren que, mentre juguen i s’ho passen bé, els infants aprenen molt. Hi ha competències per la vida que com millor s’aprenen és jugant.
Cada vegada hi ha més evidència científica que demostra la importància que té el joc per al desenvolupament de competències socials, emocionals, corporals i cognitives dels infants
I el joc a l’aire lliure?
Jugar a l’aire lliure té molts beneficis a nivell de desenvolupament saludable, el més evident és per al desenvolupament psicomotriu dels infants, i per combatre el creixent sedentarisme i els greus problemes d’obesitat infantil, però també l’important que és estar en contacte amb elements naturals, com el sol (vitamina D) o per poder experimentar i manipular sorra, vegetació, palets de fusta, etc. I un aspecte cabdal de jugar a l’aire lliure és que els posa en contacte amb altres nens i nenes, i jugar amb iguals és una font molt rica de socialització i de noves experiències d’aprenentatge. La pandèmia ho fa ver palès, perquè es va limitar la vida social, però, a més, a l’Hospitalet va ser molt dur, ja que els únics espais naturals que tenien els nostres fills i filles eren els pocs parcs que hi ha, ja que no tenim accés a la platja, ni a la muntanya i l’accés a la llera del riu està molt poc cuidat. I l’aire lliure ens dona un tipus d’espai de joc que no el trobarem en cap altre lloc. A les ciutats com l’Hospitalet és imprescindible que generem espais de joc enriquit arreu de la ciutat, perquè no els tenim de forma natural com ho poden tenir els infants que viuen en entorns rurals a prop d’un bosc o d’un riu.
Aconseguir que a la canalla li vingui de gust sortir a jugar al carrer, quin repte, no? Ho dic perquè deu ser difícil contrarestar el joc sense interacció social, el ‘pantallisme’, és així? En teniu dades?
Abans de cap altre consideració, el que hem de tenir clar és que la indústria del videojoc i les xarxes socials està dissenyada perquè tant els infants com les persones adultes ens hi enganxem. Quin és el problema aleshores? Doncs que no acostuma a haver-hi alternatives prou potents que convidin a fer altres coses més enllà de les pantalles. Realment és un tema molt complex, multifactorial, però sí que és cert, que des de la nostra esfera d’espai públic, un dels reptes és oferir parcs i zones de joc més atractives. En general, les que hi ha ara ofereixen poc repte i són poc motivadores, i això és un peix que es mossega la cua: perquè com menys atractius hi ha al carrer menys ganes et venen de jugar al carrer. I quan tens 8 o 10 anys el que vols és trobar-te amb altres nens i nenes per jugar, perquè llençar-se sol per un tobogan ja no és suficient per passar-s’ho bé. I si no hi ha altres infants jugant tampoc resulta atractiu. Si parlem que els espais de joc per si sols ja no són atractius a partir dels 9 anys, a no ser que et trobis amb altres nens i nenes d’edats similars. I ja no parlem dels infants a partir de 12, és a dir dels adolescents.
Jugar a l’aire lliure té molts beneficis a nivell de desenvolupament saludable, el més evident és per al desenvolupament psicomotriu dels infants, i per combatre el sedentarisme i els greus problemes d’obesitat infantil, però també és important estar en contacte amb elements naturals
Cal que els infants s’avorreixin de tant en tant?…
Un aspecte important és que quan els infants estan exposats a les pantalles no és només que els treguin temps de fer altres coses, que també, sinó que van perdent la capacitat de jugar de forma lliure, espontània, no tan pautada, de forma més creativa, inventant-se coses. Els espais d’avorriment et mouen a crear, a inventar alguna cosa, però ara s’acaben omplint amb un joc de pantalla.
Coordines el programa Ciutat jugable de l’Institut Infància i Adolescència, que presta assessorament a l’Ajuntament de Barcelona, quins són els eixos més primordials d’aquest programa?
El que fem és acompanyar l’Ajuntament de Barcelona en el desplegament de polítiques que permetin construir una ciutat on la infància pugui viure millor. La nostra tasca és posar una lupa sobre el joc i pensar que no tan sols es tracta de diversificar les zones de joc, sinó que tota la ciutat s’ha de dissenyar pensant que s’ha de poder jugar a tot arreu perquè considerem que els infants són ciutadans de ple dret, són ciutadans del present. I, si una de les seves activitats vitals és jugar, doncs bé que la ciutat els ha de garantir poder fer-ho de forma segura, enriquidora. Posant especial cura en els barris més desafavorits, on els infants tenen poques oportunitats de sortir del seu barri i la seva ciutat. I també donem molta importància no només a poder disposar de més espais de joc, sinó als criteris d’inclusió, de naturalització, de diversitat de joc, de confort, d’integració amb l’entorn, etc. S’hi ha de tenir en compte. I com a institució pública, tot el coneixement que generem el posem al nostre web perquè serveixi a altres municipis.
Llavors, voleu oferir alternatives diverses al model tradicional d’àrea de jocs de gronxadors i tobogan…
Una clau en el canvi metodològic a la intervenció urbana és, justament, que dissenyar una àrea de joc no és decidir si un tobogan o un gronxador, sinó que el gran repte és pensar les activitats lúdiques que hi haurà en aquella àrea de joc, perquè com més diversitat d’activitats hi hagi vol dir que més infants hi trobaran resposta als seus interessos, més aprenentatges diferenciats es faran. Per exemple, no són les mateixes habilitats que un infant desenvolupa o el que aprèn quan només llisca per un tobogan que les que propicia fer escalada, que permet més desenvolupament motriu, a més de la capacitat de superar pors… I el mateix passa quan es juga amb la sorra. Així que com més divers i ric és el joc, més aprenentatge i també més estona s’hi estaran els infants. I, sí, el nostre objectiu seria que qualsevol persona, especialment els responsables polítics, entenguin que els infants han de poder jugar arreu de la ciutat, i per això necessiten espais de joc de qualitat i també carrers pacificats i carrers més verds. I que pogués concloure que una zona de joc amb un tobogan i una molla i prou no és una zona de joc prou bona.
Fent una ciutat més favorable al joc de la mainada, modificaria substancialment la dinàmica de les ciutats?
I tant, de fet, Tonnuci, gran pedagog, defensor del joc lliure i de la necessitat de donar veu i autonomia als infants, ja deia que una ciutat per als infants és una ciutat millor per tothom. Si dissenyem una ciutat més favorable al joc estem dissenyant una ciutat que pensa en les necessitats dels infants: gaudi, descans, seguretat, confortabilitat, inclusió… i per tant estem construint una ciutat més saludable, una ciutat més educadora, una ciutat que ajuda a combatre l’emergència climàtica perquè per jugar necessites espais més verds, carrers més pacificats…, que avançar cap a una ciutat més jugable fa avançar cap a altres reptes importants de les ciutats.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
En el debat de gènere s’ha encunyat el terme ‘ulleres liles’, calen ‘ulleres d’infant’ per mirar les ciutats?
Jo crec que un element clau és que a l’hora de planificar la ciutat es tingui en compte als infants com a actors de ple dret. Tot i que el disseny d’una plaça no inclogui una àrea específica de joc, sí que cal tenir en compte que els infants aniran a jugar a aquella plaça, i llavors hem de considerar, per exemple, la possibilitat d’instal·lar una grada perquè puguin seure o evitar que tot l’espai l’ocupin les terrasses. Una pràctica que fem molt sovint a l’Institut és que els infants avaluïn els espais de la ciutat. Perquè no es tracta tant que nosaltres recordem com eren les coses quan érem petits, sinó que tinguem constància de les coses que plantegen els infants d’avui. Hem d’escoltar els infants perquè posar-se les ulleres d’infants ha de ser saber què pensen, què necessiten, què demanen per poder usar la ciutat i el seu ús bàsic és el joc.
Què son els ecosistemes lúdics?
És un concepte clau, que vol dir que en un radi raonable qualsevol infant ha de poder trobar diferents àrees de joc, àrees de joc que també generin estímuls diversos. Per explicar-ho amb un exemple planer, si en un espai de joc tenim una zona de sorra, molt naturalitzada, doncs potser n’hem de tenir, amb una idea de complementareitat, una altra amb terra accessible, si cal de cautxú.
Si dissenyem una ciutat més favorable al joc estem dissenyant una ciutat que pensa en les necessitats dels infants: gaudi, descans, seguretat, confortabilitat, inclusió… i per tant estem construint una ciutat més saludable
Lliga el concepte de ‘ciutat jugable’ amb la diversitat funcional, amb les àrees de joc inclusives?
Aquest ha estat un treball molt potent de desplegament del nostre projecte, perquè hem fet una feina compartida amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i l’equip d’arquitectes de la Direcció d’estratègia urbana. I, sens dubte, Ciutat Jugable va encaminada a crear espais de joc més inclusius i que tots els infants puguin jugar i trobin resposta a les seves necessitats, inclosos, és clar, els infants de diversitat funcional o que tenen alguna qüestió relativa a la salut mental. Així que el concepte de ‘joc inclusiu’ el tenim ben present. Però és cert que hi ha una dificultat d’abastar totes les possibles diversitats. Per exemple, si pensem en l’accessibilitat d’un infant amb cadira de rodes no podrem fer zones de joc de sorra perquè no és prou accessible i llavors has de poder combinar les zones de sorra amb altres zones de sauló, per a on sí que es poden moure amb cadira de rodes. Vull dir que hi ha tot un seguit de condicionants, tant tècnics com de disponibilitat d’espai, que condicionen cadascuna de les zones de joc.
Inclusió i accessibilitat van de la ma…
L’accessibilitat és una condició indispensable perquè hi hagi inclusió, però perquè hi hagi inclusió cal que l’activitat de joc inclogui el major nombre d’infants possible. La normativa ens diu que 1 de cada 5 elements ha de ser accessible. En una zona de joc es pot posar un panell de quatre en ratlla i ja es considera que allò seria una zona de joc inclusiva, tot i que el gronxador, el tobogan i la molla no ho siguin. Llavors, quina gràcia té que, per exemple, un infant amb cadira de rodes només pugui jugar al quatre en ratlla però no pugui interactuar amb d’altres infants a la resta d’elements d’aquella zona de joc? Segons la norma legal, seria una zona de joc inclusiva, però no hi ha dubte que el model de joc que proposa no seria gens inclusiu.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
Com està l’Hospitalet, hi ha zones jugables òptimes, en podries esmentar alguna de ben dissenyada?
Segurament, com a tot arreu, no n’hi haurà cap que sigui perfecta, però comentaré algunes que crec que estan en la bona direcció, també en la meva qualitat de mare i veïna de l’Hospitalet. Diria que a nivell de diversitat de joc és espectacular el Parc de Les Planes, l’àrea de joc té elements innovadors, elements de repte, és atractiva per als infants de diverses edats…, si de cas diria que potser s’ha tret poc profit del fet, del potencial, de ser un espai naturalitzat i, per posar un parell d’exemples, no hi ha jocs per explorar amb sorra ni tampoc amb aigua. . I que, estant al costat d’un dels barris més densos d’Europa, com la Florida, potser es queda, fins i tot, petita.
Cap altra més?
Doncs, el Parc de la Serp, que és on jo jugava de petita, quan hi havia aquella serp de ciment, que per disseny no et diria que seria la més adient, però que ara té força punts a favor, com que hi hagi una zona per a infants petits que poden jugar amb sorra, hi ha una pista esportiva…, vull dir que és un espai multifuncional i complementari, i, a més, en un entorn peatonalitzat. I com a la majoria d’àrees de joc de la ciutat, potser que els elements son massa estàndards i, tot i que ara hi ha restriccions per sequera, aquí tampoc hi ha la possibilitat de jugar amb aigua.
I pel que fa a mancances?…
El principal dèficit de l’Hospitalet, sense haver fet, però, una diagnosi exhaustiva, diria que és que en la majoria de barris hi ha molt poc espai públic disponible pel joc, hi ha molt poc verd (som de les ciutats amb menys m2 de verd per habitant) i, finalment, crec quue les àrees de joc son molt estandarditzades i poc atractives, poc naturalitzades o no son del tot o realment inclusives.
Has assessorat l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia en el projecte de la plaça de les Palmeres, quins criteris heu compartit amb l’Ajuntament per dissenyar els futurs espais de joc?
El que hem plantejat és que hi hagi diversitat de jocs i activitats lúdiques, per a diverses edats, que es tingui en compte els infants amb discapacitat, que incorpori el verd i jocs d’aigua, amb aquesta línia que ja hem comentat de naturalitzar les àrees de joc dels infants, i també que hi hagi jocs i elements de fusta, que diria que és un dels principals dèficits, la manca de fusta, de la major part de les àrees de joc de la ciutat, perquè el mobiliari urbà de fusta també ens apropa a la Natura. I un aspecte essencial ha estat promoure el joc col·lectiu i compartit, tot entenent, posem per cas, que un gronxador de cistella és un element de joc que et convida a relacionar-te amb els altres, que necessites que hi hagi més infants per poder jugar-hi i, a més, afavoreix que hagin de ‘negociar’ com fer-lo servir, si més ràpid o més lent, i això també és un aprenentatge.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
I en aquest ‘ecosistema lúdic’ del Parc de les Palmeres quin rol tindran les famílies, les mares i els pares?
El rol dels pares és cert que és un dels grans temes. Per una banda, he de dir molt clarament que per aprofitar el potencial educatiu d’un joc no és imprescindible que hi hagi un pare o una mare intervenint-hi perquè el joc, com diu Tonucci, ha de ser una activitat entre iguals. I que els infants puguin jugar sols a l’espai públic té molts més beneficis en termes de desenvolupament, d’autonomia i d’autoestima. Però no tot ha de ser blanc o negre, a vegades hi ha situacions, com un infant ha fet mal a un altre o un atzucac en el joc, en què les persones adultes poden ajudar a fer una mediació i resoldre aquella situació. De la mateixa manera, que també és una bona postura no intervenir en el joc però ser-hi present per quan se’ns necessiti. I si bé l’objectiu ha de se el joc autònom entre iguals, també és cert que participar en els jocs dels infants és una oportunitat d’or per comunicar-se en família i crear vincles. I els pares i les mares no hi hem de renunciar, sinó que cal trobar un equilibri entre aquestes tres situacions: Joc autònom (sense cap adult que t’acompanyi), joc acompanyat i joc compartit, família, fills i filles.
En aquest terreny de la participació i la interacció, si no m’erro, heu tingut en compte, per exemple, suggeriments de les famílies perquè hi hagi zones de joc a tocar de la porta de l’escola, oi?
Al procés de diàleg al voltant de la plaça de les Palmeres sí que ha participat l’Associació de Famílies de l’Escola Pompeu Fabra. A l’Institut Infància i Adolescència, ens agrada molt el concepte de co creació perquè implica que tothom, també els infants, tothom posa damunt la taula quines son les seves necessitats, que de vegades son contraposades, com ara que volguéssim obrir una zona de jocs allà on la gent gran té per costum seure. El terme de co creació també implica tenir en compte les necessitats dels altres. I, a partir d’aquí, es mira conjuntament si un projecte és viable a nivell tècnic i pressupostari. I jo diria que en el procés de la plaça de les Palmeres s’ha donat tot això. De fet, crec que és molt rellevant que la vocalia d’Infància de l’Associació de Veïns i Veïnes ‘reclamés’ participar en el disseny d’aquest espai i s’hi impliqués. És un molt bon punt de partida per tenir en compte els infants en el disseny urbà de la ciutat.
Les últimes informacions parlen d’un nou ajornament d’altres sis mesos en el projecte de la plaça de les Palmeres, caldrà esperar, doncs, però tu penses seguir vinculada a aquest projecte?
Doncs jo treballo a Barcelona però visc el joc com a veïna i mare de l’Hospitalet, perquè, de fet, jo he jugat als parcs de l’Hospitalet. I quan l’associació Som Santa Eulàlia em va demanar que hi col·laborés van confluir el meu vessant professional i el vessant de veïna, així que si puc continuar aportant el meu bagatge o la meva expertesa, doncs ho faré, també per convenciment, per aportar el meu granet de sorra a millorar la vida dels nens i nenes, també de l’Hospitalet.
Aquesta entrevista ha estat publicada originàriament a Districte7
