Just Deploy It!

Blog

  • Personal mèdic de l’Hospital Santa Maria de Lleida es planta per l’excés de guàrdies

    Una trentena de facultatius de l’Hospital Santa Maria de Lleida, amb el suport i l’assessorament jurídic del sindicat Metges de Catalunya (MC), s’han plantat i han decidit no fer més hores d’atenció continuada (guàrdies) que les 499 hores anuals màximes exigibles per conveni col·lectiu, donada la “situació extrema” d’esgotament físic i mental que pateixen.

    Es tracta del personal dels serveis de medicina interna, geriatria i unitat de cures intensives (UCI), i del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). Els afectats, molts dels quals també cobreixen les vacants de la plantilla mèdica a l’Hospital Arnau de Vilanova, van presentar el passat  dijous un escrit adreçat al gerent territorial de l’Institut Català de la Salut (ICS) a Lleida i l’Alt Pirineu i Aran, Ramon Sentís.

    En aquest document, els professionals assenyalen que l’estat de saturació pel que fa a la realització de la jornada d’atenció continuada “ha esdevingut totalment insostenible”. Afirmen que, si d’aquí a final d’any mantenen la seva jornada ordinària prevista i les guàrdies programades, sobrepassaran igualment la jornada anual màxima de 2.187 hores pactada en el conveni.

    És per això que comuniquen a Sentís que no faran ni una hora més de les acordades i li demanen una reunió urgent per adequar els calendaris laborals dels facultatius a la normativa vigent. En cas de no consensuar una solució, adverteixen que l’atenció continuada de determinats serveis podria quedar sense cobrir alguns dies, així com la jornada ordinària.

    Per al delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital Santa Maria, Santiago Miguelsanz, aquest conflicte evidencia la manca de personal que assota el sistema sanitari català i la «nul·la planificació» dels seus responsables. “No podem aguantar més, estem totalment esgotats i cremats. És inadmissible que hi hagi metges que hagin fet set guàrdies alternades, un dia sí i un dia no, durant dues setmanes sense poder gaudir dels descansos fixats per llei, o que la direcció del centre hagi permès a un facultatiu fer dos dies seguits de guàrdia”, sosté.

    Miguelsanz recorda que, el passat juliol, el sindicat ja va avisar l’hospital que alguns especialistes havien realitzat el nombre màxim d’hores de guàrdia anuals previstes en el conveni i que calia resoldre amb rapidesa aquesta situació.

    Fa pocs dies, el sindicat mèdic engegava una campanya perquè els professionals de la medicina actuïn de manera decidida i posin límits als escreixos de jornada laboral, després de constatar a través d’una enquesta que el 70% dels facultatius catalans està afectat per algun dels símptomes de la síndrome de burnout.

  • Identifiquen la causa de la progressió de l’Alzheimer al cervell

    Un nou estudi, publicat a la revista Science Advances, ha utilitzat per primera vegada dades humanes per quantificar la velocitat dels diferents processos que condueixen a la malaltia d’Alzheimer. L’equip internacional, liderat per la Universitat de Cambridge (Regne Unit), ha descobert que aquesta malaltia neurodegenerativa es desenvolupa de forma molt diferent del que es creia fins ara, cosa que podria tenir implicacions per al desenvolupament de possibles tractaments, segons els autors.

    Els investigadors han descobert que, en lloc de partir d’un únic punt del cervell i d’iniciar una reacció en cadena que produeix la mort de les cèl·lules cerebrals, la malaltia d’Alzheimer arriba de forma primerenca a diferents regions del cervell. La rapidesa amb què la malaltia mata les cèl·lules d’aquestes regions, a través de la producció de grups de proteïnes tòxiques, determina també la velocitat amb què es propaga.

    L’equip ha descobert que, en lloc de partir d’un únic punt del cervell i iniciar una reacció en cadena que provoca la mort de les cèl·lules cerebrals, com es creia fins ara, l’Alzheimer arriba a diferents regions del cervell de forma primerenca.

    A l’estudi van utilitzar mostres cerebrals post mortem de pacients amb Alzheimer i imatges d’escàner PET (tomografia per emissió de positrons, per les sigles en anglès) de malalts vius.

    Segons explica SINC Georg Meisl, del departament de Química Yusuf Hamied de Cambridge i primer autor del treball, “per assegurar que les conclusions eren generals, utilitzem diversos conjunts de dades diferents, mesurats amb diferents mètodes i informació d’estudis previs. També dades noves procedents del Cambridge Brain Bank, que guarda historials i mostres de pacients amb malalties neurodegeneratives, inclòs l’Alzheimer”.

    Les dades dels pacients incloïen des que les que tenien un deteriorament cognitiu lleu fins als que patien la malaltia en tota la seva extensió amb l’objectiu de rastrejar l’agregació de tau, una de les dues proteïnes clau implicades en la malaltia.

    A l’Alzheimer, la tau i una altra proteïna anomenada beta-amiloide s’acumulen en forma de cabdells i plaques -coneguts com a agregats proteics-, cosa que provoca la mort de les cèl·lules cerebrals i l’encongiment del cervell. Les conseqüències són la pèrdua de memòria, els canvis de personalitat i la dificultat per dur a terme les funcions diàries, entre d’altres.

    Química, millors mesuraments i model matemàtic

    «La malaltia de l’Alzheimer és molt complexa. Per això, al nostre equip, estem intentant millorar la vostra investigació aportant idees d’una disciplina diferent: la química. Per fer possible aquest estudi, necessitàvem millors mesuraments per obtenir informació detallada sobre la malaltia, com ara un tipus específic [escàner] de PET, i un nou model matemàtic”, assenyala Meisl.

    L’expert explica que al llarg de la darrera dècada el seu grup ha “desenvolupat les idees que ens han portat a aquest model, començant el procés al tub d’assaig i després examinant sistemes cada cop més complexos, fins que per fi hem estat capaços analitzar dades de pacients”.

    Els autors van observar que el mecanisme que controla la taxa de progressió de la malaltia és la replicació d’agregats proteics a regions individuals del cervell, i no la propagació d’agregats d’una zona a una altra.

    Mitjançant la combinació dels conjunts de dades diferents i la seva aplicació a aquest model matemàtic, els investigadors van observar que el mecanisme que controla l’índex de progressió de la malaltia és la replicació d’agregats proteics a regions individuals del cervell, i no la propagació d’agregats d’una regió a una altra.

    Durant molt de temps, els processos cerebrals que produeixen l’Alzheimer s’han descrit amb termes com cascada i reacció en cadena. És una malaltia difícil d’estudiar, ja que es desenvolupa al llarg de dècades, i només es pot fer un diagnòstic definitiu després d’examinar mostres de teixit cerebral després de la mort.

    Fins ara, les investigacions s’havien basat, en gran mesura, en models animals per estudiar-los. Els resultats obtinguts en ratolins suggerien que la malaltia s’estenia ràpidament, ja que els grups de proteïnes tòxiques colonitzaven diferents parts del cervell.

    “La idea era que l’Alzheimer es desenvolupava de manera similar a molts càncers, és a dir, que els agregats de proteïnes tòxiques es formaven en una regió i després s’estenien pel cervell”, diu Meisl.

    Hem descobert que quan l’Alzheimer comença ja hi ha agregats [de proteïnes tòxiques] a múltiples regions del cervell, per la qual cosa tractar d’aturar la propagació entre regions servirà de poc per frenar la malaltia. – Georg Meisl, del departament de Química Yusuf Hamied de Cambridge i primer autor del treball

    En canvi, afegeix, “nosaltres hem descobert que quan l’Alzheimer comença ja hi ha agregats a múltiples regions del cervell, per la qual cosa intentar aturar la propagació entre regions servirà de poc per frenar la malaltia”.

    Els autors han observat també que la replicació dels agregats de tau és sorprenentment lenta: triga fins a cinc anys. «Les neurones són molt bones a l’hora d’impedir la formació d’aquests grups proteics, però hem de trobar maneres de fer-les encara millors si volem desenvolupar un tractament eficaç», diu David Klenerman, coautor de l’estudi i membre de l’Institut d’Investigació de la Demència de Cambridge. “És fascinant com ha evolucionat la biologia per aturar l’agregació de proteïnes”, subratlla.

    El valor de treballar amb dades humanes

    Per a Tuomas Knowles, també del departament de Química de Cambridge i coautor del treball, “aquesta investigació demostra el valor de treballar amb dades humanes en lloc de models animals imperfectes”.

    Segons Knowles, el descobriment clau d’aquest treball “és que aturar la replicació dels agregats en lloc de la propagació serà més eficaç en les etapes de la malaltia que hem estudiat”.

    Els autors afirmen que la seva metodologia podria utilitzar-se per ajudar al desenvolupament de tractaments contra l’Alzheimer, que afecta uns 44 milions de persones al món, en adreçar-se als processos més importants que es produeixen quan els humans desenvolupen la malaltia. A més, aquest mètode podria aplicar-se a altres malalties neurodegeneratives, com ara el Parkinson, assenyalen.

    La metodologia es podria utilitzar per ajudar al desenvolupament de tractaments i també aplicar-se a altres malalties neurodegeneratives.

    En opinió de Georg Meisl, el seu estudi “proporciona una nova manera d’obtenir més informació sobre el que passa a la malaltia d’Alzheimer a partir de les dades dels pacients. Això ens pot permetre tant esbrinar què hem de canviar mitjançant medicació per frenar la malaltia com predir quant hem de fer canvis per aconseguir una millora significativa dels malalts”.

    Els investigadors tenen previst examinar els processos més primerencs en el desenvolupament de l’Alzheimer i ampliar els estudis a altres malalties, com la demència temporal frontal, la lesió cerebral traumàtica i la paràlisi supranuclear progressiva, en què també es formen agregats de tau durant la malaltia.

    Knowles opina que “resulta emocionant veure el progrés en aquest camp: fa quinze anys, nosaltres i altres científics determinàvem els mecanismes moleculars bàsics per a sistemes senzills a un tub d’assaig; però ara podem estudiar aquest procés a nivell molecular en pacients reals, cosa que és un pas important per desenvolupar algun dia tractaments”, conclou.

    Referència:

    Georg Meisl et al. “In vivo rate-determining steps of tau seed accumulation in Alzheimer’s disease”, Science Advances (octubre, 2021)

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • 20 anys d’activisme en defensa de la sanitat 100% pública del Baix Vallès

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès va néixer fa dues dècades a conseqüència dels dèficits sanitaris que patia Mollet, en particular, i el Baix Vallès, en general. Es tractava d’un moviment ampli i plural, en el qual participaven associacions com Adusmic, Col·lectiu Ronda, Afimoic, associacions de veïns i veïnes, sindicats com a CCOO i UGT, partits polítics de l’àmbit de l’esquerra i moltes persones a títol individual. En aquest sentit, volem recordar a grans persones que ja no estan entre nosaltres, com Jordi Bayo, Paco Rodríguez, Francisco Jiménez, Isabel Santiago, Juan Dote i Bernabé Soto. Aquestes persones ens van ensenyar el camí per a defensar la sanitat pública 100%.

    Al llarg d’aquests 20 anys, hem assolit diverses conquestes, com per exemple el nou Hospital de Mollet, inaugurat l’any 2010. Però n’hi ha moltes més: el nou CUAP, l’ampliació de les urgències hospital, la zona blava gratuïta durant 3 hores per urgències, els terrenys al POUM per a una residència i serveis sanitaris, millores importants en rehabilitació, aturar el projecte de crear una unitat de medicina esportiva privada a l’Hospital públic, creació del Consell Participatiu, accessibilitat a les estacions de Mollet, etc.

    A més a més, durant tot aquest temps hem mantingut un contacte directe amb el Servei d’atenció a la ciutadania de l’Hospital, hem participat activament al Consell de participació ciutadana de la Fundació Sanitària de Mollet, hem ofert moltíssim material a l’atenció primària, hospitalària i comercial del Baix Vallès durant la pandèmia. També hem presentat infinitat de mocions que han estat aprovades als diversos ajuntaments de la comarca i hem promogut i participat en diverses manifestacions en defensa de la sanitat pública, teixint aliances amb altres forces socials, sindicals i polítiques per a defensar els drets socials i els serveis públics.

    En aquest sentit, hem sigut membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya. Encara ens queda molt per fer i ho farem plegats amb la gent del Baix Vallès.

  • La vacuna de la grip s’associa a menys gravetat i mortalitat per Covid

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) alerta que aquest any la grip pot ser més nombrosa i presentar casos més greus, donat que s’ha disminuït la immunitat col·lectiva al no haver pràcticament grip l’any passat.

    Un recent estudi publicat a la revista Vaccines assenyala que quan s’han donat hiverns suaus amb taxes d’incidència de la grip baixes, els anys següents es registraven casos més greus. Això podria suposar que fins a un 48% de la població fos susceptible a la infecció per la grip. Davant aquest context, enguany s’ha incrementat en 120.000 les vacunes de la grip, que arribaran a les 1.570.000 dosis.

    Des de l’AIFiCC recorden que haver-se posat la vacuna de la grip s’associaria a una menor gravetat i una menor mortalitat per la Covid i que patir el virus de la grip i de la Covid alhora, podria suposar multiplicar per 6 la probabilitat de morir. Per aquest motiu, fan una crida a la població que es vacuni de la grip i de la tercera dosi de recordatori de la Covid en el cas que requereixi.

    “Iniciar la vacunació de la grip amb la coadministració de la tercera dosis de la vacuna Covid en majors de 70 anys complica la campanya, ja que haurem de tenir en compte quina vacuna de Covid-19 cal administrar a la persona que ve a vacunar-se, que faci 6 mesos mínim de la segona dosis, etc. Per tant, hi haurà més factors a controlar que només en la campanya de la grip, però la coadministració ajudarà a aconseguir millors cobertures i una més alta immunitat col·lectiva”, explica la infermera Pepi Estany, coordinadora del grup de vacunes de l’AIFiCC.

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya també fa una crida perquè els professionals sanitaris es vacunin de la grip. «El col·lectiu encara es vacuna poc, l’any passat un 42.5%, quan la mateixa OMS recomana que s’hauria d’arribar a un 75%», remarquen. “Com a professionals sanitaris tenim la obligació ètica de vacunar-nos, per protegir als nostres usuaris, per protegir-nos i no haver de causar baixa en el nostre lloc de treball i per protegir a les nostres famílies”, argumenta Estany.

  • La COP 26 de Glasgow i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

    Aquests dies es reuneix a Glasgow la conferència mundial pel clima amb la participació de caps de govern, científics i tècnics de tots els països. Per fora bramen les veus de Greta Thunberg i de desenes de milers d’activistes i ecologistes, al crit de «prou de bla…bla…bla… és l’hora de passar a l’acció». Per dins, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, adverteix que «de seguir així, estem cavant la nostra pròpia tomba». No és una exageració, el futur de la humanitat està en joc. Els científics ho confirmen, el 2020, els gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) causants de l’escalfament del planeta van augmentar, malgrat la restricció del trànsit i l’activitat econòmica produïda per la pandèmia.

    Les previsions de l’Acord de París d’aconseguir augmentar la temperatura mundial a no més d’1,5 graus i si és possible no més de 2 graus, a final de segle respecte a l’època preindustrial, no es compliran amb les mesures de reducció de GEH acordades actualment. En aquests moments, l’augment ja ha arribat a 1,1° i, en cas de seguir així, arribarà a 2,7°, cosa que causaria la desertització de gran part de la península Ibèrica.

    Paral·lelament a la COP26, s’ha reunit a Glasgow el C40, l’òrgan de govern dels municipis més grans del món, anomenat així perquè inicialment l’integraven 40 ciutats, però avui reuneix 97 ciutats que representen 700 milions d’habitants. En aquesta reunió, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat elegida vicepresidenta de l’organisme en substitució de l’alcalde de Londres. És indubtable que aquesta elecció va ser motivada per les importants mesures preses a Barcelona per reduir les contaminacions de l’aire pel trànsit automotriu, amb l’establiment de l’àmplia Zona de Baixes Emissions, i les illes que s’estan desenvolupant per apaivagar el trànsit i guanyar zones d’oci i esbarjo dels veïns a diversos barris de la ciutat. Barcelona havia guanyat, a més, el premi al Pla Clima, com la millor iniciativa de les ciutats Europees.

    En les seves declaracions a Glasgow, Ada Colau va assenyalar una cosa crucial per al nostre futur a Barcelona, ​​preguntant-se per què no es destinen els 1.700 milions que es volen destinar a ampliar l’aeroport (que transporta 50 milions de passatgers a l’any) a millorar i ampliar la xarxa pública de transport metropolità (que transporta més de 600 milions de passatgers per any). És evident que per reduir el trànsit de vehicles privats en imprescindible millorar el transport públic. S’imaginen una xarxa de trens de rodalies, puntual, modern, àgil i veloç? Per què no s’acaba la línia 6 del metro i s’estudia la possible ampliació de la xarxa de metro? A més, va proposar substituir els vols curts (com els de Barcelona-Madrid) pel tren, que contamina 20 vegades menys. Finalment, va fer una crida a destinar més recursos als municipis, perquè són un dels principals instruments de la lluita contra el canvi climàtic.

    Contrasta aquesta postura amb les posicions del Cercle d’Economia, amb la direcció del PSC, del PSOE i d’una part del Govern de Catalunya, que continuen insistint en l’ampliació de l’aeroport, que ha estat denunciat com un gran cop de pilota urbanístic. Són negacionistes encoberts del canvi climàtic? Quins interessos econòmics representen? Allò que és més greu, aquesta postura va en contra de l’opinió majoritària del poble espanyol. Una recent enquesta del diari El País sobre el Canvi Climàtic ha revelat que el 71% dels enquestats estan d’acord a prohibir els viatges curts amb avió si hi ha una alternativa amb tren, i el 63% està a favor d’avançar al 2035 la fi dels vehicles de benzina i dièsel. L’opinió pública està més conscienciada que alguns polítics.

  • Els EUA i la UE lideren a la COP26 una aliança de més de 100 països per reduir un 30% les emissions de metà el 2030

    Al voltant de 103 països –responsables del 46% de les emissions globals de metà i almenys el 60% del PIB mundial– han signat aquest dimarts el Compromís Mundial sobre el Metà a la COP26 de Glasgow. Liderat pels Estats Units juntament amb la Unió Europea, aquest compromís té com a objectiu reduir les emissions d’aquest gas d’efecte hivernacle en un 30% com a mínim fins al 2030.

    Fins ara, no existien objectius concrets sobre el metà, tot i ser un dels gasos més potents que escalfen el planeta, responsable d’això en un 25% i amb un potencial d’escalfament molt superior al diòxid de carboni, les emissions del qual solen ser més protagonistes de les converses climàtiques.

    Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE)  –un organisme que històricament ha donat suport a la indústria dels combustibles fòssils i s’ha mostrat reticent davant de les alternatives netes–, les emissions mundials de metà procedents dels combustibles fòssils es podrien reduir un 75% entre 2020 i 2030 si es posa en marxa una estratègia global. Tot i això, fins a la intervenció de Joe Biden aquest dimarts a Glasgow, era un assumpte omès per la indústria del petroli i el gas, i també pels governs.

    Es tracta, això sí, d’un avenç a mitges, ja que aquest compromís no és vinculant ni forma part de les negociacions de la COP26.

    Grans absències

    Entre els països que no hi són, destaquen la Xina ni Rússia  –absents de per si mateix a la COP26–. Tampoc Austràlia o la Índia, principals responsables de les emissions de metà procedents de les mines de carbó. El president d’aquest últim es va comprometre aquest dilluns a assolir les zero emissions netes de CO2 el 2070; vint anys després del que demana l’ONU.

    La setmana passada, diversos grups ecologistes assenyalaven com les empreses càrnies i làcties més grans estan llastant la reducció global d’emissions de metà: no tenen plans, objectius ni tampoc informen amb transparència sobre quant metà emeten.

    Accions sobre els sectors que més emeten

    En aquesta segona jornada de la COP26, més de 40 governs, inclosos Espanya, Estats Units, la Xina, Marroc, la Índia, Bangla Desh i Kenya, han signat un compromís per accelerar el desplegament i la viabilitat financera de solucions de zero emissions en alguns dels sectors que més emeten.

    Sota el lema Glasgow Brakthrough Agenda, aquest compromís està dissenyat per ampliar la implantació de polítiques climàtiques en sectors clau: l’acer, l’hidrogen, l’energia i el transport. Pretenen així estimular les associacions publicoprivades i la col·laboració entre països en aquests àmbits.

    És la primera vegada que l’hidrogen i el sector de l’acer –les emissions dels quals es consideren difícils de reduir– ocupen un lloc central en les negociacions.

    Aquest és un article original de Climàtica-La Marea.

  • El COIB crea un programa d’atenció integral per a infermeres afectades de Covid persistent

    Moltes persones que es van contagiar de la Covid-19 segueixen tenint símptomes persistents de la malaltia mesos després de patir-la. Actualment, ja existeix força evidència sobre la persistència de complicacions i símptomes respiratoris a llarg termini i alguns estudis publicats reporten una alta freqüència de símptomes persistents en persones que han requerit ingrés hospitalari amb força impacte sobre la qualitat de vida. Es calcula que fins a un terç de les persones que han patit una infecció lleu o moderada per SARS-CoV-2 pateixen Covid persistent.

    Les infermeres són un col·lectiu que ha estat especialment exposat al coronavirus, sobretot durant les primeres onades de la pandèmia. Moltes van resultar infectades pel virus i, com a conseqüència, un nombre força elevat presenten Covid-19 persistent.

    Davant aquesta situació, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha creat el Programa de suport a infermeres amb Covid-19 persistent, que reforça l’orientació laboral, jurídica, social i psicològica que l’organització ofereix des de l’inici de la pandèmia a les col·legiades i els col·legiats que pateixen seqüeles del coronavirus.

    Aquest programa està coordinat per la Comissió d’Assessorament per a la Prevenció de Riscos i Infeccions (CAPRI), que ofereix a les col·legiades i col·legiats del COIB orientació, suport i acompanyament. Si és necessari, deriva les consultes a altres assessories de la corporació, que donen respostes a consultes de caràcter laboral, jurídic i de salut, entre d’altres. La CAPRI també ofereix atenció integral a infermeres i infermers que tenen seqüeles per altres infeccions.

    El mes d’abril de 2021, el COIB va iniciar la programació d’activitats i tallers per compartir experiències i exercitar la psicomotricitat i la coordinació, adreçades a infermeres amb Covid-19 persistent.

  • La UGT reivindica unes condicions laborals dignes per als psicòlegs de la sanitat pública i concertada

    Durant les darreres setmanes, una representació del Sindicat Mèdic de la UGT de Catalunya ha mantingut els primers contactes amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) per conèixer la realitat del col·lectiu de la psicologia de la sanitat pública i concertada catalana i crear un grup professional que defensi aquest col·lectiu dins del sindicat.

    La representació del COPC destaca la baixa ràtio de professionals de la psicologia a la sanitat pública catalana -que se situa en 9 per cada 100.000 habitants, la meitat que la mitjana europea- i també d’altres perfils professionals de la salut mental, com ara psiquiatria i infermeria de salut mental. També expressa la seva preocupació perquè actualment les noves places PIR no arribarien ni a la taxa de reposició per mantenir-ne la proporció tenint en compte les jubilacions dins del col·lectiu.

    La UGT considera que la manca de professionals de la salut mental és especialment greu en un moment com l’actual, en què, arran de la pandèmia de la Covid-19, els problemes de salut mental han augmentat de forma molt important. Ambdues organitzacions coincideixen en la importància d’augmentar el finançament en la sanitat pública per tal de millorar les condicions laborals dels i les professionals, així com per augmentar de forma substancial les places.

    El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya valora de forma positiva l’obertura de les 150 places de referents de benestar emocionals en atenció primària, perfil professional de psicòleg/a sanitari generalista en atenció primària que ja existeix en altres sistemes de salut del món anglosaxó, amb aparentment bons resultats. Des de la UGT, però, manifesten la seva preocupació per la manca de transparència respecte a aquestes places, ja que no tenen constància de les condicions laborals ni que s’hagi produït una convocatòria oficial, així com del fet que no siguin especialistes. A més, apunten que suposa el risc que professionals de formació semblant tinguin condicionals laborals i retributives molt més precàries que d’altres que també treballen al sistema públic de salut.

    Així mateix, el COPC reivindica un augment important de les places d’especialista en psicologia, així com un augment de les especialitats clíniques en psicologia. També aposten per un procés de regularització del nombrós col·lectiu de professionals de la psicologia que executen tasques d’especialista a la sanitat pública i concertada catalana sense tenir-ne l’especialitat reconeguda. Des de la UGT manifesten que continuaran apostant per un sistema de formació sanitària basat en la residència, que ha mostrat ser de gran qualitat.

    La UGT, doncs, veu urgent augmentar tant la quantitat de places de formació d’especialistes sanitaris com el nombre d’especialitats sanitàries de psicologia, medicina, infermeria, TCAI… per adequar-ho a la demanda real. Així mateix, destaca la necessitat d’estabilitzar la situació laboral del col·lectiu sanitari i d’igualar a l’alça els convenis col·lectius de la sanitat pública i concertada catalanes.

  • Què es farà amb el personal contractat per la pandèmia Covid-19?

    Els darrers dies sovintegen les notícies sobre l’acomiadament dels professionals contractats amb motiu de l’esclat de la pandèmia Covid-19. Algunes comunitats autònomes ja han començat a fer-ho amb la justificació de què no tenen disponibilitat pressupostària per incorporar-los de forma més o menys estable a les seves plantilles. Altres comunitats esperen les dates de finalització dels contractes provisionals. En el cas de Catalunya, no coneixem encara la decisió del govern, tot i que sembla que el propòsit del Departament de Salut fora perllongar les contractacions extraordinàries per aquest motiu almenys durant uns mesos.

    Estem parlant de milers de professionals i treballadors sanitaris distribuïts pels diferents nivells del sistema, la majoria dedicats a funcions i tasques directament relacionades amb la pandèmia. Ara que la situació, afortunadament, s’estabilitza, podem preguntar-nos quina podria ser la millor decisió al respecte. Perquè ja fa uns quants anys que es parla de la insuficiència de professionals del sistema sanitari i de forma molt significativa en els àmbits de l’atenció primària i comunitària i de salut pública. Sembla com si aquests components haguessin esdevingut simple apèndix del sistema públic que no deixen d’emmagrir-se, tant pel que fa als recursos materials com als personals. I això malgrat les recomanacions d’enfortiment d’aquests serveis per part de les autoritats internacionals. Suggeriments sistemàticament desatesos, no solament a casa nostra.

    I com que la pandèmia Covid-19 -com fa quaranta anys la síndrome de l’oli tòxic o la SIDA i d’altres problemes col·lectius de salut- ha fet ostensiblement paleses les deficiències del nostre sistema sanitari, potser fora l’hora de no deixar passar de nou l’oportunitat, compte tingut que la probabilitat que arribin nous i greus nous problemes col·lectius de salut no sembla petita.

    La temptació d’aprofitar l’avinentesa per ampliar els recursos personals del sistema sanitari tindria a més l’al·licient de satisfer algunes reivindicacions sindicals i corporatives. Però no seria la solució. I fins i tot podria generar disfuncionalitats, perquè sense tenir clares les funcions i les activitats que els professionals i els treballadors incorporats recentment han de desenvolupar, el mer increment acostuma a generar nous problemes més que solucions.

    Però despatxar-los a tots sense més tampoc no sembla una bona opció. Així que la conclusió del dilema és més descoratjadora: qualsevol de les decisions, acomiadament o incorporació estable a la plantilla del sistema, no tindria clares conseqüències positives. I és que quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència.

    Si durant, almenys, la dècada precedent els nostres responsables polítics no haguessin assistit de forma passivament culposa al deteriorament progressiu del nostre sistema sanitari, sense assumir la cada cop més urgent necessitat d’analitzar-lo estratègicament i operativa, de redissenyar-lo i incorporar les innovacions que demana el nou context cultural, social, econòmic i tecnològic, és molt possible que problemes com el que avui ens ocupa poguessin gaudir de solucions més positives que les esmentades prèviament.

    Però més que plorar pel que ja no té remei fora més assenyat posar fil a l’agulla d’una vegada.

  • Dolor crònic a l’època de la Covid-19: així ha afectat la pandèmia als pacients

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va afirmar el 2017 que “el dolor crònic és una malaltia; i el tractament, un dret humà”. Segons la Societat Espanyola del Dolor (SED), un de cada sis ciutadans ho pateix. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Aquest malestar recurrent no ha millorat amb la pandèmia. Les investigacions efectuades a la població afectada de dolor crònic no oncològic (DCNO) han posat de manifest que el confinament i les limitacions per aconseguir el control de la Covid-19 han afectat aquesta població.

    Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la seva qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia.

    Així, un estudi publicat al març al British Journal of Health Psychology va analitzar la contribució dels canvis vitals deguts al coronavirus malgrat emocional en individus amb diagnòstic de dolor crònic.

    “L’activitat i l’exercici físic –molt importants en aquests pacients– es van veure limitats a causa de les restriccions. I la manca d’accés a l’atenció directa i presencial va provocar una limitació terapèutica”, explica a SINC Alicia E. López Martínez, investigadora de la Universitat de Màlaga i una de les autores de l’estudi. «Per això, el tractament ha descansat fonamentalment en la ingesta de fàrmacs».

    “Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia: ansietat, tristesa, preocupació, soledat… La combinació d’aquests aspectes ha induït una afectació psicològica més gran en aquests pacients i una percepció més negativa del seu estat de salut”, afegeix.

    Com apunta l’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP), és una experiència emocional i no merament física, per la qual cosa la seva percepció és subjectiva i diferencial. I les variables psicològiques tenen un paper important a l’hora d’explicar aquestes diferències.

    Segons la Societat Espanyola del Dolor, al nostre país un de cada sis ciutadans pateix dolor crònic. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Per Jordi Miró, catedràtic de Psicologia de la Salut a la Universitat Rovira i Virgili (URV), “el confinament ha suposat una càrrega emocional afegida per a les persones que pateixen dolor de forma crònica. Mantenir-se ocupats i amb ànim positiu ajuda aquests pacients al dia a dia, facilita l’adaptació i una gestió més positiva dels problemes”.

    El 2020, des de la institució van elaborar una guia d’hàbits saludables per prevenir l’encreuament dels símptomes durant la fase de tancament.

    Empitjorament en aquests mesos

    Una altra investigació publicada el novembre passat estudia la relació entre confinament i dolor crònic. “La pandèmia en general, i el confinament en particular, ha tingut efectes nocius a la població que han estat probablement més perjudicials en persones vulnerables, com aquelles amb dolor crònic”, afirma Rubén Nieto, autor i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    Els experts van analitzar quines conseqüències té el fet de no poder sortir per a les persones que pateixen algun tipus de dolor de manera habitual, i van arribar a la conclusió que factors que es poden produir durant aquest tipus de tancament poden influir en la malaltia.

    Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi. – Rubén Nieto (UOC)

    “Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi”, apunta Nieto.

    “El més essencial és conèixer com el dolor interfereix amb la funcionalitat del pacient. I les dades posen de manifest que nivells més elevats d’estrès, ansietat i depressió, units a la pèrdua de suport social a causa del confinament, s’associen amb claredat a un nivell d’interferència més gran del malestar en la seva vida quotidiana”, puntualitza López Martínez.

    La ‘distracció’ de la pandèmia

    Un estudi publicat a principis d’aquest any per especialistes de la Universitat de Santiago de Compostela (USC) segueix la mateixa línia. “A Espanya, igual que a altres països, s’ha patit l’anomenat efecte de distracció. Això és la capacitat de la Covid-19 per eclipsar altres problemes de salut, amb conseqüències molt negatives per a tothom però especialment per als que pateixen malalties cròniques”, resumeix Mª Teresa Carrillo de la Penya, del Grup Cervell i Dolor de la USC.

    La situació de pandèmia ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. “S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%, amb més d’un 75% de cancel·lacions a aproximadament la meitat de les comunitats autònomes. A més, les mesures adoptades han reduït significativament el seguiment i el control dels pacients”, assenyala l’experta.

    La Covid-19 ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%.

    “D’una banda, les mesures sanitàries adoptades han suposat una limitació per accedir a les consultes i una atenció minvada als pacients amb malalties cròniques. De l’altra, les mesures de confinament i aïllament social han contribuït a l’empitjorament de la condició física i emocional”, aclareix.

    Carrillo de la Peña adverteix que “aquest agreujament no només ha afectat el dolor, sinó altres símptomes com la fatiga i els problemes de son. Les investigacions indiquen que s’ha produït un augment del consum de medicació i més temps d’inactivitat. També han augmentat problemes d’ansietat i depressió”.

    Optimitzar la qualitat de vida

    Un dels grans problemes és que les persones amb dolor crònic no sempre reben latenció adequada. Segons Rubén Nieto, “cal un abordatge integral i, encara que la literatura científica ho mostra de forma unívoca, no succeeix de forma habitual. Així, es recomana que tinguin més accés a tractaments no farmacològics avalats empíricament, com ara programes d’exercici físic aeròbic, teràpia psicològica cognitivoconductual, educació sobre la pròpia malaltia, etc.”.

    “Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat”, comenta, per part seva, Carrillo de la Peña.

    Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat. – Mª Teresa Carrillo de la Peña (USC).

    “El gran repte és millorar els serveis de telemedicina, identificar quins pacients poden rebre la cura en línia i desenvolupar protocols de triatge per identificar els que necessiten visites presencials. Cal explorar les potencialitats de les plataformes ja disponibles per implementar noves cures, com ara el control diari dels pacients, la rehabilitació o la intervenció psicològica”, afegeix.

    Els experts estan d’acord en la solució: una resposta coordinada d’autoritats sanitàries, societats científiques, investigadors i associacions de pacients per millorar l’atenció de les persones amb dolor crònic i que aquesta no sigui menyscabada sota cap circumstància, tampoc una pandèmia.

    La importància del maneig del dolor

    El setembre passat el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut va aprovar el Pla d’optimització de la utilització d’analgèsics opioides al DCNO. El seu objectiu és optimitzar la prescripció i evitar possibles situacions d’utilització inadequada d’aquests medicaments, com passa a països com els EUA i el Canadà, en què el consum s’ha convertit en un problema de salut pública.

    “Lamentablement, no hem tingut coneixement que aquest pla consideri la perspectiva psicològica, absolutament essencial en aquest àmbit”, revela Alicia López Martínez.

    “I això que els darrers anys s’ha produït un augment important en l’ús de medicació opioide. Inicialment era prescrita per al tractament del dolor de caràcter agut, oncològic i postquirúrgic. Tot i això, s’ha anat produint un clar increment de les dosis diàries d’aquests medicaments per al DCNO”, afegeix.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC