Just Deploy It!

Etiqueta: 8M

  • Tres generacions

    Un estudi de l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE) –organisme de la Unió Europea– sobre la igualtat entre gèneres, que es va presentar fa un parell d’anys, parla de la extrema lentitud dels avenços cap a una plena igualtat i els considera “fràgils avenços”.

    L’estudi, entre d’altres coses, medeix la desigualtat en àmbits com els treballs de cura, pel que fa al lideratge i repartiment, i la salut, en tant que accés als serveis sanitaris. En aquests dos aspectes, l’Estat espanyol ha patit retrocessos pel que fa al repartiment de les cures, i gens significatius –un 0’2%– pel que fa a l’accés a la salut. Són dades, com deia, de fa un parell d’anys, però és una anàlisi a partir de dades anteriors a la pandèmia, així que, malgrat s’hagin aprovat noves lleis i s’hagin dut a terme polítiques amb esperit d’avenç, les dades a dia d’avui poden ser molt més espantoses.

    De fet, el crit d’alerta que feia l’informe s’ha destapat com una realitat oculta durant massa temps pel que fa a la salut i, en concret, a la salut mental. Les dones són i han estat invisibilitzades i, a més, hi ha predisposició als trastorns per les càrregues i per l’augment del treball de cures i la incertesa econòmica derivada de la pandèmia.

    Tot suma, i al mercat de treball les dones afegeixen el pes de la bretxa salarial, una mitjana del 26%, amb uns salaris ja de per sí poc ajustats a l’augment del cost de la vida i unes condicions laborals precàries, afecta a la desigualtat de partida i, sobretot, té una relació directa amb una base desigual que no permet tenir igualtat d’oportunitats en les mateixes condicions. Els privilegis masculins són el punt de partida, el que marca l’“universal”, i així les desigualtats es perpetuen, perquè no es pot parlar d’equitat amb bases de partida desiguals.

    La desigualtat té moltes cares, la discriminació és múltiple; cal una mirada àmplia perquè la classe social, l’origen, l’edat, l’orientació sexual i la identitat de gènere, per dir alguns factors, provoquen una desigualtat molt més forta, augmenten la vulnerabilitat i amplien la diferència respecte a la igualtat d’oportunitats.

    Malgrat això, les dones en situacions molt complexes i d’extrema vulnerabilitat segueixen mantenint la cura i l’atenció de les persones dependents, per sobre del seu propi benestar i salut. Aquesta entrega, positiva socialment, pot ser considerada positiva per les dones? La societat no pot seguir carregant sobre les esquenes de les dones les necessitats socials. La societat no pot seguir precaritzant, invisibilitzant i exercint aquesta violència de la comunitat sobre la vida i la salut de les dones.

    El mateix EIGE situa fins a tres generacions el poder veure una societat amb igualtat efectiva de gènere; les Nacions Unides la situa en 300 anys. Si seguíssim en la línia dels avenços polítics i socials l’equitat és lluny, per això cal seguir avançant en tots els àmbits, seguir apostant per una legislació avançada que reconegui i desenvolupi allò que ja diuen les cartes magnes, la normativa europea o les grans declaracions mundials. Fer efectius els drets de les dones és  una necessitat social, no ho dubteu!

  • Tocava ser feliç

    Fa un parell de setmanes vaig publicar a Catalunya Plural un article que parlava de l’estudi de les mesures de benestar subjectiu dins del camp de l’economia. En aquest, explicava per què és important acompanyar les anàlisis de les polítiques públiques amb mesures de benestar subjectiu, no sols perquè ens garanteixen tenir unes dades més completes i rigoroses, sinó també perquè ens permet estudiar divergències en l’impacte de qualsevol mesura aplicada des de les institucions. Aquest article va estar motivat per la creació del nou índex de benestar subjectiu de la Generalitat de Catalunya. Tot seguint la línia argumental i tenint en compte que aquestes setmanes ens bombardegen amb articles, actes, presentacions i intervencions sobre gènere i desigualtat, m’agradaria parlar sobre les diferències de gènere en matèria de benestar subjectiu. En resum, i des d’un punt de vista més sensacionalista, qui són més feliços els homes o les dones?

    Quan parlem de desigualtat, i especialment quan parlem de desigualtat de gènere, existeixen discrepàncies estadístiques dins l’acadèmia sobre la importància dels resultats trobats, és a dir, sobre si són prou rellevants per a ser teoritzats o estudiats. En qualsevol cas, existeixen informes i articles científics que assenyalen com històricament les dones mostren nivells de benestar subjectiu més alts que els homes. Això és, a l’hora de fer enquestes sobre felicitat i satisfacció de vida, dues mesures que s’utilitzen gairebé com sinònimes en el camp de l’economia de la felicitat, les dones responen, de mitja, amb nivells més alts que els homes. Aquest resultat es coneix com la bretxa de gènere en la felicitat. Fàcilment, ens pot sorprendre aquest resultat, ja que en una societat que legitima i empara les desigualtats entre homes i dones, i beneficia els primers amb un sistema fonamentat en la dominació, siguin les dones les que mostren taxes de felicitat més altes. En aquest sentit, existeixen diferents hipòtesis que expliquen el perquè de la disparitat d’aquestes dades, tot i que en aquest article em centraré en dos punts rellevants que permeten començar a desxifrar què passa amb la felicitat d’homes i dones.

    El primer punt a tenir en compte són els biaixos potencials en què cauen les persones que responen les enquestes, un dels més habituals dels quals és el biaix de desitjabilitat social. Aquestes quatre paraules fan referència a la necessitat dels subjectes de respondre a les preguntes amb allò que es considera socialment millor o desitjable, en comptes de fer-ho amb total honestedat, de manera que embruten les dades i les conclusions que es poden extreure després. Aquest biaix podria fer que els resultats de nivells alts de felicitat estiguin sobrerepresentats. Les persones que socialitzen com a dones poden interioritzar una cerca constant de l’aprovació aliena, que en aquest marc concret es traduiria a respondre amb nivells més alts de felicitat que els homes, no sols perquè “hagin de”, sinó també perquè “no volen molestar”. Entrellaçant aquesta idea amb el concepte de socialització femenina i expressió de les emocions, podem extreure algunes intuïcions interessants. Si bé és cert que pot ser que les dones es trobin en aquesta barreja de “no vull molestar i alhora vull agradar”, també són les que estan més habituades a parlar i expressar les seves emocions. Així doncs, fins a quin punt la pressió d’agradar i no molestar intervé quan tenen més facilitat a l’hora d’identificar les seves emocions i potencialment respondre amb més sinceritat a aquest tipus de preguntes?

    Com a segon punt cal destacar que la bretxa de felicitat per raons de gènere no és un fenomen estàtic. El més rellevant d’aquest resultat és que, des de fa uns anys, ha anat decreixent en un conjunt de països. Diferents estudis apunten a una reducció de la bretxa pel fet que els homes mostren nivells de satisfacció més alts, i les dones més baixos. Aquest fet fa que en termes absoluts i relatius la bretxa es redueixi. Una de les claus que explica aquest resultat és la relació que existeix entre el canvi d’expectatives socials per a les dones, la persistència de les desigualtats per raó de gènere i les taxes de felicitat.

    No només s’han doblat les expectatives socials imposades sobre les dones, en passar de cuidadores de la llar a també treballadores, sinó que alhora aquestes expectatives es troben amb un entorn social ple de reptes i dificultats. Les respostes que es donen a les preguntes tipus “índica de l’1 al 10 quant de feliç ets” no capten únicament la felicitat individual, sinó també la comparada. Com responem depèn de l’entorn amb el qual ens comparem. És per això que si les dones es comparen no sols amb altres dones, sinó amb el seu entorn masculí a l’hora de respondre a aquestes preguntes, és normal que trobem respostes més baixes en els nivells de felicitat, per una simple qüestió de desigualtat. Si com a treballadora trobo moltes més traves que el meu company per qüestions de desigualtat de gènere, donat que sabem que l’estatus laboral i el tipus d’ocupació tenen relació amb els nivells individuals de benestar subjectiu, és d’esperar que la meva felicitat mostrada no sigui necessàriament molt elevada. De fet, és interessant tenir en compte quin grau de consciència o ideologia sobre desigualtat de gènere tenen els individus que responen a aquestes preguntes per a veure com es correlaciona amb la seva felicitat i, en conseqüència, si explica la disparitat de resultats esmentada.

    Quan es parla de desigualtat i grups discriminats, les dades solen indicar unes pitjors condicions, en gairebé qualsevol matèria, per a aquells individus que no pertanyen al col·lectiu normatiu o privilegiat. Un camp d’estudi on es replica aquest resultat és el de la salut mental de les persones que pertanyen a la comunitat LGBT+. És habitual que els resultats d’informes indiquin uns nivells més alts de malestar per a aquelles persones que surten de la norma. Doncs bé, trobem el mateix en el cas de les dones; sí, mostren (o mostraven) nivells de felicitat més alts que els homes, però a quin preu. Estem parlant d’un resultat esbiaixat per naturalesa o que ara es veu molt més influenciat per les expectatives laborals i, per tant, per la discriminació per raó de gènere en aquest àmbit?

    El més rellevant a l’hora de parlar de diferències de gènere, especialment en el camp de l’economia, és ser conscient des d’on s’està enunciant un judici sobre un resultat estadístic. Durant anys es va creure, dins del món de l’economia laboral, que els membres d’una família, tradicional i heterosexual, negociaven quin dels dos assumia les tasques domèstiques i quin entraria en el món laboral. D’aquesta frase és molt senzill derivar que, si el treball de l’home està més ben remunerat que el de la dona, és lògic i eficient que es divideixin així les tasques.

    Sota una capa d’eficiència matemàtica s’encobreixen dues suposicions ideològiques extremadament fortes. Primerament, si el salari de l’home en el mercat laboral és superior al de la dona es tracta d’un tema casual i, en segon lloc, que existeix una preferència natural i un avantatge comparatiu de les dones per assumir les tasques de cures, com si les preferències no estiguessin modelades socialment. Si ara sabem què impliquen per l’estudi de l’economia laboral aquest tipus de suposicions, és el moment de començar a fer-se les mateixes preguntes en estudiar les mesures de benestar subjectiu i felicitat: quines diferències existeixen en els resultats de felicitat entre homes i dones, però sobretot per què. Si assumim una vegada més la norma social com a neutral i no identifiquem l’impacte que poden tenir els patrons de socialització de gènere o els canvis institucionals a l’hora de respondre a les preguntes de benestar subjectiu, les nostres anàlisis no només estaran esbiaixades, sinó que a més serviran de poc.

  • Un sector feminitzat liderat per homes

    El lideratge femení encara té molt camí per fer dins del sistema de salut de Catalunya (Siscat). Dels 140.000 professionals que hi treballen, un 75% són dones, però només un 37% ocupa llocs de gerència o de direcció general. Aquestes dades es desprenen d’un estudi realitzat l’any 2023 sobre la distribució per gènere dels càrrecs directius i comandaments que ha comptat amb la participació de totes les entitats –124 en total– que presten serveis assistencials a la xarxa pública.

    En els cinc nivells de comandament que mesura l’estudi es produeix l’efecte tisora o biaix de gènere, especialment en el màxim nivell de presa de decisions. En aquest sentit, Malgrat que s’observa una major representativitat de dones ocupant llocs de comandament (62%), aquests són de menor responsabilitat que els que ocupen els homes i, per tant, hi ha una representació desigual. En resum, només una de cada tres dones ocupa un càrrec de gerència, direcció o cap de servei o departament, mentre que en el cas dels homes és gairebé un de cada dos.

    Per grups d’edat, l’estudi resalta que la majoria dels comandaments ocupats per dones (70%) té més de 55 anys, mentre que en homes és el 54%. Per àmbits assistencials, on més s’apoderen les dones en llocs de responsabilitat és en l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) i en l’atenció intermèdia, amb tres de cada quatre comandaments.

    Davant d’aquests resultats, el conseller de Salut, Manel Balcells, va manifestar que “venim d’una història i una cultura masclistes i, per tant, el predomini era de l’home en les posicions de poder. Si no hi ha la voluntat política que això canviï, no canviarà, però aquesta sí que és la nostra voluntat. Han de canviar les condicions a l’entorn de la dona per permetre que això passi. Hi ha una mancança en l’alta direcció i això ho canviarem d’una manera progressiva i natural des de la voluntat política d’aquest Govern”.

    Amb l’objectiu d’aconseguir una representació equitativa de gènere en els llocs de gestió, direcció i presa de decisions, Salut proposa tres línies de treball concretes. Carme Planas, directora de cures infermeres del Sistema, va explicar que en primer lloc, “farem un estudi qualitatiu per comprendre els condicionants de gènere que contribueixen a la sobrerepresentació dels homes en les posicions de lideratge en el sector sanitari”. Aquesta anàlisi, tenint en compte el context socioeconòmic, la naturalesa de les funcions i el procés de selecció, és determinant per identificar i suprimir les barreres que impedeixen, dificulten o desincentiven la selecció i/o acceptació per part de les dones d’aquests càrrecs.

    El conseller Balcells i la directora de cures infermeres del Siscat, Carme Planas, durant la presentació de l’estudi. | Generalitat de Catalunya

    En segon lloc, es creu necessari implementar programes de formació en lideratge de les dones de manera regular per potenciar-ne les capacitats amb l’objectiu d’incrementar-ne la presència en posicions de comandament, perquè esdevinguin referents en l’àmbit de l’atenció a la salut. I, finalment, es pretén continuar monitoritzant anualment la representació de les dones en els llocs de comandament del Siscat, incorporant indicadors de gènere que permetin seguir l’evolució de la bretxa de gènere existent en les posicions de lideratge, així com l’eficiència de les accions que es portin a terme.

  • El 8M reivindica la despatologització de les vides de totes les dones

    L’Assemblea 8-M ha convocat una manifestació feminista: de cures, laboral, estudiantil i de consum “contra el sistema cisheteropatriarcal, racista i classista”. L’acte central de la jornada ha començat a Plaça Universitat amb la participació de més de trenta col·lectius que han elaborat un manifest conjunt. A la marxa hi ha hagut representació d’organitzacions, sindical, política… i de la societat civil, que ha plenat Barcelona amb uns 100000 assistents segons dades de l’organització.

    Seguiment de la marxa | Pol Rius

    En matèria sanitària, l’ Assemblea 8-M demana garantir “un tractament de la salut de les dones, lesbianes, bisexuals, trans, no binàries, intersexuals des d’una perspectiva integral, diferencial, feminista i sense estigma”. Exigeixen, per tant, “la despatologització” de les vides de totes les dones amb el revertiment de les retallades i la desprivatització dels serveis públics. Per prevenir les violències masclistes demanen coeducació i educació sexoafectiva amb perspectiva de gènere amb una educació que fomenti l’empoderament de les noies i la creació de noves masculinitats.

    Bengala verd per l’avortament lliure i segur | Laura Casamitjana

    El 8M s’ha vist marcat, en diverses ocasions, per la divisió del moviment feminista entorn a les dones trans. L’Assemblea 8-M ha enviat un missatge clar al respecte: “El feminisme no és transfòbia” i denuncien els creixents discursos d’odi. Tot i que celebren l’aprovació de la llei trans i LGTBI afirmen que “cal anar més enllà”. En la reivindicació d’un moviment feminista transversal, no han faltat les reclamacions de les dones amb diversitat funcional i “el dret a la plena participació en la societat”. A la manifestació s’han deixat veure diversos lemes i pancartes vinculats a sectors LGTBI, “antes muerta que TERF”, o proclames en favor dels drets de les persones trans.

    Una pancarta del col·lectiu LGTBI | Laura Casamitjana

    El manifest, que forma part del tancament de la marxa, també reconeix els drets laborals i socials de les treballadores i denuncia “les condicions d’explotació” que pateixen les dones i la “criminalització” de les treballadores sexuals. A més, demanen recuperar els drets pendents de les treballadores de la llar, tot i la ratificació del conveni 189 de la OIT j més inspeccions de treball per garantir unes condicions dignes. A més, reivindiquen pensions mínimes en igualtat al salari mínim interprofessional i “que la pensió de viduïtat sigui el 100% de la pensió de la parella”.

    Representants de Sindihogar | Laura Casamitjana

    Altres reivindicacions

    Dins de la manifestació, la diversitat de les participants comporta una gran diversitat de reivindicacions i demandes. Un cop més, s’ha demanat la derogació de la llei d’estrangeria perquè representa “un aparell de violència institucional masclista” que “criminalitza les dones migrants”. Exigeixen el tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) i denuncien la recent obertura del mòdul de dones al CIE de la Zona Franca “on hi ha dotze companyes sotmeses a condicions de detenció violentes”. A més, reivindiquen el dret a emigrar i “la regularització de totes les persones que es troben sense papers al territori”. Sindihogar, Marea Verde o Furia Mexicana serien alguns dels col·lectius de caire antiracista, majoritàriament format per dones llatinoamericanes, que han aportat la seva lluita envers temes com el dret a l’avortament.

    Marea Verde | Laura Casamitjana

    L’any passat es van registrar 99 feminicidis i altres assassinats al país, motiu pel qual han reivindicat mantenir el consentiment al centre de la llei només sí és sí, després de la modificació del PSOE per la rebaixa de condemnes que han aplicat alguns jutges. La reforma ha sortit endavant en la votació al Congrés amb el suport del PP i amb els morats en contra. La representació política també s’ha fet notar, i es que Esquerra Republicana de Catalunya, amb alguns dels seus líders més destacats presents, reivindicaven el lema de la pròpia llei, “només sí és sí”.

    Teresa Jordà, Dolors Bassa, Alba Vergés i Oriol Junqueras, en primera línia de la representació d’ERC | Laura Casamitjana

    D’altra banda, tot i la recent llei d’avortament aprovada al Congrés dels diputats, el manifest lamenta que “és una oportunitat perduda” per trencar amb “l’estigma d’excepcionalitat social i sanitària que recau sobre l’avortament” al no despenalitzar-lo. A més, demanen “una resposta contundent davant la creixent amenaça i atac als drets sexuals i reproductius per part de l’extrema dreta”. Amb lemes com “mi copa menstrual en la boca de Abascal”, les manifestants han deixat clar la seva posició envers els debats que l’extrema dreta intenta obrir.

    Tampoc han faltat reivindicacions ecologistes a favor de la gestió de proximitat i en contra dels macroprojectes com l’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó, el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’Hivern.

    Més imatges de la manifestació

    Manifestants coregen mentre s’ajupen: “a baix com el patriarcat”, proclamen | Laura Casamitjana
    Els sindicats estudiantils diuen la seva | Laura Casamitjana
    Participants amb torxes | Pol Rius
    Pancartes reivindicatives | Pol Rius
    Més pancartes reivindicatives | Laura Casamitjana
    L’organització a la capçalera | Pol Rius
    Reivindicacions pro-avortament | Laura Casamitjana
    Assemblea 8M, organització convocant, data en 100.000 les participants | Pol Rius

     

  • 8M: ara o mai

    Aquest 8 de març els carrers s’omplen de nou, de lila, d’esperança i de sororitat per reivindicar: l’aturada de les violències masclistes que, en aquest 3 mesos que portem d’any, ha assassinat a 14 dones; un sistema sanitari que ens permeti el nostre dret a l’avortament lliure i amb garanties; un sistema judicial just i feminista; una educació sexual integral; unes nits segures; un mercat laboral que no faci discriminació per motius de gènere en les seves retribucions i un país feminista que, d’una vegada per totes, pugui avançar amb l’horitzó unànim de crear un país on cap dona o nena sigui assassinada.

    Cal que fem d’aquesta lluita el nostre principal repte: construir un futur feminista i digne on totes les dones, siguin com siguin, vinguin d’on vinguin i se sentin d’on se sentin, tinguin lloc, altaveu i espai propi, únic i crític.

    La joventut, a més, tenim un paper essencial dins la lluita feminista doncs, hem de reivindicar el futur equitatiu que ens mereixem, els nostres drets i llibertats, els nostres llocs de treball i les nostres posicions, però també tenim el deure d’homenatjar les pioneres que es van deixar la vida pels drets que tenim actualment i que alguns negacionistes, diàriament, ens volen extirpar per imposar una vida de silenci i discriminació.

    Busquem el que ens uneix, cerquem un pacte intergeneracional, interseccional i divers per lluitar contra les violències masclistes i crear una societat on totes tinguem el nostre lloc, on les futures generacions creixin lliures, on cap altra dona se’ns sigui arrabassada, on no hi hagi més tombes liles i on puguem ser lliures, valentes i combatives sense tenir por a les gàbies masclistes que ens volen imposar.

    Com deia Angela Davis, el feminisme no és només una “estratègia per superar l’opressió de gènere sinó també el feixisme, el racisme i el materialisme”. Fem de la proclama feminista una realitat i lluitem plegades per fer, dels clams històrics feministes, la nostra nova normalitat.

    Any rere any demostrem que el moviment Feminista és capaç de reinventar-se i persistir en front de les adversitats que la societat ens interposa; hem demostrar ser capaces de seguir mobilitzant-nos i alçar la veu sobre les agressions que ens ofeguen diariament i no ens permeten avançar com a persones lliures, valentes i combatives.

    Si nosaltres ens aturem, s’atura el món. Entre totes comença: la proclama Feminista.

  • Medicina androcèntrica: així afecta el biaix de gènere a la salut de les dones

    Al llarg de la història, s’ha tingut la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones. La mirada masculina se situa al centre, i des d’ella s’investiga i es transmet el coneixement. Les conseqüències d’aquest biaix de gènere en la medicina són moltes: des d’errors i demores en el diagnòstic i en l’estratègia terapèutica fins a una desigualtat en l’atenció sanitària, que pot portar a malalties invisibilitzades. Es parteix de la presumpció d’igualtat entre dones i homes en el curs de les malalties, quan, en realitat, l’expressió de les malalties (signes i símptomes), la resposta als tractaments i els pronòstics poden ser diferents.

    El concepte de «biaix de gènere en l’atenció sanitària» va sorgir el 1991, quan un article publicat a The New England of Medicine va iniciar el debat entorn d’aquest tema. En la investigació, es va detectar una diferència significativa segons el sexe en la realització d’angiografies coronàries en pacients hospitalitzats als hospitals de Harvard i New Haven per malaltia coronària. Fins i tot, a igualtat d’edat, comorbiditat i gravetat, els resultats de l’estudi van demostrar que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. Com no segueixen el mateix prototip en símptomes i signes que els dels homes, moltes vegades una malaltia concreta, com és el cas dels infarts, no és sospita en les dones, de manera que es diagnostica menys.

    «Al llarg d’aquests 30 anys [des de la publicació del 1991], s’ha publicat moltíssim sobre el biaix de gènere en la medicina, però a la pràctica s’ha avançat poc. Una revisió d’estudis publicada l’any passat per la comissió de Dones i Malalties cardiovasculars al The Lancet, conclou que encara ara les malalties cardiovasculars en les dones continuen sent poc estudiades, poc reconegudes, poc diagnosticades i poc tractades. És a dir, bàsicament venien a dir el mateix que l’any 1991», explica la Dra. María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

    Les investigadores de The Lancet defensen que «l’impuls per lluitar per l’equitat i la igualtat per a les dones, tant socialment com culturalment, s’ha de traduir també en una inversió en la millora de la salut de les dones i en posar fi a les llacunes de coneixement».

    Recerca androcèntrica

    Durant dècades hi ha hagut un biaix de gènere en la recerca mèdica, perquè les dones no eren incloses en assajos clínics i això comportava un desconeixement de l’estudi de les malalties en les dones. Ara, malgrat que ja s’inclouen dones en els estudis, la ràtio continua sent insuficient. «La ràtio és d’aproximadament quatre homes per una dona. Per poder detectar si realment un fàrmac és eficaç i segur en les dones, i si hi ha diferències significatives en com les afecta respecte als homes, s’hauria d’incloure una mostra representativa de dones, i no és el que es porta a terme. Això fa que, sovint, encara que s’incloguin dones en els assaigs, no se segreguin els resultats per sexe», assenyala Ruiz Cantero, que va coordinar la monografia Perspectiva de género en medicina, publicada per la Fundació Dr. Antoni Esteve el 2019. Això també passa en els estudis amb animals, on més de dos terços d’aquests són mascles.

    I perquè no s’inclouen més dones en els assajos clínics? «L’exclusió de les dones en els assaigs clínics es deu principalment al risc fetal durant l’embaràs i al fet que les dones tenen molta més variabilitat hormonal que els homes, que fa que tinguin relacions creuades amb els fàrmacs. Per exemple, un antibiòtic no actua igual el dia 14 del cicle menstrual que en un altre dia, en què ha caigut el nivell d’estrògens. Això fa que els assaigs es tornin més complexos», aclareix la catedràtica de la Universitat d’Alacant. Com a resultat, «s’apliquen els tractaments que s’han demostrat que van bé pels homes, però no hi ha prou evidència científica que també vagin bé per les dones, o en la totalitat de les dones», explica la Dra. Fina Mauri, directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut i cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    També s’ha de tenir en compte que els efectes secundaris dels fàrmacs afecten de manera diferent a homes i dones. «Inicialment, es pensava que era per la diferència de pes, però ja es fan els ajustos de les dosis en funció del pes de la persona. El que passa és que la distribució del greix és diferent entre homes i dones, i això fa que els efectes secundaris puguin ser diferents, independentment de la correcció que ja fem. Per tant, hi ha altres factors que s’han de tenir en compte», remarca la Dra. Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

    Malalties cardiovasculars, primera causa de mort en les dones

    Quan parlem de com afecta la visió androcèntrica a la salut de les dones, l’exemple clàssic és el de l’infart. I és que l’expressió clínica dels infarts en les dones pot ser diferent que en els homes. «El 90% de les dones experimenten dolor al pit, igual que els homes, però també n’hi ha que tenen altres símptomes addicionals, que són més freqüents que en els homes, com nàusees, cansament, dolor abdominal, mal al braç o a les espatlles… això pot fer que els infarts en les dones triguin més a diagnosticar-se», destaca la Dra. Mauri.

    «La diferent simptomatologia de les dones fa que la taxa de mortalitat en els infarts sigui més elevada en elles, perquè com que es triga més a diagnosticar, arriben més greus a l’hospital», assenyala Ruiz Cantero. De fet, entre els anys 2005 i 2015, la taxa de mortalitat per infart a l’estat espanyol va ser del 18% en dones i del 9% en homes, segons un estudi liderat per Antonia Sambola, del Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron, en el marc de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (Fundació IMAS).

    Segons Fina Mauri, no hi ha massa consciència del fet que les dones també tenen malalties del cor, quan, de fet, la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort en les dones a l’estat espanyol, per sobre del càncer de mama. Mentre que els homes pateixen més infarts, les dones tenen més ictus i insuficiències cardíaques. I elles, sovint, triguen més a anar a l’hospital. «La gent els hi diu ‘ja se’t passarà’, o bé són elles mateixes qui minimitzen els símptomes. A vegades pensen que tenen moltes coses a fer. Per exemple, un cop un dona que tenies problemes de cor em va arribar a dir que no podia anar a l’hospital perquè havia de preparar el dinar de Nadal», explica la cardiòloga.

    En la mateixa línia, la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, explica que, en general, «les dones tenen aquest caràcter més cuidador, que fa que el primer sigui l’entorn i les persones que tenen a càrrec seu i, després, es cuidin a elles mateixes».

    Pel que fa als factors de risc associats a les malalties cardiovasculars, a banda dels exemples clàssics com el tabac o l’obesitat, hi ha factors específics en les dones que sovint no es tenen en compte. «Per exemple, les dones que han tingut diabetis gestacional o que han tingut hipertensió durant l’embaràs tenen més possibilitats de tenir malalties coronàries en el futur. També tenen més risc les dones amb ovaris poliquístics o les que han tingut una menopausa molt precoç. Aquests factors, a vegades, el mateix metge o metgessa no els té en compte», explica la Dra. Mauri. «Detectar aquests factors de risc és molt important. Si una persona té aquests factors relacionats amb l’embaràs, cal insistir molt a reduir altres factors de risc que sí que depenen de la pacient, com el consum de tabac o el sedentarisme», afegeix.

    «Això és estrès»

    Sovint, els mals i patiments de les dones s’associen a l’estrès o l’ansietat. Es té la concepció que les dones tenen més problemes de salut mental, però realment si a la depressió i l’ansietat, més freqüent en dones, els afegim l’alcoholisme i el suïcidi, la prevalença és semblant en tots dos sexes. Tot i això, l’evidència científica demostra que les dones tenen més probabilitats de sortir d’una primera consulta amb un diagnòstic de trastorn mental, mentre que en els homes es pensa més en una altra causa i es demanen proves complementàries. Aquest biaix de gènere, sovint, es tradueix en una sobremedicació de les dones. De fet, segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    «A les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes», explica la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Segons Valls, s’obvia la dimensió social i econòmica de la salut. «El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment, pot ser que les dones pateixin més ansietat, a causa de les seves condicions de treball, sovint precàries. Però això són problemes socials, no mèdics. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius», expressa.

    María Teresa Ruiz Cantero coincideix: «S’està tractant de manera farmacològica el que són problemes socials. Què tinc dolor? Doncs un analgèsic. Què no puc dormir? Orfidal. Hi ha un medicament per cada un dels símptomes, però la causa segueix existint, i aquesta no es tracta». Per la investigadora, el principal problema és que els metges i metgesses de medicina general no tenen temps suficient per fer un bon diagnòstic. «Amb una consulta de cinc minuts no es pot diagnosticar i, encara menys, tractar un problema».

    Carme Catalán, en nom de la Xarxa de dones per la salut, argumenta que cal treballar per un model feminista de salut, tenint en compte la dimensió bio-psico-social i mediambiental. «Només actuant des de tots els vessants, podrem millorar la salut de les dones i del conjunt de la població», afirma.

    Malalties oblidades

    La mirada antropocèntrica en la medicina pot provocar també la invisibilització d’algunes malalties, darrere d’un diagnòstic de símptomes psicosomàtics o de patologia mental. És el cas, per exemple, d’algunes malalties inflamatòries digestives, com la malaltia de Crohn, en què es produeix una major demora diagnòstica en les dones perquè s’assumeix que si les dones tenen diarrea o estrenyiment, és perquè estan ansioses o estressades.

    Un altre exemple és la fibromiàlgia, caracteritzada per un dolor crònic a tot el cos i una sensació dolorosa a la pressió en uns punts específics. A més de dolor, la fibromiàlgia pot ocasionar rigidesa generalitzada, sensació d’inflamació a mans i peus i molt cansament, i també es poden notar formiguejos poc definits que afecten de manera difusa, sobretot les mans. Es reconeix com una síndrome, fet que significa que el reumatòleg la pot identificar quan troba en una determinada persona unes alteracions que concorden amb les que han estat prèviament fixades per al diagnòstic.

    La fibromiàlgia és una malaltia més freqüent entre les dones, que afecta un 4,2% de dones a l’estat espanyol. No es coneix la causa ni tampoc té un tractament específic, sinó que es tracta amb fàrmacs per millorar el dolor. Segons escriu Carme Valls al seu llibre, «s’ha atribuït a aquesta malaltia, sense proves objectives, tota mena de dolors musculars per als quals no es trobava cap explicació». En aquest sentit, Valls qüestiona que es tracti amb psicofàrmacs i argumenta que calen més investigacions que estudiïn les dones diagnosticades amb fibromiàlgia.

    Una altra malaltia sovint oblidada, encara que cada vegada més coneguda, és l’endometriosi. Es tracta d’una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Pot causar un dolor incapacitant durant la menstruació, un sagnat abundant i dificultar les relacions sexuals. A més, entre un 30 i un 50% de les dones que la pateixen presenten greus problemes de fertilitat. Malgrat ser una malaltia poc investigada, s’estima que l’endometriosi afecta, en més o menys grau, una de cada deu dones.

    «Durant molts anys, s’ha negat el dolor que produeix l’endometriosi i l’invalidant que pot ser en alguns casos. Reconèixer-la és el primer pas per fer un diagnòstic i tractar-la, però si s’associa amb una qüestió psicosomàtica, no es podrà tractar mai», destaca la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras. Segons la metgessa, s’ha avançat molt en el reconeixement de l’endometriosi, però altres alteracions com el dolor pelvià crònic o el vaginisme són «les grans oblidades».

    Biaix de gènere en la Covid

    Des de l’inici de la vacunació contra la Covid-19, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla. En aquest cas es veu clarament el biaix de gènere en els estudis clínics que, malgrat que van incloure dones, no van contemplar la diferència entre sexes: «Ningú va pensar que les vacunes contra la Covid-19 podrien alterar la menstruació, perquè no es va pensar que hi ha efectes secundaris davant les vacunes i medicaments que afecten específicament a les dones», expressa Carreras.

    Després de la manifestació d’aquestes alteracions menstruals, ara es comencen a fer estudis sobre com afecten les vacunes al cicle menstrual. A Espanya, la Universitat de Granada ha iniciat el Proyecto EVA, liderat per la investigadora Laura Baena. La iniciativa investiga possibles alteracions menstruals després de la vacuna contra el coronavirus. A la fase inicial del projecte s’ha recollit informació mitjançant un qüestionari en línia que compta amb més de 14.000 respostes en què set de cada deu dones asseguren haver presentat canvis en la seva menstruació després de vacunar-se.

    Pel que fa a les diferències entre homes i dones amb relació a l’afectació de la Covid-19, se sap que el coronavirus ha provocat símptomes més severs i més mortalitat en homes, però, en canvi, les dones pateixen més Covid persistent. Es calcula que entre un 10% i un 20% de les persones que han passat la infecció per coronavirus continuen tenint-ne símptomes mesos després.

    La simptomatologia és molt diversa: fatiga, mal de cap, taquicàrdia, dolor muscular i articular, pèrdua de memòria, dificultat per respirar i opressió al pit… malgrat que ara s’ha estudiat més la malaltia, durant mesos hi va haver un gran desconeixement i una elevada infradetecció. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», explicava Esperanza Martin, metgessa de família del CAP Maragall, en una entrevista al Diari de la Sanitat on explicava la seva experiència com a pacient de Covid persistent.

    Canviar la mirada

    Segons Carme Valls, el primer pas per revertir el biaix de gènere en la medicina és canviar la mirada en la ciència i introduir-hi la perspectiva de gènere. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats de ciències de salut, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», remarca.

    En aquest sentit, durant els darrers anys, s’estan fent esforços des de diverses institucions per la incorporació de la perspectiva de gènere a les universitats. Per exemple, el 2018, la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), formada per 22 universitats dels territoris de parla catalana, va publicar unes guies per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària, sota la coordinació de Teresa Cabruja (de la Universitat de Girona), M. José Rodríguez (de la Universitat d’Alacant) i Tània Verge (de la Universitat Pompeu Fabra, i actual consellera d’Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat).

    La guia del Grau en Medicina va ser elaborada per María Teresa Ruiz Cantero. Per la investigadora, «es tracta que les institucions facin passes estratègiques per incorporar la perspectiva de gènere en la salut i mostrar quin és el valor afegit de la seva incorporació en la recerca, la docència i la pràctica professional». En aquest sentit, destaca també la importància de formar als sanitaris perquè incorporin la perspectiva de gènere en la seva pràctica professional.

    Des de la Xarxa de dones per la salut, a banda de destacar la necessitat de més formació en perspectiva de gènere a les universitats, argumenten també que aquest treball ha de començar des de l’educació de base. «Si hi ha un abordatge des de la infància pel que fa al respecte i la consideració de la igualtat de les persones des de tots els punts de vista, també en la diversitat sexual i racial, els i les estudiants estaran més receptives quan facin estudis superiors».

    Per Elena Carreras, el missatge clau que ha d’arribar a la societat és que la perspectiva de gènere beneficia a tothom. «De la mateixa manera que es poden produir infradiagnòstics en dones, també pot passar en els homes». És el cas de l’osteoporosi, per exemple, que en els homes suposa aproximadament un terç del total dels casos, però no se sospita i, en canvi, es detecta més en les dones a causa de la seva relació amb la menopausa.

    «La mirada de gènere t’amplia les mires. El fet de posar-se les ulleres i mirar-ho tot des d’aquesta perspectiva, comença a moure tota la roda del canvi. Comences per veure com el biaix de gènere afecta les dones, però també et fixes en altres col·lectius invisibilitzats, com la gent gran, els infants o la població més vulnerable», conclou Carreres.

  • Ara, més que mai, fem salut visibilitzant i fent costat els moviments de dones

    Un any després de començar la pandèmia de la Covid-19, ja podem començar a fer una mica de balanç de com s’han aguditzat les fissures que afecten el sistema social i polític predominant mundialment, fissures que des de la majoria del moviment feminista mundial havien estat denunciant: les crisis de cures, econòmiques i ecològiques produïdes per un Sistema Capitalista i Patriarcal imperant, que incrementen la pobresa i les desigualtats, que disminueix els sistemes públics de protecció, entre ells l’atenció sanitària i que deixen cada cop més poblacions excloses de drets i serveis, i en el qual les dones es troben en una situació encara més difícil per haver d’enfrontar-se a múltiples situacions de discriminació.

    Des del començament de la pandèmia, i des de la Xarxa de Dones per la Salut, i dels col·lectius que la conformen, així com altres grups feministes i col·lectius professionals que lluiten per la millora de la salut amb perspectiva de gènere, sabíem que les dones anàvem a jugar un rol fonamental, tant per la nostra posició en el mercat de treball, com en el centre de les cures de les nostres famílies, però que aquest rol no seria sense pagar un alt cost. Cost personal, cost de l’entorn, però també cost com a organitzacions, pel fet d’haver de treballar amb més dificultats i menys recursos. Tot i la importància de considerar les diferències hi ha molt pocs estudis sobre l’impacte de la Covid segons el gènere i, si ho fan, ho fan parcialment.

    La descripció de totes les principals propostes que es varen fer a Catalunya es van publicar en aquest diari en un article, però hi ha hagut poca resposta a les demandes davant dels grans dèficits de l’estat de benestar i l’increment de les dificultats per a la majoria de dones.

    Al mateix temps que denunciem la difícil situació que estan patint la majoria de dones, també denunciem la invisibilitat que han patit com a treballadores essencials, molt o poc qualificades. La important feina de les científiques, per exemple, també ha estat poc visibilitzada pels mitjans de comunicació. Volem també posar al centre del debat la importància de la resistència de les dones, que s’expressa a través de les organitzacions del moviment feminista, en general, i de les organitzacions de dones i salut, en particular.

    Algunes de les reivindicacions han estat:

    • Les reivindicacions al voltant de la defensa dels Drets sexuals i reproductius, expressades el 4 de març arreu de Catalunya (Lleida, Manresa, Barcelona… i altres) a través de la convocatòria de mobilitzacions a diverses ciutats a través del Manifest «Avortament Lliure, gratuït i arreu», on es denuncia totes les dificultats que existeixen per l’aplicació de la Llei 2/2020, i les insuficiències d’aquesta, al mateix temps que es coneix que el 42% dels ginecòlegs del sistema públic SISCAT es nega a practicar avortaments. Hi ha territoris com Lleida on aquesta objecció oscil·la entre el 67% i 91%.
    • La defensa de la Maternitat, des de la lliure decisió de com tenir un fill fora d’imposicions, que pretenen ser científiques, quan s’ha demostrat que algunes pràctiques imposades (separació de mares i fill, isolament de la dona al part, episiotomies, excés d’induccions, de cesàries) no ho són, i que només provoquen certes patologies i més patiment per a dones i infants. Cada cop està més acceptada l’existència de Violència Obstètrica i la lluita per a la seva erradicació, però també les dificultats per a la criança. El manifest de les Petras defensant que ‘Maternar’ és un acte polític. Explica com durant la pandèmia s’han accentuat moltes de les pràctiques que ja es creien erradicades a Catalunya i com, al mateix temps, algunes lleis estatals que s’han fet per millorar el temps de criança, no ho fan en totes les situacions, i no han estat prou consultades. Així, amb el permís igualitari per als pares no s’ha considerat el temps de recuperació de les dones, i en el cas de les mares monomarentals els nadons es veuen privats de més temps de cura.
    • En el món del treball, el manifest que ha realitzat la S. de les dones de CCOO planteja que la crisi sanitària ha posat en evidència l’essencialitat de les tasques de cura de les persones i de sostenibilitat de la vida, treballs que corresponen a professions molt feminitzades. Unes tasques molt exigents, tant mentalment com físicament, que mereixen millorar les seves condicions laborals, ja que el valor del seu treball no es correspon amb el seu salari. Cal posar la mirada també en les dones migrants, que fan moltes d’aquestes tasques. En una gran part no són reconegudes, ni com a ciutadanes ni com a treballadores, estan pendents de processos de regularització i treballen en negre, sense dret a prestacions ni ajudes i, fins i tot, sense dret a vot. Les dades que ens aporten CCOO són que, malgrat la seva inevitable presència en el treball, la taxa d’atur de les dones durant el 2020 ha pujat quatre punts, mentre que el dels homes s’ha incrementat només en un 2,88%. El quart trimestre de 2020, hi havia treballant a Catalunya 66.700 dones menys que en el mateix període del 2019.
    • I, per últim, volem mostrar les dificultats per sobreviure com organitzacions i per poder portar les manifestacions al carrer, sent algunes administracions còmplices de polítiques que volen callar el moviment feminista, culpabilitzant les dones, sense tenir arguments sòlids, com s’ha fet des de la Comunitat Autònoma de Madrid.

    Referències

  • Les dones, un any més sostenint la vida: «Si la pobresa es feminitza, feminitzem la resistència»

    El 8 de març de 2018 es va convocar la primera vaga general feminista. Allunyant-se de la imatge d’un 8 de març de celebració que clamava pels drets de les dones a través d’una manifestació usual, tot de dones van organitzar-se en comitès arreu per transformar un dia que per elles ja era de lluita, en un dia de vaga. L’any 2018, el manifest que convocava a la vaga explicava que el motiu principal d’una vaga general era reivindicar les desigualtats que les situen en llocs diferents davant la feina assalariada, però també davant del patriarcat, la formació, les cures, el consum i l’exercici dels seus drets.

    Ara, quatre anys després, el 8 de març es torna a convocar vaga, però es fa des del dubte de moltes de les dones que l’acabaran secundant. Només convocada a Catalunya, els sindicats que l’han registrat han estat la CGT, la IAC, Sindillar, el Sindicat de Periodistes i la Intersindical-CSC. El debat ha existit en tots els espais de base del moviment feminista i algunes no acabaven d’estar d’acord amb la convocatòria d’aquesta vaga. L’Olga, per exemple, membre de Cau de Llunes, Assemblea Feminista revolucionària de Tarragona, opina que no hi ha forces per dur a terme una vaga general de veritat i per tant la idea no estava unificada. En haver-se confirmat, la faran però entenent que hi ha molta flexibilitat i que cadascú arriba fins on pot i decideixi. La base d’aquesta opinió és no voler «folkloritzar la vaga i que sigui una tradició perquè sí».

    El fet de teletreballar, de l’atur i els ERTO de moltes persones, la situació precària en general i d’incertesa que envolta el futur vinculant-ho a les mesures polítiques sanitàries també han fet que aquesta vaga generi dubtes.

    Un altre dels motius és la convocatòria de vaga a la sanitat per dimecres dia 10 de març. Justament aquest 8M ha volgut situar al centre aquelles treballadores que sostenen la vida, sent les treballadores sanitàries una d’elles i més en aquest any de pandèmia. Diferents col·lectius de dones que després participen dels comitès locals de cara al 8 de març als seus pobles i ciutats participen també d’una coordinadora anomenada Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans. És des d’aquí que ha sortit el lema «Les dones som i serem a primera línia. Defensem les treballadores, defensem la vida». I és en aquest mateix sentit que el tema central arreu d’aquest 8 de març ha estat la precarització de les dones treballadores, especialment les del sector de les cures, la feminització de la pobresa i les violències patriarcals del sistema. Violències travessades pel gènere però també per l’origen i la classe.

    Una dona crida durant la manifestació del 8M del 2020 | Èlia Pons

    Passejades, cercaviles i concentracions estàtiques

    Des d’aquesta idea, les convocatòries unitàries a Barcelona s’aglutinen sota el lema «Juntes, diverses i rebels. Juntes Imparables». En parlar amb l’Ana, dona que forma part de la comissió de comunicació del comitè de vaga feminista a Barcelona, ens explica que el lema i el contingut del manifest es treballa en assemblees obertes on participen dones a títol individual, però sobretot dones de col·lectius i dels comitès de barri de la ciutat. Aquest any, a Barcelona, les jornades s’han organitzat a través d’assemblees obertes, com cada any, encara que aquest any han estat virtuals. Com a iniciativa unitària que és, s’ha volgut donar el missatge que dins el feminisme hi ha moltes veus, hi ha diferències, hi ha debats en profunditat… però que totes volen «un món lliure de misogínia, lliure d’explotació, lliure de privilegis…» I per això, segueix explicant-nos l’Ana, malgrat totes les diferències, poden treballar plegades.

    Així, amb la idea de donar una fotografia general de la força del moviment tot i renunciar a ajuntar-se, barris i ciutats de Barcelona han volgut organitzar activitats descentralitzades. Com comenta l’Ana, «cada any el 8 de març hi ha una polèmica que eclipsa tot de temes que per nosaltres són més profunds… Enguany la polèmica és si és bo o és dolent que sortim al carrer». Però davant d’aquesta disjuntiva i entenent que ningú els hi ha de dir a les dones si poden o no sortir al carrer l’activitat unitària de la tarda del 8, una concentració estàtica a passeig de Gràcia, funcionarà amb aforament. Per assegurar que «les concentracions seran tant o més segures que anar al supermercat, en metro o a un col·legi electoral». Això possibilita, comenta l’Ana, que totes les dones que vulguin sortir al carrer puguin fer-ho de manera segura amb animació, camions i música. Així i tot, insisteix que hi ha infinites reivindicacions agreujades per la pandèmia en les que centrar-se més enllà d’aquest debat. De fet, amb la convocatòria de la vaga laboral, es faran activitats i cercaviles durant el matí als barris.

    A nivell de Catalunya, ja dijous a les 19 h es van organitzar concentracions davant d’hospitals per denunciar que les autoritats sanitàries a hores d’ara encara no garanteixen la possibilitat de fer avortaments arreu. «A Lleida, a Manresa, a algunes comarques del Pirineu… les dones que volen avortar no ho poden fer allà i les deriven a clíniques privades a Barcelona», denuncia l’Ana. Que afegeix que «sovint ens oblidem dels drets que tenim… Ja ens costa aconseguir-los i si no els defensem, a la pràctica els acabem perdent», assenyala.

    Un altre eix que es treballa a la ciutat però també a altres indrets és el de la llibertat i l’ecofeminisme. El dissabte 7 al matí s’han organitzat una vintena de passejades amb la intenció d’ocupar carrers, parcs, muntanyes i al mateix temps deixar clar que les dones volem caminar tranquil·les. Així ho repetiran també a la nit. A Barcelona però també al Vallès i a múltiples punts més es duran a terme manifestacions nocturnes no mixtes.

    El 8, a banda de les activitats ja comentades, també s’ha convocat una acció a les 21 h als balcons per aquelles que no vulguin sortir. Amb aquesta acció volen agrair a totes les treballadores essencials que han suportat la vida durant aquesta pandèmia. «És per visibilitzar-les, perquè trobem que sovint se’ns oblida que darrere dels serveis bàsics, hi ha les dones», diu l’Ana després d’analitzar també que «com més bàsics són els serveis, pitjor pagats estan». Així per una banda visibilitzar, però també denunciar que estan «fins al monyo de sostenir la vida», que «la vida no l’han de sostenir les dones, la vida és responsabilitat de tots els éssers humans». «S’han de repartir les feines domèstiques, s’han de repartir les responsabilitats de cura i si es mercantilitza, t’han de pagar com cal», assenyala mentre alhora denuncia les cadenes de cures globals que s’estan convertint en una nova forma d’explotació de la gent migrada.

    Cartell unitari Barcelona

    Treballadores essencials, dones a primera línia

    Des de la Confederació General del Treball (CGT), un dels sindicats convocant de la vaga, apunten que aquesta vaga general feminista situa en primer pla les reivindicacions contra l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. Entenent i assenyalen que la vaga arriba en un context complicat pels sectors més feminitzats que a la vegada són els més essencials com l’educació, la sanitat, el comerç i les cures.

    En aquest sentit, sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) diuen que «les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia». Afegeixen que són conscients que la situació d’emergència sanitària que estem patint aboca a moltes dones a la cobertura de «serveis essencials», que fan incompatible el seguiment de la vaga.

    Feministes Anticapitalistes ha volgut destacar això mateix. Entre les seves demandes exigeixen la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar i en el cas de treballadores en situació irregular exigeixen la incorporació i la regulació dins l’economia formal per protegir els seus drets. Evidentment també una sanitat i una educació completament públiques, reforçades i amb condicions dignes pels seus treballadors. Segueixen exigint la regulació de totes les persones, el tancament dels CIE i l’aturada de les deportacions. També blindar l’accés a l’habitatge per tothom i especialment per les dones que pateixen violència masclista. Implementar una Renda Bàsica Universal, l’avortament lliure, gratuït i universal, la fi de la repressió i el reconeixement al dret de l’autodefensa feminista i abordar de manera integral la violència masclista lluitant per millorar l’atenció primària i els serveis especialitzats. Totes les seves propostes, diuen, són uns mínims per defensar la vida.

    Cartell de Feministes Anticapitalistes

    Defensar les treballadores és defensar la vida

    I és des d’aquesta base que molts comitès locals s’han organitzat de cara aquest 8 de març. És el cas de Sant Cugat, on més d’una seixantena de dones estan organitzades. Elles ja van iniciar les jornades dimecres dia 3 i ho van fer amb una activitat en relació amb les dones grans «com a grans oblidades en tota lluita i com les grans oblidades actualment». Com ens explica la Patrícia, les dones grans pateixen un índex de pobresa molt gran i a Sant Cugat, a més, només tenen una residència d’avis pública per una ciutat on fins a 11.000 persones són majors de 65 anys.

    Seguint amb la base de posar la vida al centre, dijous van realitzar una xerrada en format virtual que està relacionada amb els drets laborals de les treballadores i amb la qüestió del racisme. Van comptar amb cuidadores tant del servei municipal de Sabadell i de Sant Feliu com amb el SAD o el sindicat de cuidadoras sin papeles. La Patrícia ens explica que així van poder parlar sobre com «travessa el racisme, ja que la majoria de dones que treballa en l’àmbit de les cures són dones migrades, que molts cops ho fan sense contracte perquè sovint si a més estan en situació irregular, se n’aprofiten d’això». La idea era parlar de quines problemàtiques té el sector i com a través del sindicalisme s’hi pot donar resposta.

    Per parlar de la violència masclista inclouran un taller d’autodefensa feminista i faran un mural contra els feminicidis. Al mateix temps un col·lectiu de dones bolivianes de la ciutat farà un taller de dansa per treballar l’antiracisme.

    Agafant també l’habitatge com a eix, denuncien la manca d’habitatge i que moltes de les persones que pateixen desnonaments són dones. Relacionen aquest fet amb què els majors índex de pobresa els tenen les dones i amb tota la càrrega familiar que s’atribueix a la dona i el que suposa perdre la casa en aquestes condicions.
    El mateix dia 8 celebraran una cercavila contra l’explotació laboral per assenyalar diferents llocs de la ciutat on hi ha feines especialment feminitzades o llocs que són «espais d’explotació més greu com Empreses de Treball Temporal (ETT) o ETT específiques de serveis de la llar».

    D’aquesta manera, treballen la violència masclista, l’habitatge, l’eix laboral, l’antiracisme, la situació de les dones grans i l’educació. Tot allò en definitiva que «travessa la vida de les dones» o que les afecta de manera diferent. En aquest 8 de març, des dels comitès volien «posar sobre la taula demandes concretes de mínims que són per millorar la vida de les dones».

    Aquestes demandes, com ens explica l’Olga de Tarragona, neixen de trobades virtuals que han posat sobre la taula diferents necessitats. Ja a principis de gener van fer una taula rodona amb diverses treballadores del món de les cures: «des del SAD, treballadores de la llar, ensenyament, sector sanitari òbviament i d’aquí vam treure les demandes per aquest 8 de març». Aquestes trobades són molt productives doncs, també per ajudar-se entre col·lectius i que els més petits puguin rebre un cop de mà.

    Manifestació 8M 2020 | Èlia Pons

    Més enllà de la vaga, lluita pel 8 de març i cada dia

    El País Valencià no ha convocat vaga, però així i tot se li donarà al 8 una perspectiva de lluita. Així ens ho ha explicat la Laura, membre del col·lectiu Subversives i de l’assemblea 8 M Castelló. Les seves assemblees s’han vist afectades per la situació i s’han hagut d’adaptar a la via online. Per molt que totes les trobades fossin obertes, a la pràctica les més presents són les que també hi són durant tot l’any. A més, han hagut d’idear una forma de manifestació que impedís les aglomeracions. «Creiem que s’estan fent moltes concentracions arreu de l’estat i l’havíem de fer per aquesta data també…», apunta la Laura.

    Així, davant les preocupacions per no aglomerar, durant els dies previs es faran activitats virtuals i el dia 8 de març es celebrarà una bicicletada amb tres punts de sortida diferents. Acabarà al parc Ribalta, un parc de Castelló gran i molt emblemàtic on es penjaran reivindicacions, el manifest… Per donar un punt de dinamisme i que tot sigui participatiu.

    El seu 8 de març però l’han volgut centrar en una campanya de denúncia anomenada ‘Violències masclistes a les aules’. Va dirigida a quatre professors de la Universitat Jaume I (UJI) per abusos i també contra la inacció de la universitat. Donat que dilluns a banda de no estar convocada la vaga és festiu per ser festes de la Magdalena, van celebrar aquesta concentració el dijous dia 5 juntament amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Posaven com a base «exigir la cessió i la investigació d’eixos 4 noms de mestres» que s’han presentat a la unitat d’igualtat de la universitat juntament amb el testimoni de fins a 100 alumnes que han patit assetjament per part d’aquests.

    Fa unes setmanes denunciaven que tot i recollir denúncies i testimonis de nombroses alumnes relatant actituds i assenyalant els agressors, des de la universitat l’única resposta que havien rebut era recordant que havien de seguir els protocols i advertint-les que la seva acció de donar veu a les testimonis podia ser il·legal. Davant d’això, van presentar mitjançant els fulls de reclamació o denúncia davant una situació d’assetjament que facilita el centre més d’un centenar de denúncies. La UJI aleshores els hi va respondre que «no es pot denunciar a ningú des de l’anonimat» i que a més això «atempta contra el bon nom i la carrera dels docents». Des de Castelló seguiran treballant perquè la universitat assumeixi responsabilitats.

    Cartells a l’UJI on s’assenyalen professors amb testimonis directes | @SubversivesCS

  • Alba Alfageme: «El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, les medicalitza»

    Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, «les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses».

    La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?

    Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.

    La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.

    De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.

    Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.

    L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.

    Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.

    Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.

    Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.

    Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?

    No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.

    Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?

    El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.

    Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.

    No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.

    Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.

    Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.

    Per on passa la solució?

    Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.

    Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.

    La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.

    Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.

    Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.

    Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?

    Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.

    A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.

    Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.

    A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…

    Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.

    Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.

  • 8M: Dia de la dona (cis?)

    Disfòria de gènere. Aquest és el terme amb què, històricament, s’ha patologitzat les persones transsexuals. Termes com aquest, o travestisme de doble identitat, són els que encara s’usen en els centres de salut d’algunes comunitats autònomes que no tenen lleis trans específiques que vetllin pels drets socials, sanitaris i jurídics del col·lectiu. Ara, amb la nova ‘Llei Trans’ que Unidas Podemos ha presentat, aquests termes podrien desaparèixer aviat dels tràmits oficials.

    Ara bé, encara que la llei estableixi polítiques basades en la no discriminació de les persones trans i assenti una concepció no binària de les persones residents a l’Estat espanyol, la identitat de gènere continua sent una discussió que, com el debat sobre la prostitució, divideix els feminismes.

    La Federación Plataforma Trans és la responsable de redactar una proposició de protecció jurídica centrada més específicament en aquest col·lectiu que la llei d’Igualtat LGTBI (presentada al Congreso el 2018), que va ser recollida per UP. En ella s’alertava de la “discriminació estructural del col·lectiu trans”. Així, la nova llei suposarà, entre d’altres, protecció en l’àmbit del treball i jurídic. També s’eliminaran les diferències entre les comunitats autònomes que tenen lleis trans i les que no i es reconeixerà el dret dels més joves a triar la seva identitat de gènere, sigui femenina, masculina o no binària.

    I és aquesta porta oberta al no-binarisme una de les més importants, ja que, com explica Judith Juanhuix, presidenta de l’associació trans Generem, “transitar no vol dir passar d’una vorera a l’altra”. En aquesta línia, Juanhuix considera que aquesta nova llei posa les bases per a un canvi del codi civil, ja que “per a moltes lleis, és important pertànyer a un gènere o un altre”. Per exemple, una persona només es pot acollir a la llei de violència de gènere si s’identifica amb el gènere femení.

    I és precisament aquesta concepció de les identitats de gènere la que ha sembrat la polèmica, personificada en aquest cas pel Partido Feminista d’Espanya (PFE) que va ser expulsat d’Izquierda Unida per mostrar un rebuig frontal contra una llei que consideren “inadmissible”. Segons la formació liderada per l’advocada Lídia Falcón, diluir el gènere suposaria “fer desaparèixer les dones”. Segons el partit, les defensores d’aquesta llei, “es posen a les ordres del patriarcat”.

    Feminismes (trans)excloents

    “Si no parem atenció a les dones precàries, a les trans, negres, gitanes, amb diversitat funcional, i ens centrem en la feminitat abstracta, només pensarem els drets de les dones blanques, riques i cis”, exposa Juanhuix, qui qualifica de “barbaritat” les declaracions del PFE i l’acusa de “victimització del privilegi”. Exposa que les feministes ‘oficials’, en referència a icones clàssiques del feminisme espanyol com Lídia Falcón, són “sempre cisgènere. Ens acusen de lobby i no tenen en compte el 80% d’atur i l’exclusió del col·lectiu trans de tots els àmbits, inclòs el sentimental”.

    Eliminar les barreres de les concepcions de gènere i dels conceptes home-dona, segons Juanhuix, no suposa “eliminar les dones” ni llevar-los els drets. “Quan una llei parla d’homes o dones, no està parlant d’individus per se sinó que parla, per exemple, de la capacitat de gestar”, i considera que són les lleis les que s’han d’adaptar a les persones i no al revés. En aquesta línia, apunta que establir una concepció no-binària a la legislació, de fet, revalora les dones “pel que són i no per la seva capacitat de parir: proposem un llenguatge més inclusiu que concep la dona més enllà d’un úter reproductor”.

    “El gènere hauria de ser llibertat”, assegura la presidenta de Generem. I aquesta llibertat, amb la nova llei Trans, serà transmesa també als joves, que podran operar-se, transitar i registrar-se oficialment segons la seva tria de gènere. Per l’organització de Falcón, això és el “més greu de tot”, ja que considera que derivarà en l’administració d’hormones que faran que “el nen no creixi”.

    Davant aquestes afirmacions, Lina Mulero, representant de Trans*forma la Salut, apunta que un infant pot manifestar (“que no és el mateix que decidir”) la seva identitat a partir dels dos anys. “Però fins que no es comencin a veure els canvis físics associats a la pubertat no s’ha d’administrar cap tipus d’hormones”, assegura. Fins a aquella edat, doncs, no s’han de prendre accions mèdiques, només “ajudar a desenvolupar la identitat sentida i a socialitzar, que és bàsic”, diu Mulero. Així, sobre les declaracions del PFE, Mulero apunta a “diferències insalvables amb aquest feminisme que té una manera de pensar igual de misògina que el patriarcat que diuen voler abolir.

    L’atenció sanitària, el gran escoll

    “El gènere és una construcció social i els genitals no defineixen la identitat. Una persona ha de tenir identitat els 365 dies de l’any”, sentencia Mulero. I aquesta reivindicació de la llibertat d’identitat, passa, necessàriament, per un bon sistema d’atenció a la salut. I, avui, a falta d’una norma estatal, la situació canvia segons la comunitat autònoma. Madrid, Navarra, Aragó, el País Valencià, Balears i Andalusia compten amb lleis LGTBI i de transsexualitat. Catalunya, Múrcia, Extremadura i Galícia, només hi ha llei LGTBI i el País Basc només llei trans. La Rioja, Astúries, Cantàbria i Castella La Manxa i Castella i Lleó no tenen legislació.

    Aquesta diversitat de models d’atenció sanitària, gestionats tots per un mateix patró del Ministerio de Sanidad o, inclús, de l’OMS provoca molts casos de discriminació. “Quan derives una persona trans i has de posar un codi diagnòstic, poses el que et sistema et permet, com ‘travestisme de doble identitat’”, assegura Mulero. Així, tant Mulero com Juanhuix opinen que aquests tipus de discriminacions, sovint, és per falta de formació del professional sanitari. “Nosaltres podem ser expertes en qüestions mèdiques, però és només la persona qui és experta en la seva identitat”, afegeix Mulero.

    A Catalunya, però, el model és el necessari i l’adequat, segons les dues activistes. Trànsit, que és l’atenció sanitària que CatSalut presenta el 2016, ha canviat el model d’atenció biomèdic, per un de psicosocial, en què no existeixen diagnosis psiquiàtriques. Mulero, que treballa a Trànsit, assegura que “acompanyem per assolir la identitat que es vulgui de la manera que es vulgui, respectant els milers de maneres de transitar”.

    Trànsit va atendre 3,000 persones el 2019, de les quals 800 van ser primeres visites, establint-se com una porta d’entrada per a les persones que comencen el procés; “sobretot les persones no binàries, que han quedat completament excloses del sistema sanitari”. Mulero també destaca que són moltes les persones d’altres comunitats autònomes que truquen a Trànsit per a demanar assessorament o una bona atenció, que a les seves ciutats no aconsegueixen.

    8M: el dia de la dona (cis?)

    Arran, doncs, de la polèmica expulsió del PFE, i la irrupció de les teories feministes radicals (TERF) que no conceben les dones trans com a dones i s’oposen a la llei trans, el debat ha arribat a les portes del 8M. Les grans marxes unitàries que han tenyit de violeta les ciutats durant els darrers tres anys s’han nodrit no només de dones cisgènere i heterosexuals, sinó que també han marxat col·lectius homosexuals i no-binaris. Però certes branques del feminisme han apuntat que el dia 8M és “el dia de la dona” i que tots aquests altres col·lectius que reivindiquen les seves lluites “ja tenen dies propis” i que “no s’ha de tergiversar el missatge del 8M”.

    Aquest feminisme transexcloent és, segons Judith Juanhuix, similar a l’exclusió que van patir les dones lesbianes als anys 70. “Deien que no entenien el patriarcat igual que les dones heterosexuals perquè no se n’anaven al llit amb els homes ni patien la inseguretat dels espais. Ara, apliquen el mateix argument poc sòlid contra les persones trans”. Lina Mulero assegura que li agradaria “apropar postures”, ja que això significaria la fi de l’exclusió.

    Però Juanhuix carrega “contra les mirades que ens intenten reconciliar: és posar les dues postures a la mateixa alçada”, diu. “Som un subjecte polític: tothom té una opinió sobre nosaltres, però sense nosaltres”. El respecte a les identitats de gènere i la seva inclusió dins les lluites feministes, doncs, segons els col·lectius trans, l’única manera d’assolir la igualtat efectiva. Igual que amb les lluites de les dones migrades o amb diversitat funcional. “Patim el patriarcat igual que les cis-hetero i inclús més”, assegura Juanhuix. “Si les dones trans mai aconseguim ser lliures, voldrà dir que vivim en una societat amb tanta llibertat, que tothom podrà sentir-s’hi segur”, sentencia.