Just Deploy It!

Etiqueta: 8M

  • Obertament inicia una campanya per denunciar i reivindicar la doble opressió que reben les dones amb problemes de salut mental

    «Ara et toca a tu! Les dones amb problemes de salut mental també existim i ens hem de fer veure. La teva col·laboració és imprescindible per fer-ho possible!» Sota l’etiqueta #NoÉsNormal, la plataforma Obertament crida a la participació d’una campanya que busca fer visible històries de doble discriminació: per ser dona i tenir un problema de salut mental. A més, també demana que a banda de la vivència, també es parli de com li agradaria a cada dona que l’haguessin tractat.

    Obertament ha volgut aprofitar un any més el Dia Internacional de la dona treballadora per denunciar i reivindicar la doble opressió que reben les dones amb problemes de salut mental. Per aquest motiu, afirmen, «un any més seguim: Ni histèriques ni silenciades!»

    En el manifest que iniciava la campanya, Obertament afirma que «les dones vivim, pel simple fet de ser dones, un seguit d’experiències discriminatòries al llarg de la nostra vida que es materialitzen en comportaments com infantilització, intromissió, control o sobreprotecció, entre d’altres». Afegeixen que tots aquests comportaments s’agreugen i s’intensifiquen quan parlem de dones amb problemes de salut mental i així es dóna una situació que fa que les dones estiguin doblement discriminades i doblement silenciades.

    Donat que sovint és a l’àmbit més proper on es veuen representats aquests comportaments, Obertament ha volgut explorar com es manifesta aquesta doble opressió en l’àmbit més íntim, ja sigui amb la parella, família, amistats properes o companys de pis. Amb aquesta campanya també volen a part de denunciar donar un missatge transformador, «doncs són precisament les relacions personals més properes les que tenen un gran potencial de canviar les coses i acompanyar els processos de recuperació i empoderament. Sempre posant la cura al centre».

    Les dades revelen que, en el cas de la relacions més personals, les dones reben més comportaments discriminatoris que els homes. Segons l’estudi de percepció de l’estigma de Catalunya (2016), més de la meitat de les persones amb trastorn mental han sigut tractades de manera injusta per les seves famílies. Aquesta dada s’agreuja en el cas de les dones (56,2%, vers el 44,8% dels homes) i molt especialment en el cas de les dones joves (menors de 30 anys): 64.3% (vers el 36% dels homes joves). Un tracte injust que també es materialitza en les relacions afectivosexuals, on les dones tornen a ser les més perjudicades: reben un 10% d’estigma més que els homes per part de la parella. Pel que fa a les amistats, el 57% de les dones s’han sentit discriminades pel seu cercle d’amics i amigues. Tot i aquestes dades, gairebé la meitat de les dones que viuen un problema de salut mental decideixen explicar-ho com a primera opció al seu entorn més proper.

  • Un bé comú: responsabilitat emocional

    Hi ha un discurs que es ven a la psicologia occidental més estesa i als llibres d’autoajuda segons el qual el benestar emocional depèn de la parcel·la individual de felicitat, la que ens autoatorguem. La que depèn tan sols de la nostra autoestima i fortalesa per superar amb un somriure d’orella a orella els sobresalts i el dolor de la vida.

    La qüestió és que el dolor sovint el genera el conflicte que tenim entre persones, deixant de banda els que tenim amb nosaltres mateixes. Si bé és inequívocament necessari estimar-nos i donar-li importància a allò que passa dins nostre. Sovint el nostre dolor fa frontera amb l’altre i aquesta individualització no ens permet navegar per l’espai compartit entre dues (o més) persones.

    La nostra supervivència emocional depèn de si tenim un entorn segur que es cuidi del nostre benestar. És el pacte implícit que establim amb les nostres amistats i relacions sexo-afectives. Aquest pacte ens atorga el dret a reclamar quan alguna cosa no va com hauria d’anar, es fonamenta en la confiança i ens assegura que això és terra ferma i no cau malgrat els embats de la vida.

    Hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes i mentre unes persones juguen a la lliga de la parcel·la individual, el lliure mercat de les emocions, les altres proven de col·lectivitzar i explicitar els pactes per a fer-los un bé comú i procuren anar generant entorns de seguretat per a tothom. Encara que tot sovint es fa a costa del desgast i
    cansament emocional de les que cuiden.

    El conflicte és inherent a la vida i no es tracta de ser sants i santes que no fem mal mai a ningú, és impossible. El problema és que pels liberals és obvi que el dolor se’l menja amb patates qui el pateix. No és la seva responsabilitat fer-se’n càrrec. Escombrar i treure les fulles de la parcel·leta individual d’un altre mai no podria ser cosa seva, encara que les fulles i la merda que hi ha per terra les hagi anat arrosegant ell/a i ara costi veure’n l’entrada.

    Salvant les distàncies de les generalitzacions, mentre la feminitat és de l’escola del pacte, la masculinitat privatitza com si fos de l’escola de Chicago. El biaix de gènere és molt enganyós perquè les que cuiden es creuen febles, quan molt sovint, elles fan menys mal del que els fan a elles.

    Així que, com ningú no es fa càrrec d’aquest dolor, toca autocosir-se’l aguantant la coïssor mentre es prova de fer pedagogia de per què allò no està bé, perquè si jugues a la lliga del lliure mercat de les emocions no entens (o no vols entendre) el dolor aliè. I el que més pica és al·lucinar que el dolor, tan obvi, molt sovint es disfressa de ser no intencional.

    Les dones ingènuament fem atestats emocionals a cada moment en totes les relacions, perquè l’altre tingui espai de decisió en la gestió del problema i les afectacions que té per a la seva vida. Mentrestant nosaltres ens topem amb un yo me lo guiso yo me lo como que no ens atorga espai per decidir què fem amb el problema de l’altre i des d’on l’abordem, en comú. El nostre entorn és permeable als nostres desitjos, anhels i problemes i com de costum a nosaltres se’ns arrabassa l’espai de presa de decisions, herència del capitalisme i patriarcat més ranci.

    A més tenir cura dels altres suposa limitar la nostra llibertat fins al punt d’anar pel món respectant la felicitat de la resta, tot sovint subordinant-la a la nostra. El vell dilema entre la llibertat o la igualtat. Mentrestant, no només ens fan mal, sinó que vivim amb gelosia la durícia emocional que permet als que fereixen anar pel món amb un dispensari de llibertat il·limitada que nosaltres ens hem extirpat.

    M’agradaria que l’entorn portés al liberal en qüestió de l’orella i li digués, veus tot això d’aquí?, és teu i ja pots dedicar-te a cosir-ho, parlar-ho i consensuar-ho. Perquè el problema mai és el què, sempre és el com. I que per una vegada reivindiquem aquest espai de consens des del comú i que el dolor no sigui responsabilitat de qui
    el pateix, sinó de qui el genera.

    Però sent realista, els liberals ho són perquè els és igual el benestar aliè, encara que el disfressin d’inconsciència. Així que com a entorn tenim dues opcions. Podem apel·lar a la llibertat individual de cadascú a escollir com a amics o parelles a liberals que duen armadura d’acer forjat, i des del nostre pedestal d’estabilitat emocional dir fluixet sense poder-nos-ho aguantar, jo ja t’ho havia dit. O bé, podem provar d’escombrar l’entrada encara que anem curtes d’escombres i patir i suar el dolor que fins ara no ens correspon.

    Podem deixar de teixir complicitats amb els assetjadors, amb els que enganyen, amb els és que no en sap més, amb els és que és un cabró però és el seu problema, amb els que s’excusen rere qualsevol cosa per tractar malament un altre. Perquè no hi ha justificacions, ni perdons, ni inconsciències que expliquin no assumir les conseqüències dels actes que generem i la impunitat social és cosa nostra.

    Pot ser, podem ser l’entorn qui ens encarreguem de les pedagogies, d’assenyalar, de fer de gota malaya i trencar les complicitats a poc a poc, aguantant amb fermesa l’envestida del conflicte. Igual algun dia si ens hi posem ho revertim. I al final donem veu a les que cuiden perquè no quedin a la mercè de les que defensen la propietat
    privada.

  • Jo Sí Sanitat Universal a la vaga de totes pel 8 de març

    Dret a decidir sobre els nostres cossos, garantit per a totes

    Des del Reial Decret 16/2012 que va trencar el Model de Sanitat Universal que teníem, moltes persones van quedar excloses de la cobertura sanitària pública. Des d’aleshores, hem lluitat i aconseguit millores però, encara avui hi ha exclusions, entre elles, les dones sense targeta sanitària.

    Tot i que l’esmentat Reial Decret, suposem que per compassió, garanteix l’atenció a dones embarassades, ni això no es compleix. Al damunt de l’exclusió generalitzada, alguns centres interpreten que l’avortament no és atenció a l’embaràs! I els que sí que ho contemplen, posen traves burocràtiques que enredereixen el procés fins que ja és massa tard o condueix a avortaments més agressius.

    Per aquest motiu (i molts altres), avui 8 de març, Dia de la Dona Treballadora (remunerada o no, treballadores totes) denunciem que aquest Reial Decret afecta particularment a les dones per a decidir sobre el seu propi cos.

    A l’informe de la Pasucat de l’octubre de 2018, «Sis anys d’Exclusió Sanitària a Catalunya», apareixien fins a 20 casos d’exclusió sanitària a dones embarassades, dues d’elles menors d’edat.

    Sis dones embarassades no van ser ateses d’urgència i es pretenia facturar l’atenció indegudament.

    A les altres 14 no se’ls va seguir degudament els controls, es va denegar programació de visites, es van produir amenaces explícites de facturació, i es van denegar targetes específiques d’embarassada.

    Des de l’informe fins avui, hem de lamentar dos casos més, el primer per cobrar per una atenció d’urgència, i el segon, per amenaçar de cobrar una interrupció voluntària.

    Exigim el Dret a Decidir de totes les dones, tinguin papers o no, sobre el seu propi cos i que l’avortament estigui garantit dins la cartera de serveis de la Sanitat Pública. Només un model de sanitat 100% pública, de qualitat i universal, i per tant solidari, pot garantir el dret a la salut de totes les persones.

    Altres casos de violència de gènere a la sanitat:

    Quan parlem de salut, obrim un ampli camp on les dones, per bé i també per mal, som omnipresents, que és el camp de la cura:

    • Les dones vivim més que els homes però, en pitjors condicions de salut. A Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles (versus el 12,4% d’homes). Les dones que viuen soles també tenen major dependència i són més pobres que els homes.
    • Les dones majoritàriament fem tasques per la cura i el manteniment de la vida humana. Som les que en general portem als infants als centres de salut, a les vacunacions, quan estan malalts; les que els traiem els polls, les que omplim la nevera, les que sovint som les primeres a plorar davant d’una nevera buida quan no tenim diners…
    • Som les que fem tasques de cures quan les nostres familiars queden dependents i les que majoritàriament treballem en les professions de la cura de la salut. A Catalunya el 93% de les cuidadores familiars, el 98% de les treballadores domiciliàries i el 70% de les treballadores d’Atenció Primària són dones.

    I quan emmalaltim i demanem ajuda, ens trobem que:

    • Les dones estem preocupades dels nens, de les cures dels nostres familiars grans, de les persones dependents, i la nostra pròpia salut passa a últim terme.
    • Quan demanem ajut, ens troben sovint amb un sistema sanitari que reprodueix els valors culturals patriarcals i maltracta a les dones, tant quan som pacients com a les dones professionals.
    • Un Sistema Sanitari que ens exclou si no tenim la nostra situació administrativa regularitzada.
    • Aquesta violència dels Sistemes sanitaris envers les dones, com ara la reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut violència obstètrica, a vegades es presenta en forma d’excés de medicalització i infantilització i a vegades menysvalorant els nostres símptomes, perquè no s’adapten a la forma d’emmalaltir dels homes.

    Exigim:

    • Mesures actives per eliminar les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones.
    • Mesures actives contra les imposicions de gènere que carreguen el treball de cures sobre les dones.
    • Mesures actives contra la precarietat i a favor de polítiques de conciliació familiar a les empreses.
    • Recursos i tasques de suport institucionals a la cura i a la dependència.
    • Un sistema sanitari 100% públic, universal, sense exclusions ni buroexclusions.
    • Un sistema sanitari que treballi amb perspectiva de gènere i que no exerceixi violència contra les dones, ni les infantilitzi, ni les medicalitzi innecessàriament, i les tracti adequadament quan tenen una malaltia.

    Podeu llegir l’article original al seu web.