Just Deploy It!

Etiqueta: addiccions

  • «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    «Cara i Creu» o com prevenir el joc d’apostes i els seus danys entre els adolescents

    Jocs d’apostes en adolescents? Doncs l’edat mitjana en què es comença a jugar amb diners, ja sigui en línia (un 2,7% de noies i un 12,6% de nois) o de forma presencial (un 4,2% de noies i un 12,1% de nois), se situa en els 13-14 anys en els dos sexes, tot i que té una més alta prevalença en els nois, que hi juguen de forma més freqüent.  A més, al voltant d’un 13% de nois i noies declaren haver jugat amb diners abans dels 10 anys.

    Aquestes són algunes de les dades que es desprenen de l’última enquesta FRESC, del 2021,  sobre la salut en persones adolescents a Barcelona realitzada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) a 3.290 alumnes de centres educatius de la ciutat d’entre 13 i 19 anys. Per primer cop l’ASPB va incloure en el FRESC 2021 preguntes relacionades amb el joc amb diners que no deixen de ser preocupants i alarmants, ja que, a més, un 12% dels nois va declarar haver jugat amb diners el darrer any i un 6% va afirmar realitzar un possible joc problemàtic. L’objectiu principal d’aquest estudi és, a partir dels resultats obtinguts, orientar i avaluar polítiques d’intervencions dirigides a aquestes franges d’edat.

    Davant d’aquestes dades, que des de l’Agència de Salut Pública i altres organismes sanitaris estan detectant que van en augment, l’ASPB ha impulsat la creació del programa escolar Cara i Creu per a l’alumnat de 4rt d’ESO, que després d’un programa pilot en tres instituts, el curs que ve es començarà a oferir a tots els centres educatius de la ciutat que s’hi vulguin inscriure. Els objectius, segons expliquen la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB, Montse Bartroli, i la Catrina Clotas, que és una de les responsables de la coordinació del disseny i l’avaluació del programa, és sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs; la prevenció per evitar aquesta conducta o retardar-ne l’edat d’inici; i, per últim, poder derivar les persones amb un possible joc problemàtic als recursos que correspongui. Pretén reduir la incidència del joc d’apostes en els adolescents, ampliant el coneixement sobre els riscos i les conseqüències i fomentant una mirada crítica entre l’alumnat.

    El programa Cara i Creu vol sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs

    El Cara i Creu s’inspira en un projecte de la Comunitat Valenciana que es diu ¿Qué te juegas?, que s’ha modificat i adaptat  per aplicar-lo als instituts de la ciutat, amb l’assessorament d’experts. El programa consisteix en cinc sessions. La primera serveix perquè l’alumnat conegui els riscos associats al joc, les possibles conseqüències i “que entengui quines són les motivacions, que poden començar com a diversió i després es poden transformar com a una necessitat, per cobrir un baix estat anímic o per guanyar diners”, segons explica Clotas. En la segona sessió es treballen les lleis de probabilitat que operen darrere el joc, que poden desmuntar els biaixos erronis que hi ha darrere el joc –“aquella il·lusió de control que et fa pensar que si han sortit quatre 5 el següent segur que surt un 6”, exemplifica Clotas. La tercera i la quarta sessió es treballa la pressió a través de la publicitat i el grup d’iguals, mentre que en la cinquena i última se centra en els videojocs, per tal de conèixer i saber identificar quan fem apostes dins d’aquests jocs. I tot plegat a través de sessions que volen ser molt dinàmiques, amb jocs de rol, de verdader o fals i projeccions de vídeos, entre d’altres.

    Formació al professorat

    Des de l’ASPB s’ha dissenyat el programa perquè sigui dinamitzat pel professorat, que rebrà una formació en línia prèvia de cinc hores i un manual que l’ajudarà a planificar les sessions a l’aula. A més, també s’ha elaborat una guia per a les famílies perquè puguin conèixer i tenir eines per la prevenció del joc d’apostes i els videojocs.

    Segons Bartroli, es parla d’addició al joc o de trastorn de jocs d’apostes i videojocs quan “una persona té un patró de joc persistent, recurrent en la seva manera de jugar que implica que hi ha àrees rellevants de la seva vida que es deterioren, ja sigui en l’àmbit personal, familiar, social, d’escola, etc”. És a dir, al final la persona només pensa en jugar, deixant de fer altres coses, podent arraconar els estudis, la cura personal i fins i tot pot arribar a mentir a amics i familiars al respecte. Quan es donen una sèrie de criteris d’aquest tipus es pot arribar a diagnosticar com un trastorn de joc d’apostes o un trastorn per ús de videojoc.

    Les dades són sorprenents, però com remarca Bartroli, “a nivell social no hi ha la percepció que això sigui un problema”. A més, remarca que la publicitat ha anat molt dirigida cap al gènere masculí, amb la intervenció de personatges famosos, entre els quals molts futbolistes.

    La normativa

    Tot i que es va aprovar una llei a nivell espanyol que prohibia la publicitat de joc d’apostes als mitjans de comunicació, fa pocs mesos el Tribunal Suprem va tombar alguns dels articles d’aquesta normativa, fet que podrà facilitar de nou la difusió de publicitat d’aquests jocs i que arribi als menors d’edat. De fet, Bartroli fa un crit d’alerta perquè assegura que s’està detectant el viratge de la publicitat per captar “el nínxol de mercat cap a les noies, sobretot en els videojocs”. De fet, la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB assegura que ja preveuen que el joc amb diners entre nois i noies “es vagi equiparant, com ha passat amb altres conductes de risc”.

    Per la seva banda, Clotas alerta que els videojocs són “una porta d’accés per començar a utilitzar diners dins dels videojocs per acabar jugant a jocs d’apostes”. Quan es parla de jocs amb diners s’inclou bingos, loteries, apostes esportives, però també utilitzar els diners per fer apostes dins dels videojocs a través del que es coneix com a loot boxes o caixes de recompenses. I què són els loot boxes? Doncs quan el jugador vol comprar una característica per un personatge del videojoc ho ha de fer a través d’una aposta, és a dir, adquireix una caixa de recompensa sense saber què hi ha dins. Aquí hi juga l’atzar, el fet d’adquirir una caixa que pot tenir o no un premi a dins. Clotas explica que a través de l’enquesta FRESC es van adonar que prop del  66% dels nois i les noies que juguen amb diners de manera online ho han fet a través dels videojocs. És un joc d’atzar perquè tu no compres un producte, sinó que pagues uns diners perquè aleatòriament et toqui un premi o un altre. De fet, Clotas recorda que fa anys que s’està pendent de regularitzar aquests loot boxes, ja que sense adonar-se, s’està jugant a un joc d’atzar.  “És una porta d’entrada a altres tipus de jocs d’atzar com les apostes esportives”, afegeix Bartroli.

    Totes dues destaquen que, a més, el fet que els adolescents i joves acabin jugant a jocs d’atzar encara que no sempre acabin amb addicció té conseqüències no només per a ells, sinó també pel seu entorn (a nivell financer, social, educatiu, etc.). “Per això ho estem agafant nosaltres des de Salut Pública, perquè l’impacte no només afecta la persona amb el trastorn sinó que el dany és més global”, alerta Bartroli.

    En aquest proper curs escolar, des de l’Agència de Salut Pública es vol posar èmfasi en l’avaluació de l’efectivitat del programa «Cara i Creu» per conèixer fins a quin punt s’han assolit els objectius plantejats. Per tant, tots aquells centres educatius que s’inscriguin en el programa també ajudaran a avaluar-ne la seva efectivitat. Es tracta de saber quins coneixements ha adquirit l’alumnat participant i com ha canviat la seva actitud respecte al joc d’apostes i videojocs abans i després de fer les cinc sessions.

    Text publicat originalment el blog Educa Barcelona d’ El diari de l’Educació

  • Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    Els protagonistes de la rehabilitació dels addictes a les drogues

    En la resolució 42/112, el 7 de desembre de 1987, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir celebrar el 26 de juny el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Trànsit Il·lícit de Drogues per «mostrar-ne la determinació a reforçar l’actuació i la cooperació per assolir l’objectiu d’una societat internacional lliure del consum de drogues. Amb el suport cada any de particulars, comunitats i diverses organitzacions de tot el món, aquesta celebració mundial té com a objectiu conscienciar sobre el greu problema que representen les drogues il·lícites per a la societat».

    L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és la responsable de la publicació de l’Informe Mundial sobre les Drogues, un document amb estadístiques clau i dades fàctiques obtingudes a través de fonts oficials amb un enfocament basat en la ciència i la investigació. «L’impacte de les drogues és complex i de gran abast. Per fer front a aquest problema és imprescindible adoptar un enfocament basat en proves científiques que doni prioritat a la prevenció i al tractament», es destaca a l’informe. Analitzar i mostrar la realitat del que passava en un centre de rehabilitació va ser el gra de sorra que va voler aportar un artista que, per coses del destí, va acabar treballant a temps parcial com a responsable de neteja i de manteniment durant cinc anys.

    Norma Editorial publica la novel·la gràfica Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación (2024), amb guió i dibuix de Ferran Vidal, un treball de documentació exhaustiu sobre el funcionament i les persones que interactuen en un Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències, el qual el mateix autor situa a «una ciutat qualsevol». L’obra funciona com un documental, amb la descripció de la instal·lació i de les funcions de la institució, l’especificació del personal i la descripció somera dels seus llocs de treball, i una breu presentació, en algun cas amb una minientrevista, de moltes de les persones que van passar pel centre al llarg dels cinc anys en què Vidal va treballar al CAS, essent ell mateix part del relat, com a fil conductor de la narració en primera persona.

    La sinceritat de l’autor és fonamental per afavorir l’empatia del lector, en posar-nos al seu lloc i compartir les seves emocions, que van evolucionant en revelar-se tot un univers desconegut per a la gran majoria de la població, i que s’anirà exposant magistralment en les pàgines de la novel·la gràfica. Un desconeixement que ho era per al mateix dibuixant quan es va incorporar al lloc de treball a l’inici del relat, cosa que afavoreix, a priori, l’exposició de prejudicis i estereotips compartits per tots i creats per un marc mental que la societat (a través de notícies o de la ficció) ha construït al llarg de les darreres dècades. Uns prejudicis que li van arribar a fer pensar, el primer dia de feina, que no en sortiria viu, quan la realitat ha estat molt diferent, encara que amb una realitat que no té res a envejar, evidentment.

    De fet, ja a les primeres vinyetes ens adverteix que el CAS amb prou feines està senyalitzat des de l’exterior, actuant amb dissimulació per evitar protestes veïnals, s’entén, per exemple, perquè no baixin els preus dels pisos del seu voltant. Això és el que passa quan mana el mercat en les decisions que prenem. I no som conscients dels falsos estereotips que moltes vegades ens ha creat la ficció. És demolidora una pàgina plena de retrats de diferents persones, i l’autor ens pregunta als lectors si ens podem imaginar quina de totes aquestes persones podria ser drogodependent i les veiem de tots els gèneres, procedències, edats i classes socials. La resposta és contundent: absolutament qualsevol.

    El centre descrit a Fuerza tracta centenars de pacients a l’any (per desgràcia, la taxa de mortalitat és molt alta en aquest col·lectiu), però, sobretot, es concentra en quatre grans tipus: els heroïnòmans, els cocaïnòmans, els alcohòlics i els addictes a la marihuana. I tots ells, juntament amb el personal del centre, són els protagonistes d’aquesta història que tracta de comprendre els motius (molt variats) de com caus a la droga i tot el que suposa des de tots els punts de vista, també en el procés de rehabilitació: emocional i físic, familiar i social, laboral i econòmic. I ja sabíem, també per la ficció, gràcies al famós Dr. House, interpretat per l’actor Hugh Laurie a la mítica sèrie homònima, pel lema que ens repetia a cada episodi, que tots els malalts «menteixen»… absolutament tots, el que fa, de vegades, que la rehabilitació sigui més complicada.

    Vidal denuncia a la novel·la gràfica que al CAS on treballa, per no haver-hi, no hi ha ni bolígrafs per escriure. Una constant del seu discurs és evidenciar la manca de recursos de manera perenne en un centre de servei públic però de gestió privada. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, un cineasta destacat per utilitzar les seves produccions per denunciar diversos aspectes de la societat, es posa la diana en el sistema privat de salut dels Estats Units, mostrant el mercantilisme associat a la salut i la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per a un, el ferit ha de triar quin dit se li cus. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tota mena, cosa que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americanes. A canvi, se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. En els pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    A Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, sinó pel negoci implícit en la privatització d’un servei essencial, en part estimulat per uns polítics que des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades, per a l’enriquiment d’unes companyies que acabaven contractant aquests polítics al cap del temps, amb sous milionaris. Paraula de Moore, amb evidències exposades al documental.

    La realitat és que, si privatitzes un servei públic i se segueix donant aquest servei des del sector privat, els ingressos surten igualment de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses alhora, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenten. Si els ingressos es mantenen estables, l’única manera d’augmentar els beneficis és controlar les despeses fins al detall i, en la mesura del possible, disminuir-les. D’aquí sorgeixen la majoria de les limitacions que es troben aquest tipus de centres que, recordem, és de servei públic, però de gestió privada.

    Ferran Vidal realitza un treball portentós de documentació i narració, combinant diverses tècniques que compaginen la historieta, la il·lustració i la pintura, les tres especialitats que, juntament amb l’escultura, són la base de la seva producció artística. Utilitza el llapis amb un traç expressionista estranyament realista, amb una composició de la pàgina experimental a cada escena, amb una gran càrrega pedagògica. El seu valor artístic va ser reconegut en el seu moment; el projecte Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación va permetre al seu autor guanyar el VI Premi de Novel·la Gràfica Social Divina Pastora en la seva edició del 2018 (sí, han llegit bé, cosa que dona una idea de l’esforç creatiu i editorial i la dificultat que suposa fer i publicar una obra d’aquest tipus al nostre país). El premi, promogut per la Fundació Divina Pastora, té l’objectiu de fomentar la conscienciació ciutadana a través del dibuix a la novel·la gràfica com a mitjà artístic d’expressió.

    La precarietat laboral al sector del còmic va portar l’artista a la cua de l’atur i, d’aquí, a un treball en un CAS. I el seu talent i la seva capacitat d’observació mentre feia aquesta inesperada i no desitjada tasca ha permès que puguem tenir una obra d’aquest tipus a les nostres mans. Moore, al seu documental Sicko, afirmava de manera categòrica que «una societat es pot jutjar per la manera com tracta els seus membres més desafavorits». Pel que apreciem a l’obra de Fuerza, es mereixen un monument tot el personal del CAS. I, probablement també, totes les persones que han ajudat d’una manera o altra que aquesta novel·la gràfica s’hagi publicat, començant, és clar, pel nostre respecte al seu autor i acabant, potser, pels lectors que la comprin. No us oblideu d’abraçar-vos.

  • Deixar de fumar

    El càncer és la principal causa de mort al món, i al voltant d’un terç de les morts per càncer es deuen al consum de tabac, a un elevat índex de massa corporal, al consum d’alcohol, a una baixa ingesta de fruites i verdures i a la falta d’activitat física.

    Tots aquests factors, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala com a principals causants de les morts al món, són evitables. Però, quan parlem de consums de caràcter addictiu, ens referim a dependències fortes, físiques i psíquiques, difícils de deixar. És el cas del tabac, que durant tants anys havia estat molt ben acceptat socialment, fins i tot amb una gran aurèola de glamur, malgrat que els efectes directes contra la pròpia salut són ben explícitament descrits en els mateixos paquets de cigarretes.

    A Catalunya, hi ha noranta hospitals adherits a la xarxa d’Hospitals sense Fum. D’aquests, una seixantena posen al servei de la ciutadania unitats d’acompanyament a qui vol deixar de fumar.

    Una d’elles és la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), centre col·laborador de l’OMS per al control del tabac. Al seu capdavant, hi ha el doctor Esteve Fernández, que és també Coordinador del Programa d’Epidemiologia i Salut Pública de l’IDIBELL i Catedràtic d’epidemiologia i salut pública de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

    Ja en el mateix espai web de la UCT de l’ICO ens fem una idea de tota la informació amb la qual treballen per ajudar i acompanyar les persones que volen deixar de fumar. Hi comparteixen molts materials, també per conscienciar la població en general sobre el benefici de no fumar. I donen accés a un senzill test perquè la persona fumadora calculi el seu nivell de dependència de la nicotina.

    Ara bé, tal com explica el Dr. Esteve Fernández, la motivació és clau en l’eficàcia en el procés d’abandonament del consum de tabac. “Si la persona fumadora no està motivada, és més complex. La seva motivació és indispensable”, diu. I explica que, amb intervenció dels professionals de la psicologia, “part de la teràpia conductual és convèncer dels beneficis de deixar de fumar”.

    Segons explica també el cap de la Unitat de Control del Tabac, amb cada persona fumadora se segueix un protocol adaptat al seu context i necessitats, en funció, per començar, del seu grau d’addicció. “Alguns estan molt convençuts, i això facilita el procés, en el qual mirem també si la persona necessita ajuda farmacològica o no”. Les situacions de perill de recaure i la síndrome d’abstinència es tenen molt en compte i es treballen prèviament en l’inici de la teràpia. “Ajudem a reconèixer les situacions propícies per a les recaigudes i se’ls prepara per a tenir sortides. És qüestió de poder racionalitzar-ho tot i entrenar-ho”, afegeix Esteve Fernández.

    L’especialista explica que el tractament té un component conductual, per a reconèixer les situacions més crítiques i poder-les esquivar amb recursos que els facilitem, i això també pot ser acompanyat d’un component farmacològic, tot i que no sempre, així com d’elements substituts de la nicotina, com pegats o xiclets. El protocol es fa a mida perquè no és el mateix consumir un o dos paquets al dia que cinc cigarretes al dia.

    Recursos a l’abast

    Amb l’Esteve Fernández, repassem els recursos que el sistema posa a l’abast de la ciutadania per deixar de fumar:

    • Els Centres d’Atenció  Primària (CAP), adreçant-se al metge o metgessa de família o a la infermera, és un primer recurs que ens posa en contacte amb sanitaris formats per aconsellar i portar el procés per deixar de fumar. Estan formats i capacitats per fer el seguiment i tractament de la motivació i l’addicció. És un procés que pot durar entre sis i nou mesos de visites, tot i que el protocol sencer de tot el procés és d’un any, amb seguiment telefònic per valorar possibles recaigudes puntuals.
    • Les consultes específiques sobre tabac dels centres hospitalaris.
    • Els centres d’atenció a les drogodependències (CAS).
    • També a través del telèfon 061, del CatSalut. Es pot concertar una visita telefònica. És la versió catalana del Quit Line, un telèfon específic en altres comunitats i països des d’on atenen qui vol deixar de fumar.
    • Hi ha també associacions, com la mateixa associació espanyola contra el càncer que difonen materials per deixar de fumar, i promouen la creació de grups de pacients.
    • S’han creat moltes aplicacions per acompanyar el procés de deixar de fumar. Algunes d’aquestes funcionen amb missatges motivacionals, recordant els beneficis de deixar de fumar, com per exemple, tot el que s’estalvia sense comprar tabac.
    • Als espais de les unitats de control de tabac, com la de l’ICO, o l’Agència de Salut Pública de Catalunya dedicat a aquesta addicció, es comparteixen materials útils per a mentalitzar-se, motivar-se i saber com esquivar els moments més difícils de la des-addicció. De l’Agència, destaquem la Guia d’Ajuda per deixar de fumar en 4 passos; la Guia pas a pas per deixar de fumar, i el fullet: Quan als pares ens preocupa el tabac.

    Segons explica Esteve Fernández, el 50% de les persones que segueixen un protocol complet continuen sense fumar al cap d’un any després d’haver-ho deixat. Per tant, una de cada dues persones, una xifra ben alta si la comparem amb el 90% de les recaigudes al cap d’un any, segons mostren les estadístiques dels qui decideixen deixar de fumar i ho fan pel seu compte. Només un 10%, per tant, dels qui segueixen el procés d’abandonar el tabac, al cap d’un any continuen sense fumar. Amb ajuda professional, aquest 10% ja puja fins a un 20 o un 30%, i amb l’acompanyament de fàrmacs prescrits pels sanitaris, s’arriba fins al 35 o fins i tot al 45%. I, si el procés és acompanyat de suport durant tot el procés, l’èxit augmenta fins al 52% de l’abandonament al cap d’un any.

    Sensibilitat i consciència pública

    La llei antitabac instaurada pel Ministerio de Salud l’any 2006, que prohibia fumar en tots els espais de treball, tant públics com privats, així com altres mesures sanitàries, com la prohibició de la publicitat sobre el tabac, va significar un gran revulsiu per als qui ho volien deixar. Però tots els qui no ho varen aconseguir abandonar o ho van tornar a fer després de deixar-ho, així com les noves generacions que ja han crescut amb la limitació d’espais on es permet fumar, continuen significant un repte per a la sanitat pública. Per la seva pròpia salut que, com hem dit, té en el tabac un factor de risc important de molts càncers i altres malalties que es pot evitar, com per a la gent que hi conviu com a fumadors passius.

    Per a tots ells, el tabac suposa un dels factors de risc per als càncers més comuns que són els de mama, pulmó, còlon i recte, i pròstata. De fet, les lleis antitabac a Europa es van desenvolupar per protegir del fum els treballadors, i evitar que esdevinguin fumadors passius, amb totes les conseqüències que per a la seva salut també comporta això.

    Protegir els infants del fum

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya va posar en marxa el Programa Infància sense Fum per sensibilitzar pares i mares i població en general dels riscos del fum ambiental del tabac. Un dels recursos que va crear per als progenitors és la guia Vull créixer sense fum.

    Tal com expliquen des de la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el control del tabac és un dels temes prioritaris del Pla de Salut de Catalunya, diversos plans directors (oncologia i malalties respiratòries) i del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS), a banda de figurar en l’agenda de l’Organització Mundial de la Salut com el factor de risc que es pot prevenir per a quatre grans grups de malalties: càncer, cardiovasculars, respiratòries i diabetis .

    L’origen de la  UCT  és el Grup de Recerca en Tabaquisme del Dr. Esteve Fernández constituït l’any 2000 al Programa de Prevenció i Control del Càncer (PPCC) de l’ICO. El Grup desenvolupava línies de recerca sobre tabaquisme amb projectes liderats des de l’ICO i també en col·laboració amb altres institucions, com les Agències de Salut Pública de Barcelona i de Catalunya,  l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, l’Institut de Recerca Mario Negri (Milà), la European Network for Smoking Prevention (ENSP) i la International Agency for Research on Cancer.

  • Les addiccions als videojocs es disparen

    Les consultes per l’ús excessiu de videojocs a la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge s’han quadruplicat en l’últim any en passar del 3,5% del total de consultes a aquest departament en el 2021 al 15,4% a finals de setembre del 2022.

    Si bé tradicionalment s’havien associat aquestes consultes als nois, el nombre de noies també està en augment, tal com explica la psicòloga clínica Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions de l’hospital i investigadora de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).

    “El risc problemàtic de l’ús de videojocs existeix en ambdós gèneres”, indica Jiménez. “Aquestes dades són una evidència de les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini pel que fa a l’ús abusiu de videojocs durant els períodes de confinament”.

    Evolució de la freqüència de consultes per problemes relacionats amb l’ús excessiu de videojocs, entre gener de 2005 i fins a finals de setembre de 2022, a l’Hospital de Bellvitge

    Segons les xifres de l’última dècada, hi havia un creixement de consultes per aquest motiu, però les xifres des del 2021, “s’han disparat”, i és que si bé els videojocs són entretinguts, motivadors, estimulants i divertits, el seu ús abusiu pot esdevenir un trastorn important, alerta l’Hospital de Bellvitge en un comunicat: “L’addicció als videojocs és una realitat clínica”.

    En aquest sentit, argumenta que prop d’un 3% de la població està subjecta a patir aquest tipus d’addicció comportamental. Tal com apunta la psicòloga clínica, “fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda, i poden passar mesos”.

    Senyals d’alerta

    Segons l’equip de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals (sense substància) de l’Hospital de Bellvitge, hi ha diversos senyals d’alerta, com la pèrdua d’autocontrol sobre l’activitat, dedicar entre quatre o cinc hores diàries als videojocs, l’augment de la irritabilitat, l’ansietat i la tristesa en deixar de jugar, persistir en l’ús de videojocs malgrat les conseqüències negatives, i abandonar altres activitats socials, escolars, laborals i lúdiques.

    “En el context adequat i amb un patró d’ús saludable, els videojocs poden ser educatius, augmentar determinades capacitats i habilitats, millorar l’autoestima i les relacions socials i fins i tot practicar idiomes. Però, alhora, hem de reconèixer i prevenir l’impacte negatiu que poden tenir arran d’un ús abusiu, i com a societat hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies”, insisteix Jiménez.

    Jiménez: «Hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies»

    La majoria dels estudis apunten que els videojocs de caràcter massiu, en línia, de rol i multijugador -coneguts com MMORPG- són els que més problemes d’ús excessiu generen. Alguns videojocs permeten comprar ‘loot boxes’ (caixes de botí), que són ítems virtuals que produeixen recompenses aleatòries quan són ‘comprades’, sigui amb hores de joc o bé pagant un import real en diners.

    Des del punt de vista psicològic, “hi ha similituds entre l’addicció als jocs d’atzar i aquest tipus videojocs, ja que encoratgen el fet de gastar diners en ítems que no són comprats, sinó producte d’un algoritme informàtic”, segons l’experta en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge.

    La incertesa i l’excitació de comprar aquestes ‘caixes de botí’ facilita la repetició de l’hàbit de buscar la recompensa desitjada. Com en els jocs d’atzar, el reforç positiu del premi té un patró intermitent i variable (amb un resultat desconegut), i cada cop es gasten més diners en un intent de compensar el que s’ha invertit. Alguns autors argumenten que les ‘caixes de botí’ poden representar la transició d’un ús de videojocs saludable a un ús problemàtic, o fins i tot la transició als jocs d’atzar.

  • Addició a Internet en infants i adolescents: conseqüències d’una vida entre pantalles

    L’oci a través de les pantalles està integrat a la nostra societat des de fa temps. Durant el confinament, però, encara s’ha intensificat més l’ús d’Internet i de les xarxes socials. Pels infants i adolescents, la pandèmia de la COVID-19 ha suposat que estiguin més hores a casa, convivint amb la família, fent els deures escolars en línia i buscant formes de relacionar-se amb els seus amics a través de les pantalles. I és que Internet ofereix grans possibilitats per relacionar-se i interactuar amb els altres, però el seu ús excessiu pot ser un factor de risc i desenvolupar un ús problemàtic o addictiu de les pantalles. Les dades apunten que, actualment, el percentatge d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet és del 9 o 10%, percentatge que s’ha vist augmentat en els últims cinc anys, en què gairebé s’ha triplicat.

    Amb el confinament s’ha vist augmentat l’ús de pantalles entre infants i adolescents i, en alguns casos, les famílies han sigut més laxes a l’hora de permetre la seva utilització. «Alguns pares i mares, per afavorir la convivència, entretenir els seus fills i poder teletreballar amb més tranquil·litat, han sigut més permissius en l’ús d’Internet, xarxes socials i videojocs durant el confinament», explica Rosa Díaz, psicòloga clínica del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic. Díaz remarca que ara cal tornar a l’ús habitual de les tecnologies, però que, en període estival, això costarà. «Al setembre veurem quines conseqüències ha tingut al confinament i si augmenten els casos d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet o si s’han agreujat algunes addiccions ja existents», assenyala la psicòloga.

    En els infants i joves, l’ús excessiu d’Internet i dels videojocs pot afectar el bon desenvolupament físic, psíquic i social. Però no és el mateix fer un mal ús d’Internet que tenir-ne una addicció. Es parla d’addicció quan una persona no pot portar una vida satisfactòria perquè l’ús excessiu i descontrolat de les pantalles li impedeix fer les activitats de la vida diària amb normalitat. «S’estableix que hi ha addicció quan la persona és incapaç de controlar i acceptar que hi ha uns límits en la utilització d’Internet, i continua accedint-hi», explica Díaz. A vegades, en els joves és força difícil de detectar, perquè ells mateixos no són conscients del seu problema. Com succeeix en altres tipus d’addiccions, alguns dels indicis d’una addicció a les noves tecnologies poden ser l’aparició de dificultats per mantenir les activitats de la vida quotidiana, com les relacions familiars o que deixin d’anar a l’escola, que desenvolupin irritació i agressivitat quan no poden accedir a Internet o la necessitat d’anar augmentant el temps de connexió per sentir-se satisfets.

    Els orígens de l’addicció

    Les causes que poden propiciar l’aparició d’un trastorn addictiu a les noves tecnologies són diverses i, en molts casos, es tracta d’una combinació de factors. Segons explica Díaz, entre un 80 i un 90% dels casos d’addiccions -del tipus que siguin- es tracta de joves que tenen algun tipus de trastorn previ o experiències traumàtiques. «A vegades queda confós, però si vas gratant descobreixes que darrere l’addicció hi ha un fracàs acadèmic, una situació familiar molt complicada, un trastorn d’ansietat o depressiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat o algun altre tipus de trastorn lleu de neurodesenvolupament», explica la psicòloga. «En l’addicció -continua- troben una sortida airosa al seu problema».

    També les persones tímides o amb problemes per relacionar-se amb el seu entorn social tenen més risc de tenir una addicció a les noves tecnologies, ja que l’ús d’Internet i de les xarxes socials permet comunicar-se i identificar-se amb altres persones sense haver d’interaccionar cara a cara. A més, el tipus de recompensa que ofereixen Internet, les xarxes socials o els videojocs és immediata, de manera que és més fàcil ser addicte a aquesta activitat que a d’altres que poden tenir recompenses més a llarg termini. A les xarxes socials, per exemple, cada interacció genera una informació diferent que fa que la persona tingui ganes de tornar a consultar-la al cap d’una estona.

    En general, els infants i adolescents són una població especialment vulnerable per desenvolupar una addicció a internet, xarxes socials o els videojocs, perquè el seu cervell encara es troba en procés de desenvolupar-se i perquè les pantalles estan cada vegada més presents en tot el seu entorn. «Internet i determinades aplicacions tenen un gran atractiu pels joves i és fàcil que es puguin enganxar, especialment si tenen alguna dificultat en relacionar-se a la seva vida quotidiana», destaca Díaz.

    Pautes i acompanyament per tractar les addicions

    El Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona disposa d’un programa específic per a l’atenció integral d’infants i adolescents diagnosticats amb una addicció a Internet, les xarxes socials o els videojocs. Habitualment, el tractament que es fa per controlar una addicció a Internet ha de ser un tractament integral, tractant tota la problemàtica i detectant si es té alguna malaltia associada. El tractament dels símptomes és principalment psicològic, com l’objectiu d’identificar les causes de la conducta addictiva i actuar-hi a través de millorar les capacitats de la persona. Es tracta d’ensenyar eines de control d’impulsos, de gestió emocional i estratègies per afrontar l’estrès. El tractament ha de tenir en compte la necessitat de consolidar els avenços i prevenir les possibles recaigudes, de manera que la mitjana de temps de tractament d’un pacient atès a l’Hospital Clínic de Barcelona per aquest tipus d’addicions és d’entre 1 i 2 anys.

    En aquest sentit, es considera clau el treball conjunt amb la família de l’infant o adolescents i la seva col·laboració en tot el procés. «Donem pautes a les famílies, els donem eines perquè siguin ferms i posin límits, però alhora amb tacte i empatia», explica Díaz. Hi ha unes pautes generals i després s’incorporen de noves en cada cas concret. Generalment, explica Díaz, es tracta de fer un pacte amb l’infant o adolescent, posant uns horaris de restricció de les tecnologies, però també tenint en compte la seva opinió, arribant a un acord. «En el cas dels adolescents s’intenta que no es passi d’una hora o hora i mitja diària d’oci digital, sigui mòbil, televisió o qualsevol altre tipus d’aparell. També es limita el tipus d’activitat, depenent de l’edat, i s’acorda el compliment d’aquest pacte». I, sobretot, es recomana fomentar les activitats socials, afavorir la comunicació i diàleg amb la família i potenciar aficions d’oci exterior.

  • Addiccions en quarantena: el consum no social de l’alcohol es destapa

    La ciutadania espanyola porta més d’un mes confinada, fet que suposa sortir al carrer només per causes excepcionals, com anar a treballar o fer la compra. Aquest escenari afecta tota la societat, principalment a col·lectius vulnerables com són les persones amb addiccions.

    Especialment delicat és el cas de l’alcoholisme. «Els consumidors habituals i excessius de begudes alcohòliques poden no ser conscients el problema que representa aquest ús abusiu», explica a SINC Francisco Pascual, president de la Societat Científica Espanyola d’Estudi sobre l’alcohol, Alcoholisme i altres toxicomanies (Socidrogalcohol).

    «El confinament ha d’ensenyar-nos que l’alcohol no serveix per ser sociables, sinó que ho necessitem per la seva veritable realitat: un mal hàbit que moltes vegades es converteix en addicció», explica Jesús Godino

    No és casualitat que, si bé els primers dies els articles de primera necessitat fossin els més demandats; més tard s’observés un gran augment en la compra de productes habitualment consumits en bars i restaurants, com vi, cervesa i begudes espirituoses. Per no parlar del creixement notable en el seu repartiment a domicili.

    «La nova situació farà florir la nostra veritable relació amb l’alcohol. No només pel consum que es feia a l’exterior, sinó també pel que s’està realitzant a la llar», explica Jesús Godino, president de l’Associació d’exalcohòlics de Fuenlabrada (AEF).

    La setmana passada, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va emetre un comunicat desmentint que beure alcohol protegeixi contra la COVID-19. És més, la institució va deixar clar que els reglaments existents per reduir els danys causats per aquesta substància, així com la restricció a l’accés, s’han de mantenir i reforçar-durant el brot: «En la tancada durant la pandèmia, el consum d’alcohol pot exacerbar la vulnerabilitat, els comportaments de risc, els problemes de salut mental i la violència».

    «Aquest període ha d’ensenyar-nos que l’alcohol no serveix per ser sociables, sinó que ho necessitem per la seva veritable realitat: un mal hàbit que moltes vegades es converteix en addicció», afegeix Godino. A més, molts consumidors d’altres substàncies -davant la dificultat d’adquirir-les durant la quarantena- utilitzaran la beguda com a substitut.

    A casa amb una addicció

    «Moltes de les drogodependències comencen sent socials, però quan arriba l’abús la majoria s’acaba consumint en solitud», afirma Raquel Rodríguez, psicòloga experta en addiccions. «I tot i que és difícil imaginar-se un cocaïnòman ficant una» ratlla «per quedar-se a casa, no podem descartar que aquestes situacions s’estiguin donant ara mateix. Estar tancat és una circumstància angoixant».

    Per això, durant la quarantena, la bretxa es fa més gran entre les persones amb un trastorn per consum de substàncies però que ja estan en tractament i les addictes que no han decidit encara sotmetre a un procés terapèutic o no són conscients de la seva malaltia.

    En el primer cas, molts professionals estan donant suport telefònic i facilitant els tractaments farmacològics.

    A més, se’ls ofereix suport psicològic en línia per solucionar dubtes o problemes que puguin sorgir. No obstant això, és encara més difícil en aquelles persones que encara no estan seguint cap tipus de teràpia, ja que podrien patir síndrome d’abstinència.

    «En quedar-se a casa poden donar-se quadres d’ansietat, sudoració, insomni, agitació, algun atac epilèptic; tot això a causa de l’abandonament brusc de la substància», insisteix Pascual. En aquests casos, els experts aconsellen contactar amb personal sanitari per fer un descens progressiu i abandonar el consum.

    Més recaigudes en el confinament

    Les teràpies individuals i les de grup han estat cancel·lades després de l’estat d’alarma. Si bé els professionals s’han posat en disponibilitat absoluta per ajudar a superar aquest mal moment, això ha deixat en una situació de certa desprotecció a totes les persones que es trobaven en rehabilitació.

    «La reclusió a casa pot fer recordar vells temps i fer que sorgeixi el desig de consumir: la inactivitat, l’excés de temps amb la família (o la soledat en altres casos), frenar de cop i volta i, sobretot, la por i la incertesa sobre el que està passant», subratlla Rodríguez.

    Així, els percentatges de recaiguda després de deixar el consum són molt elevats durant el primer mes i fins als sis mesos; després s’alenteixen. «Tot i això, la prevenció de recaigudes és molt necessària, sobretot, fins als dos anys», puntualitza.

    «Per desgràcia, si l’aïllament es perllonga molt en el temps hi haurà nombroses recaigudes, perquè si el confinament ja és dur, estar tancat i amb una addicció és molt pitjor», vaticina Godino, president de l’AEF.

    Més optimista és el president de Socidrogalcohol: «Aquest temps es pot aprofitar per reorganitzar la vida i procurar definir objectius, valors i apreciar l’important. Crec que és el moment d’avançar i d’aprofitar per abandonar l’ús de substàncies o consolidar la seva renúncia».

    Com afecta les famílies

    Durant el confinament, en les persones amb addiccions actives es produiran conflictes generats per la tensió, l’ansietat i els mateixos efectes de la droga. I això influirà també en les seves famílies.

    «A més de les conseqüències del consum, cal sumar-li les que poden desencadenar per als més propers: malestar, por i problemes conductuals», aclareix Raquel Rodríguez.

    Igualment, és important controlar la seva medicació i actuar amb acompanyament i sense confrontacions. Per això, Pascual aconsella als familiars «intentar comprendre la situació d’aïllament i els moments d’irritabilitat o ansietat, que poden ser més intensos que en altres persones».

    Guia de cures a casa per persones addictes

    Les recomanacions generals són cuidar-se per poder seguir endavant. Aquests són algunes de les pautes que han construït Francisco Pascual i Raquel Rodríguez:

    • Llevar a la mateixa hora.
    • Construir una rutina diària (vestir-se, fer el llit, dutxar-se).
    • No tenir alcohol o substàncies tòxiques a la casa.
    • No procrastinar, és a dir, no posposar activitats.
    • Esmorzar tranquil·lament.
    • Passejar per casa o fer algun exercici.
    • Llegir coses que li interessin.
    • Gaudir de la companyia que pugui tenir.
    • Jugar amb la seva mascota.
    • Dialogar amb la seva família, aprofitar per tornar a connectar.
    • Proposar-nous reptes per a quan passi la quarantena.
    • Prendre la medicació a les seves hores.
    • Estar en contacte amb el grup d’ajuda o expert psicòleg.
    • Descansar les hores necessàries.
    • Fer treballs manuals.
    • Cuinar i seguir una dieta el més sana possible.
    • Moderar el temps d’internet i televisió.
    • Informar-se en fonts oficials. No contribuir a la difusió de rumors.
    • I, si se senten ganes de consumir, portar el seu aliment que disminueixi l’ansietat (xocolata, sucre o fruita seca) i parlar amb algú.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Vaig estudiar neurociència per a comprendre la meva addicció a les drogues i ara sé que la cura no és allà

    Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.

    Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.

    Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.

    Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.

    Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.

    De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.

    Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.

    Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.

    Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.

    Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.

    El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.

    Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.

    Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?

    La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.

    Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.

    Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.

    El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.

    Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’

    Traduït al castella per eldiario.es per Lucía Balducci

  • Barcelona prohibeix obrir nous locals de joc i apostes per preservar la salut de la ciutadania i evitar addiccions

    L’Ajuntament de Barcelona vol posar ordre als locals de joc i apostes de la ciutat per preservar la salut de la ciutadania i evitar els problemes que poden generar. Aquesta és una nova línia de treball específic que s’ha engegat des de la regidoria d’Envelliment, Salut i Cures i l’àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat per fer front a les addiccions a les xarxes, a les pantalles i el joc patològic, tenint en compte l’impacte negatiu i les conseqüències socials que tenen en la població, especialment entre les persones més joves.

    Per fer efectiva la intervenció en aquest àmbit i treballar la prevenció al trastorn patològic a causa del joc, una mesura clau és la limitació i ordenació dels establiments de joc on es realitzen apostes a la ciutat. Per aquest motiu, la Comissió de Govern ha suspès per un any l’admissió de comunicats de noves activitats de concurrència pública per obrir establiments de jocs d’atzar, salons de joc, apostes, bingos i casinos. La suspensió afecta igualment l’atorgament de llicències i admissió de comunicats per fer obres destinades a l’obertura o ampliació d’aquests tipus de locals.

    La suspensió de comunicats i llicències aprovada ara va vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit, per evitar que s’hi ubiquin nous negocis vinculats al joc i les apostes. Actualment, a Barcelona hi ha un total de 53 locals dedicats als jocs d’atzar: 35 salons de joc, 17 bingos i 1 casino.

    Ara, el Govern municipal inicia la redacció d’un pla especial urbanístic –un pla d’usos– que regularà la implantació d’establiments. En essència, amb la redacció del document es proposarà un decreixement del nombre d’establiments actual –quan en tanqui un no se’n podrà obrir cap altre–, i s’evitarà que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris. Tot plegat, amb la voluntat de disposar d’una normativa que, a través de les eines i competències urbanístiques de què disposa el consistori, posi la prioritat en la defensa de la salut de les persones.

    Més mesures

    La suspensió de llicències i comunicats, però, no és l’única mesura que s’ha pres per mirar de limitar la proliferació de les cases d’apostes i el joc a través d’Internet dins de la ciutat de Barcelona. La Comissió de Govern municipal ha aprovat també impedir l’accés i la connexió a les pàgines de joc on-line des de totes les dependències municipals i en aquelles en què el consistori té un pes específic compartit amb d’altres administracions. A més, exigir en els contractes i les convocatòries de subvencions anuals clàusules específiques perquè les entitats i les empreses que hi participin disposin de plans o mesures per combatre les addicions que poden comportar riscos per a la salut i pèrdua de professionalització dels treballadors i treballadores. Entre les mesures s’inclouran la inhibició de la connexió a pàgines de cases de joc on-line o bé mesures de sensibilització per a la prevenció a les addicions, entre d’altres.

    Un altre punt és reforçar i generar sistemes d’informació propis per a una anàlisi més acurada dels impactes en salut del joc patològic i l’addicció a les pantalles; crear programes de prevenció dirigits específicament a totes les escoles i que interpel·li el conjunt de la comunitat educativa: infants, adolescents i pares i mares; i prohibir la publicitat i/o el patrocini d’aquest tipus de negocis en la xarxa de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB), la via pública o bé les activitats que es puguin desenvolupar a la ciutat.

    Les mesures que ha decidit prendre l’Ajuntament de Barcelona van acompanyades igualment d’una exigència clara i explícita a la resta d’administracions públiques que disposen de les eines legislatives necessàries perquè limitin la publicitat del joc. Davant la proliferació sense control d’aquest tipus d’anuncis durant els últims anys, íntimament vinculats moltes vegades amb l’emissió d’espectacles esportius, el consistori demana específicament que la publicitat del joc tingui el mateix tractament que l’alcohol i el tabac i que, per tant, es prohibeixi en horaris de protecció infantil a la ràdio i a la televisió.

    Un problema de salut

    El joc patològic o trastorn del joc és un problema de salut reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i recollit en la Classificació Internacional de Malalties des de l’any 1992. De fet, la literatura científica assegura que és un problema emergent de salut pública a nivell global que, en els darrers 20 anys, ha augmentat la seva prevalença de la mà d’un increment dels diferents tipus de joc d’atzar, especialment entre els joves.

    Els primers indicadors específics sobre aquesta problemàtica s’han començat a recollir en dues enquestes que elabora el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social: l’enquesta EDADES sobre alcohol i altres drogues al conjunt de la població i l’ESTUDES, que se centra específicament en joves d’entre 14 i 18 anys. Segons aquests estudis, un 60,2% de la població espanyola entre 15 i 64 anys va jugar a jocs amb diners durant l’any 2017, ja fos presencialment (59,5%) o bé on-line (3,5%). Més concretament, el 0,4% de la població entre aquestes franges d’edat va desenvolupar un joc problemàtic (el 0,8% en el cas dels homes i un 0,1% en el cas de les dones), la qual cosa equival a unes 20.000 persones en el cas de Catalunya.

    Pel que fa a les dades de l’última enquesta ESTUDES, amb xifres del 2016, destaca el fet que el joc en línia és més freqüent entre els joves, amb una important diferència per sexes. En concret, el 6,4% de la població entre 14 i 18 anys afirma que juga diners a través d’Internet (un 10,2% en el cas del nois i un 2,5% en les noies). Aquesta taxa d’apostar diners s’amplia fins al 13,6% en jocs fora d’Internet (21,6% de nois i 5,4% de noies). Així doncs, els homes joves són els que es troben en una posició de major risc de desenvolupar un trastorn del joc, atès que aquesta problemàtica és entre dues i quatre vegades més freqüent entre joves de 12 a 17 anys que entre la població adulta.

    Hi ha altres indicadors que demostren un increment del nombre de persones jugadores durant els últims anys. Concretament, segons les dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el nombre de persones registrades per jugar on-line a l’Estat ha augmentat exponencialment en passar de 637.000 persones l’any 2013 fins a les 1,47 milions de persones registrades l’any passat. Això és compatible amb el fet que el percentatge del 3,5% de jugadors on-line que recull l’enquesta ESTUDES l’any 2017 era del 2,7% tan sols dos anys abans, el 2015, que és el primer any amb dades d’aquest fenomen.

    El desenvolupament d’un trastorn del joc comporta una major probabilitat de desenvolupar quadres psicopatològics com ara depressió i ansietat, així com també consum de substàncies (tabac, alcohol i altres drogues), i especialment en edats adultes es relaciona amb problemes econòmics i interpersonals, tant familiars com laborals. De fet, aquest tipus de patologia comparteix moltes característiques amb les addicions a substàncies psicoactives, tant a nivell molecular, com neuronal i de comportament i, per aquest motiu, és àmpliament reconegut com un trastorn de salut mental.

    Des de l’Ajuntament amb dades científiques defineixen com a possible joc problemàtic aquella persona que es reconeix en tres dels següents símptomes i com a possible trastorn del joc la que es reconeix en quatre o més:

    1. Necessita jugar una quantitat cada vegada més gran de diners per aconseguir l’emoció desitjada.
    2. Es mostra inquiet o irritable quan intenta reduir o deixar de jugar.
    3. Ha fet diversos esforços sense èxit per controlar, reduir o deixar de jugar.
    4. Mostra una gran preocupació pel joc (pensaments persistents de reviure els jocs d’experiències passades, planificació de la propera jugada o pensaments reiterats de maneres de guanyar diners per poder tornar a jugar).
    5. Utilització del joc com a via d’escapament dels problemes o d’alleugeriment del malestar emocional.
    6. Intents repetits mitjançant el joc de recuperar els diners perduts.
    7. Tractar d’ocultar el grau d’afectació i implicació en el joc amb familiars, terapeutes o altres persones.
    8. Posa en risc o ha perdut relacions interpersonals significatives, de treball i d’oportunitats educatives o professionals a causa del joc.
    9. Compta amb els altres perquè li donin diners per alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.

  • La patronal de videojoc protesta per la inclusió de l’addicció als jocs en la llista de trastorns mentals de l’OMS

    Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.

    L’organisme acaba d’incloure el «trastorn per videojocs» en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de «Desordres a causa de comportaments addictius», en la qual també s’inclou la ludopatia.

    Segons l’OMS, «el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent» i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:

    1. Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
    2. Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
    3. El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.

    «Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda», explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.

    L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l’»hàbit de joc» i que poden incrementar «de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims», no els considera un trastorn en si mateixos.

    «Tenim la sensació que no hi ha consens»

    «No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència», continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.

    Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? «No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí», continuen des d’AEVI. «Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent», diu Moreno.

    El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d’»un nou trastorn». Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. «No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia», recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.

    Amb la nova consideració, «ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet», continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. «Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat», explica Díaz.

    La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)

    La psiquiatra considera «positiva» la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera «s’alerta a la població». «Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús», continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares «a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills».

    Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: «En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent», explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares «que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar».

    Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que «ja és suficient per avui»? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que «a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina». Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares «se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer».

    «La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits», conclou Moreno.

    Aquest és un article original d’eldiario.es

  • Joves i addicció a les apostes en línia

    El sector del joc en línia ha entrat amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Avui dia disposem d’aplicacions cada vegada més modernes que ens presenten jocs amb escenaris originals i atractius, fent que el joc en línia sigui enormement accessible i disponible en qualsevol dispositiu.

    Aquest escenari –adolescents i joves, i l’ús massiu del mòbil– permet l’accés a continguts i activitats que abans estaven reservades només als adults, o almenys el seu accés estava més protegit i regulat. Tot i que estem davant d’unes generacions que es diverteixen i es relacionen a través de plataformes digitals, amb un gran maneig d’aquestes, també estan exposats als seus riscos quan el joc es converteix en una necessitat que afecta el seu dia a dia: escola, família, relacions, conductes i hàbits.

    A més, el joc en línia compta amb un gran desplegament de mitjans en la seva promoció, on la població adolescent pot ser considerada com el públic més indefens davant la persuasió que exerceix la publicitat. Aquesta transmet missatges en què es normalitzen les apostes, s’associa a l’èxit a través de personatges famosos o populars entre la població jove, com poden ser els esportistes, i intenta convèncer d’una experiència apassionant. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recentment ha alertat de la urgència de regular la publicitat de jocs en línia, vetllant per protegir els menors i recordant, segons el seu informe publicat el març del 2017, que els anuncis de joc en línia suposen el 45% de la publicitat d’una retransmissió esportiva de ràdio i el 20% de la d’un partit de futbol.

    Ara bé, no només cal parar atenció al món de les apostes on line. Infants i adolescents són el públic per excel·lència de jocs on els mateixos participants poden comprar i apostar pels seus personatges o invertir per millorar el seu joc. Els reptes esdevenen el principal incentiu. Aquests són els populars jocs free to play que després, sovint, acaben convertint-se en pay to win. És a dir, en aquesta tipologia de jocs arriba un punt que no et permet continuar si no pagues o bé requereix moltes hores de joc per avançar, oferint-te una opció ràpida d’optar a nivells superiors si decideixes pagar. El o la jove comença jugant de forma gratuïta però… on està el límit? Fins on estem disposats a pagar?

    Tanmateix, en l’actualitat no només s’està alertant del joc on line, sinó de l’ús i afectacions de les xarxes socials en la salut mental d’adolescents i joves. Per aquest motiu des dels programes i serveis que treballem amb adolescents i joves tenim l’oportunitat de generar espais de reflexió i diagnosi, des d’on acompanyar l’adolescent i jove a prendre consciència de l’ús i la influència dels dispositius, aplicacions i xarxes socials en el seu quotidià i especialment en la seva salut.

    Quantes hores al dia dedico a consultar les xarxes socials? Com em sento si m’he descuidat el mòbil a casa? He deixat de sortir amb els amics i les amigues per quedar-me jugant a jocs en línia?

    Les dades actuals ens alerten de la vulnerabilitat d’adolescents i joves davant d’aquest nou escenari de consum i relació en línia. Per tant, la nostra intervenció ha de tenir en compte la detecció de símptomes d’alerta i treballar amb la població adolescent i jove des de les seves competències i capacitat per detectar quan està afectant la seva salut i desenvolupament personal, escolar o social, així com afavorir campanyes i informació adreçada a la població jove sobre l’ús responsable i adequat d’aquestes plataformes i tipologies de joc, a més a més de regular la publicitat i la facilitatd’accés.