Just Deploy It!

Etiqueta: addiccions

  • L’abús de les noves tecnologies, la discriminació, les addiccions o l’assetjament escolar entre els problemes de salut mental en joves

    El 30% dels joves de 15 a 29 anys de l’estat espanyol, el que suposa un total de 2 milions de persones, han tingut símptomes de problemes de salut mental en l’últim any, segons el Baròmetre Juvenil de Vida i Salut de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD). D’elles, tan sol la meitat va sol·licitar ajuda. A més, els problemes de salut mental es desenvolupen d’hora en les persones, ja que el 50% dels problemes de salut mental en adults comencen abans dels 15 anys i el 75% abans dels 18. Davant aquest context de xifres tan elevades, la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH) ha centrat el Dia Mundial de la Salut Mental 2018 en la salut mental dels joves.

    En aquest sentit, la Confederació Salut Mental Espanya va celebrar una jornada de debat i anàlisi sobre salut mental i joves en la qual han participat diverses persones afectades per problemes de salut mental, familiars i professionals de diferents àmbits (educació, sanitat, tercer sector i comunicació). La van titular «Educació inclusiva, salut mental positiva» i va tractar diferents aspectes que perjudiquen la salut mental dels joves, alguns d’ells de recent aparició, com el abús de les noves tecnologies, a més d’uns altres molt rellevants com la violència i abusos sexuals, discriminació, addiccions o l’assetjament escolar. També es van abordar aspectes com la importància d’implantar l’educació inclusiva a la universitat, l’atenció específica a menors i campanyes sobre salut mental a les aules.

    La Confederació Salut Mental Espanya és una entitat sense ànim de lucre i d’interés social que integra a 19 federacions i associacions i a més de 300 entitats i compta amb 47.000 socis arreu de l’estat. El seu president, Nel A. González Zapico va assegurar que, ja que «l’educació transcorre en aquestes etapes de canvi fonamentals per a les persones, és necessari fomentar un sistema educatiu inclusiu que potenciï les habilitats de cada nen o nena, que faciliti la participació de tot l’alumnat, que lluiti contra l’exclusió i que permeti a totes i tots els joves accedir a un aprenentatge de qualitat». També va afegir que «una educació inclusiva d’aquest tipus repercutirà de forma positiva en la salut mental de les noves generacions i contribuirà a la prevenció de futurs problemes de salut mental».

    A Catalunya es reclamen més recursos i suports comunitaris per una millor salut mental a la comunitat i a la feina

    Els problemes de salut mental segueixen sent un obstacle per trobar feina. Malgrat la feina és un element clau en la recuperació i la inclusió social de les persones amb un problema de salut mental, perquè permet que gaudeixin d’autonomia, participin activament en la societat i puguin desenvolupar el seu projecte de vida, aquestes han de sortejar nombrosos obstacles per assolir un lloc de treball.

    Així ho apunten dades com les de l’estudi ‘El empleo de las personas con discapacidad’, de l’Institut Nacional de Estadística (INE), segons el qual l’any 2016 només un 14,3% de persones amb certificat de discapacitat per raó de salut mental va treballar. Aquesta xifra representa la taxa d’ocupació més baixa de tots els grups de població amb discapacitat i el situa com l’únic que va experimentar una baixada de l’ocupació respecte de l’any anterior (-1,7%).

    També hi ha un greuge pel que fa a la retribució econòmica d’aquestes persones. El salari anual brut dels professionals amb discapacitat és de 19.596 euros, un 15% inferior al que perceben les persones sense discapacitat, que cobren 23.308 euros. I el de les persones amb discapacitat per raó de salut mental, està un 20% per sota de la mitjana dels col·lectius amb discapacitat (15.699 euros).

    En un acte celebrat a Girona prèviament al Dia Mundial de la Salut Mental, s’ha posat l’accent en l’atenció i els suports comunitaris vers la recuperació i l’apoderament, i la inserció laboral de les persones amb trastorn mental, en el marc d’una societat més inclusiva que deixi enrere l’estigma cap al col·lectiu i el trastorn mental. A l’acte, on s’ha comptat amb la presència de Quim Torra, Roger Torrent i Chakir el Homrani , han assistit més d’un miler de persones del moviment social de persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, juntament amb els professionals socials i sanitaris del sector. Aquest acte s’ha celebrat per primera vegada a Girona, per ser model de referència en l’atenció a la salut mental a Catalunya i Europa.

  • L’alcohol mata a més de tres milions de persones a l’any, la majoria homes

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha donat a conèixer un informe sobre les morts ocasionades pel consum d’alcohol al món. «Massa persones, les seves famílies i comunitats pateixen les conseqüències de l’ús nociu de l’alcohol, que ocasiona problemes de violència, salut mental i malalties com el càncer i accidents cerebrovasculars», assenyala Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’organització.

    Segons les dades aportades pel document, més de tres milions de persones van morir com a resultat de l’ús nociu d’alcohol el 2016, el que representa una de cada 20 morts al món. Més de les tres quartes parts d’aquestes morts van ser d’homes. En general, l’ús d’aquesta substància causa més del 5% de la càrrega mundial de morbiditat.

    De totes les morts atribuïbles a l’alcohol, el 28% es van deure a lesions, com les causades per accidents de trànsit, autolesions i violència. Un 21% va procedir de trastorns digestius i el 19% va ser per malalties cardiovasculars. La resta va estar ocasionada per malalties infeccioses, càncers, trastorns mentals i altres problemes de salut.

    Malgrat algunes tendències mundials positives des de 2010, «la càrrega global de malalties i lesions causades pel consum nociu d’alcohol és inacceptablement alta, particularment a Europa i les dues Amèrica», adverteix l’informe.

    S’estima que al món 237 milions d’homes i 46 milions de dones pateixen trastorns relacionats amb el consum d’alcohol, amb major prevalença en homes que en dones a Europa (14,8% i 3,5%, respectivament) i a Amèrica (11,5% i 5,1%). Els problemes per consum d’alcohol són més comuns als països d’alts ingressos.

    L’informe calcula que 2.300 milions de persones són bevedores habituals. L’alcohol és consumit per més de la meitat de la població a les tres regions estudiades per l’OMS: Amèrica, Europa i el Pacífic occidental.

    Europa té el consum per càpita més alt del món, tot i que ha disminuït en més del 10% des de 2010. Les tendències i projeccions actuals apunten a un augment esperat del consum global d’alcohol en els propers deu anys, particularment a Àsia Sud-oriental i Pacífic Occidental i les Amèrica.

    Quant alcohol es beu?

    El consum diari mig dels bevedors d’alcohol és de 33 grams d’alcohol pur al dia, aproximadament equivalent a dos gots (de 150 ml cadascun) de vi, una ampolla de cervesa (de 750 ml) o dos gots de licor (de 40 ml).

    A tot el món, més d’una quarta part (27%) de tots els joves de 15 a 19 anys són bevedors habituals. Les taxes de consum són més altes entre els joves a Europa (44%), seguides per Amèrica (38%) i el Pacífic Occidental (38%). Les enquestes escolars indiquen que en molts països el consum d’alcohol comença abans dels 15 anys amb diferències molt petites entre nens i nenes.

    El 45% de l’alcohol es consumeix en forma licors. La cervesa és la segona beguda en termes d’alcohol pur consumit (34%), seguida del vi (12%).

    L’informe assenyala també que al món solament s’han produït canvis menors en les preferències de begudes alcohòliques des de 2010. Els més importants van tenir lloc a Europa, on el consum de licors va disminuir en un 3%, mentre que el vi i la cervesa va augmentar.

    Com a contrast, el document destaca que més de la meitat de la població mundial (el 57%, o 3.100 milions de persones) de 15 anys i més es va abstenir de beure alcohol en els últims dotze mesos.

    Mesurades necessàries

    «Els països poden fer molt més del que fan per reduir els costos sanitaris i socials de l’ús nociu de l’alcohol», subratlla Vladimir Poznyak, coordinador de la unitat de Gestió d’Abús de Substàncies de l’OMS. «Les mesures podrien incloure augmentar els impostos a les begudes alcohòliques, prohibir o restringir la publicitat de productes i limitar la disponibilitat de l’alcohol».

    A més, l’OMS indica que les nacions riques tenen més recursos per introduir aquest tipus de polítiques, «la qual cosa planteja problemes d’equitat en salut al món i posa en relleu la necessitat d’un major suport als països de baixos i mitjos ingressos».

    Gairebé tots els països (95%) tenen impostos sobre el consum d’alcohol, però menys de la meitat d’ells utilitzen altres estratègies de preus, com la prohibició de vendre per sota del cost o descomptes per volum. La majoria tenen algun tipus de restricció en la publicitat de la cervesa, amb prohibicions en televisió i ràdio, però menys comunes per a internet i les xarxes socials.

    «Ens agradaria que els governs implementessin solucions creatives per salvar vides, com gravar l’alcohol i restringir la publicitat. Hem de fer més per reduir la demanda i aconseguir l’objectiu establert d’una reducció relativa del 10% en el consum d’alcohol entre 2010 i 2025», conclou Tedros.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • L’augment del consum d’opioides mobilitza al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per prevenir el seu abús

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat un document de posició amb recomanacions adreçades als professionals per facilitar l’ús adequat dels fàrmacs opioides i prevenir així possibles casos d’abús i/o addicció. Si ho fan és perquè aquesta situació ha derivat en una greu crisi de salut pública que ha generat una elevada alarma social als Estats Units. També després d’haver percebut que en els darrers anys s’ha constatat un canvi en l’ús dels opioides: si abans s’utilitzaven pràcticament només per a pacients amb dolor oncològic i per a períodes de temps relativament curts, actualment se n’està generalitzant l’ús per al dolor crònic no oncològic.

    Els opioides són analgèsics molt eficaços per al tractament del dolor, però des del CCMC expliquen que no estan exempts d’efectes secundaris. El document convida a que es prescriguin amb especial cura, amb un control estricte i només en els casos indicats: “els metges no han de tenir por a l’hora de prescriure’ls, però en cap moment els han de perdre el respecte”. L’addicció és un dels efectes secundaris que més preocupen en el cas dels anomenats opioides majors i per això des del CCMC i de les societats científiques que han participat han redactat un llistat de recomanacions.

    Entre aquestes recomanen que en el maneig del dolor crònic no oncològic cal combinar estratègies multimodals, integrals i multidisciplinàries. Així, cal fer una avaluació integral del dolor i de l’impacte que té en la vida diària i plantejar objectius realistes segons el diagnòstic. Afegeixen que és imprescindible fer una selecció adequada dels pacients a qui es prescriu fàrmacs opioides majors, tenint especial cura amb pacients ancians o amb comorbiditats, ja que les malalties associades i la polifarmàcia poden intensificar els efectes adversos i complicacions dels analgèsics.

    Perquè els pacients estiguin plenament informats cal proporcionar informació detallada i comprensible sobre els beneficis, possibles efectes secundaris i risc d’addicció del consum de fàrmacs opioides. Aquesta informació, diuen, és important al mateix temps que animen a aclarir certs conceptes al voltant de l’addicció que, creuen, sovint són interpretats de manera equivocada. Aquests conceptes seria entendre l’addicció com a sinònim de dependència física o tolerància, que el dolor no protegeix de desenvolupar addicció als opioides, que no només causa addicció l’ús a llarg termini de determinats tipus d’opioides i que no hi ha pacients immunes a desenvolupar addicció als opioides.

    Les seves recomanacions segueixen per establir una pauta d’ús regular a hores i dosis fixes, evitant les prescripcions a demanda. Així, indiquen que el tractament es comenci de manera individualitzada, amb un seguiment continuat, ja que cal un control estricte del pacient durant el primer mes, per tal de valorar l’eficàcia del tractament, l’aparició d’efectes secundaris i de conductes de risc o addiccions. A més, reavaluar al cap de 3-6 mesos de tractament per valorar la conveniència de continuar-lo, reduir-ne les dosis o proposar altres estratègies.

    El context: la crisi de salut pública als Estats Units

    A mitjans dels anys 90, va començar als Estats Units l’anomenada crisi epidèmica dels opioides, que s’ha intensificat notablement en la darrera dècada. La mort de més de 100 persones/dia per sobredosi d’opioides suposa una crisi nacional als EUA, on s’ha observat una substitució dels fàrmacs opioides per substàncies provinents de mercats il·legals. Aquest any 2018, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha cridat l’atenció del món en relació a aquest greu problema de salut pública.

    Aquesta és la base des de la que el CCMC i les societats que han participat en l’elaboració del document han agafat per analitzar aquesta problemàtica i recomanar la prevenció davant de possibles abusos o addiccions. Visualitzen que a la Unió Europea, les complicacions derivades de l’ús indegut i abús dels analgèsics opioides majors no arriben a les xifres dels EUA però, no obstant això, la prescripció també ha augmentat significativament en els darrers anys.

    Les dades que faciliten sobre el consum d’opioides a Espanya responen a un increment d’un 84% entre 2008 i 2015, en passar de 7,25 DHD (nombre de Dosis Diàries Definides/1000 habitants/dia) l’any 2008, a 13,31 DHD l’any 2015. A Catalunya, les dades de consum són lleugerament inferiors, ja que durant el període 2012-2016 va augmentar un 45% i va passar de 6,73 DHD a 9,74 DHD. Els indicadors d’alerta (com l’increment de demandes de tractament, les reaccions agudes adverses a drogues i la mortalitat) continuen, ara per ara, segons la seva visió, sense experimentar un creixement que generi alarma.

    Tot i això, cal preveure possibles canvis a banda que alerten que no pot descartar-se una infranotificació d’aquests indicadors.

    El document del CCMC compta amb la participació i el consens de vuit societats científiques: la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor, la Societat Catalana del Dolor, la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, la Societat Catalanobalear de Medicina Interna, la Societat Catalana de Psiquiatria, la Societat Catalana de Reumatologia i la Societat Catalanobalear de Cures Pal·liatives.

  • Accessibilitat i al·licients en publicitat: factors que incrementen la quantitat i la gravetat de les addiccions al joc

    Segons els informes trimestrals de la Direcció General d’Ordenació del Joc, l’any 2017 a Espanya la indústria del joc online va invertir més de 220 milions d’euros en concepte de publicitat, patrocini i promoció. Aquestes xifres corresponen únicament a operadors de joc amb llicència espanyola, no inclouen per tant jocs d’internet ubicats a l’estranger ni tampoc els canals online de la Societat Estatal de Loteria i Apostes de l’Estat.

    La major part de publicitat de joc es concentra en les apostes online. Fonts del sector asseguren que les empreses de joc presencials (escurabutxaques, bingos, casinos) inverteixen molt poc en publicitat, però en canvi sí que fan patrocinis, normalment d’esdeveniments o equips esportius.

    Un dels motius perquè s’aposti en publicitat en joc que es pot realitzar online és perquè avui en dia aquest mou més de 10.000 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal connexió a Internet i una targeta de crèdit.

    D’aquesta manera el joc avui en dia s’ha estès i normalitzat, el que fa que pugui causar fàcilment greus addiccions a les persones que s’hi aboquen. Així, com ho defineix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es coneix com a joc patològic el trastorn caracteritzat per la pèrdua de control sobre el joc, amb pensaments irracionals en relació als premis que es poden obtenir. Per a la persona que juga d’aquesta manera, el joc d’atzar deixa de ser un entreteniment i passa a ser una necessitat.

    L’addicció al joc, un trastorn mental en augment

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. «En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer», apunta González.

    Als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    A Espanya, el joc d’atzar es va legalitzar l’any 1977 i el joc online va fer-ho el 2011. Des d’aleshores els jugadors han anat en augment. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007, ens indica l’estudi fet per González, va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, el què indica la importància d’aquest sector d’activitat en l’economia nacional. La despesa real equivalent a la despesa neta dels jugadors va ser en aquest mateix període de 9.840,48 milions d’euros, que equival als ingressos bruts de les empreses. Representa, aproximadament, el 31,75% del que es va jugar. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21 milions d’euros.

    Donades les quantitats que es mouen, per revertir la situació del joc patològic, González creu que la via que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Catalunya, segons el parer de González, no avança en aquest sentit: «les unitats segueixen però no hi ha difusió i això fa que els nous pacients perdin aleshores la informació d’on anar». Ho atribueix a un desinterès dels últims diputats que han passat pel Parlament però també a grans interessos.

    Prevenció per González vol dir aplicar polítiques de joc responsable a tots aquells llocs on hi pogués haver gent afectada com ara casinos o botigues de loteries. La psiquiatra justifica aquesta falta d’interès amb la por de la indústria doncs «són reticents a aplicar polítiques de joc responsable perquè tenen la idea totalment equivocada que aquestes frenen els clients d’anar al casino». En aquest sentit, González ho contradiu, ja que, per ella, «és al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics». «A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients», resumeix.

    I de fet, aquesta és una de les opcions que molts jugadors patològics s’apliquen quan volen acabar amb la seva addicció. Jugadores Anónimos, una «germandat» que té grups de suport arreu del món, té un enllaç directe al seu web a un formulari oficial del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques perquè qui vulgui, dins el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc, s’autoprohibeixi l’accés a locals de joc.

    Jugadores Anónimos va néixer l’any 1957 i prové del corrent de Gamblers Anonymous, és a dir, de jugadors patològics en relació a jocs d’atzar i apostes. Entenen que «jugar de manera compulsiva és una malaltia de naturalesa progressiva que mai pot curar-se, però que pot detenir-se» i fixen que «l’únic requisit per ser membre és el desig de deixar d’apostar».

    «Passi el que passi, avui no jugaré»

    En Josep, membre de Jugadores Anónimos, va sumar-s’hi amb 32 anys. Als 44 ho va deixar perquè a la feina el van desplaçar a una altra província i va tornar a jugar. Ara, duu dos anys, un mes i cinc dies sense jugar.

    El programa que segueixen els membres de Jugadores Anónimos consta de 12 passos. El primer d’ells consisteix a desitjar deixar de jugar. Les persones que s’apropen al grup, ens explica en Josep, «arriben destrossades pel joc i explicar-se experiències ajuda a aconseguir no jugar més, es crea un efecte d’empatia». La majoria d’elles, segons la visió d’en Josep, creuen que són «males persones, que tenen el dimoni dins i no els estima ningú» però aleshores, veient els exemples dels companys, «veuen que pot haver-hi una vida sense joc».

    L’efecte que es genera en aquestes trobades serveix tant per als qui van per primer cop com per aquells que fa anys que han deixat de jugar però podrien recaure. «A uns els hi mostra com es viu sense joc i als qui ja fa temps que no juguem ens posa els pèls de punta, ens fa estar alerta i no deixar-nos agafar», conclou en Josep.

    Des de Jugadores Anónimos col·laboren amb totes les institucions i amb les Unitats Específiques de Ludopatia. Creuen que els tractaments clínics són totalment compatibles amb aquests grups de suport. Actualment existeixen 12 grups (cinc a Barcelona capital i set a la perifèria) i, per tant, es pot fer teràpia cada dia de la setmana.

    «Sempre ens jurem i perjurem: demà no tornaré a jugar. Has de fer un canvi de xip i dir-te: passi el que passi, avui no jugaré». Però darrere d’això hi ha múltiples dificultats. Sobre la publicitat i que arreu es vegi el joc? En Josep explica que a Jugdores Anónimos saben que el joc els hi fa molt de mal però entenen que pugui haver-hi gent que jugui a la loteria un cop per setmana, «el problema el tinc jo, que no tinc límit, que buidaré el compte corrent i, quan se m’acabi, potser robaré».

    Sant Pau estudiarà com la publicitat impacta en els jugadors

    La unitat de conductes addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau iniciarà un estudi sobre l»Impacte de la publicitat en funció de la tipologia de joc, factors sociodemogràfics i psicopatologia associada’ després d’haver guanyat el IV Certamen Internacional ONCE d’Investigació sobre Joc Responsable.

    L’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) realitza bianualment un certamen sobre joc responsable on dota amb fins a 30.000 euros a recerques i estudis científics per tal de contribuir a la comprensió social dels problemes vinculats al joc excessiu. La finalitat del certamen internacional és traslladar els resultats dels estudis a la societat i als entorns sectorials on puguin ser de major utilitat a l’hora d’investigar, prevenir o tractar les problemàtiques derivades del joc.

    Segons va concretar l’ONCE, en els primers 12 mesos, es recopilaran dades de la mostra clínica i de la mostra control. Els primers s’obtindran de les persones que acudeixin a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; mentre que les dades per la mostra control seran obtinguts de persones de l’àmbit universitari i d’altres àmbits de la població general.

    La hipòtesi que s’espera poder confirmar és que els joves del sexe masculí, solters i amb un nivell socioeconòmic mitjà són els més vulnerables a l’impacte de la publicitat sobre els jocs d’atzar amb aposta, especialment aquells de tipus estratègic com les apostes esportives.

  • Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

    Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

    Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

    L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

    Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

    «A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions», opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

    Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

    «Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció», explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan «la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció», explica.

    I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que «fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat» i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

    «El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!», explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. «Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe», confessa.

    Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar «per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats».

    L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

    «Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia»

    Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: «jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden», explica.

    La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, «jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar». Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que «un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió».

    I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa «el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar», explica Bernabeu.

    Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. «Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai», explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. «Que què faig? Doncs jugar amb ell!», exclama.

  • «Fins a 2014 mai havia tingut casos d’addicció per analgèsics opioides»

    L’actual epidèmia d’addicció als opioides que sofreix EUA ha estat definida com la pitjor crisi de drogues en la història del país nord-americà. Una crisi que causa desenes de milers de morts cada any i que ha fet que les defuncions per sobredosis pràcticament hagin arribat a les que es produeixen per accidents de trànsit.

    L’epidèmia té el seu origen en l’ampli consum dels nous analgèsics opioides que han sorgit en les últimes dècades i en l’agressiva publicitat de les farmacèutiques, que sovint ometien o negaven el potencial addictiu d’aquests fàrmacs. Avui dia és àmpliament acceptat per la comunitat científica que els opioides són altament addictius i s’insta als professionals mèdics al fet que augmentin el control sobre aquests fàrmacs.

    Encara que la situació a Espanya està lluny de les xifres dels EUA, l’augment del nombre de casos d’addició en els últims anys ha portat a diverses organitzacions científiques a elaborar una Guia per al bon ús d’analgèsics opioides, que es va presentar el passat mes de juny en un simposi organitzat per la Societat Científica Espanyola d’Estudis sobre l’Alcohol, l’Alcoholisme i altres Toxicomanies (Sociodrogalcohol). Parlem amb la coordinadora científica d’aquesta guia, la responsable de la unitat de conductes addictives del complex hospitalari de Toledo, Ana Isabel Henche. «Estem davant la punta d’un iceberg d’un problema de salut pública», adverteix.

    Què són els fàrmacs opioides?

    Se sol parlar indistintament d’opiacis i opioides, encara que els primers són derivats de la rosella blanca, mentre que els opioides no deriven directament d’aquesta planta i són sintètics. Tots dos s’utilitzen generalment per a problemes relacionats amb el dolor, encara que alguns també s’utilitzen per al tractament de drogodependents, com la metadona. Generalment s’han utilitzat per als dependents a l’heroïna, però últimament també per als dependents als analgèsics opioides.

    Hi ha hagut un augment de casos d’addictes als analgèsics a Espanya?

    Sí, des de 2014 hem atès a uns 25 pacients a la nostra unitat. Fa més de 20 anys que treballo a la unitat de conductes addictives i abans d’aquesta data mai havia tingut un cas d’addicció per culpa d’opioides de prescripció. Sí que havia tingut alguns casos d’addictes a l’heroïna que es passaven a la codeïna, però el primer pacient addicte sense tenir cap antecedent de consum de tòxics no va arribar fins a finals de 2013.

    Als EUA s’ha assenyalat a l’oxicodona com a part important de la crisi, aquí també ha suposat un problema?

    No, l’oxicodona s’ha utilitzat bastant menys a Espanya que als EUA. Aquí la major part dels casos que tractem són pel fentanil d’acció ultraràpida i el tramadol, que són els que més casos d’addicció estan causant a Espanya. Abans, quan anaves al metge per a un mal de cap, o d’un altre tipus, et manaven ibuprofèn o paracetamol i ara és molt comú que et receptin tramadol, que no deixa de ser un altre opioide amb el que cal anar amb compte.

    Diversos països europeus també han aixecat les alarmes amb el fentanil

    Els fentanils d’acció ultraràpida s’estan utilitzant molt alegrement per tractar el dolor crònic, quan solament estan indicats per a pacients oncològics amb dolor irruptiu. A aquests pacients se’ls recepta un analgèsic continu per al dolor de base i quan apareixen pics de dolor molt intens és quan se’ls administra el fentanil d’acció ultraràpida.

    Quan es recepta a un pacient amb dolor crònic un fentanil d’aquest tipus, experimentarà una ràpida millorança, però és puntual, ja que no es pot mantenir un pacient amb dosis contínues d’aquest fàrmac. Aquests fàrmacs són molt potents i ràpids la qual cosa els fa més susceptibles de provocar addicció i en qüestió de poc temps es comença a abusar d’ell.

    Existeix el risc que hi hagi una epidèmia com als EUA?

    Descontrolar-se tant com a els EUA no, perquè allí no hi ha control sobre les receptes i un metge es considera bo com més gran satisfacció tingui el pacient, amb el que és fàcil que es receptin opioides de més. Aquí, encara que els metges tenen llibertat per prescriure, es té més control que a els EUA.

    En quin sentit?

    El nostre sistema de salut pública fa que hi hagi més control sobre certes prescripcions. Per exemple, una de les primeres pacients que vaig tenir em va arribar a través del servei de farmàcia, que és el que porta el control dels fàrmacs que es prescriuen. Era una senyora que tenia una despesa farmacèutica de 6.000 euros al mes en analgèsics opioides i això va fer saltar les alarmes.

    Llavors per a què s’ha fet la guia?

    Perquè hi ha altres analgèsics sobre els quals hi ha menys control i a vegades es generen problemes. No busquem demonitzar als analgèsics opioides, però hem detectat que la selecció actual d’aquests fàrmacs en el dolor crònic no és la més adequada. Les dosis que s’utilitzen són massa altes i la durada dels tractaments massa llarga. Cal tenir en compte que un tractament per opioides es considera de llarg termini quan supera els 3 mesos i a mi m’han arribat pacients que porten consumint opioides de prescripció de forma continuada des de fa 4, 5 i 6 anys.

    Per què succeeix això?

    Existeix un problema de coordinació entre primària i especialitzada. No pot ser que a un pacient se li receptin opiacis i després no se li faci un seguiment. La pressió assistencial és molt gran, però amb aquests fàrmacs cal tenir especial cura.

    A més, els metges estem preparats per detectar una dependència, però no una addicció, que són dues coses que cal diferenciar. La dependència ocorre quan fisiològicament el cos s’acostuma a la presència del fàrmac i és necessari per a que l’organisme funcioni adequadament. Nosaltres solem fer la comparació amb els diabètics, ja que aquests pacients són dependents de la insulina, però no són addictes a la insulina, és a dir, no busquen compulsivament una dosi d’insulina. Els pacients addictes acaben per desenvolupar una necessitat compulsiva de prendre opioides, sense que sapiguem precisar molt bé si el que busquen és alleujar el dolor, l’abstinència o el malestar psicològic.

    Llavors, l’abús pot començar per diferents motius

    Un pacient pot abusar dels opioides bé per dolor físic o per dolor emocional. Cal tenir en compte que els pacients amb dolor crònic tenen sovint problemes per desenvolupar una vida normal, treballar, relacionar-se socialment, etc. Tots aquests problemes generen símptomes de depressió i ansietat i els opioides també actuen a aquest nivell.

    I què es pot fer amb els pacients amb dolor crònic?

    En general, principalment no utilitzar opioides durant molt temps, ni a dosis elevades. A més, en els pacients amb dolor crònic de llarga durada és imprescindible realitzar una avaluació psicosocial per determinar el risc d’una possible addicció. Els opioides poden funcionar bé, però no en tots els pacients i s’ha d’avaluar el risc d’addicció.

    Com es tracta a un pacient amb una addicció d’aquest tipus?

    Primer s’ha de tractar la dependència amb un substitutiu, en els casos que ho requereixen. Els dependents moltes vegades ens arriben mig anestesiats i fins i tot cal ajudar-los a asseure’s a la cadira. No obstant això, una vegada que els retires l’opioide i els poses el substitutiu la millora és espectacular. Ara bé, això és solament la part fisiològica, el què és més difícil de tractar i porta molt més temps són els problemes que sorgeixen a nivell psicològic.t

  • Respirar a Barcelona és més perjudicial que l’any passat

    Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

    “Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el  deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.

    Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.

    A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.

    Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.

  • Atenció a la salut mental: més pacients i menys recursos

    La Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública en Salut Mental a Catalunya (PSM) va presentar el passat 15 de juny, davant la Comissió de Salut del Parlament, els resultats d’un document que ha elaborat sobre la situació actual en l’àmbit de la salut mental: L’atenció a la salut mental: retallades i model.

    La compareixença va ser sol·licitada per la PSM, però cal destacar que aquesta va tenir el suport de tots els grups parlamentaris. Això ens fa pensar que l’estat de la salut mental de la població comença a ser un tema d’especial interès, i està sortint de les zones fosques i marginals on es trobava durant les dues últimes dècades. Aquest interès no només el manifesten els parlamentaris, sinó també, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona amb la constitució de la Taula de Salut Mental, a través de la qual escolta les preocupacions dels representants d’entitats professionals, de familiars i d’usuaris sobre aquest tema.

    Però, què és el que ens preocupa? La PSM ha volgut fer una anàlisi de la situació actual dels serveis especialitzats d’atenció a la salut mental i addiccions i la seva evolució en els anys de restricció pressupostària del govern de la Generalitat a partir de l’any 2010. Evolució que cal interpretar no sols en el vessant quantitatiu, sinó també en les implicacions que tenen sobre la qualitat de l’atenció i del model assistencial subjacent. Ens preocupa doncs, el progressiu deteriorament de la qualitat assistencial.

    Efectivament, la qualitat de l’atenció ha resultat greument perjudicada més enllà de què els professionals prioritzin l’ètica de les intervencions terapèutiques per sobre dels recursos disponibles. Les retallades i la dotació insuficient dels recursos han afectat ja el model assistencial, i en aquest sentit, es podria dir que més que retallades han sigut mutilacions del model comunitari necessari d’atenció a la salut mental.

    A la xarxa pública de Centres de Salut Mental d’adults (CSMA) s’ha disparat la demanda assistencial: més pacients atesos, amb augment de la proporció de trastorns mentals severs i més casos nous. Més persones ateses i menys professionals per atendre-les comporta menys visites per pacient i any.

    En l’àmbit hospitalari ha crescut el nombre dels ingressos, però amb reducció del nombre de dies d’estada. En canvi, i com a conseqüència, s’ha observat un increment en els reingressos 30 dies després de l’alta, fet que apunta a què els pacients estan menys dies ingressats dels que poden necessitar. També cal destacar que hi ha un augment significatiu dels ingressos en unitats de subaguts, que pot atribuir-se a dificultats de seguiment en els serveis ordinaris dels CSMA per part dels seus professionals de referència. I aquest augment de l’activitat assistencial es realitza amb menys recursos. Això vol dir que els professionals fan el que «poden» en lloc de fer el que cal.

    Les xifres mostren la situació real: El pressupost global del Departament de Salut dedicat a l’atenció de salut mental i addiccions va ser de 384 M € l’any 2010, i de 350 M € l’any 2014, el que suposa una reducció del 9% i el 4% del pressupost total de Salut. Pel que fa a les set regions sanitàries de Catalunya, les retallades pressupostàries no són homogènies. Oscil·len entre un -4 % per a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre a un -15,5% per a la regió sanitària de Girona. Desconeixem els criteris en què es basen aquestes diferències territorials. La distribució del pressupost per a la salut mental i addiccions té una orientació clarament hospitalària, com la de tot el sistema sanitari català. La partida per a serveis hospitalaris d’aguts, subaguts i crònics és 1,5 vegades més elevada que la dedicada a l’atenció comunitària en els CSMA, els centres de dia i els serveis de rehabilitació.

    Cal destacar com a dada positiva que els serveis d’atenció a les drogodependències han rebut un 8% més que l’any 2010. Encara que la considerem «positiva», segurament es deu a què s’ha incrementat l’abús d’alcohol i drogues entre la població. Per contra, els «programes especials», que afecten diversos àmbits com la detecció precoç de la psicosi i el suport a l’atenció primària, són els més afectats, amb una disminució del 22%.

    Una anàlisi inicial dels recursos assignats a cada CSMA de la ciutat de Barcelona, agrupats per zones de renda alta, mitjana i baixa, indica uns resultats molt dispars, observant-se importants desigualtats en la dedicació de recursos en el finançament per cada persona atesa. En concret, la mitjana de l’import que el CatSalut destina a les entitats proveïdores de CSMA dels districtes de renda alta és un 42% més elevat que la mitjana dels CSMA de renda baixa. Queda en evidència que les diferències suposen un agreujament de les desigualtats socials i de salut en la població.

    És necessari aprofundir en l’estudi d’aquesta situació a Barcelona i valorar si es produeixen les mateixes desigualtats en la resta del país. Caldrà replantejar els criteris de finançament amb més equitat i reforçar l’atenció i els programes específics allà on hi ha més risc i necessitat, segons els determinants de la salut mental reconeguts.

    La disminució de recursos i l’augment de l’activitat afecta la qualitat assistencial que poden oferir els serveis especialitzats de salut mental. Això comporta un gran augment de la pressió per als professionals perquè els posa en una situació de vulnerabilitat i risc per a la seva pròpia salut. Aquest tema i l’especial afectació de l’atenció als infants amb problemes de salut mental seran objecte de nous articles.

     

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.