Just Deploy It!

Etiqueta: AIFiCC

  • Centenars d’infermeres d’atenció primària “s’empoderen” avui i demà a Girona

    Centenars d’infermeres d’atenció primària “s’empoderen” avui i demà a Girona

    Les competències de les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària han anat creixent els darrers anys, i actualment resolen entre el 70-80% dels casos que arriben als CAP. Aquest increment de les competències, però, no ha anat acompanyat d’un major reconeixement, ni professional ni econòmic. Amb aquest context, el malestar del col·lectiu és evident, i es va posar de manifest a finals de l’any passat, quan el sector va convocar una vaga que es va acabar allargant un mes i mig, entre aturades i protestes.

    En el Congrés que comença avui s’abordaran aspectes que preocupen i impacten a la professió, com “el lloc que volem ocupar dins del sistema sanitari, com augmentar la nostra visibilitat a la societat, com augmentar el coneixement de la població de la infermera especialista en familiar i comunitària, el rol que tenim dins del sistema sanitari, de la necessitat d’ocupar llocs a les taules de decisió de les institucions i, sobretot, d’aconseguir el reconeixement com a professió», apunta la infermera i presidenta del Congrés, Irene Prat.  També es duran a terme tallers pràctics i necessaris per a l’exercici de la professió de temàtica ben diversa, com ara sobre l’exploració neurològica básica; el lideratge de la Infermera Familiar i Comunitària : com sobreviure sense morir en l’intent; l’aproximació a l’exploració ecogràfica per infermeria; el document de voluntats anticipades; embenats funcionals i sobre actualització en cura de ferides. Demà s’organitzaran dues taules de debat; la primera sobre el “Futur de la Infermeria: reptes i oportunitats” i l’altra que abordarà l’especialitat concreta de “Familiar i Comunitària: la nostra especialitat”. També es presentaran un parell de guies de salut de l’AIFiCC, i es faran defenses dels projectes de recerca –se n’han presentat uns 300– més destacables.

    Irene Prat considera que el col·lectiu d’Infermeres «hem d’ocupar més càrrecs de direcció en els equips, però  també a les institucions, i que aquestes ens incloguin dins de les taules negociadores de salut, on es debaten les línies fonamentals del sistema sanitari. Tenint en compte que les infermeres som el col·lectiu més nombrós, i que podem aportar una visió holística i global, voldríem ser incloses dins d’aquests debats per a poder aportar la nostra expertesa i opinió». Prat és del parer que, malgrat la seva especialització i la seva capacitat resolutiva dins del sistema de salut, les infermeres de familiar i comunitària estan lluny dels reconeixements merescuts. En aquest sentit, destaca que actualment, si una persona té un problema agut de salut i  es dirigeix al CAP, l’atén una infermera, qui resol al voltant del 70-80% dels casos. A més, les infermeres del CAP lideren el control del pacient crònic estable amb patologies com: diabetis, hipertensió, la malaltia respiratòria crònica, entre d’altres, i també atenen a la població pediàtrica amb el protocol del nen sa i el programa Salut i Escola als instituts.

  • Ester Giménez, nova presidenta de les infermeres d’atenció primària de Catalunya

    Ester Giménez és la nova presidenta l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), en substitució d’Alba Brugués. La fins ara vicepresidenta de l’AIFiCC és especialista en infermeria familiar i comunitària des de 2021 i actualment treballa al Consorci Sanitari Terrassa com a directora del CAP Matadepera i Adjunta a la Direcció del CAP Terrassa Nord.

    En una assemblea ordinària celebrada el passat dilluns 13 de juny, es van votar les quatre noves membres de la Junta que entren en substitució de Gemma Amat, M. Concepció López, Cèlia Garcia i Alba Brugués. Les noves incorporacions són: Irene Prat, Jaime Bataller, Raúl Porra i Iris Forcada.

    La nova presidenta vol incrementar el nombre de sòcies de l’Associació i entre els seus objectius està «realitzar una enquesta de satisfacció a les nostres associades per conèixer el seu grau de satisfacció i alhora recollir millores». En l’àmbit més científic, la nova Junta vol «enfortir els grups de treball per tal de convertir-los en líders de coneixement i també crear nous grups». A nivell més institucional, segons explica Ester Giménez, «volem actualitzar i fer un seguiment del Pla Estratègic i també actualitzar tant els estatuts com el reglament intern». Finalment, la nova Junta assegura que treballarà «en benefici de l’especialitat, per enfortir i prestigiar l’especialitat d’infermera familiar i comunitària».

    La nova Junta de l’AIFiCC

    La nova Junta de l’AIFiCC representa tot el territori català. A més, els membres de la Junta son de diferents proveïdors, el que suposa garantir la presència de diferents models assistencial, i també hi ha representació tant de l’àmbit rural, semi urbà com urbà.

    Així doncs, la nova Junta Directiva de l’AIFiCC està constituïda per Ester Giménez i Pérez, com a presidenta; Glòria Rius i Moreso, com a vicepresidenta; Irene Prat González, com a tresorera; i Mireia López i Poyato, com a secretària.

    Els 12 vocals són: Fina Araque i Serradell, Paloma Castillo i Rivera, Albert Guerrero i Palme, Eva Molero Carrillo, Marta del Moral i Pairada, Jaime Bataller Ibáñez, Iris Forcada i Parrilla, Raúl Porras Benjumea, Blanca Muntané i Rodríguez, Natalia Teixidó i Colet, Ariadna Port i Linares, Silvia Tierz Puyuelo.

    I, finalment, els representants dels residents són: Marina Gómez Martínez (IIR 2n any), Andrea C. Martín Tamargo (IIR 1r any) i Wafa Zaroual Amrouss (IIR 1r any).

  • L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària celebra el seu primer Congrés presencial post pandèmia

    Sota el lema “Activa’t”, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) celebra els propers dies 8 i 9 de juny el seu XVè Congrés amb l’objectiu de fer valdre la feina assistencial i l’expertesa de les infermeres i els infermers de família i comunitària. Es tracta del primer Congrés presencial després de la pandèmia, una situació que, segons l’AIFICC, ha posat de relleu «les mancances del sistema de salut i la precarietat amb la que treballen les infermeres de l’atenció primària i comunitària».

    “Partíem d’una situació molt deficitària i la pandèmia ens va abocar a una situació molt crítica. Malgrat això, les infermeres del primer nivell assistencial hem donat el 200%. Cal recordar que el 80% dels casos Covid-19 s’han atès i seguit des de l’atenció primària, i que nosaltres hem estat també les qui majoritàriament hem vacunat i posat aquests 16 milions de vacunes anti Covid-19” explica Francisco Cegri, doctor en infermeria i president del Comitè Organitzador del XVè Congrés AIFiCC.

    El Congrés es farà a l’Auditori del World Trade Center i serà inaugurat a les 15.00h pel Conseller de Salut, el Dr. Josep Maria Argimon, i la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa. A l’acte inaugural també hi seran Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, i Francisco Cegrí.

    La jornada posarà l’accent en l’atenció clínica assistencial, com a protagonista de les cures infermeres. S’hi parlarà de temes tan diversos com la salut cardiovascular, l’exploració ecogràfica, l’atenció en la diversitat de gènere, l’abordatge de les addiccions, la incontinència anal o les manifestacions cutànies en nens. El programa sencer es pot consultar al web de l’AIFICC.

    “Pretenem donar eines i millorar les habilitats en tasques preventives i de promoció de la salut, així com per atendre la cronicitat. El Congrés vol ser un espai de trobada científica, de reflexió i d’aprenentatge. Una mostra d’això és que s’han presentat 294 treballs 10 projectes per a beca d’investigació”, diu Gemma Amat, infermera i presidenta del Comitè Científic.

    Segons expressa Alba Brugués, el Congrés també vol posar de manifest el «malestar generalitzat de les infermeres cap als òrgans de govern per obviar la nostra participació en la presa de decisions» on, defensa la presidenta de l’AIFiCC, «la nostra opinió és essencial pel nostre coneixement i experiència en matèria de salut comunitària”.

  • Atenció Primària i residències, una oportunitat per caminar plegats

    L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
    Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.

    Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.

    A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.

    Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.

    Els eixos d’aquest model han de ser:

    • Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
    • Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
    • Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
    • Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
    • Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
    • Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.

    En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.

    El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.

  • Què i com prescriuen les infermeres? Un estudi mostra que el 19.4% de les visites precisen d’una recepta

    El Grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi descriptiu per conèixer el tipus de prescripció que realitzen les infermeres, la duplicitat de visites (entesa com aquella en la que intervé el metge per validar la recepta tant presencialment com no), el temps d’espera per obtenir la recepta i el número de queixes a causa de l’espera.

    En aquest hi van participar 203 infermeres i es van analitzar 12.047 qüestionaris corresponents a les visites infermeres. A més, es va fer a 21 centres d’atenció primària i a 3 centres d’Urgències de Catalunya de 6 proveïdors de salut diferents.

    Els resultats obtinguts sobre com i què recepten les infermeres van mostrar que el 19.4% de les visites van precisar d’una recepta, com a mínim. D’aquestes, un 57.1% van ser receptes realitzades en el marc de la gestió infermera de la demanda i un 26.8% per problemes específics que van precisar d’atenció per part de la infermera, com cura de ferides.

    De les prescripcions fetes, un 72.3% eren medicaments, majoritàriament analgèsics i antiinflamatoris, mentre que un 24.9% eren bàsicament apòsits.

    L’estudi ha permès observar també que el 60.6% de les receptes les fa directament la infermera a través del programa informàtic i van ser validades pel metge però sense la seva presència, mentre que un 16.1% les receptes que va fer la infermera no van ser validades pel metge. El 12.2% les receptes fetes per la infermera van tenir validació del metge de forma presencial (és a dir, va veure al pacient), i en el 11.1% la infermera no va fer recepta perquè es va derivar al metge.

    Per al grup d’Investigació de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), que ha fet l’estudi, “el fet que en un nombre tant elevat de consultes el metge validi la prescripció sense presència seva (es a dir, sense veure al pacient) evidència que la barrera respecte a la prescripció, no es troba en la capacitació de la infermera per valorar, diagnosticar e indicar medicaments, sinó exclusivament en l’acte administratiu de receptar”.

    D’altra banda, també senyalen i denuncien que “els medicaments més prescrits són analgèsics i antiinflamatoris que, en el moment de l’estudi 2018, es dispensen a les farmàcies sense recepta, i malgrat les competències clíniques i farmacològiques de les infermeres, aquestes no poden receptar-los”.

    Altres reflexions de les autores apunten que des del punt de vista organitzatiu i de sostenibilitat, generar dobles visites amb un altre professional només per a dispensar una recepta, no aporta cap valor afegit, sinó que condueix a augmentar la ineficàcia en la utilització dels recursos humans, físics i econòmics del sistema sanitari català.

    I en aquest sentit, destaquen també com en alguns centres els equips han desenvolupat diferents sistemes per agilitzar l’ assistència davant la rigidesa legislativa actual i la dilatació en els temps de la posada en marxa de la prescripció infermera, com és per exemple que la infermera tingui accés a la targeta de validació del metge o a receptes segellades per ell.

    Tot plegat, diuen, ens porta a que “existeixi una discrepància entre la jurisdicció legal vigent de la prescripció infermera autònoma i la pràctica per part dels professionals, amb el consentiment tàcit o exprés de les administracions sanitàries”.

    I conclouen demanant que es completi i avanci en el procés de regulació de la prescripció infermera per tal de garantir la qualitat, accessibilitat i eficiència de l’atenció sanitària.

  • El  41% dels pacients d’Atenció Domiciliària de Barcelona tenen risc de patir malnutrició segons un estudi realitzat per residents d’infermeria familiar i comunitària

    El projecte de recerca iniciat per sis residents de infermeria familiar i comunitària per analitzar l’estat nutricional dels pacients que reben Atenció Domiciliària a la ciutat de Barcelona ha tancat que el  41.6% dels estudiats tenia malnutrició o risc de patir-la. Aquest percentatge respon a l’objectiu del programa que ha estat descriure l’estat nutricional i determinats factors associats dels pacients majors de 64 anys inclosos en el programa ATDOM de centres de salut (CAP) de Bon Pastor, Carles Ribas, El Carmel, Gòtic, La Mina i Raval Nord. Tots ells, centres de l’Institut Català de la Salut.

    L’edat mitja de les persones és de 86.3 anys, que son majoritàriament dones, amb un 70.1% i que un  29.9% vivien sols. Un 23,4% tenia un cuidador formal, un 43,5% un cuidador informal, un 23,4% ambdós i un  9,8% no en tenia cap. Entenent per cuidador forma aquell que té formació especifica per a cuidar i els informals com a  familiars, amics o coneguts.

    Altres dades que l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) comparteix en fer difusió de la recerca d’algunes de les seves sòcies és que es va observar també una presència significativa de demència i deteriorament cognitiu. De fet, un 12.6% tenien registrat a l’ECAP (història clínica informatitzada) que patien demència i un 18.1% presentava deteriorament moderat greu. A més, segons el test de Yesavage, un qüestionaris de cribratge de depressió que consta de 5 preguntes en la versió abreujada, un 47.3% presentava possible depressió. Un 32.5% suspenien la seva qualitat de vida (segons el termòmetre EuroQol), i un 24.7% presentava dificultat per la ingesta de líquids i sòlids.

    La presència de demència o deteriorament cognitiu, un major grau de dependència i haver estat hospitalitzat es relaciona amb un major risc de desnutrició.

    Per la infermera de l’AIFiCC Paula Garcia i una de les autores de l’estudi “les conclusions ens mostren que s’observa un percentatge elevat de presència o risc de  desnutrició en pacients en ATDOM. Això es relaciona amb pitjors valoracions de l’esfera clínica, funcional i mental. Així mateix, hem pogut observar que la presència d’un cuidador, ja sigui formal (professional) com informal és un clar factor protector”.

    Aquestes observacions les han extret de diferents processos. El projecte de recerca va consistir en una entrevista a domicili d’uns 45 minuts, on es van analitzar diferents variables tant des de l’àmbit clínic ( sexe, edat, pes, talla, número hospitalitzacions, etc), com de l’àmbit funcional (índex de Barthel, preparació del menjar, ajuda en el menjar, disfàgia…), de l’àmbit mental (examen cognoscitiu de Lobo, depressió a través del Test Yesavage, la qualitat de vida a través del termòmetre EuroQol) i de l’esfera social (valoració socio-familiar amb el Test Gijón, Situació econòmica, unitat de convivència, cuidador principal i característiques, estat civil o nivell d’estudis).

  • Es gradua la setena promoció d’especialistes en infermeria familiar i comunitària sense el reconeixement de la categoria professional

    Aquest 2019 es es gradua la setena promoció d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC). L’any 2005 es va reconèixer l’especialitat, i el maig del 2011 es va iniciar la formació de les primeres infermers i infermers especialistes. Actualment a Catalunya ja son 217 especialistes i més de 1.689 a tot l’estat espanyol, però encara no es reconeix com a categoria professional a l’àmbit de la primària.

    De fet, en l’acte que es celebra avui en el marc de la VII Jornada d’Especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària organitzada per AIFiCC, els especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària a Catalunya mantenen la seva reivindicació de reconeixement de l’especialitat i demanen voluntat política per impulsar la creació de la categoria professional.

    Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, explica que el primer any van ser 18 les graduades i aquest any ja en són 44 mentre que el vinent arribaran a les 52 graduades sent aquesta una molt bona notícia.

    Tot i així, des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) creuen però “que malgrat l’augment d’especialistes i del número de places per fer la residència, al finalitzar el període formatiu, a Catalunya, ens trobem que encara no existeixen llocs de treball específics que concordin amb les competències adquirides”.

    És a dir, cada vegada trobem més especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària en l’àmbit de l’Atenció Primària però la majoria no tenen el degut reconeixement de la professió i sense la categoria professional corresponent. Davant això, diuen que «l’accés a un lloc de treball definit i adequat a les nostres competències és igual que per a la resta d’infermeres i infermers que no tenen aquesta especialitat».

    Segons els residents i especialistes de l’AIFiCC, la solució passa per diferents agents “en primer lloc l’Administració s’ha de comprometre a reconèixer l’especialitat com a categoria professional i a introduir places específiques per a especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària en els equips d’Atenció Primària, igualment cal que les Unitats Docents d’Atenció Familiar i Comunitària treguin totes les places acreditades en convocatòria”.

    Així, Alba Brugués, a part de celebrar la incorporació d’aquestes noves especialistes, recorda i remarca la importància de les especialistes que entraran per via excepcional, ja que així «es marcarà una línia que farà que totes les infermeres a l’Atenció Primària siguin especialistes».

    Pel que fa a les oposicions de l’Institut Català de la Salut d’aquest diumenge Brugués explica que es fan per tothom i a tot arreu i que no es fan per àmbits d’expertesa, tothom es pot presentar. «Cal que la gent que treballa en un àmbit assistencial tingui competències per aquest lloc de treball que no tindran si venen d’un altre àmbit o sense expertesa», descriu.

    Ara per ara, es sap que la via excepcional es convocarà a finals d’any però no es sap del cert la seva data. Això el que fa és que les infermeres que treballen a l’Atenció Primària i volen adquirir el títol d’especialistes s’hagin de començar a preparar. «Cal tancar d’una vegada per totes les especialitats que es van incorporar com a categoria al Reial Decret», demana Brugués. Per les infermeres que fa anys que treballen a l’Atenció Primària, examinar-se per via excepcional significa evitar presentar-se a una plaça d’especialista on no es reconeixeria el grau d’expertesa que tenen ja adquirit i se les obligaria a estudiar i rotar durant dos anys per diferents llocs.

  • Un 22,35% dels asmàtics pateixen o han patit alguna vegada ansietat

    Un 60% de la mostra estudiada eren homes, en canvi de les persones asmàtiques amb ansietat, el 63.13% eren dones i un 36.87% homes. De fet, els resultats mostren que un 17.65% dels asmàtic estan patint ansietat en el moment actual de l’estudi, mentre que la xifra puja al 22.35% si s’analitzen els que pateixen ansietat en el moment actual més els que l’han patit alguna vegada a la seva vida.

    L’estudi va analitzar l’anomenat Flux Espiratori Màxim (FEM) – que mesura l’aire que surt dels pulmons-, i es va observar que un 61.9% dels pacients amb registre del FEM tenien valors per sota del que els hi tocava, i quan es tractava de pacients asmàtics amb ansietat, els valors baixos arribaven fins al 72.73%.  “Ens va sorprendre observar també que només un 49.41% dels asmàtics tenen registrada aquesta prova de la funció pulmonar; quan es tracta d’un registre que es fa amb una eina fàcil d’usar a la consulta de les infermeres” explica la investigadora, infermera i sòcia d’AIFiCC, Gemma Amat.

    Igualment, es va comprovar que si bé al 60% dels pacients amb asma se’ls havia posat en algun moment de la seva vida la vacuna antigripal, com destaca Gemma Amat “en la passada campanya antigripal, només un 31.76% se la van posar. I aquest és un registre molt baix, si tenim en compte que els asmàtics tenen indicada la vacuna antigripal”.

    Respecte al grau de malaltia, es va observar que a pitjor classificació de la malaltia d’asma més prevalença d’ansietat.

    Igualment, un 45.88% dels asmàtics utilitza medicaments, majoritàriament (71.79%) teràpia combinada. Ara bé, aquest 45.88% dels asmàtics que pren medicaments, puja a 57.88% quan es tracta d’asmàtics amb ansietat. Aquesta dada posa de manifest que quan hi ha ansietat hi ha un major ús dels tractaments per al control de l’asma.

    Finalment, respecte al tabac, un 16.47% dels asmàtics són fumadors actius, mentre que entre els asmàtics amb ansietat el percentatge puja al doble (un 36.84%).

    Gemma Amat, autora de l’estudi i infermera de l’AIFiCC conclou que “els resultats de l’estudi ens mostren que hi ha una relació directa entre el mal control de la malaltia i l’ansietat, i que a major ansietat, pitjors valors de la funció pulmonar, major ús farmacològic, més tabaquisme i major grau de la malaltia asmàtica”.

    Es tracta d’un estudi descriptiu realitzat sobre població asmàtica major de 14 anys d’una Àrea Bàsica de Salut semirural (Balaguer). Les variables analitzades van ser: sexe, edat, ansietat, medicació, tècnica i compliment, registres Peak-Flow (un aparell portàtil de fàcil ús a les consultes, que permet mesurar una part de la funció pulmonar dels asmàtics (el flux espiratori màxim), exercici, tabac, espirometria i vacuna antigripal.

  • Cal reforçar el paper de les infermeres en l’Atenció Primària

    Fa pocs dies, la Consellera de Salut, Alba Vergés, va convocar prop de 60 professionals de la sanitat per prendre un pols a la Salut a casa nostra. Una trobada per saber on som, què volem i cap a on hem d’anar; i que estableix un termini d’un any per a una nova trobada mentre grups de treball en diferents àmbits de la salut es posen ja a treballar.

    En aquest context, sabem de la intenció del Departament per potenciar l’Atenció Primària com a eix vertebrador del sistema, cosa que de fet ja queda reflectida en l’Estratègia Nacional de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC).

    Quin paper hem d’assumir les infermeres especialistes en familiar i comunitària, en aquesta nova Atenció Primària?

    La nostra capacitat resolutiva està del tot demostrada. La resolució autònoma per part de les infermeres, és a dir, la Gestió Infermera de la Demanda és un bon exemple que la infermera resol moltes situacions de salut de pacients que precisen una atenció preferent. El nostre principal atribut és el de cuidar: cuidar per acompanyar, cuidar per alleugerir, cuidar per curar…a les persones, a la família, a la comunitat i ho fem al llarg de tot el cicle vital. Acompanyem a les persones a prendre decisions referents a la seva salut.

    L’especialitat en infermeria familiar i comunitària ens permet assumir un nivell i unes habilitats relacionals i clíniques per a una millor atenció en totes les etapes de la vida: infància, adolescència, edat adulta i gent gran, tenint en compte l’entorn familiar i social de la persona que atenem.

    Realitzem avaluacions contínues de la seva situació de salut de forma pro activa, educació sanitària i seguiment dels malalts crònics, donem atenció als processos aguts i situacions d’emergència, atenem al malalt terminal, en el procés de final de vida el dol, vigilem situacions de risc en famílies i comunitats, afavorim l’auto cura i la desmedicalització, realitzem i interpretem diferents proves diagnòstiques (ECG, espirometria, auscultació, determinació INR, Doppler…). Hem de ser, doncs, un clar referent dins els equips d’Atenció Primària perquè estem preparades per atendre al pacient des d’una visió clínica i holística.

    En aquest sentit, voldria reforçar que ens cal consolidar la figura de la infermera familiar i comunitària dins el Programa Infància en Salut, com a referent per a les famílies en la promoció i prevenció de la salut en edat pediàtrica.

    Ara bé, no puc obviar alguns aspectes que ens calen millorar: necessitem incrementar les ràtios d’infermeres per habitant, donat que estem lluny de la mitjana de la ràtio europea que és de 811 infermeres per cada 100.000 habitants, mentre que a Catalunya hi ha 578 infermeres per cada 100.000 habitants. I a més, en un context de sobrecàrrega, on ja estaríem contentes amb 1.200-1.500 usuaris per infermera.

    És important, d’altra banda, per acomplir l’estratègia de l’ENAPISC, que es creïn més llocs de treball específics per a la nostra especialitat, per tal que qui treballi a la primària hagi estat específicament preparada i formada per atendre en el primer nivell assistencial. Ara, a Catalunya hi ha 167 especialistes i a tot l’estat espanyol són 1.350 especialistes….no cal dir, que és una quantitat molt minsa.

    Tampoc hem d’oblidar que som un col·lectiu castigat per la precarietat de contractes i la inestabilitat laboral. De fet, un estudi recent realitzat per la Fundació Galatea sobre la «Salut, estils de vida i condicions laborals de les infermeres i infermers de Catalunya» posava de manifest que el 35.6% de les infermeres i infermers presentaven risc de desenvolupar problemes de salut mental com depressió, angoixa o ansietat.

    D’altra banda, no podem obviar l’escassa presència d’infermeres, i no només en l’àmbit de l’atenció primària, en càrrecs directius. Actualment menys d’un 10% d’equips d’atenció primària tenen al capdavant de les seves direccions a infermeres.

    I finalment, el gran repte professional que encara tenim obert: la prescripció infermera. Esperem que aviat es pugui aprovar a Catalunya el Decret ja consensuat i que ens ha de donar cobertura legal i reconeixement al nostre dia a dia.

    En definitiva, esperem saber mantenir i consolidar la nostra autonomia d’actuació, i alhora integrant-nos amb igualtat de condicions dins els equips de l’Atenció Primària, perquè treballant conjuntament millorarem l’atenció a les persones que atenem.

  • El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

    Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

    Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

    Els números que expliquen el dèficit

    Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

    «Fa molta estona que espero», «aquí no m’atén ningú», «per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?», «ni recorden que em tenen aquí». Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

    Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

    Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que «no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar», tot i que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)».

    En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, «així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc». Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, «costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments». De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

    Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

    Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: «ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem».

    El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

    Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

    El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè «parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits». Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que «si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important».

    Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

    No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari «públic, universal i just»

    Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és «capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social», ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. «Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error». Exigeixen també que s’acompleixin «els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just».

    Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi «Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya» realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la «baixada de sous generalitzada» en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

    A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

    La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que «la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes». Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una «pèrdua molt important».

    Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. «És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho», conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

    Consulta les dades i la metodologia.