El terme universitat, derivat del llatí universitas, i que significa comunitat, col·lectiu o gremi, ha evolucionat al llarg del temps cap al d’universitas scholarium o col·lectivitat d’estudiants, peça angular i que dóna sentit a la institució. Als meus alumnes, estudiants amb els quals comparteixo el coneixement, sempre els dic que ens trobem al lloc on neix i creix part del coneixement de la disciplina en la qual s’han matriculat, en el meu cas, la Infermeria. Els dic que les meves aportacions al seu aprenentatge són només això: aportacions, discutibles i susceptibles a ser matisades i revocades. Però que les seves puntualitzacions han de fonamentar-les, evidentment, sobre la base de l’evidència i el saber. En definitiva, que no esperin de mi una classe magistral, ja que no tindria cap sentit als seminaris dels pràcticums que, des del Grau, tenen la categoria d’assignatura.
Si avancem en l’adquisició del coneixement i ens centrem en la formació continuada, postgraduada i, amb més raó, en la formació especialitzada, la figura del «professor» va perdent el sentit. Seré cautelós i no afirmaré que «no té cap sentit». Correspon als tutors l’orientació en l’aprenentatge i, per descomptat i en primer lloc, al mateix professional titulat que decideix especialitzar-se en una àrea determinada, la responsabilitat d’adquirir les habilitats que li permetran aprofundir en els coneixements que li han de servir per desenvolupar-se professionalment i competencialment.
Al llarg del temps he observat amb certa preocupació que alumnes i residents, majoritàriament, esperen o anhelen un temari sobre el qual ser avaluats, que hagin d’aprendre i posteriorment reproduir, sense cap aportació al desenvolupament de la professió i especialitat escollida. Si bé en els alumnes de pregrau pot arribar a ser comprensible, no ho és tant en aquells, ja titulats, que decideixen especialitzar-se.
Històricament ens hem vist obligats a exercir la nostra professió integrada en models clàssics i jeràrquics. La normativització de tasques i funcions, que era encomanada a la nostra disciplina per tercers, limitava el nostre desenvolupament del rol autònom com a professió. Lamentablement, aquestes llistes de funcions es tornaven obsoletes l’endemà de la seva publicació però se seguien desenvolupant durant anys. En el camp de la infermeria no només s’ha entorpit el desenvolupament competencial sinó que s’ha privat a les persones de beneficiar-se de les cures que les infermeres podien oferir-los. Els ciutadans no coneixien i, en gran proporció continuen sense conèixer, allò que les infermeres podem oferir-los: el que no es coneix, no es posa en valor i no es troba a faltar.
Fa 40 anys que la infermeria, com a disciplina pròpia, entra a la universitat. Gairebé 10 anys del pas de la diplomatura al grau i aquest any es gradua la 6a promoció de residents en infermeria Familiar i Comunitària. Malgrat això, les infermeres seguim sense tenir massa clar on són els límits dels marcs competencials de les professions sanitàries. Tendim a imaginar-los amb múltiples fronteres de línies gruixudes sustentades per normatives obsoletes i gens concordes amb la realitat de la nostra pràctica. Malgrat tenir un model de protecció de la salut dels ciutadans amb una visió aparentment moderna, l’organització clàssica del treball dificulta la pràctica de la nostra professió. Com he comentat anteriorment, els sistemes de salut (part operativa del model) segueixen basats en models funcionarials, rígids i obsolets. Aquesta forma d’organització no afavoreix en absolut el desenvolupament competencial i, en aquesta, pot tenir la seva explicació el punt exposat anteriorment.
Les infermeres a Espanya treballem sota un «sostre de vidre» que són les barreres invisibles (externes i internes) que ens impedeix aquest desenvolupament competencial, tal com diu Edurne Zabaleta. En aquest sentit, els processos d’autoregulació professional pretenen, en la mesura del possible, ajudar a ordenar la professió des de la pròpia professió i orientar-la cap a on ha d’anar: un model centrat en l’atenció i cura de les persones, famílies i comunitats i que són, en definitiva, els qui han invertit en la nostra formació, ens reconeixen com a professió i sobre qui ha de revertir el benefici de les cures.
En definitiva, l’organització dels sistemes de salut i dels equips d’atenció primària han de seguir treballant per orientar les seves dinàmiques i passar de models multidisciplinaris de col·laboració a models interdisciplinaris on les diferents professions cooperen i se centren a oferir les cures que les persones, famílies i comunitats realment necessiten.
L’Atenció Primària està focalitzant part dels seus esforços en l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Segons el Departament de Salut, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut; potenciar l’orientació comunitària com una estratègia de generació de salut i de lluita contra les desigualtats en salut; garantir un model bio-psicosocial d’atenció centrat en la persona; respondre als canvis demogràfics i a l’augment de comorbiditat; i garantir la qualitat i seguretat, l’equitat territorial i la sostenibilitat del sistema públic.
Dues entitats de l’Atenció Primària estan treballant junt a altres amb el Departament per dibuixar aquest nou model d’Atenció Primària i Salut Comunitària. Són l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC). En una jornada de debat anomenada “L’ENAPISC i els Professionals: Noves propostes, per afrontar nous reptes”, les dues entitats van abordar els aspectes de l’ENAPISC que se centren a tenir cura dels professionals perquè aquests puguin tenir cura dels ciutadans, “Cuidar per a poder cuidar!”.
Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, creuen que l’Atenció Primària és el centre del sistema i porta d’entrada d’aquest i que ha d’adaptar-se als canvis sociodemogràfics de l’entorn per a millorar l’atenció al ciutadà i adaptar-se a cada cas i situació.
Com estem ara? Què s’està fent des del Consell Assessor que tracta l’ENAPISC?
Xavier Bayona: Jo no en formo part del Consell i, des de fora, de l’ENAPISC poc sabem. És un projecte ambiciós. L’any passat en una jornada ens van presentar quines eren les bondats i les línies estratègiques a desenvolupar però no tenim res més. Tenim una declaració de bones intencions per part del Departament i ens sembla molt bé però al desenvolupament encara li falta molt i poca cosa hi ha publicada més enllà d’un PowerPoint.
Alba Brugués: Jo com a presidenta d’AIFICC sí que estic al Consell Assessor. Ens hem reunit dues vegades, tampoc ha avançat massa aquest Consell, no hi ha part operativa posada en marxa però sí que hi ha la voluntat que aquest Consell Assessor es vagi reunint i vagi seguint aquest procés. Les societats científiques han començat a fixar reunions molt breus, un cop al mes, per posar-se al dia de tots els avenços de l’ENAPISC.
El treball s’està fent amb el Departament de Salut però ara mateix no hi ha Govern. Què suposa això per a la feina diària i amb qui s’està fent el treball?
A. B.: S’està fent amb la Pilar Magrinyà, que és la directora general de Planificació en Salut del Departament de Salut i és la que sustenta la direcció política de l’ENAPISC. La direcció tècnica la sustenta Jordi Monedero. Hi ha més gent treballant com ara la Cristina Casanovas, una infermera d’AIFICC.
Hi ha confiança aleshores que segueixi endavant?
A.B.: Sí. No ens han dit ni que s’aturés ni que es posposés.
Vau realitzar una jornada de reflexió sobre l’ENAPISC amb metges i infermeres de primària. Què en va sortir? Cap a on hem d’anar o per què s’ha d’apostar?
X.B.: A la jornada bàsicament vam focalitzar el debat al voltant de les persones que han de cuidar. Un dels grans eixos de l’ENAPISC és tenir cura dels professionals. En aquesta jornada que vam fer conjuntament AIFICC i CAMFIC el que preteníem era fer una reflexió sobre quines eren les propostes que es feien dins l’ENAPISC i fer aportacions des dels assistents per veure com podíem millorar aquest projecte. Un projecte que ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català.
A.B.: Això dels professionals és la base. En l’Atenció Primària i Salut Comunitària, la base, el 80% del pressupost, són les persones. Si aquestes persones no se les cuida és que alguna cosa de la maquinària no funciona. Si el professional, que és el pilar, no està en línia del Pla Estratègic, doncs anem malament. Als hospitals els professionals evidentment també són un pilar però centren la part pressupostària en maquinària o en gran tecnologia. En la Primària el pressupost no es dedica ni a grans edificis ni a grans estructures: el 80% del pressupost és per als professionals i per tant s’han de cuidar.
Fora de les jornades, seguiu treballant conjuntament les dues entitats?
X.B.: Arran d’aquesta trobada hem redactat un document que es publicarà en breus on fem un recull dels cinc eixos que dins l’ENAPISC detallen la part que afecta més a la cura dels professionals. Es van destacar aspectes com que als professionals els hi agradaria disposar de més temps, de tenir més reconeixent, més facilitats per desenvolupar habilitats i poder créixer com a tal… Van sortir línies que els professionals tenen molt presents i van reivindicant des de fa temps. A l’ENAPISC passa una mica de resquitllada i vam voler subratllar que, com diu l’Alba, si més del 80% de la inversió que fa el sistema públic de finançament dels projectes és en professionals, cal mirar què podem fer perquè aquestes persones estiguin engrescades, que puguin créixer i donar satisfacció estant satisfets.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Carla Benito
Pel que fa a la territorialitat hi ha diferències que s’haurien de tenir en compte a l’hora de desplegar l’estratègia. Als Pirineus per exemple es necessitarà un altre volum de gent però també un altre tipus de recursos. Com ho esteu treballant això?
A.B.: Moltes de les desigualtats es resoldrien amb l’autonomia de gestió. Si tu tens un model d’autonomia de gestió per gestionar un territori, sigui de la mida que sigui, però la tens quant a economia, recursos humans, competències… És a dir: què necessites en aquell territori, quanta gent, quines característiques ha de tenir la gent que contractes… Només amb això ja s’arreglaria molt. No és una cosa planera, tu estàs fent una política sobre un territori i una població concreta.
D’això també es va parlar a la jornada: de l’autonomia en els centres de salut. A més, hi ha estudis al respecte, les entitats de salut que tenen autonomia de gestió tenen millors resultats i millor satisfacció dels professionals.
Esteu fent vosaltres també el recull d’aquestes diverses sensibilitats per portar-les a les reunions de l’ENAPISC?
X.B.: Hi ha un treball en marxa que ara està en fase d’escriptura i que es publicarà en els mesos vinents. A partir de l’anàlisi d’una enquesta que es va passar a professionals d’Atenció Primària de Catalunya, majoritàriament infermeres i metges, s’està veient que les fórmules de gestió que donen més capacitat autònoma i més reconeixement en els seus professionals són les que aconsegueixen un major compromís d’aquests professionals i, de forma indirecta, entenem que una major satisfacció. Fora de l’estudi tenen la capacitat de ser molt més innovadors i aportar millores que amb major eficiència poden aportar satisfacció a les necessitats de salut que la població ens demana.
Quines mesures s’haurien d’aplicar per revertir això i quin encaix podria trobar dins l’ENAPISC?
A.B.: Jo crec que no hauríem de treballar tant per professions sinó per equips d’Atenció Primària, ja que aquests equips són multidisciplinars: hi ha metges, infermeres, treballadors socials, administratius, odontòlegs… Aquests equips, que eren un dels pilars quan es van dissenyar, no s’han desenvolupat prou i hauríem de treballar més amb aquesta visió multiinterdisciplinar. Ara, parlant com infermera, dic que sí que és cert que sovint desaprofitem molt els professionals generant dobles visites amb un mateix pacient. Si ens distribuíssim més i respectéssim més totes les competències i elevéssim al màxim les competències de cada professional, segurament aprofitaríem al màxim tots els recursos humans que tenim.
De què estic parlant aquí? Doncs per exemple de la prescripció infermera. Ja sé que sempre cau però clama al cel que a hores d’ara que per una recepta d’un fàrmac o d’un producte que la infermera domina més, perquè té la competència de fer aquella cura o aquell procés d’aquella persona, que no la pugui fer, que l’hagi de derivar a un altre professional perquè faci la part administrativa. En aquest moment no té cap sentit que passi això.
Tota la part de la precarietat, és veritat: no hi ha professionals, o hi ha pocs, i a més a més no s’està donant valor per exemple a la infermeria familiar i comunitària. Ara els especialistes que surten no tenen un lloc prioritari a les borses de treball. I tampoc hi ha metges de família.
X.B.: Potencialment en aquests moments amb les jubilacions que es produiran en els anys que vénen està calculadíssim que les promocions de metges de família formats no tenen capacitat per cobrir tots els forats que s’hi crearan. És una situació urgent que ja la tenim aquí i cal que des de l’administració se’ns ajudi a trobar noves fórmules organitzatives per donar resposta a un ciutadà que ens ho demana.
Falten especialistes perquè no hi ha places de treball o perquè cada cop hi ha menys gent que tria aquesta especialitat en examinar-se del MIR?
X.B.: Les places MIR de Medicina de Família són menors aquest any respecte l’any passat. Si compares les especialitats hospitalàries amb les especialitats d’Atenció Primària hi ha un desequilibri positiu cap a les primeres que com a societat no té massa sentit. Hi ha un tema de planificació probablement motivat per diferents grups de pressió que està dificultant que en un futur pròxim si continuem com estem ara puguem continuar donant el mateix servei que estem donant ara.
La població va envellint també.
X.B.: Sí, la població va envellint i els professionals també envellim… aquí s’ajunten una sèrie de fenomens que se superposen. Hem de poder tenir una eina, que pot ser l’ENAPISC, que ens doni flexibilitat per adequar als territoris els professionals que necessitem. Està documentat que els diferents territoris necessiten diferents perfils professionals i en proporcions diferents. Probablement si invertíssim una situació que es dóna ara que hi ha més metges que altres col·lectius professionals en els equips d’Atenció Primària, potser podríem racionalitzar aquesta demanda de la cronicitat. És una demanda que ja tenim a sobre: tenim millor qualitat de vida, vivim més anys i ens anem fent grans portant una motxilla amb diferents malalties i situacions de risc per la salut.
A.B.: És evident que la gent envellim, vivim més anys i hi ha més situació de malaltia crònica. Segurament aquestes fórmules també impliquen donar més atenció al domicili com a lloc on cuidar. A més, no només fem salut en els centres sinó que s’ha de fer salut des de la comunitat.
Paral·lelament a això s’ha de treballar perquè la prevenció i la promoció de la salut en edats joves, amb gent que encara no està malalta, cal fer un incís important. Estem tan abocats al dia a dia, a sortir del pas, que tota aquesta part de prevenció i promoció l’estem deixant una mica de banda i això ens ho trobarem d’aquí uns quants anys.
Per una banda el tema de la cronicitat i per l’altra el de la prevenció: s’han de traçar estratègies per anar a parar a aquella gent que no et ve.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Redacció
X.B.: Hi ha projectes molt macos en alguns barris que ja han començat a treballar la comunitària. S’han creat xarxes, no només de professionals de la salut, on es vetlla per fer tallers des de diferents visions com ara educadors de carrer perquè la gent aprengui que es poden fer les coses d’una manera diferent, permetent viure amb millor salut i arribar a grans amb millor salut. L’ENAPISC seria un revulsiu que ens ajudaria a donar més força, més importància i més visibilitat a tot el projecte comunitari que ja s’ha iniciat però falta molt per fer.
A.B.: Els resultats immediats de tota aquesta estratègia comunitària costa molt de veure. En fer una intervenció quirúrgica per exemple veus els resultats ràpidament però en comunitària costa més, es veu a llarg termini. Costa de veure i costa que els polítics s’aboquin aquí. Hi ha experiències que són com bolets i la idea és que de mica en mica es vagin desplegant i reproduint. Per això necessitem professionals, i professionals formats per fer aquesta feina, perquè no estem massa acostumats a sortir dels nostres centres de salut i això és treballar molt al carrer. Calen professionals preparats, amb competències i que uneixin tot això: que la primària no està desvinculada de la salut comunitària.
Cal una estructura que contempli tots els vessants. Parleu de la necessitat de fer plans a més llarg termini. Ara s’ha vist amb el col·lapse a urgències als CAP i a hospitals que molts dels plans es realitzen per solucionar el dia a dia. Pel que fa a la territorialitat, que en parlàvem abans, ara la llei Comín volia modificar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Quin encaix tindria amb l’ENAPISC?
X.B.: Nosaltres, des del CAP, com a proveïdors de serveis intentem tirar endavant de la millor manera amb les eines que se’ns dóna. Per tractar tot això, l’ENAPISC ens possibilita reflexionar sobre prioritats segons territori, també sobre la necessitat que hi hagi o no privada, les realitats socioeconòmiques, migració… i així encaixar-ho amb la LOSC que s’ha de revisar a banda. Cada territori ha de tenir llibertat per desenvolupar les fórmules que cregui necessàries. Evidentment després algú ha de fer avaluació dels indicadors per veure com s’està treballant, però així es podrà avançar amb el protagonisme de l’Atenció Primària dins del sistema català.
A.B.: Sabem que darrere del Pla d’Innovació també hi ha bones intencions però el que no ens podem permetre és il·lusionar a la gent i que amb els canvis de Govern tot quedi en un calaix.
El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitatbusca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).
L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.
Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».
L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.
Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari
El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.
L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.
Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».
Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.
Vuit reptes de futur
La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.
Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres
Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.
Amb la publicació del Real Decreto 954/2015 de desembre de 2015, la nostra activitat diària va passar de l’alegalitat a la il·legalitat. Malgrat tot, hi ha un aspecte que valorem com a positiu i és que, arran d’aquell Real Decreto a Catalunya es va crear el Comitè de Crisi de la prescripció infermera, que actualment encara es reuneix, i on s’apleguen més de 50 entitats de tot Catalunya. Aquest comitè, convertit en un fòrum de debat amb noves idees, opinions i reflexions, ha unit a la infermeria catalana, i això és molt positiu.
La problemàtica generada sobre la Prescripció Infermera és una qüestió que afecta directament a l’àmbit polític i no pas al competencial. Per tant, sempre hem tingut clar que la solució passava perquè un polític, en aquest cas el conseller Comín, hi donés sortida i solució. Una solució que ja havien intentat els anteriors consellers de salut, Marina Geli i Boi Ruiz, però sense efectes.
El Decret és bàsicament una norma de caràcter organitzatiu, i en aquest sentit, s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia en un sistema sanitari complex, que demana mesures organitzatives per millorar la inseguretat jurídica de les infermeres i els infermers, atorgant plena garantia de seguretat a la ciutadania.
I cal dir, en aquest sentit, que les competències per a prescriure medicaments i productes sanitaris dins el marc competencial de la infermera les tenim sobradament demostrades, tant per la formació pregrau, d’especialitat, altres formacions de postgraus, mestratges i de programes de formació continuada, com per la pràctica habitual.
Hem de felicitar a la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) pel posicionament que va fer tot just presentar-se el decret català. Pels metges de família tampoc és una situació còmoda haver de tancar processos iniciats per un altre professional. No té cap lògica ni pels professionals ni de cara a l’usuari. Les relacions interprofessionals a l’atenció primària estan molt ben definides i no hi ha conflictes competencials ni relacionals. A més, a molts països del món, tard o d’hora, s’ha pres aquest camí. Catalunya s’ha avançat, després d’Andalusia. Ara seria bo que la resta de comunitats autònomes seguissin el mateix camí. Des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP) -de la qual n’és part l’AIFiCC-, han valorat molt positivament la iniciativa, a l’espera que la resta de comunitats facin el pas.
I al mateix temps, no podem entendre la postura del Consell de Col·legis de Metges en la seva oposició. Creiem que és una postura que no té una base real, no reflecteix com s’està treballant actualment dins els equips d’Atenció Primària, on cada professió té el seu marc de competències definides, i on cap col·lectiu no trepitja l’altre, ni per descomptat no posa en risc la seguretat del pacient, tal com justifiquen en la seva oposició.
Si mirem el decret en detall, veurem en primer lloc que no entra en contradicció amb el Real Decreto 954/2015, que s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia, que les propostes que fa compleixen amb les competències que les Comunitats Autònomes tenen en matèria de salut, que respecta l’autonomia professional a la vegada que aposta decididament pel treball en equip, i, molt important: vetlla per la seguretat de les persones que atenem.
Però ara s’acosta la feina grossa. Cal activar tot el mecanisme per a l’acreditació, ens caldrà consensuar els protocols i les guies de pràctica clínica i assistencial, s’haurà de crear la Comissió de Pràctica Assistencial integrada pel Departament, el Consell de Col·legis d’Infermeres i el de Metges, que haurà d’identificar els àmbits d’interacció d’actuacions professionals, i caldrà, lògicament, activar totes les eines necessàries que suposa la prescripció: la recepta, la targeta de signatura electrònica, etc. Però ho encarem amb moltes ganes i energia.
Amb aquest Decret, una vegada estigui publicat, no ho hem d’oblidar, el més beneficiat és el ciutadà, a qui podrem atendre millor, amb més qualitat i capacitat resolutiva. Estem convençudes que la norma esdevindrà un benefici efectiu per a l’atenció a les persones i al sistema de salut català.
Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.
Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.
Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.
La prescripció infermera, absent en el pla
Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.
Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.
El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.
El treball social, més present als CAP
Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.
Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més, el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.
Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”
Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.
“El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).
Quatre promocions d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària, més de 80 professionals acreditades amb aquesta especialització a Catalunya, 800 a tot l’estat espanyol. Però la categoria professional d’infermera d’atenció primària encara no està regulada a Catalunya. Això provoca que les infermeres, una vegada obtenen el certificat d’especialització no trobin treball en la categoria pertinent, així ho denuncien des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
“Les infermeres especialitzades en família i comunitat estan al carrer, no s’adeqüen les places a nivell laboral a la formació que s’ofereix”, explica Alba Brugués, la presidenta de la AIFiCC i tutora de les estudiants d’infermeria. Aquesta queixa és la que van manifestar, tutors i alumnes, la setmana passada durant la IV Jornada d’Infermeres especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària.
El 2005 es va aprovar el Reial Decret que regula les especialitats infermeres. Des d’aquell moment la Infermeria Familiar i Comunitària va ser reconeguda com a especialitat. El 2011 es va iniciar la formació a Catalunya per aquesta especialitat. Aquesta rama educativa i professional la poden triar els alumnes un cop han passat el IIR, l’examen que realitzen els estudiants un cop finalitzats els estudis generals i que els permet triar l’especialitat. Després les infermeres faran dos anys d’especialització i un cop acabin obtindran una acreditació.
Més enllà de la formació però, a Catalunya l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) no està reconeguda, encara, com una categoria professional, i per tant això fa que la majoria d’estudiants que surten de la facultat amb el títol sota el braç no puguin incorporar-se al lloc de treball més adequat. En l’actualitat les infermeres dels Centres d’Atenció Primària (CAP) són professionals sense especialització o professionals provinents d’altres especialitzacions.
“Si volem un model basat en la competència, volem que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes”, explica Brugués. Que totes les professionals que treballen als CAP siguin especialistes, s’aconsegueix a través d’aquesta especialització o a través de la via competencial excepcional. Aquest darrer mètode és al que opten les infermeres que ja porten temps treballant en aquest sector i que no tenen acreditació, aquesta mesura els permet presentar-se a un examen per poder optar també a la titulació.
Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
Lorena Villa, especialista en IFiC i vocal dels residents de l’AIFiCC apunta també que això genera un dèficit pel país. “Estem gastant uns recursos en formació que no repercuteixen en la salut de les persones a l’hora d’incorporar aquestes professionals”, senyala. I afegeix que l’objectiu de tot plegat no és prendre el lloc de treball a les infermeres que fa anys que treballen al sector, sinó generar model, a través de l’especialització i la categorització professional. “No venim a fer fora a totes aquestes infermeres que no tenen l’acreditació però si la competència”, remarca Villa.
Aquesta situació, alerta aquesta jove infermera provoca que moltes estudiants, un cop tenen el títol, marxin a treballar a una altra comunitat autònoma on aquesta especialitat ja està reconeguda.
Brugués és conscient que crear aquest model no es pot fer d’un dia per l’altre però assegura que és necessari que el lloc de treball “l’ocupi la persona més adequada per aquell lloc, perquè la ciutadania pugui rebre el millor producte possible de sanitat”.
Un altre fet que encara dificulta més la incorporació laboral d’aquestes infermeres al lloc adequat, és el trasllat d’infermeres des de l’hospital als centres d’atenció primària. “És un contra sentit, tenim infermeres formades i per temes laborals hi ha unes infermeres que no tenen expertesa en primària que se’n van a la primària”, manifesta Brugués.
“A un cardiòleg el portaries a treballar a l’atenció primària? Una infermera que tota la vida ha estat a una UCI, per temes laborals pot anar a la primària, no té sentit això quan tens infermeres especialitzades en aquest sector”, afegeix.
Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
La infermera Familiar i Comunitària
“El model d’atenció primària és infermer per excel·lència. Perquè engloba temes com la prevenció en salut, l’atenció domiciliària, el seguiment de la patologia crònica, el desenvolupament del nen sa, etc”, reivindica Brugés per posar de manifest la importància d’aquesta especialitat.
Per això pensa que el fet de què aquestes professionals estiguin formades en aquesta especialitat pot provocar una millor resolució dels problemes i per tant qui en surt beneficiat, segons Burgés, és la ciutadania.
“Prescrivim salut, donem eines perquè el ciutadà sàpiga cuidar de la seva salut”, apunta per altra banda la Lorena Villa. Brugés també creu que és essencial la figura d’aquesta professional precisament per oferir educació sanitària als pacients enfocada a l’autocura.
