Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària i Comunitària

  • Un tercer a la consulta, buscant el nord

    Un article del Fòrum Català de l’Atenció Primària

    Els pacients es queixen, es queixen cada vegada més que els professionals sanitaris no els mirem, que mirem més a l’ordinador que a ells. I el problema no és la informàtica ni l’ordinador. De fet, com ens diu Trisha Greenhalgh, investigadora especialitzada en estudis sociotècnics o estudis de la interacció entre les persones i la tecnologia, el problema és l’ús que es fa de la tecnologia i els softwares que estan en la taula dels professionals sanitaris. Softwares que no són objectius i neutres sinó que “son en si mismos una manifestación de complejas interrelaciones y prácticas sociotécnicas que implican a los ingenieros de sistemas, a los diseñadores de softwares clínicos y a otros profesionales, cuyas asunciones y posicionamientos quedan inscritos en dichos programas”.

    De fet, els pacients no es queixen de l’ordinador, es queixen que no els mirem, que no sabem qui són, que estem més interessats en els registres i números que en les seves vides i que les seves vides no estan fetes de codis i hemoglobines glicades sinó d’històries i narratives. Es queixen que l’atenció sanitària cada vegada més s’estructura al voltant de la malaltia i el seus conseqüents registres i es desentén de la narrativa del patiment que és única en cada persona. Que deshumanitza ometent a la persona que és un subjecte actiu, pensant i creador.

    Però, de quina manera podem reconèixer-conèixer els pacients com a subjectes únics en les seves vides quan tenim tantes demandes de dades, tants registres a fer, tantes plantilles per omplir i creuetes per marcar?. En aquesta època d’hiperregistre (ja anomenada “registritis” per molts professionals) de dades numèriques, llistes de comprovació, plantilles estructurades, llistats informàtics, el risc de desorientar-nos i perdre el nord és elevat. I, com diu Josep Mª Esquirol, la desorientació no és bona, ens pot fer perdre la fràgil verticalitat de la condició humana i dels sistemes socials de suport.

    Cal reflexió que ens orienti, ens faci de brúixola i ens indiqui cap a on anar. Tal com ho ha fet recentment el Grup d’Ètica de CAMFiC en un Document de posicionament en el que analitza aquest fet i dona unes recomanacions adreçades als gestors i responsables del disseny de les eines informàtiques i als professionals, per tal de recol·locar-nos, reorientar-nos i superar la fal·lera registradora. El present post pretén continuar en aquesta línia i aportar elements per la reflexió.

    Els registres electrònics i l’hiperregistre estan modificant profundament la naturalesa del treball clínic i contribuint a la burocratització de l’atenció.Progressivament s’està produint en el camp de la salut el que el filòsof alemany Habermans preconitzava i anomenava “colonització del món de la vida” pel sistema, les estructures i el poder. Elias Emerson ens referma que el que converteix el treball d’un clínic en treball viu són les tecnologies toves que impulsen la relació entre el professional i el pacient, és a dir, l’escolta, la paraula, la confiança…, que permet intervenir en cadascuna de les persones tenint en compte la seva singularitat.

    Perquè els registres no només són preocupants pel volum i el temps que ens ocupen, sinó també perquè demanen dades estructurades que estan fent que la relació clínica esdevingui cada vegada més reglada i estandarditzada fent que “Les històries dels pacients es transformin en bytes; allò particular es converteix en generalitzable; allò que és complex es fa simple i manejable; i la incertesa es categoritza i així es pot emmagatzemar» (Trisha Greenhalgh). D’aquesta manera el que és particular, allò propi de cada persona, la narrativa, no interessa i només es tenen ulls per la malaltia, dificultant-ne cada vegada més la comprensió de la persona, els seus determinants i els contextos.

    Les institucions i gestors ens demanen dades i registres, alguns per a usos clínics i altres per a usos no clínics, oblidant que la informàtica ha d’estar al servei de la clínica i no de la gestió, ni de la facturació, ni de la bigdata i la e-salut. La facilitat de generar dades, el volum, la velocitat amb què es creen i la gran varietat de dades és molt temptadora i recopilar informació moltes vegades s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Així, els professionals d’atenció primària ens estem convertint en productors de dades per a altres actors. Amb risc de transformar el treball clínic i fer-lo cada vegada més mort, perquè com ens diu Emerson, si la nostra feina perd la creativitat i flexibilitat i es torna rígida al mateix temps es torna més morta i perd el seu caràcter viu i canviant.

    Contribueix sense cap dubte a incrementar aquesta situació el que José Antonio Cerrillo descriu i anomena “el rol del intermediari”. Senyala aquest autor que la divisió del treball, pròpia d’aquest moment històric, provoca que les responsabilitats de cadascun es dilueixen en una cadena que fa que no siguem conscients de les conseqüències de les nostres accions. Així, els que decideixen no estar en contacte amb les persones sobre les que recauen les seves decisions no han d’enfrontar-se a les conseqüències; i a l’altre costat els que executen les ordres ho fan amb la consciència que ells no decideixen i que la seva funció només és complir-les.

    Els professionals compartim els valors de la societat en què vivim, una societat en la qual cada vegada més ens venen les e-consultes, les teleconsultes, les anomenades teràpies digitals per al tractament i control de malalties mitjançant APP, etc. Eines que si bé poden tenir i tenen algunes un espai, aquest s’amplifica i magnifica per presentar-les a una societat i a uns professionals que tenim tendència a acceptar tot allò nou del món digital com a innovador, moltes vegades sense qüestionament. És en aquest sentit que Marina Garcés ens aconsella que no ens deixem enlluernar per la novetat i la innovació. “El lenguaje de la novedad viene impuesto por la lógica del mercado que necesita renovar continuamente estilos, caras y generaciones. Esta lógica de mercado es la hija perversa de la ideología de la modernidad, que nació como la proclamación de un tiempo nuevo y que acabó identificado todo lo viejo como malo y todo lo nuevo como bueno”.

    També Trisha Greenhalgh ens diu que hem de ser crítics amb les tecnologies, que moltes no aporten res i que algunes poden fer mal, més enllà del que vàrem deixar de fer per implantar o posar en marxa aquest nou programa o nou registre. Assenyala que tota nova eina informàtica ha de ser avaluada i que no ens podem acontentar amb avaluacions que conclouen que va “ser implantat amb èxit”. Per contribuir a l’avaluació dels nous softwares en salut s’ha desenvolupat un marc conceptual anomenat NASSS (nonadoption, abandonment, scale-up, spread, and sustainability) que contempla set dimensions: la condició o malaltia, la tecnologia, la proposta de valor afegit, els que han d’adoptar el sistema (professionals, pacients i cuidadors), l’organització, el context més ampli (institucional i social), i la interacció i adaptació mútua entre totes aquestes dimensions al llarg del temps.

    En aquest marc cal preguntar-nos: quin podria ser el nostre nord? Posar la tecnologia al servei de les persones, de la cura i de la relació clínica és necessari per aconseguir una atenció centrada en el pacient i evitar prioritzar una atenció centrada en la institució. Situar la cura en el centre de la nostra activitat, donat que els actes de cura són els que donen vida a la nostra activitat i que, com diu Carol Gilligan, l’ètica de la cura ha de ser construïda en allò relacional i social.

    Reprendre la humanitat perduda, si és que la vam perdre, i preguntar-nos en quin moment la vam perdre com sistema biomèdic, com institució i com professionals. I preguntar-nos perquè en una professió que treballa amb persones necessitem fer tants màster en humanitat, cursos d’humanitat, tallers d’humanitat… que proliferen a tota hora en aquest moment. “Humanitzar” s’està convertint en una paraula unívoca, un continent buit on tot hi cap i tots i totes hi estem d’acord sense saber molt bé a què ens referim cadascuna de nosaltres i convivint amb demandes i accions que impulsen la deshumanització. Humanitat en la relació clínica vol dir reconèixer a l’altre com a subjecte únic en la seva vida, en els seus desitjos, i en el seu emmalaltir. Estar interessats en la comprensió d’aquest(s) subjecte(s) i saber transmetre aquest interès als nostres pacients.

    Quan no reconeixem als altres com a subjectes, aquesta acció repercuteix en nosaltres, els professionals, que també ens despersonalitzem i aquest fet té molt a veure amb el burnout, que encara que sovint s’atribueix a la càrrega de treball, te molt a veure amb la pèrdua de sentit de la nostra professió. De fet, l’escala de mesura del burnout, The Maslach Burnout Inventory, consta de tres dimensions, una de les quals és la despersonalització.

    Quan despersonalitzem la nostra professió, lluny d’enriquir-se amb les experiències vitals de les persones que atenem, perd tota la seva brillantor i es converteix en una professió morta, freda i sense interès.

    És per això important que els professionals, tant individual com col·lectivament, busquem el nord tenint les relacions humanes amb les persones consultants com a far i guia. Enfrontar-nos a l’imperi de les tecnologies implica no claudicar a l’imperatiu tecnològic, no deixar que ens guiï les consultes ni la interacció amb el pacient. A vegades també voldrà dir superar la “registritis”, resistir als seus cants de sirena (resultats, objectius….) i fins i tot negar-nos a complimentar determinats registres. Perquè, com ens diu Tudor Hart, “Vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar».

  • Què necessita urgentment l’Atenció Primària i Comunitària

    Avui ja quasi tothom està convençut de la importància i la centralitat en el Sistema de Salut d’una bona Atenció Primària i Comunitària, però sembla que no totes saben com avançar en aquest tema. Per exemple, demanar amb la reivindicació de la conciliació familiar i la millora de les condicions laborals com a coartada, que els Centres de Primària (els CAP) es tanquin cada dia tres hores abans (a les 17 h quan ara ho fan a les 20 h) representa perdre 15 hores a la setmana de cada professional.

    Sí, l’Atenció Primària ha de millorar molt les condicions laborals i la conciliació familiar (avui la gran majoria de professionals són dones), no precarietat de sous, no eventuals amb contractes de dies o setmanes, estabilitat en el lloc de treball, formació, cobertura de vacants, baixes i vacances, reconeixement de funcions i especialitats professionals, reconeixement i prestigi de la Primària entre la població, etc.

    I també són necessàries més professionals, a més de recuperar els «retallats» (infermeres, treballadores socials, administratius, auxiliars, tècnics específics, i metgesses) i més horari d’obertura dels CAP, per poder fer totes les funcions que han de tenir en la seva oferta de serveis: visites presencials, telemàtiques, domicilis, urgències (la majoria no haurien d’anar als hospitals) atenció a la complexitat i la cronicitat, visites als centres geriàtrics i sociosanitaris del territori, programes de salut comunitària, etc.

    A més, millorar en qualitat: en accessibilitat (llistes d’espera) no més de 48 hores per visita no urgent, ser visitat per la teva metgessa o infermera sempre que sigui possible, continuïtat en aquesta atenció, bona relació i coordinació amb el nivell d’especialistes (hospital), definició de la cartera de serveis i competències dels professionals de Primària (què fem amb els pediatres, geriatres, salut mental, psicòlegs, treball social, rehabilitació, fisioteràpia, etc.). També cal organització i lideratge de la Primària perquè pugui assolir la qualitat de condicions laborals que hem apuntat primer (horaris, cobertures d’atenció urgent i domicili/Residencies, etc.).

    S’ha de ser conscient que aquesta millora urgent de la Primària ha de comportar una millora de tot el Sistema Sanitari, definit i donat els recursos necessaris a cada nivell assistencial per complir les seves missions i les seves competències, reordenar a cada territori segons necessitats de salut i la lluita contra les desigualtats.

    Així potser començarem a salvar el Sistema Públic de Salut que està en crisi i només serà possible amb la complicitat de les professionals i de la ciutadania (informada amb transparència i apoderada)

  • Estratègies de recursos per un bon Servei Nacional de Salut centrat en l’Atenció Primària i Salut Comunitària

    Cal realitzar un Pla de regeneració del Sistema sanitari que ha de ser global i radical, intervenint en tot el Sistema i d’una manera estructural profunda. Per fer-lo possible i amb la complicitat dels professionals i ciutadania caldrà primer arribar a un pacte de credibilitat, temporalitat i recursos amb els següents objectius:

    1. Recuperar els 1.500 milions d’euros retallats els darrers anys i destinar-los a millorar les condicions laborals dels treballadors de la salut (eventualitats, treball precari, augment de sous, pagues i objectius, etc.).
    2. Planificar, racionalitzar i avaluar el Sistema Sanitari segons els valors i prioritats que es vulguin aconseguir. Transparència i avaluació dels resultats de les mesures del Pla, amb transparència i participació de professional i ciutadania.
    3. Reordenar i fer a cada nivell del Sistema el que toca fer segons el seu nivell de complexitat i expertesa.
    4. Un cop augmentats els recursos, amb els 1.500 milions, redistribuir els recursos i aconseguir-ne més segons les missions i tasques de cada nivell. Segons la memòria del CatSalut del 2015 es van destinar a Atenció Primària (371 equips a Catalunya) un 13,7% dels pressupostos públics de salut, a hospitals un 56,6% i a despesa farmacèutica en receptes un 14,4%.
    5. Els objectius del Pla haurien de plantejar-se: reordenar la despesa hospitalària en el territori (70 hospitals amb diners públics actualment a Catalunya) definint i dotant els territoris amb recursos per satisfer les necessitats d’especialistes segons hospitals bàsics, de referència i terciarisme (alta tecnologia). Racionalitzant l’atenció al terciarisme (cirurgia cardíaca, trasplantament, oncològica complexa, grans politraumatismes, neurocirurgia complexa i altres). Concentrant aquests serveis d’alta tecnologia i complexitat en cada territori en pocs hospitals, a més de fer més eficient la despesa i rescatar recursos per altres àmbits, per aconseguir millorar l’expertesa i la qualitat dels serveis.
    6. També en els hospitals cal deixar de fer tasques que corresponen a la Primària com molts dels anomenats «hospitals a domicili», seguiment de pacients crònics, alguns «hospitals de dia», etc.
    7. Un altre sector que cal ordenar és el de la despesa en farmàcia en receptes que suposa un 14,4% del pressupost de salut, sent una despesa major que la de la Primària. Aquí caldrà molta força política i de negociació amb el sector (tot privat) per fer el Pla a mitjà termini. Cal una selecció centralitzada dels productes necessaris per a l’atenció de qualitat, amb evidència científica i cost efectius (genèrics). Una selecció per part de l’administració amb participació professional i ciutadana. Negociació central de preus. Formació continuada a càrrec públic. No activitat comercial en els centres. Incentius de qualitat i comissions fàrmaco-terapèutiques en cada àrea de salut.
    8. Aquesta alliberació de recursos, junt amb els increments, fins a passar de l’actual despesa pública en relació al PIB del 5,2% fins a la mitja dels països europeus de 6,7%, s’haurà de destinar a reforçar l’Atenció Primària i Comunitària passant del 13,7% actual fins al 25% del pressupost de salut. També caldrà posar al dia l’atenció a la salut mental comunitària i millorar la qualitat dels sociosanitaris.
    9. L’actual Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) és un òrgan d’avaluació del Sistema que depèn del Departament de Salut. Creiem que seria millor que la dependència fos directament del Parlament de Catalunya (no ser jutge i part com ara) amb transparència absoluta i significativa participació de professionals i ciutadania per avaluar resultats en salut, els recursos, els processos i gestió d’aquests.

    Aquest pot ser un camí per millorar el nostre Sistema Públic de Salut, posant l’Atenció Primària amb capacitat com a regidora del pacient, fent-la més eficient, de qualitat i sostenible. I evidentment no gastar recursos públics assistencials per fer negocis privats.

    Aquest article ha estat fet en part amb la informació i debat de la Jornada Reconstruïm l’Atenció Primària organitzada per la Marea Blanca de Catalunya el dia 27 de gener de 2018.

  • Reconstruïm l’Atenció Primària, un pas endavant

    El passat dissabte va tenir lloc la jornada «Reconstruïm l’atenció primària» organitzada per Marea Blanca de Catalunya en la qual es va presentar el document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» elaborat per un grup de treball format per activistes, socials i professionals sanitaris.

    Es feia necessari el debat per aprofundir en les causes del deteriorament del sistema públic de salut i per construir un discurs comú sobre la naturalesa dels problemes sanitaris i les propostes alternatives que han d’orientar els moviments. Una de les principals conclusions de la jornada és que les reivindicacions i propostes han de sustentar-se en dues potes: el caràcter públic i l’orientació primarista del sistema sanitari.

    Es va parlar de què en els països occidentals amb economia i sistemes polítics neoliberals, hi ha un gran interès en el desenvolupament de la medicina hospitalària perquè és la que proporciona més volum de negoci per a les empreses privades de serveis sanitaris i de tecnologia mèdica i farmacèutica. L’atenció primària resulta poc atractiva per als interessos econòmics perquè es coneix que els sistemes sanitaris basats en l’atenció primària obtenen millors resultats en salut, provoquen menys danys, són més equitatius i tenen un cost molt menor.
    El creixement dels hospitals porta cap a una despesa inassumible pel sistema sanitari públic, fet que el portarà a la inviabilitat amb la consegüent penetració de les empreses privades en el sector sanitari. El comportament del finançament del sistema públic durant la crisi confirma aquesta tendència: a partir de l’any 2010-11, quan es van produir dures restriccions pressupostàries públiques, aquestes van ser molt més agressives per a l’atenció primària de salut, i quan el 2014 va començar una certa recuperació es va destinar als equipaments hospitalaris. De manera que la diferència de finançament entre els dos nivells és cada vegada més gran. A la memòria de CatSalut del 2015 queda palès: el 56.6% de la despesa es va destinar a l’atenció especialitzada i només el 13,7% a l’atenció primària.

    L’atenció primària de salut està avui en situació molt crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari: tasques d’intervenció comunitària i de promoció de la salut, de prevenció, d’atenció-acompanyament i suport a les persones malaltes en tots els moments de malaltia, i tasques de rehabilitació. Quan l’atenció primària és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar, com és el cas de les urgències. Actualment, als hospitals altament especialitzats, el 60% de les urgències que es reben són d’un nivell de complexitat que poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, el que suposa un dany pels pacients i un cost desproporcionat.

    Durant la jornada es va debatre àmpliament sobre el model d’atenció primària que defensem: amb capacitat de resolució, accessible, centrada en les persones i les seves vivències, humana, narrativa, que atengui totes les necessitats de salut i en totes les etapes vitals. La reconstrucció de l’atenció primària s’ha de fer sobre les bases que el coneixement científic demostra que són les més efectives per a la salut de la ciutadania, no sobre noves formulacions que la desvirtuen i que no han demostrat ser millors. El nucli de l’atenció a les persones i les funcions de coordinació han de recaure sobre la figura de la metgessa i la infermera de capçalera, i l’equip d’atenció primària ha de coordinar totes les actuacions en salut que es fan en el territori i també les actuacions dels equips de suport: equips d’atenció pal·liativa, de salut mental, de salut sexual i reproductiva, de salut pública, etc.

    Reconstruir l’atenció primària és una necessitat bàsica de salut de la ciutadania i requereix una reconstrucció de tot el sistema. L’atenció primària va ser profundament reformada a partir dels anys 80, però els hospitals segueixen els paradigmes del segle XIX, no s’ha fet mai una reforma que els adeqüés a les noves necessitats de salut i al paper de l’atenció primària. Aquest va ser un altre dels punts clau abordats a la jornada: per tenir un sistema sanitari primarista és imprescindible reformular l’atenció hospitalària, secundària i terciària. «La medicina hospitalària està sobredimensionada, en cada centre es pretén tenir totes les especialitats», es va dir, i això no garanteix la millor atenció i, al mateix temps, té un cost massa elevat. Per exemple, Barcelona té quatre centres que fan cirurgia cardíaca, quan Berlín, amb quatre vegades més d’habitants en té només dos.

    El sistema hospitalari i especialitzat en general ha d’enfocar-se a aportar valor i atenció de qualitat a la ciutadania. El valor de la medicina especialitzada està a atendre malalties quan la medicina de família no pot resoldre-les ja sigui perquè no és experta per la seva baixa freqüència, o quan es precisa una tecnologia que no té al seu abast. Però avui dia, l’atenció especialitzada assumeix moltes funcions que es podrien dur a terme a l’atenció primària, en especial en el camp de la patologia crònica. Quin sentit té que un traumatòleg vegi de manera periòdica un pacient amb artrosi si no és operable? Cal tenir en compte que quan una malaltia és atesa en un nivell i per un professional inadequat del sistema sanitari es perjudica els pacients: ja que es fan actuacions innecessàries (proves i tractaments), ocasiona més efectes adversos i és més costós. Replantejar els nivells secundari i terciari seria una bona mesura per escurçar les llistes d’espera, i s’hauria de portar a terme molt abans que pensar en plans de xoc o partides pressupostàries addicionals. Cal una bona planificació estructural dels serveis en tot el territori i una redistribució dels recursos cap al nivell primari.

    Va quedar clar que la defensa del sistema sanitari públic s’ha de basar en la defensa d’un sistema sanitari primarista, en el qual l’atenció primària estigui ben finançada, reconeguda socialment i a càrrec de professionals que tinguin ben desenvolupades les seves funcions i puguin treballar en condicions dignes: sense càrregues inassumibles de treball, sense precarietat i amb autonomia per organitzar la seva feina.

    Tot això no serà possible si la ciutadania no s’implica i participa. I la participació ciutadana era un dels punts del document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» on s’afirma que «La participació ciutadana és un dret, més enllà del seu reflex constitucional o polític, i alhora una exigència social. La ciutadania, ara apoderada, no ha de ser una espectadora estàtica de la gestió de la sanitat pública. Ha de poder interactuar envers un sistema de salut del qual n’és la titular, i en particular envers l’atenció primària per ser el primer nivell de contacte i atenció i el que té més impacte en la salut». Un tema aquest difícil i complex que necessita més temps de reflexió i anàlisis, i pel que vàrem quedar emplaçats per una propera jornada de treball.

    El dissabte es va fer una passa endavant en el moviment sanitari ciutadà i en la confluència amb moviments professionals. Hem avançat en compartir llenguatge, en compartir anàlisis i conceptes i finalment, en compartir objectius. En endavant els moviments socials i veïnals, amb la complicitat dels professionals sanitaris, podran incorporar en les seves lluites objectius que concretin la defensa de l’atenció primària, perquè no la segueixin deteriorant i perquè s’aconsegueixin millors serveis per a la ciutadania.

    Ens hi va molt: El sistema públic de salut serà primarista o no serà. El sistema públic de salut serà participat per la ciutadania o no serà.

     

    Les persones interessades en la jornada la poden visualitzar a través de la gravació realitzada per Sicom TV dividida en una primera i una segona part al matí i en una sessió a la tarda.

  • (VI) Carrera i desenvolupament professional

    Quan es va dissenyar a mitjan anys 80 la reforma de l’atenció primària una de les absències més significatives va ser la falta de desenvolupament d’unes directrius clares en el camp de la carrera i desenvolupament professional. Es va assumir que els metges de família i altres professionals s’haurien de conformar i limitar-se a actuar com a assistencials de base o, en el millor dels casos, com a coordinadors o directors d’un equip de salut o atenció primària.

    Al llarg de tots aquests anys s’ha anat consolidant aquesta dinàmica, tolerada per molts però no per això menys perversa: un metge, després de finalitzar la seva especialització en Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) als 26-30 anys i incorporar-se a una plaça en un equip d’Atenció Primària i Comunitària (APiC), ha d’assumir, excepte en l’esmentat abans, que ja ha arribat al vèrtex de la seva carrera. Pot ser tutor o fins i tot professor universitari però laboralment, en la seva empresa, no pot progressar més. Aquesta situació comporta que el citat professional hagi d’acceptar que des del moment del seu ingrés fins a la seva jubilació desenvoluparà exactament la mateixa activitat tant des d’una perspectiva quantitativa com qualitativa. Ningú pot negar que aquesta falta de perspectiva de progrés professional és una clara font de desmotivació que ja va ser percebuda fa molts anys.

    Concretament a principis dels anys 90 el Dr. Lluís Monset i jo mateix presentem al llavors màxim responsable de l’Institut Català de la Salut Dr. Xavier Pomés una proposta de carrera professional per als metges d’APiC estructurada en quatre nivells. Proposta en la qual es descrivien els canvis en les funcions, tasques i remuneracions que haurien d’afectar a aquells que anessin superant els requisits necessaris per anar progressant en els citats nivells.

    Els lectors interessats a consultar la proposta poden fer-ho en el número de 15 de setembre de 1993 de la revista Atenció Primària (12:233-6). Crec que no cal assenyalar-los la destinació que va tenir aquesta proposta i el d’unes altres que es van publicar posteriorment en diferents mitjans. El desinterès per avançar en el disseny d’una carrera professional atractiva per als professionals d’APiC ha estat una conducta constant de tots els responsables polítics sanitaris estatals i autonòmics.

    Tothom està d’acord que un bon disseny de la carrera professional ha d’incidir de forma positiva sobre la motivació dels col·lectius d’APiC, en risc des de fa temps per motius diversos però gairebé sempre relacionats amb l’absència d’aquella, entre els què podem destacar els següents punts:

    • Sobrecàrrega assistencial
    • Problemes en l’organització del treball i caràcter rutinari del mateix
    • Manca d’autonomia
    • Prestigi social insuficient
    • Compensació econòmica insatisfactòria
    • Falta d’objectius clars en el treball
    • Absència de relació entre qualitat del treball desenvolupat i progrés professional
    • Reconeixement insuficient i no personalitzat de les activitats docents i de recerca
    • Manca de perspectiva clara sobre el propi futur professional en el sistema

    Aquests descoratjadors antecedents ens condueixen fins avui, temps en què els professionals d’APiC segueixen sense poder disposar d’una carrera professional que mereixi tal nom, situació que cal corregir, juntament amb altres factors rellevants, per fer un gir de 180 a la desmotivació progressiva en la que estan caient des de fa temps.

    L’absència d’una veritable carrera es combina amb els problemes i indefinicions que afecten el desenvolupament professional continu (DPCi) dels components de l’APiC. Els professionals d’aquest àmbit tenen majors dificultats que els seus col·legues hospitalaris per accedir a activitats de formació continuada així com als altres tipus d’actuacions que integren el desenvolupament continu. Aquestes dificultats es deriven sobretot del context laboral desfavorable existent en l’APiC i, en determinats casos, de circumstàncies de l’entorn com l’aïllament. Però sent importants aquests factors generadors de dificultat no es pot oblidar que els principals cal situar-los en l’escàs nivell de prioritat que concedeixen els gestors d’APiC de les entitats proveïdores a aquesta faceta professional. Existeix encara un estat d’opinió molt estès sobre la poca necessitat de potenciar el desenvolupament professional continu en aquest camp.

    Aquestes dificultats i l’absència de carrera professional són factors íntimament relacionats i que es potencien entre si perjudicant directament a tots els components de l’APiC. Ha arribat el moment de deixar de tolerar una situació que contribueix a aprofundir en la desmotivació dels professionals. També és necessari que les societats científiques i les organitzacions sindicals deixin de mirar cap a un altre costat i valorin que la millora de la situació personal i professional dels seus membres demana reivindicar l’engegada d’iniciatives sòlides, ben construïdes i viables, en aquest terreny.

  • (V) Formació i competències dels professionals

    Si l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) necessita canvis profunds és obvi que perquè aquests es tradueixin en les actuacions quotidianes del sistema cal introduir modificacions en la formació i, consegüentment, en els perfils competencials dels professionals. Aquests canvis han de produir-se en les tres fases del contínuum formatiu: grau, postgrau i desenvolupament professional continu. Desgraciadament al nostre país segueix sent una assignatura pendent la coordinació estratègica i operativa d’aquestes tres fases, el què dificulta molt definir de manera conjunta o global els elements formatius propis de cadascuna, evitant solapaments o fins i tot repeticions, així com establir els ponts de transició entre elles. A Espanya hem avançat molt i bé en la formació postgraduada dels professionals però continua sent inadmissible que aquest progrés no s’hagi donat també en la docència graduada; encara no existeix cap estructura acadèmica universitària d’atenció primària i medicina de família al nostre país.

    Si el desenvolupament progressiu de l’APiC implica canvis en l’orientació i contingut de les actuacions dels professionals en el sentit d’una major potenciació de les pròpies de la salut comunitària i de les perspectives poblacional, interprofessional i intersectorial de l’abordatge de les necessitats i problemes de salut, és necessari que aquests elements tinguin una presència major en les tres fases de la formació, tant en el seu ensenyament i aprenentatge teòric com a pràctic. No és aquest el lloc per entrar a detallar els continguts concrets i la ubicació curricular dels mateixos però sí que és important remarcar que han de ser adquirits per tots els futurs professionals del sistema en la fase de grau, i en el postgrau i posteriorment, almenys, per totes les especialitats cridades a jugar un paper significatiu en el marc de l’APiC. És obvi que no m’estic referint només a la professió mèdica sinó a totes aquelles, incloent-hi les no estrictament sanitàries, que han de treballar formant part dels equips de salut o dels seus elements de suport.

    Al moment actual encara està pendent d’implantar a Espanya la troncalitat de la formació postgraduada. Les especialitats que tenen el seu àmbit principal o exclusiu en l’APiC, liderades per la Medicina de Família i Comunitària (vegeu el tercer article d’aquesta sèrie: continuar o transformar) conformen el bloc de les especialitats horitzontals, que són les que tenen un espectre competencial més ampli i que, a més, han d’incorporar en les seves actuacions, al costat de l’enfocament personal, una perspectiva comunitària i poblacional en l’abordatge dels problemes de salut i en la seva prevenció; en aquest grup s’inclouen també la pediatria i la salut pública, entre altres. És precisament en aquest grup d’especialitats horitzontals en el qual els canvis formatius en la línia assenyalada abans han de ser més significatius. Les altres especialitats com les dedicades a un o diversos òrgans o sistemes o a determinades tecnologies i recursos diagnòstics i/o terapèutics conformen el bloc de les especialitats verticals i tenen unes necessitats formatives diferents. És molt possible que si el disseny de la troncalitat s’hagués fet tenint en compte aquests dos blocs així com el tipus i intensitat de les interaccions dels professionals amb els pacients per establir els continguts i durada de la fase formativa comuna en cada bloc, els problemes que està tenint la seva implantació haurien estat molt menors.

    Les reorientacions apuntades han de tenir el seu correlat en els perfils competencials dels professionals de l’APiC així com en les interrelacions de tot tipus que estableixen entre ells quotidianament en el desenvolupament de les seves funcions i tasques. En els últims temps s’ha posat sobre la taula de l’actualitat el tema de la prescripció infermera com a expressió de la necessitat de canviar, almenys parcialment, el marc competencial clàssic assumit per aquesta professió i la metgessa en el terreny de la indicació i recepta de productes sanitaris. Aquest problema, encara que important, és solament un símptoma indicatiu de la necessitat creixent expressada per la infermeria del nostre entorn d’assumir nous rols en el sistema i superar la limitació clàssica que suposen unes actuacions professionals fins ara gairebé sempre subsidiàries de les dels metges. És precisament en el camp de l’APiC en el qual aquestes aspiracions tenen major entitat i, a més, poden contribuir a millorar l’efectivitat i eficiència dels processos d’atenció personal i col·lectiva. Actuar sense corporativisme i prioritzant l’interès dels pacients a partir de la millor garantia de la qualitat i seguretat de l’assistència que reben és un bon punt de partida per poder avançar en la redefinició dels perfils competencials. Cal analitzar les responsabilitats compartides en les diferents funcions i tasques i establir amb criteris flexibles i porosos les connexions competencials operatives, quotidianes, entre les diferents professions que treballen en el si de l’APiC. No és una tasca fàcil però és prioritària.

  • (III) Continuar o transformar

    L’atenció primària tal com es va definir ja al començament del procés de reforma al nostre país se centra en tres elements essencials. El primer de caràcter estructural, el centre de salut, el segon de tipus organitzatiu, l’equip de salut o atenció primària, i un tercer, la zona o àrea bàsica de salut, que defineix el territori i la població en què actuen els anteriors. La reforma va incorporar progressivament a l’anterior assistència mèdica ambulatòria diversos àmbits competencials i d’actuació com el de promoció i prevenció i va possibilitar el desenvolupament d’activitats de formació i recerca, aquestes últimes limitades fins llavors al camp hospitalari.

    Més endavant insistiré sobre el tema al parlar de l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària (MFiC) però és rellevant destacar des d’aquest moment que l’estructura, recursos i organització de l’atenció primària (AP) es van dissenyar per desenvolupar, amb una millora indubtable de la seva efectivitat, capacitat resolutiva i qualitat en relació a la situació prèvia, l’atenció clínica individual de la població del territori, relegant a un plànol de prioritat molt inferior altres tipus d’actuacions com totes les relacionades amb la salut comunitària. Ha arribat el moment de decidir si es vol continuar en la senda inicial de la reforma de l’AP o introduir una variació significativa en la definició d’atenció primària, incorporant a la mateixa el conjunt de serveis i professionals que contemplen en les seves actuacions, a més de la perspectiva personal, la poblacional i territorial. D’aquesta forma es pot començar a construir el concepte d’atenció primària i comunitària (APiC), que els integra orgànicament i funcionalment al voltant d’un nucli de referència poblacional i assistencial format pel centre i equip de salut. En la figura poden visualitzar, sense pretensions de ser exhaustiu i admetent totes les variacions que permetin una millor adaptació a cada context, alguns dels components principals de l’APiC.

    EAP: Equips d’Atenció Primària

    Tots aquests recursos i professionals han de situar-se en el marc d’una sola estructura de gestió territorial, la qual cosa possibilita que participin i comparteixin els programes de planificació operativa dissenyats per al conjunt de la població així com els mecanismes de coordinació amb el nivell hospitalari i, per descomptat, els abordatges clínic i comunitari dels problemes i necessitats de salut personals i col·lectives. La gestió i funcionament de l’APiC pot ser viable en unitats territorials que permetin l’agrupació de diversos centres i equips, amb dimensions equivalents als actuals sectors sanitaris, districtes o àrees de salut. Una organització d’aquest tipus pot potenciar l’enfocament poblacional de les necessitats i problemes de salut facilitant també la introducció d’enfocaments més intersectorials dels processos d’atenció, tan necessaris per incrementar l’efectivitat i eficiència de totes les actuacions sobre la qualitat de vida i, dins d’elles, les del sector salut. Com es pot apreciar en la figura, els diferents tipus de professionals de l’APiC mantenen diferents graus d’integració amb l’equip d’atenció primària. Un enfocament conceptual d’aquest tipus és el que alimenta, almenys en part, el Pla Estratègic d’Atenció Primària i Salut Comunitària de Catalunya.

    Una reconsideració en profunditat de l’AP en la perspectiva d’una nova APiC implica la introducció de canvis significatius en la definició competencial i formació dels professionals, que seran objecte d’anàlisi més concreta en un article posterior. Ja n’hi ha prou ara amb apuntar que l’especialitat nuclear de l’actual atenció primària, denominada Medicina de Família i Comunitària (MFiC), té dos «cognoms» que han de posar-se en relació amb les seves dues perspectives conceptuals i àmbits d’actuació: família i comunitat. El reconeixement posterior de l’especialitat en el col·lectiu d’infermeria s’ha fet seguint els mateixos paràmetres (Infermeria de Família i Comunitària).

    Des del començament de la seva marxa l’especialitat mèdica ha vist com es prioritzava el desenvolupament del primer dels seus cognoms en detriment del segon, relegat a posicions precàries i assumit plenament d’una banda minoritària del col·lectiu professional. Tradicionalment s’assumeix que l’activitat essencial del metge de família se centra en l’atenció clínica, realitzada des d’una visió individual i, no sempre, familiar i que el vessant comunitari és una espècie d’»afegit» competencial que, a més, és més propi de l’àmbit de la salut pública. És obvi que les condicions actuals de treball als centres i equips d’atenció primària potencien decididament aquest desequilibri entre els dos components conceptuals de la MFiC.

    Al moment actual és peremptori prendre decisions tant en relació a l’atenció primària com a la seva especialitat nuclear. Es pot optar per continuar i aprofundir en el desenvolupament del model actual o introduir, amb el ritme i la prudència necessaris, transformacions del mateix adaptades a les característiques i necessitats de cada context.

  • (II) Canvis legislatius

    No són precisament pocs els que pensen que els canvis que precisa l’atenció primària i comunitària es poden i s’han de realitzar sense recórrer a modificacions del marc legislatiu que li van donar carta de naturalesa. No deixa de ser cert que, com s’ha vist en moltes ocasions, les lleis no sempre es compleixen i que les seves disposicions poden ser simples cants al sol, sobretot quan no aconsegueixen sintonitzar de forma suficient amb les necessitats reals de la societat a la qual van dirigides. Creo no obstant això que els canvis que precisa el conjunt del sistema i l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per donar resposta als nous requeriments socials són d’una envergadura que no poden ser dissenyats i implantats sense reconsiderar, com a mínim parcialment, la legislació actual.

    Que cal canviar determinats aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986 és un fet exposat per molts analistes davant la necessitat de readaptar-la als canvis de context esdevinguts en els últims 30 anys. En aquestes línies no detallaré aquestes modificacions, que abasten múltiples capítols de la llei (finançament, universalitat, transparència, etc.) i que han estat abordades per persones molt més enteses en la matèria que jo i per això realitzaré algunes consideracions sobre àmbits que afecten de forma més directa a l’APiC. Alguns, entre els quals em trobo, proposen fins i tot un canvi global, iniciat en el mateix àmbit d’actuació i denominació de la llei, que hauria de passar a ser de Sanitat, Serveis Socials i Dependència. Regular conjuntament les prestacions sanitàries, socials i de dependència tindria una gran repercussió sobre l’APiC, ja que permetria, entre altres coses, finançar i organitzar des d’una visió integrada i integral aquests recursos que, com es comprova diàriament en l’activitat assistencial clínica i comunitària estan íntimament lligats, en forma de necessitats coincidents, superposades i que es potencien i interactuen entre si en els mateixos individus. En el cas de Catalunya cal reconsiderar en profunditat la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) i, per descomptat, el decret de reforma de l’atenció primària de 1985.

    Un nou marc legislatiu hauria d’incorporar una conceptualització més clara de l’estructura general del sistema públic de salut que emfatitzi el paper central de l’APiC i no solament com a porta d’entrada del sistema sinó com a responsable últim de la gestió, en termes de garantia de la longitudinalitat i continuïtat de l’assistència, de l’atenció prestada a la ciutadania, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. La longitudinalitat és un valor propi i exclusiu de l’APiC que el sistema sanitari en el seu conjunts hauria de potenciar per tal de millorar la qualitat de l’assistència. També cal que el marc legal contempli de forma explícita la necessitat d’implantar accions intersectorials en el marc d’una estratègia de «salut en totes les polítiques», estratègia que ha de traduir-se en instruments organitzatius i de coordinació entre diferents departaments governamentals que la facin viable i operativa. En aquest sentit haurien de remarcar-se els vincles de col·laboració estratègica i operativa entre els recursos clínic-assistencials i els de salut pública, tant en alts nivells de planificació, direcció i gestió com en el mateix si de les unitats territorials en què es desenvolupa l’APiC.

    Aquests canvis i uns altres que s’han de considerar en el contingut de les lleis han de traduir-se també en les disposicions legals de rang inferior que regulen l’atenció primària, amb referència especial als decrets estatal i autonòmics de reforma. Considero adequat procedir a una redefinició dels conceptes de centre i equip de salut, en el primer cas per ampliar el seu àmbit competencial i permetre que puguin actuar en el seu si, de forma permanent o puntual, tots els professionals integrats en l’APiC del territori. També és important reconsiderar la composició i funcions de l’equip, establint de forma flexible quins són els professionals que integren el seu nucli de referència poblacional i els qui actuen com a consultors i suport de suport especialitzat d’aquell i els que han de coordinar-se amb l’equip. En les disposicions legals també han d’analitzar-se els diferents recursos comunitaris, estructurals i personals, que han de participar activament en els processos de promoció, prevenció i assistencials clínics de la població i les persones, respectivament. La figura del responsable de l’equip (director/coordinador) mereix també una reconsideració que permeti eliminar o disminuir els problemes que s’han observat en diferents llocs davant la indefinició relativa de les seves competències i dels mecanismes per a la seva elecció o nomenament. Encara que serà objecte d’atenció en un altre article, vull esmentar la importància d’abordar el tema de la carrera i desenvolupament professional continu dels professionals de l’APiC, aspectes que fins avui no s’han definit amb claredat, fet que contribueix sens dubte a generar desmotivació entre els professionals d’aquest àmbit.

    Des de l’inici legislatiu de la reforma de l’atenció primària han passat més de 30 anys. La quantitat i importància dels problemes que s’han anat acumulant en el sector al costat dels canvis en els contextos sociocultural, econòmic i tecnològic crec que aconsellen analitzar de nou el marc legal i introduir les modificacions pertinents.

  • (I) La paràlisi política

    En aquesta sèrie d’articles sobre els canvis que precisa l’actual atenció primària (AP) no pretenc abordar de forma exhaustiva tots i cadascun dels problemes que aclaparar quotidianament a tots els que treballen en aquest camp, des de directius a professionals assistencials, i la globalitat dels canvis necessaris. El meu objectiu és introduir una sèrie de reflexions que justifiquin la cada vegada més urgent necessitat d’abordar-los en profunditat, sense por a entrar en terrenys polèmics però fugint de plantejaments benintencionats però superficials. Al meu entendre no podem seguir «torejant» la situació. Ha arribat el moment d’agafar el «toro per les banyes» i repensar aspectes conceptuals globals del model sanitari i de l’AP, de valorar la necessitat i oportunitat de canvis legislatius, organitzatius, laborals i de la formació, entre altres. Aquestes línies hauran complert el seu objectiu si són capaços de despertar la discussió i contribueixen mínimament a motivar als decisors polítics, als líders i a tots els col·lectius professionals, i a la mateixa ciutadania.

    Molts professionals sanitaris que, com jo, tenen una certa edat han pogut assistir i, a vegades, participar activament en els avatars patits per l’atenció primària (AP) espanyola des del seu naixement en la dècada dels anys 80 fins als nostres dies. El procés de reforma va implicar canvis importants en l’assistència mèdica ambulatòria, combinats amb la continuïtat d’altres aspectes conceptuals i organitzatius d’aquesta última, com per exemple el manteniment de la pediatria de capçalera. La Llei General de Sanitat de 1986 va confirmar el canvi més gran organitzatiu en termes assistencials del sistema sanitari espanyol, molt més innovador que els esdevinguts en el camp hospitalari. A partir de la Llei, l’AP va passar a convertir-se en l’»eix vertebrador» del sistema sanitari i així ha continuat al llarg de tot aquest temps; essencialment en el terreny declaratiu, no en el pressupostari ni en el del poder real, elements que han continuat dominats des de les talaies hospitalàries.

    Avui, més de 30 anys després de l’inici de la reforma de l’AP, continuen proliferant anàlisi i documents amb propostes de «millora» d’aquesta part del sistema, molts d’ells coincidents, amb lleugeres variants, en els seus plantejaments i tots destinats a criar pols en els calaixos institucionals i de les administracions, almenys fins ara. A pesar que abunden els experts que justifiquen aquesta dinàmica basant-se en el vell refrany que «si alguna cosa funciona, no ho canviïs» no deixa de ser evident que, encara que els assoliments positius de l’AP reformada són nombrosos i clars, el model implantat al segle anterior fa temps que dóna mostres d’esgotament i genera abundants senyals d’alarma i deterioració. Molt em temo que ja no és suficient amb plantejar millores parcials de l’AP, ja que es necessiten canvis radicals, profunds, que incloguin tots i cadascun dels seus àmbits, des del conceptual fins a l’operatiu.

    L’AP és una víctima més de la paràlisi política que patim en diversos sectors socials del nostre país des de finals de la dècada dels anys 80. Semblés com si després de la transició democràtica i de les iniciatives legislatives que la van fer possible s’hagués esgotat la capacitat d’innovació i progrés dels nostres líders i governants per abordar nous canvis en sectors socials clau com el sanitari, i això malgrat el fet indubtable que, des de llavors fins avui, la nostra societat ha patit canvis sociològics, econòmics, tecnològics, de la informació i comunicació i culturals molt importants, canvis que haurien de tenir el seu corresponent relat en diversos sectors i especialment en aquells que, com el sanitari, formen part nuclear dels que determinen la qualitat de vida de la ciutadania. Cal prendre consciència d’aquesta paràlisi i començar a exigir als polítics que posin de nou en marxa processos d’innovació en diversos sectors i sistemes, entre ells el sanitari.

    Els informes, plans i projectes estratègics i els documents de propostes de millora de l’AP haurien de ser desenvolupaments tècnics posteriors a iniciatives de grups polítics i institucions i organitzacions professionals destinades a pressionar sense ambages als responsables governamentals estatals i autonòmics perquè abandonin la seva inhibició actual i abordin de forma decidida els canvis necessaris. En els últims anys s’ha utilitzat la crisi econòmica com a excusa per a la inacció innovadora però és cada vegada més peremptòria la necessitat d’abandonar l’immobilisme i el posar pegats al sistema per passar a dissenyar instruments que possibilitin aquests canvis. Cal canviar l’origen i naturalesa dels plantejaments de canvi, cal prioritzar la pressió estrictament política, convèncer als dirigents de la necessitat de sortir de la paràlisi en què es troben i que engeguin iniciatives reformistes de profund calat, lluny dels simples pegats conjunturals.

    Al meu entendre, perquè els processos d’innovació de l’AP es puguin engegar cal incloure en l’anàlisi la globalitat del sistema sanitari el que, en definitiva, pot implicar la reconsideració de diversos aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986. No deixa de ser, en certa mesura, il·lusori pensar que es pot canviar profundament l’AP, part fonamental del sistema, sense modificar res de les altres parts d’aquest.

    Al llarg d’aquesta sèrie d’articles intentaré exposar les meves opinions sobre alguns dels canvis qualitatius i quantitatius que caldria introduir en el sistema sanitari en relació amb l’atenció primària i comunitària.

  • L’Agència Europea del Medicament i altres cinc temes que Comín es trobarà sobre la taula després de l’estiu

    Prescripció infermera: retornar funcions i drets

    El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. El marc normatiu autonòmic de prescripció infermera permetrà que el personal d’infermeria tingui seguretat jurídica a “l’indicar o usar medicaments, productes sanitaris i serveis a centres públics i privats”. També es busca “fer valdre les relacions interprofessionals i el treball en equip, mantenir la qualitat i la continuïtat assistencials i garantir la seguretat clínica de les persones ateses”. Per tant, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.

    La necessitat de crear aquest decret autonòmic respon a un altre de l’octubre del 2015 d’àmbit estatal que no permet als infermers aplicar cap medicament o tractament sense la prescripció d’un metge. Això inclou també apòsits, pomades i bolquers. La iniciativa, pendent de realitzar-se des de l’1 de juliol de 2015, es va rebre amb els braços oberts des del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB).

    Núria Cuxart, directora de programes del COIB i degana del Consell del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Catalunya, opina que aquest decret del Govern de la Generalitat «no és el millor que Infermeria hagués pogut aconseguir» però valora positivament que tothom hi pugui intervenir. La memòria preliminar del decret és pública i es podrà votar a la web de la Generalitat fins el 10 de setembre.

    Ara s’haurà de veure cap a on camina el nou decret i quins col·lectius, grups o agents s’hi oposen. Qui ja s’ha mostrat en contra és el col·lectiu de mèdic. A l’oposició expressada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) també s’hi va sumar Metges de Catalunya (MC), que rebutja taxativament el projecte. Segons apunta el sindicat en una nota de premsa s’hi oposen perquè “no garanteix la seguretat clínica dels pacients”.

    Segons Cuxart, en una entrevista per aquest mitjà, ells «perden una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ho defensen per garantir la seguretat de l’usuari”. Tot i això, aquesta no és una postura compartida per tots els metges i alguns, segons la degana del Col·legi, «saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure». Cuxart confia que a l’octubre es pugui tenir la regulació aprovada, però això dependrà de la rapidesa en els tràmits i del grau d’acord.

    Barcelona vol ser la seu de l’Agència Europea del Medicament

    El 20 de novembre Barcelona sabrà si és l’escollida per allotjar l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les sigles en anglès). Barcelona competirà amb altres 18 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Dublín o Milà, per tenir la seu de l’Agència Europea del Medicament quan surti de Londres pel «Brexit». Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    El president del Govern, Mariano Rajoy el de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van acordar el passat mes d’abril presentar la candidatura de Barcelona per segona vegada a la història. La primera va ser l’any 1992 en el marc dels Jocs Olímpics a la ciutat i la candidatura va quedar en segona posició.

    Dublín, Copenhague, Estocolm, Bratislava o Amsterdam són algunes de les altres ciutats candidates a optar a acollir la seu de l’EMA. Entre totes, Barcelona sembla ser la preferida per diversos motius: les oficines s’ubicarien a la torre Agbar a la plaça de les Glòries, un edifici ja construït i amb una capacitat similar a la seu actual, a més de tenir un pàrquing i un auditori propi. Un dels punts que podrien fer caure a Barcelona és el procés d’independència que viu Catalunya.

    Actualment, a Londres treballen 900 treballadors fixes que hauran de traslladar-se a la nova seu. A més, l’EMA té una xarxa de 1.600 empreses associades i rep unes 40.000 visites anuals. Aquestes característiques es tradueixen en necessitat d’infraestructures, connectivitat i transport que la ciutat que rebés la seu hauria de facilitar.

    Brussel·les preferiria situar la seu a un estat que no tingués encara agències europees. En aquest cas, l’estat espanyol ja dóna base a cinc agències (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) i, per tant, tindria les de perdre per aquesta banda.

    Les funcions de l’Agència Europea del Medicament impliquen autoritzar la comercialització a empreses i fer seguiment dels medicaments a la Unió Europea. També compta amb un programa d’assessorament científic que facilita la investigació de nous medicaments i impulsa el seu desenvolupament.

    L’Atenció Primària reclama recuperar-se

    Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) es van reunir a finals de maig amb el Conseller de Salut, Toni Comín, per traslladar-li un seguit de propostes que ells consideren necessàries per millorar l’atenció primària. A la reunió li van entregar un manifest consensuat per més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) i dos ajuntaments en el qual reclamaven una sèrie de reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”.

    El manifest va ser impulsat per professionals del CAP Can Vidalet d’Esplugues que es queixaven de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això denuncien que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.

    Les entitats signants van mostrar el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.

    Salut defensa que aquestes mesures estan ja incloses dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) presentada a finals de maig. Segons aquesta, Salut preveu crear 5.000 llocs de treball: 1.500 metges, 2.500 infermeres, 130 treballadors socials i 800 auxiliars administratius. Durant l’any 2016, els Centres d’Atenció Primària (CAP) van rebre més de cinc milions i mig de persones. Vuit de cada deu catalans han visitat un CAP una vegada l’any i la mitjana és de 8 cops l’any.

    Llistes d’espera a la baixa

    Els primers mesos del 2017  les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les. Aquest pla ha d’assolir els seus objectius l’abril del 2018. Si bé el balanç que ha realitzat la Generalitat dels primers mesos del pla és positiu, ara potser queda estancat per la falta de professionals mèdics en algunes especialitats com l’oftalmologia o l’anestesia.

    Al desembre del 2016 164.828 persones es trobaven esperant per ser operades quirúrgicament, 4.000 més que l’any 2015. El fet d’esperar més per una intervenció es justificava, segons Salut, per la reducció en els retards en consultes i proves diagnòstiques. Els pacients que esperaven a finals de juliol per ser intervinguts, visitar a l’especialista o sotmetre’s a una prova diagnòstica rondava les 736.000 persones.

    Hi ha patologies que no aconsegueixen baixar les seves llistes d’espera i un alt nombre dels seus pacients es troben dins el temps màxim recomanable, uns dos anys. És el cas de les cataractes, les pròtesis de maluc i les de genoll.

    Sala d’espera del CAP Chafarinas / ROBERT BONET

    Comín segueix darrere l’Hospital General de Catalunya

    Una altra de les incògnites que se’ns presenten amb l’inici del curs escolar és què passarà amb els acords entre el Departament de Salut i l’Hospital General de Catalunya (HGC), ubicat al Vallès i propietat de QuirónSalud. El conseller Toni Comín va manifestar la voluntat de compra de l’HGC l’octubre del 2016 però no va ser fins a l’abril del 2017 que Salut i QuirónSalud van iniciar converses.

    La compra de l’Hospital General de Catalunya suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per fer a Cerdanyola i a Rubí, segons el mapa sanitari d’inversions de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya. Els dos hospitals que es deixarien de construir serien l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Les places que és capaç d’absorbir l’HGC cobririen aquesta necessitat.

    Cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.

    Dins la mateixa estratègia de desprivatitzar la xarxa d’atenció pública, Comín va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa.

    Un cop hagi solucionat el repte de la compra de l’Hospital General Comín s’enfrontarà al cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    La Llei del Dret Universal a l’Assistència Sanitària, a punt de desplegar-se

    La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. La nova llei aprovada al Parlament de Catalunya desafia el Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular.

    Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada. Així, s’elimina la carència de tres mesos de residència que s’havia d’acreditar i, per tant, ja no requerirà cap arrelament previ. D’aquesta manera, l’empadronament és l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.

    El CatSalut ja garantia l’atenció urgent a persones no empadronades al territori. Ara, amb la nova llei s’afegiran criteris d’arrelament que permetin als col·lectius més vulnerables que estiguin en situació irregular acreditar la condició de residents.

    Salut disposa de tres mesos des del registre, a mitjans de juny, per desplegar la norma. Una llei que va comptar amb el suport de Junts pel Sí, PSC, Catalunya Sí que es Pot i la CUP. Ciutadans es va abstenir i el PP va votar en contra.