L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.
Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.
A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.
Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.
Els eixos d’aquest model han de ser:
Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.
En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.
El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.
Recentment la premsa digital s’ha fet ressò d’articles publicats al British Medical Journal (BMJ) on s’exposen diverses qüestions que reforcen el posicionament d’un sector de la professió que reclama la independència total de la indústria. Demostren que la simple declaració de conflictes d’interès no serveix per evitar la contaminació dels professionals i/o societats.
Sovint sorgeixen notícies que fan que hàgim de dubtar de la seriositat dels treballs quan és la indústria qui els lidera.
També hem conegut el posicionament de la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN) sobre les relacions amb la IF, on diuen en la nota de presentació a la web: La relación entre médicos de Familia y la industria farmacéutica no solo es inevitable, sino que resulta deseable e imprescindible para facilitar y optimizar la formación médica y la investigación clínica. Sin embargo, esta vinculación debe asentarse en unos principios claros, bien definidos, compartidos y conocidos por todos los agentes de salud.
Tot i que en el document insisteix a fer públics de forma transparent els diners rebuts de la IF, ens preocupa que, en un moment que se sumen veus contra aquesta relació, sorgeixin documents que normalitzen una situació que s’ha demostrat que influeix negativament en una bona praxi.
Malgrat que ha passat temps, algunes de les propostes que es feien, encara no són una realitat i un sector de professionals, com fa evident el document de la SEMERGEN, veu amb bons ulls les interaccions amb la IF.
I la realitat ens demostra que molts actes de la CAMFiC i, fins i tot, activitats de la mateixa Generalitat compten amb el finançament i suport de la IF.
Hi ha afirmacions que sovint es fan i són del tot certes, com la necessitat de reciclatge i formació continuada. És un deure ètic i deontològic de cada professional. Però aquest deure ètic no implica que hagi de ser finançat per indústries que són clarament entitats amb uns objectius que van més enllà de la salut de les persones. I no ens podem enganyar. Recordem la dita popular que recollíem en el document de 2005: Qui paga, mana.
El prestigi dels professionals i de les associacions que ens representen es reforça quan les persones veuen que hi ha una independència real d’altres interessos. I, al contrari, quan les societats científiques deixen que la IF financi les seves activitats, de retruc, afecta el prestigi de tots els seus membres.
La independència té un cost tant a nivell individual com a nivell de les societats científiques. I convé pagar-lo.
Cal fer una rigorosa declaració de conflictes d’interès perquè se sàpiga quins conflictes tenim les persones i els grups de treball de la CAMFiC, però hauríem d’aconseguir que desaparegués del conflicte d’interès el finançament per part de la IF, no perquè ho amaguéssim, sinó perquè no existeix.
Assumint que, de cop no es podrà fer desaparèixer el finançament o mecenatge de la IF, sí que reclamem que es posin les bases que ja reclamàvem fa 15 anys i que portin a la independència dels professionals i de les societats.
Recomanacions per als metges i metgesses[1](fetes fa 18 anys):
La indústria farmacèutica pertany a un sector productiu on totes les empreses tenen ànim de lucre. Cap d’elles destinaria tants diners al màrqueting si no en tragués un benefici superior a la inversió.
La informació que un laboratori farmacèutic ens ofereix sobre els seus productes és publicitària.
Per a la bona pràctica de la medicina de família, la relació directa de cada metge amb la indústria farmacèutica és prescindible.
Les nostres relacions amb la indústria farmacèutica han de ser transparents, públiques i d’una naturalesa que permeti que els pacients (i hisenda) en coneguin tots els detalls.
Rebre un obsequi crea un deute moral: això és el que busca la indústria farmacèutica.
Els metges subestimem la influència de la indústria en la nostra prescripció, tot i que les evidències científiques demostren que els regals, per petits que siguin, influeixen en qui els rep a l’hora d’escollir medicaments.
Les subvencions a la formació són legals si es destinen a activitats per a metges o a les seves associacions. Tanmateix, cal estar atents a la influència perversa sobre els continguts científics de l’activitat.
Els tutors de les unitats docents de MFiC tenen una gran responsabilitat ètica, perquè el seu comportament és exemple i referent per als discents.
Estaríem disposats a pagar-nos les activitats que la indústria ens subvenciona?
Estaríem disposats a què es faci públic tot el que la indústria ens proporciona?
Si la resposta és “no”, estem acceptant quelcom contrari, tant a les Bones Pràctiques de Farmaindústria, com del Codi de Deontologia.
Adreçades a la societat catalana de medicina familiar i comunitària[2] (fetes fa 15 anys):
-L’SCMFiC ha d’aconseguir desvincular-se de fonts de finançament que puguin afectar la seva independència.
La Junta ha de ser el garant dels canvis que es proposen.
L’SCMFiC ha de donar a conèixer les seves idees oficials a través de documents de posicionament en tots els aspectes rellevants de la nostra professió amb la màxima garantia que permeti que siguin un clar referent per als socis i la resta de metges de família.
Cal crear la figura del defensor del soci com un pilar bàsic en el funcionament de la societat.
Tot i els anys passats encara hi ha moltes situacions que no han millorat i preocupa especialment el lligam de la IF amb la docència, que hauria de desaparèixer del tot.
L’evidència continua reforçant una i una altra vegada, any rere any, les nostres recomanacions i demostrant que, per desgràcia, segueixen estant d’actualitat.
Hem de ser del tot lliures de la IF, personalment i institucionalment.
No és estrany que els mitjans de comunicació es facin ressò de greus errades mèdiques o de denúncies per suposada mala praxi als hospitals. De fet, el darrer 2018 va haver-hi un increment en les denúncies en aquest sentit a l’Estat espanyol, arribant al total de 14.335 casos, segons les úniques dades disponibles, facilitades per l’Associación Defensor del Paciente. Aquesta mateixa font situa Catalunya en el tercer lloc quant a denúncies per comunitats autònomes, amb un total de 2.135.
En aquests casos l’enfocament hegemònic és des del punt de vista de la primera víctima, la que ha patit l’error mèdic. Però quan això succeeix també existeix una segona víctima -qui ha comès l’error- i una tercera -la institució o centre on s’ha comès-, com es va tractar en una de les taules de debat del 27è Congrés d’Atenció Primària de la CAMFIC.
Al text es recorda que, en el marc de la sanitat primària, les errades i esdeveniments adversos poques vegades són de caràcter greu: només un 7’3% dels casos, front un 38% de moderats i un 54’7% de lleus, segons les dades de l’estudi APEAS del Ministeri de Sanitat. Això no obstant, i segons el mateix article, d’aquests esdeveniments fins a un 70’2% eren clarament evitables. Per això el grup redactor busca “promoure l’acceptació que els esdeveniments adversos es donen i impulsar una reflexió sobre la necessitat d’assumir-ne la responsabilitat”.
Per parlar d’ètica, errors mèdics i del darrer treball del Grup d’Ètica, entrevistem una de les redactores del document i membre del grup, Carme Batalla Martínez. La doctora, que també forma part del Comitè d’Ètica Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS, és especialista en Medicina Familiar i Comunitària i treballa al CAP de Sant Quirze del Vallès.
Quin és el paper dels grups de treball de la CAMFIC?
Tenen un paper fonamental. La CAMFIC té un vessant que vetlla per les condicions de feina dels metges de família, però és una societat científica i l’objectiu fonamental és la formació i el treball per estar al dia. Els grups de treball són un dels principals actius de la CAMFIC, en té molts i de molts temes.
Com funciona el Grup d’Ètica? Quines són les rutines?
Treballem tan presencialment com per via en línia. Però l’ètica demana reflexió, i per això mantenim una reunió presencial mensual. Allí decidim quin document treballarem, qui els farà… Després de fer un treball el grup el discuteix i en reflexionem.
El grup d’ètica està format per una dotzena de persones. Sorgeixen conflictes dins d’aquest? Va ser fàcil la redacció del document?
Conflictes no en sorgeixen. Maneres diferents de veure les coses, és clar. Però després de debatre generalment sempre arribem a acords. El tema del darrer document no és complex i no hi va haver problemes. Temes que tenen a veure amb conviccions o creences… sí que generen més desacords. Quan ha passat, ho fem constar en el document.
Què és l’ètica aplicada a la medicina? Com la definiria?
L’ètica no hauria de ser específica de res, sinó que és una manera d’enfocar i veure les coses i reflexionar-les. S’hauria d’aplicar a tots els vessants i professions. En medicina òbviament també, perquè treballem amb persones i per tant tenim informacions i un tracte molt íntim.
Aplicada a la medicina hem de tenir-la present en tot el que fem durant el dia a dia. No crec que s’hagi de dir “Ai, vaig a fer això de manera ètica”, sinó que és impregnar-se d’una manera de fer amb molt de respecte cap a les altres persones.
Quina diferència hi ha amb el codi deontològic?
La diferència és que l’ètica no es basa a fer normes, sinó en reflexions i recomanacions per millorar la forma de fer les coses. En canvi, el codi deontològic és un codi normatiu d’obligat compliment. En canvi, l’ètica no és normativa.
Creu que és suficient o correcta la formació que rep l’alumnat de Medicina al grau, respecte a l’ètica mèdica? I sobre els errors mèdics? Vostè en va rebre?
No, jo no vaig rebre cap formació durant la carrera ni d’ètica, ni de seguretat, ni d’errors… Aquests projectes han vingut més tard.
Sobre el que reben ara, crec que encara falta molt. Comença a estendre’s la cultura, però encara queda. Tenim molta tendència a pensar que tot ho fem bé, i quan ens equivoquem la tendència és a amagar perquè es poden rebre sancions. A això li hem de donar la volta.
Al text es parla d’assumpció de culpa com un procés que ha de fer el professional quan s’equivoca per demanar perdó i alhora aprendre pel futur. Aquesta formació existeix?
Pràcticament no. No vol dir que no hi hagi activitats o cursos, per exemple sobre seguretat amb fàrmacs sí que se’n fan molts. Al nostre programa informàtic d’història clínica tenim un mòdul de seguretat que ens ajuda en el dia a dia.
Els residents de medicina de família sí que tenen una formació reglada en seguretat i també en ètica. Però s’ha anat introduint darrerament i molt lentament.
També s’hi diu que “és important que tot el personal estigui format en la comunicació d’esdeveniments adversos o que hi hagi un equip de suport en comunicació”. És així?
No, encara no. Alguns centres comencen a treballar-ho, però encara no hi ha un sistema marcat, com podria ser una sessió mensual en què tothom exposi on s’ha equivocat per aprendre i intentar que no torni a passar. Ho hauríem de fer, perquè és inevitable que hi hagi errades, som persones. Però si ho treballem i ens hi fixem, segurament passarà menys.
Si no es fan aquestes sessions és perquè hi ha la tendència a culpabilitzar o sancionar la persona que s’ha equivocat. Això no vol dir que tinguem carta blanca: si algú comet una negligència, o sigui que hi ha un component de voler fer-ho malament o deixadesa, cal que tingui implicacions.
Però les errades que, parlant-ne i compartint-les, les milloraríem, ens aniria bé de fer-ho. Hi ha establert un sistema de comunicació d’esdeveniments adversos i errades a través de la intranet, però és enrevessat i la veritat… no es fa servir tot el que s’hauria de fer servir.
Al document separen les conductes negligents d’aquelles on hi ha «fal·libilitat humana i dels aspectes estructurals del sistema en què treballem». Quina és la diferència? On és la frontera entre mala praxi i els esdeveniments adversos/errors?
La negligència vol dir que el professional no ha fet la seva feina com l’havia de fer perquè no ha estat atent, no s’ha fixat prou… i per tant hi ha una part d’intencionalitat o deixadesa. En canvi, les errades o esdeveniments adversos no tenen intencionalitat i hi ha molts factors que hi poden influir.
Una errada gairebé sempre es produeix per una acumulació de circumstàncies. Perquè es doni una errada, cal haver passat per una sèrie de circumstàncies.
Model de Reason o del formatge suís, segons el qual perquè hi hagi un error s’han de donar un seguit de circumstàncies / Document CAMFIC
Fins i tot, un esdeveniment advers pot venir amb una perfecta actuació del professional. Seria el cas d’indicar un medicament correcte per una afectació però que després fa un efecte advers greu com una reacció al·lèrgica desconeguda fins al moment. No és una errada, però igualment hem fet mal i hem de demanar disculpes a la persona i explicar-li què ha passat.
Al seu treball es parla d’una doctora que recepta uns antiinflamatoris a qui no hauria de prendre’n per altres patologies. Això, si no ho ha consultat, seria negligència?
Ho seria si saps que aquell medicament va malament i l’hi dónes. En el cas del text, quan hi ha contraindicació, podria ser que el professional no s’hi fixés. Pot ser greu, però no deixa de ser una equivocació. La negligència requereix intencionalitat i no fixar-t’hi.
Probablement, en l’imaginari col·lectiu, es donaria per fet que és una negligència.
Tenim un programa per contraindicacions, però a vegades n’hi ha que no estan especificades. A més hi ha les característiques de la persona, que és una informació que potser no ha buscat.
És cert que sempre hi ha una línia fina que costa de distingir. I si el pacient entén que és una negligència, farà la denúncia i ja es prendrà la decisió corresponent. Nosaltres posem èmfasi en les errades que, malgrat fixar-te, succeeixen.
Quan parlen que moltes errades i esdeveniments adversos són deguts a un entorn imposat, a què es refereixen?
La nostra empresa ens imposa unes guies de pràctiques clíniques, uns protocols fixats… això ens imposa un horari, una agenda que potser és de 40 visites diàries en lloc de 20. Quan un professional porta tantes visites a sobre està més cansat i no té la mateixa capacitat de reacció.
Si l’empresa t’imposa fer dos torns, augmenta el risc que t’equivoquis. Són condicionants que no depenen de nosaltres i ens poden afectar. El mateix passa quan et truquen cada cinc minuts, quan hi ha soroll… són circumstàncies alienes que ens influeixen.
La manca de recursos econòmics pot donar peu a errors?
No tenir aparells en condicions a la consulta ens pot condicionar molt. Si hi ha manca de professionals i en lloc de fer 30 visites n’hem de fer 45 al dia, sí. En global, sí, la manca de recursos pot disminuir la qualitat, però ja n’hem tingut i els professionals hem posat de part nostra banda per pal·liar-ho. Ara bé, en un entorn en què els recursos fossin ideals, si no fem res més, no millorarem. No és només una qüestió de recursos.
Podria explicar els tres nivells de víctimes?
La primera és la persona afectada a la qual li ha passat l’errada, la segona és el professional implicat en l’esdeveniment, i la tercera és la institució, que d’alguna manera es veu afectada.
És un concepte prou desconegut, oi?
Sí, perquè són els pacients els que fan les queixes, sigui per via administrativa o judicial i se’n parla molt més. Les altres dues estan molt oblidades. La del professional perquè hi ha una tendència a amagar perquè hi ha s’acostuma a culpabilitzar. Si això se li donés la volta hi hauria menys errades i els professionals estarien millor.
Un professional que ha fet una errada amb conseqüències greus pot arribar a posar-se malalt pel sentiment de culpabilitat i de malestar. Fins i tot hi ha hagut casos de persones que han deixat la professió pensant que no n’eren vàlides. En part, és perquè no han rebut suport, ni de companys ni de l’empresa. És un tema que està mancat de posar-hi formació i dedicar-hi temps.
Com resumiria la forma en què ha d’actuar un professional davant un cas advers?
El principal és adonar-se que ha fet l’errada i, quan ho sàpiga, reconèixer-la i comunicar-la al pacient i dir-li: “Ha passat això, demano disculpes”. Una altra via seria comunicar-ho als companys per treballar aquella errada i intentar que no torni a passar.
Reconèixer l’error mèdic, comunicar-lo i demanar disculpes és molt important. La majoria de pacients, quan demanem perdó, tendeixen a l’empatia amb el professional.
Avui dia existeix aquesta cultura? Es donen aquests processos d’assumpció de l’errada i de reparació amb el pacient tal com es detalla al document?
Es fa poc. En general, quan una persona està descontenta o creu que li han fet una errada (perquè la interpretació del pacient pot ser una i el que hagi passat una altra cosa), en general el que fa és denunciar.
Si nosaltres tiréssim per aquest vessant, moltes denúncies no es farien. I si es fessin, es portarien d’una altra manera. Amb això no vull agafar un caire corporativista, si una cosa és denunciable s’ha de denunciar, però si aquesta cultura guanyés terreny entre els professionals i els pacients, ens sentiríem millor.
Creu que seria necessari implantar un protocol comú a tots els centres per fomentar aquest procés?
No sé si un protocol concret es podria aplicar a tota Catalunya, perquè cada centre té les seves particularitats. Sí que seria important que a tots els centres entrés aquesta cultura i s’hi establís. Fa falta que el tema entri dins dels centres i institucions.
L’administració pública fa prou en aquest sentit? Els caps mèdics i polítics són conscients de la importància d’aplicar aquesta nova cultura?
Encara ens falta molt. No veig que hi hagi aquesta consciència. Sobre la seguretat sí perquè s’han invertit molts recursos en el programa de seguretat dels fàrmacs, però això no és suficient perquè hi ha errades que no són estrictament de prescripció.
Els professionals, ara mateix, no tenen a qui anar-li a explicar. Li pots explicar al teu cap, però no existeix una estructura preparada. Manquen serveis, consultes, suport psicològic… això no ho tenim i fa falta.
Al text parlen d’”un ambient de transparència i sense por a les conseqüències legals”. Suggereixen una menor judicialització dels casos d’errades? Què és la ‘cultura de la seguretat’ que mencionen?
Vol dir que a la part judicial només hi vagi allò que realment hi ha d’anar. Si tinguéssim espais de discussió, de treball, la formació… segurament moltes coses no anirien a judici.
Aquest any en el nostre àmbit s’ha fet un curs d’informació a segones víctimes en línia. És la primera vegada que es fa, i darrere no hi ha una estructura organitzada de serveis que atengui professionals que se senten malament perquè han comès errades i són segones víctimes. Hem d’impregnar aquesta cultura, encara estem al començament.
Els metges i metgesses de família de la CAMFiC tenen clar que fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès ecògrafs més petits i transportables, el que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Tot això fa que, segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixi en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.
Que més de la meitat dels centres de salut ja disposin d’ecògraf i que ens els propers mesos ho facin 100 centres més, suposa que un gran nombre de professionals es trobaran amb la possibilitat de fer ecografies. Davant aquesta situació, la CAMFiC ha desenvolupat una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.
L’objectiu de l’APP com destaca el Dr. Pere Guirado, coordinador del grup d’EcoAP (Ecografia Clínica a l’Atenció Primària) de la CAMFiC i un dels promotor de l’aplicació és “impulsar i popularitzar la formació de l’ ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta”.
Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents. De fet, moltes són les patologies que es veuen en les consultes del primer nivell assistencial i que són susceptibles de ser valorades mitjançant un ecògraf: massa abdominal palpable, sospita de líquid lliure com ascites o vessament pleural, còlic biliar, alteració significativa de les proves hepàtiques, còlic nefrític, síndrome prostàtic, estudi de les infeccions urinàries de repetició en l’adult, valoració de masses de parts toves, valoració de espatlla dolorosa o estudi tiroïdal, entre d’altres.
L’APP mostra les imatges del òrgans de l’abdomen i pelvis, i també mostra totes les seves mesures i possibles patologies. També inclou models d’informe i recomanacions. Les futures versions incorporaran també imatges sobre aparell musculoesqueletic, pulmonar, tiroides, ecocardioscopia…
Per què ecografies des de l’Atenció Primària?
El Dr. Pere Guirado creu que «formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges; potser la més destacada, que ens augmenta la seguretat en la presa de decisions reduint la incertesa clínica i ens permet filtrar millor la derivació per visita o exploracions complementàries». En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles «.
De fet, segons els experts, entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.
L’ecografia dins el Congrés
En l’edició número 27 del Congrés de la CAMFIC un dels tallers consistia en realitzar ecografies constantment en una sala. Ecografies que es poden trobar en el dia a dia dins l’Atenció Primària. Abans d’inciciar-se el Congrés les inscripcions en aquests tallers ja havien tingut molt èxit, com ens va explicar Elisenda Sant, presidenta del comitè organitzador.
En una entrevista sobre el funcionament i els continguts del Congrés, Sant deia: «És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important».
Així, sobre la necessitat d’aprendre i poder tenir accès a ecògrafs, Sant va afirmar que «en cap cas es vol ser una substitució del radiòleg. Ell té un coneixement diferent i complementari al que tenim nosaltres. Nosaltres partim d’un escenari clínic i el radiòleg fa una definició del sistema anatomapatològic del que està veient». La gràcia és que fent aquesta ecografia bàsica, potser t’ajuda a decidir quina prova cal. A més, segons Sant, també ajuda a disminuir llistes d’espera cap a temes que potser són quirúrgics.
Avui 14 de novembre s’inaugura el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”.
En aquest context, CAMFiC que entén que la vaga de fa quasi un any va esdevenir una catarsi per a dues dècades de manca d’inversions i descapitalització de l’AP, fa ara una reflexió sobre la situació de l’Atenció Primària a casa nostra, amb un Congrés que vol posar en valor l’especialitat de la medicina de família i comunitària, i reivindicar-la, saben que els professionals segueixen treballant amb recursos limitats i sota pressió assistencial, però coneixedors de la seva importància i transcendència en la salut de les persones.
Convertir l’Atenció Primària en l’eix vertebrador del sistema de salut ha d’anar més enllà de dotar-la de més recursos econòmics i ha de suposar canvis que transformin el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris.
I tot això, en un context que ens portarà d’aquí a 5 anys, a que el 26% dels metges i metgesses de família es jubilaran, mentre que les places MIR destinades a medicina familiar i comunitària s’han reduït en els darrers 20 anys.
Davant d’aquest entorn, CAMFiC proposa algunes línies d’actuacions destinades a millorar l’atenció a la ciutadania, més enllà d’altres canvis més estructurals i pressupostaris que també creu que caldria assumir.
Aportar valor a la consulta mèdica desburocratitzant-la. Entre un 20 i un 40% del total de la consultes diàries a l’AP son per motius burocràtics, per això es proposa apoderar l’administratiu sanitari per tal que faci algunes d’aquestes tasques, incorporant-se juntament amb el metge i infermera en la Unitat Bàsica d’Atenció.
Reconeixement mutu i reciprocitat entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. Un tema que tindrà taula de debat propi en el Congrés. CAMFiC demana incloure l’accés directe a la gestió i coordinació dels llits de subaguts per part dels Equips d’Atenció Primària. Cal recordar que els llits per a processos subaguts son aquells destinats a estades en hospital breu, per a l’abordatge de síndromes clínics relacionats amb complicacions, descompensacions i brots de la patologia crònica de base. L’ingrés a un llit per a subaguts es decideix des de l’Atenció Primària, àmbit on es segueix la cura i atenció a patologies cròniques.
Transformació del model relacional metge-pacient invertint en TiC, intel·ligència artificial, i consultories virtuals dins de l’Atenció Primària. Un altre dels temes que també es tractarà en el congrés on s’analitzarà com cal incloure les noves tecnologies a les consultes; en aquet sentit CAMFiC aposta per potenciar la carpeta La Meva Salut (espai digital personal, de consulta i de relació, que permet a la ciutadania disposar de la seva informació personal de salut ) com element de promoció de la salut, d’educació sanitària, i d’autocura.
Autonomia organitzativa i de gestió financera dels EAP. Diferentes estudis, alguns de la pròpia CAMFiC, posen de manifest que l’autonomia organitzativa i de gestió financera del EAP millora resultats de salut. Igualment, des de CAMFiC es veu imprescindible la incorporació dins els Equips d’Atenció Primària de nous perfils professionals com fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs clínics.
Transformació dels Plans d’Estudi del grau universitari de Medicina. CAMFiC proposa impulsar projectes de fi de grau en atenció primària i assignar un tutor/a metge de família a un petit grup d’estudiants amb l’objectiu de realitzar un seguiment longitudinal al llarg de tots els cursos del grau. Per això, aquest any el Congrés ha convidat a un grup d’estudiants de Medicina que podran assistir a les taules i tallers, i que disposaran d’un espai propi el darrer dia per explicar la seva valoració.
El Congrés de CAMFiC
Més de 500 metgesses i metges de família de tota Catalunya es reuniran a partir d’avui 14 de novembre i fins dissabte 16 de novembre en el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària a la Fira de Barcelona. El Congrés, sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”, tindrà quatre línies de treball: orgull de primària, compartim coneixement, salut digital i atenció primària, i seguretat dels pacients, entorn a les quals es desenvoluparan diferents taules de debat, tallers i activitats.
En aquesta edició, el Congrés de la CAMFiC incorpora novetats importants. Per primera vegada s’obrirà al públic general que podrà assistir a dues de les activitats organitzades: la representació el dimecres 14 de novembre a les 18.30h de l’obra de teatre Fuenteovejuna per part de La Trifulga dels Fútils, una companyia de teatre composta per persones amb trastorns mentals i amb persones que no en pateixen i que està dirigida per un metge de família, i el debat obert La sexualitat no té edat, que es farà el divendres 15 de novembre a les 12.30h.
A més, en aquest Congrés a Barcelona, la CAMFiC s ‘ha associat amb Healthio i Fira de Barcelona, que treballen per fomentar l’apoderament de la ciutadania i la presa de decisions pel que fa a la seva salut i al seu benestar, i ho fan acostant la innovació a la societat. De manera que de forma paral·lela a les taules del Congrés, Healthio realitzarà tota una sèrie d’activitats vinculades a la diabetis i a les novetats i monitorització en l’atenció a domicili dels pacients.
Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.
Ens hem trobat amb el Manel Anoro i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.
Quan neix “La trifulga dels fútils” ?
Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.
Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?
MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.
Com us coneixeu vosaltres dos?
Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.
Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?
MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.
És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…
MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.
En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?
CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.
Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?
MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.
Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?
MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.
Estreneu i feu temporada com una companyia?
CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.
Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.
MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.
Com es finança la Trifulga del Fútils?
MA: Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.
Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?
CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.
MA: Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada, ens acaben deixant un espai per assajar.
Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?
CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.
MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.
També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no, però que no tractessin sobre salut mental.
Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?
CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.
MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.
Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?
MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.
CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot. De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts. Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.
Com s’entra a forma part de la Trifulga?
MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.
I el futur de la Trifulga?
CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i tenim futur.
Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.
MA i CL: (a l’uníson) Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».
L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.
Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».
Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.
Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.
Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?
El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.
És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.
Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?
Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.
Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?
En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.
El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.
Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.
Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.
Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.
Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…
Ho feu amb pacients?
A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.
Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.
Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.
Un altre es diu ‘Els meus electros’
Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.
Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.
En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.
Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.
Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.
Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.
Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut
La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.
Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.
El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.
Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.
Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.
Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.
L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.
També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.
Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.
Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.
Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.
Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?
Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.
Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.
Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.
Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.
Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.
I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.
És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.
Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.
Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.
A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.
Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.
Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.
I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.
L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.
Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.
Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.
D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.
De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.
«El projecte fulls per a pacients de la CAMFiC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) va néixer el 1999-2000 amb l’objectiu de millorar la informació que els metges podem donar als pacients a les consultes d’Atenció Primària. Una de les principals qualitats del Fulls per a Pacients de la CAMFiC és la revisió periòdica i actualització. Els fulls són d’accés lliure tant per als professionals com per als pacients». Aquestes paraules són les que defineixen al web el projecte on participa des de 2001 la metgessa de família al CAP Manso de Barcelona, Lurdes Alonso.
La Doctora Alonso va conèixer el projecte a través d’una de les revistes que la CAMFIC editava on hi havien afegit un dels fulls informatius. Alonso feia temps que realitzava fulls especials per als seus pacients i quan va veure els que havia començat a editar la CAMFIC, hi va contactar. «Vam crear un grup de treball cap a l’any 2000-2001 per realitzar aquests fulls informatius per a pacients orientats en el bé per al pacient i en no complicar la vida ni a ell ni als professionals. El grup de treball sempre és multidisciplinari: hi ha metges però també infermeria i personal administratiu o la periodista mateix de la CAMFiC… tot de gent que mira que sigui entenedor», explica Alonso.
Entre les demandes bàsiques que el grup té vers el full és que aquest sigui útil i segueixi les normes d’educació sanitària: llegibilitat (per això és negre sobre blanc, perquè sigui molt visual i amb un tipus de lletra fàcil); que sigui comprensible (evitar paraules tècniques i substituir-les per paraules més del dia a dia), també que no hi hagi cap interès de la indústria ni cap interès econòmic de ningú; que el full es trobi tot en una sola plana; i que el dibuix sigui dinàmic i que aporti, no només il·lustratiu. «Tot això comporta molta feina de consens dels grups de treball, dels autors, dels revisors científics, dels revisors editorials… hi ha molta gent darrera cada full».
Tots aquests requisits no tindrien sentit si el material no arribés finalment al seu destinatari. Per facilitar això, des de la CAMFiC han treballat per tal que també siguin accessibles de forma lliure i gratuïta per internet i que tothom ho pugui consultar o imprimir. De fet, si escrius al cercador d’internet «fulls pacients», el material de la CAMFiC et surt com primera opció.
Un projecte plural per una població plural
«També traduïm els fulls per facilitar la comprensió de tothom i de tot el procés d’atenció al pacient que, sigui de l’idioma que sigui, pugui entendre el més clarament possible què té o què hauria de fer», relata Alonso. Segueix explicant que si bé la CAMFiC no arriba a tots els idiomes, fora del català, el castellà, el francès i l’anglès, també hi ha molts fulls traduïts al xinès, l’àrab, el basc, el romanès… Ara per exemple s’estan iniciant contactes per traduir tot el material també a l’urdú per a la comunitat de l’Índia i el Pakistan.
«El xinés és un dels més útils perquè solen saber llegir el seu idioma amb molta més diferència que algú d’un altre origen. A més acostumen a venir a la consulta sols i la comunicació és molt complexa. Els hi encanta quan els hi facilitem».
Entendre aquestes necessitats és possible perquè els metges que estan treballant els fulls de pacients són metges que cada dia estan passant visita i veuen les realitats de les seves consultes i per tant les necessitats. Això sí, per fer-ho han hagut d’anar buscant solucions a mida perquè la CAMFiC això ho fa de manera voluntària i el suport institucional és poc. Les traduccions per exemple surten de metges originaris d’altres països o de metges que a canvi fan algun curs després a la CAMFiC.
Actualment hi ha uns 150 fulls fets i si bé hi ha temes mèdics com diabetis o colesterol i també d’alguna malaltia concreta, també hi ha molts fulls sobre el desànim, la serenitat, el dol… «Fulls que s’han treballat molt. També hi ha fulls més tècnics com ara sobre mètodes anticonceptius o instruccions d’utilització d’inhaladors. Hi ha molts tractaments que es fan inhalats per temes bronquials i hi ha molts tipus diferents. Agafar tots els inhaladors i fer els fulls sense la indústria pel mig és complicat. El nostre interès era facilitar la vida al pacient i al professional».
Els fulls estan tenint un èxit important entre la població que a més els hi ha dedicat temps i per tant valor i importància. El temps de mitjana que els usuaris romanen a cada full digitalitzat al web és de 7 minuts. En aquest sentit, parlant sobre la fiabilitat de les fonts i la importància de consultar en llocs adients i acreditats, Alonso ha detectat que és sovint la gent jove la que s’autoconsulta i s’automedica. Davant d’això, que es busqui a Internet en comptes d’anar a buscar un professional, creu que és important treballar en una edició d’aquests fulls de manera digital, que la web sigui fiable i assenyada i anar incorporant més temes i també hospitals en l’edició d’aquests fulls. De fet, ara estan iniciant el projecte d’obrir una aplicació per a telèfons mòbils des d’on poder visualitzar tots els fulls editats. «Si tu ets un professional podràs saber què és real i que no però els pacients no poden discernir i més quan hi ha webs que semblen fiables i no ho són. Busquem modernitzar i donar totes les facilitats als pacients».
Un treball col·laboratiu que s’adapta als nous temps
Per adaptar-se a la realitat doncs i defugir només parlar de malalties, també han realitzat fulls que parlen sobre pírcings o tatuatges o sobre diversitat sexual. En aquest sentit, Alonso destaca que tots els fulls es van revisant i actualitzant contínuament: per nous conceptes, noves recomanacions però també per l’ús de nou vocabulari. «Anem incorporant el gènere i un llenguatge més inclusiu en tots els fulls… Les normes sanitàries obliguen a posar la data en totes les publicacions i això també ens motiva en renovar els fulls antics».
Si bé la CAMFiC és qui primer com a societat científica, abans que a nivell estatal, va iniciar el treball d’aquests fulls, es troben que hi ha altres entitats que volen també realitzar fulls específics. La Dra. Alonso ens explica davant d’això que intenten sempre proposar sinergies. Un exemple important és el full sobre l’onada de calor que van realitzar juntament amb el mateix Departament de Salut: «basant-nos amb el que ells tenien vam fer el full i ens van donar el vistiplau».
Paral·lelament a això, des del grup de treball de fulls per a pacients de la CAMFiC van anar a parlar amb l’Institut Català de la Salut (ICS): «des de l’ordinador quan estem treballant a la consulta dins de l’eCAP tenim una pestanya directa que ens remet als fulls de la CAMFiC». Aquest és doncs un acord molt important entre l’ICS i la CAMFiC que també arriba a alguns hospitals. «Per nosaltres és molt important crear sinergies i a vegades ens trobem entitats que ens diuen que no, que faran els seus fulls… nosaltres pensem que és molt més interessant l’economia col·laborativa posada al màxim i més si ho fem des d’un punt de vista social».
Professionals d’atenció primària han realitzat un estudi per estimar la presència de ciberassetjament entre els estudiants de primer a quart d’Educació Secundària Obligatòria (ESO). Les autores del treball són metgesses de primària, sòcies de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), i infermeres de família que treballen amb elles a l’Institut Català de la Salut.
Els resultats mostren que el 9% de l’alumnat és víctima habitual d’assetjament a través de mitjans digitals i un 3% n’és agressor habitual. L’estudi també conclou que el fet de ser víctima augmenta les possibilitats de convertir-se en agressor, de fet un 1,5% dels participants desenvolupen aquests dos rols alhora.
“El fàcil accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i l’increment del seu ús per part de les noies i nois adolescents han fet que augmenti aquest tipus de bullying que utilitza els mitjans digitals per fer mal intencionadament i de manera repetida, i que té una gran repercussió en la salut.”, expliquen la Viviana Bazante, l’Àngels Casaldàliga i la Miriam Pla, sòcies de CAMFiC, i la Laura Domínguez i la Patricia Gonzalez.
En l’estudi de recerca, que es va dur a terme durant el curs 2017-2018, han participat 574 noies i nois, d’entre 11 i 17 anys, alumnes de quatre centres educatius de la ciutat de Manresa. A més de determinar la prevalença del ciberassetjament en aquest entorn escolar, el treball tenia com a objectiu analitzar la seva relació amb factors com les característiques demogràfiques, la quantitat d’hores d´ús de noves tecnologies (TIC) i l’autoestima de les noies i nois adolescents. Per fer-ho, es van realitzar una sèrie d’enquestes validades que els participants van respondre anònimament.
En l’anàlisi dels resultats, les investigadores han observat que hi ha una relació entre les hores que els nois i noies passen connectats i la possibilitat de convertir-se en assetjador. “A partir de les quatre hores d’ús de les TIC el risc de ser agressor es quadruplica (1,5% vs 6,2%)”, concreten les investigadores.
El nivell d’autoestima, és també un factor de risc, en aquest cas de patir assetjament digital. “Els resultats mostren que el 25% de les víctimes habituals tenen baixa autoestima, i un 7% la tenen entre mitjana i alta”, apunten les metgesses de família de CAMFiC.
En les seves conclusions les investigadores destaquen: “Aquest estudi intenta donar resposta a les percepcions dels professionals i la comunitat educativa sobre l’existència del ciberassetjament entre adolescents, i que serveixi com a base científica per fer nous estudis i dissenyar intervencions que puguin donar eines als educadors i als professionals de la salut per fer front al ciberassetjament”.
El Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social realitza cada dos anys una enquesta sobre l’ús de drogues a l’Ensenyament Secundari a l’estat (ESTUDES). Els subjectes amb els quals es compta per l’estudi són estudiants de 14 a 18 anys que cursen 3º i 4º d’ESO, 1º i 2º de Batxillerat, així com Cicles de Formació Professional Bàsica i de Grau Mig.
Aquesta enquesta comença a l’edat de 14 anys. Una edat que alguns ja consideren com a massa tardana. I és que un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les motivacions per les que els joves consumeixen drogues amb estudiants de 1º i 2º d’ESO de Salou, a Tarragona i un terç dels que ja les han provat ho fan per evadir-se.
Els resultats reflecteixen que aproximadament un 11% dels joves ha provat en alguna ocasió alguna droga i que li ha agradat. Només un 2% reconeix haver-les provat i que no repetirà. Un 29% dels joves van dir que provaven les drogues per evasió, un 27% per diversió, un 18% per provar noves experiències, un 10% per seguir la moda, un 2% perquè no hi veu cap risc, i un 3% per perdre la vergonya.
Per altra banda, entre les principals motivacions per no provar les drogues, els joves van dir en un 50% perquè son perjudicials per la salut, un 10% perquè provoquen addicció, un 13% per la família, un 8% per la mala imatge, un 7% va al·ludir al cost econòmic, un 4% perquè són il·legals. De fet, un 6% va declarar que no tenien curiositat pel tema.
Un estudi comunitari i en comunitat
El projecte de recerca es va iniciar amb la pregunta «Per què proven els adolescents les drogues?» per part de professionals, tant metges de família, com residents de família i infermeres, d’un Centre d’Atenció Primària a Salou.
Per Yolanda Ortega, metgessa de família, vocal de docència de la CAMFiC i impulsora de l’estudi “que un 50% dels joves refusi provar les drogues perquè perjudiquen la salut és un símptoma de la feina ben feta per part dels professionals de la salut, dels formadors i dels pares. Però és també cert, que ens ha d’alarmar que fins a un 11% dels joves que han provat les drogues reconeguin que els hi va agradar i que continuaran consumint». En aquest sentit, afegeix que el missatge que transmeten els joves amb aquesta resposta és que fins i tot a 1º i 2º d’ESO «s’arriba tard».
Els resultats de l’estudi, que va començar quasi de forma espontània, serviran ara per iniciar un projecte més extens al llarg del curs escolar. Inicialment es van fer 8 sessions en les que metges de primària i mossos d’esquadra explicaven als joves els riscos sanitaris i legals del consum de substàncies. Es va aprofitar aquestes sessions informativa per preguntar-los sobre els motius pels quals consumien. Ara, el que preveuen és iniciar «un projecte de gamificació, de jugar amb els alumnes, per tal de, a través de jocs, copsar allò que no saben respondre sobre les drogues», explica Ortega. També apunta que els joves d’avui tenen tota la informació al seu abast però que no la busquen. «Si nosaltres no sabem que és el que saben i el que no, no podem decidir com enfocar la formació i la prevenció», explica Ortega, que entén que un cop es sàpiga això es podrà treballar amb directrius molt més específiques amb els alumnes.
Així, el projecte, entès com a projecte de salut comunitària, compta amb tot el suport de la comunitat educativa. Per Ortega, que es descriu com una persona de «projectes petits» per després «estendre’ls com una taca d’oli», treballs com aquest també serveixen per mostrar als residents de medicina d’atenció primària la importància de l’atenció comunitària. De fet, han estat ells els principals actors del projecte. «Els Mossos van a les escoles a parlar de lleis però la distància que creen amb els alumnes és molt gran. La idea que anessin els metges residents amb un paper de germà gran serveix per als alumnes», explica Ortega.
L’alcohol, el tabac i el cànnabis: les tres drogues més consumides pels adolescents
De manera global, les dades de ESTUDES 2016-2017 confirmen que les drogues consumides per un major percentatge d’estudiants, en els últims dotze mesos, continuen sent les de lícit comerç entre majors d’edat. En primer lloc, l’alcohol (75,6%) i en segon lloc el tabac (34,7%). El cànnabis se situa en tercer lloc -primera droga il·legal- amb una prevalença (proporció de població que ho consumeix) del 26,3%, seguit dels hipnosedants (amb i sense recepta), que aconsegueixen el 11,6%.
La dada més significativa que ha proporcionat aquesta última edició d’ESTUDES és que l’edat mitjana d’inici al consum d’alcohol es retarda per primera vegada als 14 anys, quan el primer contacte amb l’alcohol segons la primera edició d’ESTUDES (1994) era als 13,5 anys de mitjana.
També per primera vegada, l’edat mitjana d’inici al consum de tabac es retarda fins als 14 anys (14,1 anys, concretament), la qual cosa suposa un retard progressiu d’un any en el primer contacte amb aquesta substància, que el 2006 se situava en els 13,1 anys. Aquesta tendència positiva varia en el cas dels hipnosedants (amb o sense recepta), l’edat de la qual d’inici en el consum ha caigut lleugerament fins als 13,7 anys, continuant així el descens iniciat el 2012.
El consum de cànnabis comença, de mitjana, als 14,8 anys; el de cocaïna i amfetamines als 15,1 anys i el d’èxtasi als 15,2 (tot això referit a aquells adolescents que comencen a consumir en les edats incloses en l’enquesta).
La resta de drogues tenen unes prevalences més reduïdes. Les noves substàncies psicoactives aconsegueixen el 3,1%; la cocaïna es queda en un 2,5%; l’èxtasi en un 1,6%; les amfetamines en un 1,2% i la resta de les substàncies estudiades (més de 20) se situen en l’1% o per sota.
El consum de totes les drogues il·legals està més estès entre els homes que entre les dones, si bé amb les drogues de lícit comercio -alcohol, tabac o hipnosedants– succeeix el contrari. Quant a la percepció del risc, l’alcohol és la substància que es percep com menys perillosa, amb una notable diferència enfront de totes les altres.
