Recomanem llegir amb atenció la recent publicació d’un document de posicionament de la CAMFiC sobre ”L’APS en el 2018”.
Considerem que és un encert la proposta d’un urgent pla de xoc per a revitalitzar l’APS (i amb ella tot el sistema sanitari català). Encara que les podríem matisar en alguns punts, ens semblen molt oportunes i imprescindibles les mesures proposades:
Clara governança de l’APS ja des del mateix Departament.
Increment del pressupost destinat a APS (que ha anat perdent pes en els darrers anys)
Disminuir la fragmentació de proveïdors assistencials i diferenciar els òrgans de gestió de l’APS dels hospitals.
Mesures per evitar la fuga de professionals propis de l’APS (i procurar-ne el retorn).
Increment de metgesses de família: es fan propostes concretes, posant de manifest que som per sota la mitjana espanyola i molt lluny de la UE.
Augmentar en un 50% les places de MFiC dins del sistema MIR: Hem passat de ser el 42% del total (encara per sota del 50% recomanable) a tan sols un 26%!
Autonomia de gestió dels EAPs, amb pressupost públic propi assignat a l’equip (i no a altres nivells de gestió o entitats).
Millora de condicions laborals que posin fi la precarietat i permetin temps d’atenció adequats.
Impossibilitat d’assumir el necessari increment de la capacitat resolutiva si no s’apliquen alguns dels punts anteriors.
Posar en valor l’atenció longitudinal que aporten les metgesses de família i reorientar el treball dels hospitals.
La camfic centra els seus plantejaments en l’òptica de les metgesses de família, però molt del que es proposa en aquest pla de xoc seria vàlid per la resta de professionals dels equips d’atenció primària (personal administratiu, treballadores socials i infermeres). Mesures prou concretes i factibles que, si no es porten a terme, mostren la manca de voluntat política per apostar per l’atenció primària de salut, com a garantia d’un sistema sanitari públic sostenible i de qualitat.
En el document, però, també s’aposta per l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’APS i salut comunitària). És aquesta una aposta que creiem equivocada. L’ENAPISC no pot ser una bona estratègia per a revitalitzar i millorar l’APS perquè parteix justament de la negació del paper central dels EAPs en el sistema sanitari, diluint-los en una xarxa, mal anomenada d’atenció primària, en la que hi participen dispositius d’atenció secundària. Sobre aquest tema ja en vàrem parlar en el seu moment: ”Volem fets, no només paraules”.
En qualsevol cas, ens congratulem que la camfic recuperi el seu rol científic (basat en les evidències) de defensa d’una atenció primària de la salut forta, veritable eix del sistema sanitari.
La darrera frase del posicionament de camfic és d’obligada lectura (especialment pels responsables del nostre sistema sanitari): “Davant una situació actual del tot insostenible, ara i avui toca cuidar els professionals, desenvolupar una estratègia moderna, modèlica i exportable, i restablir unes condicions professionals que permetin afrontar el futur amb optimisme”.
La setmana passada es va iniciar el compte enrere perquè més de 1500 metges de Família de Catalunya s’examinin per aconseguir una plaça fixa a l’Institut Català de la Salut (ICS). Independentment que aquest sigui el millor sistema d’organització, aquest és el que tenim de forma majoritària. Plantejo la problemàtica dels metges i metgesses, però és extensible a la resta de professionals.
En el meu cas, el dia 8 de setembre vaig començar un curs de preparació a la seu de la Fundació Acadèmia de Ciències Mèdiques organitzat per la CAMFIC. Va ser una ocasió de retrobament amb molts companys i companyes de treball dels últims anys.
La sensació que m’embarga és la de canvi d’etapa. Som una generació amb més de 20 anys d’exercici en l’atenció primària de salut de Catalunya. D’aquests 20 anys, prop de la meitat s’han produït en un context de crisi i retallades com mai havia patit el sistema sanitari.
A aquestes oposicions hi arriben un conjunt molt heterogeni de professionals. Tots tenim en comú una alta vocació i entrega, la sensació d’haver aguantat el sistema amb una pèrdua descomunal de poder adquisitiu, de reconeixement social i professional.
No tots hem arribat a aquesta situació de la mateixa manera. La majoria són dones, amb menys anys de treball professional i que durant aquests han compaginat l’activitat professional amb la maternitat i trobant-se amb unes oportunitats de consolidació laboral inassumible, per la majoria, en aquestes circumstàncies. Molts altres hem estat desenvolupant la nostra activitat en serveis o centres que han reduït o fins i tot aturat la seva activitat fruit de la crisi, amb moltes dificultats per reconduir una activitat en condicions de qualitat en un context de decreixement en sous i serveis.
El comú denominador, però, ha estat el sacrifici, domicilis a partir de les 9 de la nit quan la jornada s’acaba a les 8 i amb cotxe propi, més de 50 visites al dia tot i la informatització que s’ha produït aquests anys amb el consegüent augment de la complexitat. Reducció del sou en més d’un 20 a 30%.
Tot això ja ha passat i no es pot tornar enrere però si s’obre l’oportunitat de refer aquesta situació, com a mínim en part. Aconseguir estabilitzar aquest gran col·lectiu, més enllà de ser una qüestió de justícia i de dret laboral, implicarà donar estabilitat a molts professionals i permetre que aquests es centrin a millorar l’atenció i abordar la gran complexitat dels problemes que ens estan abordant, l’envelliment de la població, la cronificació, la millora en els hàbits de salut, i no oblidem, la manca de professionals, etc. Evidentment l’estabilitat no ho és tot però pot significar molt. No només pels professionals individualment, també permetrà fer valer millor la nostra veu, defensant millor els drets dels nostres usuaris.
Molts no arribem a aquestes proves en la millor de les circumstàncies, els anys, la família, els nens petits, la feina, les guàrdies i la manca de professionals, fan que aquesta preparació no es presenti fàcil. Esperem, però, que el tribunal i la resta de responsables del procés siguin conscients de la situació i la desenvolupin com una oportunitat per a la societat i no un repte o un problema més. Esperem que s’entengui que és una situació excepcional i per tant requereix avaluacions excepcionals, a l’alçada del sacrifici fet pels professionals, que permetin tirar endavant i passar pantalla per afrontar el que ens ve, que no és poc.
A la primària de Catalunya fa anys que se li demana el 120%, comencem a estar esgotats, jo ho explicava A. Macperson fa uns dies en un article a la Vanguardia. Malauradament, durant aquests mesos, fins al 25 de novembre, dia de l’Examen, els metges i metgesses de la primària catalana no estaran del tot disponibles, com deien els cartells aquest estiu, DISCULPEU LES MOLÈSTIES, ESTEM TREBALLANT PER ATENDRE’LS MILLOR.
La medicina de família viu moments de crisi, manifesta per diversos indicadors, alguns dels quals vull enumerar i reflexionar. I vull començar per on es crea el coneixement: les facultats. Allà, la presència de la Medicina de Família, des d’una perspectiva transversal, continua sent testimonial, i només representa, en el millor dels casos, el 5% de la càrrega docent universitària.
D’altra banda, s’ha descapitalitzat la nostra especialitat, amb la pèrdua de places MIR. L’any 1996 el 42% del total de places MIR a l’estat espanyol era per a Metges de Medicina Familiar i Comunitària. Vint-i-dos anys després, aquest febrer del 2018, aquest percentatge és del 27%.
També ens cal consolidar llocs de treball i acabar amb la precarietat. Molts metges de família joves conviuen dia a dia amb contractes laborals precaris (de dies o de setmanes) que contribueixen a un desencant professional creixent, però també a la generació de burn out. En el 2007 el pressupost destinat als Equips d’Atenció Primària era del 17,5% del total de pressupost del Departament; en el 2017 era del 14%. Una tendència que cal invertir: necessitem bones notícies.
A més, ens trobem que Espanya és el país europeu amb una de les taxes més baixes de metges de família per habitant: 9,7 metges de família/10.000 habitants a la Unió Europea; 7,6/10.000 a Espanya; 7,2/10.000 a Catalunya. Com podem afrontar la manca de professionals, especialment metges de família, que tenim a tocar? Els canvis en l’organització dels mateixos equips, adoptant una funció autònoma real, poden ser una part de la solució. Una altra part ha de venir necessàriament en una inversió de major nombre de metges de família dins del Sistema de Salut.
En aquests moments però, a Catalunya assistim a un possible canvi de model de l’Atenció Primària amb l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària). Una estratègia de la que estem expectants i que planteja reptes i oportunitats. L’oportunitat principal: que els Equips d’Atenció Primària recuperin la centralitat del Sistema Nacional de Salut.
Davant d’aquesta sobredosi de realisme, tenim futur els metges de família? Té futur l’Atenció Primària? I tant que en té. Un exemple ho il·lustra: la robòtica. A qui substituirà abans un robot, a un cirurgià dins del quiròfan, o a un metge de família? Segurament a un cirurgià. I de fet ja està succeint. Encara falta molt temps perquè un robot pugui processar respostes davant la incertesa, o adoptar actituds empàtiques, ser assertiu, o simplement consolar, mirar als ulls, o emocionar-se amb el pacient. Per altra banda, tenim experiències innovadores en alguns equips sobre la reorganització de l’atenció domiciliària dins dels propis Equips d’AP; o centres on l’autonomia de gestió ha repercutit de manera molt positiva en l’eficiència, ha contribuït a la sostenibilitat, i ha incrementat la qualitat de vida professional. L’administració disposa de dades per avaluar quins són els centres amb les millors pràctiques i els millors resultats, i fer els canvis que siguin necessaris, fins i tot a nivell legislatiu.
La societat experimenta canvis sociodemogràfics molt profunds, com l’increment de l’esperança de vida, l’envelliment de la població o la generalització digital. Davant aquesta situació cal un consens polític i social que permeti un gran pacte que mantingui la qualitat i l’equitat en la prestació de serveis. La generalització de les tecnologies de la comunicació ha conduït a tenir pacients disposats a participar activament en la presa de decisions. Són pacients que reclamen que el sistema sigui accessible i estigui connectat. Davant aquesta tendència cal que els professionals vetllin per la seva pròpia formació, que aquesta sigui d’excel·lència i orientada a les habilitats, a les actituds, rigorosa i independent. Els metges i metgesses de família afrontem aquests reptes amb els nostres valors d’honestedat, integritat, autoexigència, prudència, proximitat, respecte, dedicació, lideratge, treball en equip i capacitat de gestió. I cal que ho fem defensant models organitzatius que garanteixin la qualitat i la seguretat dels pacients, i que contribueixin a la investigació, la innovació i la generació de coneixement. Perquè efectivament, fora de l’Hospital existeix vida intel·ligent capaç de generar nou coneixement tant clínic, com organitzatiu i de gestió. I això cal cuidar-ho i incentivar-ho.
Finalment, les metgesses i metges de família volem decidir. Exigim autonomia professional participant de manera efectiva en la gestió dels centres i amb els recursos necessaris per mantenir un sistema nacional de salut sostenible. Aquest és el nostre compromís: estar al servei de les persones. La CAMFiC estarà sempre al costat dels seus socis i de les institucions que defensen un sistema de salut per tothom, universal, públic i gratuït.
L’Atenció Primària està focalitzant part dels seus esforços en l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Segons el Departament de Salut, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut; potenciar l’orientació comunitària com una estratègia de generació de salut i de lluita contra les desigualtats en salut; garantir un model bio-psicosocial d’atenció centrat en la persona; respondre als canvis demogràfics i a l’augment de comorbiditat; i garantir la qualitat i seguretat, l’equitat territorial i la sostenibilitat del sistema públic.
Dues entitats de l’Atenció Primària estan treballant junt a altres amb el Departament per dibuixar aquest nou model d’Atenció Primària i Salut Comunitària. Són l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC). En una jornada de debat anomenada “L’ENAPISC i els Professionals: Noves propostes, per afrontar nous reptes”, les dues entitats van abordar els aspectes de l’ENAPISC que se centren a tenir cura dels professionals perquè aquests puguin tenir cura dels ciutadans, “Cuidar per a poder cuidar!”.
Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, creuen que l’Atenció Primària és el centre del sistema i porta d’entrada d’aquest i que ha d’adaptar-se als canvis sociodemogràfics de l’entorn per a millorar l’atenció al ciutadà i adaptar-se a cada cas i situació.
Com estem ara? Què s’està fent des del Consell Assessor que tracta l’ENAPISC?
Xavier Bayona: Jo no en formo part del Consell i, des de fora, de l’ENAPISC poc sabem. És un projecte ambiciós. L’any passat en una jornada ens van presentar quines eren les bondats i les línies estratègiques a desenvolupar però no tenim res més. Tenim una declaració de bones intencions per part del Departament i ens sembla molt bé però al desenvolupament encara li falta molt i poca cosa hi ha publicada més enllà d’un PowerPoint.
Alba Brugués: Jo com a presidenta d’AIFICC sí que estic al Consell Assessor. Ens hem reunit dues vegades, tampoc ha avançat massa aquest Consell, no hi ha part operativa posada en marxa però sí que hi ha la voluntat que aquest Consell Assessor es vagi reunint i vagi seguint aquest procés. Les societats científiques han començat a fixar reunions molt breus, un cop al mes, per posar-se al dia de tots els avenços de l’ENAPISC.
El treball s’està fent amb el Departament de Salut però ara mateix no hi ha Govern. Què suposa això per a la feina diària i amb qui s’està fent el treball?
A. B.: S’està fent amb la Pilar Magrinyà, que és la directora general de Planificació en Salut del Departament de Salut i és la que sustenta la direcció política de l’ENAPISC. La direcció tècnica la sustenta Jordi Monedero. Hi ha més gent treballant com ara la Cristina Casanovas, una infermera d’AIFICC.
Hi ha confiança aleshores que segueixi endavant?
A.B.: Sí. No ens han dit ni que s’aturés ni que es posposés.
Vau realitzar una jornada de reflexió sobre l’ENAPISC amb metges i infermeres de primària. Què en va sortir? Cap a on hem d’anar o per què s’ha d’apostar?
X.B.: A la jornada bàsicament vam focalitzar el debat al voltant de les persones que han de cuidar. Un dels grans eixos de l’ENAPISC és tenir cura dels professionals. En aquesta jornada que vam fer conjuntament AIFICC i CAMFIC el que preteníem era fer una reflexió sobre quines eren les propostes que es feien dins l’ENAPISC i fer aportacions des dels assistents per veure com podíem millorar aquest projecte. Un projecte que ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català.
A.B.: Això dels professionals és la base. En l’Atenció Primària i Salut Comunitària, la base, el 80% del pressupost, són les persones. Si aquestes persones no se les cuida és que alguna cosa de la maquinària no funciona. Si el professional, que és el pilar, no està en línia del Pla Estratègic, doncs anem malament. Als hospitals els professionals evidentment també són un pilar però centren la part pressupostària en maquinària o en gran tecnologia. En la Primària el pressupost no es dedica ni a grans edificis ni a grans estructures: el 80% del pressupost és per als professionals i per tant s’han de cuidar.
Fora de les jornades, seguiu treballant conjuntament les dues entitats?
X.B.: Arran d’aquesta trobada hem redactat un document que es publicarà en breus on fem un recull dels cinc eixos que dins l’ENAPISC detallen la part que afecta més a la cura dels professionals. Es van destacar aspectes com que als professionals els hi agradaria disposar de més temps, de tenir més reconeixent, més facilitats per desenvolupar habilitats i poder créixer com a tal… Van sortir línies que els professionals tenen molt presents i van reivindicant des de fa temps. A l’ENAPISC passa una mica de resquitllada i vam voler subratllar que, com diu l’Alba, si més del 80% de la inversió que fa el sistema públic de finançament dels projectes és en professionals, cal mirar què podem fer perquè aquestes persones estiguin engrescades, que puguin créixer i donar satisfacció estant satisfets.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Carla Benito
Pel que fa a la territorialitat hi ha diferències que s’haurien de tenir en compte a l’hora de desplegar l’estratègia. Als Pirineus per exemple es necessitarà un altre volum de gent però també un altre tipus de recursos. Com ho esteu treballant això?
A.B.: Moltes de les desigualtats es resoldrien amb l’autonomia de gestió. Si tu tens un model d’autonomia de gestió per gestionar un territori, sigui de la mida que sigui, però la tens quant a economia, recursos humans, competències… És a dir: què necessites en aquell territori, quanta gent, quines característiques ha de tenir la gent que contractes… Només amb això ja s’arreglaria molt. No és una cosa planera, tu estàs fent una política sobre un territori i una població concreta.
D’això també es va parlar a la jornada: de l’autonomia en els centres de salut. A més, hi ha estudis al respecte, les entitats de salut que tenen autonomia de gestió tenen millors resultats i millor satisfacció dels professionals.
Esteu fent vosaltres també el recull d’aquestes diverses sensibilitats per portar-les a les reunions de l’ENAPISC?
X.B.: Hi ha un treball en marxa que ara està en fase d’escriptura i que es publicarà en els mesos vinents. A partir de l’anàlisi d’una enquesta que es va passar a professionals d’Atenció Primària de Catalunya, majoritàriament infermeres i metges, s’està veient que les fórmules de gestió que donen més capacitat autònoma i més reconeixement en els seus professionals són les que aconsegueixen un major compromís d’aquests professionals i, de forma indirecta, entenem que una major satisfacció. Fora de l’estudi tenen la capacitat de ser molt més innovadors i aportar millores que amb major eficiència poden aportar satisfacció a les necessitats de salut que la població ens demana.
Quines mesures s’haurien d’aplicar per revertir això i quin encaix podria trobar dins l’ENAPISC?
A.B.: Jo crec que no hauríem de treballar tant per professions sinó per equips d’Atenció Primària, ja que aquests equips són multidisciplinars: hi ha metges, infermeres, treballadors socials, administratius, odontòlegs… Aquests equips, que eren un dels pilars quan es van dissenyar, no s’han desenvolupat prou i hauríem de treballar més amb aquesta visió multiinterdisciplinar. Ara, parlant com infermera, dic que sí que és cert que sovint desaprofitem molt els professionals generant dobles visites amb un mateix pacient. Si ens distribuíssim més i respectéssim més totes les competències i elevéssim al màxim les competències de cada professional, segurament aprofitaríem al màxim tots els recursos humans que tenim.
De què estic parlant aquí? Doncs per exemple de la prescripció infermera. Ja sé que sempre cau però clama al cel que a hores d’ara que per una recepta d’un fàrmac o d’un producte que la infermera domina més, perquè té la competència de fer aquella cura o aquell procés d’aquella persona, que no la pugui fer, que l’hagi de derivar a un altre professional perquè faci la part administrativa. En aquest moment no té cap sentit que passi això.
Tota la part de la precarietat, és veritat: no hi ha professionals, o hi ha pocs, i a més a més no s’està donant valor per exemple a la infermeria familiar i comunitària. Ara els especialistes que surten no tenen un lloc prioritari a les borses de treball. I tampoc hi ha metges de família.
X.B.: Potencialment en aquests moments amb les jubilacions que es produiran en els anys que vénen està calculadíssim que les promocions de metges de família formats no tenen capacitat per cobrir tots els forats que s’hi crearan. És una situació urgent que ja la tenim aquí i cal que des de l’administració se’ns ajudi a trobar noves fórmules organitzatives per donar resposta a un ciutadà que ens ho demana.
Falten especialistes perquè no hi ha places de treball o perquè cada cop hi ha menys gent que tria aquesta especialitat en examinar-se del MIR?
X.B.: Les places MIR de Medicina de Família són menors aquest any respecte l’any passat. Si compares les especialitats hospitalàries amb les especialitats d’Atenció Primària hi ha un desequilibri positiu cap a les primeres que com a societat no té massa sentit. Hi ha un tema de planificació probablement motivat per diferents grups de pressió que està dificultant que en un futur pròxim si continuem com estem ara puguem continuar donant el mateix servei que estem donant ara.
La població va envellint també.
X.B.: Sí, la població va envellint i els professionals també envellim… aquí s’ajunten una sèrie de fenomens que se superposen. Hem de poder tenir una eina, que pot ser l’ENAPISC, que ens doni flexibilitat per adequar als territoris els professionals que necessitem. Està documentat que els diferents territoris necessiten diferents perfils professionals i en proporcions diferents. Probablement si invertíssim una situació que es dóna ara que hi ha més metges que altres col·lectius professionals en els equips d’Atenció Primària, potser podríem racionalitzar aquesta demanda de la cronicitat. És una demanda que ja tenim a sobre: tenim millor qualitat de vida, vivim més anys i ens anem fent grans portant una motxilla amb diferents malalties i situacions de risc per la salut.
A.B.: És evident que la gent envellim, vivim més anys i hi ha més situació de malaltia crònica. Segurament aquestes fórmules també impliquen donar més atenció al domicili com a lloc on cuidar. A més, no només fem salut en els centres sinó que s’ha de fer salut des de la comunitat.
Paral·lelament a això s’ha de treballar perquè la prevenció i la promoció de la salut en edats joves, amb gent que encara no està malalta, cal fer un incís important. Estem tan abocats al dia a dia, a sortir del pas, que tota aquesta part de prevenció i promoció l’estem deixant una mica de banda i això ens ho trobarem d’aquí uns quants anys.
Per una banda el tema de la cronicitat i per l’altra el de la prevenció: s’han de traçar estratègies per anar a parar a aquella gent que no et ve.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Redacció
X.B.: Hi ha projectes molt macos en alguns barris que ja han començat a treballar la comunitària. S’han creat xarxes, no només de professionals de la salut, on es vetlla per fer tallers des de diferents visions com ara educadors de carrer perquè la gent aprengui que es poden fer les coses d’una manera diferent, permetent viure amb millor salut i arribar a grans amb millor salut. L’ENAPISC seria un revulsiu que ens ajudaria a donar més força, més importància i més visibilitat a tot el projecte comunitari que ja s’ha iniciat però falta molt per fer.
A.B.: Els resultats immediats de tota aquesta estratègia comunitària costa molt de veure. En fer una intervenció quirúrgica per exemple veus els resultats ràpidament però en comunitària costa més, es veu a llarg termini. Costa de veure i costa que els polítics s’aboquin aquí. Hi ha experiències que són com bolets i la idea és que de mica en mica es vagin desplegant i reproduint. Per això necessitem professionals, i professionals formats per fer aquesta feina, perquè no estem massa acostumats a sortir dels nostres centres de salut i això és treballar molt al carrer. Calen professionals preparats, amb competències i que uneixin tot això: que la primària no està desvinculada de la salut comunitària.
Cal una estructura que contempli tots els vessants. Parleu de la necessitat de fer plans a més llarg termini. Ara s’ha vist amb el col·lapse a urgències als CAP i a hospitals que molts dels plans es realitzen per solucionar el dia a dia. Pel que fa a la territorialitat, que en parlàvem abans, ara la llei Comín volia modificar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Quin encaix tindria amb l’ENAPISC?
X.B.: Nosaltres, des del CAP, com a proveïdors de serveis intentem tirar endavant de la millor manera amb les eines que se’ns dóna. Per tractar tot això, l’ENAPISC ens possibilita reflexionar sobre prioritats segons territori, també sobre la necessitat que hi hagi o no privada, les realitats socioeconòmiques, migració… i així encaixar-ho amb la LOSC que s’ha de revisar a banda. Cada territori ha de tenir llibertat per desenvolupar les fórmules que cregui necessàries. Evidentment després algú ha de fer avaluació dels indicadors per veure com s’està treballant, però així es podrà avançar amb el protagonisme de l’Atenció Primària dins del sistema català.
A.B.: Sabem que darrere del Pla d’Innovació també hi ha bones intencions però el que no ens podem permetre és il·lusionar a la gent i que amb els canvis de Govern tot quedi en un calaix.
El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitatbusca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).
L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.
Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».
L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.
Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari
El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.
L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.
Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».
Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.
Vuit reptes de futur
La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.
Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres
Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.
La CAMFiC es defineix com la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, una associació científica i professional de metges especialistes en medicina familiar i comunitària en l’àmbit de Catalunya. Com a missió volen «promoure, mitjançant els socis, el desenvolupament d’una Atenció Primària resolutiva i d’alta qualitat, centrada en la millora de la salut de la comunitat, potenciar i facilitar el desenvolupament professional del soci i, en general, del conjunt de persones que treballen a l’Atenció Primària, en col·laboració amb les organitzacions sanitàries, polítiques i docents».
El relleu i nomenament del nou president de la CAMFiC es va dur a terme durant el XXVI Congrés d’Atenció Primària celebrat a l’Ampolla durant el 26 i el 27 d’octubre.
Dolors Forés ha estat la presidenta de la societat durant 12 anys. La Dra. Forés, és cap d’estudis de la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Costa de Ponent (ICS), és vocal del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i forma part del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal òrgan de govern de l’ICS.
Antoni Sisó pren el seu relleu després d’haver estat durant dos anys el vicepresident de la societat científica. A banda de ser el nou president de la CAMFiC, el Dr. Sisó és director de recerca del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerre (CAPSBE) i cap del Grup Transversal de Recerca en Atenció Primària de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer).
Ara que podeu fer una valoració conjunta, com veieu el traspàs de la presidència de la CAMFiC?
Antoni Sisó: Si vols adjectius, ha sigut un traspàs transparent, organitzat, exemplar, amigable. Ha anat bé.
Dolors Forés: Sí. L’Antoni ha estat durant vicepresident durant un temps i per tant no ha representat cap daltabaix ni per la societat, ni per la junta. Quan algú arriba a un lloc i comença dient que no canviarà res a mi em por. És obvi que canviarà moltes coses: és molt més jove, és un home, té un perfil professional diferent…
Quina valoració fas dels últims anys presidint la CAMFiC, Dolors?
Dolors: En tinc molts d’últims des de l’any 2005… Penso que la societat científica, no gràcies a mi ni tan sols a la junta, sinó gràcies a tots els que han participat, s’ha consolidat com la societat líder dels metges i metgesses de família de Catalunya. Això només ha estat possible per la fidelitat i el respecte que ens han tingut els socis, que han anat augmentant. Igual que els metges no tenen sentit sense els pacients, una societat científica no té sentit sense els socis.
Ara bé, de la mateixa manera que els socis són una part important, una altra són els grups de treball on els metges i metgesses, ho ressalto perquè hi ha moltes dones professionals de la salut, no només treballen per millorar la integritat de la seva professió sinó que estan organitzats per àrees d’interès. Tenim grups d’experts, vora uns 50, on hi ha d’interessats en patologies més orgàniques i d’altres en patologies relacionades amb el benestar psíquic. Aquí trobem per exemple: el grup de l’adolescent, el de salut mental, el de violència de gènere o el de la gent gran, que es dediquen a fer activitats formatives.
Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA
Els grups claus són el grup d’ètica i el grup de qualitat que a part de ser grups absolutament transversals han jugat un paper molt important per seguir amb una visió crítica les activitats formatives que es fan des de la societat així com els continguts, la difusió, els distribuïdors… Tenim a més implantació territorial i després tenim grups que representen la continuïtat com ara la vocalia de residents. Els intentem incloure des del principi, abans de començar de fet, just al passar el MIR es realitza un acte on s’intenta explicar que els hi pot aportar la societat a aquests joves metges de família.
Quin seguiment se’ls hi fa perquè acabin integrant-se dins la CAMFiC plenament?
Dolors: Com a societat som els referents de l’Atenció Primària i des del punt de vista professional també som els que sabem el millor i el pitjor de la primària. Als joves que just es sumen a l’especialitat els hi donem suport en els seus inicis ja que no deixen de ser joves amb contractes precaris.
En aquest sentit, i perquè som els qui sabem les mancances de la primària, com a societat des del govern del tripartit també ens hem dedicat a assessorar els plans directors i estratègics que s’han anat elaborant encara que no sempre hem estat d’acord.
Què reculls de la Dolors, Antoni?
Antoni: Aquests dos anys que he estat com a vicepresident treballant amb la Dolors em fan estar molt agraït per la feina feta. Crec que podem dir que ara la CAMFiC és el dibuix que volíem. A més, jo que vinc més de l’àmbit de la investigació i la recerca, recolliré idees de la trajectòria de la Dolors, que ve més de l’àmbit docent.
A finals de maig us vau reunir amb el conseller de salut, Toni Comín, junt amb membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) per traslladar-li un seguit de propostes que busquen millorar l’atenció primària. La resposta del Departament de Salut va ser que aquestes ja es preveien dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Aquesta Estratègia incorporaria 5.000 treballadors a l’atenció primària per exemple. Ha començat el desplegament de l’ENAPISC?
Antoni:No. A hores d’ara l’ENAPISC no ha començat a caminar. De fet, encara estem pendents que s’activin els grups de treball, ja que fins ara ni tan sols ens han convocat.
Quines propostes veieu més urgents?
Antoni: Els metges de família volem tenir un rol central dins el sistema. Volem recuperar la centralitat i això passa per treballar des de diverses categories. L’ENAPISC detalla mesures de governança, d’atenció domiciliària, de gestió… Cal revertir la situació de la medicina de família i comunitària amb certa urgència. Ara mateix hi ha un decrement accelerat del número dels metges de família al sistema perquè hi ha jubilacions que no es cobreixen i gent que marxa fora.
Ens trobem amb 200 metges de família menys al sistema en un moment on tenim població cada cop més envellida, que requereix més visites a domicili i una atenció més complexa. Paral·lelament, tenim una bossa de metges d’entre 30 i 40 anys que viuen en precarietat laboral. No sabem si això l’ENAPISC ho arribarà a tractar però ara mateix veiem que cada cop hi ha menys places, no es convoquen oposicions públiques i no hi ha cap tipus de seguretat quan tenir seguretat a la feina és una necessitat que tothom busca.
Dolors: Això s’ha de combinar amb el fet que és una especialitat on hi ha moltes dones que veuen que no poden conciliar la seva vida personal amb la professional. Arriben als 30, 40 anys i segueixen sent precàries després d’haver passat una carrera llarga, una residència també extensa…
Antoni: Per la societat, ser metge està molt ben vist socialment però tot i així el retorn social que reben els joves metges de família no és el que s’esperaven en entrar a la carrera.
Dolors: El reconeixement social es dóna més en altres especialitats… La premsa mateix va als hospitals a informar-se però, què ha de saber un metge que està tancat a un hospital si ha arribat o no la grip? Som nosaltres el primer contacte amb la societat.
Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA
La disminució dels metges de família també es pot explicar perquè els estudiants de medicina trien altres especialitats al realitzar l’examen del MIR (Metge Intern Resident)?
Antoni: Des de l’any 96 s’estan oferint les mateixes places de medicina familiar. El sistema dels darrers 20 anys s’ha dedicat a crear especialistes de qualsevol cosa menys de família. Som el país amb la ràtio més baixa de metges de família respecte a altres especialitats.
Dolors: La gent quan comença la carrera vol ser metge, pocs saben quina especialitat faran. És al llarg de la carrera quan comencen a fer una doble selecció dins de grans grups. Els professors haurien d’encaminar als alumnes cap a allò necessari i animar que la meitat d’ells anessin cap a la primària. Ara mateix el MIR es dedica a cobrir places i no estudia a mig-llarg termini quins metges necessitarà el sistema ni tan sols es planteja quines àrees són aquelles on es vol incidir més. Això el que acaba provocant és que els metges residents acaben una especialitat i com no tenen on treballar acaben fent una altra especialitat o marxant del país. És ridícul i costós pel sistema. Podem entendre que planificar sempre és difícil però s’haurien de preveure escenaris i deixar de convocar places en base a la necessitat del moment de cada hospital.
Com es pot promocionar de nou l’especialitat entre els estudiants de medicina i entre aquells que ja han accedit a la residència perquè s’hi quedin?
Antoni: La recerca pot ser una bona oportunitat pel metge de família. Catalunya sempre ha estat exportadora de talent i els metges de família podrien investigar en biosanitat i biomedicina. Ara bé, si no hi ha contraprestacions en forma de recursos, calen eines perquè els metges de família es desenvolupin com a investigadors. Aquestes no es creen per la fama que té el metge de família de ser un metge assistencial. Per això, no hem tingut mai el que se’n diu temps protegit, no hem tingut l’ambient que ens ho hagi permès. Cal que per discriminació positiva això es pugui promoure.
El pressupost públic destinat a Atenció Primària ara està en un 14% però el percentatge ideal seria que es situés en un 25%. Poc pressupost, poc personal… Comptant que la població ha envellit més i per tant ha augmentat la feina de l’atenció primària.
Antoni: Sempre tindrem feina i no només per l’envelliment de la població sinó perquè nosaltres no donem altes. Això és el fonament de la nostra atenció: conviure, acompanyar, compartir problemes psicològics, socials, familiars, laborals… Des de la CAMFiC parlem de deprescripció que vol dir bàsicament donar-li seguretat al pacient. Ens ve un pacient de 75 anys que pren sis fàrmacs diferents i de cada fàrmac s’han fet assaigs clínics per mirar la seva eficàcia i tolerància però qui li ha receptat un d’aquests no pot saber com li afecta la barreja. És per això que el metge de família ha de ser el metge més accessible de tots. Ens arriben a nosaltres els danys col·laterals, no al psiquiatre que li ha receptat la meitat dels fàrmacs.
Dolors: Ni tan sols nosaltres podem saber els efectes, ja que aquests són exponencials. No tenim matèria per fer estudis però amb la deprescripció mirem de buscar el major benefici pel pacient.
La resistència als antibiòtics s’ha convertit en un problema de magnitud global que preocupa a autoritats sanitàries de molts països. Un dels factors que provoca aquesta resistència és l’ús inadequat o excessiu que es fa d’aquests medicaments. Un estudi promogut per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) assegura que la prevalença d’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes segueix sent molt elevada, fet que pot incentivar l’automedicació.
Segons aquest estudi presentat recentment, realitzat a partir d’una enquesta feta als últims mesos del 2014, un 38% de les persones a qui es va preguntar va admetre tenir antibiòtics emmagatzemats a casa. Les farmacioles de les llars catalanes poden tenir aquest fàrmac ja sigui perquè ha sobrat d’anteriors tractaments o perquè, en alguns casos, tot i que no està permès, pugui haver estat comprat sense recepta.
La CAMFiC alerta: “la medicació sobrant pot encoratjar l’automedicació posterior, incentivant un ús inadequat d’aquests fàrmacs i contribuint a un augment de la resistència antibiòtica, que està assolint nivells alarmants en alguns països europeus”.
El doctor Carles Llor, que ha participat en l’estudi, assegura que es tracta d’un problema greu del qual diferents actors en són responsables. Per una banda els metges, que poden prescriure dosis de més o que no informen adequadament de què és important fer tot el tractament, per altre els pacients. Segons un estudi, explica Llor, un 30% d’ells deixa el tractament si ja es troba bé. Altres prenen medicaments sense consultar el metge, i per últim les farmàcies, que a vegades venen antibiòtics sense recepta, assegura aquest expert.
Aquests fets provoquen que tota classe de fàrmacs destinats a combatre les infeccions s’acumulin a les llars, i d’alguna manera incentivin l’automedicació. Prendre fàrmacs sense recomanació d’un professional recorda Llor, no només causa problemes de resistència al medicament, sinó que a més pot tenir conseqüències adverses. “Els antibiòtics poden tenir molts efectes secundaris”, assegura i alerta que l’ús de l’antibiòtic s’ha “banalitzat molt”.
L’estudi també apunta com a causant d’aquest emmagatzematge el fet que els antibiòtics es dispensin en caixes amb el mateix número de dosis. Segons la CAMFiC caldria promoure la dispensació exacta de pastilles d’antibiòtics a les farmàcies. És a dir, que només fos possible comprar el nombre de pastilles exactes necessàries per fer front al tractament receptat pel metge.
Les varietats que més s’acumulen a casa
Segons l’enquesta realitzada per aquesta entitat l’Amoxicil·lina i àcid clavulànic és l’antibiòtic que més es desa. Del total de capses guardades d’antibiòtic a les llars catalanes enquestades més d’un 20% responien a aquest tipus. Segons Llor això es deu al fet que es tracta de l’antibiòtic més receptat a Espanya perquè serveix per tractar diversos tipus d’infeccions, com les bucodentals, les respiratòries, les urinàries o les cutànies.
A una distància significativa li segueix l’amoxicil·lina, la fosfomicina, i la cloxacil·lina. Tot i els resultats, l’estudi remarca que, com que l’enquesta es va fer per via telefònica, és “probable que l’emmagatzematge real d’antibiòtics a les llars catalanes fos infravalorat”.
La resistència al medicament, una alarma global
A la Unió Europea moren al voltant de 25.000 persones cada any a causa d’infeccions que no poden ser tractades amb antibiòtic per culpa de la resistència que han generat els bacteris al medicament. Si és cert que l’aparició de bacteris resistents és quelcom natural, l’ús inadequat d’antibiòtics ha accelerat el procés. A l’estat espanyol moren 2.500 persones a l’any a causa d’aquest fet i l’Agència Espanyola del Medicament calcula que al 2050, si no es fa res per revertir la situació moriran 40.000 persones d’infeccions que no podran ser tractades amb els antibiòtics presents.
Quan un antibiòtic és resistent significa que els bacteris que causen la infecció resisteixen el tractament i per tant que no desapareixen, provocant, en alguns casos la mort. L’Agència també calcula que aquesta resistència provoca una despesa sanitària addicional de 150 milions d’euros a l’estat espanyol.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanava fa poc dies revisar el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual, en les que s’ha observat un augment dels casos que resisteixen als antibiòtics que s’utilitzen per tractar aquestes patologies.
Per tot això Llor reclama mesures urgents per fer front a aquest fet. En primer lloc demana que es controli de forma exhaustiva que no es venen antibiòtics sense recepta. En segon lloc assegura que és important informar millor a la població sobre aquest fet. I per últim assegura que és important que els poders polítics se n’adonin i reflexionin sobre la gravetat del problema.
