Etiqueta: canvi climàtic

  • La qualitat de l’aire a Europa millora, però continua preocupant

    Les concentracions de partícules en suspensió i diòxid de nitrogen a l’aire són l’objecte d’estudi amb els quals es mesura la qualitat de l’aire.

    Tal com s’informa al Canal Salut, a Catalunya, el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural realitza una vigilància permanent dels nivells dels contaminants presents en l’aire ambient a través de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Catalunya (XVPCA).

    A més, entre els mesos de maig i setembre, es fa una campanya específica de vigilància de l’ozó troposfèric perquè les condicions meteorològiques afavoreixen la formació d’aquesta substància. I en el web de Medi Ambient i Sostenibilitat, es pot conèixer la qualitat de l’aire actual en temps real.

    L’any 2021, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir unes directrius mundials sobre la qualitat de l’aire. I, d’acord amb aquestes directrius, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», i el Barcelona Supercomputing Center –Centre Nacional de Supercomputació (BSC- CNS)–, ha estimat les concentracions ambientals diàries de diferents partícules en suspensió (PM2.5 i PM10), diòxid de nitrogen (NO2) i ozó troposfèric (O3) en un ampli conjunt de regions europees entre el 2003 i el 2019. Ho ha fet basant-se en tècniques d’aprenentatge automàtic. L’objectiu era avaluar la quantitat de dies que se superen les directrius fixades per l’OMS en un o diversos contaminants.

    L’equip de recerca va analitzar els nivells de contaminació en més de 1.400 regions de 35 països europeus, on viuen 543 milions de persones. Els resultats, publicats a Nature Communications, mostren que els nivells globals de partícules en suspensió (PM2,5 i PM10) i diòxid de nitrogen (NO2) han disminuït en la major part d’Europa. En concret, els nivells de PM10 van ser els que van disminuir més durant el període d’estudi, seguits dels de NO2 i PM2,5, amb descensos anuals del 2,72%, 2,45% i 1,72%, respectivament. En canvi, els nivells d’O3 van augmentar anualment un 0,58% al sud d’Europa, fet que va multiplicar gairebé per quatre el nombre de dies amb mala qualitat de l’aire.

    Tot i les millores en la qualitat de l’aire, el 98,10%, el 80,15% i el 86,34% de la població europea viu en zones que superen els nivells recomanats per l’OMS per a PM2,5, PM10 i NO2, respectivament.

    Canvi climàtic i contaminació atmosfèrica

    Segons els experts, les temperatures més càlides i la intensitat més gran de la llum solar a l’estiu potencien la formació d’O3 mitjançant reaccions químiques. Posteriorment, els nivells elevats d’O3 acceleren l’oxidació dels compostos orgànics de l’aire. Aquest procés d’oxidació condueix a la condensació de certs compostos oxidats, formant noves partícules PM2,5. A més, el canvi climàtic augmenta la probabilitat d’incendis forestals, que eleven encara més tant els nivells d’O3 com de PM2,5. Segons alerta l’investigador d’ISGlobal i autor sènior de l’estudi, Joan Ballester Claramunt, “aquesta complexa interacció crea un bucle nociu que posa en relleu la necessitat urgent d’abordar simultàniament el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica».

    Aquesta és, de fet, la gran utilitat d’estudis com aquest, que serveixin per abordar després polítiques que encaminin a les societats a contribuir a millores globals per a les persones i per al Planeta. Per això, cada contaminant estudiat, un cop determinats els nivells d’acumulació i, per tant, d’agressió a la salut, ha de portar a mesures per a combatre aquesta emissió o formació concreta al nostre entorn.

    Un exemple és l’O3 troposfèric. Expliquen els investigadors que es troba a les capes baixes de l’atmosfera i es considera un contaminant secundari perquè no s’emet directament a l’atmosfera, sinó que es forma a partir de certs precursors –com els compostos orgànics volàtils (COV), el monòxid de carboni (CO) i els òxids de nitrogen (NOx)– que es produeixen en els processos de combustió, principalment en el transport i la indústria. En concentracions elevades, l’ozó pot causar problemes en la salut, la vegetació i els ecosistemes.

    Ballester Claramunt explica que «la gestió de l’ozó presenta un repte complex a causa de la seva via de formació secundària. Les estratègies convencionals de control de la contaminació atmosfèrica, que se centren en la reducció de les emissions de contaminants primaris, poden no ser suficients per mitigar eficaçment els alts nivells d’O3 i els dies amb contaminació composta associats”. I afegeix que, “abordar el canvi climàtic, que influeix en la formació d’ozó a través de l’augment de la llum solar i l’increment de les temperatures, és crucial per a la gestió de l’ozó a llarg termini i la protecció de la salut pública».

    Diversos contaminants alhora

    L’estudi també va analitzar el nombre de dies en què es van superar simultàniament els límits de dos o més contaminants, una confluència coneguda com a “dia amb contaminació composta”. Tot i les millores globals, el 86,3% de la població europea va experimentar almenys un dia amb contaminació composta a l’any durant el període d’estudi, i les combinacions de PM2,5-NO2 i PM2,5-O3 són les més comunes.

    Els resultats posen en relleu les millores significatives de la qualitat de l’aire a Europa pel que fa a les PM10 i NO2, mentre que els nivells de PM2,5 i O3 continuen superant les directrius de l’OMS en moltes regions, fet que es tradueix en un nombre més gran de persones exposades a nivells d’aire contaminat. «Es necessiten esforços específics per abordar els nivells de PM2,5 i O3 i els dies amb contaminació composta associats, especialment en el context del ràpid augment de les amenaces del canvi climàtic a Europa», diu Zhao-Yue Chen, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi.

    «La nostra estimació de l’exposició de la població a esdeveniments de contaminació atmosfèrica composta proporciona una base sòlida per a la investigació futura i el desenvolupament de polítiques per abordar la gestió de la qualitat de l’aire i les preocupacions de salut pública a tot Europa», assenyala Carlos Pérez García-Pando, ICREA i AXA Research Professor al BSC-CNS.

    Distribució geogràfica heterogènia

    L’equip de recerca ha desenvolupat models d’aprenentatge automàtic per estimar concentracions diàries d’alta resolució dels principals contaminants atmosfèrics, com ara PM2,5, PM10, NO2 i O3. Aquest enfocament, basat en les dades, crea una imatge diària completa de la qualitat de l’aire al continent europeu, que va més enllà de les estacions de control escassament distribuïdes. Els models recullen dades de múltiples fonts, com ara estimacions d’aerosols per satèl·lit, dades atmosfèriques i climàtiques existents i informació sobre l’ús del sòl. Analitzant aquestes estimacions de contaminació atmosfèrica, l’equip va calcular la mitjana anual de dies en què se supera el límit diari de l’OMS per a un o més contaminants atmosfèrics.

    L’anàlisi mostra que el 98,10%, el 80,15% i el 86,34% de la població europea vivia durant el període d’estudi en zones que superen els nivells anuals recomanats per l’OMS per a PM2,5, PM10 i NO2, respectivament. Aquests resultats coincideixen amb les estimacions de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) per als 27 països de la UE utilitzant únicament dades d’estacions urbanes. Cap país va complir la norma anual d’ozó (O3) durant la temporada alta del 2003 al 2019. Pel que fa a l’exposició a curt termini, més del 90,16% i del 82,55% de la població europea vivia en zones on almenys 4 dies superaven les directrius diàries de l’OMS per a PM2,5 i O3 el 2019, mentre que les xifres per a NO2 i PM10 eren del 55,05% i del 26,25%.

    Durant el període d’estudi, els nivells de PM2,5 i PM10 van ser més elevats al nord d’Itàlia i a Europa oriental, mentre que els nivells de PM10 van ser més elevats al sud d’Europa. Els nivells elevats de NO2 es van observar principalment al nord d’Itàlia i en algunes zones d’Europa occidental, com al sud del Regne Unit, Bèlgica i els Països Baixos. De la mateixa manera, l’O3 va augmentar un 0,58% al sud d’Europa, mentre que va disminuir o va mostrar una tendència no significativa a la resta del continent. D’altra banda, les reduccions més significatives de PM2,5 i PM10 es van veure a Europa central, mentre que en el cas del NO2 es van donar sobretot a les zones urbanes d’Europa occidental.

  • La calor multiplica el risc de mort en pacients amb malalties respiratòries hospitalitzats

    Basant-se en la mortalitat per malalties respiratòries registrada en hospitals de Barcelona i Madrid entre el 2006 i el 2019, un equip d’investigadors dirigits des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) ha mostrat que, tot i haver hagut més ingressos durant els mesos d’hivern, la màxima incidència de morts a l’hospital es va produir durant els mesos d’estiu, i va estar fortament relacionada amb les altes temperatures.

    Els resultats, doncs, a banda de mostrar l’impacte de l’escalfament global provocat pel canvi climàtic en la  mortalitat d’aquests pacients, també serveixen de base per a plantejar la necessitat d’una millor adaptació dels centres sanitaris al canvi climàtic.

    Aquest anàlisi de l’associació entre la temperatura ambient i la mortalitat hospitalària per malalties respiratòries a les províncies de Madrid i Barcelona ha fet servir dades sobre les hospitalitzacions diàries, la meteorologia (temperatura i humitat relativa) i els contaminants atmosfèrics (O3, PM2,5, PM10 i NO2). Tot i que s’ha descrit àmpliament que l’exposició diària a la calor i al fred s’associa a un risc més gran d’ingrés hospitalari per malalties respiratòries com la pneumònia, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i l’asma, fins ara cap estudi s’havia centrat en les hospitalitzacions amb resultat de mort i, per tant, en els casos més greus de morbiditat.

    L’estudi va determinar que les altes temperatures estivals van ser responsables del 16% i del 22,1% del total d’hospitalitzacions mortals per malalties respiratòries a Madrid i a Barcelona, respectivament. L’efecte de la calor va ser immediat, ja que la major part de l’impacte va tenir lloc durant els tres primers dies des de l’exposició a altes temperatures. Aquests resultats han estat publicats a la revista The Lancet Regional Health – Europe.

    Tal com explica el primer autor de l’estudi i investigador a Inserm i ISGlobal, que compta amb una beca postdoctoral Marie Skłodowska-Curie de la Comissió Europea, Hicham Achebak, “els resultats suggereixen que l’augment dels resultats respiratoris aguts durant la calor està més relacionat amb l’agreujament de malalties respiratòries cròniques i infeccioses que amb la propagació de noves infeccions, perquè solen trigar diversos dies a causar símptomes».

    Principals malalties agreujades

    La recerca mostra els efectes de la calor especialment per a la bronquitis aguda i la bronquiolitis, la pneumònia i la insuficiència respiratòria. Ni la humitat relativa ni els contaminants atmosfèrics van tenir un paper estadísticament significatiu en l’associació de la calor amb la mortalitat dels pacients ingressats per malalties respiratòries.

    De la investigació també se’n desprèn que les dones van ser més vulnerables a la calor que els homes. Segons explica Joan Ballester, investigador d’ISGlobal i coautor de l’estudi, “és molt probable que això estigui relacionat amb les diferències fisiològiques específiques en la termoregulació. Les dones tenen un llindar de temperatura més alt per sobre del qual s’activen els mecanismes de sudoració, i una menor producció de suor que els homes, fet que es tradueix en una menor pèrdua de calor per evaporació i, per tant, més susceptibilitat als efectes de la calor».

    Adaptar-se al canvi climàtic als centres hospitalaris

    Segons l’equip investigador, la major mortalitat durant els mesos d’estiu podria tenir a veure amb el fet que els serveis sanitaris estan cada cop més preparats per fer front als pics hivernals de malalties respiratòries. En aquest sentit, els resultats de l’estudi tenen importants implicacions per a les polítiques d’adaptació sanitària al canvi climàtic, i per a les projeccions dels impactes del canvi climàtic en la salut humana. «Si no s’adopten mesures d’adaptació eficaces als centres hospitalaris, l’escalfament global podria agreujar la càrrega de mortalitat dels pacients hospitalitzats per malalties respiratòries durant el període estival», indica Hicham Achebak.

    La recerca s’ha publicat sota el títol Ambient temperature and seasonal variation in inpatient mortality from respiratory diseases: a retrospective observational study. L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) és el fruit d’una aliança innovadora entre la Fundació la Caixa i institucions acadèmiques i governamentals per contribuir a l’esforç de la comunitat internacional amb l’objectiu de fer front als reptes de la salut en un món globalitzat.

  • No us vull esgarrar la festa de la fusió nuclear, però…

    Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.

    És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.

    Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.

    Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió,  és a dir un u seguit de divuit zeros).  L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros).  És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.

    Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.

    I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori.   Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria  expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.

    L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050.  Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.

    Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.

    Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…

  • “Un món en emergència”, la nova revista del Diari de la Sanitat

    L’amenaça climàtica i la salut global estan estretament lligades. Sota aquesta premissa, la nova revista anual en paper del Diari de la Sanitat vol posar de relleu que la humanitat és ecodependent i que cal preservar la biodiversitat.

    “Un món en emergència. Què podem fer per revertir l’amenaça climàtica i preservar la salut global” aporta altres veus que analitzen l’impacte del canvi climàtic en l’escassetat d’aigua, els incendis, l’alimentació i les aus, així com quines polítiques i inversions són més necessàries per aturar els efectes de la crisi climàtica.

    Les conseqüències directes que té això sobre la salut formen un altre dels eixos de la Revista DS, i és que fenòmens com l’escalfament, les inundacions o les sequeres intensifiquen les malalties infeccioses, i esdevé tot un desafiament sanitari. Disposar d’aigua potable és un dret inaccessible per a milions de persones a tot el món, i és que l’escassetat d’aquest bé afecta més del 40% de la població mundial.

    Què inclou la revista?

    Aquesta tercera revista en paper del Diari de la Sanitat està editada per la Fundació Periodisme Plural i en les seves 126 pàgines inclou entrevistes, reportatges, anàlisis i articles d’opinió. Està distribuïda en quatre grans àrees, començant per “L’emergència”, on la crisi climàtica pren la paraula. Pren el relleu “El món que ens ve”, sobre els reptes de futur a nivell atmosfèric, energètic i humà.

    En tercer lloc, “Una salut gens global” parla de les desigualtats a escala mundial i com afecten directament en el benestar de les persones, mentre que “Què podem fer” elabora algunes propostes, com anar a l’escola en bicicleta, tenir més espais verds, fer activitat física, tenir una alimentació de qualitat o parlar obertament de salut mental.

    La revista vol ser un homenatge al periodista Josep Cabayol i Virallonga, que va morir el passat mes d’agost als 70 anys. Fins a l’últim dia de la seva vida va exercir un periodisme rigorós per alertar-nos de “L’Emergència climàtica: una guerra contra la vida”. Aquest és l’enunciat d’un dels cinc capítols que publiquem al llarg de 36 pàgines. Els altres quatre tracten de les conseqüències de l’escalfament global i de la interconnexió amb processos migratoris, desigualtats i injustícies socials. És el seu últim treball i el seu llegat.

    Com puc aconseguir-la?

    El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a del Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.

    La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i continuarem estant al costat de totes les professionals del sector.

  • Més de la meitat de les malalties infeccioses conegudes es poden agreujar pel canvi climàtic

    L’angoixa mundial causada per l’aparició de la Covid-19 va revelar clarament la considerable vulnerabilitat humana davant les malalties infeccioses. Aquests tipus de malalties tenen la capacitat no només de causar malalties i morts en un gran nombre de persones, sinó que també poden desencadenar conseqüències socioeconòmiques més àmplies, com s’ha evidenciat amb la pandèmia de la Covid.

    La contínua emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEI) intensifica nombrosos riscos climàtics que, alhora, poden exacerbar les malalties infeccioses. Malgrat que aquest fet és relativament conegut i acceptat, encara no s’ha quantificat del tot l’abast total de la vulnerabilitat humana al canvi climàtic pel que fa a aquestes malalties.

    Recentment, un equip de científics especialistes en medi ambient i salut han revisat dècades de documents científics sobre tots els patògens coneguts per crear un mapa dels riscos humans agreujats pels perills relacionats amb el clima. Els resultats de la investigació, publicats a la revista Nature, mostren que el 58% de les malalties infeccioses a què s’enfronta la humanitat a tot el món (és a dir, 218 de les 375 malalties infeccioses documentades) s’han vist agreujades en algun moment pels fenòmens climàtics. Només en un 16% dels casos s’ha produït l’efecte contrari.

    L’estudi ha trobat 3.213 exemples de casos empírics en què els riscos climàtics estaven implicats en el desenvolupament de malalties patògenes, en intensificar-se la proximitat i interacció entre els microorganismes i els humans. Concretament, l’escalfament del planeta es relaciona amb 160 malalties, les precipitacions i les inundacions amb 122 i la sequera amb altres 81 malalties. També fenòmens com els incendis, les onades de calor i els canvis en el nivell del mar han influït en les malalties provocades per virus, bacteris, animals, fongs o protozous. Les malalties es van transmetre principalment per vectors, tot i que també es van trobar exemples de casos de vies de transmissió que incloïen l’aigua, l’aire, el contacte directe i els aliments.

    Segons els investigadors, el gran nombre de malalties patògenes i de vies de transmissió agreujades pels perills climàtics revela la magnitud de l’amenaça per a la salut humana que suposa el canvi climàtic i la necessitat urgent d’adoptar mesures enèrgiques per tal de mitigar les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH).

    Una cartografia dels riscos climàtics per a la salut

    Els perills relacionats amb el clima estan canviant també les àrees de distribució d’animals i organismes que poden actuar com a vectors de malalties infeccioses perilloses. Per exemple, l’escalfament i els canvis en els patrons de precipitació poden alterar la distribució de vectors transmissors, com ara els mosquits, les paparres, les puces, les aus i diversos mamífers implicats en brots de malalties com el dengue, el chikungunya, la malaltia de Lyme, el Zika, la tripanosomiasi, l’equinococcosi o la malària.

    Així, la propagació dels virus com el Nipah i l’Ebola, per exemple, es va associar a ratpenats, rosegadors i primats que es desplacen per zones més àmplies a la recerca de recursos alimentaris que s’han vist limitats a causa de les sequeres o que troben nous hàbitats després dels incendis forestals. Per altra banda, l’aigua estancada que deixen les fortes precipitacions i les inundacions pot proporcionar un nínxol de desenvolupament per als mosquits, el que es tradueix en un augment de la transmissió d’algunes malalties com la febre groga o el virus del Nil Occidental.

    L’escalfament també s’ha relacionat amb el desgel i la descongelació del permafrost, la terra gelada, exposant-nos així davant de patògens abans congelats, un fet que podria considerar-se com una «capsa de Pandora», atès el gran nombre de patògens que podrien haver-se acumulat al llarg del temps i que són, ara per ara, completaments desconeguts pels ésser humans.

    Les zoonosis, cada vegada més freqüents

    Les zoonosis, és a dir, les malalties transmeses dels animals als humans, representen un gran percentatge de totes les malalties infeccioses recentment identificades. Algunes malalties, com la causada pel VIH, van començar com una zoonosi, però després van mutar en soques exclusives dels humans. Altres zoonosis poden provocar brots recurrents de malalties, com l’Ebola o la salmonel·losi. I altres, com la Covid-19, tenen el potencial de provocar pandèmies globals.

    La realitat evidencia que les zoonosis s’han multiplicat molt aquests últims anys, elevant el risc que emergeixin noves pandèmies. Per això, des de principis dels anys 2000, s’insisteix des de les institucions internacionals en el concepte One Health («Una sola salut»), que promou un enfocament multidisciplinari i global dels desafiaments sanitaris, amb vincles estrets entre la salut humana, la salut dels animals i l’estat ecològic global. Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, aquest concepte global de la salut ha pres encara més força.

    Com a part d’aquest enfocament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) col·labora amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) al Sistema mundial d’alerta anticipada davant les principals malalties dels animals (GLEWS). Aquest sistema conjunt es basa en el valor afegit de combinar i coordinar els mecanismes d’alerta dels tres organismes per ajudar a l’alerta primerenca, la prevenció i el control de les amenaces de malalties animals, incloses les zoonosis, mitjançant l’intercanvi de dades i l’avaluació de riscos.

  • La natura és la nostra salvació, però només si la preservem

    El 28 de febrer es va presentar el segon informe parcial del sisè informe d’avaluació de l’IPCC, el del Grup II, titulat ‘Impactes, adaptació i vulnerabilitat’. La primera evidencia és que, tal i com pronostica des de fa temps en Ferran Puig Vilar, tot és pitjor del que no pas s’esperava. Els efectes del canvi climàtic es produeixen abans i són més pronunciats del que del s’havia pronosticat de bon començament. Tots els desastres que s’havien de produir quan la temperatura fos 4ºC més alta que a l’època preindustrial, ara esdevindran quan superem els 2ºC.

    La temperatura, segons l’IPCC, ha augmentat en el període 2011/2020 entre 0,95 i 1,20ºC des de 1850/1900. La qual cosa ens fa pensar que ja hem arribat a l’augment d’1,2ºC. O s’actua ara o aquests efectes seran molt evidents (i fatals) en el decurs de les dues properes dècades.

    Estem a 10 anys que s’iniciï un desastre climàtic calamitós. Amb el ritme actual d’emissions, falta ben poc per assolir l’increment d’un grau i mig. Els + 1,5ºC se sobrepassaran cap a 2030 (si no abans), i si roman (i tot fa pensar que així serà), generarà múltiples esdeveniments (de fet ja han començat) que afectaran els ecosistemes i la humanitat. La intensitat a cada lloc dependrà de la vulnerabilitat, l’exposició, el nivell de desenvolupament socioeconòmic i de les polítiques d’adaptació.

    Hi ha identificats 127 riscos que provocaran múltiples perills climàtics simultàniament, que a més interactuaran amb altres riscos no climàtics, i en conseqüència, incrementaran el perill d’esdeveniments en cascada, de perill global. De fet, correm el risc que generi impactes irreversibles en determinats ecosistemes amb poca resiliència (molt probablement, alguns estan ja succeint), com ara els ecosistemes polars, de muntanya i costaners, afectats per la fusió de la capa de gel, la de les glaceres, o per l’acceleració de l’augment del nivell del mar (més enllà del previst). Molts d’aquests esdeveniments alliberaran gasos amb efecte hivernacle i alguns seran irreversibles encara que posteriorment es reduís l’escalfament global.

    I si perquè tot aquests advertiments i realitats es consumin s’han de superar els +2ºC, tampoc haurem “d’esperar” gaire. Esdevindrà, si continuen augmentant les emissions de CO2, prou abans de mitjan segle. Estem doncs, a entre 10 i 25 anys (segons l’optimisme) del ‘tipping point’ global. A 10 anys que s’iniciï un desastre irremeiable si no actuem ara mateix, de manera dràstica, i anteposant  els interessos de la humanitat als interessos econòmics del capital.

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau, i és a punt de superar (si no ho ha fet ja) els 2 graus d’augment. La previsió ens apunta a un augment de 3ºC en menys de 20 anys. La projecció  d’aquesta dada suposa temperatures de 50ºC a les comarques de la Catalunya Central i a la Plana de Lleida. Això, diu Francisco Doblas, investigador de l’ICREA, director del Centre de la Terra del Super Computing Center de Barcelona, i autor de l’IPCC, afectaria la humitat que conserven els sòls, és a dir, la humitat que permet a les plantes créixer. Quan augmentin les temperatures, afirma Doblas en el documental ’50 graus’, encara que no canviï el règim de precipitacions, suposarà que hi haurà menys aigua disponible perquè incrementarà també l’evaporació. Això impediria a les plantes créixer. Si passa a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrible. Doblas, però, no creu que això hagi de passar abans de mitjan segle.

     

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau

    En tot cas, caldria decidir què plantem i on, preveure com evolucionarien els ecosistemes que haurien d’anar adaptant-se al nou règim de temperatures i de disponibilitat d’aigua, investigar de quanta aigua es disposaria per a ús agrari, de boca, domèstic, industrial, i a través que quin barem de prioritat es reparteix. Tot plegat, tenint en compte que si continuem malgastant aigua com fins ara, ben aviat arribarem a un nivell insostenible.

    Al conjunt de la Mediterrània, la temperatura ha pujat 1,5ºC de promig per sobre del període 1850/1900. Més a la riba sud que a la nord, la qual cosa comporta un augment de les migracions. I no cal dir que l’aigua minva a marxes forçades i que el futur de l’agricultura perilla. Aquest efecte és multiplica tal i com anem cap al sud.

    Al conjunt de la Mediterrània, l’augment de la temperatura comporta més migracions perquè l’aigua minva a marxes forçades i el futur de l’agricultura perilla

    Segons l’IPCC, l’augment del nivell dels oceans/mars significa un greu desafiament, ja que suposa fer front a l’increment, en freqüència i magnitud, d’esdeveniments extrems provocats pel col·lapse del gel, tant marí com continental, causat per l’escalfament de les aigües. Això implica tenir en compte l’elevació contínua del nivell del mar, i concloure que s’han de cercar solucions per als habitants de les poblacions costaneres ubicades en cotes baixes de tot el món, o en les petites illes, que hauran de migrar, perquè els seus assentaments seran engolits per les aigües.

    I cal afegir-hi els efectes de les tempestes, cada cop més imprevisibles i radicals: les onades seran més altes i augmentaran el nivell de les aigües, com també incrementen significativament, si la pressió atmosfèrica és baixa o sobretot, molt baixa. I si dos i més fronts de tempesta  coincideixen en un punt de la costa, com fou el cas del Glòria, aleshores els efectes poden ser terribles (durant el Glòria el nivell de les aigües davant el litoral del Delta del Llobregat, fou de 3 metres per sobre de l’habitual).

    Calor acumulada als oceans

    Les temperatures oceàniques més altes de la història es van registrar el 2021 en els primers dos mil metres de fondària. Per sisè any, consecutiu s’ha batut el rècord. L’aigua, cada cop més calenta, augmenta i ocupa més espai, fent pujar el nivell de les aigües i menjant-se capes de gel de l’Antàrtica i Grenlàndia, territoris que conjuntament perden 1 bilió de tones de gel a l’any. Actualment, més del 90% de la calor generada per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbida pels oceans, que, mentre es continuïn cremant, continuaran acumulant calor. El resultat és la

    salinització i acidificació de les aigües, que degraden, per exemple, els esculls de corall i d’altres ecosistemes, amb conseqüències funestes per a la fauna i la flora marina.

    Antonio Turiel, investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, deia el proppassat octubre a una entrevista a ‘Sobrevivir al Descalabro’: “Treballo al Departament d’Oceanografia Física i Tecnològica de l’Institut de Ciències del Mar. La meva especialitat és l’oceanografia per satèl·lit. Els oceans són el gran reservori de calor, el gran reservori del sistema termodinàmic del planeta Terra. Això va fer que la temperatura de l’atmosfera no augmentés tant com els models preveien a primers de segle, perquè els oceans retenien una gran part d’aquesta calor. Amb l’observació satel·lital podem contemplar en pocs dies el conjunt dels oceans i saber com es comporta la part superficial, que és la que interactua més amb l’atmosfera. I ens està donant senyals que s’estan produint canvis molt importants. Des de 2016 s’ha desencadenat un fenomen d’acceleració: la temperatura està començant a pujar més ràpidament. És un canvi molt brusc que fa més de cinc anys que dura i es manifesta en totes les seves variables: salinitat, elevació del nivell del mar, probablement en la producció primària dels oceans, la clorofil·la (quantes algues hi ha), i per suposat, en l’increment de la temperatura”.

    Quan veus canvis ràpids als oceans, que són molt lents en reaccionar, has de pensar que l’atmosfera experimentarà canvis molt més veloços. Si aquests canvis que estem guaitant es mantenen, i fins ara així sembla ser, s’anticipen canvis dràstics pel que fa al clima del planeta, i fins i tot, del temps meteorològic. Ara mateix estem veient petites manifestacions parcials, com ara al corrent termohalí, que és el gran redistribuidor de calor i humitat cap a Europa, que s’està frenant: si s’aturés l’Europa central es refredaria i el temps seria més sec la qual cosa afectaria i molt, a les collites.

    En general, el fet que els oceans s’estiguin sobreescalfant i s’estigui incrementant la quantitat d’energia que estan absorbint, ens pot indicar que els patrons de circulació de l’atmosfera es trastornaran. En altres paraules, que s’haurien acabat les estacions meteorològiques . Un exemple el tenim en la caiguda del vòrtex polar sobre Texas on feia més fred que a Alaska. El perill és que extrems com el de Texas, esdevinguin amb freqüència i que, en contrapartida, masses d’aire calent es traslladin cap els pols i acabin de desfer el gel. Si no hi ha un canvi de tendència en pocs anys, podria tenir lloc una desestabilització climàtica irreversible de tot el planeta.

    Desenvolupament insostenible

    La natura pot ser la nostra salvació, però només si la preservem, diu IngerAndersen, la directora del Programa de l’ONU per al Medi Ambient PNUMA. En aquest sentit, l’IPCC demana que entre el 30 i el 50% de la superfície de la Terra, ja sigui terrestre, oceànica, o d’aigua dolça, ha d’estar protegida i lliure de noves explotacions si de veritat volem protegir la biodiversitat, i assegurar els serveis essencials que ens ofereixen els ecosistemes (Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones, per exemple la provisió: fusta, bolets…; la regulació: quan carboni orgànic hi ha al sòl, quan n’ha absorbit i emmagatzemat…; la biodiversitat: quantes espècies hi viuen…; culturals: beneficis que la societat obté…) I ho demana perquè ara mateix s’està fent tot el contrari. Els patrons de desenvolupament insostenible actuals, diu l’IPCC, estan augmentant l’exposició dels ecosistemes i de les persones als perills climàtics.

    Natura, éssers humans, infraestructures, res s’escapa a l’acció destructiva del canvi climàtic causat per l’home. La desforestació té impactes devastadors en la biodiversitat, la seguretat alimentària i l’escalfament global. S’han perdut 420 milions d’hectàrees de boscos des de l’any 1990 (boscos que no només emmagatzemen carboni sinó que refreden fins a mig grau la temperatura de la biosfera), amenaçats, com la biodiversitat, pels incendis forestals que hauran augmentat d’un 30% a mitjan segle; tan sols un 15% del sòl té alguna mena de protecció contra el desenvolupament o l’explotació, mentre que només està protegida en un 21% l’aigua dolça i en un 8% els oceans. Des de 1970 les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils, ha disminuït arreu del món, en un 68%, i un 44% d’espècies estan amenaçades d’extinció en els punts més crítics (hotsspot).

    A Catalunya, s’han perdut una quarta part de les espècies en els darrers 20 anys, segons l’informe l’Estat de la Natura.

    El canvi climàtic també ha augmentat el nombre de morts en incrementar les malalties transmeses per l’aigua i els aliments; malalties diarreiques, entre les quals el còlera i d’altres afeccions gastrointestinals. Malalties derivades de l’increment de la temperatura i la contaminació, especialment cardiorespiratòries. També de tropicals, com el dengue que s’escampa (ja s’han detectat casos de dengue autòcton a España) o el chikungunya. I altres malalties víriques, com el SARS-CoV2. Diu Mònica Vargas, investigadora al TransnationalInstitute, al documental ‘50 graus’: “Si una cosa han deixat clara els canvis en els usos del sòl a tot el planeta és la interconnexió entre la salut humana i els Drets Humans, amb la salut del medi ambient. Ara ho hem vist amb la pandèmia del Covid-19, abans amb la de la grip porcina o l’aviar”.  I afegeix, “el conjunt de devastacions planetàries causades pel sistema econòmic dominant ha suposat la generació del canvi climàtic, que ha ocasionat una profunda injustícia pels éssers humans. Així doncs, quan parlem de desforestació, de canvis d’usos del sòl, o de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH)…, estem parlant d’una profunda devastació també dels cossos. Una devastació dels territoris, de la biosfera, dels cossos, que segueixen una mateixa lògica d’explotació i d’espoli, característiques del capitalisme”.

    Mala salut planetària

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents, que depenen de la biosfera. El canvi climàtic interacciona amb tendències globals com l’ús insostenible dels recursos naturals, la creixent urbanització, les pertorbacions econòmiques i socials, les pèrdues i els danys per esdeveniments extrems i una pandèmia, posant en perill el desenvolupament futur.

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen, o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents

    Durant decennis, l’escalfament global antropogènic ha estat perjudicant la salut de les persones i de les societats. Continuar per aquest camí, inestabilitzar el clima, destruir els ecosistemes, significa que la biosfera pot arribar a ser letal per a la  majoria d’espècies que l’habitem.

    El canvi climàtic, diu l’IPCC, ha afectat la salut física i mental de les persones a tot el món i ha incrementat tant la mortalitat com la morbilitat , i sentencia: mantenir la salut del planeta és essencial per a la salut humana.

    La salut i la civilització humanes depenen de la salut dels ecosistemes (riquesa i abundància d’espècies…) i de la seva sàvia gestió. La degradació del planeta, el seu escalfament originat per l’ús massiu de combustibles fòssils, per l’extracció desaforada dels seus recursos, per la boja explotació del sòl, per la desmesurada agricultura i ramaderia industrial, per considerar que la natura està al servei de l’home i no entendre que la humanitat forma part de la natura i en depèn, tot i que aparentment ens dona riquesa, ens fa més pobres com espècie i ens roba la salut. En definitiva, que la salut humana només és salut de debò si és planetària i beneficia a tots els éssers vius que habitem la biosfera.

    Vivim una destrucció accelerada, molt perillosa, i de gran abast de la natura, que afecta els entorns de vida de milers de milions de persones: entre 3.300 i 3.600 milions que viuen en regions greument afectades. I un altra quarta part ha de tenir en compte, des de ja mateix, els canvis dràstics que causa l’escalfament global.

    Cal deduir, doncs, que alguns d’aquests impactes sobre les poblacions i els ecosistemes ja són irreversibles per l’augment del nivell de mar. Hi ha zones submergides, deltes – Nil, Ebre – que estan perdent terres productives i estan amenaçats de desaparèixer, desplaçant les persones i destruint la seva manera de viure. A Catalunya també podem observar aquest augment del nivell de les aigües a la costa del Maresme on platges, tren i passeigs acabaran sent engolits pel mar. Les glaceres, que contenen el 70% de l’aigua dolça de què disposa el planeta, es fonen arreu (al Pirineu català no en queden). I sense que hi hagi unanimitat, també amb molta probabilitat, haurien superat el punt de capgirell a Groenlàndia.

    A l’Àrtic, aquests dies de març, estan 30ºC per sobre de la temperatura habitual (en aquestes latituds, la temperatura ha augmentat de promig en 4ºC graus des de l’era preindustrial). Que hi hagi menys banquisa (gel marí) a l’Àrtic, genera més onades, que contribueixen a erosionar la costa, que en determinades zones esta perdent entre quatre i cinc metres a l’any, i tot plegat fa que el permagel es desfaci més de pressa (com ja passa amb el de Sibèria i territoris sòlids del Cercle Àrtic – es preveu que el 2040 ja no quedarà terra congelada a la península escandinava-). A l’Antàrtica Occidental, a finals de març de 2022 s’estan batent rècords de temperatura (Vostok, amb un temperatura de -12,2ºC, 40ºC per sobre de la mitjana, Cúpula CII, D47, i Terra Nova Base, on la temperatura ha estat més de 7ºC per sobre de l’habitual).

    Postil·la Olga Margalef, geògrafa, professora a la Universitat de Barcelona, investigadora al CREAF: “Aquests sòls congelats durant milers d’anys, permagel, són un gran reservori de carboni. Contenen més carboni que tots els boscos del planeta i el doble de carboni que hi ha avui dia a l’atmosfera. Si es desglaça, part d’aquesta matèria orgànica es degrada i es produeix diòxid de carboni i metà que passen del sòl congelat a l’atmosfera. Això ja està passant i la magnitud del vessament dependrà de l’augment de la temperatura i el desglaç. El canvi climàtic ens demostra que tot està relacionat perquè l’atmosfera és comuna per a tots els éssers humans”.

    Escassetat d’aigua dolça

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua: nord i sud d’Àfrica, Pròxim Orient, la Xina i els Estats Units. Ara mateix, el 12% de la població no beu aigua potable. La falta d’aigua es notarà sobremanera a la Mediterrània, més intensament  a la riba sud, però també a la nord. La lluita per aconseguir aigua augmentarà els conflictes/guerres i multiplicarà el neocolonialisme. Per posar uns exemples: els alemanys volen construir un embassament al riu Congo – Inga 3 – dedicat a fabricar hidrogen, espoliant els congolenys.  O que passarà amb l’embassament Renaixement, ja inaugurat i camí d’omplir-se, construït per Etiòpia i que reté aigua del Nil Blau, que abans compartia amb Sudan i Egipte? I que ocorrirà amb els territoris colonitzats per la Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, per a la fabricació d’aliments que s’emporten cap els seus països (una manera indirecte d’endur-se l’aigua)?

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua

    Espanya ha perdut més d’un 20% de l’aigua que tenia fa 30 anys. I es preveu una pèrdua addicional del 25% en els propers anys que el MITECO no concreta quants seran. Contràriament, el regadiu està augmentant i consumeix el 80,5% de l’aigua disponible (el consum del cicle urbà és del 15,5%). Alhora els pous que esgoten el freàtic, es reprodueixen sense control a tot el territori. I per augmentar la productivitat s’estan regant conreus de secà (també a Catalunya, on es reguen ametllers que es beuen 12.000 metres cúbics d’aigua per hectàrea/any. Conreus, propietat de multinacionals que es dediquen a l’exportació). I per acabar-ho d’adobar, les pèrdues a la xarxa d’aigua potable ja tractada, són del 23%. Tot plegat, un disbarat.

    Al sud d’Europa, set milions de persones poden patir set. Els aqüífers estan en perill. I les sequeres seran cada cop més freqüentes, llargues i dures. A Catalunya, som víctimes d’una sequera que, segons informa el Servei Meteorològic, va començar a les comarques litorals i prelitorals, la primavera de 2021, que s’ha estès amb rapidesa pel nord-est, plana de Lleida i Catalunya Central i que s’ha intensificat excepcionalment a comarques com el Vallès Oriental, l’Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat i l’Alt Empordà. Les pluges d’aquests dies, diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, segurament aturaran la sequera a l’Alt Empordà i a l’extrem sud de Catalunya. Al litoral central, al prelitoral, i a la Catalunya interior cal molta més aigua per acabar amb la sequera.

    Som davant d’un canvi climàtic radical, diu Robert Savé, emèrit de l’IRTA. L’augment de la temperatura provoca canvis en el comportament de les plantes. El perill rau en que la pluja que ha caigut faci brotar les plantes i que després no es puguin desenvolupar per la manca d’aigua en romandre els efectes de la sequera. Hi ha dues solucions: o es deixa que la natura faci la seva feina amb el risc de produir fruits petits i no acceptats pels mercats, o es poden les plantes perquè siguin més petites i brotin menys fruits però de la qualitat i calibre habituals. En tot cas, sempre hi hauria pèrdues. Però el temps meteorològic és cada cop més imprevisible i la gran amenaça pels conreus és una onada de fred que glaçarà l’Europa del Sud, Catalunya inclosa, a primers d’abril.

    Europa ha de fer front a aquests efectes del canvi climàtic: onades de calor i sequeres (en especial al sud); alteracions dels ecosistemes marins i terrestres, escassetat d’aigua a múltiples sectors interconnectats; risc per a les persones, les economies i les infraestructures a causa de les inundacions costaneres i interiors (les inundacions van causar 15 vegades més morts als països costaners pobres que no pas als rics); augment de les temperatures que per l’estrès de calor aniran causant més víctimes mortals, cultius alimentaris estressats per la calor (en un dels escenaris l’informe conclou que 183 milions de persones addicionals podrien patir desnutrició a mitjan segle) que provocaran la pèrdua de conreus a causa de la sequera i el clima extrem (els incendis forestals seran més intensos i augmentaran en més d’un terç en aquest començament de segle).

    Segons l’IPCC, els punts calents amb alta vulnerabilitat, estan situats a l’Àfrica de l’Oest, la Central i la de l’Est. Igualment a l’Àsia del sud i Amèrica Central i del Sud. I també a l’Àrtic (la temperatura ha augmentat mes de 4ºC des de 1850/1900) i als petits estats insulars. Per suposat, la vulnerabilitat és més alta quan més intensa és la pobresa, quan no es pot accedir als serveis bàsics, als recursos, quan hi ha conflictes violents , manca de governabilitat. També on els mitjans de vida són més sensibles al clima: petits agricultors, pastors, comunitats de pesca… S’ha de tenir en compte que en aquesta mateixa dècada, la mortalitat per inundacions, tempestes i sequeres serà quinze vegades més alta a les regions més vulnerables que no pas a les de baixa vulnerabilitat. La vulnerabilitat es multiplicarà amb la inequitat, la discriminació de gènere, la procedència ètnica, i els baixos ingressos.

    Crisi humanitària

    El canvi climàtic està contribuint així, a crisis humanitàries on els perills climàtics interactuen. La inseguretat alimentària aguda està augmentant a l’Àfrica, Centreamèrica i Amèrica del Sud. I si bé és cert que els factors no climàtics són els impulsors dominants dels violents conflictes entre estats i dins dels propis estats, en algunes regions avaluades, els fenòmens meteorològics i climàtics extrems, han tingut un impacte advers pel que fa a la durada, duresa, i freqüència. En tot cas, els fenòmens meteorològics extrems estan impulsant cada cop més el desplaçament de persones. En especial les comunitats locals, col·lectius de persones bàsicament del sud però també del nord (el procés migratori pel canvi climàtic també es una realitat de Centreamèrica cap els Estats Units, i del sud dels propis Estats Units cap el seu nord) que no es podran adaptar i hauran de migrar. I d’altres que no disposaran de capacitat econòmica ni per adaptar-se ni per fugir (un 32% de persones addicionals cauran en la pobresa extrema l’any 2030 si es continua com ara). I les comunitats indígenes, més de 400 milions de persones, estan sent molt perjudicades (suposen el 6% de la població mundial i són el 15% més pobre. Ocupen la quarta part de la superfícies de la terra i tenen cura del 80% de la biodiversitat, però, contràriament, només són els propietaris de l’11% d’aquestes terres).

    Les dades expliciten l’acceleració i la magnitud dels canvis que s’acosten. Les desigualtats augmentaran i els rics seran més rics, multiplicant les seves opcions i oportunitats, i els pobres seran més pobres i quedaran extremadament sotmesos a les amenaces immediates, que ja són aquí. Tot plegat, és aprofitat per les grans corporacions per engrandir el seu patrimoni, acumulant bens i capital procedent de les classes treballadores i les antigues classes mitjanes. Res passa per casualitat. Ni la inacció per combatre el canvi climàtic, ni la despossessió programada dels més empobrits. El capitalisme necessita els recursos per créixer i considera les persones una mercaderia prescindible.

    Accedeix al primer capítol de la sèrie «Emergència climàtica: una guerra contra la vida»

  • Emergència climàtica: una guerra contra la vida

    Guerra. Aquest és el mot omnipresent aquests dies als mitjans. L’apliquen a l’ominós atac de Rússia a Ucraïna. Contràriament, són incapaços d’aplicar el vocable a l’atac constant i terminal de la humanitat contra la natura, de nefastes conseqüències: escalfament global, clima inestable, esgotament dels recursos, desertificació, degradació dels sòls, pèrdua de massa boscosa, disminució de l’aigua disponible (descens de les precipitacions), degradació dels oceans, pèrdua de pesqueries, dels ecosistemes, pèrdua de biodiversitat,  pandèmies , pèrdua de salut (també mental/ansietat causada per l’augment de temperatura, el trauma pels fenòmens meteorològics i climàtics extrems, i la pèrdua de mitjans de subsistència), de salut planetària. En definitiva, crisi climàtica camí de ser irreversible.

    Veiem imatges del dramàtic èxode d’ucraïnesos (els originaris del Sud global, del Pròxim Orient i d’altres, no tenen el mateix tracte) ens escandalitzem amb les víctimes de la guerra (en especial nenes i nens), satisfent-nos, alhora, en comprovar que la solidaritat europea funciona.  En canvi, restem indiferents a la fugida constant de persones i persones del sud global que han de migrar perquè les han desplaçat a benefici de multinacionals de l’alimentació. O per culpa de guerres causades per l’extractivisme dedicat a l’espoli de l’energia i materials/minerals que el Nord global no té. Colonialisme que afavoreix l’existència de grups paramilitars i governs corruptes dirigits per elits que manen en benefici propi i dels països/poders que els paguen, i escampen el terror i divideixen el país, convertint territoris en estats fallits en guerra permanent (com ara el Congo). O pel canvi climàtic, del qual en són poc o gens responsables, que ha convertit les terres que conservaven i conreaven en sequerals, o per causa d’inundacions catastròfiques  que, com les sequeres, cada any són més intenses i freqüents.

    Migrants forçats, que quan decideixen abandonar els camps de refugiats on els han ubicat (camps de concentració?), i deixar enrere el país i el continent on han nascut per no morir-se de gana, comproven com el Nord els rebutja, els nega el dret a migrar que hauria de ser un dret inalienable, i els deixa morir a la sorra del desert o a les aigües de la Mediterrània. Només a l’Àfrica Oriental, 28 milions de persones estan en risc de passar fam. La regió viu la pitjor sequera en 40 anys. 13 milions de persones s’han vist obligades a abandonar casa seva. El rucs han mort o estan massa febles per tibar dels carros. Els governs africans no poden fer front als preus tan alts de les matèries primeres. Correran els governs europeus a socórrer els africans orientals? O miraran cap a un altre cantó. Àfrica, ho veiem cada dia amb les polítiques migratòries repressives, no és Ucraïna.

    La crisi i la guerra han multiplicat els efectes perversos de l’agricultura industrial i d’un sistema econòmic basat en l’especulació i el benefici. I que s’acarnissa especialment en les dones. Segons Nacions Unides, la desigualtat de gènere i l’exclusió social augmenten encara més els efectes negatius d’una gestió mediambiental insostenible i especialment destructiva per a les dones i nenes. De fet, el 80% dels desplaçats per desastres relacionats amb el clima són elles.

    I no se n’escapa Europa. Les màfies ja s’han instal•lat en els corrents migratoris ucraïnesos i ofereixen a dones, que desesperades fugen de la guerra, futurs esperançadors que amaguen la prostitució. També passa amb nenes i nens, a qui les famílies, aclaparades, pugen a vehicles, conduïts per suposades bones persones, que en realitat són mafiosos, que els utilitzaran com a mercaderia per vendre’ls al millor postor (en el «millor» dels casos, famílies que els puguin pagar, però també n’hi haurà que es destinin al tràfic d’òrgans o a la prostitució). També és una guerra, o no?

    I preocupats per l’obtenció d’energia i indignats amb la pèrfida Rússia, proposem alliberar-nos del jou que suposa aconseguir l’energia (gas, petroli, dièsel) procedent d’aquest país. Però no ens preocupem d’on l’obtindrem, ni a qui perjudicarem. El sentiment colonial extractivista està arrelat en la nostra consciència i no importa d’on vingui el gas o el petroli, o l’urani (també l’aigua per fabricar hidrogen) si així podem moure el cotxe o escalfar la casa. Agredir els interessos econòmics i el dret al desenvolupament (supervivència) a tercers, no és també un acte de guerra?

    I us heu preguntat d’on venen els materials i minerals que calen per construir els molins i plaques solars necessaris per a desenvolupar les energies renovables (Europa és en un 85% deficitària)? O d’on traurem l’aigua per produir hidrogen? I els aliments, d’on venen, de quina dictadura favorable a occident procedeixen, a quins grups empresarials pertanyen? S’ha fet fora a les persones originàries de les seves terres per implementar monocultius? Se les ha esclavitzat desplaçant-les  o imposant-los-hi preus de misèria, migració o mort? A qui beneficia el comerç d’aliments imperant, que perjudica la salut planetària en moure persones i mercaderies amunt i avall sense tenir em compta els GEH produïts en cremar fòssils? Per què s’ha impedit el desenvolupament de la sobirania alimentària tant al Nord (la pagesia europea també és víctima del canvi climàtic i la guerra) com al Sud global? A benefici de qui?

    I què me’n dieu guerra de la despossessió per acumulació, accelerada pel canvi climàtic? Les guerres, la crisi econòmica, el canvi climàtic, la injustícia social, el colonialisme, la governança, augmenten les desigualtats, la despossessió, la marginació… Una majoria de persones, que creix dia a dia, són més pobres, i una minoria de rics es fan més rics. A totes les guerres, a les convencionals, però també a la guerra contra la natura, o a la guerra pel control econòmic i l’acaparament, els més pobres han de romandre als seus pobles i ciutats sota la pluja de bombes de l’enemic, els estralls climàtics, o la pluja àcida de la manca de feina i de perspectives de futur. Els no tan pobres agafen el que poden i migren quedant-se sense res o amb ben poc, i si no moren pel camí, s’incorporen a la tropa dels desplaçats i desposseïts (on  els esperen els marginats econòmics del nord), restant dependents de les ajudes dels països d’acollida, si és que els acullen, i per quant de temps. I exposats a la ira dels marginats i més pobres, que els veuen com a lladres que els prenen allò que entenen és seu. En canvi, els desplaçats més adinerats transfereixen els seus diners i poden iniciar una nova vida, traslladats però rics. Ningú els posa pegues amb la cartera plena.

    Anàlogament, restem així mateix indiferents a d’altres guerres que considerem llunyanes. Per posar un exemple, segons les Nacions Unides, al Iemen hi ha la crisi humanitària més greu del món.  La guerra fou desencadenada per l’Aràbia Saudita (un aliat occidental regit per una dictadura, amb la sort de disposar de petroli i tenir butlla) contra els xiïtes houthis, que tenen el suport de l’Iran (un enemic d’Occident). Al Iemen, a finals de 2021 havien mort 377.000 persones, el 60% de les quals per causes indirectes com ara la manca d’aigua, aliments i les malalties. L’altre 40%, morts provocades per les bales i les bombes (algunes fabricades a Espanya). I els nens? Cada 9 minuts mor un menor de 5 anys. Més de 10.000 nens morts a finals de 2021. I tot això per no parlar de Palestina, o el Congo, o Birmània.

    De quines guerres parlem i de quines no? Guerra a Europa. No és una guerra europea l’atac a la natura? No és una guerra la lluita contra la pandèmia? Explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’: l’explotació de més àrees naturals, les desforestacions, i les infeccions víriques estan relacionades. El traspàs de noves fronteres i la colonització de territoris inhòspits relacionen humans amb animals amb els quals no hi havia contacte. Ha estat el desenvolupament de la indústria agropecuària qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s‘hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat la indústria agropecuària – les granges de producció intensiva d’animals – qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de malalties víriques.

    Explotació, colonialisme, extractivisme… no són guerres europees encaminades a assolir els materials, els minerals, l’energia que la UE no té? No serà també, doncs, una guerra? I no em digueu que no origina morts! Hi ha víctimes mortals, tot i que no morin per l’efecte de les bombes i les bales. Moren per la fam, la deshidratació, les malalties  derivades de l’apropiació de terres i recursos en territoris ignots.  (Augmentar les terres de conreu, en especial en els països en vies de desenvolupament,  no tan sols posa en risc la biodiversitat sinó que incrementa la probabilitat de noves malalties, com ara la pandèmia que encara patim), i de l’acció del canvi climàtic provocat per la humanitat, molt especialment pel Nord global. No serà convencional, però també és una guerra.

    I no és també una guerra especular amb els necessitats bàsiques de les persones que han estat privatitzades: aire, aigua, aliments, habitatge, salut/sanitat, energia, medi ambient, treball?  No és una guerra abaixar salaris i robar a les persones el futur explotant-los fins a no tenir ni temps per descansar? O deixar-los sense temps per l’oci i la cultura o privant-los d’accés a la participació política convertida en un lloc exclusiu de les elits? Una guerra quotidiana contra la natura i la vida, per tal de mantenir en funcionament un sistema econòmic, social i cultural com és el capitalisme, encara que se l’adjectivi de verd. No ens maten amb bales de foc ni amb bombes, sinó que es violenten els ecosistemes i a les persones que habitem la biosfera. Ens maten en contaminar l’atmosfera amb tota mena de gasos, de residus, en benefici de grans corporacions econòmiques  i industrials que tenen captius a polítics i governs en controlar els diners que fabriquen els bancs. Diners que també s’han privatitzat. Guerra per altres vies, guerres que exhaureixen la biosfera. Sumades, ens donen una única guerra, l’adreçada contra la vida.

  • Els col·legis de metges catalans expressen el seu compromís per fer front a l’emergència climàtica i al seu impacte en la salut

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat el document La salut del planeta, la nostra salut, en el qual expressa públicament, en representació dels metges i metgesses catalans, el seu compromís per impulsar i donar suport a accions que situïn la salut global i la lluita contra l’emergència climàtica com a «prioritat de salut pública».

    «Els metges i metgesses, en tant que garants de la defensa i protecció de la salut i com a professionals de referència per als ciutadans, tenen una responsabilitat especial i poden aspirar a assumir un rol rellevant en el repte que es planteja a tota la humanitat», expressen en el document. Remarquen també que l’actual pandèmia de la Covid-19 és «una mostra evident de la relació entre salut humana i salut planetària, així com de la necessitat d’alinear la recuperació d’aquesta crisi amb la resposta a la crisi del clima».

    A banda d’exposar els principals riscos per a la salut derivats de la crisi climàtica i alguns dels principals impactes que ja s’estan registrant al planeta, el document del CCMC és una «primera declaració d’intencions» que enumera diferents àmbits a través dels quals els professionals poden aportar el seu coneixement i el seu rol de referència davant la ciutadania per dissenyar i posar en marxa estratègies de prevenció o de resposta enfront de noves amenaces i necessitats de salut relacionades amb la crisi climàtica.

    El decàleg inclou compromisos com ara:

    • La defensa d’un nou concepte de salut humana que tingui en compte la salut del planeta i la salut global.
    • La promoció de la formació i la recerca al voltant de temes lligats a la salut global en general i als efectes de la crisi climàtica en particular (prevenció i resposta).
    • La contribució a l’educació ciutadana per a l’autocura i la cura del planeta.
    • La pressió a governs i organismes nacionals i internacionals per legislar i prendre acords que contribueixin a protegir la salut del planeta.
    • La necessitat d’adequar el sistema sanitari perquè, d’una banda, pugui donar resposta a noves necessitats i emergències derivades de la crisi climàtica i, de l’altra, perquè redueixi de manera significativa les seves emissions i residus. Actualment, el sector salut és responsable d’entre el 4% i el 10% de les emissions globals de CO2.
    • La necessitat de vetllar per la salut de les persones i poblacions més desfavorides i, per tant, més vulnerables als efectes de la crisi climàtica.
    • El rol i les accions exemplars des de les organitzacions professionals i dels propis professionals.
  • És factible ampliar l’aeroport amb el menys impacte ambiental possible?

    Molt s’ha escrit a favor i en contra de la possible ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​amb diferents i diversos arguments. Tot i que el projecte ha quedat de moment suspès i l’enorme manifestació en contra el passat diumenge 19 de setembre a Barcelona, ​​la patronal empresarial Catalana i els grans mitjans de comunicació que estan al seu servei continuen insistint, temorosos de perdre una gran oportunitat de negoci.

    Com a part d’aquesta campanya, La Vanguardia publica (27.9.21) una enquesta encarregada (GAD3) a la població, amb el cridaner titular que diu: «Un 66% dels enquestats (la població catalana) dóna suport al projecte d’ampliació amb el menor impacte ambiental possible«. La pregunta és tramposa, perquè s’havia d’haver preguntat si estaven d’acord amb l’ampliació, sigui quin sigui l’impacte ambiental. Perquè els que afirmen que és possible ampliar l’aeroport sense impacte ambiental menteixen o estan confosos. No es tracta només si s’afecta majorment l’espai natural protegit de la Ricarda, o si la tercera pista es fa una mica més curta o es canvia l’espai protegit per un altre i se’ls informa a les aus que la llacuna s’ha traslladat. La qüestió clau és que AENA reconeix en el seu pla que els vols de Barcelona passen d’uns 70 milions a uns 100 milions per any. És a dir, gairebé es dupliquen.

    L’últim informe de l’IPCC (el panell internacional pel canvi climàtic) que va transcendir el mes passat recorda que les 3 principals fonts de la producció de gasos d’efecte hivernacle (GEH), responsables del canvi climàtic són el trànsit automotor, el trànsit aeri i la producció de carn. Assumim a més que 30 milions més de vols representen milions de pernoctacions turístiques a Barcelona, ​​centenars de milers de cotxes més circulant, un augment de la contaminació de l’aire, amb tots els seus efectes sobre l’augment de les morts prematures, les malalties cardiovasculars i respiratòries, el càncer de pulmó, etc. etc. Com es pot pensar que es pot gairebé duplicar el trànsit aeri sense produir un gran impacte ambiental? Deixin, per favor, de mentir i enganyar a la població.

    Una altra dada de l’enquesta és que el 50% dels enquestats estan en contra de paralitzar infraestructures per protegir l’entorn, si això frena el creixement econòmic. Una altra pregunta tramposa. S’hauria de preguntar el que la ciutadania considera prioritari, si invertir en ampliar l’aeroport amb l’impacte ambiental que porta o, per exemple, invertir en millorar la xarxa de trens de rodalies (el tren genera 20 vegades menys GEH que l’avió) o ampliar la xarxa de transport públic de Barcelona i l’àrea metropolitana i mantenir un desenvolupament econòmic sostenible.

    Els polítics i els empresaris desaprensius, que només miren els negocis en el curt termini, han de prendre consciència que l’emergència climàtica és obra de l’activitat humana, és molt greu, hi ha danys que es consideren ja irreversibles i no podem empitjorar la situació. Cal parlar clar, sense mentir o ocultar informació. AENA ha d’explicar a la població detalladament l’impacte ambiental de l’ampliació de l’aeroport i en què es van a invertir realment els mil set-cents milions d’euros programats. La nostra vida i la vida del planeta està amenaçada.

  • Límits de contaminació atmosfèrica per la salut

    El tema dels límits de concentracions a l’atmosfera de determinats contaminants per a la protecció de la salut de les persones i el medi és un tema important per legislar i complir. Històricament, sempre hi ha hagut més permissivitat per part de les legislacions que ens afecten: les directives de la Unió Europea, que són acordades pel Parlament Europeu, i són més permissives que les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. A més d’això, hi ha hagut una històrica permissivitat també per part de les administracions públiques (per interessos econòmics de grups de pressió i polítics) de poca vigilància i sanció dels incompliments d’aquesta legislació. Tant és així que la Unió Europea ha sancionat als nostres governs per aquest tema.

    Ara sembla que ens ho prenem més seriosament, però cal ser més ràpids i eficaços. Parlem d’algunes dades per conèixer el que l’OMS proposa (i recomana), ara de canvis de límits de contaminació (que, per cert, molts mitjans han explicat amb alguns errors). Recordem que la normativa dictada per la Unió Europea (UE) en referència a la contaminació atmosfèrica és d’obligat compliment per als Estats membres.

    Per una banda, la Directiva 80/779/CEE estableix valors de qualitat per a les partícules en suspensió i el diòxid de sofre. Va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1613/1985. Per altra banda, la Directiva 85/203/CEE, incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 717/1987, estableix valors de qualitat per al diòxid de nitrogen. Després tenim la Directiva 99/30/CEE, relativa als valors límit de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i òxids de nitrogen, partícules i plom en l’aire ambient. Aquesta va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1073/2002.

    Segons el Quadern del Col·legi de Metges de Barcelona «El medi ambient i la salut» redactat pel CAPS l’any 2012 i que jo mateix vaig coordinar, els límits mitjans anuals legislats per la Unió Europea i acceptats per Espanya d’Òxids de Nitrogen i Partícules eren:

    • Diòxid de Nitrogen NO2 (2002): Valor límit anual per a la protecció de la salut humana 1 any civil 40 µg/m3 de NO2
    • Partícules en suspensió inferiors a 10 micres PM10: Valor límit 1 any civil 40 µg/m3
    • Partícules en suspensió petites inferiors a 2,5 micres PM2,5 (2008): Valor límit 1 any civil 25 µg/m3

    L’OMS recomanava per NO2 una mitjana anual de 20 g i per a Partícules PM2,5 una mitjana anual 10 µg. La nova recomanació de l’OMS anunciada aquests dies és per NO2 una mitjana anual de 10 µg/m3 (la meitat de la recomanació anterior per l’OMS i 4 vegades menys de la Directiva de la UE) i per Partícules PM2,5 una mitjana anual de 5 µg/m3, també la meitat del recomanat fins ara.

    Són bones notícies per la nostra salut. Ara caldrà posar-se a la feina, superar reticències i protestes interessades d’uns quants i anar depresa, perquè pel que fa al canvi climàtic ja hem vist que se’ns acaba el temps i la contaminació ja provoca morts prematures.