Just Deploy It!

Etiqueta: canvi climàtic

  • Cap a una nova edat mitjana?

    En algun moment de la meva vida vaig sentir una efímera passió per l’Edat Mitjana. No em preguntin el perquè. No ho sabria dir. Era un sentiment similar al que tenen els infants actuals per al món dels dinosaures. Vaig llegir tota mena de llibres sobre l’època, les seves societats i els seus personatges. Això sí, sense cap ordre ni concert. Mancat de mètode. Els despatxava tal com arribaven. I és per aquest motiu que no em considero un expert.

    Es tracta d’un període llarg en la història de la civilització occidental: gairebé mil anys, entre la caiguda de l’imperi romà (finals del segle cinquè) fins al Renaixement (finals del segle quinzè), coincidint més o menys amb l’invent de la impremta i l’arribada de Colom a Amèrica. No eren dos límits nítids, sinó desdibuixats dins de llargs períodes de transició. I al bell mig, el temut any 1000, quan s’havien de complir les previsions de l’Apocalipsi. La fi del món. D’això, res de res. I la humanitat va recuperar l’esperança.

    Amb el temps, la meva curiositat es va anar diluint, encara que no va desaparèixer del tot. I de sobte, es va veure atiada en publicar-se (l’any 1980 en italià i després en castellà i català) la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa. Va significar, per a mi, una autèntica batzegada. L’he llegit diverses vegades, i encara em sorprèn. En especial, el seu rerefons teològic. Sis anys més tard, es va estrenar una excel·lent versió cinematogràfica (sense els subtils debats sobre essències espirituals), que també he vist repetidament, tot i el desgrat de l’autor de la novel·la.

    No vull entrar en la polèmica sobre si l’Edat Mitjana va ser una etapa especialment fosca o, per contra, un interval històric on es va forjar, a foc lent, la gran revolució humanística i científica. Doctors té l’Església. La meva sensació, condicionada per la meva afecció al pensament innovador (basat en la ciència), és que sí, que efectivament, l’Edat Mitjana va ser un llarg moment boirós, obscur, amb instants tenebrosos i alguna espurna de llum.

    Abans de publicar El nom de la rosa, l’any 1972, Umberto Eco havia escrit (i jo havia llegit) un capítol d’un llibre col·lectiu amb el títol La nova edat mitjana, al costat de Furio Colombo, Francesco Alberoni i Gioseppe Sacco. La idea més compartida consistia en el fet que la societat de finals del segle XX, a causa de les seves profundes contradiccions econòmiques i socials, entre elles el deteriorament mediambiental, corria el risc de derivar en una nova versió de l’època medieval. Les paraules clau eren crisi i caos. En aquest punt s’hi van sumar diversos pensadors, la majoria experts en relacions internacionals. Edgar Morin, filòsof i sociòleg francès, en va fer alguna reflexió pertinent. L’economista Alain Minc, també francès, va publicar un llibre (1993) amb el mateix encapçalament i intenció que el d’Eco i companyia.

    La nova mirada medievalista preveia un futur desesperançat.

    Llegits i rellegits els arguments i previsions medievalistes, penso que no es pot descartar aquest escenari: retrocés radical de l’economia, naufragi de la democràcia, daltabaix de la civilització basada en la ciència i la tecnologia, fragmentació social definitiva, dissolució dels vincles existents, tendència a la privatització del poder, sensació permanent d’incertesa… I especialment ara, una vegada s’ha publicat l‘informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, avalat per l’ONU. Moltes de les perilloses alteracions que s’observen, i també de les que es preveuen, diu l’estudi, són irreversibles a curt i mitjà termini. És probable que tot això tingui greus repercussions polítiques i socials. I en conseqüència, no es pot descartar la possibilitat que la història entri en un túnel obscur, semblant al dels pitjors estereotips de l’Edat Mitjana.

    Caldrà, doncs, combatre les causes de la crisi mediambiental de forma immediata i amb l’ús de totes els recursos disponibles, especialment científics i tecnològics, per a frenar-ne el deteriorament i més tard revertir-lo. Molts ja són coneguts i no els reitero, centrats especialment en la substitució definitiva de tot allò que generi gasos d’efecte hivernacle. D’altres menys mencionats: la pobresa, l’injust repartiment dels béns econòmics, la manca de drets humans, la intimidació permanent de les armes de destrucció massiva, la resolució dels conflictes mitjançant l’ús de la violència, el deteriorament de la democràcia i el creixement dels dogmatismes. Tots aquests factors també amenacen la supervivència del Planeta.

    Però la crisi que s’albira pot tenir un reforçament inesperat, un agreujament afegit, si no s’emprenen les reformes amb la contundència necessària, però també amb prudència i intel·ligència. Perquè està emergint un sector apocalíptic, que assegura que ja s’ha creuat el límit de la suportabilitat i que cal fer marxa enrere. En diuen decreixement. I es basa en dos supòsits: no és possible un creixement continu en un Planeta que és limitat, i que la Terra ja no dona més de si. El primer planteja una idea sobre la qual cal reflexionar. Però el segon suposa una visió molt pessimista sobre la capacitat humana de resoldre els problemes mitjançant el pensament avançat. Els mateixos partidaris del decreixement dels anys 80 i 90 del segle passat ja advertien que aquesta solució és molt difícil d’aplicar perquè pot crear un caos irreversible.

    En la versió més radical del decreixement, es parla d’eliminar els sistemes de transport actuals, individuals i col·lectius, suprimir les autopistes i carreteres, liquidar els ports i els aeroports, retornar al viatge a peu o en bicicleta, restablir l’autoabastiment alimentari i energètic. Alguns parlen de destrucció creativa. Ni més ni menys.

    Enfront del decreixement, m’inclino pel creixement sostenible i solidari mentre hi hagi misèria i gent que mori de fam. Crec que només el creixement sostenible pot mantenir l’avenç de la ciència i la tecnologia, que permetin solucionar els greus problemes que afronta la humanitat. Diguem-ne visió optimista sobre la facultat humana de capgirar els errors, i la capacitat de la ciència i la tecnologia de resoldre problemes complexos. I després, aconseguida una supervivència global, prefereixo la idea d’un creixement proper a zero (o controlat), repartit equitativament, tal com aconsellava fa moltes dècades el Club de Roma.

    No estic gens d’acord amb aquells que proposen un decreixement general i especialment econòmic. En primer lloc, perquè significaria la mort de milions de persones ja avui vulnerables (no tenen dret a gaudir d’una societat del benestar?). Provocaria caos i una catàstrofe global. Portaria la civilització envers una decadència potser irreversible. O en tot cas, submergiria el Planeta en una llarga edat obscura, pitjor que l’antiga època medieval. I potser sense perspectives de renaixement. L’amenaça i el temor d’Umberto Eco i companyia es mantenen vius i latents.

    El repte és doble: invertir el deteriorament ambiental i el canvi climàtic (salvar el Planeta), i fer-ho sense que això signifiqui un pas enrere en la història de la humanitat. Seguint el fil del missatge de l’ONU, encara hi som a temps.

  • L’informe de l’IPCC alerta que l’escalfament global produït per l’acció humana pot ser irreversible

    La primera part del sisè informe d’avaluació de El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, IPCC, per les seves sigles en anglès (grup I, base de ciència física), publicat el passat dilluns, sosté que la temperatura mitjana des del període preindustrial (1850/1900) ha pujat 1,1 °C (1,25 °C el 2020) a causa del vessament de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) que ha convertit l’atmosfera en un abocador. I sosté també que la temperatura mitjana pujarà més d’1,5 °C en els pròxims 20 anys si no es fa res per evitar-ho (reducció radical de Gasos amb Efecte Hivernacle). El més probable, això no obstant, és que l’augment d’1,5 ºC esdevingui en els pròxims 20 anys.

    Canvi climàtic compromès

    Permeteu-me que abans de continuar li pregunti a Francisco Doblas-Reyes, director del departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center, professor d’ICREA i coordinador d’aquest darrer informe IPCC, què és el canvi climàtic compromès: «És aquella part del canvi climàtic d’origen antropogènic (causat per l’activitat dels éssers humans) que esdevindrà, independentment de quines siguin les emissions a partir d’ara mateix. Això vol dir, que, fins i tot si es deixés d’emetre GEH avui mateix (anéssim de cop a zero emissions), durant els propers 20 o 30 anys el canvi climàtic continuaria. La raó és que el sistema climàtic encara s’està ajustant a les emissions que s’han abocat en els darrers 170-180 anys, quan va començar la producció industrial a gran escala a tot el planeta. Això vol dir que l’adaptació no és una elecció. Que hem d’adaptar-nos a un seguit de canvis que tindran lloc sigui quin sigui el compromís en la reducció de GEH que ocorri».

    Futur immediat

    Si tenim en compte que l’escalfament global antropogènic no és inferior a 0,20 °C/decenni, i que en funció del canvi climàtic compromès el clima continuarà ajustant-se durant com a mínim 20 anys, fem el que fem avui, en la nostra opinió, l’increment d’1,5°C, que segons els Acords de París s’havia d’evitar despassar, ja és inevitable, i es produirà no més enllà de 2040.

    Però què n’opina Doblas-Reyes, com dèiem, coordinador del darrer informe IPCC?: «Si tenim en compte el canvi climàtic compromès, i que a escala global s’observa un escalfament des del període preindustrial d’entre 1 i 1,15 °C, és molt probable que s’assoleixi l’augment d’1,5 °C en els pròxims 20 anys. No tenim, però, certesa de quan passarà, ni de si hi ha alguna trajectòria de reducció de GEH que permetés limitar l’augment a 1,5 °C». I encara rebla: «evitar un escalfament de més d’1,5 °C és possible, però només si la reducció de GEH és superior a la que hem vist fins ara, i molt probablement bastant més gran que la reducció que ha tingut lloc durant l’any 2020 a causa de la Covid-19.

    No hi ha temps

    Pitjor és l’anàlisi que ha fet Carbon Brief en situar, en el previsible escenari d’emissions, la superació del grau i mig entre 2030 i 2035. El repte aleshores seria evitar els +2°C, l’augment de temperatura que segons els Acords de París no s’hauria de sobrepassar mai. Tampoc és gaire optimista Carbon Brief en entendre que si no hi ha una molt forta reducció d’emissions, abans de mitjan segle s’haurà arribat als +2 °C.

    En aquest escenari fa por que, tal com explicàvem a l’article «La salut del planeta llança nous crits d’auxili», publicat a Catalunya Plural el 22 de gener de 2021, es faci realitat allò que s’apuntava al document IPCC fet públic a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre de 2018: «Si la temperatura excedeix de 0,20°C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir». Això voldria dir que el Tipping Point de la temperatura, el ‘punt de capgirell’ com l’anomena en Ferran Puig Vilar, és a dir, la gota que fa vessar el vas, esdevindria en ultrapassar els +1,7 °C. Llavors l’augment de la temperatura seria irreversible. Si com diu Carbon Brief els + 2 °C estan compromesos, més ho estaria el punt de capgirell a +1,7ªC. Aterrador!

    En tot cas, la gravetat de la situació obliga a una reducció dràstica d’emissions i no pas a augmentar-les com es vol fer a Espanya, (que no acompleix amb la reducció de CO₂ recomanada per l’ONU), amb l’ampliació dels aeroports de Barcelona i Madrid.

    Aeroports

    Un recent treball de l’economista Lluís Torrens, membre de Revo Prosperitat Sostenible, quantificava les emissions dels vols amb destí o origen a l’aeroport del Prat l’any 2019 en 8,433 milions de tones de CO₂ equivalent. Les de Barcelona ciutat, sense l’aeroport que és fora del municipi, són de 3,413 milions de tones de CO₂-eq, menys de la meitat (a tot Espanya foren 314,5 milions de tones de CO₂-eq). I es preguntava Torrens quines serien les emissions en un aeroport que dels 52 milions de passatgers de 2019 passés als 70 d’un futur ‘hub’ internacional com ara els de Madrid o París. La resposta no pot ser més alarmant: al voltant de 18 milions de tones de CO₂-eq, el doble que les actuals. A la vista de les dades, quin sentit té ampliar els aeroports? Javier Martín Vide, catedràtic de geografia Física a la UB i coordinador del Grup d’Experts del Canvi Climàtic a Catalunya, es mostrava contrari a l’ampliació de El Prat a TV3: «el que s’imposa és una reducció dràstica de les emissions de GEH, i tenint en compte
    com va el clima del planeta, jo no seria partidari d’ampliar l’aeroport perquè continuaríem donant el missatge d’anar creixent. I no, hem d’actuar de forma continguda en tots els àmbits de l’economia, de la societat…»

    Cap on va Catalunya?

    En el darrer decenni la temperatura ha pujat 0,7 °C a Catalunya. Si l’augment fos lineal, i donat que segons el Servei Meteorològic, ja ha pujat 1,6 °C, significaria que en 20 anys, el 2040, la temperatura seria 3 °C més alta que en el període preindustrial. Però no és lineal, sinó que més aviat s’accelera. En els pròxims 30 anys, diu Doblas-Reyes, hi haurà un rang de temperatures mitjanes que oscil·larà entre + 2 i + 3,5 °C depenent del comportament de la variabilitat interna.

    Això ens porta a temperatures de 50 °C a l’interior de Catalunya al voltant de mitjan segle i no un dia puntual. Un fet fatal, mai vist, i que afectarà ineludiblement la vida de les persones: ens podem adaptar a aquestes temperatures?

    Conseqüències immediates

    Raona Doblas-Reyes: «Durant els estius tindrem temperatures superiors a les actuals. Això té un impacte sobre la humitat que conserva el sòl i que permet créixer les plantes. Quan augmenten les temperatures, encara que les precipitacions no disminuïssin (de fet, seran inferiors), el fet que s’evapori més aigua del sòl implicarà que hi hagi menys aigua disponible. Si això passés ja a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrorífic. Els ecosistemes, la natura, s’hauran d’adaptar al nou règim de temperatura i disponibilitat d’aigua, a un nou clima. Caldrà adaptar-se a la nova disponibilitat d’aigua també pel que fa als conreus, la indústria, el turisme o la mateixa vida quotidiana… Cal anar pensant, doncs, en reduccions dels usos de l’aigua perquè esdevindrà insostenible continuar pel mateix camí».

    Responsabilitats

    Ens preguntem aleshores per què el Govern encara s’entesta a permetre la implementació de camps d’energia renovable en un 10% dels terrenys de secà i un 5% de regadiu en sòls de cada
    municipi, de nivell 3 i 4 i, per tant, bons pels conreus. Segons les seves pròpies dades, mai en els temps moderns s’ha superat el 40% de sobirania alimentària. Què pretenen, doncs, continuar portant menjar de fora carregat del CO₂ que comporta el transport? Què es faci el menjar a centre Europa i dedicar Catalunya i Espanya al monocultiu energètic? Obviar que el sistema agroalimentari, incloent-hi el transport i segons ho comptem, suposa entre el 21 i el 37% del total de les emissions de GEH? Renunciar, malgrat que formalment es digui el contrari, a augmentar la producció d’aliments de proximitat? Encara ser més dependents?

    I en què pensen els governs de l’Estat i de Catalunya quan manifesten la voluntat d’ampliar els aeroports? Es proposen superar els 2 °C, volen fer irreversible la temperatura, pretenen depassar el punt de capgirell? No en tenen prou que tant a Catalunya com a Espanya (la Mediterrània és una regió molt sensible i s’escalfa més que la mitjana de la Terra en especial l’estiu i la tardor) la temperatura sigui ja entre 1,6 i 1,7 °C més alta que en el període preindustrial?

    Si ho fan, si contribueixen a l’augment de les temperatures, ja no podran al·legar ignorància i cauran en una irresponsabilitat, que em pregunto si no podria ser de caràcter penal, donat que la vida de les persones està en greu perill. Ja sigui per les temperatures altes permanents, a les nits en què no es podrà descansar, per la durada de les onades de calor, o pels incendis forestals. En definitiva, perquè es perdran vides prematurament.

    Aquesta setmana viurem una onada de calor probablement sense precedents. A quina temperatura arribarem i quants dies? Quants incendis viurem? Quines conseqüències tindrà sobre els ecosistemes, els conreus, sobre la salut de les persones i altres éssers sensibles que habitem la biosfera? Caldrà romandre amatents!

    Els darrers estudis publicats en revistes qualificades i revisats per parells, ens indiquen que
    el desglaç de l’Àrtic, Groenlàndia, l’Antàrtica Occidental i el permafrost, han superat els Tipping Points, han traspassat els punts de capgirell. El desglaç ja no s’aturarà i això fa que el nivell del mar ja no pari de créixer. Quant i quan?

    Aquest és un article de Josep Cabayol Virallonga i Ester González García amb el suport de Solidaritat i Comunicació, SICOM.

  • Els valors de la ciutat del futur

    La ciutat del futur encara ha d’enderrocar moltes muralles. Aïllar i posar muralles a les ciutats (o nuclis de població humana) era un costum ancestral, de defensa contra els perills de depredadors o invasors de la natura, inclús dels enemics de la mateixa espècie. Era un sistema molt humanitzat que, com veurem, tenia molts avantatges, però també comporta molt inconvenients.

    Perquè, entre moltes altres coses, les ciutats no són capaces de produir els aliments i l’aigua que necessiten per la supervivència dels seus habitants. Ni l’energia, ni molts productes també essencials per la gran concentració d’habitants i les característiques físiques i funcionals per les quals estava pensada.

    Per altra banda, la cerca per una millor qualitat de vida i seguretat a curt termini fa que les ciutats, sobretot a partir de la revolució industrial, hagin anat creixent. La previsió és que, l’any 2050, el 70% dels humans (uns 10.000 milions al món) visquin a les ciutats (al nord un 80%). Cent anys abans, el 1950, el 70% vivia encara al món rural (el 2007 es va igualar al 50%). Totes les ciutats del món ocupen avui només el 2,7% de la terra seca el que representa despoblació de molts territoris i augment de densitat exponencial de les ciutats.

    Els éssers humans ja no ens expandim, no descobrim ni colonitzem territoris. Ara ens concentrem. I la concentració i densitat d’una espècie és també un perill per la seva supervivència, entre moltes altres causes, per les epidèmies, com hem vist recentment.

    Aquesta situació no es produeix casualment, sinó que té moltes raons, i una molt important és que a més urbanització, més creixement de PIB, que vol dir més productivisme i més rèdit. No aporta més coneixements i qualitat de vida, que seria el desitjable de mesurar. El PIB és el que vol i necessita el capital. La concentració a les ciutats també aporta, a curt termini, una millor qualitat de vida: accés a aigua potable, energia, serveis higiènics, de salut, educació, socials i culturals, transport, i altres.

    Aquesta situació sembla bona, però comporta riscos creixents. Es progressa mentre la subsistència i les condicions de vida del medi són estables i comporten un balanç positiu per la majoria de la població. L’èxit necessita una provisió constant i un creixement exponencial de recursos i energia: aigua, gas, electricitat, petroli, aliments de tota mena, també fusta, metalls de tota classe, oxigen a l’atmosfera i, com que som humans, relacions socials, llibertat, igualtat, solidaritat, democràcia real, cultura, educació, serveis de salut i social, habitatge de qualitat, subsistència econòmica suficient, i tantes altres coses. El greu problema és que molts d’aquests recursos s’estan esgotant de manera molt ràpida, i altres s’estan degradant, a causa sobretot del model social i de producció actuals: la contaminació, els residus insostenibles, el canvi climàtic… sent aquestes ciutats i els estils de vida i consum dels seus habitants les primeres generadores d’aquests problemes. Avui, el 70% de l’energia i el 75% del consum mundial es dona a les ciutats, mentre que aquestes produeixen el 75% de les emissions de CO₂ i el 70% dels residus.

    Enfront d’aquesta situació, molta gent ja creu que el «model» de ciutat i els seus «valors» hegemònics avui s’ha esgotat. Cal repensar la ciutat (i, per tant, també el món) del futur. Perquè, en realitat, la ciutat és un «ecosistema», a més, molt sofisticat. És un sistema perquè té un conjunt d’elements que interrelacionen entre ells: físics, químics, econòmics, socials, culturals i també biològics. Per això, Patrick Geddes (1915), botànic escocès, ja va dir que és difícil planificar la ciutat. No es pot crear ni planificar un ordre orgànic; la ciutat és un organisme dinàmic (sistema) que es modula seguint les lleis de la natura i les de l’organització social, que té el seu propi metabolisme i fisiologia. Per això, la nova ciutat necessita plantes, arbres, cultius i moltes altres coses per poder complir els seus objectius de desenvolupament humà, just, solidari i sostenible. El sistema necessita eficiència per complir els seus objectius, sobretot el de desenvolupament humà i respecte al medi i els objectius d’habitabilitat i sostenibilitat ambiental i de salut.

    L’Ajuntament de Barcelona, ja el 1985 (fa més de 35 anys), amb Pasqual Maragall d’alcalde, crea un grup de treball, liderat pel catedràtic d’ecologia Jaume Terrades, amb Josep Muntañola (arquitecte), Horacio Capel (geògraf urbà) i altres, sota la tutela del programa MAB (Man and Biosphere) de la UNESCO, que estudia la ciutat com ecosistema. Publiquen els seus estudis en una col·lecció titulada «Descobrir el medi urbà». El seu segon llibre, «Ecologia d’una ciutat, Barcelona», consta d’un extens i innovador contingut sobre l’»Anàlisi ecològica del metabolisme urbà». Un estudi amb propostes de futur i nous valors.

    Avui, Barcelona ja compta amb una tinença d’alcaldia de les Àrees d’ecologia urbana, urbanisme, infraestructures i mobilitat, amb dues regidories: una d’emergència climàtica i transició ecològica i, l’altre, de mobilitat. L’Ajuntament, ja l’any 2000, va recuperar la idea d’ecosistema urbà i va crear l’Agència d’Ecologia Urbana, amb l’ecòleg Salvador Rueda com a director, teòric important en aquest camp. Les polítiques que se’n deriven d’aquesta anàlisi i propostes per una ciutat sostenible i sana van pel bon camí, malgrat la manca de competències en molts temes, recursos i lluita contra els interessos de lucre i corrupció establerts en el sistema.

    El que s’ha de fer per caminar cap a una ciutat eficient, habitable i sostenible ho sabem des de fa molt de temps. Coneixem les conseqüències que té la contaminació atmosfèrica de les ciutats i el problema global del canvi climàtic. Ja el 1661 (fa 369 anys!), John Evelyn a Anglaterra publicava un llibre sobre les molèsties de l’aire i el fum de Londres, i proposava evitar la combustió de carbó a la ciutat (font principal d’energia en aquells temps) i plantar arbres i plantes dins de la ciutat com a benefici proposat d’una manera empírica.

    Barcelona ha de ser referent de la mobilitat i l’urbanisme sostenible. Ha ser una ciutat on les persones es moguin a peu i en bicicleta, amb transport públic de qualitat, amb espais més amables, segurs i familiars per passejar i jugar. Una ciutat que lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, que està al capdavant d’una revolució verda, amb més arbres i plantes, més sostenible. Que consumeix productes de proximitat. Que recupera espai públic per a la gent, amb una bona gestió dels residus, amb habitatges de qualitat i serveis públics per tothom, amb equitat i solidaritat, reduint les desigualtats. Volem una Barcelona habitable on la salut i la cura de les persones sigui un valor i una prioritat. Encara ens queden muralles per enderrocar i treball cap a la utopia.

  • La nova llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica a Espanya: Un gran pas, però insuficient

    Després d’anys de promeses i dos anys de tràmits, el Parlament espanyol ha aprovat la tan esperada i necessària llei. Les últimes esmenes incloses en la comissió milloren alguns dels objectius i estableixen que per l’any 2030 s’ha d’aconseguir que el 45% del consum final d’energia provingui de les energies renovables. La neutralitat climàtica s’estableix per al 2050 i es proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) en un 23% per a l’any 2030, respecte a 1990 (objectiu revisable el 2023). L’ONU i els grups ecologistes reclamen que per aconseguir l’objectiu de l’acord de Paris (augment de no més de 1,5 ºC de temperatura) s’ha d’assolir una reducció dels GEH d’un 7,6% anual, que per 2030 representaria almenys una reducció del 55%.

    S’estableix la prohibició de la venda de turismes i vehicles de combustibles fòssils a partir de 2040, la prohibició de noves explotacions de carbó i hidrocarburs i de la utilització del fracking. D’altra banda, la llei obliga les ciutats majors de 50.000 habitants a establir plans en els propers dos anys de mobilitat urbana sostenible (com les Zones de Baixes Emissions de Barcelona). Com han assenyalat diversos grups ecologistes, són mesures molt importants, encara que insuficients. No hi diu res de l’aviació, que és un mitjà reconegut com a gran contaminant, ni hi diu res sobre l’agricultura.

    Sobre la importància de el model alimentari actual en l’emergència climàtica, he publicat al Diari de la Sanitat diversos articles que m’agradaria recordar. Es considera pels organismes internacionals, com la IPPC, la FAO i l’ONU, que entre un 20 i un 25% dels GEH en el món s’originen en la ramaderia, a causa de l’extinció de boscos (que són els que absorbeixen el CO2 ), com els produïts en els incendis de l’Amazona, destinats a la cria de bestiar o la producció de cereals destinats a alimentar-los, pel metà, que produeixen els remugants i els fems que generen, i per l’òxid nitrós, que s’origina en els fems, les purines i fertilitzants nitrogenats. El CO2, el metà i l’òxid nitrós són els 3 gasos responsables de l’efecte hivernacle.

    La indústria de la carn és la principal dins de la indústria alimentària a Espanya i, en termes de capital de negoci, és la quarta indústria més important, després de la del petroli, l’automotriu i l’electricitat. El consum de carns vermelles a Catalunya i a Espanya és tres vegades superior al recomanat pels organismes internacionals i l’excés de consum representa una de les causes de les majors malalties cròniques de la població, com les malalties cardiovasculars, la diabetis, l’obesitat i diversos tipus de càncer. És a dir, té una magnitud que mereix que s’hagi inclòs en la llei del canvi climàtic. El que és bo per al clima (reduir el consum de carns vermelles) és bo per a la nostra salut.

    La revista Science va publicar el novembre passat un estudi que mostrava, que encara que els GEH originats en els combustibles fòssils fossin immediatament reduïts, si no s’actua simultàniament sobre el sistema alimentari mundial, no s’aconseguirà complir amb els objectius de l’acord de Paris. Sembla que els redactors de la llei no han llegit el Science, ni tota l’abundant literatura que mostra la importància del model alimentari en el canvi climàtic.

    La ciutat de Barcelona, és aquest any la «capital mundial de l’alimentació sostenible». Una alimentació sostenible ha de ser una alimentació saludable i amb un impacte ambiental reduït. No podem renunciar a aconseguir canviar i millorar el nostre sistema alimentari, perquè amb això ens juguem la nostra salut i la salut de la planeta.

    Referències

    • Estudi de la revista Science: doi: 10.1126 / science.aba35

  • Jordi Serra Cobo: «Sempre hi ha hagut epidèmies, però mai ni tan freqüents ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran»

    Josep Cabayol Virallonga i Frederic Pahisa Fontanals amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González García, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM.

     

    Jordi Serra Cobo és una de les veus de referència a l’hora de parlar de la pandèmica i de posar l’emergència de salut, en el context del canvi climàtic. És investigador expert en eco epidemiologia en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, per la que és doctor. També és membre de l’Institut d’Investigació de la Biodiversitat (IRBio) i Científic que treballa amb l’Institut Pasteur. Hem conversat amb ell en el programa ‘Emergència Climàtica’, de Ràdio 4.

    «Feia molt temps que avisàvem que s’estaven produint canvis molt ràpids i que podríem tenir un escenari pandèmic», diu el doctor Serra Cobo. «L’any 2013 ho vam advertir i no ens van fer cas. Ens podíem haver preparat molt més i protegir-nos, en especial les ciutats, que són els focus on inicialment (després s’expandeix) hi ha més probabilitat que es produeixin aquests fenòmens. Passa, però, que vivim en una societat que actua més per reacció que no pas per prevenció. Procedim quan tenim el problema al damunt».

    I continua: «Sabíem que venia una epidèmia, però no sabíem quina, ni quin virus, ni quan. Ara bé, des de feia temps coneixíem que els coronavirus eren dels patògens que tenien més probabilitat. Hi havia precedents. En aquest segle XXI ja hem tingut cinc epidèmies de coronavirus amb humans i una amb porcs. Per tant, hi havia símptomes que ho estaven avisant».

    Dissonància

    El 2018, per protegir les ciutats contra els virus emergents, es van presentar sengles projectes a La Caixa i a l’Ajuntament de Barcelona. Van respondre que «no tocava». A La Caixa el van trobar innovador, però… Tampoc a l’Ajuntament de Barcelona el van estimar necessari. Hi havia «calma», no s’havien trobat patògens i el projecte els resultava alarmista.

    Explica Serra Cobo: «Era un projecte multidisciplinari que tenia en compte factors socioeconòmics, biològics, epidemiològics. L’objectiu era detectar canvis en la circulació de virus zoonòtics abans que s’expandissin a la ciutadania. Per fer-lo, calia una sèrie d’espècies sentinelles que permetessin descobrir aquestes circulacions de virus a les ciutats».

    Centrat a Barcelona, s’havia de fer també a París i Roma, amb la voluntat d’exportar el model a altres ciutats. L’encapçalaven el doctor Serra Cobo i el seu equip de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat – IRBio –, i el doctor Tomàs Pumarola de la Vall d’Hebron. Hi participaven també l’Institut Pasteur de París, la Universitat de Cambridge, l’Institut Spallanzani de Roma, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Facultat de Biologia de la UB, l’equip ‘Cresta’ de la UAB i l’Ajuntament de Barcelona. No es va poder fer. En temps de bonança, els resultava «complicat» prendre precaucions i mesures preventives.
    «No sabrem, postil·la Serra Cobo, si ens hagués permès detectar el coronavirus, però sí que ens haguera possibilitat estar bastant més preparats per donar una resposta més immediata. Les ciutats s’hagueren pogut preparar per prevenir possibles epidèmies. És una de les assignatures pendents. Encara ningú ens ha demanat res…»

    Defensa contra els virus

    En l’àmbit global, un dels fenòmens detectats és que els canvis que es produeixin arreu, de tota mena, són molt ràpids. I molt globals. Un problema greu del qual no en som prou conscients. Les coses que no passaven, ara poden passar.

    «Cal controlar les mercaderies, afirma Serra Cobo, perquè arribin sense ‘acompanyants’, siguin espècies invasores o patògens. El mosquit tigre va arribar a Sant Cugat del Vallès procedent del sud-est asiàtic, en una importació de pneumàtics on hi havia postes del mosquit. A través de les mercaderies també ha arribat la papallona que ens està deixant sense boix a la Garrotxa i el Ripollès, per posar dos exemples».

    De la mateixa manera que arriben espècies invasores que podem veure (mercaderies / importacions), poden arribar nous virus.

    Per altra banda, a les ciutats hi ha una fauna que va canviant en el decurs dels anys, com és el cas de la tórtora turca, que s’ha convertit en una de les espècies més abundants, i de la qual no sabem la quantitat de patògens que hostatja. És un procés dinàmic en el qual les espècies van canviant i, per tant, variant els microorganismes que poden contenir.

    Així doncs, és necessari fer tres coses, sosté Serra Cobo:

    Controlar les mercaderies.

    Controlar les espècies, de fauna, sense aprensió, però amb voluntat ferma de controlar quins possibles patògens poden dur.

    I una tercera més complicada, el control del moviment de persones, tan local com globalment. En especial, quan saps que hi ha un focus infecciós allà d’on provenen.

    «Permeteu-me un exemple, diu Serra Cobo, a l’Amazònia estem investigant el Zika. Al començament de l’epidèmia del Zika, quan observaves els casos al Brasil, era interessant comprovar com s’anaven distribuint en els pobles on hi havia carreteres. És a dir, que era amb els vehicles on, molt probablement, es transportaven els mosquits que arribaven així als pobles on es produïen els casos. Distribució, doncs, molt relacionada amb les vies de comunicació. Tots ens movem molt, i això té un preu».

    Orígens

    El 28 de desembre, publicàvem a Catalunya Plural una entrevista amb el doctor italià Giovanne Apolone, director de l’Institut Nacional del Càncer a Milà. En síntesi, informàvem que el virus circulava per Itàlia des de setembre de 2019, tres mesos abans que es notifiqués formalment l’epidèmia a la Xina.

    Mesos abans, Jordi Serra Cobo ho havia anticipat: «El virus no va aparèixer el desembre de 2019 a Wuhan. Les nostres dades, argumenta, ens permeten afirmar que l’octubre de 2019 ja hi havia el coronavirus a la Xina».
    Probablement el que va passar a Wuhan fou el seu engrandiment. En aquelles dates de desembre, a la ciutat hi va haver una gran concentració de gent a causa de les festes tradicionals, amb centenars de milers de persones al carrer, tal vegada més d’un milió, omplint de gom a gom els carrers, places i mercats. Les concentracions van afavorir la propagació de la malaltia que ja es difonia. I una ciutat plena de gom a gom, d’onze milions d’habitants, amb la gent als carrers, va fer que s’amplifiqués una malaltia que ja per ella mateixa era molt transmissible. Wuhan és un centre educatiu, industrial i tecnològic molt ben connectat. Si es va produir un fenomen d’amplificació com el descrit, la propagació era cosa fàcil. [Recordem que la doctora Rosa Maria Pintó, el doctor Albert Bosch i el seu equip, van descobrir que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019]

    Ecosistemes

    Hi ha tres regions on es concentra la màxima biodiversitat i també de patògens: l’Àfrica Central (a Camerun la pèrdua de boscos s’estima d’entre 800 i 1.000 quilòmetres quadrats anuals en part per a la construcció de carreteres i l’expansió d’assentaments humans), el Sud-est Asiàtic (on s’ha perdut el 30% de la superfície forestal en quaranta anys), i l’Amèrica Central i l’Amazònia (a l’Amazònia la desforestació supera el 17% i està a un 3% d’arribar a un possible punt de capgirell (no retorn), que se situa a partir del 20% i que d’assolir-se i confirmar-se, convertiria la selva en sabanes seques). I una quarta regió emergent per causa del desglaç que podria alliberar patògens enterrats.

    Raona Serra Cobo: «Quan es produeix una desforestació de boscos tropicals per implantació d’assentaments humans, agricultura, granges, cases, es destrueix una part de bosc i de la fauna que vivia en aquest bosc. Una part dels animals marxen i una altra pot tenir problemes de supervivència i morir. Però hi ha una tercera part que intenta trobar nous refugis allà on vivien. Aquests nous resguards els aconsegueixen en els assentaments construïts pels humans: granges, cases… Aleshores, aquestes espècies, que no tenien contacte amb les persones ni amb els animals de granja, ara, en fer els aixoplucs a les cases i granges pròximes, comencen a tenir-ne. En el cas que aquests animals siguin reservoris d’algun patogen, augmenta la probabilitat d’una adaptació del patogen a l’espècie humana i/o a les espècies d’animals de granja. Si esdevé, s’incrementa la possibilitat d’un salt d’espècie. És el cas del coronavirus probablement».

    Quan canviem la dinàmica de conducta d’una espècie que és reservori de patògens, ens explica Serra Cobo, variem el cicle dels patògens i podem alterar el risc de transmissió. Quan això passa, es possible que es modifiqui el risc de transmissió a un nou amfitrió. Sovint, som nosaltres. És la transferència zoonòtica, un patogen d’origen animal infecta els humans. S’han posat, i continuem posant, les bases de noves epidèmies: Zika, Ébola, SARS, MERS, hepatitis E, dengue, chikungunya, Nipah, Covid-19…

    I continua discorrent: «l’origen ancestral del coronavirus, del SARS-CoV-2 que ha causat la COVID-19, és amb molta probabilitat, el ratpenat. Ara bé, els ratpenats no han transmès la COVID-19 a les persones. En el pas del coronavirus de ratpenat a les persones hi ha tota una evolució. Per tant, en la transmissió hi ha d’haver, amb molta probabilitat, una espècie més propera a la humana, que ha actuat com a intermediari. En tot cas, i és molt important destacar-ho, la pandèmia no ha sortit d’un laboratori, ni és un virus manipulat. És un virus procedent de fauna salvatge que ha evolucionat i passat a l’espècie humana».

    Context destructor

    Primer, fou amb la canya de sucre lligada a la colonització, l’esclavitud i l’acumulació de capital. Després, la ‘revolució verda’ dels anys cinquanta de segle passat, que va causar desigualtats, fam i pobresa i greus danys a l’entorn i la biodiversitat. Ara és el torn de l’agroindústria, que amb alts rendiments basats en entrades tecnològiques (pesticides, fungicides…), ha penetrat i destruït territoris dedicats a l’agricultura familiar basada en l’autoconsum. Els monocultius, com els de soja i palma d’oli, són els responsables del desplaçament i despossessió de milers i milers de camperols de les seves terres. Però no tan sols.

    En un anterior article a Catalunya Plural titulat ‘La salut del planeta llança nous crits d’auxili’, ja citàvem Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres. Grace és autora principal de l’informe de Nacions Unides ‘Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió’, presentat el juliol de 2020. Argumenta: «en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19. El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants».

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives». I afegeix Delia Grace: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    Escoltat el programa de ràdio, Jaume Portell, periodista, ens ha fet arribar un encertat comentari per entendre com el sistema econòmic pretén aprofitar-se de la situació, oblidant-se, un cop més, de les persones i les seves necessitats i drets inalienables.

    Els negocis per davant de les persones

    «Quan mencioneu l’oli de palma, diu Portell, els diferents cultius dedicats a l’exportació i la desforestació, cal tenir en compte el moment actual als mercats financers. Després d’una injecció històrica de trilions de dòlars procedents dels bancs centrals decidits a rescatar bancs, transnacionals i negocis, molts capitals necessiten llocs on aconseguir rendibilitat. Un dels últims refugis, tal com va passar el 2008, és el de les matèries primeres. Per aquest motiu, la fusta o l’oli de palma estan en màxims històrics. És a dir, com que es poden guanyar molts diners venent fusta i oli de palma, l’incentiu per continuar talant boscos i vendre aquests productes es multiplica. A principis de gener, el banc d’inversió Goldman Sachs va pronosticar un «supercicle», és a dir, un augment dels preus de les matèries primeres un cop l’economia torni a la «normalitat». Com que els preus d’algunes d’aquestes matèries havien caigut a conseqüència de la pandèmia que generava un menor consum, havien quedat molt «barates» i, per tant, comprar-les aleshores i esperar una pujada de preus, era una gran oportunitat per guanyar diners. I molts ja s’estan preparant per quan arribi aquest dia.

    Ratpenats

    El canvi climàtic té una incidència cabdal en la hibernació dels ratpenats, exposa Serra Cobo. A Sant Llorenç del Munt, explica, estem fent el seguiment d’una colònia des de l’any 1952. A una cavitat, a 65 metres sota la muntanya, on hi ha sensors que controlen la temperatura de forma exhaustiva, hem constatat que la temperatura ha pujat aproximadament 2 °C. (Dades coincidents amb l’augment detectat pel Servei Meteorològic de Catalunya que situa l’anomalia de la temperatura des del període preindustrial en un increment de quasi 2 °C).

    En els darrers vint anys (coincidint amb l’acceleració del canvi climàtic), els ratpenats han canviat els costums d’hibernació. Ara el període comença més tard, és més curt i fan servir una estratègia diferent.

    Canvi Climàtic

    El canvi climàtic, que ha escalfat l’atmosfera, augmenta la temperatura i altera els oceans i la superfície, fa de l’aigua un be escàs, capgira els ecosistemes, destrueix selves i boscos (tropicals i boreals), amenaça la biodiversitat, desertifica el sòl, redueix la producció de l’agricultura, canvia la fenologia, provoca que els animals hibernin diferent, es modifiqui el comportament dels ratpenats, o faciliti l’adaptació del mosquit tigre… Aquest canvi climàtic d’origen antròpic, originat especialment per la crema de combustibles fòssils i el creixement permanent, també causa pandèmies. Fa que les espècies migrin, abandonin les zones on vivien, que ara són més càlides, i s’ubiquin en territoris on abans no hi eren i als quals poden arribar ‘acompanyades’. Així mateix ocasiona, que hi hagi zones de la Terra que s’estan desglaçant com ara l’Antàrtica, Sibèria, Grenlàndia, l’Àrtic en general. I sota el gel i el permagel, pot haver-hi patògens enterrats des de vés a saber quan, que quedin alliberats i circulin pel planeta. L’agost del 2016, un nen de dotze anys va morir i una vintena de persones van quedar infectades a Rússia perquè el desglaç desenterrà rens morts per àntrax als anys quaranta del segle XX. En aquest cas, el patogen era recent i conegut i es va poder combatre ràpidament. Tot i això, va morir un nen!

    «Un dels reptes que haurem de resoldre és el de la prevenció, reflexiona Serra Cobo. Un altre, combatre les epidèmies. Saber com el canvi climàtic afecta els reservoris de virus i, per tant, la dinàmica dels virus. Investigar, estar amatents dels virus emergents. Estem canviant moltes coses. I és cert, reconeix, que sempre hi ha hagut epidèmies. Però mai ni tan freqüents, ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran. Si no es canvia, estarem subjectes a més epidèmies. Ja en portem cinc de coronavirus aquest segle, però també cal afegir l’epidèmia provocada per l’Ebola, entre d’altres. La COVID-19 és una mostra del que pot venir».

    «Tenim reptes per afrontar com a espècie, conclou. La salut, les epidèmies, la sanitat (una sola salut, la planetària). La regulació de la demografia. La relació amb la natura. Entendre que res creix indefinidament. Que el món és finit, que els recursos són finits. En definitiva, que no podem fer el que ens doni la gana. I tot plegat, ho hem d’entendre per la nostra pròpia supervivència. Ens cal un canvi d’hàbits, de manera de viure, de mirar el món. Una de les coses que més costa a la nostra espècie».

    El projecte CONVAT

    Jordi Serra Cobo va molts dissabtes a la muntanya, a la natura, a ‘caçar’, no bolets, sinó coronavirus per nodrir el projecte CONVAT. És un projecte de la UE, ens explica. Estem posant a punt un biosensor, de la mida d’un telèfon mòbil, per detectar coronavirus. No només el SARS-CoV-2, sinó tota mena de coronavirus. «Buscar els molts i molts coronavirus – explica- que hi ha a la natura, i buscar que aquest biosensor sigui capaç i fiable per detectar-los és molt important perquè cal estar amatent, fer-los atenció».

    La recerca la fa l’equip de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), amb l’Institut Català de Nanociències i Nanoteconologia liderat per la professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Laura M. Lechuga, la Universitat de Marsella, o l’Institut Spallanzani de Roma. «Estem cercant al Nord d´Àfrica, a les Illes Balears, a Catalunya…», explica Jordi Serra Cobo.

    El biosensor ja funciona per detectar la COVID-19. «No encara, però, per detectar els altres coronavirus que circulen per Catalunya», explica.

    «Permetrà diagnosticar una mostra (sang o saliva) en molt poc temps i quantificar la càrrega viral. I és tan fiable com una PCR. La detecció ràpida de mostres positives de coronavirus permetrà fer les PCR només a les persones que hagin donat positiu en el biosensor. Això sí, caldrà fer-les, perquè el biosensor només ens diu si la persona dóna positiu o no, i quina càrrega de virus, però no ens diu la seva estructura, com està constituït. Per saber-ho, és necessari fer la PCR i després seqüenciar-ho. Serà barat (10 o 15 euros) i fàcil d’utilitzar. Servirà per diagnosticar, estalviant molt de temps i diners. CAPs i hospitals disposaran de l’aparell. Al projecte li falta un any aproximadament per estar enllestit».

  • Així estan connectats el canvi climàtic i la transmissió de la malària

    Des de fa temps hi ha un debat agitat sobre l’impacte de l’escalfament global en la incidència de la malària. Es creu que una de les regions en les que el major efecte podria observar és en els altiplans, on les menors temperatures limiten l’abundància de el vector, provocant brots intermitents i estacionals de la malaltia.

    «Veiem que l’epidemiologia de la malària en aquestes zones està fortament regida pel control climàtic, que es manifesta a totes les escales (mesos, anys i fins a dècades), la qual cosa rasa d’una vegada el debat sobre si el canvi climàtic està o no afectant la dinàmica de la malària a l’Àfrica», explica Xavier Rodó, director de el programa Clima i Salut en ISGlobal, centre impulsat per la Fundació» la Caixa «i la Universitat de Chicago, i primer autor de l’estudi que es publica ara en la revista Nature Communications.

    A finals de segle XX, es va observar una clara disminució en la incidència de la malària a l’est d’Àfrica. Això podria ser simplement el resultat de l’augment de les mesures de control contra la malaltia, o bé podria ser degut a l’alentiment temporal en l’increment de la temperatura mitjana global de la superfície terrestre, un fenomen que es va observar entre 1998 i 2005.

    Per respondre a aquesta pregunta, Rodó i els seus col·legues van posar el focus en la regió d’Oromia a Etiòpia, un altiplà molt poblat situat entre els 1.600 i els 2.500 metres d’altitud. Aquesta regió té l’avantatge de comptar amb registres molt complets de casos anuals de malària per tots dos paràsits (P. falciparum i P. vivax) entre 1968 i 2007, alhora que les intervencions de salut pública per al control de la malaltia no es van reforçar a la regió fins al 2004. Això permet separar l’efecte del clima de l’efecte de les mesures de control en paràsits que responen a el clima de manera diferent.

    Com va impactar el canvi climàtic

    Usant un model matemàtic, l’equip va analitzar la relació entre casos de malària, el clima regional (temperatures i precipitació locals) i el clima global (en particular des de l’oceà Pacífic per l’efecte de l’Infant i de l’anomenada Oscil·lació Pacífica Decadal).

    Els resultats mostren que la variació en els casos de malària per tots dos paràsits es correlaciona extremadament bé amb els canvis en temperatures regionals: el descens en temperatures a la regió lligat a l’efecte del canvi climàtic va coincidir amb la reducció en casos de malària que es va observar a partir de l’any 2000, cinc anys abans que es reforcessin les mesures de control de la malaltia.

    La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals.

    Això, al seu torn, va coincidir amb l’alentiment momentània de l’increment en la temperatura mitjana global de la superfície terrestre per efecte del fenomen de l’Infant i de l’oscil·lació decadal del Pacífic. L’anàlisi també mostra que hi ha una «cascada d’efectes» entre la variabilitat climàtica a nivell global (en aquest cas, la temperatura de l’oceà Pacífic) i la variació de temperatures regionals a l’est d’Àfrica, que a la fi es tradueix en nous casos de malària a l’altiplà etíop.

    «La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals. La incidència de la malària no només va reflectir els canvis en temperatura, la qual cosa ja havíem demostrat, però també el descens en l’escalfament que es va observar a l’inici de segle, l’objectiu d’aquest estudi», assenyala Mercedes Pascual, investigadora a la Universitat de Chicago i última autora de l’estudi.

    Per Rodó, «l’evidència que el període d’alentiment de l’escalfament global va tenir un impacte sobre la transmissió de la malària demostra el fort vincle entre clima i salut». Aquests resultats també indiquen que, en el moment d’avaluar intervencions de salut pública destinades a controlar la malaltia, s’han de prendre en compte i integrar les condicions climàtiques en els sistemes d’alerta primerenca.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Les morts ocasionades pel canvi climàtic a nivell mundial són similars a les produïdes per la pandèmia de la Covid-19?

    L’informe corresponent a l’any 2020 de Lancet Countdown (compte enrrere) sobre les conseqüències del canvi climàtic és realment molt inquietant.

    Recordem que l’Informe es basa en 43 indicadors sobre 5 seccions de l’impacte del canvi climàtic, que representen les troballes i el consens de 35 líders d’institucions acadèmiques i organismes de les Nacions Unides, que abasten científics d’una varietat molt àmplia d’especialitats. La veracitat científica d’aquest informe, està basada en dades. No són especulacions. Les principals conclusions són les següents:

    • Tot i el compromís de l’acord de Paris de limitar en aquest segle l’augment de la temperatura a menys de 2ºC respecte a l’era preindustrial (i si és possible a 1,5 ºC), la temperatura continua augmentant en forma contínua , resultant ja en un augment de l’1,2 ºC, i els records de temperatura més càlida s’han produït en els darrers 5 anys.
    • Per complir amb l’objectiu de l’acord de Paris, les emissions de 56 giga tones CO2 equivalents anualment emeses actualment s’han de reduir 25 giga tones en els propers 10 anys (aproximadament 2030), és a dir, una reducció del 7,% anual, que representa multiplicar per 5 els esforços actuals.
    • El creixement de la temperatura està ocasionant una acceleració de l’impacte negatiu sobre la humanitat i els indicadors de 2020 són els pitjors des que es van emetre els primers informes, afectant especialment a les poblacions de països que són les menys responsables del canvi climàtic. Aquest impacte està interactuant amb desigualtats econòmiques i socials preexistents, exacerbant les diferències entre regions, que porten a una pobra qualitat de l’aire, pobra qualitat dels aliments i dels habitatges.
    • S’han detectat 475 milions d’esdeveniments d’onades de calor a 2019. S’ha incrementat en els últims 20 anys un 53,7% la mortalitat per l’excés de calor a majors de 65 anys, resultant en 2018 un total de 296.000 morts per aquesta causa a nivell mundial. Si bé Índia i Indonèsia són les poblacions més afectades per aquest excés, a Europa, el 2018, el cost de la mortalitat relacionada amb l’excés de calor és equivalent a la renda mediana de 11 milions de ciutadans (1.2% del PBI d’una regió) .
    • Entre 2015 a 2020 es s’han detectat 76 esdeveniments importants d’inundacions, tempestes, i sequeres, amb temperatures anormals.
    • Aquests canvis afecten els cultius d’aliments. Es considera que el rendiment de les collites s’ha reduït entre un 1,8 i un 5% entre 1981 i 2019.
    • S’han incrementat les infeccions del dengue (un 15%) i altres, com la malària.
    • Es considera que entre 145 i 565 milions d’habitants poden patir d’inundacions potencials per l’augment de el nivell de la mar.
    • No es noten els esforços per reduir les emissions de CO2. L’ús del carbó que s’havia reduït des de 2013, ha tornat a augmentar un 1,7% de 2016 a 2018.
    • El dany sobre la salut és substancial: s’estimen més de 1 milió de morts cada any per la contaminació de l’aire, generada principalment per les centrals de carbó.
    • Les emissions de gasos d’efecte hivernacle produïdes per la ramaderia (un 96% per remugants) van créixer un 16% de 2000 a 2017.
    • L’excés de consum de carn vermella s’estima que va contribuir amb 990.000 morts el 2017.

    Si sumem les morts per excés de calor (296.000) més les ocasionades per la contaminació de l’aire (1 milió) més les associades a l’excés de consum de carn vermella (990.000) ens dóna una xifra de 2.286.000 morts per any. Els morts a nivell mundial per la pandèmia de coronavirus des de l’inici sumen 2.300.000. Les xifres de defuncions són bastant similars. Que no s’interpreti una posició negacionista. No podem negar la gravetat de la pandèmia, però podem preguntar-nos: perquè no hi ha la mateixa preocupació social, dels mitjans de comunicació i de les autoritats per la gravetat del canvi climàtic? Esperar l’aparició d’una «vacuna» per mitigar el canvi climàtic, sense necessitat de canviar la nostra manera de vida, de mobilitat i d’alimentació és un somni suïcida. Cada vegada queda menys temps per actuar dràsticament.

  • La salut infantil, en risc pel canvi climàtic

    La salut de les nenes i nens que neixin avui es veurà “profundament afectada” pel canvi climàtic, segons un nou estudi de la revista mèdica The Lancet. La infància d’avui haurà d’enfrontar, al llarg d’una vida que en molts casos arribarà al segle XXII, a una meteorologia extrema, inseguretat alimentària i hídrica i malalties infeccioses, entre altres conseqüències.

    L’informe qualifica el desafiament per al benestar i la salut humana com “sense precedents”, i demana una “intervenció accelerada” per evitar conseqüències negatives per a la salut no només dels nens i nenes, i sinó de persones de totes les edats.

    La prestigiosa publicació britànica afirma que contenir l’escalfament global “bastant per sota” de 2ºC (l’objectiu vinculant de l’Acord de París), transformaria per bé la salut de les persones nascudes avui. “Posar la salut en el centre de la transició que ve aportaria enormes beneficis tant per al públic com per a l’economia, amb un aire més net, ciutats més segures i dietes més saludables”, estableix el document.

    Per evitar les conseqüències més negatives de l’escalfament global sobre la salut, The Lancet recomana “nous enfocaments” en l’elaboració de polítiques, la investigació i l’activitat empresarial: “Assegurar que la salut d’una persona nascuda avui no es vegi definida pel canvi en el clima requerirà el treball dels 7.500 milions de persones que estem vives en aquest moment”.

    L’estudi ha monitoritzat 41 indicadors dividits en cinc àrees: impactes, exposició i vulnerabilitat al canvi climàtic; adaptació, planejament i resiliència de la salut; accions de mitigació i els seus beneficis per a la salut; finances i economia; i compromís públic i polític. Els resultats recullen el consens entre les investigacions de 35 institucions acadèmiques i agències de l’ONU de tots els continents.

    El document considera tan sols dos escenaris futurs: un que aconsegueixi que l’escalfament global es vegi contingut “bastant per sota” dels 2ºC, i un altre que continuï la tendència actual de creixement de les emissions. Les decisions que es prenguin en un sentit o altre tindran un efecte profund en les realitats a les quals hauran d’enfrontar-se els humans d’aquest segle i els propers.

    Nens, dones i grans

    Segons l’informe, els nens i les nenes de tot el món estan entre les persones a les què més afecta la crisi climàtica. Entre les majors amenaces estan la inseguretat alimentària, les malalties diarreiques i el dengue. La transmissió d’aquesta última malaltia és precisament una de les més preocupants, ja que en les últimes dues dècades s’han registrat nou dels deu anys en què el clima ha estat més propici per el seu contagi.

    Durant l’edat adulta, els majors riscos per a moltes comunitats es deriven de la incidència d’esdeveniments meteorològics extrems. Aquests són cada vegada més intensos i freqüents a conseqüència de l’escalfament global. Entre 2001 i 2014, el 77% dels països ha patit un augment en el nombre de persones que es troben exposades a aquests danys. L’informe confirma que les dones són més vulnerables per les estructures socials i culturals patriarcals que imperen en la majoria societats. A més, com més pobre és la comunitat estudiada, més afecten els extrems del clima.

    Finalment, l’informe també esmenta la vulnerabilitat més gran de les persones majors de 65 anys. Aquesta secció de la població està especialment en risc durant les onades de calor.

    Les conclusions de l’informe Lancet Countdown 2019

    Impactes, exposició i vulnerabilitats davant el canvi climàtic

    L’any 2018, les persones més grans de 65 anys exposades a onades de calor van augmentar en 220 milions d’individus, la major pujada mai registrada.

    Les poblacions de 152 dels 196 països del món estan més exposades a incendis forestals que a principis de segle.

    La capacitat vectorial per a la transmissió del dengue va ser la segona més alta de la història en 2017. Dels deu anys amb més capacitat de transmissió, nou han tingut lloc des de l’any 2000.

    La temporada de creixement de collites s’ha reduït en un 2,9% per al blat de moro, un 3,8% per al blat i un 3,1% per a la soja entre 1998 i 2017.

    Adaptació, planificació i resiliència en la salut

    El 54% de les ciutats globals esperen que el canvi climàtic amenaci seriosament la seva infraestructura de salut pública.

    En 2018, la inversió en adaptació de la sanitat global es va incrementar en un 11,2%, aconseguint el 5% de la inversió total en adaptació al canvi climàtic.

    Accions de mitigació i beneficis per a la salut

    La intensitat de carboni de sistema d’energia global no ha millorat des de 1990.

    Almenys 3.000 milions de persones viuen sense accés a tecnologies i combustibles de cuina nets, i l’ús de tecnologies segures i saludables es manté en el 7,5% de les llars en països empobrits.

    La carn vermella procedent de remugants va suposar l’emissió de tres gigues tones de CO2 equivalent el 2016, el 93% de totes les emissions procedents de la ramaderia. Les dietes riques en vegetals podrien millorar la salut i ajudar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

    Les emissions del sector sanitari van suposar el 4,6% de les emissions globals en 2016.

    Economia i finances

    En 2018, 831 esdeveniments meteorològics extrems van resultar en 166.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Als països amb menors ingressos moltes més pèrdues, no calculables, no comptaven amb assegurances.

    En 2018, les inversions en fonts d’energia lliures de carboni van representar 20% de les totals en el sistema energètic global. Per 2030, aquestes inversions han de representar el menys el 65% del total anual.

    L’any passat, al voltant de 135 bilions de dòlars es van comprometre a la desinversió.

    Els subsidis als combustibles fòssils o el seu consum es va incrementar fins a 427.000 milions el 2018, més d’un terç més que el 2017 i fins a un 50% més que el 2016.

    Compromís públic i polític 

    Les persones individuals solen buscar informació sobre la salut o el canvi climàtic, no dels dos. Quan algú busca informació sobre la relació entre aquests dos temes, la recerca sol iniciar per un interès en la salut.

    Els líders nacionals cada vegada criden més l’atenció sobre la salut i el canvi climàtic en el debat de les Nacions Unides. Aquesta tendència està liderada pels estats insulars petits en desenvolupament, que van representar el 36% dels països que van fer referència a aquests temes en 2018.

    Aquest és un article de la Revista XQ

  • Sindèmies i sinergies

    L’obesitat, la desnutrició i el canvi climàtic són tres de les majors amenaces per a la salut. Qualsevol d’elles, per separat, és responsable cada any de milions de morts i té un cost de diversos bilions d’euros. Però les tres epidèmies, a més, actuen de forma simultània, tenen factors socials comuns i interactuen entre si a nivell biològic, psicològic i social. Quan dos o més problemes de salut presenten aquestes tres característiques es parla d’una sindèmia o epidèmia sinèrgica, com és el cas de la d’abús de substàncies, violència i sida. La concurrència sinèrgica d’obesitat, desnutrició i canvi climàtic és una sindèmia global, com la qualifica un recent informe de la revista The Lancet, a més de l’amenaça més gran per a la salut de les persones, el medi ambient i el planeta en el seu conjunt.

    Aquest enfocament holístic podria ser una oportunitat per a fer front de forma més eficaç a un triple problema que, per separat, no acaba de ser controlat. L’obesitat, que era l’objectiu original de l’informe de la revista britànica, fa mig segle que creix de forma inexorable a tot el món. I el seu impacte en la salut és brutal, perquè és un factor de risc de tres de les quatre principals malalties cròniques: les malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2 i certs tipus de càncer. Encara que en alguns països desenvolupats l’obesitat infantil s’ha estancat o fins i tot ha decrescut lleugerament, cap país ha reduït aquesta epidèmia en el conjunt de la població, segons l’informe de The Lancet. Les raons per les quals no s’aconsegueix fer front a l’obesitat i a la sindèmia global tenen a veure amb el que els autors de l’informe denominen «inèrcia política», un terme que engloba les polítiques inadequades, la forta oposició de la indústria alimentària a aquestes polítiques i la falta de demanda d’acció política per part del públic.

    En un altre informe de The Lancet, publicat una setmana abans, es posava en relleu que mentre 800 milions de persones mengen poc, un nombre major de persones segueixen una dieta que afavoreix les malalties cròniques i la mortalitat prematura. I s’alertava que la dieta i la producció d’aliments havien de canviar radicalment, cap a un patró més saludable i sostenible (reduint, entre altres coses, el consum global de carn i sucre a la meitat). Ara amb l’enfocament sindèmic es propugna un abordatge integral per a enfrontar-se de forma global, coordinada i a tots els nivells (internacional, nacional, local) a la triple amenaça, perquè la dieta humana està íntimament unida a la sostenibilitat del planeta i no cap a una altra solució que modificar l’actual forma de produir i consumir aliments.

    Aquest abordatge holístic de la gran sindèmia d’obesitat, desnutrició i canvi climàtic és coherent amb una altra de les visions globals en el món de la salut: la iniciativa One Health, que pretén conjuminar sota el mateix paraigua interdisciplinari la salut humana, l’animal i la del medi ambient. La idea és similar i els seus defensors creuen que, si es posa en pràctica, ajudarà a salvar milions de vides i millorar la salut del planeta. Posar en pràctica aquestes idees sinèrgiques és complex, i els autors de l’informe de The Lancet creuen que la solució implica evitar que les grans companyies alimentàries deixin de fer negoci a costa de la salut humana i el medi ambient. El model que proposen és un acord internacional basat en el Conveni Marc de l’OMS per al Control del Tabac, que ha ajudat a reduir el tabaquisme en el món, després de constatar que les tabaqueres atemptaven contra la salut mentre bloquejava les polítiques de salut. Si la proposta prosperés, la Big Food passaria a ser considerada en certa forma com la Big Tobacco.

  • Barcelona hauria evitat 250 morts i 1.500 ingressos hospitalaris si complís els límits de contaminació recomanats per l’OMS

    Si es complissin els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’haurien evitat 250 morts i quasi 1.500 ingressos hospitalaris només a la ciutat de Barcelona. Així ho han indicat durant les seves intervencions la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, i la comissionada de Salut, Gemma Tarafa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.

    L’estudi calcula que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.

    Afirmen aquesta correlació després d’observar, per exemple, que la mortalitat va augmentar un 40% durant els quatre dies d’»episodi per partícules PM19» el febrer de 2016. Afegeixen a més que, «encara que la contaminació a Barcelona existeixi durant tot l’any, els episodis empitjoren clarament la salut».

    Durant la presentació, han remarcat que aquestes xifres podrien ser molt majors, ja que només s’han tingut en compte dos contaminants concrets i unes causes de mortalitat limitades. Han explicat a més que les dades per realitzar l’estudi s’han recollit de les 11 estacions de mesura que hi havia a la ciutat i també s’ha tingut en compte la mortalitat, els ingressos hospitalaris i les visites als serveis d’urgències. Per afinar encara més les xifres, aquests indicadors s’han creuat amb variables com la temperatura, el dia de la setmana, l’estacionalitat, els nivells de l’al·lergogen de la soia o la presència de l’epidèmia de la grip.

    Una de les principals conclusions del treball és que l’impacte de la contaminació a la ciutat de Barcelona és més important per l’exposició perllongada als nivells de contaminació que no durant els episodis en els que es registren pics màxims. Per exemple, un estudi havia estimat que la mortalitat global a la ciutat per culpa de l’exposició a la contaminació a llarg termini, més enllà de malalties cardiovasculars o respiratòries, podria xifrar-se en unes 650 defuncions durant l’any 2012.

    En creuar les xifres de qualitat de l’aire durant els anys 2013 i 2015 amb la mortalitat global de la població de més de 30 anys s’ha vist que només reduint en 1 μg/m3 la concentració mitjana de NO2 s’haurien evitat 59 morts a l’any. Si aquesta reducció hagués estat de 5 μg/m3 s’haurien evitat 295 morts. Les xifres en reduir la concentració mitjana de PM10 també hauria disminuït. En 88 morts menys amb 1 μg/m3 menys i fins a 436 menys si la reducció hagués estat deμg/m3.

    La població que es veu més afectada són els nens, la gent gran, les persones amb malalties cardíaques o pulmonars, persones amb asma o les dones embarassades. A més, les malalties que es veuen més perjudicades per la inhalació d’aquests contaminants són l’asma, la malaltia pulmonar crònica, la pneumònia, la insuficiència coronària i la insuficiència cardíaca, la diabetis o la hipertensió arterial.

    Tarafa creu que per combatre la contaminació és necessari fixar «mesures estructurals i continuades», ja que són «clau per evitar morts per contaminació a la ciutat» per tenir «un impacte molt més gran que les puntuals».

    L’1 de desembre entren en vigor restriccions de circulació a Barcelona

    La presentació d’aquest informe es realitza només dos dies abans de l’entrada en vigor de les restriccions de circulació. A partir de l’1 de desembre els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental de la DGT no podran circular durant els episodis de contaminació per diòxid de nitrogen (NO2) ni dins la zona de baixes emissions de dilluns a divendres de 7.00 a 20.00h. En anys posteriors, les restriccions s’aniran ampliant progressivament fins a arribar a ser permanents a partir de 2020.

    Ara per ara, les restriccions s’aplicaran sobre els vehicles de gasolina anteriors al 2000 i els dièsel anteriors al 2006, excepte en els camions, autocars, motos, autobusos i furgonetes Euro 1, Euro 2 i Euro 3. Els vehicles d’emergència, els de persones amb mobilitat reduïda o els de serveis essencials podran circular sempre.

    Janet Sanz ha declarat que el objectivo de tals actuacions contra la contaminació és «salvar vides i construir una ciutat saludable conjuntament entre l’administració i els veïns ja que el dret a la salut és fonamental i prioritari».

    Més atacs de cor en dies d’alta contaminació

    El cardiòleg i investigador de l’Hospital Vall d’Hebron, Jordi Bañeras, explicava en roda de premsa que els dies de més contaminació hi ha més atacs de cor greus i més morts per infart. L’estudi l’ha realitzat l’Hospital Vall d’Hebron i el CIBER, el Centro de Investigación Biomédica en Red, i s’ha publicat en la revista científica «International Journal of Cardiology«.

    Aquest és el primer estudi que demostra que la contaminació contribueix a la mortalitat durant les 24 hores després d’un infart. També és el primer que relaciona la contaminació amb una incidència més gran de fibril·lacions ventriculars. Conclou que reduint les partícules en suspensió només dues micres i mitja a la ciutat de Barcelona s’evitarien cada any 19 infarts de miocardi i es reduirien gairebé un 8% les morts durant les primeres 24 hores després d’un infart. Les xifres no són del tot significatives, es justifiquen els investigadors de l’estudi, perquè no s’han tingut en compte les persones que morien per infart de miocardi abans de ser ateses.

    Les xifres en les que han basat l’estudi són dels anys 2010 i 2011 a Catalunya. Encara així, segons Banyeres, les conclusions poden aplicar-se al moment actual perquè els nivells de contaminació no han variat des de llavors.

    Ciutats de l’estat signen un Manifest per l’acció climàtica

    Justament ahir les ciutats de Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Alcalá d’Henares i Fuenlabrada promovien el «Manifest per l’acció climàtica» que denuncia la inacció i les barreres del Govern. El Manifest podrà ser adoptat per part dels membres de la Xarxa de Ciutats pel Clima.

    Les ciutats reclamen al Govern de l’Estat que de forma urgent assumeixi tots els compromisos necessaris per afrontar el canvi climàtic, ja que té l’obligació de prioritzar la salut de la ciutadania, i té competències claus en àmbits estratègics com l’energètic i el transport. Exigeixen també una llei de canvi climàtic que estableixi límits i promogui la simple substitució dels combustibles fòssils per energies renovables per aconseguir escenaris que permetin reduir la petjada de carboni en la dimensió i en els temps requerits.

    Ho fan perquè consideren que el Gobierno actualment «dificulta l’autogeneració i la promoció de les energies renovables, continua recolzant a la producció de carbó, no considera prioritària la lluita contra la pobresa energètica i no permet avançar en la transició cap a la sobirania energètica, factor clau en la lluita contra el canvi climàtic». A més de, en el cas català, impugnar i portar al Tribunal Constitucional la Llei del Canvi Climàtic catalana.

    Aquestes reflexions vénen després que la setmana passada se celebrés a Bonn, Alemanya, la cimera mundial sobre el canvi climàtic, GOLPE23. Va ser allà on es va ressaltar la importància de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic, ja que és en elles on es generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.