Adrià Comella i Carnicé és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i, des del juny del 2018, és director del Servei Català de la Salut (CatSalut). La valoració que fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant l’emergència de la Covid «només pot ser positiva». Pel que fa a les lliçons apreses de la pandèmia, Comella considera que aquesta crisi sanitària «ha permès accelerar processos que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-los» i que això ha de quedar com a «llegat».
Respecte la construcció dels nous hospitals satèl·lit, el director del CatSalut argumenta que eren molt necessaris, perquè, segons diu, «calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que històricament hi havia un dèficit».
Ja fa gairebé un any del primer cas de Covid detectat a Catalunya. Quina valoració fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant aquesta emergència?
Jo crec que la valoració només pot ser positiva. Una pandèmia és la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari, perquè altera molt les organitzacions, el ritme de treball i les condicions dels sanitaris si és de la magnitud com la que estem vivint. Aquesta alteració sol comportar moltes dificultats per oferir bones respostes i jo crec que les organitzacions proveïdores del sistema de salut i el conjunt dels professionals sanitaris han fet no només un esforç, sinó que han aplicat molta intel·ligència, innovació i determinació perquè la resposta en una situació tan dura fos la millor possible. Per tant, estem molt satisfets. La sensació que tenen els sanitaris és la mateixa. Tenen una doble sensació: de feina ben feta, malgrat que estem parlant de moltes morts i de molt patiment, però també de molt cansament, a causa de la magnitud d’aquesta situació. Els sanitaris estan molt cansats emocionalment i físicament.
Que en podem extreure de bo d’aquesta situació? La pandèmia ha servit perquè el sistema guanyi múscul?
La pandèmia ha permès accelerar coses que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-les o no, ha servit de catalitzador perquè hi hagi millores en el sistema de salut. Per exemple, en l’àmbit dels sistemes d’informació hem avançat moltíssim en noves tecnologies, s’ha pogut renovar i innovar molt equipament tecnològic, i això no s’aturarà. La crisi sanitària ha servit per sacsejar aquesta necessitat, posar-la damunt la taula i comprometre els recursos perquè aquesta renovació sigui un fet.
Què cal fer respecte a la primària? Cap on ha d’anar la transformació de l’atenció primària?
La pandèmia ha servit també per entomar molt a fons la transformació de l’atenció primària, el primer nivell assistencial que tenim, i aquesta s’ha reforçat moltíssim a conseqüència de la crisi sanitària. Pràcticament han crecut en un 20% els recursos humans destinats a l’atenció primària. Hem contractat aproximadament 4.500 persones en aquest àmbit, que estan fent una tasca de suport epidemiològic, en la identificació i seguiment dels contactes i altres tasques relacionades amb la Covid. La nostra idea és que puguin tenir una continuació en el temps en el sistema per reforçar la primària. Al cap i a la fi, es tracta d’aprendre del que ens ha fet viure l’epidèmia, i el que aprenem és que segurament ens hem d’organitzar d’una manera diferent.
La forma de treballar dins d’una consulta per part dels metges, infermeres, personal administratiu… pot ser diferent per assegurar que rebem abans l’usuari, ser més resolutius i que cadascuna de les persones que configuren la consulta faci la feina per la qual està format. Un dels problemes de l’atenció primària és que sovint els metges fan més d’administratius que de metges o que les infermeres fan més tasques burocràtiques que de cures. La transformació iniciada amb l’epidèmia ens permetrà avançar dins d’aquest mateix any 2021 perquè es pugui fer una transformació de tots els equips d’atenció primària del país, per avançar en la idea que el metge o metgessa faci més de metge o metgessa, l’infermer o infermera faci més d’infermer/a, etc. A més, introduirem figures noves, de manera que, subsidiàriament, tothom faci la feina que li correspon. Ben aviat, en 15 o 18 mesos, esperem que els usuaris puguin percebre un canvi qualitatiu rellevant en l’atenció primària. Estem també ajudant a la primària a créixer en espais físics. En total, es muntaran més de 120 mòduls al costat dels CAP del país perquè la primària tingui un espai per fer diagnòstic de malalties respiratòries i separar el circuit Covid del no Covid en els casos on l’espai actual del CAP no ho permet. La pandèmia ha permès fer inversions que han de servir per construir un sistema més encara potent.
S’haurien pogut fer algunes coses millor? Quina autocrítica en fa?
Un element que va generar molta disconformitat fou la manca de materials de protecció a l’inici de la pandèmia. Des dels centres, institucions i el conjunt de la ciutadania va haver-hi un gran esforç per superar aquesta situació. Era complicat resoldre aquesta situació i, personalment, és el moment que més em va fer patir. Quan el material escassejava es va haver de fer trasllats de material, i recordo molta angoixa en aquell moment, per part dels professionals i per part nostra. Era molt difícil anticipar això. De fet, vam intentar-ho i vam llençar comandes de compra el desembre, quan la crisi ja estava a Europa, però moltes no es van arribar a materialitzar. La competència entre països per aquell material va ser ferotge. Va ser el moment més crític. Hi ha hagut altres moments en els quals hem patit, però hem anat remuntant.
Un altre moment que ens va fer patir molt ha estat la caiguda de l’activitat no Covid. En una situació d’emergència, on els recursos s’han de destinar en gran part a aquesta nova malaltia, resulta difícilment evitable. En aquest sentit, vam fer un pla d’activació per tal de recuperar al màxim aquesta activitat assistencial no Covid. Al final de la primera onada l’activat quirúrgica havia caigut un 40%. Ara bé, malgrat patir dues onades més, l’any el vam tancar recuperant la meitat d’aquesta activitat perduda. Hi ha molt d’esforç darrere per intentar aconseguir aquest equilibri entre assistència Covid i no Covid. Segurament, a ulls de la ciutadania, es pot veure que s’ha demorat massa vegades l’activitat assistencial no Covid, però vull donar la garantia a la ciutadania que ni els sanitaris ni el CatSalut, en cap moment, s’han aturat per intentar recuperar l’activitat perduda i atendre tots els problemes de salut. Treballem molt sota el criteri dels clínics. Estem gestionant el que es fa abans d’acord amb la gravetat del cas i la complicació posteriors si es produeix un endarreriment.
Efectivament, concentrar molta part dels esforços en la Covid ha tingut efectes col·laterals en altres malalties. Com quedaran les llistes d’espera amb l’impacte de la Covid-19?
El que hem fet és assegurar-nos i garantir que tots els processos més greus se seguissin mantenint. Els processos vinculats amb el càncer i les malalties cardíaques, que són els més greus, estan prioritzats. En aquests processos estem treballant al mateix ritme que l’any 2019. Una altra cosa són els processos que generen un malestar en el pacient, que no s’han de menystenir, però que des d’un punt de vista clínic tenen menys gravetat. Aquí hi ha molts processos i aquests es poden veure demorats en el seu abordatge i solució i, en aquest sentit, tenim programes preparats per resoldre’ls com més aviat millor. Jo crec que durant aquest any 2021, si aconseguim controlar l’epidèmia, podrem recuperar gran part de l’activitat. Òbviament, si entra més gent al sistema i no en surt, el volum creix i la llista d’espera es pot incrementar. Pot haver-hi un moment que hi hagi molta gent esperant, però seguiran estant dins dels terminis clínics d’espera. Recuperar l’activitat és un tema prioritari. Això és un esforç extraordinari que ha fet el col·lectiu sanitari, i la ciutadania n’és conscient de l’esforç que s’està fent. Aquest esforç extraordinari necessitarà un cert temps per posar-se en un nivell de tensió més sa pels professionals.
Cada setmana estarem millor que l’anterior, però a mesura que pugen els contagis hem de mirar els números i prendre decisions per evitar que el sistema sobrepassi les seves capacitats. Els recursos que destinem a la Covid són finits. Si els recursos els destinem només o prioritàriament a la Covid, estem deixant de fer activitats que faríem, que són activitats menys greus, però que poden tendir a agreujar-se. Que el sistema pugui donar resposta a les malalties no Covid és una garantia de salut per tothom. Si la tensió de contagis creix i això porta al sistema assistencial a haver de concentrar recursos per la Covid, l’ideal és intentar que aquests recursos no hi siguin molt de temps o que hi estiguin en la menor mesura possible per tal de poder donar resposta altres processos. Aquest equilibri de necessitats cal basar-lo molt en l’evidència.
Durant el 2021, necessitarem 1.400 o 1.600 milions d’euros extraordinaris en relació amb un any normal per poder donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia.
La injecció de 2.100 milions d’euros de finançament extra per fer front a la pandèmia, com quedarà?
D’aquests diners hi ha una part molt important, aproximadament un 25%, que són inversions i, per tant, han vingut per quedar-se i formaran part de l’enfortiment del sistema. Hem aconseguit estar en nombre de llits de crítics en nivells de ràtios europees, fet que no havíem assolit mai abans. Per tant, hi ha una sèrie de partides importants que es queden i que han de representar un pas endavant des del punt de vista de millorar la capacitat del sistema. L’altra part és, bàsicament, en recursos humans, ja que s’han hagut de contractar moltes més persones. El sistema, que normalment ja treballa en un nivell de producció molt alt, al 100%, ha estat treballant gairebé al 120% durant tot un any. Un sistema que treballa amb aquesta sobrecàrrega de feina té uns costos també, en termes de nòmines del personal i en termes de materials diagnòstics. Hi ha hagut una gran inversió en testos, cribratges, medicaments, oxigen, etc. És una despesa més conjuntural; a mesura que l’epidèmia es vagi solucionant, aquesta és una part de la despesa que tendirà a desaparèixer i apareixeran noves necessitats d’inversió, durant aquest any i els següents, que tindran a veure en assegurar-nos de recuperar l’activitat que forçosament s’ha hagut d’ajornar.
Des d’un punt de vista dels costos, l’any 2020 és l’any que en què hi ha hagut una despesa més gran. En el 2021 seguirà havent-hi una gran despesa, probablement menor que l’any anterior, però si no són 2.100 milions d’euros extraordinaris en necessitarem 1.400 o 1.600 en relació amb un any normal per donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia. De cara al 2022 encara està per veure. Esperem tenir controlada l’epidèmia, però tindrem necessitat d’acabar el pla d’inversions que tenim ja acordat per recuperar l’activitat habitual.
El sistema està infrafinançat?
Diversos estudis posen damunt la taula que el sistema català té una mancança estructural de 5.000 milions d’euros. La despesa d’un any habitualment pot rondar al voltant d’uns 12.000 milions d’euros i els diferents estudis assenyalen que faria falta afegir-hi 5.000 milions d’euros a aquests diners. Nosaltres pensem que això és completament necessari. No és una situació que afecti només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat. El conjunt de les autonomies tenen aquesta mateixa situació d’infrafinançament i és important que en aquesta nova legislatura que ara comença s’arribi a acords que permetin solucionar l’infrafinançament del sistema sanitari en el conjunt de l’Estat i, concretament, a Catalunya. Si aquesta xifra de 5.000 milions es pot progressivament incorporar en els pressupostos, el sistema estarà en unes condicions adequades per poder donar resposta no només a l’epidèmia sinó als reptes dels pròxims anys, que seran molt importants en termes de salut.
Tenim una població que, per sort, cada vegada viu més anys i amb més qualitat de vida. El sistema sanitari té moltíssima capacitat d’innovar, d’incorporar noves tecnologies que permetin resoldre malalties que abans no es podien solucionar i, com a societat, hem d’aspirar a curar-nos d’aquestes malalties. Catalunya, a través dels seus centres, té una gran capacitat de lideratge en innovació tecnològica. Això requereix coneixement, intel·ligència, professionals capaços, que en tenim molts, però també recursos. El ritme de la innovació ha de venir acompanyat pel fet que el sistema tingui capacitat de respondre.
Es preveuen inversions en modernitzar el sistema telefònic i informàtic dels centres d’atenció primària, dels quals molts professionals es queixen?
S’han començat a fer aquestes inversions. Hem canviat un percentatge important de centraletes telefòniques i estem treballant per introduir aquestes millores. L’accessibilitat a la primària està evolucionant, jo crec que en benefici dels usuaris i dels professionals. Històricament la visita a un CAP era sempre física. Algunes d’aquestes visites tenen molt sentit, perquè la presencialitat és fonamental per a fer una bona exploració i diagnosticar bé una malaltia, però hi ha moltes altres visites que es poden fer per telèfon, estalviant temps als usuaris i als professionals. Estem treballant amb la idea que totes les consultes que s’hagin de fer físicament es facin com abans millor, però que les altres relacions entre professionals i usuari, com la d’informar dels resultats d’unes proves, es puguin fer a través de vies telemàtiques.
Hi ha molts CAP que estan en mal estat, com el Raval Nord o el Passeig de Sant Joan. Com estan els corresponents projectes per a la construcció de nous CAP a Barcelona o d’ampliacions dels mateixos?
Durant aquesta legislatura es va aconseguir desbloquejar un acord que ha permès tenir clar que el CAP Raval Nord tindrà un nou edifici a l’antiga Església de la Misericòrdia i, en aquest moment, estem licitant el projecte per poder-lo tirar endavant. En conjunt, aquest tipus de projectes solen tardar entre tres i quatre anys a veure la llum. El CAP Raval Nord està en la fase de licitar el projecte i és esperable que, si tot va bé, a finals de l’any 2023-24 el CAP sigui una realitat, que fa molta falta. Ara s’ha construït un mòdul per guanyar espai, que és temporal. A Barcelona tenim solars identificats pel CAP Horta, pel del Passeig Sant Joan, a la cruïlla entre Gran Via i Nàpols, i també pel CAP Besòs, del qual farem una ampliació en un edifici contigu a uns antics cinemes. Tots aquests projectes han de ser una realitat en tres o quatre anys.
Els nous hospitals feien molta falta. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia.
La construcció dels nous hospitals satèl·lit va aixecar moltes crítiques per part de l’atenció primària. El sistema necessita aquests nous hospitals?
Sí, feien molta falta. Són extensions dels hospitals que els acullen, i cadascun dels cinc hospitals responen a necessitats diferents. En el cas de l’hospital annex a Can Ruti, feien falta més llits de crítics, ja que tota aquella zona estava infradotada d’aquests tipus de llits. Per tant, construïm una mena de macro-espai de llits de crítics perfectament integrat, i això ens permet organitzar resposta a la Barcelona nord, el Maresme i part del Vallès.
Actualment, tenim gairebé 600 persones ingressades en llits de crítics. Quan va començar aquesta crisi, teníem 575 llits de crítics en tot el país. Avui, la capacitat està consumida al 100% només per una malaltia, que és la Covid. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que Catalunya ha estat històricament infradotada de llits de crítics. Els espais ja estan ocupats i ens ajudaran també a resoldre les necessitats futures del país. Aquests hospitals els hem fet de comú acord amb els líders dels hospitals, hem dialogat amb els diferents proveïdors per corregir unes mancances concretes i d’acord amb les seves necessitats hem construït els projectes dialogats. Eren molt esperats i estan sent molt ben rebuts pels hospitals.
L’atenció primària, inicialment, va veure aquesta actuació com afavorir més el món hospitalari que la primària, però veníem d’una inversió de 30 milions d’euros, i no hem parat d’invertir en la primària. Les inversions es van fent una darrere l’altre i amb visió de conjunt. Quan vam anunciar la construcció dels nous hospitals satèl·lit, estàvem treballant en paral·lel amb el projecte d’ampliació dels Centres d’Atenció Primària amb 120 edificis arreu del país. A continuació, es tiraran endavant també inversions d’ampliació i millora en aproximadament 20 CAP.
Hi ha suficient personal mèdic i d’infermeria per a treballar en aquests nous hospitals satèl·lit?
Sí, els professionals s’han anat incorporant durant la crisi i s’han fet noves contractacions a mesura que els espais s’han anat posant en disposició. S’han contractat els professionals necessaris per tirar endavant aquests espais i no hi ha hagut excessives dificultats per fer-ho. El maneig de llits de crítics té un component mèdic però, sobretot, d’infermeria. Necessiten moltes infermeres i infermers, i són aquests perfils els que s’han anat incorporant.
Des del Diari de la Sanitat vam publicar un reportatge parlant amb rastrejadors de Ferrovial que deien que la gestió del rastreig era ineficient i que el sistema fallava. El contracte amb Ferrovial va ser un error?
Aquesta no és una decisió que correspongués al Servei Català de la Salut. Nosaltres ens dediquem a la part assistencial i el rastreig dels contactes no és la nostra competència, perquè correspon a l’àmbit de la Salut Pública. Des de l’òptica de l’atenció primària, nosaltres vam contractar els gestors Covid, que es van integrar en l’atenció primària. Aquests fan seguiment dels contactes de positius en Covid, els quals s’aboquen a un sistema informàtic i, a part d’aquí, és quan intervenen els scouts contractats per Ferrovial. Certament, crear un servei que no existia, partint de zero i adquirint un cert rodatge, requereix un temps. Jo crec que cadascú va fer la seva part.
Des del CatSalut, vam ajudar en el desenvolupament del sistema informàtic perquè hi hagués una bona comunicació entre la primària i els scouts. Això té un procés d’implementació i correcció que, en el moment actual, és potent i funciona d’una forma molt correcta. El contracte va ser molt polèmic. Des del CatSalut el que més ens ha preocupat és que hi hagués una bona fluïdesa entre els professionals de l’atenció primària i els rastrejadors. Això en molts casos ha funcionat bé i, en d’altres, sí que és cert que hi ha hagut determinants incidents, com casos en què la trucada es produïa massa tard o els havien trucat més d’una vegada. Crec que aquestes coses formen part del procés de fer néixer un servei que era inexistent. Això no és senzill, ja que parlem d’un volum de contactes molt gran. Crear una plataforma així es complex. El seguiment dels contactes ha anat millorant i el problema ha estat més en la dificultat dels contactes de complir amb els aïllaments que no pas en la seva identificació.
Com valora la situació epidemiològica actual?
Des del punt de vista assistencial, hem anat pujant i baixant. Ens preocupa molt des del punt de vista del volum de llits de crítics que tenim a la disposició. La informació que ens arriba és que la millora que estàvem experimentant s’ha aturat i, per tant, veurem si ens trobem en una fase d’estancament, que ens permetrà anar desescalant persones ingressades a llits de crítics, o bé després tornem a tenir un creixement. Si experimentem una altra vegada un creixement, més o menys lent, i es tornen a prendre mesures per assegurar que el creixement s’aturi, podem seguir donant resposta com hem fet fins ara. Si el creixement fos més accelerat i partíssim de la situació actual, amb gairebé 600 persones ingressades a llits de crítics, patiríem molt. La situació actual la intento mirar amb respecte. Haurem d’estar tots molt atents a les dades dels contagis per veure en quina mesura podem anar relaxant les mesures. El que hem de fer és mirar bé les dades, tenint clara la relació que hi ha entre mobilitat, contagis i pressió assistencial. Aconseguir un bon equilibri d’aquestes tres potes és la millor manera que tenim de gestionar aquesta situació.
Quin impacte pot tenir la vacunació?
La vacunació és la solució. La vacuna funciona i ho estem veient de forma clara en les residències de gent gran, on el nombre d’infectats i ingressos ha decaigut. Els països que tenen un major percentatge de població vacunada estan reportant el comportament exitós d’aquestes vacunes. Però això no és immediat, perquè la capacitat de vacunar que té el sistema és altíssima, però l’aprovisionament de vacunes de moment és baix. Necessitarem un temps per poder posar les vacunes, perquè no venen en grans quantitats. Malgrat que tinguem la vacuna, fins que no tinguem immunitat de grup, que no serà fins d’aquí a uns mesos, hem de seguir amb les mesures de protecció.
Els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La seva capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació és exemplar.
La pandèmia també ha comportat grans conseqüències econòmiques i socials.
Òbviament també hi ha les dificultats econòmiques que hi ha darrere de tancar sectors econòmics i les conseqüències en salut que se’n deriven, perquè la pèrdua d’ingressos d’una família pot derivar en problemes de salut, emocional i física. Al final, tot són vasos comunicants. En aquest sentit, agraeixo el comportament exemplar del conjunt de la ciutadania. Acabarem superant aquesta situació, però ens quedaran unes seqüeles, i haurem de posar els recursos necessaris perquè aquests efectes col·laterals de la pandèmia se solucionin com més aviat millor. Una vegada superada l’epidèmia, venen molts reptes i feina per fer. És un tipus de situació que, per sort, es produeix cada molts anys, i espero que puguem sortir des del punt de vista del sistema amb un cert llegat. Els sanitaris estan molt cansats, treballen amb una tensió altíssima, amb unes vivències emocionals molt dures, i això els condiciona molt. També crec que un cop superat això quedarà aquest sentiment de feina ben feta. Crec que ens haurem d’animar tots entre tots. És la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari i penso que els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació, alhora que s’intenta mantenir el possible l’activitat no Covid, jo crec que és exemplar.
Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació.
Els professionals sanitaris argumenten que estan esgotats i cremats. De fet, el pròxim 10 de març la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya ha convocat una vaga. Com es preveu abordar això?
S’està fent molta cosa. Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació i les eines que hi ha a l’abast les estem mobilitzant i posant en pràctica per tenir cura de la salut física i emocional dels professionals sanitaris. Estem mobilitzant programes i recursos, però malauradament, la situació viscuda ha sigut de catàstrofe. Quan un país està pràcticament tres mesos tancat, quan els sanitaris veuen que se’ls mor gent i al principi no tenen cap eina per resoldre-ho, això provoca aquestes sensacions i conseqüències físiques i emocionals. Però d’aquesta situació n’hem de sortir no des del conflicte entre les parts, sinó des de la col·laboració. Totes les decisions que s’han fet no s’han fet des d’aquest despatx sinó de comú acord amb el sector sanitari. El sector és molt conscient de l’esforç extraordinari que ha fet el país i ara s’apunten les bases per canvis i millores en el futur.
En aquest sentit, crec que no hi ha trampes. Hi ha problemes clars ben diagnosticats que han necessitat unes accions i s’han buscat alternatives. Hem invertit recursos i diners públics al servei de tot això, en el curt i mitjà termini. És lògic que hi hagi gent que pugui tenir aquesta sensació de cansament i esgotament i, en alguns casos, d’incomprensió, i busqui formes de canalitzar aquestes emocions, ja sigui convocant una vaga, una manifestació o el que sigui. Nosaltres som molt partidaris de treballar amb els sindicats perquè les idees es canalitzin en documents a través del treball conjunt. No tinc clar quin és l’abast de la vaga convocada. El que sé és que no està convocada pels sindicats que estan en el comitè d’empreses i les taules de negociació del conjunt del sistema, que ostenten la representació dels treballadors de forma majoritària. Jo comprenc que hi hagi aquesta sensació de malestar, però a mi em toca defensar, i ho faig molt convençut, que el conjunt de les entitats proveïdores i el conjunt dels professionals, així com el Servei Català de la Salut, han posat damunt la taula -i seguiran posant damunt la taula- totes les eines disponibles perquè tot això se superi de la millor manera possible.
Amb la pandèmia s’ha reivindicat molt la tasca de les infermeres. La realitat és que les ràtios són força baixes respecte a altres països europeus, en part perquè, durant anys, molts i moltes professionals han marxat a l’estranger a la recerca d’unes millors condicions laborals. Què cal fer?
Fan falta més infermeres, això és clar. Els sectors professionals diuen que la immensa majoria d’infermeres es queda en l’àmbit on s’ha format, després hi ha professionals que marxen a l’estranger, una part es queden, i d’altres després tornen. També ve gent de fora. Les professions sanitàries són fàcilment exportables arreu del món, per tant, és més fàcil la mobilitat. El principal tema a resoldre està identificat, i ho hem començat a parlar amb les universitats. En alguns casos de perfils sanitaris concrets, cal augmentar el nombre de persones titulades, augmentar les places, especialment d’infermeres. Cal potenciar l’especialització, ja que no té res a veure una infermera de primària amb una infermera d’UCI. Per tant, cal més volum de places i un major nivell d’expertesa. Dimensionar això bé pot fer guanyar qualitat el sistema. Hem de tendir a fer créixer el nombre d’infermeres en el nostre país, entre altres coses, perquè el país creix i les persones envelleixen, i necessitem recursos per cuidar i curar aquestes persones. Una gran part d’aquestes tasques les duen a terme infermeres.
I respecte a altres especialitats?
Hi ha altres especialitats, com la nutrició, la psicologia o la fisioteràpia, que són molt rellevants també per la salut de les persones, especialment pel que fa a la prevenció. És a dir, no en la resposta basada en el medicament, sinó en la mateixa resposta de l’organisme. Tot l’abordatge de les necessitats de salut de la nostra ciutadania l’hem de mirar com una resposta no només a través del metge o la infermera, que és una mirada molt clàssica, sinó des d’altres especialitats, veient quin rol juga cada actor en el sistema.
D’acord amb aquesta idea planegem el futur de l’assistència a la nostra ciutadana. Jo entenc que, a vegades, des dels actors del sistema el missatge se simplifica, però a vegades fem un mal favor quan ho expressem de forma tan simplificada, perquè segurament podem prendre millors decisions si tenim en compte aquesta complexitat. Darrere d’això, sempre hi ha defenses més corporatives, d’un col·lectiu concret. A nosaltres ens correspon tenir una mirada tan àmplia com sigui possible. Si a l’usuari el podem tractar sense que estigui malalt és molt millor. Això té a veure amb una bona alimentació, una bona salut emocional, una bona activitat física… I d’això se n’encarreguen professions sanitàries molt importants, que s’han d’incorporar a les consultes. El nostre pla de transformació de la primària versa entorn de tot això, a la idea que hi hagi altres col·lectius professionals que ajudin a preservar la salut sense teràpies més agressives, com les farmacològiques o quirúrgiques.
