Just Deploy It!

Etiqueta: Catsalut

  • Stajanovisme sanitari

    La “indicadorologia” és la ciència emergent del Sistema Sanitari Català. És l’estudi de la forma d’aconseguir que el CatSalut pensi que se l’està obeint. Aquesta activitat ocupa la major part del temps directiu i gran part de les hores dels professionals d’atenció primària. No hi ha cap evidència que repercuteixi positivament en la salut o la satisfacció de la població ni que augmenti l’eficiència. Més aviat considero que és una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos.

    Segurament és el tema més tractat en les “sessions clíniques” dels CAP. En aquestes reunions els directius renyen als metges que gastem massa en proves complementàries o en receptes. Amb una actitud paternalista els recomanen que derivin a l’especialista els pacients que prenen medicaments cars o que requereixen proves costoses. Argumenten que l’astúcia farà imputar el cost a l’hospital. Opinen que així milloraran la imatge de l’empresa d’atenció primària davant del CatSalut.

    Els objectius i els indicadors del CatSalut són una veritat absoluta que no té excepcions. Una certesa basada en l’evidència científica dictada per una organització que una vegada més ignora la voluntat del pacient. Al contrari, els directius ens recomanen que truquem als pacients que no han estat sotmesos a les proves o els tractaments que marca la història clínica electrònica. No serveix de res explicar que el pacient no accepta el tractament o la prova. Tampoc val argumentar la seva indicació ateses les comorbiditats o les característiques específiques del malalt. L’important és que l’ordinador posi el semàfor en verd.

    La «indicadorologia» no és més que un esforç gegantí d’autoengany. Arriba a extrems tan ridículs com que els sistemes d’agendes electròniques de l’ECAP de l’Institut Català de la Salut crea automàticament agendes a mitjanit amb l’objectiu que a primera hora del matí, quan el CatSalut avalua l’accessibilitat, hi trobi espais de vista buits pel mateix dia. Lògicament l’astúcia no beneficia als pacients disciplinats que desitgen una vista pel seu metge l’endemà. Quan la volen concertar es troben que l’agenda no està encara oberta.

    També ens autoenredem amb la fragmentació del pressupost. Algú pensa que les receptes o les proves indicades pels especialistes no seran també pagades pel CatSalut? La trampeta que ens demanen no farà més que encarir el servei i augmentar les llistes d’espera.

    Costa quedar al marge de la «indicadorologia». Quan no compleixes t’assenyalen amb un semàfor vermell. Et fan creure que no només ets un mal metge sinó que també perjudiques els teus companys. Deixaràs de cobrar uns diners però també impediràs que els cobri l’»empresa». En canvi, els directius feliciten als que adopten conductes stajanovistes. Són els campions en semàfors verds. Potser també els acabaran atorgant la medalla d’Alexei Stajanov com es feia a l’antiga Unió Soviètica.

    Tot plegat recorda la pel·lícula ‘I.. como Ícaro’ de Henri Verneuil (1979) basada en la clàssica experiència de Stanley Milgram sobre l’obediència. L’investigador demostrava que persones normals poden ser capaces de llançar descàrregues elèctriques a persones totalment innocents pel simple respecte a les indicacions que marca l’autoritat. Estem educats per obeir.

    Si derivem els pacients costosos a altres entitats per indicació de la direcció, molestem injustament als pacients. Els metges de família no podem disparar «descàrregues elèctriques». Abans que tot ens devem als nostres pacients. Encara que el sistema s’autoenganyi, no és ètic que nosaltres enganyem als pacients.

    Els directius han d’entendre que el discurs de la trampeta transmet uns valors als professionals que repercuteixen negativament sobre els pacients i sobre la moral dels equips assistencials. Segurament, molt del desànim actual de l’Atenció Primària, prové de l’aplicació d’aquestes polítiques que anteposen els objectius del CatSalut a l’atenció de les demandes de les persones que ens visiten.

    Espero que el CatSalut maduri, que superi la fascinació per anar sumant mentides i publicar-les a la web de l’AQUAS. Ha de deixar de jugar a «empresaris» en un entorn planificat que en molts aspectes recorda l’antiga Unió Soviètica. És hora d’adoptar el discurs de l’atenció al pacient, de respectar els seus valors i les seves preferències. És el moment de gestionar l’experiència d’atenció i no d’autoenganyar-se amb els semàfors de l’ordinador. No hem de competir entre entitats sinó que hem d’establir vincles i coordinacions. El discurs honest de cercar la millor atenció centrada en el pacient ens unirà i permetrà modernitzar les organitzacions sanitàries catalanes.

  • Salut prioritzarà entitats d’economia social a l’hora d’adjudicar serveis sanitaris

    Bones notícies per a les entitats d’economia social i sense afany de lucre que presten serveis assistencials. Salut ha presentat aquest dilluns un avantprojecte de llei que prioritzarà que siguin aquest tipus d’entitats les que gestionin serveis de salut, ja siguin serveis d’atenció primària, sociosanitària, hospitalària o de salut mental.

    El Govern ha d’harmonitzar les fórmules de gestió de l’assistència sanitària d’acord amb la Unió Europea i amb aquest avantprojecte, que regula les fórmules de gestió no sotmeses a la normativa de contractació del sector públic, concreta els passos que haurà de seguir el Servei Català de la Salut a l’hora de concertar activitat pública.

    Per exemple, expliquen fonts de Salut, si s’obre un nou centre de salut mental en un territori la nova llei permetria que, d’existir ja una empresa d’economia social o una empresa sense afany de lucre que presti servei a la zona, el CatSalut li concerti la gestió. És a dir, passaria per davant d’una empresa amb ànim de lucre i s’evitaria fer un concurs públic en el qual pugui tenir més pes l’oferta econòmica. Si hi ha més d’una empresa d’economia social, la nova norma articula també criteris de selecció que evitarien convocar un concurs. Amb tot, apunten les fonts, l’entitat, per ser concertada, sempre ha de complir uns criteris de qualitat, sigui del tipus que sigui.

    Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquesta nova normativa evitaria casos com el que va produir-se a l’Escala, a l’Alt Empordà, el 2012, quan el CatSalut va adjudicar després d’un concurs públic la gestió dels serveis de primària al grup Eulen, una multinacional privada dedicada als serveis generals. «Amb aquesta llei, com que blindem clarament la preferència per l’economia social, el departament tindria el dret per concertar l’activitat amb un proveïdor de l’economia social», ha explicat aquest dilluns el conseller.

    A més a més, ha destacat «la transcendència» de blindar des del punt de vista legislatiu l’economia social i les organitzacions sense afany de lucre. «Tindran preferència per davant de les organitzacions privades amb afany de lucre», ha repetit Comín. A la pràctica, però, ha explicat que la nova llei el que fa és concretar el model sanitari que ja estableix la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, que també fixa uns criteris de subsidarietat a l’hora de contractar activitat a tercers segons els quals l’última opció ha de ser recórrer a empreses amb ànim de lucre.

    Què vol dir economia social?

    La UE considera entitats d’economia social aquelles entitats independents dels poders públics que compleixen requisits com prioritzar la persona i la missió social sobre el capital, fer participar els seus membres en el govern i destinar la majoria dels excedents en forma de reinversió per aconseguir els seus objectius socials. De fet, Europa encoratja que les entitats d’economia social tinguin un paper rellevant en la prestació de serveis socials, entenent que aporten un valor afegit a la cooperació pública-privada clàssica, tant per la seva missió social com pel seu sistema de governança.

    «Donarem un espai molt més gran a les entitats d’economia social i sense ànim de lucre», ha dit Comín. Només en l’àmbit sociosanitari a Barcelona, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis va a parar a entitats privades amb ànim de lucre, segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona.

  • Perquè som impuntuals i no agafem el telèfon

    La primera enquesta general de satisfacció als usuaris d’atenció primària de l’any 2003 va detectar quatre problemes:

    1) Mala resposta telefònica

    2) Manca de puntualitat de la visita concertada

    3) Problemes d’informació

    4) Inadequada resposta d’urgències

    En les enquestes successives no se’n van afegir d’altres i fins i tot se’n van resoldre dos: els problemes d’informació i d’urgències.

    Sorprèn que s’hagin solucionat les deficiències vinculades a les inversions més costoses i que persisteixin els problemes organitzatius. La informació ha millorat amb la implantació de la història clínica compartida (HC3) que vincula els centres entre sí i la ciutadania. De la mateixa manera, l’extensió a tot Catalunya de la gestió de les urgències d’atenció primària per part del 061 i la creació de nous centres d’urgències d’atenció primària ha millorat l’atenció urgent.

    Però seguim sense donar una bona resposta telefònica i som impuntuals amb les visites concertades. Aquests són uns problemes que no es resolen amb inversions. Ho demostra la seva persistència durant les vaques grasses del període de govern tripartit.

    El nostre sistema sanitari està poc preocupat per l’opinió dels usuaris. El CatSalut només demana que els metges de família ofereixin una cita en menys de 48 hores i que apliquin unes determinades guies clíniques i de prescripció farmacològica. Aquest context porta a tenir uns metges ocupats en clicar l’ordinador i uns administratius concentrats en intercalar visites.

    La inadequada resposta telefònica i la impuntualitat de les visites no és només una conseqüència de les polítiques del CatSalut, també reflecteix una manca de lideratge directiu d’atenció primària. El discurs «empresarial» imperant ha portat a què els directors i gerents estiguin més preocupats en complaure el contracte del CatSalut que en respondre a les necessitats dels seus pacients.

    No deixa de ser irònic que el discurs «empresarial» ens porti a l’immobilisme i a desatendre el veritable «client». A casa nostra els horaris i els torns de treball segueixen inèrcies ancestrals. Els esmorzars del personal es produeixen a l’hora de màxima afluència d’usuaris. Les revisions anuals rutinàries de pacients crònics acaben generant cinc o sis visites, quan es podrien fer d’una sola vegada. Donem la mateixa prioritat a una vista mèdica que a una qüestió administrativa. Desaprofitem moltes de les possibilitats de servei que ofereixen el telèfon i el correu electrònic. La llista de possibilitats d’innovació i de millora de l’eficiència a l’atenció primària és inacabable. Només cal organitzar l’equip posant-se en la pell de l’usuari.

    Hem de gestionar l’experiència del pacient que precisa i rep els nostres serveis. Calen uns directius, que malgrat complir amb les prioritats del CatSalut, es preocupin perquè l’atenció a la població assignada sigui més eficient, segura i de qualitat. Només cal que sàpiguen escoltar als usuaris i als professionals. La majoria d’innovacions organitzatives sorgeixen dels mateixos implicats.

  • El CatSalut resta vots

    Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.

    El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.

    En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en  casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.

    Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.

    Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.

    En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.

    Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.

  • El sistema sanitari, la LOSC i les desprivatitzacions

    En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.

    El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.

    Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya». Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.

    El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.

    Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

    Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.

  • Seguim lluitant contra el Dr. No

    Quan no he pogut compartir l’alegria d’una pacient que em comunicava somrient que s’apuntava a la meva llista perquè s’havia sentit ben atesa, he entès que els metges patim uns incentius totalment perversos. La senyora d’avançada edat m’explica ofegant-se que s’havia canviat de metge perquè el meu company es negava a receptar un fàrmac prescrit pel pneumòleg del centre. No podia entendre que el seu metge rebutgés el tractament d’un especialista a qui ell mateix l’havia derivat. Jo tampoc puc entendre que la meva nòmina disminueixi perquè una pacient em triï pel fet d’estar satisfeta amb la meva atenció.

    Explico aquesta situació paradoxal que malauradament succeeix diàriament. La pacient presenta una malaltia pulmonar obstructiva crònica severa i respon malament al tractament. Per aquest motiu el metge de família la deriva al pneumòleg. Com que ja ha emprat tots els broncodilatadors habituals, l’especialista li prescriu un d’última generació per un període de tres mesos. Per aquest motiu la pacient torna al metge de família demanant la prescripció anual. El metge de capçalera observa que es tracta d’un fàrmac de la llista negra del Catsalut. És un medicament aprovat per l’Agència del Medicament, finançat per la Seguretat Social, però que puntuarà negativament en els objectius econòmics de final d’any del metge. El Catsalut no justifica aquesta valoració negativa per motius econòmics, malgrat ser un fàrmac molt més car, sinó que ho explica perquè els estudis mostren que és igual d’eficaç, però al ser nou, disposa de menys experiència d’ús. Com que encara no l’ha pres molta gent no coneixem plenament la seva seguretat. Per aquests motius el Catsalut considera que és un medicament nou però no una innovació terapèutica. Opina que no suposa cap avenç sobre els medicaments que ja empràvem. Per altra banda, en el meu centre públic la incorporació de la pacient a la meva saturada llista no aporta cap remuneració addicional i em penalitza els incentius anuals perquè lògicament prescriuré la recepta que precisa. Entenc que la gravetat de la malalta justifica assumir el risc del desconeixement de la seguretat del fàrmac.

    Aquesta és una petita història dels milers de decisions que diàriament anteposen els interessos del Catsalut a les necessitats específiques dels pacients. Quantes persones han estat objecte de selecció adversa per presentar un alt nivell de patologia, o per prendre medicaments cars? Amb quins conflictes ètics s’enfronta el metge que es reparteix amb el Catsalut l’estalvi en el pressupost de farmàcia?

    El Catsalut no pot ser el Dr. No i dipositar tots els conflictes ètics sobre la professionalitat dels metges i les infermeres. El Catsalut ha de buscar la millor qualitat assistencial i no únicament l’estalvi econòmic. La central de resultats del sistema sanitari no pot limitar-se a reconèixer l’esforç dels centres que recepten poc, que demanen menys proves i que ingressen menys pacients. Ha de comprovar també que no es produeixin efectes negatius dels incentius econòmics del sistema sobre la salut dels ciutadans. El problema real és que el Catsalut no té cap relat assistencial. Seguim amb el discurs botiguer dels incentius econòmics que va instaurar l’enginyer naval director del Catsalut i president d’Innova Josep Prat, continuat pel seu amic Carles Manté i mantingut pel conseller Boi Ruiz. L’avaluació internacional mostra que el model de pagament per desenvolupament no aporta més eficiència que els sistemes retributius tradicionals. A Catalunya seguim ancorats en les idees dels anys noranta. Hem retallat per a mantenir el mateix model.

    Pensava equivocadament que l’entrada d’un filòsof al Departament de Salut ajudaria a crear un relat assistencial que donés coherència als objectius sanitaris. Que el construiria posant al pacient al centre del sistema, integrant serveis socials i sanitaris, incorporant la visió professional a la gestió dels centres i proposant reflexions sobre mesures que assegurin la qualitat i la sostenibilitat de l’atenció universal. Malauradament estava totalment equivocat. El sentiment d’interinatge que impera en el Departament de Salut manté la desorientació habitual del sistema. El Catsalut segueix pressionant amb uns incentius econòmics que no sempre busquen el millor pel pacient i que suposen un repte continu a l’ètica professional. Tampoc he vist cap altra institució catalana que aporti arguments sòlids per crear el nou discurs assistencial, tan necessari per encoratjar professionals i pacients.

  • Activitat privada als centres sanitaris públics per la porta del darrere

    Isabel Vallet i Eulàlia Reguant són exdiputada i diputada de la CUP

    Els pressupostos del 2016 porten una sorpresa amarga per la sanitat pública. L’avantprojecte de llei de mesures fiscals, la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de lleis existents, possibilitarà la utilització per part de la sanitat privada de les instal·lacions dels centres sanitaris públics.

    En concret, l’avantprojecte que el Govern aprovarà abans de final de mes modificarà l’article 51 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que regula el patrimoni del Servei Català de la Salut. La modificació habilitarà que el Director del CatSalut, “pugui autoritzar amb una simple resolució l’ús dels béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris”.

    A qui pot autoritzar aquest ús? La norma, de moment, no ho diu. És a dir, no diu a qui beneficia aquesta modificació sobre l’ús del patrimoni públic. El que sí que diu però és que «pot establir el caràcter gratuït o amb contraprestació de l’ús autoritzat».

    Per què diem que això pot ser greu? El patrimoni del Servei Català de la Salut és públic, i s’usa per dur a terme activitat sanitària pública. La introducció d’aquesta modificació permetrà que aquest patrimoni ja no només sigui usat per fer activitat sanitària pública sinó també per fer-ne de privada.

    Ho permetrà perquè la norma no fa cap menció sobre qui pot usar o no el patrimoni públic, i perquè no exclou expressament l’aprofitament privat per generar beneficis d’aquestes infraestructures públiques. A més, inclou un precepte destinat a orientar el patrimoni a la utilització privada: quin sentit tindria exigir una contraprestació per la utilització del patrimoni del CatSalut?

    Estem davant d’un altre intent de permetre i regular la realització d’activitat privada als centres sanitaris públics, com ho va fer al seu dia la Instrucció 5/2015. La instrucció entrava en vigor l’1 d’abril de 2015 i va quedar suspesa per ordre del Parlament el 7 de maig passat mitjançant una resolució que deixa «sense efecte» fins que no «se sotmeti a debat i aprovació en seu parlamentària la regulació de l’activitat sanitària privada en centres sanitaris del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)”. El SISCAT és la xarxa de centres d’utilització pública, encara que la seva titularitat també pot ser privada o público-privada.

    Si l’objectiu d’aquesta modificació inclosa en l’avantprojecte de llei d’acompanyament de pressupostos no és facilitar l’activitat privada en els centres sanitaris públics evitant-ne així el debat públic, cal ser explícit en la prohibició de l’ús del patrimoni públic per part de la sanitat privada.

    La voluntat de fer activitat privada als centres sanitaris i a les instal·lacions públiques tornava a estar sobre la taula al Pla de Xoc de Junts pel Sí. “L’assistència sanitària privada en centres, serveis i establiments del SISCAT és una font d’ingressos pel sector sanitari públic que si es regula adequadament té un impacte positiu en la reducció de les llistes d’espera», deia el punt 31 del document de JxSí.

    Hem de recordar a més, que aquesta voluntat de fer activitat privada arriba després d’anys intensos de retallades i de precarització de la sanitat pública i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada. Així, des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Des de 2010, el pressupost del Departament de Salut s’ha aprimat més de 1.000 milions i ha passat d’un total de 9.548 milions als 8.467 d’enguany, un 11,3% menys.

    Mentrestant, s’ha disparat el nombre de derivacions de pacients cap a centres privats –més de 16.000 només el 2014–, així com el negoci amb fons públics de grups amb ànim de lucre, amb IDC Salud (l’antiga Capio) com a màxim exponent. El grup ha passat d’ingressar menys de 56,5 milions el 2008 –a través dels convenis o contractes amb el Servei Català de la Salut– a ingressar-ne gairebé 82 el 2013, un 45% més. En època de recessió econòmica, també ha crescut el volum de persones amb assegurances mèdiques privades.

    Aquest panorama ens dibuixa que més del 24% del pressupost de Salut, en concret 2.450 milions d’euros, es deriven a la sanitat privada. I això genera una xarxa de sanitat privada parasitària, ja que les mútues i altres empreses privades sanitàries poden prestar serveis als seus clients sense haver d’assumir costos d’inversió en infraestructures, per tant els hi surt més barat i poden aconseguir més clients oferint preus més baixos. Ens trobem doncs que amb els recursos de tots es permet el lucre d’uns pocs, on ofereixen uns serveis assistencials de menys qualitat per abaratir costos i així poden generar més benefici. Negoci rodó.

    El que es vol aprovar mitjançant la llei de mesures fiscals és doblement greu: pel contingut però també per la metodologia, per no plantejar el debat obertament i de cara sobre si volem o no activitat privada als centres sanitaris públics. Incloure-ho a la llei d’acompanyament dels pressupostos és una manera de colar-ho per la porta del darrere.

    Conseqüències en les llistes d’espera i en l’equitat d’accés

    Més enllà d’això, no podem deixar d’explicar quines implicacions tindrà que es possibiliti la utilització de les infraestructures públiques per fer sanitat privada.

    Suposarà un augment de les llistes d’espera si els centres han d’atendre més activitat. A més, es genera una doble llista d’espera, una per aquelles persones que no volem pagar i una per les persones que vulguin i puguin pagar. Els nostres drets sanitaris dependran dels nostres recursos econòmics, cosa que farà augmentar la desigualtat en l’accés a la salut. Les classes populars veurem empitjorat el nostre accés a la sanitat pública, i en conseqüència la nostra salut.

    Les instal·lacions pagades amb recursos públics estaran al servei dels interessos econòmics privats. Així, es blinda una pràctica molt comuna durant els anys de Boi Ruiz al capdavant de Salut: els quiròfans que es tanquen a les tardes per la sanitat pública a causa de les retallades s’obren per pacients de pagament. Amb l’adopció de criteris de «sostenibilitat» i «d’eficiència» el concepte de «servei públic» es dilueix en favor del concepte de «servei de mercat».

    Aquesta mesura que el Govern vol aprovar per la utilització de les infraestructures del servei de salut és un més dels tripijocs per no situar una diferenciació clara entre allò públic i allò privat. Que una mateixa infraestructura, i està per veure si també el personal sanitari (com és el cas de Barnaclínic) hagin de respondre a interessos públics i a interessos privats facilita que es confonguin aquests dos ja que no s’estableix una línia de separació clara sobre on comença allò privat i on acaba.

    Recordem que el confusionisme d’interessos públics i privats és una de les conductes facilitadores de la corrupció en sanitat dels últims anys, així casos com INNOVA de Reus,i molts altres. Són un exemple de no establir la separació entre allò públic i allò privat, de gestionar allò públic com si fos privat.

    Si aquesta mesura s’aprova, l’acceleració i sobretot la normalització de l’activitat privada a càrrec dels pressupostos públics estarà garantida. Si no volem que amb la nostre salut se’n faci un negoci, és a les nostres mans aturar-ho: diguem no a l’activitat privada en els centres públics.

  • El Govern preveu blindar per llei la utilització privada d’espais del Servei Català de la Salut

    L’ús d’espais sanitaris públics per part d’empreses privades s’enfronta a una nova regulació. El director del Servei Català de la Salut podrà autoritzar l’ús de béns immobles públics per part d’entitats proveïdores de serveis sanitaris, ja sigui de forma gratuïta o a canvi d’una contraprestació. Així es contempla en l’avantprojecte de llei de mesures fiscals –la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de diferents lleis sectorials- que el Govern preveu presentar a finals de mes.

    En concret, es proposa una modificació de la llei 15/1990 d’ordenació sanitària (LOSC), que blindaria per llei l’ús d’immobles públics per part de diverses entitats proveïdores de serveis sanitaris. Així segons la proposta, el CatSalut (l’ens gestor de la sanitat pública catalana) podrà “autoritzar l’ús de béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris, a fi de garantir el correcte funcionament de la xarxa pública de salut”.

    Si finalment el Parlament dóna llum verda a la norma tal i com està redactada a l’avantprojecte de llei, això autoritzaria al director del CatSalut, David Elvira, a ser ell qui faci aquesta cessió d’espais, deixant la porta oberta a que siguin entitats privades les que acabin fent activitat dins dels centres públics.

    Això és així ja que la modificació de la llei presentada pel govern no estableix a quin tipus d’entitats –públiques o privades- es poden fer aquestes cessions d’espais ni amb quins criteris es determinarà si la cessió es fa de forma gratuïta o a través d’una contraprestació. Segons la memòria de la llei, la utilització dels centres públics s’autoritzaria «únicament per les entitats proveïdores» del CatSalut, cosa que deixa un ampli marge de possibilitats. A dia d’avui són proveïdores del CatSalut tant empreses sense ànim de lucre com empreses privades, com ara el gran grup privat Quironsalud –fins fa un meses anomenat IDCsalud.

    D’altra banda el CatSalut també contempla cedir aquests espais a «altres administracions o entitats públiques i entitats privades sense ànim de lucre» sempre i quan ho destinin a finalitats «d’utilitat pública o d’interès social complementaris de les activitats de salut».

    La memòria d’avaluació d’impacte de l’avantprojecte de la llei de mesures fiscals –on s’especifica quina és l’afectació en els ingressos i despeses públiques de cada una de les modificacions de llei proposades- no especifica quin serà el resultat d’aquesta mesura, i si tindrà o no impacte econòmic.

    El Govern fa aquesta proposta malgrat que el maig de 2015 el Parlament de Catalunya va suspendre la resolució 5/2015 a través de la qual el Govern volia regular l’activitat privada duta a terme dins de centres sanitaris de la xarxa pública. Tot i la suspensió, la modificació de la llei que ara proposta el Govern permetria regular aquest tipus d’activitat als centres públics.

  • El Consorci Sanitari de Terrassa estudia assumir més activitat sense augmentar els treballadors

    No és l’únic consorci sanitari de Catalunya que acumula deutes, però si un dels consorcis on els seus treballadors han carregat amb aquest problema. El Consorci Sanitari de Terrassa (CST) acumula un deute històric d’uns 35 milions d’euros. Aquest darrer any, el 2015, va tornar a tancar amb un dèficit de 5 milions. Segons el Comitè de treballadors del centre el CST ha iniciat les negociacions amb el Departament de Salut per establir un pla de reequilibri econòmic, i tot apunta a que els treballadors hauran de seguir corresponsabilitzant-se com fins ara d’aquest deute.

    Segons Xavier Lleonart,  vicesecretari general de Metges de Catalunya i president del comitè d’empresa del CST, l’objectiu del consorci per recuperar part del dèficit és augmentar l’activitat assistencial, el que suposaria ingressar 2,3 milions d’euros. “Això es faria eixugant llistes d’espera i absorbint l’activitat que ara fan centres privats”, explica Lleonart. Una mesura que no es veurà compensada amb la millora de les condicions de treball o amb un increment del personal, ja que la direcció ha anunciat als treballadors, tal com explica Lleonart, que 3,5 milions d’aquest dèficit es recuperaran aplicant un pla de reorganització de la plantilla, que consisteix en revisar les jornades laborals i els horaris i no substituint els treballadors que optin per abandonar de forma voluntària el seu lloc. Per últim, el CST demanarà una aportació extra a Salut de 3,2 milions d’euros.

    El Consorci Sanitari de Terrassa  és una empresa pública gestionada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa i la Fundació Sant Llàtzer. El consorci controla l’Hospital de Terrassa, una unitat hospitalària penitenciària, set centres d’atenció primària (CAP) i diversos centres de salut mental i d’atenció sociosanitària del Vallès Occidental. Aquest diari ha demanat al CST la seva valoració sobre el pla de reequilibri, i des del departament de comunicació han confirmat que s’està elaborant un Pla d’empresa juntament amb el CatSalut, però que no en faran valoracions fins que no estigui tancat.

    Cinc anys disminuint les despeses de personal

    No és la primera vegada que el reequilibri per intentar quadrar els números del Consorci passa per una retallada de les condicions laborals. Segons un document elaborat pel comitè d’empresa a partir de les auditories del centre, en cinc anys els treballadors han cedit a l’empresa 36,8 milions d’euros, que es deriven d’una retallada del 5% del sou, de la supressió d’una paga extra l’any 2012 que encara no han recuperat i de la reducció de complements variables i altres conceptes.

    Segons aquest document, entre el 2010 i el 2014 la retallada pressupostària que va aplicar el CatlSalut al Consorci (49.363.589 d’euros) ha estat assumida en un 86,4% pels treballadors (42.906.699 d’euros). L’any 2013 el percentatge de retallada assumit pels treballadors va ser del 100,3%, és a dir, mentre la retallada del CatSalut aplicada al CST va ser de 14.158.693 d’euros, el centre va aplicar una retallada de 14.206.467 als treballadors.

    “La gerència ens diu que si no seguim fent esforços en aquest sentit la Generalitat intervindrà el centre, doncs que vinguin, perquè molt pitjor no podem estar”, reflexiona Lleonart.

    “La situació econòmica que pateix el CST es deu a dues raons, per una banda a l’infrafinançament, el CatSalut ens té escanyats, i per altra degut a què la gestió interna del centre ha estat ineficient”, explica Lleonart. És per això que el comitè d’empresa pensa que l’esforç realitzat pels treballadors ja ha compensat la situació i que ara és moment d’exigir responsabilitats i “prendre decisions respecte a la gestió” que els ha portat a aquesta situació.

    Amb tot, els treballadors han recollit les auditories de diversos centres i consorcis sanitaris catalans per demostrar que no és l’únic centre que es troba en aquesta situació. El Consorci Sanitari del Maresme va tancar l’exercici de 2014 amb un deute acumulat de més de 10 milions d’euros,  la Corporació Sanitària Parc Taulí va tancar el mateix any amb pèrdues històriques superiors als 24 milions d’euros o per exemple el Consorci Parc Salut Mar el 2014 va tenir tancar amb dèficit acumulat de gairebé 60 milions d’euros, segons les dades dels treballadors.

    Exemples de mala gestió, el laboratori CatLab

    El 2007 el Consell de Govern del Consorci va aprovar la creació de la societat Centre d’Analítiques de Terrassa, el CatLab, formada pel CST i la Mútua de Terrassa, de titularitat privada amb afany de lucre. L’objectiu d’aquest laboratori d’analítiques era, explica Lleonart, donar sortida a la demanda que anés més enllà dels centres del Consorci. “Resulta que vuit anys després el centre segueix fent les analítiques de l’hospital, de la Mútua i poques més”, es queixa aquest professional. A més, segons explica aquest treballador el centre es va externalitzar en un edifici al poble de Viladecavalls, en un edifici de la Mutua de Terrassa.

    Tot i que el CST va assegurar als treballadors que seria una entitat majoritàriament pública, el 50% del CatLab pertany al CST i l’altre 50% a Mútua de Terrassa. En un informe publicat el 2013, la Sindicatura de Comptes assegura que el CST estipula el CatLab com a mitjà propi quan en veritat la meitat està participat per una entitat que no pertany al sector públic. Per això la Sindicatura va concloure que el CST incomplia l’article la Llei de contractes del sector públic, ja que els estatuts del CatLab no diuen que aquesta entitat sigui un mitjà propi del CST. Per tant, els serveis que el CST encomana al CatLab haurien de sotmeteres als corresponents procediments de contractació, segons la Sindicatura. Tot i que l’informe és de 2013 Lleonart assegura que el CST segueix considerant el laboratori com a mitjà propi i que per tat no s’estan seguint les recomenacions de la Sindicatura.

  • Superarem retallades

    – I al final de tot qui mana és el director del Catsalut i a vegades algun gerent però tots els comandaments intermedis el que fan és mantenir vives aquestes estructures versallesques; com diria Astèrix «estan locos estos romanos«- afirmava en Carles Manté a les diligències prèvies del cas Innova de Reus. No cal recordar que quan diem que una persona mana és perquè veiem que pren decisions totalment arbitràries. No ho diem del directiu que actua de forma assenyada i previsible. Malauradament en Carles Manté, exdirector del Catsalut, deia la veritat. No per casualitat aquest càrrec recau habitualment en un destacat representant del Consorci Social i Sanitari de Catalunya o de la Unió Catalana d’Hospitals, atenent al partit polític que governa la Generalitat.

    El sistema sanitari està més pensat per complaure al gerent del Catsalut, únic distribuïdor dels recursos, que per satisfer les demandes i necessitats dels pacients. Les enquestes de satisfacció dels usuaris d’atenció primària ho il·lustren. En totes les publicades des de 2003 els pacients es queixen de la mala resposta telefònica dels CAPs. La persistència d’aquest motiu d’insatisfacció tan fàcil de corregir, mostra que no s’ha fet res per complaure als usuaris. Aparentment a casa nostra som transparents: avaluem i rendim comptes. Tenim un Diagnòstic de Salut, un Pla de Salut, un Pla de Serveis i una Central de Resultats. Però no podem assegurar que les polítiques i les decisions del Catsalut s’ajustin a les conclusions d’aquests documents. El projecte VISC + és un altra mostra d’actuació arbitrària del Departament de Salut. L’anterior govern va lliurar a tercers les dades sanitàries dels pacients de la sanitat pública, malgrat haver adquirit el compromís de no fer-ho amb l’oposició parlamentària que argumentava una manca de garanties de seguretat i privadesa de la informació.

    La transparència i la rendició de comptes no són aspectes prioritaris del nostre sistema. Més aviat al contrari. El discurs oficial afirma que els mecanismes de control necessaris per assegurar la transparència de la despesa pública perjudiquen seriosament l’eficiència dels centres sanitaris. Des dels anys vuitanta els gestors públics i els del sector concertat demanen que s’adoptin els valors empresarials del sector privat, que es redueixi el control governamental i que s’augmenti la llibertat dels gerents dels centres per gestionar els recursos econòmics i de personal. Aquesta política, mantinguda des dels anys vuitanta, ha aconseguit erosionar el pressupost de l’Institut Català de la Salut a favor del dels centres concertats. Aquests consumeixen actualment les dues terceres parts del pressupost sanitari global.

    El model sanitari català permet prendre decisions sense considerar les necessitats dels pacients ni l’opinió dels professionals. Els proveïdors públics i privats disposen d’un finançament assegurat i d’uns pacients captius, acostumats a no escollir ni especialista ni centre hospitalari. Els gerents dels centres concertats gaudeixen també dels beneficis de l’entorn privat: absència d’intervenció prèvia i flexibilitat en la gestió econòmica i de personal. Amb els anys, les singularitats d’aquest sistema han produït seriosos efectes adversos. Destaca l’obsessió de professionals i empreses per complir els objectius del Catsalut, no sempre alineats amb les necessitats dels ciutadans, ja que la seva observança assegura el finançament dels centres i la productivitat variable de la nòmina. En les empreses públiques cada dia preval més la figura del gerent propietari. Un directiu que a diferència dels del sector privat, es perpetua en el càrrec perquè estableix una xarxa de relacions clientelars amb els del seu entorn. El sistema compta també amb uns elevats costos de transacció per la manca d’incentius a l’eficiència i l’excessiva fragmentació dels serveis sanitaris. Justament aquesta proliferació d’empreses públiques impossibilita que es puguin fer veritables reformes estructurals. Cada empresa, que disposa d’una gran infraestructura burocràtica i molts lligams polítics, es blinda davant la possibilitat que el Catsalut decideixi fer-la desaparèixer, reduir-la o fusionar-la. La crisi no n’ha tancat cap. S’han triplicat les estructures de gestió dels serveis públics de salut en el territori. A cada província hi trobem els directors del Departament, del Catsalut i de l’ICS, cadascú amb el seu suport burocràtic-administratiu. Aquesta encara és una reminiscència de quan als anys vuitanta vam adoptar el discurs de la separació de funcions que va introduir Margaret Thatcher. Finalment l’opacitat i la nul·la participació ciutadana i professional han facilitat la corrupció. Tenim casos de porta giratòria i de malversació de fons públics vinculats al Catsalut i a les empreses del Siscat.

    Actualment els resultats del sistema sanitari depenen en gran mesura de la qualitat moral dels directius i dels professionals. L’estructura no garanteix una gestió transparent i eficient en benefici del ciutadà. L’actual crisi econòmica ha mostrat que el propi model és la font d’ineficiència. Les mesures pal·liatives adoptades com ara la reducció salarial i les retallades en les prestacions no han aportat eficiència. La solució tampoc està en l’actual debat sobre la titularitat pública o privada dels serveis, malgrat saber que les entitats sanitàries amb ànim de lucre incrementen els riscos sobre la salut. Avui la prioritat és abandonar les polítiques Thatcherianes que arrosseguem des dels vuitanta i adoptar les modernes polítiques del «Public Value«. Només així garantirem l’atenció sanitària universal. Aquest nou enfocament suposa que els directius i els professionals hem de fer-nos aquestes tres peguntes: perquè serveix la nostra organització? A qui hem de rendir comtes? I com sabrem si ho hem fet bé? Hem de començar a gestionar d’acord amb les necessitats i demandes dels ciutadans. Ja hem fet les avaluacions, tenim els documents, ara els hem de llegir i aplicar a les polítiques. També cal reformar les institucions per garantir que treballarem en aquesta línia. El veritable repte està en transformar les institucions actuals que Daron Acemoglu i James A Robinson qualificarien d’extractives per convertir-les en unes institucions inclusives, tant el Catsalut com cada una de les empreses proveïdores. Aquesta és l’única reforma que suposarà un veritable canvi de rumb de la sanitat catalana. La fórmula és molt senzilla. El pacient i no el gerent del Catsalut ha de ser el centre del sistema.

    Hem d’aconseguir que l’estructura garanteixi aquest objectiu amb independència de la qualitat moral i ètica de les persones que gestionen els serveis. Els directius i polítics que acaben d’arribar han de ser valents i atrevir-se a implantar uns mecanismes que garanteixi la transparència i la veritable rendició de comptes. Corrupció, demagògia i manca d’eficiència no es combaten amb plantejaments ètics sinó amb institucions, procediments i regles de control. Els càrrecs, especialment els de gestió han de ser meritocràtics. Cal professionalitzar i despolititzar les direccions dels centres. Els professionals no han de seguir sent uns obrers forçats a complir uns objectius. Són justament les persones que millor coneixen el funcionament del sistema i la forma de fer-lo més eficient. Totes les empreses catalanes haurien de comptar amb una comissió de metges i infermeres sènior, escollits pels seus companys, que s’impliquin activament en les decisions importants de gestió i govern. La participació ha de ser directa, no a través de col·legis i societats. Finalment hem d’afavorir que el pacient també assoleixi un rol més actiu i participi tant en la gestió dels serveis com escollint lliurement el metge i el centre on vol ser atès.