A principis de novembre es celebrava la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional. Aquí es va concloure el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya amb un resultat de 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides pels pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.
En el cas d’infermeria, en la primera trobada d’aquest fòrum es dibuixaven les seves mñultiples necessitats. Una de les denúncies deixava clar que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. I és que els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir les xifres de l’OCDE.
Sobre això, categories professionals, prescripció infermera i altres temes conversem amb Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
Quins canvis veieu des de la primera a aquesta tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional? Quins guanys heu adquirit el col·lectiu d’infermeria?
La cimera el què fa és plantejar 17 reptes i té el valor que per primera vegada planteja seriosament una metodologia que després permetrà establir polítiques amb valor professional.
La cimera ha aconseguit que 60 entitats vinculades en el sector salut siguem capaços de concretar el contingut d’aquests reptes. S’ha hagut de fer amb una metodologia molt acurada perquè veníem de la universitat, del món sindical, del món científic, del món professional… Al final s’ha dedicat un punt sencer a la professió infermera. També hi ha un a la medicina familiar i comunitària i aquí fem una crítica concreta. No perquè se li dediqui un punt a la medicina, sinó perquè justament la medicina familiar i comunitària no s’entén sense la participació infermera ni sense un plantejament cooperatiu de tots els professionals. El primer dia que la consellera de salut va fer aquesta proposta jo vaig demanar que fóssim honests amb el diagnòstic perquè si no, no ens sortirien les estratègies.
Coindicim amb el diagnòstic al 100%? Potser no, però sí que és cert que s’ha fet un esforç perquè el diagnòstic fos el més honest possible. Veurem en el desplegament d’aquests 17 reptes si el diagnòstic era bo o no i si entre tots som capaços de tirar endavant.
La sensació és escèptica, aleshores?
En general la cimera ha estat una bona cosa. A la cimera el Departament de Salut deia que sí que s’ha aconseguit un consens amb els continguts dels reptes però que calia implementar-ho. Jo vaig sortir dient que ja tenia molt valor haver pogut consensuar-ho perquè som entitats de vessants molt diferents on totes tenim prioritats. Les universitats mira com estan. Amb els rectors fent pronunciaments constants que estan arruïnats i que no tira. Per ells el finançament de l’ensenyament universitari és absolutament prioritari. Per mi no ho és? Sí, clar que ho és. Però si he de triar, potser em decanto per un punt que tingui més a veure amb la professió infermera.
També trobo que la cimera es mulla amb la definició de rols dels diferents professionals. Per primera vegada entenem com a professionals de la salut a professionals de moltes disciplines com ara aquelles absolutament tecnològiques com els enginyers. No cal dir les clàssiques com treball social que demanen una concreció en el món salut o farmàcia, que és el tercer sempre en l’ordre en tenir en compte. A vegades es parla de metges i infermeria i a farmàcia no se’l cita.
I esteu caminant cap a un treball multidisciplinari.
En el món de la gent gran són necessaris els logopedes i els terapeutes ocupacionals. Hi ha moltes ocupacions i no només vinculades a la cura, vinculades al desenvolupament. Necessitem enginyers les infermeres que ens dissenyin un robot que ajudi a mobilitzar persones o a proporcionar cures a distància… Això sí que ho ha aconseguit el fòrum.
En el llistat de reivindicacions principals també parlàveu sobre la discriminació en la docència. Dius que al fòrum s’han tractat temes purament universitaris però en aquests podeu trobar complicitats.
Hi ha tics que segueixen persistint fins i tot en la mateixa estructura del Fòrum. Dels participants en el fòrum hi ha 71 metges i 35 infermeres. Per molt que en els diferents grups de treball hi hagi representació per poder votar el què volem no és votar, és que les veus d’aquestes professions arribin amb la veu suficient.
Quan parlem de sistema universitari, diuen que no poden contractar perquè estan arruïnats. Arribem nosaltres i diem que el problema no són els diners sinó que no hi ha relleu perquè el sistema d’acreditació de professors és totalment discriminatori. Als tribunals no hi ha infermeres i argumenten que ja hi ha altres professionals de la salut que tenen sensibilitat sobre aquesta situació i intenten paliar-la d’alguna manera. Però això no és suficient.
Mira, el 87% d’infermeria som dones. I la història de la infermeria és paral·lela a la història de les dones perquè passa una mica el mateix. Et trobes constantment amb resposta tipus: «sí, ja sé que hi ha 17 altres professionals i 1 infermera però ja ho tenim en compte». No, a mi no em tinguis en compte, deixa’m parlar que ja sé fer-ho. No cal que em protegeixis ni que miris per mi, fes el possible perquè aquesta veu arribi.
Puc imaginar que per molt que la feminització dins el col·lectiu mèdic s’estigui incrementant, justament en aquestes reunions les veus acaben sent d’homes.
Sí. Les propostes que es fan en general des de tenir cura ens interpel·la a tots, homes i dones, però està clar que les sensibilitats i les històries són diferents. La medicina s’està feminitzant però la nostra professió sempre ho ha estat. En venir d’històries diferents venim de consideracions socials diferents també. Hauria de, no tant en número, poder arribar amb la mateixa potència la veu de diferents professions.
Una altra de les coses que es va comentar a la primera cimera va ser que hauria d’augmentar un 40% la quantitat d’infermeres a Catalunya en base a la relació infermera per número d’habitants. Es va fer una anàlisi d’emigració però també em pregunto si potser no hi ha prou places a la universitat. Quina anàlisi heu fet?
S’han ajustat algunes dades però el què està clar és que això és un tema de model. Tenim un sistema de salut que aposta per la cura i per tant per les infermeres, o no? Aleshores a partir d’aquí les dades ja són importants. Tenim unes dades on els metges estan per sobre la mitjana europea i les infermeres molt per sota. És que sobren metges? No, no en sobren però el model que tenim ara no aposta per això. S’ha avançat en aquest sentit? En intencions sí, en dades i en dir comencem a concretar els rols assignats d’un professional o un altre. Per si soles les xifres diuen poc si no deixes clar per a què les vols. Ara estem entre 18000 i 20000 infermeres a Catalunya… Nosaltres considerem que en falten.
El Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya està fent un estudi prospectiu sobre on estarien els llocs que haurien d’ocupar les infermeres segons els models dels països en els quals ens volem emmirallar. I tenim un repte respecte a les infermeres en els llocs on es prenen decisions.
Tornem al paral·lelisme amb les dones. A les infermeres se’ns convida a tot arreu? Objectivament sí. En aquells llocs on es prenen decisions? No. Sempre dic: en una festa major a mi m’agrada triar el ball que ballo però m’agrada més estar a la comissió de festes per decidir quina música toquem. En general infermeria no ha participat en el disseny d’aquella política, d’aquell projecte, d’aquell programa… Al final et diuen què et sembla i poses un pedaç però el què passa aleshores és que mai té la perspectiva de la cura perquè en el moment que es va dissenyar la mirada de la cura no hi era. Aquesta és la reivindicació constant.
Com està ara la situació?
Alguna cosa s’està fent… Hi ha 10 o 12 gerents territorials i dos són infermers. Mai havíem tingut gerents territorials en el Servei Català de Salut que ho fos. És un avenç però no és cap a on anem.
Hi ha infermeres en els llocs de representació però molt per sota, ja no del número d’infermeria que som a Catalunya, sinó en aquells llocs on es prenen decisions on la cura és important.
Cal seguir caminant moltíssim en aquest sentit: en el nombre d’infermeres, en els llocs de presa de decisions, en la presència d’infermeres en els llocs de més vulnerabilitat. Com pot ser que en un país com el nostre, i aquí em refereixo a Catalunya, que no només està en un sistema de salut català i després espanyol, que té una tradició de priorització d’atenció a la gent gran per sobre de moltes altres Comunitats Autònomes que la dotació infermera sigui de les més baixes? La nostra gent gran no s’espavila sola. En el món residencial és més que habitual 1 infermer per 90 residents. Això és de poblacions vulnerables. L’atenció primària i els hospitals estan fatal però hi ha espais que ja no tenen ni adjectiu que els descrigui.
Després hi ha les que depenent de l’Atenció Primària que no arriben a tothom.
L’atenció a domicili és un altre lloc on el paper de la infermera és determinant. Si tenim gent que no es medica adequadament perquè té problemes d’accedir a la farmàcia aquí ha d’entrar més disciplines com treball social.
O, per exemple, l’escola inclusiva té el nom però hi ha dificultats per garantir que aquesta inclusió sigui realment efectiva. Hi ha nens que estan malalts i tenen necessitats importantíssimes a l’escola. Cal resoldre aquesta situació.
Una frase que has dit abans que «ens volen a tot arreu però per prendre decisions no», m’ha fet pensar en les categories professionals. Volen que estigueu a tot arreu i que pugueu fer de tot però no us reconeixen en allò que sabeu fer bé?
És un bucle. Una de les conclusions del fòrum és que formem a les infermeres especialistes molt bé però després marxen. Clar! Les formem durant dos anys i amb diners públics però quan acaben aquesta formació especialitzada no els hi reconeixem les categories professionals dins els llocs de treball. Si he fet dos anys de formació EIR en salut mental i els llocs de treball no estan categoritzats així, doncs molts marxen a la comunitat autònoma del costat on sí que està categoritzat i, a més, és un requisit per accedir a aquella plaça ser especialista. Aquí ho volem tot: tenir infermeres especialistes que puguin estar en un lloc generalista on segurament faran la seva feina especialista però sense reconeixement. Què fas com a professional en el moment que surt una plaça on sí que està reconeguda aquesta categoria? Doncs accedeixes.
Hi ha un compromís en el fòrum on el Consell de Col·legis està intentant catalogar aquests serveis especialistes.
A través de la plataforma Enfermer@ Especialista Sin Título Oficial (EESTO) diferent personal d’infermeria d’àrees especialitzades està demanant se’ls permeti convalidar els seus coneixements. Quina és aquesta situació a dia d’avui?
Ara només estan reconeguts els llocs de llevadora i per directiva europea, a la força, si no ni això. I aquesta problemàtica en certes especialitats com primària o pediatria es veu encara molt més evident.
El desplegament de les especialitats infermeres ha tingut un desenvolupament molt llarg. Part de la responsabilitat és del Ministeri i una altra part de les Comunitats Autònomes. A Catalunya afirmen que són els que més formació especialista ofereixen però si després el lloc de treball no està categoritzat… Fem una gran feina solidària que és anar formant a tothom qui es vol especialitzar però després no tenim especialistes perquè els llocs de treball no estan categoritzats.
Ha sigut tan lent el desplegament que s’ha hagut de fer per diverses vies. Els especialistes que abans ho eren han tingut una via directa. Els que estaven en llocs especialistes han hagut d’accedir a una prova d’avaluació de competències per dir que si tu tens experiència i en saps suficient pots passar la prova de competència i ja t’hi incorpores o ja se’t reconeix la titulació especialista. Des del moment que s’acaba el termini de sol·licitud fins que aquesta prova a la competència es celebra va d’un any a 8 anys de diferència. La infermera familiar i comunitària que va entregar una sol·licitud ha estat treballant 8 anys i encara no la té la prova, encara l’han de convocar. Imagina’t que quan havies de presentar la sol·licitud no ho vas fer perquè et demanaven 2 anys d’experiència i en tenies 1 i 11 mesos i ara portes 8 anys esperant la prova… Pots fer l’especialitat via EIR però hi ha molt poques places, mentrestant aquesta gent va fent la feina i ningú li discuteix.
En teoria s’havia de convocar a finals de 2019
Però no ha estat així. La infermera geriàtrica que en el 2011 se li va acabar el termini de sol·licitud es va esperar un any per fer l’examen de competència però la pediàtrica se’n va esperar 4 i la familiar i comunitària porta 8 anys i encara no l’han convocada. Treball és bastant diferent de la resta i es va esperar 1 any i escaig. I ara imagina la infermera de pediatria que treballa a Sant Joan de Déu que cada dia treballa en un lloc especialitzat però la seva Comunitat Autònoma caa no té la seva categoria reconeguda… Està exercint de facto d’infermera especialista.
I gent que va començar a treballar el 2012… No hi ha previsió d’una repetició de proves?
No. Són úniques. Ja mai més es convocaran. L’única via és que tot aquest moviment EESTO el què diu és que ho compensin, que ho facin per competència.
Hi ha moltes més infermeres que places EIR.
I els hi va perfecte que la infermera treballi d’especialista, sense exigir-li títol i així això no et costi diners. Si ser una infermera de salut mental en un lloc de feina pot ser un mèrit però no un requisit, l’empresa sanitària té el benefici de tenir un professional amb els coneixements… és molt pervers.
La lentitud en les convocatòries tampoc es pot vincular amb la situació actual de dur 2 anys sense pressupostos.
No perquè fa dos anys que estem sense pressupostos però a Catalunya han pujat les places especialistes. Tornem a estar en el mateix d’abans. Estem contents perquè hi ha més places especialistes? Sí. De geriatria en tenim 8 i l’any passat hi havia 2. Jo els hi vaig proposar a Salut que els hi donin la creu de Sant Jordi directament. Estem tot el dia parlant de l’envelliment de la població i oferim 8 places i fins a l’any passat dues… no et calen ni estudis de res, el sentit comú et diu que això és un disbarat.
Les comunitats autònomes diuen que és el ministeri que va a poc a poc amb les acreditacions, el ministeri diu que són les comunitats autònomes que no ofereixen places… I com es diu en castellà: entre unos y otros la casa sin barrer
Amb la prescripció infermera ha estat igual.
Jo ja li dic el dia de la marmota. Aquest any hem avançat però no arriba al que volíem. Ara depenem d’un decret estatal. Vam perdre un recurs que obliga que sigui el sistema de salut el que acrediti els seus professionals. Catalunya ha apostat, ho està fent més que fàcil per tothom. Ara el Departament de Salut obliga a l’empresa sanitària a activar l’acreditació de la infermera sempre que aquesta consenti. Ho està agilitzant moltíssim. Però per fer què? Per prescriure aquells medicaments que no estan subjectes a prescripció mèdica. S’ha resolt que ara una cosa que tots podem anar a comprar a la farmàcia pugui estar prescrita per una infermera. El que falta per resoldre és la catalogació dels medicaments que sí que són subjectes a prescripció mèdica que no haurien de ser-ho perquè són d’utilització clara i única d’infermeria. Per exemple, seria el cas de molt material relacionat amb les ferides i els metges no curen ferides. La infermera sí que ho fa i pren decisions sobre això.
L’altre dia amb un familiar en un CAP vaig viure la situació. Braç trencat, es treu el guix i hi havia una ferida perquè hi havia un problema reumàtic i això passa molt. La infermera fa la cura en el CAP i es va poder resoldre. Al costat tenia una senyora amb una malaltia crònica i li pregunto que per què espera i em diu que va anar al metge per la recepta i li van dir que el seguiment el feia la infermera i havia hagut de demanar hora a la infermera. Li dic «perfecte, ja ho té resolt» i em diu «no, perquè ja m’ha fet la visita, ja m’ha dit el que m’he de prendre però ara m’he d’esperar al paper». I pel paper hem d’esperar que vingui un metge.
Aquella pobra dona li van passar tres persones al davant mentre esperava un paper amb coses que havia receptat la infermera. Quan les infermeres estiguin acreditades això ja no passarà amb algunes coses però amb altres sí. Un exemple és l’iruxol que és una pomada per la cura de ferides que està catalogada com a mèdica i que no hi ha cap metge que toqui mai. Hem d’esperar al Ministeri a veure quins materials contenen i deslliuren els protocols.
Molts medicaments estan subjectes per criteris comercials i no clínics.
Sí que és cert que hi ha hagut un avenç. El monopoli de la prescripció s’ha foradat, no ha caigut però s’ha foradat i ara és qüestió que es faci més gran. Que arribin els protocols i si no arriben que es reivindiquin protocols que ja estan més que contrastats. Per exemple el protocol de ferides de l’ICS és el que tots contrastem.. doncs que tots els medicaments que hi ha aquí s’incloguin.
Tornant a la llista de reptes… Tot i que es ressalten més les jubilacions de metges, a infermeria també hi haurà un bon buidatge
Suposo que com infermeres falten tantes, ja no es nota. No marxen tantes a fora però no s’equilibra de cap manera les que faltaran.
Què s’hauria de fer? Promoció de la professió?
Sí i sobretot una definició clara de què fem tots dins el sistema de salut. La recepta per exemple: per què necessitem donar tantes voltes a aquella dona? Necessitava la visita al metge? No, era un acte administratiu. Hem de reduir aquestes visites que no calen.
Apostar per la comunitària vol dir tenir gent més apoderada, tenir gent que sap que quan es constipa la cosa va de sofà i manta… la comunitària no és un miracle, necessites apostar per no trobar-te amb problemes.
Has de convèncer que tornin les infermeres que han abandonat la professió però has de fer una oferta clara de quin paper tenen al sistema. Vol dir evitar que no marxin, evitar que no emmalalteixin. Les condicions han de millorar. Tenim un estudi de les conseqüències del treball en la salut de les infermeres.
El vau fer juntament amb la Fundació Galatea.
Sí. Hi ha molts trastorns d’ansietat i són perfectament evitables. El sistema de salut té marge per alleugerir la càrrega que en aquest moment tenim les infermeres però també els metges per millorar els circuits organitzatius.
Sous baixos, càrregues de treball altes, categories no reconegudes…
Sobretot el tema reconeixement en la professió infermera. És una professió de molt curta distància amb la persona que atens. És molt diferent afrontar-te a un final de vida que conviure 8 hores amb un final de vida. L’impacte en el professional passa senzillament per reconèixer. A vegades són coses fàcils i que no costen diners, que tenen a veure en com es prioritza tenir cura en el sistema de salut en el qual estàs. Als Estats Units hi ha la famosa xarxa d’hospitals magnètics que es diuen així perquè atreuen les infermeres per les característiques que tenen. Cobren el mateix però del tenir cura és per on pivota aquella organització. La relació metges-infermeres és un altre criteri de la mateixa organització. Hi ha una sèrie de característiques que fan a aquells centres atractius. Allà que no els importa desplaçar-se 100 km, són capaços de fer-ho per tal de treballar en un lloc on l’entorn és diferent.
Sovint qüestioneu la burocràcia que us aboca a passar més temps amb l’ordinador que amb els pacients.
Aquesta trava és la que jo dic que té un marge en el sistema de salut. Si tu disminueixes aquella trava burocràtica, aquell professional pot dedicar-se més als pacients. Mentre fas una cosa no pots fer l’altre, no pots parlar, no pots estar amb la persona hospitalitzada.
El sistema de salut ha d’instar a les empreses sanitàries perquè revisin aquestes organitzacions i alliberin a les infermeres de feines que no haurien de fer. Un exemple és el telèfon i el paper d’infermeria. Es fan molts acudits sobre que quan sona un telèfon d’una planta d’hospitalització, ningú l’agafa però avisa que està sonant… qui ha dit que hagi de despenjar infermeria? Que infermeria faci d’infermeria que per això està contractada. I el metge també. La medicina també s’ha burocratitzat molt.
A més està assumit entre el col·lectiu que a planta hospitalària sempre hi haurà molta suplència i que serà difícil aconseguir una plaça fixa.
I això té un impacte en l’expertesa d’aquella infermera. Si en un mateix dia estàs a otorrino al matí, a vascular al migdia i a medicina a la tarda, arribarà un moment que no sabràs de res. Té un impacte en l’expertesa i en l’autonomia de la infermera. No és una reivindicació corporativa és que té un impacte en l’atenció que dones. Aquest és una qüestió que els anys vinents se’n parlarà molt perquè la formació de la infermera espanyola en general i la catalana en particular és altíssima. No hi ha prou en importar infermeres d’altres països sinó que les has d’adaptar a la situació que es trobaran aquí i per tant no és immediat.
Hem d’apostar per la comunitària sí però això necessita el seu temps de preparació… Com ara no tindrem infermeres, no podem fer comunitària i tenim massa feina i hem de prioritzar els hospitals diuen…
