Just Deploy It!

Etiqueta: COIB

  • «El neoliberalisme finalment ha demostrat els seus errors i els seus fracassos, les noves maneres d’encarar la política i la cura apareixen ara»

    «Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.

    Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».

    Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».

    Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».

    Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicació Toward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».

    En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.

     

    Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat

    Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.

    Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.

    Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB

    Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.

    Marian Barnes: com donar valor a les cures

    Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.

    El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».

    Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.

    Segon any de seminari al COIB

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».

  • «El temps per fer un decret que permeti a les infermeres prescriure medicaments s’esgota»

    El dia a dia de les 42.000 infermeres que exerceixen a Catalunya entre hospitals, centres d’atenció primària, ambulàncies o residències, entre altres, es veu limitat pel reial decret estatal de prescripció infermera, que les deixa sense seguretat jurídica per prescriure medicaments. Des de fa prop de dos anys el col·lectiu reivindica que el Govern faci un decret autonòmic que els permeti prescriure medicaments i productes sanitaris habituals de l’àmbit infermer, com poden ser cremes o apòsits. La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que tot i que «la infermera és qui valora la situació, en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un metge que faci la recepta».

    Recorda en aquesta entrevista que «el temps per un decret català s’esgota» i per això aquest dijous els col·legis d’infermeres, sindicats i associacions fan una crida a la mobilització. Cuxart, que compagina el càrrec amb el de directora de Programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, demana també que s’aposti per un model de país més «cuidador», amb més infermeres però també amb la seva participació en la planificació de polítiques de salut.

    Fa un any i mig les infermeres reclamaven al conseller de Salut Toni Comín que complís amb la promesa del seu predecessor en el càrrec de regular la dispensació per part de les infermeres dels medicaments subjectes a prescripció mèdica. Al cap d’un parell de mesos Comín va prometre redactar un decret català i va anunciar també que recorreria l’estatal. En quin punt ens trobem?

    El decret estatal es va recórrer, el departament va complir amb el compromís de tirar endavant la norma i s’està treballant des d’aquell mes de llavors. S’ha estat treballant en un text, a partir de diferents propostes. L’hem pensat i repensat i ha estat feixuc però efectiu, estem a dies que el conseller digui si decreta o no. Hi ha un acord grandíssim entre Salut i infermeres, hi ha uns serrells que s’han d’acabar de llimar però hi ha un acord molt sòlid. El que no sé és quin acord té Salut amb el consell de Col·legis de metges, que és una part quasi imprescindible, ja que no es tracta de fer una proposta de decret sinó que quan es faci funcioni.

    En una concentració a Barcelona fa poc més d’un any, on el conseller va estar present i es demanava prescriure sense barreres, hi havia la sensació que el canvi seria imminent?

    La nostra experiència ens diu que això mai no és imminent. El problema l’arrosseguem des del 2006, quan es va canviar una llei orgànica [la llei espanyola del medicament] i diferents comunitats autònomes han intentat fer-hi alguna cosa. Pot semblar fàcil però la realitat és que no ho és. El conseller mateix va dir que ell pensava que l’acord interprofessional era més fàcil de dur a terme del que ha acabat sent en realitat. Tot i això mai s’havia avançat tant en el sentit que l’acord entre el col·lectiu infermer i Salut és molt gran. Ara bé, el temps s’esgota i el conseller haurà de decidir si decreta o no.

    És amb els col·legis de metges amb qui és més complicat arribar a un acord?

    El col·lectiu mèdic “perd” una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ells ho defensen “per garantir la seguretat de l’usuari”. No ho pensen tots els metges, molts comparteixen la pràctica assistencial com nosaltres i saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure. Demanem un decret que doni cobertura a les infermeres per prescriure medicaments, un decret per fer el que ja fem cada dia i des de fa molt temps. És a dir, ja hi ha tots els mecanismes de seguretat desplegats. A més, els resultats ens diuen que la infermera prescriu medicaments amb criteri clínic adequat.

    Hi ha altres comunitats on s’hagi fet quelcom similar?

    La primera que va desmarcar-se va ser Andalusia perquè la Junta d’Andalusia va aconseguir que les infermeres andaluses prescrivissin sota l’empara de la Junta un llistat de medicaments dels no subjectes [La llei espanyola afecta tant els que estan subjectes a prescripció mèdica com els que no]. Una altra comunitat que va fer un intent en aquest sentit va ser Balears. Ara, quan ja va tenir decret hi va haver un canvi de govern i el nou govern no va desplegar-lo i va tenir una actitud molt passiva. Ara ha tornat a canviar el govern i hi ha una consellera infermera que potser s’anima a fer-ho. No pot ser que la infermera segueixi treballant amb inseguretat jurídica i que costi tant posar negre sobre blanc el que fan cada dia uns col·lectius professionals.

    Què reivindiqueu? De quin tipus d’inseguretat jurídica parlem?

    Tota activitat que suposi el que se’n diu indicar o prescriure o posar sobre un paper -recepta o pla terapèutic- un medicament. Perquè a més la legislació espanyola afecta tant els subjectes a prescripció mèdica com els que no. Nosaltres el que intentem -i això és un encert de la norma catalana- és que Catalunya, amb les seves competències en provisió de serveis, intenti que almenys la infermera no pagui els plats trencats d’aquesta encallada.

    Núria Cuxart durant l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    Perquè quedi clar, si avui una infermera prescriu un medicament o una pomada a un pacient comet una il·legalitat?

    Exacte. No ho pot fer. Des d’un bolquer, una pomada o una cura de ferides. La infermera és qui valora la situació i en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un altre professional que ho faci.

    Més de 8.000 infermeres de 150 països van trobar-se a Barcelona en el marc del Congrés Internacional d’Infermeria (CIE) 2017 per posar en comú estratègies globals. Un dels temes més sentits va ser la importància que les infermeres s’asseguin a les taules on es dissenyen les polítiques de salut. A Catalunya o a Espanya estem molt lluny d’això?

    Sí. Si tu mires en els càrrecs que hi ha que prenen decisions en l’estructura sanitària sí que hi ha alguna infermera, que és directora d’equip en l’atenció primària però el 99,9 no hi són. També n’hi ha alguna al departament de Salut però la immensa majoria de les persones que hi prenen decisions tenen altres perfils professionals.

    Un conseller o consellera de salut infermera és difícil d’imaginar?

    A Balears la consellera de Salut és infermera però és anecdòtic. Dins dels organigrames dels centres es fan jocs de mans i la infermera queda sovint sota l’etiqueta d’una direcció. Sap greu fer aquest símil però és el mateix que la història de les dones; som cridades a participar quan un programa ja està dissenyat i acordat, llavors la possibilitat que tens és la d’un matís o una esmena però no hi has participat. Això però passa aquí i arreu del món, en alguns llocs més que en d’altres. En general no som cridades a les taules on es prenen les decisions però com es deia en el CIE hem d’agafar la cadira i asseure’ns-hi. Podem incidir en les polítiques de Salut perquè la manera en com ho veiem no és una visió alternativa, sinó que és una visió molt complementària i és diferent a d’altres visions professionals. Totes les aportacions són necessàries però en la presa de decisions la visió és molt exclusiva dels metges perquè és qui tradicionalment ho ha fet. Per exemple, el metge cura la malaltia però quan el malalt sobreviu a aquesta qui el cuida? Les infermeres. Són visions diferents. De vegades al malalt el que el preocupa és més si després podrà descansar bé, si es podrà valdre per ell mateix, mantenir la vida.

    Què canviaria a la pràctica si s’incorporessin més infermeres en el disseny de polítiques o planificació? Quin seria l’impacte en salut?

    Es fa difícil pensar això perquè és ciència ficció però probablement canviarien les prioritats. En Salut no hi ha res que no s’hi valgui, el repte és de quina manera fem compatible que es pugui fer la intervenció quirúrgica més innovadora amb què la gent gran tingui els peus ben cuidats i no caigui. Una cosa no és més important que l’altra, senzillament el que canviaria és les iniciatives per fer les dues coses compatibles. Nosaltres tenim una formació i una visió professional que pivota sobre com manté la persona la vida i l’autonomia. Renunciar a aquesta visió és renunciar a la promoció de la salut, a la capacitat de les persones sobre la seva salut. Es prioritzarien més línies de treball sanitari que ara hi són tímidament.

    El nou director de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va adreçar unes paraules de forma telemàtica posant de manifest que les infermeres són l’eix clau per garantir l’accés a la salut i va demanar més inversió en infermeres als equips de salut.

    Les infermeres caminem al costat de la persona. Mentre altres es cuiden de coses absolutament complexes, com ara a operar, les infermeres ens dediquem a aquelles coses petites aparentment senzilles però que fan que una persona millori en salut o no. Al congrés hi havia moltes dades d’estudis internacionals de gran abast que demostren la relació entre com s’estructuren les infermeres amb els resultats de salut de les persones d’aquestes institucions sanitàries. Per exemple, si l’estructura infermera no és bona en un hospital, les persones surten amb més efectes secundaris de l’hospitalització, amb infeccions sobrevingudes, etc.

    Cuxart en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    A l’abril el Govern va anunciar l’aprovació d’una convocatòria de 2.500 places públiques per a personal sanitari per fer fixos a interins. Bona part seran infermeres.

    Sí. El pla d’estabilitat no afegeix ni mig professional en el sistema però intenta que les condicions d’eventualitat amb les que estan -sobretot les falses eventualitats- es resolguin. Tot el que ajudi a estabilitzar la feina infermera i de qualsevol professional és bo, sobretot en salut. No es pot atendre bé quan a les deu del matí ets en una unitat i a les dotze ets en una altra i a més d’avui per demà et diuen que et canvien el torn i que en lloc de venir a la tarda has de venir a la nit. Això acaba destrossant les persones i no es pot cuidar bé si el professional no està mínimament cuidat. La precarietat infermera és endèmica i s’arrossega des de fa molt temps.

    Fa uns mesos es va presentar un Pla de garantia de l’estabilitat laboral per al sector amb moltes propostes però poca concreció. Vostè va dir que “El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials”. Com millorarà les condicions dels professionals aquest pla?

    El pla proposava un observatori de l’estabilitat que encara no s’ha convocat però s’ha de fer. D’altra banda, fer públiques les dades de temporalitat i reconèixer-la és un primer pas. I sí, tot i que la temporalitat de vegades és obligada perquè has de resoldre una situació assistencial no sempre respon a això sinó al fet que falten infermeres. Segons l’OCDE, la ràtio d’infermeres per metge a Espanya està molt per sota de la mitjana. Som un país poc cuidador. Als països escandinaus, per exemple, tenen una ràtio que gairebé duplica la nostra perquè el seu model és un model cuidador i prioritza tenir cura de les persones.

    En un dels àmbits on tindrà un pes destacable la professió serà en l’atenció primària. La meitat dels professionals que preveu incorporar Salut són infermeres.  

    El dèficit d’infermeres és tan brutal en el sistema que ajudarà molt però que ningú pensi que es resoldrà. Això sí, més que benvingudes. A més, a l’atenció primària li passa com a les infermeres: sempre diuen que és «clau» però no acabem mai de donar-li la volta.

  • La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

    La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. «Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat», explica ella a aquest diari.

    Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. «Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això», explica ella.

    Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

    «Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres». Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. «La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional», apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

    El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. «Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia», explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. «Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital», explica la Judit.

    «A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut», explica Cuxart.

    Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. «Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

    El Regne Unit, el principal destí

    Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

    Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

    Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. «Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients», afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

    Quan marxar és gairebé una obligació

    Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. «Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès», descriu el Joan.

    En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. «En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar», explica.

    Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. «Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria», assegura la Gemma.

    La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. «A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals», assegura.

    «Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem», denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. «Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari», assegura.

    «Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida», reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.

  • Infermera Virtual

    Infermera virtual és un espai virtual de coneixement i interrelació amb els usuaris, que des de l’any 2005 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona treballa i desenvolupa amb la intenció que esdevingui un actiu de salut que potenciï la capacitat de les persones, famílies i comunitats en el manteniment i benestar de la seva salut. És un instrument de treball per la promoció i l’educació per la salut a l’abast de tothom: Usuaris, i professionals del sector salut, educatiu i social que ajuda a trobar respostes orientades a prendre decisions que facilitin viure d’una manera saludable.

    Durant aquest mes de març Infermera Virtual ha llançat la seva aplicació per dispositius mòbils. Un pas clau per consolidar-se com a plataforma de consulta habitual dels professionals de la salut. L’App, gratuïta i disponible per iOS i Android, neix amb la voluntat de facilitar a les infermeres i d’altres professionals de salut la prescripció de consells i la informació a les persones que atenen. Gràcies als centenars de recursos informatius elaborats a partir del coneixement infermer, l’aplicació permet facilitar a l’usuari pautes, consells i informació general sobre diferents situacions i problemes de salut del dia a dia, que els ajuden a prendre decisions informades sobre la seva salut. Aquest contingut té la garantia i el rigor del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona. De fet, la plataforma Infermera Virtual és un dels portals web referents a Espanya segons rankings especialitzats del sector.

    «L’aplicació és un pas natural pel projecte», explica Marc Fortes, coordinador de l’Infermera virtual. «Disposar d’aquests continguts, consells i recursos al mòbil és un canvi en la manera en què les infermeres podem relacionar-nos amb les persones a les qual atenem», «ara és el moment d’anar més enllà de la prescripció verbal, tenim la possibilitat de facilitar informació contrastada i orientada perquè les persones participin de les decisions sobre la seva salut a través de les noves tecnologies».

    L’aplicació permet l’accés als continguts d’Infermera virtual en els seus diferents suports, com consells, infografies o vídeos, entre d’altres. Materials que permeten compartir de forma amena i ràpida el coneixement infermer sobre cadascuna de les situacions de salut. Tots aquests continguts es converteixen en enllaços de salut que permeten als professionals de salut prescriure aquesta informació via email directament a les persones que atén, o compartir-ho a través de les xarxes socials.

    Destaca del menú de l’aplicació l’accés, a través de ‘Cuida la teva salut’ als més de 110 tutorials dirigits a resoldre dubtes i tenir més informació sobre problemes de salut, estils de vida saludables, situacions de vida i aspectes vinculats a les diferents etapes del cicle vital. Entrant a ‘Fitxes’ les infermeres i tots els professionals de la salut poden accedir a les fitxes completes realitzades per infermeres i d’altres autores expertes. Els professionals disposen també d’un accés directe de consulta sobre estructura i funció del cos humà.

    En resum, l’app d’Infermera virtual ens posa a l’abast de la mà el que ens cal saber per prendre decisions sobre la nostra salut.