Etiqueta: COMB

  • La Junta del COMB aprofita la pandèmia i les vacances per aconseguir un tercer mandat

    Estem immersos en la cinquena onada de la pandèmia. Catalunya és l’autonomia que presenta la major incidència de Covid-19 i la península Ibèrica registra quasi la meitat dels casos de Covid-19 que es produeixen diàriament a Europa. Aquesta nova onada afecta essencialment a persones joves no vacunades i, afortunadament, s’acompanya d’una menor mortalitat. Tota la pressió assistencial recau en els equips d’atenció primària, que ja estàvem ocupats vacunant, reprenent el seguiment de les patologies cròniques i visitant els pacients simptomàtics. Ara ens veiem desbordats per la decisió del Departament de Salut que, arran de la saturació dels rastrejadors, ha optat per deixar de cribrar els contactes asimptomàtics.

    Moltes d’aquestes persones oligosimptomàtiques no tenen més opció que venir al CAP si volen saber si han passat de la condició de contacte a la de malalt. Aquesta sobrecàrrega assistencial arriba justament quan una part de la plantilla està gaudint d’unes merescudes vacances, molt necessàries per fer front a una creixent pressió assistencial. Tampoc cal recordar que l’oci nocturn està tancat, que totes les reunions es fan de forma virtual i que ni tan sols se celebren de forma presencial les reunions d’escala de veïns. Però com sempre, la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), totalment aliena a la realitat dels professionals mèdics i de la ciutadania, ha decidit convocar de forma avançada unes eleccions presencials a la junta i l’assemblea de compromissaris, així com ha modificat el codi deontològic, acceptant esmenes fins al 8 d’agost vinent. Les eleccions es faran presencialment com sempre, però les modificacions del codi deontològic que no deuen ser tan importants, es poden fer de forma electrònica.

    És el dia de la marmota. No només perquè l’actual president opta al càrrec per tercera vegada, sinó perquè el mateix grup de persones està dirigint i gestionant la institució i el seu grup d’empreses des dels anys vuitanta. Un article recent dona detalls d’aquesta activitat tan desconeguda pels col·legiats. Tradicionalment, les eleccions es convocaven al voltant de Nadal, aprofitant que els metges estàvem menjant torrons, i aquesta vegada ho fan aprofitant que estem molt ocupats visitant o de vacances. No deixa de ser curiós que en plena pandèmia siguem justament els metges els qui promoguem votacions presencials a l’edifici del Passeig de la Bonanova. És cert que aquesta vegada han permès la votació a quatre seus territorials: Manresa, Sabadell; Terrassa i Vic. Però segueixen sense fer el que volen els estatuts, que assenyalen la necessitat de què hi hagi una taula de votació a cada demarcació territorial. L’actual junta, complint la literalitat dels estatuts, però no el seu esperit, segueix posant una taula de votació de les altres vocalies territorials a l’edifici del Passeig de la Bonanova de Barcelona. Així, els metges del Garraf, per exemple, si volen votar hauran de desplaçar-se fins a Barcelona.

    No ha canviat res: seguim centrant tota la votació en un suposat vot per correu que a la pràctica vol dir que cada candidatura ha de perseguir als metges perquè signin el sobre de votació. Aquesta signatura valorada pel personal del COMB sense formació cal·ligràfica, és el que acreditarà l’autoria del vot. No cal ni el DNI ni la signatura digital que el mateix COMB ens proporciona per estendre les receptes. Suposo que aquest mes d’agost, les candidatures perseguiran els metges per les platges.

    Aquestes picardies del personal fix de la junta del COMB i el particular sistema de votació desanimen la creació de candidatures alternatives. De fet, en les darreres eleccions no hi va haver oposició, només es va presentar la candidatura oficialista. És molt significatiu que en els darrers quaranta anys no hagi guanyat mai la candidatura alternativa. La línia oficialista s’ha mantingut des dels principis dels vuitanta i, fins i tot, alguns metges d’aquella època encara hi són, o bé a la mateixa junta o en alts càrrecs de les empreses creades amb l’aval del COMB.

    Les mancances democràtiques d’aquesta política electoral que segresta una institució pública tan important en mans d’una minoria no és bona ni pels metges, que no ens sentim recolzats, ni per la ciutadania, que no percep el COMB com el garant de la qualitat assistencial mèdica. Tots percebem que les diferents juntes estan més interessades a tirar endavant els seus negocis de pàrquings, assegurances o hotels, garantits per les nostres quotes obligatòries, que en desenvolupar les funcions pròpies d’un col·legi professional.

    El Departament de Justícia, de qui depenen els col·legis electorals, no hauria de permetre que una institució de la rellevància del COMB mantingui un sistema de votació tan opac quan la llei obliga que la votació dels col·legis electorals es faci de la mateixa forma que les eleccions generals. Tampoc és lògic que ni el departament de Justícia ni el de Salut qüestionin aquest calendari electoral, quan justament fa poc tenien molt a dir sobre la forma com s’havien de fer de les eleccions al Club de Futbol Barcelona.

    Aquesta vegada la junta del COMB s’ha accedit en l’aplicació d’astúcies per perpetuar-se al davant de la institució. Per pura vergonya, per respecte als metges que tant volen «cuidar» i per mostrar una actitud exemplar davant de la ciutadania en una situació de pandèmia, haurien de fer marxa enrere i endarrerir el procés electoral.

  • Lliçons apreses de la crisi de la COVID-19 i propostes de canvi del sistema de salut

    Des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) s’han recollit reflexions al voltant d’aquesta crisi en un document elaborat per professionals de diferents àmbits assistencials, on també es formulen propostes de canvi. El document COVID-19. Lliçons apreses. Per una reforma del sistema de salut de Catalunya planteja la necessitat d’accelerar el procés de transformació del sistema sanitari i apel·la a un pacte de totes les forces polítiques, el qual hauria de ser una prioritat absoluta a l’agenda política, i a la implicació dels agents professionals.

    Segons assenyala el CCMC, la crisi de la COVID-19 ha posat en evidència les fortaleses, però també les mancances del sistema sanitari català. En aquest sentit, s’explica que la capacitat auto organitzativa dels professionals, d’aportar solucions i de fer front a la situació de manera autònoma i col·laborativa ha estat un dels aspectes més positius que caldria aprofitar d’aquesta pandèmia.

    El document elaborat consta de dues parts. La primera part proposa els quatre eixos sobre els quals haurien de pivotar les accions generals per a la refundació del sistema sanitari: finançament, professionals, organització sanitària i salut pública. La segona part formula propostes concretes per diferents àmbits assistencials: atenció primària, hospitals, atenció intermèdia i residencial i salut mental.

    Tenint en compte que tan sols hem superat una primera fase de la pandèmia de COVID-19 i que tot apunta que haurem de fer front a noves emergències i episodis de crisi, el document resta obert a revisions i noves aportacions en funció de l’evolució de la situació i dels reptes que es vagin plantejant.

    El contingut d’aquest treball ha servit també de base per a l’elaboració del Decàleg per a la reforma del Sistema de Salut de Catalunya, que van elaborar de manera conjunta el CCMC, la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i que va ser presentat públicament el passat mes de juny. Aquest decàleg conté propostes generals de reforma i s’ha fet arribar a les autoritats polítiques de Catalunya i de l’Estat. També va ser presentat al Congrés dels Diputats en una compareixença del president del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), Jaume Padrós.

  • Jaume Padrós: «El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què li cal són accions»

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) reclamaven un pacte nacional per reformar el Sistema de Salut de Catalunya arran de la crisi de la pandèmia de COVID-19 amb el suport d’altres col·lectius.

    En presentar el document, el doctor Jaume Padrós, president del CoMB, parlava de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats; la necessitat d’empoderar els professionals, “els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reinventat gràcies a aquest lideratge”; i, per últim, canviar els models d’organització: “tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari”.

    Parlem justament d’aquests elements i de l’actitud política vers la solució a una crisi sanitària que ve de lluny amb el Dr. Padrós.

    D’on parteix el document que vau presentar? D’on s’han de treure els recursos que marqueu com necessaris?

    Fa cinc mesos, un professor catedràtic de la UPF que té una assignatura d’economia de la salut, va fer una estimació tenint en compte la renda i la població i situava la necessitat de la sanitat catalana per funcionar en un pressupost d’un 50% més de l’actual.

    Ara té un pressupost d’uns 10.000 milions i diu que calen 5.000 milions més. És obvi que la Generalitat no té aquests diners perquè no és Navarra, no és Euskadi, nosaltres participem dels impostos estatals.

    Quan fa l’anàlisi també coincideix que no només és la sanitat catalana la que té unes necessitats sinó que és la sanitat espanyola en el seu conjunt la què ha de canviar. Nosaltres, gent d’espectres professionals i persones de perfils polítics diferents, fa molt temps que coincidim en la necessitat de fer entendre al conjunt de partits polítics què significa el discurs aquest mediàtic-politic de «tenim un dels millors sistemes sanitaris del món».

    Quan comparem els resultats en termes de salut doncs resulta que efectivament tenim un sistema sanitari que es pot comparar. Però quan mires els recursos amb els qual compta aquest sistema sanitari, com els distribueix i com es retribueix en els professionals, te n’adones que hi ha unes retallades greus.

    Per a molts les conseqüències de les retallades de fa 10 anys s’han evidenciat de nou amb la COVID…

    Exacte, la part positiva del què hem passat és que això s’ha posat en evidència. Quan els gestors han alliberat estructures de la pròpia gestió, els professionals s’han apoderat. Sobretot a la primària però també als hospitals doncs s’han reinventat els centres i la gent ha descobert què vol dir autonomia de gestió, què vol dir empoderament… hi havia estructures que no aportaven valor. Els metges de Primària dediquen molt temps de la seva feina a tasques sense valor.

    Ha ressorgit la necessitat de posar sobre la taula la figura de l’administratiu sanitari, aquesta gent que descarrega de feina els professionals. Hi ha mesures petites i fàcils… Calculem que d’aquest 5.000 milions d’euros, un 60% és per les retribucions però també et dic que, si això és per continuar fent el que hem fet fins ara, haurà estat un fiasco.

    Què hem de fer doncs?

    El sistema sanitari que tenim és un sistema pensat per les necessitats de la població catalana de la dècada dels 80 i dels 90 i la demografia actual necessita una altra mirada. Fa molts anys que gent molt diferent diem que l’Atenció Primària sanitària i comunitària necessiten ser reforçades perquè hi ha una prevalença molt més gran de malalts crònics i de pluripatologia que abans. Si l’AP tingués instruments reals i fos un règim autogestionat podria conduir molt més bé els problemes. Per fer això cal canviar els models d’organització, cal que els professionals entenguin que és això de l’autogestió… hi ha molts que ho han descobert ara amb la COVID què vol dir. En treure’ls-hi algunes càrregues, amb l’autogestió han pogut fixar la forma assistencial de treballar i l’agenda.

    Part dels diners també ha d’anar a retribuir les professionals que tinguin capacitat i voluntat de fer les coses diferents. Hem d’acabar amb les situacions de precarietat sobretot les que s’escarnissen sobre les professionals més joves que són dones. Hem de convertir el tema de la conciliació, que no sigui una declaració políticament correcte, ha de deixar de ser un problema de reivindicació laboral perquè sigui un dels motors del canvi del model d’estructura sanitari. És obvi que els equips formats per dones funcionen millor i és més fàcil quan apoderes a tot l’equip que s’organitzi. En funció de les necessitats que puguin tenir però també dels objectius de salut. Això és la traducció pràctica del professionalisme mèdic i que s’ha de completar amb un rendiment de comptes. El canvi de models i estructuració en principi tampoc necessita molts recursos. Sense recursos també es podrien fer moltes coses!

    L’altre 40% s’ha de dedicar a corregir l’absència d’equipaments. Podem parlar d’AP però també de Vall d’Hebron, del Clínic o del Trueta. Estem parlant d’hospitals que són líders i capdavanters de la sanitat catalana que les seves estructures estan caient. No podem tenir una sanitat de primera amb salaris de tercera i amb estructures també de tercera.

    El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què cal fer és decidir accions…

    Les heu materialitzat juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC)

    Nosaltres el què hem fet és agafar experiències sectorials en àmbit de salut pública, salut mental… hem fet un resum en un document de consens i juntament als gestors i les infermeres intentem fer una conjunció de les necessitats.

    Jo el que dic és que tots aquests lideratges, perquè aquí ha estat inclosa molta gent, com a representació més genuïna de les professions, som capaços de posar-nos d’acord, tots alineats amb la necessitat de reformar el sistema sanitari. Però si les autoritats polítiques no són capaces de ser receptives amb això i a Madrid no hi ha un consens per destinar part dels diners d’Europa per enfortir el sistema sanitari espanyol… Ho quantifiquem entre 20.000 i 25.000 milions els que calen per enfortir la musculatura. Aquest discurs el pot agafar des del federalista, l’autonomista i l’independentista perquè no estem reclamant diners només per la sanitat catalana sinó per tot l’estat.

    Si aquestes reflexions ben ponderades, reflexionades i raonades no són ateses és obvi que quedem desautoritzats. I és aquí quan dic que es produirà una rebel·lió de bates blanques però no només una rebel·lió de les bases sinó també dels grans líders de l’àmbit oncològic, cardiovascular, neurològic, assistencial… No sé com es canalitzarà però aquest malestar es canalitzarà de formes potser mai vistes. L’estat d’indignació serà gran segur perquè ja hi és.

    La contractació a Ferrovial per fer el rastreig de contactes per COVID-19 va aixecar moltes veus

    Clar. Es va veure que hi ha un caldo de cultiu, que els professionals estan molestos i estan cansats. S’ha acabat la primera onada i tornem a la situació de tèbia calma que hi havia abans de la COVID. Ara ens diuen que recuperem l’activitat amb els recursos que tenim i és clar els nervis estan a flor de pell i, més enllà dels nervis, és que és difícil que tornem a tenir una oportunitat tan gran per remar junts direcció a un sistema sanitari en condicions.

    Per alguna gent, sobretot quan passen a ser consellers o ministres d’economia, la sanitat és vista com una despesa. És veritat, és gran part de la despesa de la Generalitat. Però si mirem objectivament, el sistema sanitari és un sistema que crea riquesa. És un sistema en primer lloc que serveix per protegir a les persones i per tant crea persones sanes. Pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. El seu horitzó és atendre a qui més ho necessita. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits. A més en època de crisi és el sistema sanitari qui cohesiona més socialment.

    Altres coses bones són que el sistema sanitari és on es genera més coneixement i al mateix temps recerca. Les universitats catalanes i espanyoles tenen l’impacte que tenen a nivell internacional i el 95% de la seva producció es fa en el terreny biomèdic. A més, només amb el tema de digitalització i telemedicina, la sanitat és generadora de llocs de treball directes i indirectes en les empreses que treballen al voltant del sistema. I, per últim, invertir en sanitat, un tema que potser és menys tangible però si important, és invertir en un sistema on hi treballen professionals que tenen com a fil conductor un codi d’ètica que centra les persones en el seu objectiu d’acció. Això marca un model no només de sistema sanitari sinó de societat.

    El sistema sanitari pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits

    Quin paper juga aquí la privada?

    En un futur tot això ha d’anar complementat amb assenyalar la col·laboració público-privat perquè en els últims anys el tema de la sanitat privada sembla que no hagi interpel·lat als governs. Vull recordar que en temes de salut pública entre d’altres la Conselleria i el Ministerio ho són no només de la sanitat publica, sinó també de la privada.

    A més hem de dir que, si no arriba a ser pel concurs de la privada, el sistema públic de Catalunya, que no se’l caracteritza per haver tingut grans instal·lacions com s’ha fet a Madrid, ha anat terriblement alineat amb el sistema privat. Moltes clíniques han posat els seus serveis a treballar en la mateix línia que la pública i han donat suport a la pública. Jo mai havia vist un treball de col·laboració tan estret entre un lloc i l’altre.

    El Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat han de saber que en el cas de Catalunya hi ha un 25% de la població que a part de finançar la sanitat publica a través dels seus impostos es paga una segona cobertura a través d’una mútua. Quan parlem de sanitat privada no estem parlant de la clínica tal, estem parlant que la gent es paga una mútua. I en els últims anys s’ha produït una precarització dels llocs de treball d’un sector que també dona molta riquesa laboral. En el cas de Catalunya més de 6000 metges treballen en aquest sector.

    En quines condicions però? Com s’ha de regular?

    Les companyies ofereixen pòlisses barates i així s’empobreix el sector perquè va en detriment de la retribució del personal. Són molt més precàries que a l’àmbit públic. La situació i el monopoli de centres privats fan que la situació de precarietat sigui més gran i també perilla l’oferta de qualitat pels ciutadans. L’administració ha d’actuar en aquest sector marcant quins han de ser els mínims perquè no pot ser que el sector privat sigui el rei de la selva. Va en perjudici de professionals i d’usuaris.

    Jo reclamo l’atenció de les autoritats sanitàries i també reclamo que hi hagi el màxim de consens entre les forces polítiques. Independentment de qui mani, la necessitat de transformació del model no es pot fer en dos dies, necessita mesos, anys i implementació de diners. Per tant, els actors no han de ser per un mandat o per uns mandats. Hauria d’haver compromís segons l’IPC sobre què destinarem per guanyar en recursos i per poder desenvolupar totes aquestes idees.

    És l’oportunitat. Mai hi havia hagut i una situació de tan consens en el sector i l’autoritat política ho ha d’aprofitar. Després ja discutirem la lletra petita que òbviament no tothom la veu igual però els grans trets s’han trobat.

    Reprenent Ferrovial com a exemple, és una mostra de cap a on camina el model de sistema sanitari que vol el Govern?

    No conec la lletra petita de l’acord però tinc la sensació que segurament el Departament devia pensar ‘hem de fer el rastreig, com ferrovial gestiona el 061 i ja tenim telefonistes doncs aprofitem això’. Jo no sé si això és una bona manera el que segur no és una bona manera és no pactar-ho amb l’atenció primària. El què està clar és que salut pública havia de pactar-ho amb l’Atenció Primària perquè els millors agents de salut pública a nivell comunitari són l’AP.

    I després de parlar-ho, si s’han de contractar estudiants o rastrejadors doncs que busquin la forma més operativa o més ràpida. Que potser implica contractar una empresa? No ho sé. Què ha de ser Ferrovial? No ho sé. Però amb això dóna la sensació que mani que mani sempre guanyen les mateixes empreses.

    Jo el que vaig advertir en el seu moment amb el doctor Sisó i gent de la CAMFIC és que l’element nuclear no és que fos Ferrovial sinó que fos una privada qui ho gestionés sense haver parlat del disseny ni de la intervenció que s’havia de seguir des la primària. Va semblar de poca sensibilitat…

    Si finalment s’ha de decidir no m’hi fico si ha de ser d’un lloc o d’un altre. Però és obvi que si tu no ho fas amb la gent que hi ha i a més ho fas amb una empresa molt determinada a la suspicàcia, les interpretacions estaven servides i aquí és on vam dir escolta és un error ja no d’explicació si no d’origen.

    Moltes vegades es fan les coses pensant en l’immediat o màxim a un mandat vista i no es fa una lectura sobre què necessitarem en 10 anys. Sovint parles d’aquests mínims fixats fora del governi qui governi

    Clar, molt transversals. El consens és bàsic i la transparència també. Aquest és un element patrimoni de tots. Hi ha discussions que em costa d’entendre sobre elements que són ideològics: hi ha gent que pensa que hem de ser un sol ICS, tots funcionaris, estatutaris. Hi ha gent que defensa allò que és públic públic… Però tenim un sistema de producció diversa orquestrat des dels anys 80 amb una llei que, no vull ser autoreferencial, però vaig ser jo el ponent i es va pactar de l’esquerra a la dreta. Va començar amb CiU i ICV i finalment es va estendre i això és el sistema que ha emparat el model sanitari català fins avui. Considerar que el Consorci Sanitari Integral o que el Parc Taulí són entitats privades simplement perquè el règim de contractació no és estatutari sinó que és laboral, doncs per una banda és falta d’informació i per l’altra és mala fe.

    Hem de tenir un sistema sanitari que com els països més avançats com Suècia, Dinamarca o Alemanya tingui provisió diversa i alhora ningú discuteixi que és un sistema públic. Discutim com en moments de crisis, quan es posa en qüestió el manteniment de l’estat del benestar, com fem rendibles els objectius de salut amb els recursos que tenim. I això és molt important que s’expliqui a la ciutadania perquè amb els diners que estem destinant, la capacitat de donar resposta queda limitada.

    Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi.

    La nova plataforma de Sanitàries en Lluita també va en línia de les demandes que vau redactar. Veient les darreres mobilitzacions a França, perquè creus que la reivindicació dels sanitaris no acaba d’unir-se amb la de la població fora del reconeixement i els aplaudiments?

    Cada país té una realitat diferent. A mi ja m’agradaria que estiguéssim lluitant com a França amb els salaris que tenen. Ja m’agradaria tenir el seu punt de partida. I això de les plataformes, són plataformes que manifesten el malestar. A França una comunió dels representants institucionals i professionals com aquí no s’ha trobat.

    Les plataformes són molt respectables però són plataformes. Jo represento a tots els metges per exemple. Que les institucions que representem el sector professional l’acadèmic i el científic ens hàgim posat d’acord amb el diagnòstic i el tractament, crec que és el que s’ha de posar en valor a Catalunya. I ho hem fet des d’una perspectiva realista. Ja som conscients de quines són els dificultats però precisament si la gent més sensata amb propostes raonables i raonades buscant el consens, de forma molt transversal, gent de diferents sectors, som capaces de posar-nos d’acord, això té molt valor. I els partits polítics haurien de veure és l’oportunitat que té que siguin aquests professionals que han liderat durant la primera onada tota la resposta assistencial ara pilotin i liderin la transformació del model.

    El què demanem no és tan complicat d’entendre i té molt sentit comú però és un plantejament d’estat que força que Catalunya i l’estat es plantegin quina sanitat volen. Quin nivell volen. Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi. Ara, s’ha de fer el màxim consensuada perquè si només es fa el què vol una part serà un error perquè tindrem enfrontats a uns amb els altres i s’està utilitzant la sanitat com a element tàctic de desgast. Aquí sí que no ens hi trobaran.

    El què ha de fer la classe política i els governs és reconèixer que el sistema sanitari ha quedat molt descuidat els últims anys i necessita inversions, enfortir musculatura, accions per donar resposta a l’atenció i les necessitats dels ciutadans. Vol dir treballar l’àmbit comunitari, residencial, sociosanitari, l’hospitalari, la salut mental… i tampoc podem oblidar que l’organització a Catalunya necessita enfortir les estructures de salut pública.

    A França és una situació molt diferent. Mira que destinen a sanitat: 203.000 milions d’euros. L’estat espanyol dedica 70.000 milions. És obvi que no podem comparar-nos. Tampoc l’estat espanyol és l’estat francès. Els països que són rics són aquells que han invertit en sanitat i això és el què s’ha de fer.

    Veient que les demandes s’han de treballar i si s’implanten serà a llarg termini, com ens trobarem a l’octubre davant un possible rebrot amb tot el cansament acumulat?

    La gent pot tenir forces renovades en tenir vacances però a més si saps que a nivell polític s’han pres decisions per reformar el sistema i comencen a haver-hi acords per implementar a curt, mitjà i llarg termini, la gent tornarà millor.

    Aquest país ha demostrat moltes vegades que quan hi ha hagut comunió entre professionals, ciutadans i projecte polític ens hem sortit molt bé. Aquí hi ha una oportunitat màxima perquè a més tot això té el suport de l’opinió publica i l’opinió publicada. A tots els mitjans de comunicació almenys a Catalunya hi ha unanimitat que cal reforçar la sanitat.

    El conflicte no és bo en sanitat perquè acaba perjudicant els ciutadans i en som conscients però a vegades hi ha una dinàmica… Al COMB ni al seu president els hi correspon convocar cap mobilització però jo he avisat. Si no atenen als qui fem tot l’esforç en positiu, estarem en mans de moviments de tot tipus i si no hi ha interlocutors sensibles doncs podem malbaratar una gran oportunitat.

    Jo treballaré per bons acords però si no són atesos, el conflicte estarà servit segur i nosaltres ja no formarem part de la solució. Nosaltres els professionals i els que representem els professionals som part de la solució. Cal remarcar que no hem fet un exercici acadèmic i prou. El què hem fet és perquè ens estimem el sistema sanitari i creiem que és una gran oportunitat de futur.

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • El COMB exigeix a la conselleria de Salut la creació d’un Observatori de les Agressions a Professionals Sanitaris

    Just després de conèixer l’agressió a una metgessa per part d’un pacient, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) demanen d’una vegada per totes la creació d’un Observatori de les Agressions de Professionals Sanitaris. L’objectiu és poder veure aquest fenomen que pel doctor Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, com ha explicat en una entrevista per aquest mitjà, «no és menyspreable».

    Si bé el doctor Padrós reconeix que fins ara aquest tema no era el primer en el llistat de preocupacions de la comunitat sanitària a Catalunya, a nivell estatal sí que ho era. «A mi em deixava astorat pensar que fos el primer o el segon problema entre els sanitaris a Espanya perquè no hi ha dades. És necessari que hi hagi una eina objectiva que ens permeti quantificar i saber de què estem parlant», ha declarat el doctor Jaume Padrós.

    El Col·legi compta amb un servei d’assessorament, d’atenció i d’ajuda en els metges que han rebut agressions tant físiques com d’amenaces però veuen limitacions en aquesta eina per donar l’abast a la totalitat del problema. En aquest sentit, la demanda que ara vehicularan dirigida a la consellera de salut Alba Vergés ja es va fer en el seu moment als consellers Boi Ruiz i Toni Comín.

    De fet, en una resolució de la comissió de salut del 20 d’abril del 2017 es va aprovar la Resolució 590/XI del Parlament de Catalunya, sobre les agressions i les coaccions a professionals sanitaris. En l’escrit s’instava el Govern a fer un registre de violència física o verbal de professionals sanitaris.

    «A mi com a president del CoMB m’ha de preocupar i he de vetllar per les agressions als metges però no puc només preocupar-me per ells perquè en realitat els més castigats es troben en altres professions: administratius, auxiliars, infermeria… i en tots ells m’atreviria a dir que les dones encara més i també intueixo que deuen ser més agredides les dones metgesses que els homes metges», ha analitzat el doctor Padrós. En aquest sentit, ha informat que proposaran realitzar també aquesta petició a tots els Col·legis professionals d’afectats, sobretot infermeria.

    Una segona demanda que el doctor Padrós ha volgut revelar a aquest diari ha estat que s’aprovi en l’àmbit parlamentari, més enllà del mateix Govern, una proposició de llei que creï una regulació sobre els drets i deures ciutadans en l’atenció sanitària. «Això ja existeix en altres estats i en altres comunitats autònomes de l’estat espanyol derivant en alguna norma com ara el cas de Navarra on s’han arribat a fixar multes d’entre 600 i 600.000 euros», explica.

    Així, aquesta segona proposta del CoMB neix, en boca del seu president, perquè des de l’última reforma del codi penal l’any 2016 tot el que són amenaces i insults, exceptuant casos com ara l’amenaça de mort, ja no estan tipificats com a delicte. «Crear situacions que pugui afectar la qualitat de l’àmbit de l’atenció no és delicte i això és inaudit…», opina el doctor Padrós que defensa que ha d’haver-hi una norma que tingui capacitat sancionadora per «aquells ciutadans que objectivament facin un ús del servei públic tant des del punt de vista físic com de tracte als professionals que puguin atempti la seva dignitat».

    Agafant totes dues propostes i donat que la resolució va ser aprovada per unanimitat, el CoMB defensa que s’ha de crear un Observatori públic però també crear una iniciativa parlamentària o bé un decret o una ordre del Departament de Salut que tipifiqui els comportaments que el codi penal no contempla però que són atemptatoris a la dignitat o a l’ús dels equipaments físics i també dels recursos humans del sistema sanitari.

    La petició arriba de nou en un context on, segons el doctor Padrós, hi ha la percepció que aquests delictes menors que han deixat de ser tipificats han augmentat. Durant l’any 2018, la Unitat Integral de Prevenció de la Violència contra el Metge (UIVCM) va tramitar un total de 81 agressions a metges, 55 d’aquell mateix any i 26 d’anys anteriors. A més, des del CoMB van realitzar 35 assistències a col·legiats per compareixença als jutjats i es va exercir l’acusació particular en 16 judicis.

  • Els metges a la societat catalana contemporània

    El passat 27 de juny va tenir lloc a la seu del Col·legi un dels esdeveniments centrals del 125è aniversari del Col·legi de Metges de Barcelona. Aquí podeu accedir a la crònica que el CoMB ha realitzat sobre l’acte.

    Reproduïm la conferència pronunciada per Borja de Riquer i Permanyer el 27 de juny de 2019 al Col·legi de Metges de Barcelona amb motiu del 125è aniversari de la institució.

     

    Vull expressar el meu agraïment al Col·legi de Metges de Barcelona per haver-me convidat a participar en els actes de celebració del 125 aniversari de la seva creació.

    La meva col·laboració consistirà en una breu aproximació al paper jugat pels metges catalans dins de la societat de finals del segle XIX, la de fa 125 anys, que eren uns moments de transcendentals i radicals transformacions i de nous reptes que afectaran profundament a l’exercici professional de la medicina.

    Foren aquells uns moments de canvi en la mateixa imatge dels metges en la societat i de gran protagonisme dins d’una Catalunya cada cop més activa, en els espais semi-públics, dins la dinàmica societat civil, manifestats també en una actitud de notable compromís social i fins tot polític. Es produirà, així, una transformació de la seva figura professional, que penso fou més acusada que en el cas dels advocats, com veurem al final de la meva intervenció.

    Eren aquests els moments que a les societat dels països més avançats d’Europa estaven adquirint un gran prestigi i protagonisme els científics, els enginyers, els arquitectes i també dels metges. El principi del segle XX ha estat qualificat com el començament de l’era dels professionals i dels intel·lectuals.

    Cal fer una ràpida mirada a les més rellevants transformacions experimentades per la societat catalana al llarg del segle XIX, una col·lectivitat fortament marcada pels efectes provocats pel procés industrialitzador i pel gran creixement de les ciutats, i especialment Barcelona que, en aquest segle, passarà de 70.000 a 500.000 habitats, és a dir multiplica per 7 la seva població, mentre Catalunya només la dobla, passa d’un milió a gairebé 2.

    Aquella fou una industrialització acusadíssima, de les més rellevants d’Europa. Com dóna testimoni el mateix el cònsol britànic a Barcelona, que l’any 1851 transmetia al seu govern aquesta reflexió: “si Espanya tingués un govern honest i una constitució com la britànica, Catalunya potser no igualaria, però si podria competir amb el comerç de Liverpool i les fàbriques de Manchester”. Cal recordar que llavors Liverpool i Manchester eren les dues ciutats més avançades del món pel que fa a la producció industrial i el tràfec comercial.

    Certament Catalunya havia experiment un procés de canvis molt diferent de la resta d’Espanya i similar a les regions industrials del centre i nord d’Europa. Era la fàbrica d’Espanya, però Madrid era la capital política i també la financera. El nou règim liberal es caracteritzarà pel recurs a una centralització política clarament defensiva i pel protagonisme notable dels militars. De fet es va produir una clara militarització de l’ordre públic, amb el recurs constant a proclamar l’estat de guerra o de setge: la província de a Barcelona, per exemple, estarà el 70% del temps entre 1833 i 1900 amb les garanties constitucionals suspeses.

    Però el que m’interessa més remarcar és que el nou estat liberal era molt precari, tenia pocs recursos econòmics i a més era força ineficient. A principi del segle XX el conjunt dels pressuposts públics espanyols només representaven el 10 % PIB, quan als països més propers oscil·lava entre el 18 i el 22 %, és a dir, el doble o més. L’any 1902 el primer pressupost del nou Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes era de 17 milions de pessetes per atendre tot l’ensenyament primari, secundari, universitari i professional. Comparin vostès aquesta xifra amb els 170 milions del ministeri de la Guerra –10 vegades més– o els 40 milions destinats a Culto y Clero, el finançament de l’església catòlica. No ha d’estranyar que llavors l’índex d’analfabetisme a Espanya fos del 50 % dels adults, similar als països balcànics, i molt superior al d’Itàlia (20%) i al de França (10%). A la ciutat de Barcelona l’any 1905 eren analfabets 38 % adults, i un terç dels nens de 5 a 12 anys, que havien d’estar obligatòriament escolaritzats, no tenien escola.

    Un gran problema derivat d’aquesta panoràmica, i que afectava directament a l’exercici de la medicina, eren les molt deficients condicions de vida i de treball de la gran majoria de la població, palesada en la persistència d’una altíssima mortalitat, que va minvar molt més lentament que a la majoria dels països d’Europa. L’esperança de vida a Espanya l’any 1860 era de només 29 anys, i en 1900 encara estava 35 anys, mentre que a França i Gran Bretanya era de 48 anys i a Itàlia en 43.

    Però encara pitjor era la mortalitat infantil. La possibilitat de morir abans dels 4 anys era a l’Espanya l’any 1860 del 43 % i en 1900 encara s’estava en el 36 %, és a dir morien més d’un terç dels nens. Aquell mateix any a França aquesta mortalitat era del 20 %.

    Espanya era un país que destacava per l’altíssima mortalitat infantil, i també per una alta mortalitat en els adults per traumatismes, infeccions i desnutrició, com ho reflecteixen les topografies mèdiques. Eren unes malalties en bona part fruit de la urbanització, provocades per les deficients condicions de vida i de treball sobretot a les ciutats industrials. Es calcula que les 4 grans pandèmies de colera del XIX, les dels anys 1833, 1853, 1859 i 1885 van provocar a Espanya en total unes 800.000 víctimes. I ja entrats en el segle XX la famosa grip del 1918-1919, la mal batejada “grip espanyola”, va afectar, només a l’estat espanyol, a uns 8 milions de persones, és a dir al 35 % de la població, i l’estimació de les víctimes directes i indirectes d’aquesta grip fou d’unes 260.000 persones.

    L’Anuari Estadístic Municipal de Barcelona de l’any 1905 recull un estudi sobre les defuncions provocades per malalties epidèmiques (tifus, verola, xarampió, escarlatina, diftèria, grip, etc.) a les 50 principals ciutats del món. Doncs bé, Barcelona era la primera en mortalitat per xarampió, per verola era la segona, després de Rio de Janeiro, i en febre tifoide també era la segona, només superada per Sant Petersburg. Un informe del Cos Mèdic Municipal sostenia que sense gaire esforç per les part de les autoritats, fent un bon tractament d’aigües i altres mesures higièniques, la mortalitat infantil es podria reduir a Barcelona en un 50 %. Mirant les estadístiques causa impressió veure que a la ciutat, entre 1900 i 1920, sempre hi van haver més morts que naixements i que en conjunt la pèrdua vegetativa d’aquests 20 anys és de 32.000 persones, que fou compensada per les migracions. Cal tenir present, a més, que llavors, a Barcelona només hi havia 1’6 llits hospitalaris per cada 1.000 habitants.

    Quines eren les causes d’aquesta terrible panoràmica? Certament hi havia tota una sèrie de factors: en primer lloc, la limitació dels coneixements científics sobre les malalties més greus. Però en el cas espanyol caldrà afegir els deficients recursos materials i humans esmerçats en salut i higiene que van provocar que hi hagués una molt baixa capacitat de curació de les malalties i uns índexs molts elevats de morbiditat i de mortalitat.

    A finals del segle XIX els països més avançats –Gran Bretanya, Alemanya, França i fins i tot Itàlia– començaven a oferir a la població una diversificada oferta de cobertura davant les malalties: en primer lloc l’accés gairebé gratuït a molts centres hospitalaris públics; i evidentment l’accés al mercat lliure privat; però també hi havia les diferents formes de solidaritat creades pels sindicats obrers, així com el nou sistema d’assegurances i de mútues.

    A Espanya, en canvi, existia un sistema sanitari molt retardat a causa de la migradesa dels mitjans públics esmerçats, de l’escassa col·laboració entre el sector públic i el privat, i de la gran atomització de les estructures sanitàries, algunes d’elles clarament obsoletes. L’escassa cobertura pública estava provocada, en gran part, per haver donar prioritat a una atenció ineficaç i precària basada en la beneficència.

    La desamortització liberal del primer terç del segle XIX expropià a l’església i als municipis de moltes propietats i recursos que tradicionalment mantenien les institucions caritatives de l’antic règim. Això suposà la desaparició de bona part de la petita cobertura que s’oferia tant als indigents i com a les classes populars.

    La legislació liberal del segle XIX definia la beneficència com el conjunt de prestacions públiques i privades adreçades només a les persones incapacitades per a subsistir –els pobres de solemnitat– i prohibia explícitament admetre als hospitals a la gent vàlida per el treball.

    La Llei de Beneficència del 20 de juny de 1849 repartia la responsabilitat de l’atenció sanitària entre l’estat, les diputacions i els municipis, però sobre tot en aquests dos darrers, que eren les instàncies administratives menys dotades econòmicament. Els ajuntaments estaven encarregats d’atendre les emergències transitòries, amb els dispensaris i les cases de socors. Les Diputacions s’encarregaven dels asils per pobres (cases de caritat) i per malalts mentals (manicomis), de les maternitats i dels serveis sanitaris especialitzats en malalties com paludisme, tifus, tuberculosi, etc.

    Per la seva banda la Llei Orgànica de Sanitat, de desembre de 1855, que estarà vigent fins el 1940 –85 anys!!–, imposava un model basat en una centralització jerarquitzada i regularà la organització de la sanitat i l’exercici de la medicina tot depenent Ministeri de Governació com a màxima autoritat, mitjançant la creació de juntes provincials, presidides per governadors civils, i juntes municipals. Tot responia a una visió més vinculada al manteniment de l’ordre públic que no pas a una autèntica lluita per salut popular.

    I a més aquest llei de Sanitat prioritzava molt més la beneficència mèdica basada en l’atenció domiciliaria que no pas l’hospitalària. Els arguments eren ben descarats: la domiciliaria era més barata –així no calia construir hospitals públics– i s’argumentava també la mala imatge de l’atenció hospitalària tradicional, amb vells edificis que eren focs d’infecció i de contagi.

    De fet, a mitjans segle XIX l’assistència mèdica i hospitalària gratuïta estava vedada per a la gran majoria de la població assalariada i fins ben entrat el segle XX, no començà a construir-se a Espanya un sistema hospitalari i sanitari modern.

    Com podien els metges enfrontar-se amb aquesta esfereïdora situació? No fou gens fàcil. En primer lloc, per que la seva formació acadèmica era deficient a causa del gran retard en la modernització dels estudis de Medicina. En efecte, no sols hi havia uns plans docents totalment obsolets, a més les instal·lacions eren molt deficients. Quan a partir de l’any 1842 finalment es produeixi la integració dins la nova facultat de medicina de la vella facultat de la universitat de Cervera, del col·legi de cirurgia creat per Pere Virgili i dels estudis mèdics de l’Hospital de la Santa Creu, la millora no fou excessiva: les classes teòriques es feien a l’edifici de la Real Acadèmia de Medicina i les pràctiques a l’hospital de la Santa Creu, amb no poques tensions i problemes amb els administradors privats d’aquell centre. Els metges de Barcelona es queixaran de la molt lenta construcció de la nova facultat i de l’Hospital Clínic: passaran més de 40 anys des de que s’aprovà el projecte fins que es va poder utilitzar l’edifici, l’any 1906. I l’any 1916 començà també a funcionar nou Hospital de Sant Pau, de caràcter mixt. Fins llavors els estudis de medicina es feren amb grans deficiències i precarietats. La investigació havia de fer-se laboratoris privats o en els municipals, que foren de fet els pioners a casa nostra, com ara el Laboratori Microbiològic de Barcelona, creat l’any 1887.

    El gran repte professional dels metges llavors era d’anar més enllà de la diagnosi i de les cures tradicionals per tal d’incorporar plenament els nous coneixements científics i els renovats mètodes quirúrgics i avançar en fusió del
    metge i del cirurgià. Calia fer una revolució en el coneixement mèdic i els tractaments de les malalties.

    Les grans carències de les polítiques oficials en l’atenció sanitària, hospitalària i científica serà un factor de mobilització i de politització molts dels nous metges que exigiran a les administracions públiques més atenció i més eficiència i unes polítiques sanitàries més socials, i fins i tot unes reformes profundes.

    Sorgirà així una generació voluntarista que maldarà per a superar aquestes dificultats mercè a esforços molt personals i als seus contactes amb l’estranger per tal renovació de la medicina hospitalària. Destacarà aviat l’actitud d’un grup de metges republicans i catalanistes, gent com ara Jaume Ferran i Clúa, Jaume Queraltó, Joan Giné i Partagàs, Bartomeu Robert, Jaume Pi i Sunyer, Salvador Cardenal, Josep Antoni Barraquer o Miquel Àngel Fargas. Aquests feren d’autèntics mestres, atès que formaren escoles especialitzades que estaven al dia dels avenços mèdics i científics internacionals. Així poc a poc, mercè als esforços d’aquesta generació, triomfà de la medicina experimental de laboratori que seguia criteris de Louis Pasteur i de Claude Bernard, al temps que persistia una constant pressió davant les administracions públiques i s’elaboraven unes topografies mèdiques que eren unes explícits denuncies de la desatenció que afectava a la majoria de la població de Catalunya.

    Poc a poc també es produïen uns canvis en la concepció de la mateixa professió de metge. Totes les professions liberals durant el segle XIX van pressionar a l’administració pública per a que hagués un major control en la concessió de llicències d’exercici professional per a lluitar contra intrusisme, per reduir la competència deslleial, per augmentar seu estatuts i seguretat professional. Primer ho feren els advocats, que gaudien d’un col·legi de forma definitiva des de 1829, després vingueren els notaris, l’any 1863, i posteriorment els metges, els arquitectes i els enginyers.

    Els metges veien la seva pràctica amenaçada primer per la confusió i disparitat professional existent: hi havia llavors metges; metges-cirurgians; cirurgians sols; a més dels homeòpates, dels dentistes, i dels farmacèutics i veterinaris que feien de metges. I al costat d’això la competència deslleial i l’intrusisme d’un munt incontrolat de barbers, curanderos, sanadors, etc. Així els Col·legis professionals actuaren davant l’administració publica com a grup de pressió o interessos en defensa de l’espai propi i contra l’intrusisme. Volien ser una professió independent, autònoma, separada de l’administració, tot i col·laborar amb ella i criticar-la. Però també defensaven els valors de la llibertat professional i de la igualtat davant el tractament de les malalties, i no diferenciar socialment els malalts.

    A final del segle XIX els metges catalans eren un col·lectiu reduït, un poc més d’un miler, però força actiu. L’any 1914 al conjunt de la província de Barcelona ja hi havia 1.430 metges, però la majoria d’ells, més de 1.000, vivien a la capital. Això palesava una gran diferencies entre els metge rurals i els de ciutat i la gran desatenció mèdica que afectava al camp català.

    Tot i així, a inici del segle XX la medicina apareix com a una professió il·lustrada i moderna. Els metges eren un grup relativament cohesionat per la formació acadèmica comuna i per l’exercici professional en un entorn difícil, competitiu i desigual. S’havia imposat clarament l’ètica de la meritocràcia, la que sostenia que havien de prosperar els millors professionals, els més preparats, els més competents i els més actius, i no pas els de bona família o els més rics.

    A la Catalunya de llavors s’estava en un moment d’ascens de les classes mitjanes urbanes, dins d’una dinàmica societat civil que contrastava amb l’apàtic món oficial. Eren uns moments d’un accelerat procés de socialització, de creació de nous espais propis, de fundació de nombroses entitats d’associació voluntària, com ara els ateneus, els casals, els orfeons, els centres excursionistes i també els col·legis professionals. Hi havia un cert recel envers les administracions públiques, vistes com massa allunyades dels problemes de la societat, a més de corruptes i d’ineficaces. A la Catalunya de finals de segle XIX començava a ser evident el divorci entre el món oficial i la societat real.

    Hi haurà tres nous elements diferenciadors de la vida política catalana de llavors: la irrupció amb força del catalanisme, la recuperació del republicanisme i la construcció d’un potent sindicalisme obrer.

    Els metges estaran presents tant en el republicanisme com en el catalanisme incipient. Els estudis sobre els militants del primer catalanisme, entre 1880 i 1900, constaten que sobre un total de 750 persones vinculades a diferents organitzacions hi havia, un 11 %, uns 81, que eren professionals de la salut –metges, cirurgians o estudiants de medicina. Entre elles hi ha algunes figures destacades: el doctor Jaume Ferran Clua assistirà l’any 1892 a l’assemblea de la Unió Catalanista on es votaren les Bases de Manresa; Joan Giné i Partagás, catedràtic de la facultat de Medicina, serà un militant actiu del Centre Català de Valentí Almirall des de l’any 1882; un jove metge Domènec Martí Julià assistia a les assembles catalanistes ja 1899, com també l’estudiant de medicina August Pi i Sunyer, membre del Centre Escolar Catalanista el 1898, i també cal esmentar el més veterà, el doctor Josep Narcís Roca i Farreras, actiu republicà federal i nacionalista, que fou el director de la revista l’Arc de Sant Martí.

    L’any 1901 es produirà el triomf electoral de la primera candidatura catalanista, presentada amb el nom de “ciutadana i regionalista”, integrada pels quatre presidents de les entitats que havien tingut més gran protagonisme davant la reacció al desastre 1898. Cal recordar que aquesta candidatura estava integrada per un metge i catedràtic de la facultat, Bartomeu Robert, un arquitecte i també catedràtic de l’escola d’arquitectura, Lluís Domènech i Montaner, un industrial Albert Rusiñol i un comerciant Sebastià Torres. Cap d’ells era un professional de la política, tots ells foren diputats de forma conjuntural.

    Així, a principi del segle XX es produeix la irrupció dels nous professionals en la escena publica catalana, fet que significarà també l’aparició del que ha estat anomenat el “catalanisme mèdic”.

    Era evident la catalanització de l’actuació de molts metges, manifestada per la voluntat de reactivar la medicina catalana i adequar-la a la nova societat del segle XX. Sorgiran llavors demandes creixents sobre les necessitats de tota mena d’institucions polítiques, culturals, docents i sanitàries pròpies, o donant suport a la reivindicació d’autonomia universitària. I poc a poc es produirà una certa presència dels metges en els ajuntaments, a la Diputació de Barcelona i després a la Mancomunitat com assessors especialitzats i fins i tot com gestors.

    El notable dinamisme i mobilització professional dels metges restarà reflectit també en la gran quantitat de publicacions especialitzades que impulsaran, en els congressos i les trobades científiques organitzades i en les diferents entitats i associacions creades, com el mateix Sindicat de Metges de Catalunya, fundat l’any 1920.

    L’any 1906 havia tingut lloc el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya, impulsat per August Pi Sunyer, Jaume Queraltó i Felip Proubasta, que insistirà en la necessitat de la anàlisis científica de les malalties més freqüents, de les infeccioses, en la higiene social i en les noves mides que calia prendre. El 1913 s’inicien els Congressos de Metges de Llengua Catalana, sota la iniciativa dels doctors Fargas, Martí Julià, Ribas i Salvat. Allà hom demanà d’avençar cap la creació d’un una xarxa i d’una política sanitària pròpia.

    Igualment es multipliquen les publicacions en català en defensa de la salut pública, de denúncia l’alta mortalitat i de les insuficiència dels hospitals. Pel juliol de 1921, el Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya, publicava un article del doctor Jaume Aiguader i Miró, futur alcalde de Barcelona i ministre de la República durant la Guerra Civil, que és tot un crit d’atenció: “si la nostra societat no defensa la salut, esdevé còmplice de les morts, i llavors ja no podem parlar de morts naturals, sinó de veritables assassinats”.

    La tasca feta al llarg de mig segle, des dels anys 1880, per molts metges catalans va permetre a August Pi i Sunyer, en acabar el discurs de la sessió inaugural del 6º Congrés de Metges de Llengua Catalana, en juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la república, poder dir: “la medicina catalana ja te la seva història pròpia”.

    Per acabar permeti’m presentar una hipòtesi un xic provocadora tot comparant l’actitud i el paper dels metges amb la dels advocats a la Barcelona del segle XIX.

    El professor Stephen Jacobson, avui a la Universitat Pompeu Fabra, ha realitzat una excel·lent investigació sobre els advocats de Barcelona entre 1759 i 1900, on estudia l’evolució professional i ideològica d’aquest col·lectiu tan influent.

    Segons Jacobson, durant la primera meitat del segle XIX bona part dels advocats barcelonins s’incorporen a la lluita a favor del nou règim liberal i participaren activament en el disseny del nou sistema polític i de la nova societat dels ciutadans. Molts d’ells foren, de fet, “uns revolucionaris liberals” i tingueren un paper cabdal en la creació de les noves institucions polítiques i administratives i en l’elaboració de la nova legislació.

    Ara bé, un cop consolidat el règim liberal, cap a mitjans del segle XIX, la majoria dels advocats barcelonins va evolucionar cap a posicions conservadores: volien limitar els canvis polítics, tenien por a la democratització, desitjaven consolidar la nova societat burgesa, les noves formes de propietat i consideren que amb la teòrica igualtat política i jurídica ja n’hi ha prou. Tot i que sempre hi ha excepcions, dins d’aquest col·lectiu professional predominà llavors, segons Jacobson, gent amb escassa sensibilitat davant les desigualtats socials i les dificultats de les classes populars per a sobreviure, tot i que la seva pràctica professional els feia bon coneixedors de tot el que passava. Clar que cal tenir present a qui tenien llavors com a clients la majoria dels advocats barcelonins. Només una minoria d’advocats proposaven democratitzar el sistema polític, fer autèntiques reformes socials i denunciaven les desigualtats econòmiques existents.

    A més, resultava que una bona part dels advocats que es dedicaven a la política a finals de segle XIX i principi del XX tendien a abandonar l’exercici de la professió, i molts d’ells arribaran fins a tancar els seus despatxos per a dedicarse només a la política i als negocis, com fou el cas, per exemple, de Francesc Cambó, Joan Ventosa, Josep Bertran i Musitu i d’altres.

    Podem dir el mateix dels metges? No ho crec. Penso que, pel que hem dit fins ara, la seva evolució sembla ben diferent. Durant la primera meitat del segle XIX certament el col·lectiu dels metges és poc actiu políticament, tot i que hi ha alguns “revolucionaris liberals” –com ara Pere Mata o Pere Felip Monlau–, és evident que llavors la presència dels metges en vida política activa catalana era molt inferior a la dels advocats. L’estudi que he dirigit sobre els parlamentaris catalans des de l’any 1810 fins a 1939, mostra que durant el segle XIX mentre el 16 % dels diputats i senadors catalans tenien una professió jurídica –advocats, jutges, magistrats, notaris, etc.– en canvi els professionals de la sanitat –metges, cirurgians, farmacèutics, veterinaris– no arribaven al 3 % dels parlamentaris. És a dir, hi ha una notable diferència.

    Però sobretot, com hem vist, al darrer terç del segle XIX els metges catalans es mobilitzen notablement tant per motius professionals com davant dels resultats tràgics de la política sanitària oficial, i sobre els efectes pertorbadors que aquesta tenia en una societat ja tan moderna com la catalana. Els metges exigien una clara millora de la seva formació com a professionals –cosa que els advocats van fer molt poc–, volien uns estudis més científics i una facultat i un hospital clínic més moderns. A més, eren notablement crítics amb la situació sanitària i higiènica i pressionaven contínuament a les autoritats municipals, provincials i estatals. La majoria dels metges tenien un contacte directe i quotidià amb els malalts i coneixien les penúries per les que passaven els de les classes populars.

    I, com hem vist, els metges adoptaren ben aviat formes d’autoorganització modernes: associacions professionals, organitzaren congressos, publicaren revistes, elaboraven topografies mèdiques, etc. I també hi havia una creixent militància en formacions i organitzacions situades fora del sistema polític, preferentment en el catalanisme i el republicanisme.

    A més, els metges passaven molt episòdicament per la política, perquè per la majoria d’ells la política només significava un fet puntual de la seva vida i mai deixaren l’exercici professionalment. Recordin els casos de Bartomeu Robert, Domènec Martí Julià, Jaume Aiguader, Josep Dencàs, August Pi Sunyer o Manuel Corachan, metges que seran diputats, consellers, alcaldes o ministres, però mai no abandonaren l’exercici de la medicina.

    Acabo esmentant el cas d’August Pi i Sunyer, el metge que, ara ha fet cent anys, pel gener de l’any 1919, va defensar al Congrés del Diputats el primer projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya que es va presentar a les Corts Espanyoles. A Pi Sunyer, que llavors era diputat republicà federal pel districte de Figueres i catedràtic de Fisiologia la facultat de Barcelona, mai se li va passar pel cap deixar d’exercir la seva professió a causa de la política. I quan s’hagi d’exiliar, l’any 1939, continuarà exercint-la a diversos països d’Amèrica Llatina.

    La meva hipòtesi seria, i que em disculpin els advocats, que l’actitud i el comportament dels metges catalans de principi del segle XX reflectia una major modernitat, més voluntat de millora professional i més compromís cívic i polític amb el conjunt de la societat catalana que no pas els advocats.

    Bé, fins aquí aquesta breu reflexió sobre el paper jugat pels metges en una societat que experimentava grans canvis. Com també ho fa l’actual, però això a mi no em toca, sinó als qui integren la taula rodona que segueix. Moltes gràcies per la seva atenció.

  • El CoMB estrena la campanya #SalutSenseTrampes que anima els ciutadans a ser crítics amb la informació a la xarxa

    En una jornada sobre les notícies falses, el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) ha estrenat aquest matí la campanya #SalutSenseTrampes. Ho ha fet amb el llançament d’un vídeo on metges, metgesses i personalitats reconegudes dels àmbits de la cultura, la comunicació i l’esport recorden als ciutadans i ciutadanes que, davant la gran quantitat d’informació sobre salut que hi ha a Internet, és indispensable tenir precaució i aplicar el sentit comú i l’esperit crític a l’hora de seleccionar continguts.

    Internet, especialment a través de les xarxes socials, posa a l’abast dels ciutadans i ciutadanes una enorme quantitat d’informació sobre salut. A la xarxa, hi ha molts continguts útils i de qualitat disponibles, però també molta desinformació i moltes falses notícies (les conegudes fake news), que, en el pitjor dels casos, poden arribar a suposar un risc greu per a la salut.

    Identificar qui hi ha darrere d’una informació de salut, desconfiar de promeses de curació miraculosa i de falsos rumors sense evidència científica o consultar un professional sanitari abans de prendre cap decisió seriosa que afecti la salut són alguns dels missatges i recomanacions que es formulen al vídeo.

    La campanya #SalutSenseTrampes s’ha presentat durant la cloenda de la jornada Com combatre les ‘fake news’ de salut a la xarxa, que s’ha celebrat a la seu del CoMB. L’acte coincideix amb el 20è aniversari de Web Mèdica Acreditada (WMA), el programa col·legial d’acreditació de webs mèdiques que atorga un segell de qualitat als continguts de confiança.

    El vídeo compta amb la participació d’un grup de metges i metgesses especialment compromesos amb la divulgació de continguts de salut, com són les pediatres Montserrat Esquerda i Lucía Galán; les metgesses de família Sònia Miravet, Ethel Sequeira i Beatriz Jiménez; l’epidemiòleg Antoni Trilla, i l’investigador Manel Esteller.

    Han volgut també sumar-se a la iniciativa del CoMB i col·laborar en aquesta campanya els esportistes Gerard Piqué, Ona Carbonell i Àlex Corretja; els comunicadors Gemma Nierga, El Gran Wyoming i Carlos Mateos i l’actriu Aina Clotet.

  • El CoMB inhabilita un metge per practicar un mètode sense evidències científiques en malalts oncològics

    La Junta de Govern del Col·legi de Metges de barcelona (CoMB) ha comunicat aquest matí la inhabilitació d’un dels seus metges col·legiats per haver divulgat i posat en pràctica amb pacients oncològics l’anomenat Mètode Hamer. La sanció, que implica cinc anys d’inhabilitació per a l’exercici de la professió mèdica, arriba després d’analitzar l’expedient que se li va obrir al metge inhabilitat per aparèixer en un reportatge sobre pseudoteràpies.

    El citat expedient que recentment ha resolt la Junta de Govern del CoMB es va iniciar arran d’un escrit que el mateix metge sancionat va adreçar al Col·legi el juny de 2017, poc després de la seva aparició en un reportatge sobre pseudoteràpies que una cadena de televisió estatal va emetre el maig de l’any passat. El contingut d’aquest escrit, en el qual el metge defensava l’eficàcia de l’aplicació del Mètode Hamer, i el visionat posterior del reportatge van ser considerats per part de la Junta motius suficients per obrir un expedient de manera immediata.

    Des del CoMB, expliquen que el mateix col·legiat ja havia estat inhabilitat per un període de dos anys al 1995 per fets pràcticament idèntics. Aleshores, la resolució del Col·legi va ser ratificada judicialment pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

    El col·legiat inhabilitat, que té consulta a les províncies de Barcelona i Castelló, ha rebut de nou un requeriment explícit des de la Junta del CoMB per tal que no torni ni a practicar ni a difondre en un futur procediments no validats i sense evidència científica. Ho fa per, segons el CoMB, divulgar i practicar procediments sense cap evidència científica amb pacients oncològics.

    El CoMB preveu sobre les pseudociències

    Entre les funcions essencials del Col·legi, expliquen, hi ha la de vetllar per la defensa de l’exercici de la medicina adequat a les bones pràctiques i actuar com a garant de la protecció de la salut dels ciutadans. En l’àmbit concret de les anomenades teràpies alternatives i pseudocientífiques, el CoMB ha mantingut una actitud molt ferma quant al compliment d’aquestes funcions, i ha obert diversos expedients en els darrers anys.

    Amb aquests expedients i la feina que fan per explicar les conseqüències de les pseudociències o pseudoteràpies el CoMB vol alertar els ciutadans del risc que suposen per a la salut en no tenir evidència científica demostrada, especialment quan «impliquen l’abandó d’altres tractaments d’eficàcia validada». Aquest posicionament l’han deixat clar amb la denúncia de la celebració d’un congrés anomenat Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant mesos després de presentar el document El malalt amb càncer. Els tractaments oncològics i pal·liatius i les teràpies sense evidència científica i pseudociències, un treball elaborat pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, amb la col·laboració de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia Mèdica i la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives.

    Una de les teràpies denunciades és la que realitza el metge inhabilitat. El Mètode Hamer, segons el CoMB, suposa un risc per als pacients per la seva manca de fonament científic i perquè, «de manera explícita, anima els pacients amb càncer a apartar-se de tractaments eficaços i validats per la comunitat mèdica i, per tant, els aboca a perdre l’oportunitat de beneficiar-se de la millor estratègia terapèutica disponible per a la seva malaltia». El CoMB aprofita aleshores per recordar que aquesta pràctica va en contra les normes deontològiques i de bona praxi.

  • Catalunya tindrà una comissió per vigilar els congressos de teràpies pseudocientífiques

    Aquest article és de eldiario.es

    La Generalitat engegarà a partir de març una comissió que controli la difusió de teràpies pseudocientífiques. Més enllà de la multa imposada aquesta setmana al congrés Un món sense càncer, el departament de Salut es planteja com mantenir una supervisió periòdica de tots els esdeveniments, webs i publicacions en els quals es publiciten pseudoteràpies perilloses per a la salut pública.

    «La seva principal funció serà identificar quina oferta hi ha d’aquests productes i teràpies i estudiar si podem adoptar mesures per protegir als pacients», comenta a eldiario.es Neus Rams, directora general d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària del departament de Salut. La comissió estarà integrada per professionals de Salut, de l’Agència Catalana de Consum i de diversos col·legis professionals (com el de Metges o de Farmacèutics), encara que encara no s’ha decidit quants seran, cada quant es reuniran ni amb quin pressupost explicaran.

    El principal focus d’estudi d’aquesta comissió, d’entrada, serà examinar els cursos i jornades en els quals es difonen productes i tractaments per al càncer. «En aquesta malaltia és on hi ha més incidència d’oferta d’aquest tipus de teràpies», assegura Rams, «perquè es tracta de pacients especialment vulnerables i, per tant, més susceptibles de ser seduïts per falses expectatives».

    És el que va succeir el passat 13 de gener al congrés organitzat per Cocó March a Barcelona, que ara ha estat multat pel departament de Salut. Davant 700 inscrits, ponents com Txumari Alfaro, divulgador de remeis naturals, va arribar a aconsellar a la mare d’una pacient de càncer de mama «prendre consciència» i «no fer res» per avançar en la curació de la malaltia.

    Passos d’una Administració fins ara passiva

    Malgrat que metges i associacions de pacients fa anys que demanen més duresa per part de l’Administració per censurar missatges que consideren que poden posar en perill a la ciutadania, no hi ha massa precedents a Espanya de lluita institucional contra les pseudociències. Congressos com Un món sense càncer solen celebrar-se davant la passivitat de les Administracions, segons lamenten des de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

    La seva presidenta, Elena Campos-Sánchez, valora la nova comissió de Salut com un «pas en la bona adreça», com el van ser les instruccions que la Generalitat valenciana va enviar a facultatius per evitar tractaments sense evidència científica. El més semblant a una comissió de seguiment seria l’Observatori contra les Pseudociències de l’Organització Mèdica Col·legial d’Espanya.

    «Estem sortint de molts anys de deixadesa», considera Fernando Frías, advocat especialitzat en la matèria, que defensa que existeix abundant legislació que impedeix la difusió de tractaments i productes amb finalitat sanitària sense estar testats científicament. La mateixa Llei General de Sanitat preveu «limitacions preventives» de les activitats que «puguin tenir conseqüències negatives per a la salut», alguna cosa que encaixa, segons Frías, amb aquests esdeveniments.

    La mateixa Generalitat va recórrer a una altra norma, el decret llei de 1996 de promoció comercial de productes sanitaris, per justificar la multa que va imposar al congrés del passat mes de gener. Aquest decret estableix que qualsevol publicitat de productes o mètodes que es presentin com a «útils» per a diagnòstics i tractaments han d’ajustar-se a «criteris de veracitat en el que concerneix la salut».

    Sobre la gestió de les denúncies, Rams detalla que la comissió es limitarà a detectar i supervisar els casos, que es remetran després al departament de Salut perquè siguin els seus tècnics els que avaluïn si és mereixedor de sanció.

    Teràpies fraudulentes més enllà del càncer

    La Generalitat es focalitzarà en els remeis alternatius contra el càncer per la gravetat que poden comportar als pacients, però les pseudoteràpies no solament abunden en el terreny de les malalties oncològiques. Fredes recorda en cas del MMS, l’anomenada Solució Mineral Miraculosa, un producte a força de clorit de sodi en solució aquosa que es ven en alguns casos com a suposada solució a l’autisme, encara que està perseguit per l’Agència Nacional del Medicament.

    Altres àmbits en els quals abunden remeis fraudulents que poden tenir efectes negatius sobre la salut, segons aquest advocat, són el dels suplements per a esportistes o el dels productes per combatre l’alopècia.

  • Els estudiants de Medicina reclamen que se’ls tingui més en compte

    Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.

    Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.

    Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.

    La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».

    Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB

    Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».

    Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.

    Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».

    També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.

    Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.

    Què és el CEMCAT?

    El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.

    Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.

    Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.