Etiqueta: condicions laborals

La presidenta del comitè d’empresa, Victòria (Viky) Ortega, explica com es veu la situació des del comitè d’empresa de l’Hospital Mútua de Terrassa, o sigui amb els ulls de les treballadores organitzades en els sindicats, aquest atropellament que pateix la sanitat pública. «Soc infermera del servei d’urgències des de fa més de 25 anys, i em vaig afiliar al SATSE l’any 2000 perquè la gent que hi havia em va semblar fantàstica. Des de llavors, he estat compromesa amb l’activitat sindical. Vaig arribar a l’hospital després de fer Pedagogia i treballar durant 8 anys com a educadora social al Raval, a centres de menors», afegeix.

A principis dels 1990, amb el canvi de titularitat dels centres i tancament d’aquells on treballava, va recuperar el projecte d’estudiar infermeria. Va estudiar a la Creu Roja i va fer pràctiques a Mútua, on es va quedar. Primer, combinant Urgències i neurologia i consultes externes i trauma. Fins que, uns 6 anys després, va ser assignada al 100% a urgències.

Per què es produeixen les mobilitzacions actuals?

A finals de març comencen a haver rumors sobre la tornada del servei d’urgències pediàtriques al seu lloc original prepandèmia, o sigui on teníem l’àrea respiratòria des que va acabar la pandèmia, amb bon criteri: l’àrea respiratòria era una bona idea, aïllar els pacients amb infecció respiratòria en una zona una mica separada de la resta d’àrees de tractament, permetia realitzar aïllaments preventius i evitar el risc de contagis intrahospitalaris.

D’acord que les urgències pediàtriques no estan bé en una primera planta, que és on havien anat a parar, però crèiem que ens donarien una bona alternativa per pal·liar la pèrdua de boxes i personal, perquè s’estaven fent obres per a una àrea nova. Però no ha estat així. Al maig ens confirmaren que el 10 de juny tancaven, sense cap alternativa, ni d’espai ni de reforç de personal per al Nivell 1 que és on es visitaran els pacients respiratoris.

En tot cas, el problema de les urgències ve de llarg i a molts llocs del país, no?

Sí. La saturació dels serveis d’urgències és un problema vell i transversal –m’atreviria a dir– a tots els serveis d’urgències del país. Patim el deteriorament de l’atenció primària, les llistes d’espera pels especialistes i proves diagnòstiques, la manca de llits hospitalaris… El pacient busca solució al seu problema de salut i, si no el troba a un altre lloc, se’n va al servei d’urgències. Per tant, suportem la fallida del sistema sanitari tal com el tenen plantejat i gestionat.

Pel que dius, res de nou; però fins quan?

La nostra lluita ve de lluny, sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional. Van decidir que donar assistència en un passadís és una bona solució i actuen en conseqüència. Al comitè d’empresa i el servei d’urgències no acceptem això; creiem que és just, necessari i possible donar assistència en condicions dignes. Per tant, actuem en conseqüència: No volem CUIDAR en un passadís i hem dit prou! No serà amb la nostra aprovació.

Pots donar detalls de la situació actual a Urgències?

Ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal. Amb l’agreujant de no poder garantir els aïllaments correctament. L’hivern es presenta dur. Ja veurem què passarà. Si el desembre passat vam arribar a tenir 180 pacients, ara, amb menys espai i menys mans, serà pitjor, pot ser terrible. A més, el servei d’urgències pediàtriques serà més petit que l’any 2019. No m’estranya que el personal marxi o agafi baixes.

El servei és, imagina’t!, un rectangle amb un passadís central. A un costat estarà traumatologia, cirurgia i les urgències pediàtriques, i a l’altre costat l’àrea d’observació, Nivell 1 i el box d’emergències. Quan coincideixin els pics de més saturació de més d’una àrea, que passa sovint, aquest passadís central també tindrà ubicats pacients.

Disculpa, però sembla increïble!

Les conseqüències les patirem els treballadors i els usuaris, que som els que tenim clar que volem una assistència on es respectin els drets d’usuaris i treballadors i la normativa en prevenció de riscos laborals. El nostre servei de prevenció de riscos laborals és una vergonya! Ens sentim totalment desprotegits. Sembla clar que les persones que prenen decisions des dels despatxos, siguin polítics o gestors, no pateixen les conseqüències del que han decidit.

Som conscients que l’àrea nova que demanem que obrin no és la solució als problemes d’Urgències, però sí és, com a mínim, una alternativa per a no anar a pitjor. En aquest espai, nosaltres pensàvem que recol·locaríem el personal que hi havia a l’àrea respiratòria i que, per tant, no perdríem mans, no perdríem personal, que això és vital al servei d’urgències, no podem perdre més mans. I això era, per a nosaltres, un objectiu importantíssim, mantenir tot el personal i no perdre boxes. No ha estat així.

Vols dir que han fet fora gent?

De moment, no s’ha acomiadat ningú, però sí que s’ha notificat a algú que no se’ls renovarà el contracte. Immediatament, a més, van reduir el personal a l’equip bàsic i a cada torn.

Així que fan el que volen, sense consideracions assistencials de cap mena?

No ens escolten. Ens sentim invisibles!! Hem començat totes les reunions per demanar explicacions a l’empresa, per demanar ajuda a l’alcalde i a la regidora de Salut. Reunions amb el CatSalut per frenar aquesta «no alternativa» que ens va comunicar la direcció de l’Hospital, que ja és ferma, confirmada a l’abril. No és rumorologia.

Se’ns va comunicar que no es pot obrir l’àrea nova perquè CatSalut no dona el finançament. Aquí és quan comencem a veure el perill que això suposa i comencem a estar molt, molt preocupades. Vam tenir una reunió amb CatSalut el 9 de maig. Tot i la bona voluntat, ja en portes d’eleccions i amb un futur polític ben incert. «Tot està parat», ens digueren, «no es pot donar cap solució en aquest moment».

Tot en contra!! Però en una situació que ve de lluny, perdona que insisteixi…

Òbviament, no vam esperar i vam engegar tota la maquinària de protesta per intentar aturar aquesta decisió com fos. Tothom ho viu amb molta angoixa, perquè tornar al 2019 és una mort per nosaltres, perquè sabem el que suposa tenir unes urgències saturades, càrrega de treball que afecta segur la nostra salut física i a la nostra salut psicoemocional, i sabem el que suposa per als pacients, perquè fa anys que lluitem per aquest Nivell 1 saturat, i no volem més passadissos.

Perquè, sí, realment, això no ve d’ara, el fet de no voler passadissos. Ja vam sortir al gener també al carrer a mobilitzar-nos perquè estàvem amb la mateixa situació de saturació màxima i teníem molts pacients en llocs ja no solament indignes sinó també perillosos.

El CE va portar una carta a la regidora de Salut, datada del 2002, que ja recollia el problema de l’assistència en un passadís i la manca de personal, mails i actes que es repeteixen any rere any… sembla el dia de la marmota.

El personal està actiu?

Aquí és on ens vam posar d’acord i comencem –treballadors i comitè– a treballar plegats les mobilitzacions, i es decideix fer la primera concentració el dia 10 de juny, que és el dia que van tancar l’àrea respiratòria. Estem informant de la nostra voluntat ferma com a equip i comitè d’empresa de lluitar perquè no hi hagi més passadissos i això no afecti l’atenció de l’usuari.

I l’empresa com respon?

Vam tenir la primera reunió després de la concentració del 10 de juny, amb les direccions de l’empresa, la direcció d’infermeria, la cap del Servei General d’Urgències, la nostra cap d’àrea de supervisió d’infermeria, de salut laboral, de recursos humans. Ens va dir que la decisió del tancament no té marxa enrere, però que estudiarien la nostra proposta, que no és una altra que l’obertura de l’àrea nova ja!, no al setembre o l’octubre; i que ja es recol·loqui tot el personal de l’àrea respiratòria en aquesta àrea nova per no perdre mans.

Volem també les plantes obertes a l’estiu. S’ha de remarcar aquest punt, perquè és importantíssim el drenatge, si no també fem l’activitat d’hospitalització al mateix servei d’urgències i amb el mateix personal.

Vull deixar clar, de totes maneres, que no estem en contra que baixin les urgències pediàtriques. Si no hi ha espai més adequat, les urgències han d’estar a peu de carrer, han d’estar connectades amb el servei de radiodiagnòstic. Però s’ha de donar una alternativa real al tancament, no es pot tornar el 2019, volem una alternativa que resolgui problemes i no que els creï. L’àrea nova no soluciona res si no va en el paquet de plantes obertes i més mans i personal.

Mútua està reaccionant contra les mobilitzacions? Hem sabut que l’empresa havia demanat a TV3 la retirada d’imatges de la informació que van fer a Terrassa…

Nosaltres no hem rebut cap comunicació. Tampoc no tenim cap problema, perquè tant pacients com personal va estar d’acord en aparèixer a la notícia.

D’altra banda, alguns companys han informat el comitè que van ser coaccionats perquè no anessin a les concentracions durant el temps de descans. Però no sabem de cap repercussió, de moment.

Com és això del tancament de plantes i llits?

Aquest tancament de plantes i llits per l’estiu s’ha fet, fins i tot, amb justificacions com ara que havien de pintar o fer obres, i parlem de més de 30 llits que sempre fan falta. Exigim que aquest estiu això no es pot permetre de cap de les maneres. Diuen que es tanqui la planta 11, i això suposa perdre 35 llits. Volen portar els malalts de la planta 11 a la planta 7, que és la que tenim una mica d’ara tanco i ara obro i que ens dona una mica de drenatge quan la situació se’n posa molt, molt saturada.

I aquí els pèls se’ns posen de punta, quan ens diuen que l’alternativa de llits que proposen són els 10 llits de la planta 5, habitualment tancats i que s’han obert en casos excepcionals, durant l’hivern, per exemple, quan vam tenir també molta saturació i estan tancats per manca de personal. Les respostes de l’empresa sempre són dos: primer, que no tenen personal i, quan tenen el personal, com és el cas que ens ocupa, diuen que no hi ha el finançament pel personal. I així anem com una pilota entre el CatSalut i el proveïdor, i sempre usuaris i treballadors som els que rebem.

Després, hi ha 20 llits que poden obrir-se als socis sanitaris i que podrien habilitar com a planta d’hospitalització. La nostra pregunta és: amb quin personal? Estem tenint cada dia trucades per doblar torns i ens estan dient que no els cobreixen perquè no tenen personal. Això ho suporta el paper, però no nosaltres. Demanem un compromís perquè hi hagi una llista de localitzables que portem anys i anys lluitant-ho, que sigui real la cobertura i l’obertura de les plantes quan es necessiten. Perquè si donen un dispositiu per poder drenar urgències però no tens el personal, en veritat m’estàs venent fum.

L’acord sembla impossible, no?

Hem sol·licitat el protocol de sobreocupació actualitzat, que ja l’havíem demanat amb una denúncia d’inspecció de treball i que és un protocol que, finalment, la part social no hem signat ni hi estem d’acord perquè, tot i que es va dissenyar conjuntament, les ràtios del personal amb els dispositius d’ajuda quan el servei s’aturava, estan topades; és a dir, a partir de 80 malalts ja no s’augmenta el nombre de personal assistent.

Això no ho signarem mai de la vida. Sí o sí volem que el personal estigui dotat en funció de les ràtios que marquen totes les associacions professionals. Són ràtios que estan més que escrites i descrites, però com que en aquest país són recomanacions, no estan per llei.

Tampoc volen obrir l’àrea nova ara mateix. Només ofereixen l’obertura d’una àrea que era l’antiga de trauma en prepandèmia, que és on tenim un passadís on està la sala de guixos i on hi ha quatre boxes. A aquesta àrea li vam canviar el nom, li dèiem polivalent, perquè donava una mica de sortida en funció del moment que teníem al servei, a l’hivern ens havia ajudat a drenar l’espai de respiratori.

-Tot això, disculpa, treballant també als passadissos!

A l’hivern havíem tingut passadissos per donar i vendre. És a dir, si no ens donen cap alternativa a l’hivern, això ja pots imaginar-te, entre els nens i els adults, no sé què farem. És una idea genial la que han tingut. Total, que era una mica polivalent, ens ajudava a drenar l’àrea respiratòria quan la teníem, i ens ajudava a drenar el nivell 1, sobretot, que era l’àrea més tensada, i s’obria i tancava en funció de com estàvem.

Aquesta àrea és la que ens proposen ara deixar oberta, és el que ens van oferir alternativament, però només posant-hi una infermera i un equip bàsic. No ho acceptarem, a part que torna a ser el mateix: la ràtio que ells posaven en aquesta àrea era una infermera per 9 malalts quan actualment és una mitjana de 6 o 7, encara que el que es recomana per a un servei d’urgències és de 4 malalts. Perquè, evidentment, són malalts que et poden entrar greus o molt greus.

Com és que s’accepta aquesta situació crítica des de fa tant de temps?

Nosaltres, com a comitè d’empresa, i des de fa anys, hem reivindicat un equip d’emergències de tres infermeres. Pensa que cada emergència, com a mínim, requereix un equip de 3 infermeres, 1 auxiliar (TCAI-Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria) i un metge. Això és l’equip mínim, que pot anar pujant en funció de la gravetat del malalt.

Demanem també que les infermeres no tinguin doble presència. O sigui: estar en una àrea de tractament, però amb un mòbil a la meva com a referent de les emergències. En qualsevol moment em truquen, jo he de sortir a l’emergència i els pacients que jo tinc amb assistència, que estan sota la meva responsabilitat, passen a càrrec del company de l’àrea. Això funciona així des que jo recordo. Vam aconseguir un petit reforç perquè hem anat augmentant personal. Pensa que des del 1999, quan al torn de nit érem 6 persones, ara en som 13. En treure l’àrea respiratòria s’han quedat amb 11. Però clar, hem anat guanyant coses a base de molta lluita, molta lluita.

Les informacions i denúncies parlen de degradació del servei d’urgències des de fa temps!

Sí. Ha anat degenerant. Perquè no hi ha una voluntat real que un servei d’urgències pugui atendre els malalts amb dignitat. Per què, igual que en una planta se’ns posaria a tots els cabells de punta de veure pacients als passadissos, per què un servei d’urgències sí s’han de tenir? Al servei d’urgències és normal que qualsevol rajola sigui un lloc assistencial. Diria que és la situació a quasi tots els serveis del país. És un problema que arrosseguem i que s’ha anat fent com a normal, veiem normal el que és totalment anormal.

Ara afegeix-li que aquí és on aniran ara tots els pacients de respiratori, amb necessitats especials i una mitjana d’edat elevada. Vam estar calculant-la durant uns dies, no baixa dels 76 anys. És un pacient gran, fràgil, molt dependent, que tenir-lo en un passadís, a part d’indigne tinguin l’edat que tinguin, per ells és encara més penós.

No sé si em puc fer una imatge…

Mira! L’altre dia, abans de la concentració, vaig baixar per agafar les coses, i el primer que em trobo és tres passadissos a l’àrea que diem polivalent. Un senyor contingut enmig d’un passadís. Contingut. Pacients que han de portar contenció mecànica perquè estan en un estat d’agitació, d’alteració, cognitiva, conductual… O sigui, immobilitzats. Això li diem contenció mecànica. Aquest pacient ha d’estar sempre en un box. I requereix una supervisió molt acurada. Imagina’t com està el servei, que no vam poder oferir-li un box. El següent pacient era un senyor amb dues bombes d’infusió de medicació, monitorats. Dues bombes d’infusió de medicació en una situació greu, amb un senyor molt inestable, per això requeria monitor, i en espera de poder trobar-li un box allà al passadís. I, al costat, tots en fila, una noia amb una butaca, encongida, pobreta, allà adormida, que era de salut mental i estava en espera d’evolució.

Per què són perillosos els passadissos?

Són perillosos perquè no tenen timbre. La pacient no està acompanyada. Si pot cridar, et crida. Però hi ha qui no pot cridar. Són perillosos perquè molts passadissos no tenen toma d’oxigen, per exemple. Al pacient que requereix un oxigen, li has de posar una botella d’oxigen. Això és un obstacle més, enmig d’un passadís, que ja està amb molts obstacles. És un risc de lesions per al personal quan passa amb les lliteres, amb les cadires, però és un risc també per a les famílies. Ja hem tingut accidents.

Què passa amb l’assistència?

Estant sola una infermera per a tot, a vegades tardes a adonar-te que aquella ampolla s’ha buidat. És a dir, si a sobre no hi poses un reforç, precisament perquè estàs empitjorant les condicions d’aquestes persones per poder-les atendre correctament, doncs imagina’t.

I dius que aquesta situació, mirant-ho amb una mica de perspectiva, ha empitjorat?

No. Hem ampliat una mica el servei. El 2022, finalment, es van poder obrir els 550 metres d’espai que havia cedit l’Ajuntament per ampliació del servei. Va millorar la part de la sala d’espera, els boxes de visita ràpida de l’àrea 0 (on es visita la gent amb motiu de consulta més lleu). Això, però, és un altre problema, perquè caldria un Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que Terrassa no en té, tot i la dimensió de la ciutat.

O sigui, hem millorat la situació. Sí. Però és que veníem d’una situació caòtica. I ha millorat l’estructura de personal, però no hem millorat en espais assistencials. Tingues en compte que cada vegada augmenta la població, el nombre i l’edat. I tu continues amb el mateix espai.

L’atenció primària està en mínims…

Com la primària està funcionant malament i les llistes d’espera dels especialistes i les proves complementàries triguen molt de temps, els usuaris venen a urgències. Per tant, també, patim la problemàtica d’altres nivells essencials i d’altres mancances d’equipaments. De fet, l’àrea ampliada el 2022 dona assistència a motius d’assistència primària, de CAP i CUAP, no al pacient greu que entra a l’àrea respiratòria, no al pacient greu que està al Nivell 1.

Les organitzacions ciutadanes, Marea Blanca i altres, denuncien el tancament de llits i plantes…

Això és un problema estructural que s’ha agreujat. Recordo, fa anys, que teníem la planta 13 que ens donava una mica de sortida, i aquesta planta fa molts anys que està totalment desmantellada per dins i està inservible; de fet l’estàvem utilitzant com un magatzem. És a dir, no solament no hem guanyat llits, sinó que n’hem perdut.

I vam perdre també llits amb l’estructura d’habitació mútua. Hi havia una estructura de 3 llits per habitació, i vam passar a l’estructura correcta de dos llits per habitació, però sense augmentar el nombre d’habitacions es van perdre llits.

A urgències, podem tenir fins a 39 pacients sense llit. És a dir, 39 persones que tenen cursat un ingrés i no tenien llit. Per tant, a urgències, què li passa en realitat?

Però, això, de quin any parlem?

D’ara mateix. En bona part, són les conseqüències d’una fallida de la Primària, de les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, d’especialistes. Nosaltres hem hagut de donar assistència al servei amb una planta sencera. És com si baixés una planta sencera a baix d’urgències.

Si un dilluns al matí tens 39 persones sense llit, tens una planta i mitja abaix. I el mateix personal, les mateixes mans, t’estan donant assistència a la funció pròpia d’un servei d’urgències, a una planta hospitalària i t’estan donant assistència de primària. Llavors, la perspectiva és bastant dolenta, perquè es preveu que el pressupost sigui curt. Això diuen els missatges que ens van arribant.

Què passa amb la mobilització? Tant de personal sanitari com d’usuàries, la ciutadania, davant un problema tan greu i urgent, realment de vida o mort…

No ha estat suficient. Crec que estem com tots mig anestesiats. Però des de fa temps. És a dir, ens hem deixat prendre una sanitat pública des de fa molts anys. No s’ha reaccionat a temps. Perquè, de fet, l’origen de tot això jo el buscaria en el moment en què la sanitat comença a ser un negoci. Es comença a privatitzar, comencen a haver-hi interessos privats perquè la població es desplaci cap a la part privada i aquí comença tot. Aquí la població no està prou desperta, no és conscient de la magnitud del que passa. Potser és com la granota que fiques dintre de l’olla i l’hi vas posant foc a poc a poc. I estem arribant a què ens fregiran d’aquí a poc. No hi ha hagut una reacció contundent de la població. Al contrari, s’ha comprat el missatge, el mantra que la privada és millor.

Però això és viable?

Crec que no. De fet, la privada comença a tenir problemes perquè hem desplaçat molta població cap a la privada perquè s’han posat preus molt assequibles. No tenen recursos suficients. Comença a no ser un negoci, i aquí ens passarà com amb els bancs: concentració i oligopoli, un monstre que s’ha fet tan gran que ja mana més que la Generalitat.

Els governs no han estat responsables?

L’administració no s’ha ocupat de fer equipaments propis, de tenir personal propi. Si parlem de Mútua, més del 93% de l’activitat de Mútua és concert públic. Si falla Mútua, a qui se li encarrega aquest volum de feina? El sector privat es fa gran i més poderós.

Al mateix temps, els professionals marxen del país, infermeria i metges, no es cobreixen les jubilacions, que sabíem que arribarien. No calia ser massa intel·ligent per veure-ho, això. És per això que creiem que darrere d’això hi ha una intenció molt clara, ja estava planificat tot el que està passant actualment. Hi ha hagut, jo crec, una intenció clara d’abaratir els costos.

Aquí encaixa el fet que es doni més responsabilitat al personal d’infermeria?

D’una banda, crec que infermeria té molt potencial i que s’hauria d’aprofitar. Que evolucioni amb noves funcions, amb noves competències, però això s’ha de fer bé i no com ara, només per abaratir costos. Perquè, si està ben fet, has d’apujar sous, perquè s’assumeixen més responsabilitats, has de modificar currículums perquè et surti el personal format amb garantia per donar aquestes noves competències amb totes les garanties per l’usuari. Això, sembla que no els surt en compte.