Just Deploy It!

Etiqueta: condicions laborals

  • Infermeres i llevadores criden «prou!» i reclamen «condicions dignes»

    En el comunicat final, fet públic davant de l’Estació de França, una portaveu de les convocants va desgranar el sentit de la protesta d’infermeres i llevadores: «Diem prou al menyspreu reiterat cap a la nostra professió; demanem condicions dignes, perquè oferim cures de primera a preu de segona; estem en una situació límit, i no volem deixar la professió, ni marxar a l’exili».

    El fantasma de l’exili va estar molt present al llarg de la manifestació. En acabar, una trentena d’infermeres van simbolitzar aquest risc entrant amb maletes a l’Estació de França, algunes acompanyades de les seves filles i fills. D’aquesta manera volien denunciar que moltes professionals es veuen obligades a marxar a treballar a altres països, on són molt més valorades.

    Una de les paraules més corejades durant la manifestació va ser «prou!».

    L’Estació de França es trobava blindada pels Mossos d’Esquadra, que van accedir al fet que només entressin aquest petit grup de manifestants. La resta havien corejat durant una bona estona les seves reivindicacions en un clima de festa, entre un fons de batucades y bengales. La manifestació va començar a les 11.30 a Diagonal amb Passeig de Gràcia, i va acabar dues hores i mitja més tard a l’avinguda Marquès de l’Argentera.

    Les reivindicacions corejades van anar des dels aspectes més professionals –com el reconeixement de la categoria acadèmica i professional– fins a la necessitat de millorar el sistema sanitari. «Amb el nostre sacrifici ens toca salvar un sistema en fallida, i ho fem sense el reconeixement que ens toca: prou d’explotar-nos!». I per això durant la manifestació proclamaven que «la vocació no ho pot justificar tot».

    Les reivindicacions corejades van anar des dels aspectes més professionals fins a la necessitat de millorar el sistema sanitari.

    Al llarg de tot el recorregut, van ser evidents les mostres d’agraïment i solidaritat per part dels ciutadans que es creuaven amb les manifestants. En la memòria de tothom estava molt present la pandèmia. Algunes pancartes es dirigien als governants: «és trist que ens doneu l’esquena quan vam donar la cara durant la pandèmia», o «els polítics es van quedar els nostres aplaudiments». O, concretament dirigit al conseller: «Mira, mira, Balcells, ja no som minoria!». El conflicte continuava obert un mes després d’iniciar-se.

  • Pluja de bates a la plaça de Sant Jaume

    «Si no hi ha un gest clar d’asseure’s i obrir un espai de diàleg amb el conseller, potser haurem de pujar el to de les nostres reivindicacions. Estem valorant quines són les accions a dur a terme en els propers dies”. Aquesta és la posició del sindicat Infermeres de Catalunya després d’acabar la vuitena jornada de vaga consecutiva del sector i passar el matí i bona part de la tarda davant del Palau de la Generalitat sense obtenir cap resposta per part del departament de Salut. La mobilització d’ahir va tenir el punt de partida a la plaça d’Urquinaona i va acabar a la plaça de Sant Jaume cap a quarts de sis.

    En els darrers dies s’ha pogut veure un moviment del sector de la infermeria sense precedents, que des del sindicat d’infermeres organitzador valoren molt positivament: «Estem molt satisfetes del seguiment de les infermeres, sobretot d’aquesta unió d’infermeres reclamant en una sola veu«, reconeix Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya; «Nosaltres hem convocat  una vaga, amb unes reivindicacions, i les infermeres se senten identificades; si no, no haguessin participat en les mobilitzacions tantes infermeres; per tant, creiem que és important que el conseller escolti a les infermeres i poguem trobar un espai de diàleg», afegeix.

    Mobilització del sector davant del Palau de la Generalitat. | Infermeres de Catalunya

    El sector de la infermeria reivindica un reconeixement i esgrimeix millores de les condicions laborals, a banda dels dos convenis signats pel departament de Salut: amb la concertada (a principis d’any) i aquest darrer III Acord de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit, Guirado apunta «nosaltres aquests convenis no tenim maneres de canviar-los, però hi ha altres coses que poden sumar i que milloren les condicions laborals dels professionals, i aquí és on nosaltres entrem. Quan parlem de condicions laborals no parlem nosaltres de millores econòmiques, que també, sinó de coses com, per exemple, que a les infermeres d’hospital se’ls comptabilitzi el temps d’encabalgament de passi de torn com part de la seva jornada efectiva, o que les infermeres d’atenció primària no hagin d’utilitzar el vehicle propi per a fer les atencions domiciliàries, que s’augmenti la flota de vehicles… que ens donin els instruments per a garantir aquesta cartera de serveis».

    En aquesta línia, des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (AiFiCC), Ester Giménez destaca que el sector de la infermeria no és de fer vagues, però que «aquestes mobilitzacions reflexen el malestar de la infermeria, que es porta arrossegant des de fa anys, i és la forma de canalitzar-ho«, i demana «que es valori tota la feina que s’està fent a l’atenció primària, que se’n parla molt però realment no s’està valorant, i no es porta a la pràctica, que s’incorporin recursos reals per a donar tota l’atenció que cal; els professionals no poden estar amb aquesta tensió i aquesta saturació constant«.

    D’altra banda, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), ha anat un pas més enllà i demana la destitució del conseller de salut, Manel Balcells. En un comunicat enviat als mitjans de comunicació considera que:

    «Lluny de reconèixer el valor de les professions no mèdiques, el conseller de Salut, Manel Balcells, ha actuat de manera prepotent i ha menyspreat de manera repetida les seves reivindicacions. Entenem que ni la societat ni el Govern es poden permetre aquestes actuacions dels responsables de la major empresa sanitària del país, que té un valor estratègic per al benestar de la població.

    Per això, demanem al president Pere Aragonès que destitueixi Balcells del seu càrrec i nomeni un nou conseller, o una nova consellera, que tingui la capacitat de respondre als reptes importantíssims que té a l’actualitat el sistema sanitari català, començant per la reparació dels greuges patits pels professionals, tots, i el seu reconeixement d’acord amb les seves competències».

    Pel que fa a les properes mobilitzacions d’aquesta vaga indefinida, el sindicat convocant explica que es reuneixen cada vespre per decidir quines són les accions o mobilitzacions a fer en les properes 24-48 hores, en funció de les novetats que van succeïnt.

  • Els professionals sanitaris reclamen millores per a les seves condicions laborals

    Les infermeres, metges, i altres professionals sanitaris, van sortir a la vaga els dies 25 i 26 de gener en unes jornades de protesta que van concentrar a milers de treballadors de serveis públics. Després de les mobilitzacions, el Departament de Salut va negociar durant jornades intenses i a contrarellotge —Metges de Catalunya tenia previst tornar a la vaga els dies 1, 2 i 3 de febrer— per tal de tancar acords que permetessin la desconvocatòria. Després que organitzacions d’altres perfils sanitaris demanessin la seva inclusió a les negociacions i pactes diversos, amb motiu de l’1 de maig els sindicats i agrupacions del sector expliquen la situació i reclamacions dels treballadors de la salut.

    Metges: les necessitats urgents per a preservar la qualitat assistencial

    Per a Metges de Catalunya, hi ha diversos punts clau que són primordials perquè els facultatius mèdics puguin desenvolupar la seva feina en unes condicions favorables. David Arribas, vicesecretari general de l’organització sindical, apunta a la necessitat de captar i retenir el talent: «s’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic». En un món on expressa, «hi ha una competència ferotge», cal marcar un full de ruta que garanteixi que «els professionals estiguin confortables i feliços». Cal revisar, diu Arribas, cap a on s’ha de mirar: «hem de tenir clar qui són els nostres ‘competidors’, si altres comunitats autònomes, altres models de gestió, països de l’entorn… analitzar i oferir condicions més avantatjoses on també juguin un paper important la investigació i la recerca».

    S’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic

    Una de les reclamacions transversals que diversos col·lectius del sector sanitari van expressar durant les vagues -i que continuen reclamant- és la dotació de personal i la regulació de les càrregues de treball. Metges de Catalunya és contundent en aquesta línia, demanant estudis que «determinin quin és el màxim de feina que es pot realitzar per a cadascú dels rols del sistema, per tal de no esgotar-los, que no emmalalteixin i garantir la qualitat assistencial. Aquests estudis s’han de dur a terme com més aviat millor per tal que els professionals tinguin punts de referència sobre els que poder-se moure sense patir riscos per la seva integritat i tenir el focus en el pacient».

    L’augment de plantilla és bàsic perquè els professionals «puguin dimensionar la seva feina i estiguin ben compensats», a més de poder tenir la capacitat de conciliar, que és una de les altres reivindicacions clau. «Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin», diu David Arribas, «necessitem un resultat diferent del qual tenim ara sobre la taula, ja que hi ha un augment del 20% de la tassa de suïcidi entre el col·lectiu mèdic femení respecte la població general amb les mateixes característiques».

    Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin

    Que el territori pateix desigualtats és una cosa que els metges saben bé, i és que com explica el vicesecretari de Metges de Catalunya, «un aspecte molt important és tenir clar quina és la cartera de serveis que el sistema sanitari públic vol donar als ciutadans i en quin punt del territori ho vol fer. No és el mateix el que puguem oferir a Barcelona que a Figueres». Per aquesta raó, explica que «és crucial poder dimensionar justament aquesta cartera de serveis que estem donant de forma universal en què ens garantim que els professionals puguin arribar a tot el territori. Quines condicions laborals, quines compensacions els donem a aquestes companyes perquè puguin exercir la seva professió a poblacions o a localitats llunyanes del seu lloc de residència o amb més aïllament», conclou el vicesecretari de Metges de Catalunya.

    Infermeres: les reclamacions de les que conformen la base del sistema sanitari

    Les infermeres són un col·lectiu majoritari, com diu Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya: «les infermeres, en número, constituïm la base del sistema sanitari». Per aquest motiu, les seves reivindicacions són d’especial interès.

    Per part del sindicat presidit per Guirado, les seves reclamacions per a la millora de condicions de les treballadores passen sobretot pel «reconeixement professional del grau i laboral de categoria A1, i també de les especialitats». La solució d’aquest conflicte laboral, que ve de fa temps, és també una de les peticions clau de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), com explica la seva presidenta, Ester Giménez, «d’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista». Per a l’agrupació d’infermeres comunitàries això és imprescindible per «mantenir el valor, i que aquest coneixement que tenen aquestes infermeres es retorni a la població. Tot el cost que suposa aquesta formació, ara mateix no hi ha un retorn fix. Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional i tenint en compte que a Catalunya, el sistema sanitari, té un gran valor i està reconegut a escala nacional i internacional… creiem que en aquest sentit està molt per darrere de com hauria de ser», afegeix Giménez.

    Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional

    Sobre les tasques i la figura de la infermera, AIFiCC manifesta que «la prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar. I això és molt important també de cara a la població i l’accessibilitat, per poder ser més resolutives i evitar la burocràcia que no es pugui prescriure en els altres professionals». En la línia competencial, Infermeres de Catalunya insisteix en el fet que cal una LOPS [Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries] actualitzada i «adaptada a les competències i responsabilitats exercides amb el seu emparament legal, a més d’una llei del medicament adaptada a les nostres competències i també amb el seu emparament legal».

    La prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar

    Núria Guirado manifesta que des d’Infermeres de Catalunya, la jubilació als 60 anys és una de les lluites laborals que cal assolir. El sindicat d’Infermeres forma part de la Mesa Sindical de Sanitat, organització que aglutina professionals sanitaris de diversos perfils i afiliacions (CATAC-CTS/IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC, PSI Lluitem, COS, CSIF i Infermeres de Catalunya), per això aquesta reclamació està compartida amb la que expressa Xavi Tarragón, portaveu del grup: «cal començar a treballar per aconseguir rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys per al personal sanitari públic, a causa de la penositat, perillositat i toxicitat de les condicions de treball».

    Les reivindicacions més transversals per al sistema sanitari públic

    Les reclamacions de la Mesa Sindical són transversals a tot el sistema: «s’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic de salut amb independència del prestador pel qual treballen», expliquen.

    S’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic

    Pel que fa a les ràtios, un factor primordial també per als sindicats representants del col·lectiu d’infermeres, Tarragón declara que cal establir unes ràtios professional-usuària «que contemplin les realitats econòmiques i socials dels territoris i que permetin una correcta assistència i redueixin l’actual càrrega laboral». En relació amb això, també demanen «dotar d’estabilitat el personal sanitari, augmentant l’oferta pública de places per posar fi als contractes temporals i eventuals, garantint una contractació estable i de qualitat».

    Per garantir les condicions dels professionals, expliquen que afegit a les altres millores, és necessari planificar la creació de «més professionals sanitaris atenent a les necessitats demogràfiques actuals, la demanda assistencial real i l’increment de plantilles estructurals necessàries per poder donar resposta a la necessitat de relleu del personal que es jubilarà els pròxims anys». Aquest punt passa per ampliar les places de formació especialitzada MIR i IIR. Per a abastir de servei assistencial a tota la població, la Mesa Sindical reclama que es proporcionin facilitats per tal que professionals de la medicina familiar i comunitària vulguin exercir a les zones rurals, a més de, com reclamen des de les vagues de gener, destinar el 25% del pressupost de Salut a l’Atenció Primària.

  • El personal sanitari es mobilitza per a exigir un servei de qualitat i unes condicions dignes

    “Vocació no es explotació”, corejava a l’uníson la protesta tenyida de blanc. Milers de professionals facultatius —9500 segons xifres dels Mossos d’Esquadra— abarrotaven els carrers en una manifestació convocada per Metges de Catalunya que ha tingut el seu punt d’origen al Departament de Salut i ha acabat davant de l’estació de Sants.

    «Necessitem millorar el temps d’assistència, necessitem professionals i condicions perquè el personal no marxi», explica una psiquiatra de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Precisament la salut mental està en el centre del debat i a Espanya es mantenen unes xifres aproximades de 10 psiquiatres per cada 100000 habitants. En el Libro Blanco de la Psiquiatría en España s’afirma que només cinc comunitats autònomes estan per sobre del 11 psiquiatres cada 100000 habitants, a més que el 20% dels especialistes tenen més de 60 anys i es jubilaran en uns 5 o 7 anys. En el cas dels psicòlegs clínics la taxa es d’aproximadament 6 per cada 100000 habitants: «es literalment impossible donar un servei de qualitat, per això soc avui aquí», declara una psicòloga clínica del mateix hospital de Manresa.

    Milers de facultatius reclamen la dignificació del sistema sanitari | Pol Rius

    Sobre el servei de qualitat, una reclamació unitària entre els facultatius, es pronuncia una metgessa de l’Hospital de Bellvitge que explica com si bé les llistes d’espera son eternes, les patologies no entenen de burocràcies: “a mi em poden apuntar a quatre pacients a la vegada, però es evident que no puc atendre a quatre pacients a la vegada. Les cirurgies no poden esperar pel fet que no hi hagi quiròfans, anestesistes ni infermers”, diu amb contundència. Dues joves residents de sisè de medicina a l’Hospital de Sant Pau, clamen amb força entre la multitud: “som aquí perquè som el futur”, manifesten. “Jo soc de les balears, estic a Catalunya d’intercanvi, i crec amb fermesa que les protestes aquí poden ser també una clau per a les millores a tot l’estat”, diu una de les residents. Sobre l’ambient que es respira a les universitats, tenen clar que es més aviat pessimista: “el que més veiem es molta gent cremada, que t’explica les seves condicions com a professionals que acaben de començar i diuen que no poden més. Ens parlen de guàrdies de pediatria que per exemple només hi ha un resident, que de 24h dormen 30 minuts, que han de doblar guàrdies… es un panorama desencoratjador i el missatge que ens donen moltes vegades es que si podem marxar a un altre país, ho fem”. El fet de doblar guàrdies forma part d’un marc mental a on “hem fet quotidianes coses que son anormals, problemes que venen d’abans de la pandèmia i que a partir d’aquesta s’han agreujat i convertit en insostenibles”, afegeix la metgessa de Bellvitge.

    Concentració final davant l’estació de Sants | Pol Rius

    Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya ha estat l’encarregat de concloure la manifestació amb un parlament davant dels manifestants. «Si tot continua així, mantindrem les mobilitzacions previstes per a principis de febrer», declara Lleonart davant dels mitjans abans de pujar a l’escenari. «La vaga ha estat un èxit rotund, el que s’està veient avui aquí desmenteix les xifres donades pel Departament de Salut pel que fa a seguiment i per tant crec que es un missatge clar i directe a la conselleria i al govern. S’han d’implicar ja en la greu crisi mèdica que vivim i que afecta de manera directa a la qualitat assistencial», explica el secretari general entre els aplaudiments dels facultatius. Desde Metges de Catalunya calculen un 79% de seguiment de la vaga a l’Atenció Primària i un 73% als hospitals —un 30% del personal estrictament mèdic, el personal assistencial ha tingut xifres més baixes, d’un 1% aproximadament—.

    La temptació dels altres països europeus a on els contractes que ofereixen milloren exponencialment les condicions d’aquí, han estat part de la performance simbòlica final a on els manifestants, amb simulacions d’aquests contractes a les mans, han escenificat una fugida en filera cap a l’estació de Sants. Allà, a la sortida del país, es a on veuen actualment l’horitzó d’unes condicions dignes.

     

    Sanitat i educació s’han manifestat paral·lelament i de manera conjunta fins al Parlament

    “Educació i sanitat, pública i de qualitat”. Amb aquest lema ha començat passades les 11 hores la manifestació de sindicats d’educació i sanitat a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que ha continuat per la Via Laietana i ha arribat a les portes del Parlament de Catalunya. La Guàrdia Urbana ha quantificat la participació en 6.500 persones, mentre que l’organització n’ha comptabilitzat 10.000.

    La pancarta principal resumia l’objectiu de la protesta: “Salvem els serveis públics. Defensem l’educació i la sanitat”, amb el logo de diferents sindicats: Ustec-STEs, Intersindical, Catac, CGT, CNT, COS, Csif, Fapic, FTC, Infermeres de Catalunya, PSI, SAE i USOC. Aquesta setmana, les seccions d’educació de CC.OO i UGT de Catalunya també s’hi ha sumat, al igual que altres organitzacions del sector.

    Durant més de dues hores, s’han sentit crits com “Revertiu les retallades, o vaga, vaga, vaga”, “No, no, no a la privatització”, “Els diners públics, als serveis públics”, “Menys declaracions i més contractacions”, “Més personal amb estabilitat, per uns serveis públics de qualitat”, “Exigim al Govern, més finançament”, “Més personal amb estabilitat, per uns serveis públics de qualitat” o “Per una educació inclusiva”.

    D’aquesta manera, mentre la mobilització es movia pels carrers del centre de Barcelona, feien referència a alguns dels motius pels quals fan vaga aquests dos sectors públics: revertir les retallades que pateixen des del 2010, contractar més personal per atendre millor pacients i alumnes, i dignificar els salaris.

    Sindicats d’estudiants donen suport a la vaga del 25 i 26 de gener | A.B.

    Amb l’eslògan “Mateixa feina, mateix salari” han demanat equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema de salut, i amb “Una sanitat, un conveni” han reclamat que no hi hagi tants convenis en el sector sanitari, ja que hi ha el de les treballadores de l’Institut Català de la Salut (ICS), de la sanitat concertada del SISCAT, i de diferents centres sanitaris que tenen les seves pròpies negociacions laborals.

    Les organitzacions convocants han insistit en que volen negociar amb els departaments d’Educació i de Salut. Des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, una de les portaveus, Anna Alcalà, ha considerat que els serveis públics estan “molt devaluats i se’ls està donant poca importància” a Catalunya i ha fet una crida a la unió sindical de diversos sectors per tenir més força.

    El personal sanitari es manifesta contra l’esgotament de professionals i del sistema | A.B.

    Alcalà ha destacat que representen totes les categories que treballen a sanitat, des d’administració fins a infermeria i facultatius: “Demanem una jornada de 35 hores, l’equiparació a l’alça de convenis de tots els treballadors de la sanitat pública i que s’equiparin a nivells dels països europeus, poder-nos jubilar als 60 anys, igual que poden fer la policia o els toreros”, ha resumit.

    En arribar a les portes del Parlament de Catalunya, els manifestants han continuat corejant els seus lemes, entre ells “Salut i ensenyament, que escolti el Parlament’, ‘Més finançament’ o “Vaga, vaga, vaga”. Els diputats de la CUP i comuns han abandonat el ple del Parlament i han baixat per donar suport a les protestes, així com també ho ha fet la presidenta suspesa de la cambra catalana, Laura Borràs, i la secretària segona de la Mesa, Aurora Madaula.

    Els sindicats han llegit un manifest en què han fet una crida a “salvar el sector públic” i han fet èmfasi en el fet que, després de la Comunitat de Madrid, Catalunya és la comunitat amb més mútues privades de salut de tot l’Estat. Pel que fa a Educació, han censurat que no s’hagi aconseguit encara l’objectiu que el 6% del pressupost català es destini a ensenyament.

    Més protestes

    Les protestes continuen dijous 26 amb diverses accions descentralitzades per diferents ciutats de Catalunya: al migdia hi ha concentració davant la Conselleria d’Educació a Barcelona, i a les 10:30 hi ha concentracions i manifestacions a Girona (plaça Pompeu Fabra) i Tarragona (plaça dels Carros). Pel que fa a sanitat, Metges de Catalunya convoca un recorregut de plaça Sant Jaume a les 10h fins a les portes del Parlament de Catalunya a les 12h, on es te previst escenificar una plantada de bates blanques, i la Mesa Sindical organitza accions descentralitzades per tot el territori i a Barcelona a les portes dels hospitals.

    Diversos col·lectius com Marea Blanca donen suport a les mobilitzacions a favor dels serveis públics de qualitat | A.B.

    A Lleida, hi ha accions a les 10 i les 12 davant les seus d’Educació i Sanitat, respectivament. A Mataró, hi ha protestes a les 8:30 a l’Hospital Sant Jaume de Mataró i a les 9:30 als serveis territorials.

    A Sant Feliu de Llobregat, hi ha mobilitzacions a les 10 davant els serveis territorials d’Educació, i a Manresa a les 8:30 davant els serveis territorials de la Catalunya Central.

    Dissabte 28 a les 11, té lloc la concentració unitària amb agents socials a la plaça Sant Jaume de Barcelona en defensa d’uns serveis públics de qualitat.

  • Preacord salarial a la sanitat concertada, mentre MC manté la vaga del gener

    Patronals i sindicats han signat aquest divendres amb la Conselleria de Salut un preacord per al conveni de la sanitat pública concertada que inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que el sindicat Metges de Catalunya (MC) ha registrat la convocatòria de vaga prevista per als pròxims 25 i 26 de gener.

    El preacord fa referència al III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat).

    Ho han signat les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), l’Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), així com els sindicats UGT, CCOO i Satse. Per part seva, el sindicat Metges de Catalunya, s’ha desmarcat de la signatura perquè considera que la proposta de conveni de Siscat no respon a la crisi que travessa la professió mèdica per assegurar un model de salut públic i de qualitat.

    Prop de 70.000 treballadors i treballadores de la sanitat pública concertada tindran un augment salarial d’entre el 2,5% i el 3,5%, segons la inflació. També han pactat que les guàrdies estaran més ben pagades i tindran un increment mitjà del 25%, i el salari de les infermeres s’apujaria 2.400 euros anuals.

    El conseller de Salut, Manel Balcells, ha destacat que es tracta d’un acord “històric” que té com a objectiu “restituir la capacitat adquisitiva” del personal no funcionari que treballa per a l’administració en hospitals i centres que tenen concert amb la Generalitat.

    Balcells ha considerat que el conveni és un “pas gegantí” per homologar les condicions laborals dels professionals de la concertada i ha anunciat que l’acord va acompanyat d’una partida de 460 milions d’euros per part del departament per assumir l’increment salarial.

    Així, està previst que en dos anys es vagin equiparant les condicions del personal dels centres públics concertats als de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Metges de Catalunya manté la vaga

    Per part seva, MC ha registrat aquest divendres a la Conselleria d’Empresa i Treball de la Generalitat la convocatòria de vaga de facultatius del 25 i 26 de gener del 2023 per denunciar la “degradació del sistema sanitari públic”, segons ha explicat el sindicat de metges en un comunicat. Tot seguit, MC ha entregat una còpia a l’ICS i a les patronals UCH, ACES i CSC.

    MC argumenta que un mes després d’anunciar el nou cicle de mobilitzacions, encara no ha rebut cap proposta formal per part de la Conselleria de Salut que respongui a les seves reivindicacions, la qual cosa significa que el Departament “no s’ha pres seriosament la convocatòria”. Remarca que Salut ho ha confiat tot als convenis col·lectius, quan hi ha qüestions com les condicions assistencials que ultrapassen l’àmbit de negociació de les relacions laborals.

    Així, MC creu que les propostes formulades a les dues taules de negociació que es troben actualment obertes per renovar els convenis de treball de l’ICS i dels centres de la xarxa sanitària concertada són “totalment insuficients per revertir la situació crítica que viu el sistema sanitari i per retenir el talent mèdic”, tal com denuncia el secretari general de MC, Xavier Lleonart.

    Metges de Catalunya regista la convocatòria de vaga | MC

    “Evitar el conflicte només depèn de la voluntat de l’Administració”, ha ressaltat Lleonart, tot recordant que queda un mes per asseure’s a negociar amb propostes “substancials” per a la millora de la sanitat pública.

    Un dels problemes més greus que denuncia MC és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.

    Reclamen un increment retributiu lineal de 10.000 euros anuals al personal facultatiu adjunt i de 7.000 euros anuals per als facultatius residents (MIR), així com un augment de 5.000 euros anuals vinculat a diferents complements.

    La vaga de MC té diversos suports dins del sector, com el de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica-ANPIR i la Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).

    Vaga a educació també el 25 i 26 de gener

    Es dona la circumstància que també aquest divendres el sindicat Ustec-STEs ha anunciat la convocatòria de vaga a l’ensenyament públic davant del “menysteniment” del Departament a les peticions que han anat presentant en els darrers mesos. Educació considera que “la ciutadania no entendrà aquesta convocatòria” en un moment en què s’estan acostant posicions en un clima de diàleg amb els sindicats.

  • Fuga de metges: marxar a l’estranger per una major estabilitat laboral

    En acabar la carrera de Medicina, l’eivissenca Paula Bermell va fer l’especialitat de Neurologia a l’Hospital Vall d’Hebron. Després de la residència, el 2018, va decidir anar-se’n a viure a Nottingham, Anglaterra, amb la seva parella, a qui li havien ofert una feina allà. «Aquí no veia cap oferta laboral amb cara i ulls. No hi havia opcions decents, amb contractes de jornada completa i un sou estable. Així que vaig decidir marxar sense feina. A Anglaterra de seguida en vaig trobar una en la qual m’oferien jornada completa, estabilitat i un bon sou», explica.

    La lleidatana Laura Vilella, també neuròloga, va marxar als Estats Units el juliol del 2017; primer va estar-se un any a Ohio i després es va traslladar a Houston. Segons explica, la decisió de marxar va ser una combinació de factors. «Jo volia fer una medicina més acadèmica, centrada en l’àmbit de la recerca, i aquí les ofertes eren molt reduïdes i precàries. Als Estats Units hi ha un sistema de subespecialització anomenat fellowships, que permet als metges seguir-se formant alhora que treballen amb una certa estabilitat. En el meu cas, m’he especialitzat en epilèpsia». Les seves condicions laborals, segons explica, són bones, amb un salari alt i una estabilitat laboral durant tot el programa de formació.

    Un altre dels motius de pes que van impulsar a la Laura a marxar a treballar a l’estranger va ser, segons explica, la incertesa i la inestabilitat laboral després de fer la residència. «Després de tants anys de formació, ens veiem abocades a anar enllaçant contractes de guàrdies, en el millor dels casos, i substitucions, que tenen una duració indeterminada o sovint curta. I ens trobem amb aquesta inestabilitat en plena vida adulta, fet que dificulta prendre decisions vitals com tenir una família o invertir en un habitatge», assenyala.

    Tant a la Laura com a la Paula els agradaria tornar a Espanya algun dia, perquè troben a faltar els seus amics i familiars. Tot i això, pateixen per les condicions laborals que els esperen quan tornin. «Arriba un moment que vols tenir les coses més clares, no estar treballant uns mesos i patir perquè se t’acaba el contracte i has de buscar una altra feina», explica la Paula.

    La demanda de certificats d’idoneïtat per marxar del país, a l’alça

    El Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) tramita cada any milers de certificats professionals d’idoneïtat, un dels documents necessaris que han de demanar els metges para poder treballar a l’estranger. El 2019, les sol·licituds van ascendir fins a 4.100, el que significa un increment del 16,31% respecte de l’any anterior. Comparant les xifres des del 2011, el nombre de sol·licituds s’ha gairebé triplicat.

    Malgrat que les xifres semblen molt elevades, cal destacar que un mateix facultatiu pot sol·licitar diversos certificats d’idoneïtat, ja que aquests caduquen cada tres mesos. A més, una part dels professionals que sol·licita aquest document finalment no acaba marxant del país. «Les dades, ara mateix, no són alarmants, però sí que és cert que aquests certificats són el termòmetre de les intencions dels professionals. Està clar que si estiguessin contents amb el sistema, no pensarien a marxar», assenyala el Director General del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Marc Soler. De fet, explica Soler, gairebé un 50% dels metges de menys de 45 anys tenen un contracte laboral precari i dificultats per conciliar. «Aquesta incertesa fa que si et sorgeix qualsevol oportunitat a l’estranger, no dubtis en agafar-la», destaca.

    El 2019, 570 metges de la província de Madrid van sol·licitar certificats d’idoneïtat, situant-se líder en l’estat espanyol. Barcelona es va situar en la segona posició amb 492, seguida de València, amb 135 sol·licitants, i Las Palmas, amb 99. En el cas de Barcelona, d’aquests 492 facultatius, van acabar marxant, segons dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 229. D’aquests, 50 eren nascuts a Catalunya, 27 d’altres regions d’Espanya i 152 eren d’origen estranger, que havien decidit tornar al seu país d’origen o es traslladaven a altres països de la Unió Europea.

    Per especialitats, les dades recollides el 2019 pel Departament d’Internacional de Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), exposen que els metges de família (313), els anestesiòlegs (123) i els pediatres (95) són els especialistes que més demanden el certificat.

    Pel que fa a les destinacions preferides per treballar a l’estranger, el 2019 els dos primers llocs més sol·licitats van ser el Regne Unit, amb 669 certificats emesos, i França amb 624. Irlanda, amb 312 certificats, supera Itàlia, amb 185, convertint-se en la tercera i quarta destinacions més sol·licitades, mentre que el cinquè lloc és per a Alemanya, amb 184. Fora d’Europa, les destinacions escollides van ser els Emirats Àrabs, amb 108 certificats, Canadà, amb 71, i els Estats Units, amb 59.

    La sobrecàrrega de feina, un altre motiu per marxar

    A banda de la major estabilitat laboral i les perspectives de futur que ofereixen altres països amb relació a Espanya, les metgesses entrevistades destaquen les condicions de treball i la sobrecàrrega de feina com un altre dels motius per marxar a treballar a l’estranger. Segons Laura Vilella, a l’estat espanyol falten metges, però no s’ofereixen places i contractes per aquests. «Si un mateix metge pot visitar 30 pacients en un matí, perquè contractar-ne dos si un de sol pot fer la mateixa feina amb la meitat de cost?», assenyala. Vilella destaca que durant la residència les condicions laborals són extremadament precàries. «Després d’una guàrdia de 24 hores, moltes vegades els residents no descansen i fan una jornada ordinària sencera, perquè falta personal».

    Segons Josep Maria Puig,  secretari general del sindicat Metges de Catalunya, que no es compleixin els descansos és una incoherència. «Oi que no es permet que els camioners estiguin 20 hores seguides conduint? En canvi, s’accepta que els pacients siguin atesos per professionals que fa més de 30 hores que treballen sense descansar. Els metges no són robots i, evidentment, si no descansen no estan en les condicions adequades per assistir als malalts», denuncia. Aquestes condicions laborals, segons Puig, acaben esgotant física i mentalment als professionals.

    Aquestes situacions, explica Paula Bermell, rarament succeeixen a Anglaterra. «Aquí als metges se’ls cuida més. T’aprecien per la teva formació i volen que tu estiguis contenta amb les condicions laborals que t’ofereixen. No et demanen que treballis després d’una guàrdia, al contrari, està mal vist. Tenen en compte que si no descanses, després no rendiràs bé», explica.

    La necessitat d’invertir en el sistema

    Segons el Director General del COMB, Marc Soler, el problema de base és la falta d’inversió en la sanitat pública. «Fa temps que diem que falten 5.000 milions d’euros a la sanitat. Des del 2010, el pressupost segueix sent el mateix. Això condiciona contractes precaris i sous baixos, i la pandèmia tot això ho ha extremat», explica.

    Per Josep Maria Puig, l’única mesura que pot dur a una millora del sistema sanitari és «posar sobre la taula els diners que costa el sistema». «La Unió Europea inverteix en sanitat pública una mitjana d’un 7,5% del PIB. Anglaterra o França estan prop del 9% i Espanya en un 5,9%, mentre que a Catalunya és un 3,9%» assenyala el president de Metges de Catalunya. «És la manca de voluntat política del govern de Catalunya, que ha anat aprimant cada cop més el pressupost de la sanitat, el que ha comportat que hi hagi professionals que marxin», afegeix.

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • La falta d’inversió ‘ofega’ l’Atenció Primària, peça clau del sistema sanitari espanyol

    La deterioració de l’atenció primària s’ha estès de tal manera que ha arribat a un següent nivell: l’abandó de professionals davant una situació que consideren insostenible. Aquest mes, tres metgesses de Burgos han deixat el seu treball en un centre de salut com a última protesta davant l’ordre de la seva Conselleria que cobrissin guàrdies després de completar les seves jornades. Al desembre, 22 caps de centre de Vigo van renunciar als seus llocs. «Hem explotat», van dir les sanitàries burgaleses en formalitzar la seva renúncia.

    El menyscapte de la cura sanitària de primer nivell ve acumulant-se des de fa més d’una dècada. Els recursos assignats pels diferents governs autonòmics –els encarregats de l’assistència sanitària– estan en nivells de fa deu anys, segons reflecteix el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat.

    Miri on es miri, la situació comparteix característiques comunes: la reducció d’inversions ha derivat en una escassetat de plantilla insuficient per a atendre les necessitats que planteja una població cada vegada més envellida i dependent. Les consultes en el centre acaben per ser rabents i més superficials. Els metges demanen disposar de 10 minuts per pacient. En algunes zones es queden moltes vegades en cinc, asseguren.

    La importància que les administracions atorguen a l’atenció primària ve reflectida per l’evolució de l’esforç que li han dedicat: el 1982, primària suposava el 20,2% de tot el pressupost sanitari. En un declivi sostingut, el 2017 es va col·locar en el 14,2% (9.500 milions d’euros de 66.600). La inversió en atenció hospitalària és 4,6 vegades major. «L’atenció especialitzada és més vendible. Un accelerador lineal dóna més centelleig», una espècie d’electoralisme hospitalari, explica Aurelio Duque, metge de capçalera i president de la Societat Valenciana de Medicina de Família.

    2018 ha vist com els sanitaris de família s’han tirat al carrer en protestes. A Catalunya va haver-hi vaga a l’octubre. A Andalusia i la Comunitat Valenciana les mobilitzacions van ser al novembre. A Burgos, se succeeixen setmanalment els actes de protesta davant el que descriuen com a «sobrecàrrega i saturació» del servei. A Galícia, els aturs dels treballadors dels llocs d’atenció continuada s’han mantingut durant mesos. L’Organització Mèdica Col·legial resumeix que «una atenció primària afeblida i sense alta capacitat de resolució llastrarà tot el nostre sistema sanitari públic».

    Lluny de les xifres europees

    Juan Antonio Ayllón, veterà metge de primària a Burgos, va més enllà i considera que la deterioració és «producte d’un indissimulat interès per acabar amb un sistema equitatiu i eficient. La falta de personal i de temps són la conseqüència d’això».

    Aquesta conseqüència té xifres concretes i esclaridores. A Espanya, la mitjana de metges de primària per cada 10.000 habitants està en uns 7,4 quan la mitjana europea arriba als 9,7. En el cas de les infermeres, la mitjana espanyola és de 6,8 sanitàries per 10.000 i a Europa se’n va als 8,8. «Això fa que hi hagi professionals que tinguin fins a 1.600 pacients assignats. O pediatres amb 900 nens», abunda Aurelio Duque. «I si hi ha baixes podem començar la jornada amb 35 cites i acabar la jornada amb 45 consultes».

    La mitjana d’espera per a obtenir cita en una comunitat autònoma com Madrid està en 2,26 dies «encara que pot arribar a set», explica el sindicat CCOO. L’Executiu regional d’Ángel Garrido (PP) ha posat en marxa un projecte pilot perquè 14 centres de salut acabin els seus horaris ordinaris a les 18.30 davant la seva incapacitat per a implementar substitucions. «Més de la meitat de les baixes no es cobreixen», va reconèixer en presentar el pla als sindicats.

    El nombre de metges de família en centres públics a penes ha variat des de 2010. Una mica per sobre de 28.000. El de pediatres ha crescut un 0,9% i es mou en els 6.400. La infermeria està pitjor i, per exemple, en 2017 es va acabar amb menys infermeres contractades en centres públics que un any abans i només un 1% més que el 2010.

    Aquestes jornades de qualitat assistencial minvada i la directriu de la Junta de Castella i Lleó perquè les metgesses del centre de salut de Los Cubos (Burgos) atenguessin després urgències en un altre Servei d’Urgències de Primària va ser el que va fer que les doctores Pilar, Sonia i Núria decidissin deixar el treball fa deu dies. Sanitat els va oferir una espècie de moratòria que van rebutjar per no abordar el problema estructural, van dir. «Renuncien a causa de la impossibilitat de garantir una atenció digna. És un acte de responsabilitat», assegura la Coordinadora Estatal d’Atenció Primària.

    Fons malgastats

    L’atenció primària és considerada crucial i, no obstant això, rep quatre vegades menys recursos que l’especialitzada quan les comunitats autònomes reparteixen els pressupostos. «El que embeni electoralment és un hospital ple de màquines», reflexiona el metge Ayllón. «Però la base del sistema sanitari no és l’hospital. És l’atenció primària la que atalla la diabetis o la hipertensió».

    L’OCDE li dóna la raó. Fa només uns mesos, l’organització va emetre un veredicte demolidor: el 20% de la despesa sanitària a la Unió Europea es malgasta per la falta d’inversió en primària i medicaments genèrics. L’informe explicava que fins a un 6,3% dels ingressos hospitalaris a Espanya podrien resultar evitables amb millor atenció en els centres de salut: «Millor gestió tant de patologies cròniques com agudes fora de l’hospital».

    A quines malalties feia referència l’informe? Diabetis, malaltia obstructiva pulmonar, asma, fallada cardíaca i hipertensió. «Molts pacients es presenten als hospitals simplement perquè l’atenció primària no està disponible», concloïa l’anàlisi. I com el que passa en el sistema sanitari està connectat, aquest flux engreixat d’usuaris cap a les urgències hospitalàries redunda en la saturació i col·lapse del servei. Un últim capítol sobre això s’ha viscut fa dues setmanes a Santiago de Compostel·la, on el personal mèdic va portar a la fiscalia la mort de dues persones a urgències després de llargues esperes. La Xunta nega que la demora fos la causa i ha demanat que no es doni una «alarma innecessària».

    No hi ha metges?

    Els col·legis de metges calculen que revertir la deterioració implica afegir uns 2.700 metges de família, encara que «on es donen plantilles més precàries és en infermeria», matisa Marciano Sánchez Bayle, pediatre i portaveu de la Federación en Defensa de la Sanidad Pública. La raó més habitual esgrimida per les administracions és que no hi ha professionals als quals recórrer.

    «No hi ha tant escassetat com mala distribució i precarietat», opina Aurelio Duque. «Si s’ofereixen contractes de dos dies, és molt difícil que s’accepti. Amb una plantilla ben dimensionada, el mateix equip podria cobrir les absències curtes», afegeix.

    No obstant això, el nombre de places de formació ofertes per a especialitzar-se en Medicina de Família en el MIR no ha fet més que caure en l’última dècada i ha perdut 1.051 places, segons el recompte de CCOO. «Ja avisem fa deu anys que en 2018 hi hauria una caiguda de plantilla per les jubilacions», repeteix Ayllón. La Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària calcula que, cada curs, surten 7.000 metges formats, però que «3.000 acaben per sortir a treballar a l’estranger» per les condicions ofertes a Espanya.

    «Davant la falta de recursos, la pressió ha recaigut en la voluntat dels equips. En un context de retallades per la crisi econòmica, tothom aguanta la seva part, però quan el missatge que reben els professionals és que s’ha sortit de la crisi i la teva situació és la mateixa… aquesta voluntat decau», reflexiona Sánchez Bayle.

    El pediatre creu que el decaïment del servei respon, a més de les retallades econòmiques, al fet que «l’atenció primària és més difícil de privatitzar. Quan els diners ha tornat s’ha anat a despesa farmacèutica i privatitzacions», opina.

    Externalitzar els centres de salut encara no ha funcionat a Espanya. La Comunitat de Madrid va fer un intent enmig de la seva última andanada de privatitzacions sanitàries de 2012 sota la presidència d’Ignacio González i amb el llavors conseller Javier Fernández Lasquetty com a dissenyador: assignar la gestió del 10% dels centres de salut a concessionàries. L’oposició dels directors –més del 50% dels equips directius van signar cartes de dimissió– va deixar el pla en res. Fernández Lasquetty va acabar dimitint i lluny de la política. El desembre passat, va tornar fitxat com a cap de gabinet del president del Partit Popular Pablo Casado.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • És violència

    Digueu-li com vulgueu però la situació que pateixen les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència.

    Una violència que és insensible i invisible per a les seves víctimes. Exercida des de camins simbòlics com és, en aquest cas, la falta de reconeixement i els sentiments. Una violència simbòlica emesa des de les institucions responsables cap a les treballadores i des de les classes més acomodades cap a les més pobres.

    D’aquesta manera, hem vist com, repetidament s’ha anteposat el trasllat de l’escola Massana a la plaça Gardunya i la construcció de la biblioteca de la Blanquerna al carrer Vistalegre a altres necessitats pel barri. Aquesta vegada, també es prioritzarà l’ampliació del MACBA en lloc de construir un equipament digne pel CAP?

    Resulta inquietant veure com aquesta violència simbòlica la podem trobar en altres exemples de la ciutat, com és el cas de l’ampliació del tramvia. Ho explica Gabriel Jaraba en el post del seu blog «La maldición del tranvía o la última frontera del supremacismo clasista» quan diu: «no se puede decir en voz alta lo que todo el mundo sabe; que la última frontera en cualquier confín de este planeta se encuentra allí donde resista la sin razón del poder del dinero frente a la razón de la democracia».

    Precisament això és el que pretén el MACBA. Establir una frontera, blindar el seu flanc esquerre amb la Capella de la Misericòrdia, la seva àgora del mercantilisme de la cultura aïllat de la resta de ciutadans de classe treballadora. Quan el més democràtic seria ubicar en ella el nou CAP. Segons el director del MACBA «el museo es un agente fundamental para el barrio»; disculpi que discrepi, ho serà per la ciutat de Barcelona però ja li asseguro que poques són les veïnes que el visiten. Afirma també que «en el barrio hay lugar para un CAP y un museo», però és que de museus ja en tenim i un CAP decent on poder atendre i treballar dignament NO.

    L’altre dia un pacient que no havia vingut mai em confessava:

    • «(…) la veritat és que no sabia si entrar o no(…), des de fora sembla ben bé que estigui abandonat. La veritat, això dóna desconfiança, he pensat que, si està així per fora, no vull ni imaginar-me quina atenció em poden donar a dintre!».

    Llavors entro en bucle. ¿Per què les veïnes del Raval Nord s’han de visitar en un centre que a vistes dels altres sembla abandonat?

    De fet, aquesta impressió també la reben cada any els nous residents d’infermeria i Medicina Familiar i Comunitària quan vénen a conèixer el centre.

    • «Hem donat voltes perquè no ens podíem creure que era aquí (…). Sembla un edifici abandonat!!»

    Quan ho explico, algunes companyes em diuen que «bé (…), això no afecta ni a la formació que reben les nostres residents ni a l’assistència que donem perquè som grans professionals». Després d’anys de patir aquesta violència gairebé tot ens sembla normal. De veritat creiem que aquest maltractament no afecta en la cura dels pacients ni en la formació que donem a les nostres residents? Llegiu si us plau a Ray i Sorbello, teòriques del tenir cura. Els seus estudis demostren que la cura relacional entre gestores, treballadores i pacients és el factor predictiu més potent del benestar de tots ells. Al CAP Raval Nord, de benestar, ara per ara, tal com estem, n’hi ha de ben poc.

  • Les professions sanitàries: feminitzades però amb una profunda escletxa salarial

    Avui en dia, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha 1.572.100 professionals treballant a la sanitat pública i privada i el 77,69% són dones. A més, hi ha més del doble de dones que homes cursant carreres universitàries vinculades a l’àmbit de les Ciències de la Salut. Tot i ser un sector on predominen les dones, l’escletxa salarial és molt notable: elles cobren quasi 9.000 euros menys a l’any que ells segons un informe d’UGT. Així, mentre el salari mitjà de les dones sanitàries és de 23.889,48 euros a l’any, el dels homes és, de mitjana, de 32.830,89 euros.

    L’escletxa salarial a l’Administració Pública es situa en un 16% però en el cas de les treballadores de la sanitat aquest percentatge puja fins un 27,23%. Comptant que un 14% de les treballadores assalariades de tot l’estat espanyol es dediquen al món de la sanitat, aquesta escletxa afecta a una setena part del total de dones assalariades.

    Les dades de l’EPA en tancar el trimestre anterior mostraven que el 38,2% de les treballadores sanitàries a centres públics ho feien amb contractes temporals mentre que el percentatge d’homes amb contractes temporals és 11 punts inferior: un 27,4%. Pel que fa a l’atur, el 62,5% de les persones que en l’últim trimestre de 2017 van quedar-se sense feina eren dones: 21.700 dones van deixar de treballar en els últims tres mesos de l’any passat, enfront dels 12.800 homes que es van enfrontar a la mateixa situació.

    Un estudi sobre la situació laboral dels metges a Espanya realitzat l’any 2017 per l’Organització Mèdica Col·legial desglossava que els homes ocupen majoritàriament les especialitats millor pagades i amb majors complements salarials com seria el cas de la cirurgia o la traumatologia. El número més elevat de dones el trobem en especialitats com Atenció Primària i medicina familiar i comunitària, una especialitat que tracta molt més les cures i, com diuen, no és tan lucrativa com l’àrea sanitària més necessitada de tecnologia.

    Blanca de Gispert ens explicava a l’article On són les dones en el món científic sanitari? que en el món científic també hi ha un sostre de vidre tot i que donada la feminització de les professions relacionades amb la salut cada vegada es puguin trobar més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió. Sobre el sostre de vidre, un informe realitzat per Comissions Obreres deia que només el 25% de les gerències dels hospitals públics són dones: 58 de 229 centres. «A tall d’exemple», ens deia de Gispert, «dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones» i remarcava que «entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina a Catalunya no hi ha ni una sola dona». Denunciava que això es trasllada a l’àmbit de la recerca i que una manera de veure-ho era a través dels criteris i de les demandes que s’establien en els processos de selecció.

    La salut mental de les treballadores, en risc

    Símptomes depressius, ansietat, problemes socials i hipocondries derivats de l’estrès a la feina: aquest és el quadre clínic que presenten el 19,9% de les dones que treballen a l’Estat. El percentatge l’ha analitzat l’estudi «Desigualtats en salut mental en la població treballadora d’Espanya», basat en les dades de l’Enquesta Nacional de Salut.

    L’informe mostra que la prevalença de les malalties mentals és més alta entre les dones treballadores que entre els homes treballadors. L’edat i les variables socioeconòmiques en són les causes principals en el cas de les dones. Un factor de risc és la satisfacció amb la feina: en el cas de les dones que estan menys satisfetes professionalment, la prevalença de malalties mentals es dispara fins al 34,4%; en canvi, entre les que ho estan més l’afectació baixa fins al 17%. Estar menys satisfetes es relaciona en la majoria dels casos directament amb la desigualtat en el mercat laboral, la divisòria salarial o la manca de polítiques de conciliació, el que suposa una càrrega mental que té incidència sobre la salut.

    La infermeria, un dels col·lectius sanitaris més castigats

    Un estudi elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea indicava que un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc “ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son”. En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals.

    A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta un 27% del col·lectiu a Catalunya. També argumenten que “la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors” són situacions de risc.

    El mateix estudi també denunciava que el col·lectiu infermer ha patit una “baixada de sous generalitzada” que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.