Just Deploy It!

Etiqueta: congrés

  • En l’aniversari de les aturades dels metges de família i amb alguns dels objectius aconseguits, CAMFIC proposa noves mesures per seguir millorant el sistema de salut

    Avui 14 de novembre s’inaugura el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”.

    En aquest context, CAMFiC que entén que la vaga de fa quasi un any va esdevenir una catarsi per a dues dècades de manca d’inversions i descapitalització de l’AP, fa ara una reflexió sobre la situació de l’Atenció Primària a casa nostra, amb un Congrés que vol posar en valor l’especialitat de la medicina de família i comunitària, i reivindicar-la, saben que els professionals segueixen treballant amb recursos limitats i sota pressió assistencial, però coneixedors de la seva importància i transcendència en la salut de les persones.

    Convertir l’Atenció Primària en l’eix vertebrador del sistema de salut ha d’anar més enllà de dotar-la de més recursos econòmics i ha de suposar canvis que transformin el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris.

    I tot això, en un context que ens portarà d’aquí a 5 anys, a que el 26% dels metges i metgesses de família es jubilaran, mentre que les places MIR destinades a medicina familiar i comunitària s’han reduït en els darrers 20 anys.

    Davant d’aquest entorn, CAMFiC proposa algunes línies d’actuacions destinades a millorar l’atenció a la ciutadania, més enllà d’altres canvis més estructurals i pressupostaris que també creu que caldria assumir.

    • Aportar valor a la consulta mèdica desburocratitzant-la. Entre un 20 i un 40% del total de la consultes diàries a l’AP son per motius burocràtics, per això es proposa apoderar l’administratiu sanitari per tal que faci algunes d’aquestes tasques, incorporant-se juntament amb el metge i infermera en la Unitat Bàsica d’Atenció.
    • Reconeixement mutu i reciprocitat entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. Un tema que tindrà taula de debat propi en el Congrés. CAMFiC demana incloure l’accés directe a la gestió i coordinació dels llits de subaguts per part dels Equips d’Atenció Primària. Cal recordar que els llits per a processos subaguts son aquells destinats a estades en hospital breu, per a l’abordatge de síndromes clínics relacionats amb complicacions, descompensacions i brots de la patologia crònica de base. L’ingrés a un llit per a subaguts es decideix des de l’Atenció Primària, àmbit on es segueix la cura i atenció a patologies cròniques.
    • Transformació del model relacional metge-pacient invertint en TiC, intel·ligència artificial, i consultories virtuals dins de l’Atenció Primària. Un altre dels temes que també es tractarà en el congrés on s’analitzarà com cal incloure les noves tecnologies a les consultes; en aquet sentit CAMFiC aposta per potenciar la carpeta La Meva Salut (espai digital personal, de consulta i de relació, que permet a la ciutadania disposar de la seva informació personal de salut ) com element de promoció de la salut, d’educació sanitària, i d’autocura.
    • Autonomia organitzativa i de gestió financera dels EAP. Diferentes estudis, alguns de la pròpia CAMFiC, posen de manifest que l’autonomia organitzativa i de gestió financera del EAP millora resultats de salut. Igualment, des de CAMFiC es veu imprescindible la incorporació dins els Equips d’Atenció Primària de nous perfils professionals com fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs clínics.
    • Transformació dels Plans d’Estudi del grau universitari de Medicina. CAMFiC proposa impulsar projectes de fi de grau en atenció primària i assignar un tutor/a metge de família a un petit grup d’estudiants amb l’objectiu de realitzar un seguiment longitudinal al llarg de tots els cursos del grau. Per això, aquest any el Congrés ha convidat a un grup d’estudiants de Medicina que podran assistir a les taules i tallers, i que disposaran d’un espai propi el darrer dia per explicar la seva valoració.

    El Congrés de CAMFiC

    Més de 500 metgesses i metges de família de tota Catalunya es reuniran a partir d’avui 14 de novembre i fins dissabte 16 de novembre en el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària a la Fira de Barcelona. El Congrés, sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”, tindrà quatre línies de treball: orgull de primària, compartim coneixement, salut digital i atenció primària, i seguretat dels pacients, entorn a les quals es desenvoluparan diferents taules de debat, tallers i activitats.

    En aquesta edició, el Congrés de la CAMFiC incorpora novetats importants. Per primera vegada s’obrirà al públic general que podrà assistir a dues de les activitats organitzades: la representació el dimecres 14 de novembre a les 18.30h de l’obra de teatre Fuenteovejuna per part de La Trifulga dels Fútils, una companyia de teatre composta per persones amb trastorns mentals i amb persones que no en pateixen i que està dirigida per un metge de família, i el debat obert La sexualitat no té edat, que es farà el divendres 15 de novembre a les 12.30h.

    A més, en aquest Congrés a Barcelona, la CAMFiC s ‘ha associat amb Healthio i Fira de Barcelona, que treballen per fomentar l’apoderament de la ciutadania i la presa de decisions pel que fa a la seva salut i al seu benestar, i ho fan acostant la innovació a la societat. De manera que de forma paral·lela a les taules del Congrés, Healthio realitzarà tota una sèrie d’activitats vinculades a la diabetis i a les novetats i monitorització en l’atenció a domicili dels pacients.

  • «‘Aixeca’t de la cadira’ vol dir mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i la nostra feina que és bàsica per la població»

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».

    L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.

    Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».

    Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.

    Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.

    Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?

    El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.

    És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.

    Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?

    Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.

    Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?

    En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.

    El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.

    Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.

    Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.

    Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.

    Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…

    Ho feu amb pacients?

    A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.

    Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.

    Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.

    Un altre es diu ‘Els meus electros’

    Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.

    Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.

    En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.

    Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.

    Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.

    Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.

    Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut

    La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.

    Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.

    El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.

    Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.

    Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.

    Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.

    L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.

    També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.

    Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.

    Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.

    Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.

    Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?

    Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.

    Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.

    Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.

    Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.

    Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.

    I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.

    És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.

    Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.

    Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.

    A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.

    Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.

    Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.

    I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.

    L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.

    Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.

    Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.

    D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.

    De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.

  • Els dermatòlegs alerten del vertiginós augment de les infeccions de transmissió sexual

    La pell és l’òrgan que més ràpidament manifesta el contagi de les infeccions de transmissió sexual (ITS) i ho fa a través de símptomes genitals i també de símptomes extragenitals. Davant d’aquesta situació, els dermatòlegs reclamen un paper central i l’obligada implicació en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les ITS. Així ho han manifestat els més de 1.600 especialistes que es van donar cita en el 47è Congrés Nacional de Dermatologia i Venereologia organitzat per l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) al Palau de Congressos de Barcelona entre el 5 i el 8 de juny.

    “És fonamental que la societat sàpiga que aquestes infeccions poden passar desapercebudes, però transmetre’s d’una persona a l’altra si no s’utilitza el preservatiu durant les relacions sexuals. Com que s’ha perdut la por al VIH, la societat en general ja no utilitza el preservatiu i això ha fet que es disparin les ITS a tot el món”, va afirmar la Dra. Alicia Comunión, coordinadora del Grup d’ITS de l’AEDV.

    Durant el simposi “La nostra experiència en MTS”, la Dra. Maria Ubals, dermatòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, va explicar que les ITS poden aparèixer en forma d’úlceres, berrugues o exantemes en parts del cos extragenitals. El motiu d’aquestes reaccions més inusuals són la inoculació directa del microorganisme mitjançant petites erosions o per la disseminació de la infecció.

    “Cada vegada ens trobem més casos de patologies extragenitals i en part es deu al repunt de les ITS que s’està produint tant a Espanya com a Europa”, explicava la Dra. Ubals. De fet, la dermatòloga va assenyalar que “segons un estudi recent, la sífilis, la gonorrea i la clamídia han augmentat en un 76 %, 67 % i 22 % a nivell europeu, respectivament”. “Aquesta patologia ja centra part de les consultes que atenem, per la qual cosa és imprescindible que els dermatòlegs tinguem un paper central en el diagnòstic i el maneig d’aquests pacients”, va afirmar l’especialista.

    Nous tractaments i estratègies

    A la trobada anual, els dermatòlegs especialistes en aquesta àrea van coincidir en els reptes que cal afrontar: identificar tractaments alternatius a l’azitromicina i determinar noves estratègies que disminueixin o estabilitzin el contagi. En el primer cas, l’augment de les MTS i l’abús dels antibiòtics ha donat lloc a soques multiresistents, especialment, en la infecció gonocòccica entre població heterosexual. Una de les recomanacions alternatives a l’antibiòtic tradicional, l’azitromicina, és tractar amb doxiciclina els casos que mostren especial resistència.

    En el segon cas, els dermatòlegs consideren rellevant introduir noves estratègies. En el cas del VIH, una de les propostes que es plantegen, en línia amb el Ministeri de Sanitat, és la PreEP, una estratègia de prevenció en què les persones amb VIH negatiu inicien un tractament anti-VIH abans d’entrar en contacte amb el virus, reduint així el risc d’infecció. Per al VPH, els dermatòlegs demanen ampliar la vacunació perquè aquesta tingui efecte abans que s’iniciïn les relacions sexuals tant en dones com en homes.

    Connectar amb els joves, una necessitat

    A més, en el simposi s’ha posat sobre la taula la necessitat imperant i urgent de connectar amb els més joves. “Els adolescents no han viscut la pandèmia del VIH dels anys 80 i 90, creuen que no estan en risc i això els porta a no utilitzar el preservatiu en les relacions sexuals”, va afirmar la Dra. Alicia Comunión, que forma part del Centre de prevenció d’ITS i Sida de l’Ajuntament de Madrid.

    En aquest sentit, la Dra. Ubals assegurava que “és una necessitat educar la població mitjançant informació sobre aquestes malalties i insistir en els mètodes de protecció durant les relacions”. “Les campanyes tradicionals no estan funcionant per la qual cosa, si volem que hi hagi una conscienciació real i efectiva, cal educar en el llenguatge i en les plataformes que fan servir els més joves”, afegia la Dra. Comunión.

    Finalment, els especialistes van subratllar que les ITS estan infradiagnosticades ja que, de vegades, són asimptomàtiques. “Per exemple, 2 de cada 3 clamídies no manifesten símptomes. Davant d’aquesta situació, creiem que és vital que, en el cas de qualsevol relació de risc, les persones vagin al dermatòleg i així poder activar els protocols i fer les proves pertinents”, recomana la Dra. Comunión.

    El Congrés, una cita del més alt nivell

    Com cada any, el Congrés Nacional de Dermatologia i Venereologia es converteix en el punt de trobada per a tots els dermatòlegs del país. El seu objectiu és facilitar i acostar als dermatòlegs els darrers avenços tant en dermatologia com de la indústria tecnològica i farmacèutica, així com millorar la seva formació com a professionals, connectar amb la innovació i el coneixement i permetre establir nous vincles professionals.

    Enguany, el congrés, que celebrava la 47ena edició a Barcelona entre els dies 5 i 8 de juny, comptava amb més de 100 sessions científiques i 293 ponents espanyols i internacionals del més alt nivell. A més, la presència de més de 55 empreses i 110 estands informatius completaven l’oferta d’aquesta cita científica.

  • Barcelona es converteix en capital científica internacional de la recerca en síndrome de Down

    La setmana vinent, Barcelona es convertirà en la capital de la recerca científica sobre síndrome de Down, en acollir la tercera edició del Congrés Internacional de la Trisomy 21 Research Societay (T21RS).

    Investigadors del més alt nivell es donaran cita al CosmoCaixa per a presentar els últims descobriments i avenços terapèutics. Participaran referents internacionals com el professor Weiland Huttnerr director del Max Planck Institute de Biologia Cel·lular i Genètica, conegut per descobrir gens que expliquen l’evolució del cervell humà i el desenvolupament de la intel·ligència, o la Dra. Li-Huei Tsai del Massachusetts Institute of Technology (MIT), qui ha descobert una estratègia per a revertir els símptomes de la malaltia d’Alzheimer en ratolins, que possiblement es podria aplicar en humans en el futur.

    La Dra. Mara Dierssen, investigadora del Centro de Regulación Genómica (CRG), presidenta de la Trisomy 21 Research Society T21RS, i organitzadora principal del congrés, va assenyalar que “aquest congrés és una oportunitat per a reformular la visió que tenim sobre la discapacitat intel·lectual i el seu maneig clínic. Per aquest motiu un dels nostres reptes és donar visibilitat a la importància de la recerca en aquest camp, fins ara pràcticament desconeguda al nostre país”.

    El congrés també planteja estratègies innovadores per a promoure la comunicació directa entre els científics, el públic general i els destinataris de les seves recerques i aconseguir promoure la implicació ciutadana en els projectes de recerca. Per a això, es destina dins de la programació del congrés un dia a activitats per al públic general, implicant col·lectius com Down España, o la Fundación Catalana síndrome de Down. S’inclouran debats en primera persona entre científics i familiars de persones amb síndrome de Down i la societat en general, o una sessió pionera en què científics espanyols explicaran les troballes presentades en el congrés de forma amena a les famílies i que serà liderada pel Professor Jesús Flórez, catedràtic emèrit de la Universitat de Cantàbria i fundador de Fundación Iberoamericana Down21. A més, s’han programat activitats en què persones amb síndrome de Down seran les protagonistes, com per exemple, l’obra de teatre “Cactus, sólo muere lo que se olvida”, o l’exposició virtual “I am able”.

    Aquesta edició del congrés compta amb l’impuls de “la Caixa”, el decisiu suport del qual facilitarà la participació de més de 300 investigadors de tot el món i que, a més, ha impulsat un programa pioner d’estades curtes per a que joves talents investigadors coneguin els laboratoris espanyols on es treballa en síndrome de Down. El congrés també està recolzat per l’Ajuntament de Barcelona.

  • Les infermeres de Tarragona es troben per parlar sobre vacunació

    Quina és la tasca de les infermeres en les vacunacions? Com interfereix aquí que la prescripció infermera no estigui encara del tot resolta? Què vol dir fer promoció en aquest tema? Com s’ha de fer? Els professionals es vacunen i donen exemple? I els adults? Com s’ha de fer?

    Totes aquestes preguntes són les que han donat pas a la celebració aquest cap de setmana del II Congrés Nacional d’Infermeria i Vacunes. Prevenir, formar i educar: cures per tota la vida organitzat per l’Associació Nacional d’Infermeria i Vacunes (ANENVAC) i amb la col·laboració del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    Com explica Glòria Carol, vicepresidenta de CODITA, «els esdeveniments d’aquest tipus serveixen per estar actualitzats quan apareixen nous productes comercials i noves situacions de salut. Difondre entre els professionals les últimes actualitzacions fa que es pugui revertir en la població». Des del Col·legi han volgut celebrar la importància del Congrés donat que ha estat liderat per infermeres. «Quan es tracta de vacunació, les infermeres són les que lideren tot el procés des de la informació fins a resoldre informacions als pares. Som la clau de l’educació sanitària i també les que posteriorment fem tot el seguiment de reaccions adverses», explica Carol.

    Normalment un cop comencen el procediment sempre el poden acabar però això no sempre és així. Que la problemàtica al voltant de la prescripció infermera estigui encallada suposa que si hi ha alguna reacció, el metge hagi d’acabar intervenint. «Les vacunes les posem seguint protocols, per una evidència. D’aquestes vacunes pot haver-hi unes reaccions adverses i uns efectes secundaris com podria ser una febre. Podríem per exemple recomanar paracetamol però aquesta visita ja no la podem acabar nosaltres perquè la recepta l’ha de signar el metge», narra segons el que viuen dia a dia les infermeres.

    Un altre exemple en el qual infermeria ha de recórrer al metge que és molt il·lustratiu de la necessitat de la prescripció és el cas de les receptes per expedir bolquers. El cribatge d’incontinència el duen a terme les infermeres però no poden receptar. Això fa, segons Carol, que en requerir una visita mèdica per temes menors es col·lapsi el sistema: «no som prou eficients».

    El Congrés va dividir alguns tallers en explicar casos pràctics en vacunació pediàtrica i altres en vacunació en adults. Carol destaca que «a nivell de pediatria estem més conscienciats del calendari vacunal: hi ha vacunes sistemàtiques i altres que no ho són però són aconsellables i les tenim controlades». En canvi, quan es tracta de l’adult o fins i tot el mateix personal sanitari, ja no es tenen tan en compte. De fet, només el 23% del professional sanitari es vacuna de la grip.

    Calen doncs, segons entenen des del Col·legi d’Infermeres de Tarragona, «més campanyes de conscienciació». Afegeixen a més que, amb 150 inscrits, aquest congrés és una campanya en si pels professionals de les vacunes i que el que ells hagin vist durant el congrés revertirà després en els equips on treballen: «actualitzar-se i ser després una taca d’oli».

    Amb una durada de dia i mig, els participants van parlar durant divendres i dissabte d’actualitzacions i aplicacions al voltant de la vacunació pediàtrica i en adults, les vacunacions diverses en dones embarassades o les vacunacions en el viatger o migrant. També, com comunicar i com difondre per una banda de manera externa i a nivell intern es va parlar sobre la prescripció infermera i la legislació al seu voltant pel que fa a la pràctica vacunal.

  • La crisis epistèmica, política i social que travessa l’Atenció Primària com a tema central en el Congrés de La Capçalera

    Sota el lema «La Primària rebrota», el col·lectiu de residents que treballen a l’Atenció Primària i Comunitària reunits a La Capçalera obren avui les inscripcions per al seu III Congrés estatal de La Cabecera. Després que els projectes germans de La Cabecera Granada i La Cabecera Madrid organitzessin la primera i la segona edició, ha arribat el torn de Barcelona. El Congrés es celebrarà el pròxim 26 i 27 d’abril a la Nau Bostik i aquest vespre, primerament de 22h a 00h, comencen les preinscripcions a una trobada que vol tractar principalment la crisis epistèmica de medicina basada en l’evidència en Atenció Primària. O bé, com explica la Jasmine McGhie, resident de Medicina de Família a Barcelona i membre de La Capçalera, «parlar de com es produeixen, on ho fan i com apliquem els coneixements i en base a quines evidències treballem».

    Aquesta temàtica segueix a la longitudinalitat i la integralitat tractades a Granada o les relacions de poder en quant a gènere partint de diferents perfils com serien una estudiant, una treballadora autònoma o una àvia tractades a Madrid. «Quina distància hi ha entre les fonts del nostre coneixement i les realitats on l’apliquem?», «és suficient amb les evidències?», «hi ha ideologia en la recerca biomèdica?» són algunes de les preguntes que plantegen pels pròxims 26 i 27 d’abril. Segueixen insistint en com es porta a terme això a les consultes, si és possible fer-ho sota les condicions actuals i si no estem també davant d’una crisis política de l’Atenció Primària.

    En aquesta edició, i seguint aquesta línia de debat, entre les diverses activitats que ompliran Barcelona durant dos dies hi ha xerrades però també múltiples tallers. L’obertura inicial serà igual per a tothom, amb la presència de Susan di Giacomo, antropòloga de la medicina, i Abel Novoa, metge i historiador i president de No Gracias. Seguidament, però, els inscrits podran treballar diversos temes que aniran des de l’atenció a la salut de les persones amb identitats trans, sabers en salut amb perspectiva de gènere fins a barreres idiomàtiques i culturals.

    El tancament de la primera jornada anirà sobre salut mental i serà a càrrec de Laura Martín i Fernando Colina de Revolución Delirante. A les 19.00h es donarà per finalitzat el primer dia de congrés que seguirà de nou a l’endemà a les 10.00h amb nous tallers i xerrades. La prescripció  social, l’abús de susbstàncies i la reducció de danys, els automatismes i els falsos mites al voltant de la farmacologia o bé la sanitat penitenciària seran els temes que omplin el matí de dissabte. Després de dinar hi haurà taules rodones i seguidament una tercera ponència: ‘Subjecte polític primarista: Jo no sóc la teva bitch’ que oferiran Esperanza Martín de Rebelión Primaria, Nani Vall-Llosera del FoCAP i Florián Hermann i Miquel Farrés del FoAAP.

    La Capçalera es defineix com un col·lectiu autogestionat de professionals que defensen «la pràctica d’una medicina crítica, de qualitat i universal, lliure de fums industrials, i centrada en les persones i les seves comunitats» S’entenen a si mateixos com un espai de participació, difusió, debat i reflexió sobre les virtuts i funcions de l’Atenció Primària de la Salut i la Medicina Familiar i Comunitària. El que busquen amb això és constituir un moviment horitzontal i transversal de canvi, donat que senten que el sistema sanitari actual està «desgastat i caducat».

    També partint d’aquesta premissa és d’on ha sortit aquest Congrés que ja fa tres anys que es celebra. Jasmine McGhie explica que va començar a Granada amb la idea de generar un espai crític i de formació fora de la indústria farmacèutica. «Els congressos són molt cars, et porten a hotels espectaculars, amb catèrings descomunals… així clar que cal estar patrocinat però no és necessari per formar-se», comenta MCGhie. Celebra també que aquest darrer any la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) hagi deixat de realitzar els seus congressos de manera patrocinada.

    Sortir dels canals de la indústria, com expliquen al web del congrés, no serveix només per demostrar ser capaços d’organitzar esdeveniments científics al marge de la indústria. També serveix per apostar per «un model de congressos autogestionats, austers i accessibles, que difonguin continguts crítics i reflexius, tractin temàtiques poc visibles en trobades més convencionals, i s’omplin de més sabers que els produïts exclusivament pel paradigma biomèdic».

    Així, el primer any el congrés es va finançar mitjançant micromecenatge i el segon any només va suposar una despesa de 35 euros per persona. Aquest any McGhie explica que, donat que s’ha ampliat l’horari, el preu ha pujat a 45 euros però segueix estan molt lluny de les mitjanes habituals.

  • Maternitat subrogada: dret o desig?

    La controvèrsia creada fa unes setmanes entre grups a favor i en contra de la gestació subrogada a Espanya ha posat una altra vegada el debat sobre la taula. En aquest cas arran de l’inici d’una campanya per demanar la regulació de la pràctica sota el lema «Nosaltres parim, nosaltres decidim» per part de l’organització Son Nuestros Hijos. La Red Estatal Contra el Alquiler de Vientres va acusar aquesta organització d’apropiar-se d’un lema que havia estat històricament del moviment feminista utilitzat per reclamar l’avortament lliure. En el camp dels feminismes hi ha dues posicions contraposades pel que fa a la maternitat subrogada. Hi ha una part del moviment que pensa que la gestació subrogada forma part de l’autonomia de les dones i una altra ho veu com una forma de cosificació que perpetua la mercantilització del cos de la dona i del patriarcat.

    En el manifest del moviment NoSomosVasijas s’oposen fortament a aquest tipus de pràctiques perquè pensen que “l’”altruisme” d’unes poques, no evita la mercantilització, el tràfic i les granges de dones comprant embarassos a la carta. La recurrència argumentativa a l’altruisme i generositat de les dones gestants, per validar la regularització dels ventres de lloguer, reforça l’arrelada definició de les dones, pròpia de les creences religioses, com «éssers per altres» l’horitzó vital és el «servei «, “donant-se als altres”. I per altra banda, des de l‘Asociación por la Gestación Subrogada en España han creat una proposició de Llei de Gestació Subrogada perquè garanteixi “la protecció de tots els comitents, que han de participar en el procediment de manera plenament informada, lliure i voluntària. Es garanteix així la llibertat personal d’accedir a la paternitat/maternitat i, en conseqüència, als diferents models de família que conformen la nostra societat: parelles homosexuals i heterosexuals, homes sols i fins i tot dones soles que ho necessitin podran accedir a aquesta tècnica per veure complert el seu desig de ser pares/mares”.

    La gestació subrogada a debat

    Només pensar en com anomenar aquesta pràctica, que consisteix en què una dona gestarà un fill però no en tindrà la custòdia, sinó que l’entregarà a una família que per diverses raons no pot tenir fills biològics, ja provoca un debat terminològic. Hi ha qui utilitza el terme gestació per subrogació, maternitat subrogada, gestació per substitució o ventre de lloguer entre d’altres. Segons Serena Brigidi, Antropòloga Mèdica i coordinadora de l’Observatori contra la violència obstètrica, el fet de referir-se a un terme o a l’altre comporta “mirar el marc teòric, la ideologia que es vol adoptar i el coneixement situat de cada dona”.

    Per abordar la gestació subrogada cal un debat profund sobre els problemes ètics o morals que pot suscitar la seva legalització. Noelia Igareda, investigadora del grup Antígona i doctora en Dret, està a favor que es reguli; considera que no fer-ho suposa mantenir la “hipocresia” que siguin només les famílies riques les que es poden permetre anar als països on la gestació subrogada està permesa. A més, apunta que la regulació és “una manera de donar seguretat jurídica a totes les parts”. Aquesta, per ella, seria la principal raó, tant pels adults que accedeixen a aquesta pràctica com pels infants i la situació de vulnerabilitat que es pot crear al seu voltant.

    A l’altra banda de la moneda, des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB consideren que estem davant un debat ple d’interessos que expressen que la maternitat subrogada suposa obrir portes a situacions d’explotació de les dones gestants perquè al final allò econòmic passa a controlar els drets. “Hi ha al darrere lobbies molt potents amb interessos econòmics de les empreses intermediàries”. Per a aquests dos actors, si s’arriba a la regulació, s’haurien d’establir uns mínims que garanteixin una regulació molt restringida, que hi hagi control judicial i que s’excloguin els intermediaris.

    En la línia de la mercantilització dels cossos és en la que es recolza Marta Busquets, advocada especialitzada en drets sexuals i reproductius de les dones, per a mostrar-se contrària a la pràctica: si s’examina “el contracte de la gestació subrogada el que es contracta és un bebè, tractat com si fos un objecte. Per tant, no estem contractant el cos o la capacitat de gestar d’una dona, sinó un servei que inclou l’entrega d’un producte que és el bebè. No em sembla de rebut que puguis contractar la vida”, opina. Brigidi segueix la mateixa línia i afegeix que “és un retorn, si alguna vegada hem sortit d’això, a una biologització dels cossos de les dones i una trivialització del procés de l’embaràs i el part”. Per ella, un punt que hauria de centrar el debat és “replantejar els significats socials i culturals de tenir descendència. Per què un fill o filla? Un desig, una demanda, un dret?”

    És una decisió lliure?

    A Espanya, les persones que estan a favor de la legalització de la maternitat subrogada demanen que es faci de manera altruista, sense que la dona gestant pugui lucrar-se de tenir un fill. El debat està centrat en si és una decisió lliure per a la dona. Serena Brigidi no veu altruisme en un contracte entre mare gestant i família: “quan hi ha un contracte que inclús marca les regles de la vida de la dona gestant o les seves pràctiques quotidianes (quan tenir sexe, que menjar, quins productes utilitzar….) no hi ha espontaneïtat, voluntarietat ni altruisme, sinó necessitat per les dues parts”.

    L’explotació de les dones gestants també és un punt clau en el debat. Noelia Igareda explica que als Estats Units és un negoci i que hi ha dones que es dediquen a això però “amb un fort component altruista. Tampoc compensa perquè dels 150.000 euros que costa aproximadament la gestació subrogada allà, la dona gestant se’n porta 25.000 per nou mesos”. Per ella, és important que hi hagi una regulació d’aquesta pràctica precisament perquè no hi pugui haver casos d’explotació de les dones com els bordells reproductius de l’Índia. Explica que la falta de regulació de la pràctica a l’Índia és el que va provocar l’explotació “i per això, el govern de l’Índia va legislar-ho i va prohibir que els pares d’intenció fossin estrangers, és a dir, va tallar la possibilitat que allò es convertís en un negoci on fos fàcil explotar la gent més pobra i en situació més vulnerable de l’Índia”. Afegeix que és important tenir en compte que “no hi ha cap tipus de legislació que asseguri cap tipus d’explotació. En els països del tercer món hi ha gent esclava i no per la gestació subrogada. Gent que treballa en condicions infrahumanes en la industria tèxtil i no ho prohibim. Són condicions d’esclavitud que aquí no permetríem sota cap concepte”.

    A més a més, per Busquets s’ha de tenir en compte la globalització, ja que “la major part de les dones productores de bebès estan en el tercer món, tornem a parlar de dinàmiques colonialistes on les dones que estan gestant i parint són les que tenen menys drets”. Ella pensa que defensar l’argument que “puc fer el que vulgui amb el meu cos” és “un argument liberal. Per exemple, Ciutadans no promou una llei perquè com a Filipines es puguin vendre els ronyons. El cos de les dones sempre està a debat per la seva capacitat reproductora. Al final la maternitat subrogada mou molts diners i hi ha una part de l’electorat a qui li encaixa aquest discurs”. En tot cas, és important centrar el debat en la protecció dels drets de les dones gestants perquè no hi hagi condicions d’explotació. Serena Brigidi explica que “vivim en una època on el dret es confon amb el desig i així es neguen els drets fonamentals”.

    L’anunci que va donar debat sobre la gestació subrogada / Son Nuestros Hijos

    Quina és la regulació a Espanya?

    Pel que fa a la situació actual de la maternitat subrogada a Espanya, és important destacar que l’article 10 de la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida explica que tots els contractes de maternitat subrogada es consideraran nuls en el nostre dret. Però per altra banda, la Instrucció de la Direcció General de Registres i del Notariat, de data 5 d’octubre de 2010 contempla la inscripció de les criatures nascudes sota aquesta tècnica sempre que un dels dos progenitors tingui la nacionalitat espanyola i que hagin portat a terme la maternitat subrogada en un país on aquesta pràctica està regulada i existeixi una resolució judicial que garanteixi els drets de la dona gestant i la garantia que en el moment que la dona gestant renuncia a l’infant està en ple ús de les seves facultats.

    Busquets explica que quan es parla de regular “ens estan mentint, no ens estan parlant de regular-la sinó de despenalitzar-la”. I és que també hi ha controvèrsia sobre l’estatus legal de la gestació subrogada; així com hi ha qui, com Igareda, no la considera una pràctica penada “és una situació de no admissió”, d’altres com Busquets apunten a l’article 221 del Codi Penal per afirmar que sí que ho està:

    “Aquells qui, mitjançant compensació econòmica, entreguin a una altra persona un fill, descendent o qualsevol menor encara que no hi hagi relació de filiació o parentesc, eludint els procediments legals de la guarda, acollida o adopció, amb la finalitat d’establir una relació anàloga a la de filiació, seran castigats amb les penes de presó d’un a cinc anys i d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de la pàtria potestat, tutela, curatela o guarda per un temps de quatre a 10 anys”.

    Amb tota aquesta controvèrsia, una de les preguntes que sorgeix és si la llei diu que el contracte serà nul perquè les famílies poden inscriure les criatures al registre espanyol quan han passat pel procés de maternitat subrogada a un altre país. En aquests casos, segons Igareda i Busquets, s’ha de tenir en compte que s’al·lega l’interès del menor, es diu que seria pitjor privar al menor d’una família. Cal destacar que la filiació al registre espanyol és molt més fàcil quan s’ha recorregut a fer la pràctica a països on hi ha una sentència judicial que dóna la paternitat als pares per subrogació, perquè, com diu Igareda: “els països es reconeixen mútuament les sentències judicials, per tant, a Espanya l’únic que es fa és reconèixer la validesa de la sentència”.

    Tot i això, països com Ucraïna, on no hi ha una sentència judicial, el procediment és més complicat però el que es fa es reconèixer l’interès del menor”. Però segons Marta Busquets “s’està utilitzant la interpretació de l’interès del menor en favor del tràfic econòmic i els interessos del capital”, ja que l’interès del menor es pot interpretar també en el sentit que és perillós posar els menors en situació d’inseguretat jurídica i que corrin el risc que aquest menor pugui quedar desemparat.

    Situació dels països on la gestació subrogada està regulada

    Els països que permeten la gestació subrogada són Estats Units, Grècia, Ucraïna, Regne Unit, Tailàndia o Rússia entre d’altres. Entre aquests hi ha diferents legislacions. La majoria de persones d’Espanya recorren als Estats Units, perquè hi ha molta seguretat jurídica, o a Ucraïna, perquè el procés és més barat. En aquests països la gestació subrogada és comercial, és a dir, es paguen uns diners a la dona gestant pel fet de ser-ho. Com explicava Igareda, als Estats Units accedir a la maternitat subrogada té un cost molt elevat, el procés oscil·la entre 80.000 i 240.000 euros depenent de l’Estat on es practiqui. És important tenir en compte que tots els nens que neixin als Estats Units tindran la ciutadania i seran considerats com a ciutadans de ple dret. A més, després obtindran la nacionalitat espanyola per ser fills de pares espanyols.

    Per altra banda, Ucraïna s’ha convertit en un país rentable perquè el preu no és tan elevat com als Estats Units, costa entre 26.000 i 60.000 euros. Pel que fa al procediment per registrar un bebè nascut per gestació subrogada a Ucraïna hi ha alguns aspectes que criden l’atenció. La dona gestant, mitjançant un document, renuncia a la maternitat i es fa una prova d’ADN del pare d’intenció per demostrar la filiació amb el pare. Una vegada a Espanya, el bebè es registra només amb el nom del pare i la mare d’intenció ha d’esperar 6 setmanes per demanar l’adopció d’aquest bebè nascut per gestació subrogada perquè a Espanya només es reconeix com a mare la dona que dona a llum, tot i que la mare d’intenció hagi donat els seus òvuls.

    Als països europeus la maternitat subrogada es fa de manera altruista com en el Regne Unit. Segons Busquets això és “una trampa enorme” perquè si es llegeix la llei podem arribar a la conclusió que està bastant bé, apart que és altruista, la dona que gesta pot decidir fins a l’últim moment si vol o no entregar el bebè. La trampa es troba en el fet que, per exemple, a l’Índia es va blindar la pràctica als estrangers excepte que en el seu país sigui legal, és a dir, “si al teu país està regulat i es permet altruísticament aleshores els anglesos poden anar a comprar bebès a l’Índia” on és menys restrictiu.

    Fora dels tractats internacionals de drets humans no hi ha cap marc legal que reguli aquesta pràctica, ja que en relació a aquesta matèria cada país és sobirà i regula com creu convenient. Segons Marta Busquets crear un marc conjunt és difícil, “el país per excel·lència on és legal és EEUU i aquesta gent no promourà que hi hagi legislació especifica”. A més, Igareda explica que per exemple, “Espanya o el Regne Unit té una legislació permissiva i després hi ha altres països com Polònia o Itàlia on tot és pecat. Així és impossible arribar a un consens”.

  • Més del 50% dels pacients amb dermatitis atòpica tracta d’amagar la malaltia

    Aquesta setmana a París solament es parla de pell. Uns 3.000 experts es reuneixen aquests dies en el 27è Congrés de l’Acadèmia Europea de Dermatologia i Venereologia, celebrat del 12 al 16 de setembre, per posar en comú els últims avanços.

    Coincidint amb la celebració del primer dia europeu de conscienciació sobre la dermatitis atòpica, s’ha presentat en roda de premsa l’estudi més gran realitzat en el continent sobre qualitat de vida amb la forma severa d’aquesta patologia, que suposa un de cada cinc casos.

    El nou informe, dut a terme per l’Associació Europea de Pacients amb Al·lèrgies i Malalties Respiratòries (EFA), revela la realitat de l’èczema atòpic, una malaltia dermatològica inflamatòria crònica que afecta el 3% dels adults i al 20% dels menors europeus.

    Els resultats, extrets de 1.189 afectats de República Txeca, Dinamarca, França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Espanya, Suècia i Regne Unit, posen en dubte la idea preconcebuda dels efectes de la dermatitis atòpica sobre la vida dels pacients.

    Així, més del 50% tracta d’amagar l’èczema, el 58% s’avergonyeix de la seva pell, més del 70% enveja a les persones amb pell normal, el 23% no veu amb optimisme la seva vida amb dermatitis atòpica i el 25% sent que no pot fer front bé a la patologia. Per aquest motiu moltes persones sofreixin estrès i, fins i tot, depressió.

    D’altra banda, el 45% presentava símptomes greus al moment de realitzar l’enquesta i, malgrat les cures, sofria gairebé diàriament de pell seca o aspra (36%), picors (28%), pell quarterada (17%) i descamació (20%). De fet, solament el 15% es mostra molt satisfet amb el seu tractament actual.

    Segons Mikaela Odemyr, presidenta de l’EFA, «els resultats revelen la resistència i fortalesa que demostren les persones afectades per la dermatitis atòpica greu, però també la solitud i el poc reconeixement amb què viuen la malaltia, ja que han de conviure amb una picor constant i lesions cutànies recurrents».

    Per això, des de l’associació han aprofitat per sol·licitar major inversió en recerca amb l’objectiu de desenvolupar millors tractaments i posar fi als cicles i brots que dominen les seves vides.

    Més que una malaltia de la pell

    La dermatitis atòpica és una malaltia complexa que requereix atenció multidisciplinària. El 45% dels pacients enquestats afirma que ha influït en les seves relacions, la seva vida sexual i les seves aficions la setmana anterior a l’entrevista.

    A causa dels problemes cutanis, se senten en inferioritat de condicions en el treball (38%). A més, un de cada quatre participants –en particular els de cinquanta anys o més– declara que de vegades no se sent capaç d’afrontar la vida.

    «Així mateix, el 13% dels pacients entrevistats per a aquesta enquesta perden més d’11 dies a l’any en el treball o en els estudis. Però queda silenciat», explica a Sinc Isabel Proaño, directora de política i Comunicació de l’EFA.

    La dermatitis atòpica en la seva forma més greu no solament afecta en el plànol físic i psicològic, sinó també en l’econòmic. Aquestes persones han d’afrontar de mitjana unes despeses de 927,12 € a l’any per accedir a les cures mèdiques que necessiten.

    Això suposa una mitjana mensual de 77,26 euros, xifra que Espanya supera amb una despesa per pacient i més de 81,53 euros, solament per sota de Dinamarca i Regne Unit.

    «Fem una crida a la comunitat mèdica i científica perquè conjuminin esforços i recolzin en major mesura a les persones amb dermatitis atòpica greu en les seves dificultats quotidianes», conclou Proaño.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • El Govern engega la recuperació de la sanitat universal

    El Govern vol recuperar la sanitat universal. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, ha anunciat en la roda de premsa del Consell de Ministres que l’Executiu comença a treballar ja en la marxa enrere de la legislació del PP que limitava l’accés als serveis sanitaris a persones estrangeres i migrants.

    Per a això, haurà de revertir-se la legislació dels anteriors governs i iniciar-se el diàleg amb les Comunitats Autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat: «Puc aventurar que una vegada que tinguem el reial decret per substituir el de 2012, no hi haurà cap comunitat autònoma que no ho compleixi. Ja hi havia comunitats que no complien el decret i que estaven molt incòmodes amb ell. M’atreveixo a pensar que serà complet en tots els seus termes».

    El Govern espera un treball de camp amb les comunitats autònomes i els departaments als quals afecta la decisió de sis setmanes. A continuació, el reial decret que anul·larà el que va deixar a les persones immigrants sense sanitat s’aprovarà en el Consell de Ministres i en un termini de 30 dies haurà de ser convalidat al Congrés.

    Celaá ha assegurat que aquesta és la primera mesura de l’»agenda social» que pretén dur a terme Pedro Sánchez. A continuació, ha anunciat que el Tresor atorgarà uns préstecs de 7.500 milions d’euros per poder fer front a les nòmines ordinàries dels pensionistes i a la paga extra del mes de juny.

    És un article de eldiario.es

  • “Cal que els pacients siguin visibles i que els metges prenguin consciència: hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i això no es frenarà”

    La Fundació ICEERS (International Center forEthnobotanical Education, Research & Service), formada per experts i més de 200 malalts, reclamen continuament al Gobierno que reguli l’ús terapèutic del cànnabis a Espanya per donar resposta a una realitat existent, la de persones amb malalties cròniques que ho utilitzen per millorar la seva qualitat de vida.

    Ho han fet en el marc del II Congrés Cannabmed que es va celebrar a la sala d’actes del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

    ICEERS defensen que més d’un centenar d’assaigs clínics amb cànnabis i cannabinoides avalen la seguretat en l’ús d’aquesta planta. De fet, explicaven que funciona en persones malaltes de càncer que ja la utilitzen per prevenir certs efectes secundaris de tractaments de quimioteràpia, com nàusees i vòmits, però també per alleujar el dolor. També hi ha mostres del seu ús per ajudar a disminuir els símptomes de malalties neurològiques com la Síndrome de Tourette, Parkinson, crisis convulsives de l’epilèpsia i altres malalties autoinmunes com les malalties inflamatòries intestinals, el dolor i la rigidesa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple. Hi ha persones que pateixen totes aquestes afeccions que estan fent un ús terapèutic de la planta.

    La Fundació ICEERS, fent ús del nom que se li ha donat al congrés, busca crear ponts entre el coneixement tradicional sobre l’ús de les plantes medicinals, la pràctica terapèutica i la ciència actual, amb l’objectiu de treballar per a la integració d’aquestes plantes com a instruments terapèutics.

    Parlem amb José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, és llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid i doctor en Farmacologiaper la Universitat Autònoma de Barcelona. En ICEERS desenvolupa estudis sobre l’estat de salut i la qualitat de vida de persones amb malalties cròniques que utilitzen cànnabis ambfins d’automedicació.

    Què buscàveu amb el congrés?

    La finalitat del Congrés era doble. D’una banda, allà al Col·legi de Metges actualitzar la informació i el coneixement científic que es té en relació al cànnabis medicinal perquè els metges, que seran qui algun dia si s’instaura un programa de cànnabis medicinal hauran de prescriure, tinguin la informació més actualitzada, rellevant, de rigor i de qualitat. L’altre doble objectiu al CCCB era visibilitzar als pacients que utilitzen cànnabis amb finalitats medicinals i als cuidadors d’aquests pacients. Treure’ls de les consultes, de l’estigmatització en la qual viuen a les seves cases.
    Als que estem sans sempre ens produeix certa vergonya l’exhibicionisme d’una malaltia però no preteníem exhibir gens. Volíem que els pacients expliquessin les seves històries de superació i que expliquessin com amb el cànnabis estan millorant en la seva qualitat de vida, en la seva autocura. Vam aprofitar també aquest espai perquè metges i pacients es trobessin fora de l’entorn on es troben sempre, les consultes. L’objectiu final és seguir empenyent perquè arribi una regulació i s’instaurin programes de cànnabis medicinal.

    Com està ara la regulació? Parleu de copiar idees del model d’Holanda.

    No és copiar a Holanda… Nacions Unides en els convenis de 1961 fiscalitzen el cànnabis. Quan creen la primera prohibició d’estupefaents inclouen tres plantes: la fulla de coca i la rosella de l’opi són les altres dues. Una cosa insòlita perquè ho dóna la naturalesa… les engloben dins del terme estupefaents encara que farmacològicament no tinguin res a veure gens una amb una altra.

    Determinen llavors que l’únic ús lícit dels estupefaents és l’ús amb finalitats mèdiques i científiques. Espanya en el 1967 ratifica mitjançant la llei d’estupefaents aquest conveni i manté els únics usos lícits. Per gestionar el comerç i la venda controlada es crea l’Oficina de Control d’Estupefaents: controla la venda i la prescripció per exemple de la morfina o altres fàrmacs d’ús quotidià en medicina.

    Tant la legislació espanyola com la internacional reconeixen que el cànnabis té usos mèdics i científics. De fet el 2014, Nacions Unides publica quins són els requisits que han de complir els països per aplicar programes de cànnabis medicinal i no van més enllà del que s’ha dit el 1961. Holanda va ser el primer país a implantar-ho. Ja hi ha desenes de països al món de molt diferent condició econòmica i social que ho fan. Des dels Estats Units, on hi ha més de 30 estats amb lleis específiques per a l’ús medicinal i unes altres per a ús recreatiu, a Itàlia, Finlàndia, Alemanya, Canadà, Zimbàbue…

    Són programes en els quals es donen llicències de cultiu de diferents varietats de cànnabis que tenen qualitat farmacèutica que després es venen a les farmàcies per a aquelles malalties on els metges creguin que poden ser beneficioses.

    José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS / Carla Benito

    No existeix una xifra oficial sobre l’ús del cànnabis per a usos terapèutics, però l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal parla d’entre 50.000 i 100.000 persones que ho estarien utilitzant. Com se sap si no està regulat?

    No es pot saber. Les dades que nosaltres manegem les tenim per treballar amb pacients en associacions. Depenent del tipus d’associació, si és més comercial o menys, però en les que tenen una fi més social hi ha entre un 6 i un 10% de socis que són terapèutics. Però d’aquí a extrapolar una xifra…

    Clar. Com no està regulat tampoc pot comptabilitzar-se. Es podria dir que les persones que fan un ús medicinal s’ho «autorecepten»?

    Sí. Qui ho pren s’està automedicant. Hi ha metges vinculats a associacions que ho aconsellen però no prescriuen ni recepten perquè no poden. Els pacients que utilitzen cànnabis o bé la conreen o bé l’aconsegueixen del mercat negre o bé l’obtenen de clubs cannàbics.

    A Espanya l’únic que hi ha és el Sativex, que és un spray sublingual d’ús hospitalari com a segona línia de tractament per l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple i alguns usos compassius com dolor neuropàtic o dolor oncològic. Això depèn del comitè d’ètica de referència. Hi ha persones que vivint a la mateixa ciutat tenen accés i unes altres que no depenent de si el comitè d’ètica ho ha autoritzat o no.

    La realitat és aquesta: que la legislació reconeix l’ús medicinal però no s’ha implementat. La paradoxa és que l’Agència Espanyola del Medicament ha atorgat llicències de cultiu de cànnabis a algunes empreses amb la fi que aquestes ho exportin a aquells països amb programes medicinals.

    En què consistiria el programa pilot que voleu començar a implementar?

    Primer demanar a l’administració que d’algú amb una llicència de cultiu i amb coneixements suficients s’extregui una quantitat de cànnabis i que es proveeixi un tractament de cànnabis a un nombre reduït de persones i es faci un seguiment per anar a poc a poc desenvolupant un programa més general.

    Tu has treballat amb persones que consumeixen cànnabis amb finalitats medicinals. Quines són les seves pors, com fan el pas o es decideixen veient que està fiscalitzat?

    Si autocultives, si la policia et detecta les plantes, t’exposes a unes multes que poden anar de 6.000 a 8.000 euros. Si vas a l’associació i la policia et para pel carrer i vas amb una bosseta de marihuana doncs també t’exposes a una multa de 600 a 6.000 euros. Hi ha una inseguretat jurídica bastant manifesta. I una indefensió. A més trobant-nos amb la paradoxa que les persones que utilitzen cànnabis, tot i que no sempre el cànnabis funciona per a les malalties que tenen, milloren la seva qualitat de vida i redueixen la prescripció farmacèutica. Això vol dir que fan una menor despesa sanitària tant a despesa farmacèutica com en visites al metge.

    Es redueix el consum d’ansiolítics, de fàrmacs per dormir i d’analgèsics. Fins i tot també d’antidepressius. Una malaltia crònica s’acompanya amb un grau d’ansietat important. Tota malaltia crònica té unes repercussions psicològiques per les quals sembla que el cànnabis és beneficiós. No funciona per a totes les persones però a qui li funciona, li funciona molt bé.

    La por que tindria el govern per no desenvolupar aquesta regulació, quina seria?

    Hi ha una guerra entre els diferents partits per veure qui es fa la foto. Ciutadans aposta pel cànnabis medicinal exclusivament. Podemos vol una regulació integral que inclou també el cànnabis medicinal. El PSOE viu en la seva esquizofrènia on uns volen i uns altres no i no es posen d’acord i el PP té molt clar que no vol una cosa ni una altra. Encara que d’altra banda el PP està donant llicències als seus amics perquè conreïn marihuana per exportar fora.
    Després hi ha uns problemes polítics que estaran sempre per sobre de la regulació del cànnabis medicinal. Mentre no hi hagi incidència política suficient perquè els polítics considerin que és un problema que han d’encarar no faran res. Vivim en una situació d’una insolidaritat extrema. Els partits han perdut tota responsabilitat que tenen amb la ciutadania.

    Avui en dia, com a mínim en aquesta legislatura, no veig solució. Però les lleis ja estan fetes, només s’han d’implantar.

    Què s’ha de fer en l’àmbit social per trencar l’estigma associat al cànnabis?

    Que els pacients siguin visibles, que els metges vagin prenent consciència que hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i que això no es frenarà. No ho farà perquè són experiments que si no haguessin funcionat, no s’haurien seguit expandint. L’exemple és la proliferació en els diferents estats dels Estats Units. Ha d’estar funcionant.

    A nivell social, des d’ICEER intentem visibilitzar als pacients i tractar que es reconegui el que estan fent i també donar informació objectiva i científica sobre l’ús del cànnabis medicinal.

    José Carlos Bouso durant l’entrevista a la seu d’ICEERS / Carla Benito

    També ha d’haver-hi una guerra dialèctica amb metges que no creuen en l’ús per no ser un fàrmac pròpiament dit.

    Clar. El problema del cànnabis és que trenca amb una regla bàsica de la medicina: tenir un fàrmac aïllat que actuï de forma específica sobre els òrgans diana i que l’efecte terapèutic sigui exclusivament això. Sabem que és una fantasia, que els fàrmacs tenen efectes secundaris, que quan es toca una cosa s’alteren unes altres… Aquest és el joc de la farmacologia: tractar de ser cada vegada més específics i amb menys efectes secundaris.

    El cànnabis trenca això perquè té més de cinc cannabinoides, més de 400 compostos diferents i trenca amb aquesta especificitat i amb aquesta puresa. El sistema cannabinoide (SEC) és redundant, això vol dir que per diferents vies s’activen diferents processos. Per a ells és aprendre un llenguatge nou.

    En què consisteix aquest sistema?

    El sistema endocannabinoide és un sistema fisiològic bàsic que està en tot el nostre organisme. Es va trobar en els anys 90 i està en tots els mamífers. És un sistema encarregat de mantenir l’equilibri fisiològic. Moltes malalties tenen una alteració patològica del SEC i utilitzant cannabinoides exògens, bé per mitjà de la planta o mitjançant sintètics, es pot ajudar a modular aquest sistema en els processos on està involucrat.

    Hi ha molta aversió a les pseudoteràpies o pseudociències. S’encaixa el cànnabis dins d’aquests àmbits?

    El cànnabis té aquesta peculiaritat. És un producte herbal amb una evidència científica clara però no compleix amb els criteris específics dels fàrmacs aïllats. Llavors està en una terra incòmoda per a l’ortodòxia. Crec que en el moment que es va començar a conèixer com funcionava el cànnabis… parlar que el sistema endocannabinoide obeeix a una pseudoteràpia… doncs la veritat, seria d’una gran ignorància.

    La literatura sobre el SEC, sobre propietats terapèutiques del cànnabis, sobre efectes dels programes de cànnabis medicinal sobre la salut pública és inabastable.

    És una qüestió d’haver relacionat sempre el cànnabis a l’ús recreatiu i per raons sociopolítiques haver anat acorralant la part biomèdica. Però que en els 90 es descobrís el SEC és el que fa que cada vegada estigui més acceptat dins de la medicina. Segueix havent-hi reticències; probablement els que més en tenen són els psiquiatres pel fet que el cànnabis produeix psicoactivitat. La veritat, els programes que hi ha i els estudis que s’han fet amb cannabinoides, quan hi ha un control mèdic, donen bons resultats.

    A més, després a sobre es donen fàrmacs psicoactius com el metilfenidat a nens que es diagnostiquen d’hiperactivitat i aquests són fàrmacs molt més perillosos que el cànnabis… La por o respecte suposo que té a veure amb el fet d’estar prohibit i de tenir aquest estigma. Cada vegada es va trencant més. Ja no és una qüestió de si passarà o no, la qüestió és quan.